La finestra indiscreta

El diagnòstic del metge li va caure al damunt com una condemna. Aquella malaltia l'obligava a estar-se a casa com a mínim dos anys. El seu estil de vida desenfrenat li havia passat factura, i ara, l'hàbit de no parar quiet li feia encara més difícil estar tancat entre quatre parets. Quan les pel·lícules, els llibres i internet ja s'havien fet massa avorrits es va decantar per repassar els milers de fotos dels seus viatges, però també s'havia convertit en una activitat tediosa. Ara passava la major part de les hores del dia darrera el vidre de la finestra que donava al carrer Major. Des d'allà veia les anades i vingudes atrafegades de la gent. S'inventava històries barrejant els personatges anònims i memoritzava els moviments mil·limètrics dels avis que metòdicament, dia rere dia, compraven el pa i el diari, i havent dinat s'asseien a la mateixa taula del cafè per jugar la partida, sempre amb els mateixos companys.

El seu personatge preferit era la Marta. Bé, la Marta segurament no es deia Marta, era el nom que li havia posat ell per distingir-la dels altres personatges. La Marta era l'aprenent de la perruqueria de la plaça. No devia passar dels vint anys. Tenia la pell blanca, contrastada per un cabell negre com l'atzabeja, que li queia rebel per damunt les espatlles. Uns pits ferms i uns malucs sinuosos s'insinuaven sota la tela viscosa de l'uniforme de la perruqueria. La Marta entrava per la banda dreta del carrer Major, cada dia a les 9 menys cinc, i travessava amb pas lleuger tot el carrer fins la cantonada de la plaça, on entrava a la perruqueria. A dos quarts d'onze sortia amb una caixa de Farias, tacada de tants cafès amb llet vessats, i anava al cafè a recollir els encàrrecs capriciosos de les companyes. Quan es tornava a obrir la porta del cafè, la caixa anava plena de gots plens del quotidià líquid marró, culleres i sobrets de sucre. Ell esperava cada matí l'espectacle deliciós que li representava la rutina de la Marta. De fet, començava a estar convençut que n'estava enamorat, i la certesa que ella mai podria ser seva li travessava el pit com un ferro roent.

Aquell matí, però, hi havia alguna cosa estranya. Tot era com sempre, però hi havia quelcom de diferent i no sabia dir què era. No va ser fins que la silueta de la Marta es va començar a insinuar darrera els reflexos de la porta de vidre del cafè que es va adonar d'aquella presència inusual. Era un home, d'aspecte fort. Portava una jaqueta amb caputxa, que li cobria el cap i no li deixava endevinar cap facció de la seva cara. Li va cridar l'atenció perquè estava quiet, mig ocult en un portal, com si esperés algú. La porta del cafè es va obrir i la Marta va sortir amb la seva caixa. L'home misteriós s'hi va dirigir decidit. Quan va agafar un dels gots de cafè amb llet, la Marta va posar una cara de desconcert que, en càmera lenta es va anar convertint en pànic, quan el desconegut va trencar el got contra la paret i li va clavar al coll el tros de vidre trencat. La Marta va caure a terra, formant un bassal de sang que creixia al seu voltant a cada convulsió del seu cos blanc.

Ell ho observava tot esgarrifat des de la seva finestra. Quan finalment la Marta va fer la seva darrera convulsió i va reposar tranquil·la per sempre, l'assassí es va girar cap a ell, mirant-lo directament sota l'ombra de la caputxa. Lentament, va enretirar la caputxa i va deixar al descobert la cara pàlida i malalta que veia cada matí al mirall. Esglaiat, va mirar-se les mans, i les va trobar tacades de sang i sostenint un got trencat. Per primer cop en molt temps, va sentir la frescor de l'aire exterior, i en aixecar de nou el cap es va trobar al carrer Major, i va veure les cares de tots els seus personatges anònims que el miraven horroritzats, i davant seu hi havia la Marta, amb la pell més blanca que mai, estirada sobre un bassal de sang, amb la caixa de Farias, tacada de tants cafès amb llet vessats, encara a les mans. Un color escarlata brillant tenyia els cabells negres com l'atzabeja que queien rebels damunt les llambordes del carrer Major.