27 de març de 2007

La trucada


El so irritant i monòton del despertador ha fet obrir un ull a l'Albert, que s'alça mecànicament del llit, tot i que no estarà depert fins d'aquí una bona estona. Un dia més de rutina. Posa la cafetera al foc, i mentre espera que pugi s'acosta a la finestra del menjador. Plou. Per fi plou. Tants dies de sequera, desitjant un ruixat, i ara que ha arribat, a l'Albert encara li fa més mandra sortir al carrer.



A la sortida del metro, la senyora que reparteix el diari gratuït segueix sense recordar, després de dos anys, que ell en vol dos. Un per ell i un per la seva companya de despatx, que, com sempre, ja fa estona que hi és quan l'Albert arriba, i, també com sempre, aprofitarà la seva arribada com a excusa per anar a prendre plegats un repugnant cafè de màquina. Mentre s'escalfen les mans al got de plàstic, l'Eva li explicarà, com de costum, les seves trifulques amb en Jan, el seu fill de dos anys. A l'Albert encara el sorprèn com parla del nen com si fós una mena de tortura, una font inesgotable de problemes, però cada cop que en parla se li il·luminen els ulls i li cau la baba.



Però avui l'Albert no l'escolta. El seu cap és en una altra banda. Per fi s'ha decidit. Avui trucarà la Laura. No la coneix. No sap quina cara té, tot i que està segur que és preciosa. Fa més de sis mesos que l'Albert espera la mitjanit per posar la ràdio i moure el dial cap a la freqüència de l'emisora del barri, on la Laura posa cançons tranquiles i nocturnes, i les presenta amb monòlegs enginyosos, divertits o tendres, segons el dia. Unes setmanes enrera li va enviar un e-mail, tot explicant-li que l'escoltava cada nit, i que ja feia temps que l'únic que tenia sentit a la seva vida era esperar que fóssin les dotze per sentir la seva veu. Sorprenentment, ella el va contestar, i des de llavors s'escrivien a diari. A l'Albert li fa la sensació que la coneix de tota la vida, que no hi ha res abans del dia que, cansat de les absurditats televisives va engegar la ràdio, i girant el dial a l'atzar es va aturar a la seva veu.



En el seu darrer correu, la Laura li va donar el seu telèfon, per si un dia li venia de gust dinar plegats. Conscient que l'Albert té la vida muntada i no vol riscos innecessaris, la Laura, donant-li el número del seu mòbil havia deixat la decisió en mans d'ell.



Ho tenia tot pensat. La trucaria a mig matí, i, deixant poc temps per a que cap dels dos planegés el que es dirien, li proposaria anar a dinar avui mateix. La Laura havia encertat. L'Albert té la vida muntada i no vol riscos innecessaris, però fa dies que necessita alguna cosa, li cal algú que li foti un clatellot per tornar a sentir-se viu. Estava esperant una experiència emocionant i misteriosa que li confirmés que el món seguia girant més enllà de la seva rutina, i la Laura era la seva oportunitat. Només volia això. Un dinar, una conversa, una trobada que no coneixés ningú més que ells dos, per poder tornar a casa i recordar que tot el que l'envolta des de ja no recorda quan, te tot el sentit que ell sap que te.



El matí s'ha fet llarg. Avui, l'Albert i l'Eva introduieixen en un full de càlcul les respostes a una enquesta sobre les preocupacions dels habitants de la ciutat, que ells mateixos havien dissenyat. El que agrada a l'Albert de la seva feina és buscar les preguntes adequades tot combinant-les de manera coherent i pensar quins càlculs estadístics són els més adients. Introduir les dades és la part més tediosa, i li ha tocat fer-ho justament avui. Cada pocs segons, els ulls se li en van cap a la dreta de la pantalla, on el rellotge del sistema operatiu sembla estar encallat, perquè els minuts no passen. S'enganya pensant que encara no està decidit a trucar, però sap que ho farà.



Quan passen dos minuts de les dotze agafa el telèfon i marca el número que inconscientment s'ha après de memòria. Se sent el to de la trucada. Un altre, i un altre. L'Albert es desespera. Es torna a plantejar què collons està fent, i està a punt de penjar quan el cinquè to s'interromp i sent la veu càlida de la Laura:



- Digui?

- Hola.

- Hola Albert, estava segura que eres tu.

11 comentaris:

Clint ha dit...

i què queden o no? però que us passa a tots que deixeu les coses a mitjes! jajajaja

Per cert, amb un nen de 2 anys, et cau la baba però segueix sent una tortura! jajaja especialment segons quina nit!

Edu ha dit...

joder per lo menys posa un continuarà no?, vinga com segueix?

Candela ha dit...

Molt bon dia Puji! Espero impacient saber què passarà amb l'Albert i la Laura!

Petons ben dolços.

Farlopa ha dit...

Collons Puji quin post mes curios i ara no ens pots deixar així que ja saps que els blocaires som xafarderos de mena... que ha passat com va continuar.... son les teves memories ??? explica continuara????

Gerard Agudo ha dit...

ostia això enganxa més que el Cor de la Ciutat!!!

Dani R. ha dit...

Molt bó. I el final em sembla genial ... no tot ha de quedar explícit. Bé, no sé si tens intenció de serguir-lo, però tal i com acaba m'encanta.

motoret ha dit...

I el folleteo quan arriba??????

Candela ha dit...

Ho he pensat i potser el Dani R té rao! millor que quedem sense saber què passa amb aquest parell... Quin misteri!

Cruella ha dit...

mmmmmmmmm.....

Impacient per saber com continua...

Puji ha dit...

Hola companys,

com molt bé ha intuït en Dani, i ha secundat la Candela, aquesta era una història de cap a peus, és a dir, que d'entrada no hi havia continuació.

Ara, com que veig que n'hi ha ganes, potser la continuo, ja ho veurem, depèn.

Una abraçada ben gran!

El veí de dalt ha dit...

Bé, la roda continua. Si la Telefònica no falla...