L'Hereu

Ja ho veieu, em vaig equivocar. Duran i Lleida haurà de seguir sent ministre només en els seus somnis humits, i en canvi, l’alcalde de tots els barcelonesos i corista de Carlinhos Brown a les hores lliures, serà Ministre d’Indústria.

En Sosoman II deixa a en floquet de neu una colla de marrons, entre els quals destaca l’OPA a Endesa, així que Clos serà ministre com a molt fins a final de legislatura, tot ajudant els socialistes a posar pedaços a molts dels sidrals que tenen endegats (o no!, perquè vist el percentatge d’encert en els meus vaticinis, potser dura quaranta anys).

Tot això ja ha estat analitzat des de tots els punts de vista, així que avui em vull centrar en analitzar el traspàs de poders. Clos passa la vara municipal a Jordi Hereu (ves quina gràcia), però a mi aquest paio no em fa bona espina.

Crec que Clos és millor gestor del que aparenta, però li manca la capacitat de comunicació que necessita qualsevol polític. L’exemple més clar d’això va ser el seu discurs quan va morir floquet de neu, el de veritat (si us plau, si algú té el vídeo que me’l passi, perquè és impagable). Aquesta inutilitat comunicativa té una virtut, i és que dota Clos d’una sensació de sinceritat, saps que t’està dient la veritat, perquè quan menteix se li nota.

Amb Jordi Hereu passa tot el contrari. Sap parlar molt bé, mai dubta, però té la mirada fosca de qui amaga sempre alguna cosa, i té l’aspecte d’aquells venedors d’abans, que saps segur que t’està entabanant, però li compres la moto igualment. I si Hereu no em dóna bones vibracions, encara menys la seva mà dreta, Carles Martí (també a la foto), l’home de segona fila que fa la feina bruta.

Tan de bo em torni a equivocar com amb Duran, però crec que arriben aires tèrbols a la Casa Gran de Barcelona.