La classe dels porquets

Hi ha via una vegada un nen que es deia Alberto. Anava cada dia a l'escola i sempre estava molt atent a classe i es portava molt bé per aprendre molt i ser un home de profit. Mirava de portar sempre la bata de ratlles blaves i grises amb els punys i el coll blaus, ben neta i ben posada. Anava a la classe dels porquets i tenia una colla d'amics amb els que jugava i parlava durant les estones d'esbarjo: l'Ángel, l'Eduardo, en Mariano i l'Esperanza. A l'Alberto no li agradava gaire la manera de jugar que tenien els seus amics, però eren els seus amics i se'ls estimava.

A l'inici d'aquell curs, la senyoreta Consti els va dir que s'havia d'escollir un delegat per a la classe dels porquets. En Mariano, que sempre havia volgut representar els seus companys de classe va dir de seguida que es presentava, i va demanar ajut als seus amics. Tots li van dir que sí, però mentre l'Esperanza, l'Eduardo i l'Ángel deien a en Mariano que el més important era que la classe estigués unida, amb tots els companys de classe ben juntets i anant tots a una, l'Alberto, deia que sí, que això estava bé, però que per poder estar units, els companys de classe havien d'estar contents, estar còmodes a l'aula i a l'escola, i que llavors tota la resta vindria sola. Com que a l'hora de cridar, a l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no els guanyava ningú, en Mariano els va acabar fent cas, i tots quatre van deixar l'Alberto de banda i el tenien sempre marginat en un racó.

Va arribar el dia de triar el delegat, i als nens i nenes de la classe dels porquets, no els va agradar gaire com en Mariano havia tractat l'Alberto, i estaven farts dels crits de l'Esperanza amb aquella tonteria de la unitat de la classe. L'Ángel no parava de dir mentides i l'Eduardo es va apoderar, sense dir-ho a ningú, del joc de construccions de l'estanteria de l'aula. Així que finalment, el delegat de la classe dels porquets va ser un nen que es deia José Luis.

Després d'aquell dia en Mariano, l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no paraven de barallar-se, donant-se les culpes els uns als altres del que havia passat. Però en Mariano volia ser delegat fós com fós, i ja planificava la tria de l'any següent. Va pensar que potser l'Alberto tenia raó, així que va enviar a prendre vent els altres tres, va convèncer una nena que es deia Soraya i que parlava molt bé, i va demanar-li a l'Alberto que tornés a ser el seu amic. L'Alberto, enlloc d'enviar en Mariano a fer punyetes, li va dir que vale, que tornaven a ser amics i que l'ajudaria a ser delegat l'any següent.

La senyoreta Consti, que s'ho mirava amb atenció des de fora, va pensar per a ella: ai Alberto! t'hauria de fotre un calbot per burro, però ja te'l donarà la vida.