Avui us recomano una cançó. L'estil és estrany en mi, però és una de les meves cançons preferides. La vaig conèixer gràcies a en Sergi, un company amb qui anàvem junts en cotxe a la facultat. Quan la sentiem al lloro del seu Ford Fiesta sempre deia: "És com la vida mateixa...mira mira! se'm posa la pell de gallina!"
La versió més coneguda és la d'una tal Cecília. Si la coneixeu sabreu que és nyonya nyonya i no hi ha qui l'aguanti, però la lletra és excepcional, i la veu dura i trencada de Manzanita fa que cada cop que la sento se'm posi, com a en Sergi, la pell de gallina.
Us transcric la lletra perquè val molt la pena:
Era feliz en su matrimonio
aunque su marido era el mismo demonio
Tenia el hombre un poco de mal genio
ella se quejaba de que nunca fué tierno
Desde hace ya más de tres años
recibe cartas de un extraño
Cartas llenas de poesía que le han devuelto la alegría
Quién te escribia a tí versos dime niña quién era
Quién te mandaba flores por primavera
Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta
te mandaba un ramito de violetas
A veces sueña ella y se imagina
cómo sera aquel que a ella tanto la estima
Serà más bien hombre de pelo cano
sonrisa abierta y ternura en sus manos
Quién sera quién sufre en silencio
quién puede ser su amor secreto
Ella que no sabe nada, mira a su marido y luego se calla
Quién te escribia a tí versos dime niña quién era
Quién te mandaba flores por primavera
Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta
te mandaba un ramito de violetas
Y cada tarde al volver su esposo
cansado del trabajo va y la mira de reojo
No dice nada porque lo sabe todo
ella es asi feliz de cualquier modo
Porque él es quien le escribe versos
él es su amante, su amor secreto
Ella que no sabe nada mira a su marido y luego se calla
Quién te escribia a tí versos dime niña quién era
Quién te mandaba flores por primavera
Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta
te mandaba un ramito de violetas
14 comentaris:
A mi també em grada molt aquesta cançó (quina vergonya!!!)
El curiós del cas, és que en té una altre que es diu "Mi querida España", que encara m'agrada més... (això si que fa molt vergonya), però mira la lletra i la música m'encanten!
Mi querida España, esta España mía, esta España nuestra
Pueblo de palabra y de piel amarga,
dulce tu promesa, quiero ser tu tierra, quiero ser tu hierba, cuando yo me muera...
Ostres puji qué romàntic t'has aixecat avui!!! està molt bé! Jo des de petita que l'escolto aquesta cançó versió Cecilia.
ohhhm és el primer cop k la sento! gràciessss mol maca!!
Benvolgut Puji, la tal Cecilia, és l'autora de la cançó. En la seva curta carrera (curta perquè va morir en un accident de trànsit) va fer unes quantes cançons que per l'època (ple franquisme) estaven molt bé. N'hi una titolada "Un millon de sueños", que és una crítica a Franco i entre altres coses diu: "Hoy vivo a costa de un millón de muertos, un millón de sombras un millón de espectros"... I si em permet, com que jo era molt jove,vaig ser fan de la Cecila (Eva Sobredo), no crec que sigui nyonya...S'ha d'escoltar amb atenció el que deia i, sobretot en l'època que ho va dir, a principi dels anys setanta del segle passat...
Perdoni pel rotllo
Txell, per favor... Mi querida España???? Només escriure-ho ja em provoca repelús...
Doncs, a mi, Un BESO Y UNA FLOR de Nino Bravo m'aporta els mateixos sentiments.
m'agrada mes la lletra q la cançó. Com estem tots ultimament d nyoyos!!!!
ho sento...
COP DE MALL!!!
era un estruç
esteu tots molt tontos eh?... a veure si haure de ocmneçar a repartir cops de mall...
Doncs a mi , quan de petit la sentia, sempre em va agardar. Me la sé de memòria. M'ha fet gràcia recordar-la. I L'Avi té raó, s'ha de llegir (i escoltar) en el context de l'època. Com la Janette, la Rosa León, i aquella de la boca torta que ara no recordo el nom,...
Gràcies a tots! sabia que hi hauria gustos de tot tipus. Només un petit apunt per la Puji Petita: Manzanita dóna mil voltes als putos Backstreet Boys.
Apa!
Molt maca,la cançó, però jo sóc més de Jorge Sepúlveda:
Bajo el palio de la luz crepuscular
cuando el cielo va perdiendo su coloooor...
Maca la cançó, m'agradaria saber si passen aquestes coses de veritat, un amant secret que envia poesia i flors a la seva estimada... pobre tio, quin patiment.
Myrddin, benvingut/da a La cullerada. La gràcia de la cançó és que l'amant secret resulta que és el marit, que a casa la tracta com la caca.
Cony! ja torno a tenir la pell de gallina!
Publica un comentari a l'entrada