Resum del Mundial

El Mundial s'ha acabat. Han estat moltes hores veient futbol, molts partits, molts estils diferents de joc. Els primers partits prometien molt. Es va veure bon futbol, del que fa afició, i els mitjans de comunicació només deien que a vuitens començava el Mundial de veritat, que podia ser molt bo, però no va ser així. Exceptuant la semifinal Itàlia - Alemanya les lliguetes de setzens van ser molt més entretingudes i amb un futbol molt més vistós, segurament perquè hi havia molts equips "modestos" que no tenien res a perdre i apostaven el tot pel tot. En general, però m'ha quedat un bon gust de boca, m'he divertit.

Ara toca fer balanç. Tothom farà la seva anàlisi, que si aquest equip, que si aquest jugador... Abans de començar tots debatien de qui seria aquest Mundial, de Ronaldinho, de Messi, de Cristiano Ronaldo, de Rooney... I al final cap d'aquestes estrelles mediàtiques ha brillat, ha triomfat (com ha de ser) el joc en equip, encara que tampoc hagi estat molt brillant.

Però si el Mundial ha de tenir un propietari jo ho tinc clar.

El Mundial Alemanya 2006 és el Mundial d'Andrés Montes.

M'ha fet riure molt, m'ha entretingut fins i tot en els partits avorrits, i ha fet una narració dels partits de futbol molt diferent al què estem acostumats. La seva narració no es basa en relatar el que passa al camp. Això està molt bé a la ràdio, però a la tele ja veiem el que passa, no cal que ens ho expliquin tot. El narrador ens ha d'oferir altres coses, com ara comentaris, entreteniment, cançons i diversió, i això és el que ha fet Montes, que a sobre ha trobat el complement de Salinas, que li ha donat molt de joc, i han fet que algunes de les seves expressions es repeteixin al carrer i als bars.

Així que ni jogo bonito, ni hòsties. El que ha triomfat és un nou estil de periodisme esportiu, el d'Andrés Montes. El trobarem a faltar, però no patiu, perquè a partir del 19 d'agost ens oferirà el Mundial de bàsquet. Ja estic comptant els minuts...