Que simple que és escriure, i que simple que és llegir. I tot i així em sorprèn l'emoció que poden desencadenar uns simples caràcters en Times New Roman del 10. Em sorprèn quanta veritat es pot amagar darrera unes lletres, posades amb precisió, una darrera l'altra.
"- (...)però, què hi guanyes buscant sempre en el fons de les coses?
- No hi guanyo sinó merda. (...) - Si pogués arribar a ser un imbècil com tothom!"
Incerta glòria. Joan Sales. 1956
7 comentaris:
Aish, Puji, quantes vegades no m'he sentit dir el mateix referent a la meva persona? No sé perquè, però hi ha gent a qui ens agrada gratar i rebuscar més endins de la superfície.
D'altra banda, Incerta Glòria és, de lluny, un dels millors llibres que he llegit mai. En Perdi estarà content de llegir el teu post. :P
En el punt mig entre la "paranoia buscadora" i la imbecilitat es troba la felicitat.
Continuo buscant-la :-)
Kurt Kobain deia que si hagués estat capaç d'oblidar-se de tot veint tranquilament el football a la tele probablement mai hagués pogut fer la música que feia.
Clar que de quan en quan s'ha de sapiguer treure ferro a las coses per que si no corres el perill d'acabar reventant-te el cap d'un tret.
sí l'sport i el mundo son simples de escriure i de llegir...així ens va!
Plagiant el perdi: Els mots sempre són aquí, tant si els dius com si no, i cap poder terrestre no ho pot modificar. No és maco, això? .
Siguin en Times New Roman 10, siguin en Trebuchet 12, és maco. Molt maco!
Home!" Acabes de posar una cita d'un dels llibres que més he subrtllat: Incerta glòria
No se quin filòsof deia que per ser felic, tens que ser imbècil o simular ser-ho" i crec que es veritat.
Publica un comentari a l'entrada