Campanya efectiva

Sóc un ferm defensor de la reducció del trànsit de vehicles motoritzats a la ciutat, i en aquest sentit, l'ús de la bicicleta és una de les meves conviccions com a ciutadà. 

I és que per circular en bicicleta per Barcelona són necessàries elevades dosis d'aquesta convicció. Qualsevol desplaçament en aquest mitjà és un repte per a la paciència i un risc per a la integritat física del ciclista.

Els impediments són innumerables: vianants que travessen despistats mirant el mòbil; ramats de turistes que queden embadalits davant els monuments tot obstaculitzant el pas; transportistes que utilitzen el carril bici com a zona de càrrega i descàrrega; vehicles de neteja viària que higienitzen els carrils bici en horaris en què ni se'ls passaria pel cap ocupar un carril de trànsit motoritzat; taxis que s'aturen al lloc més inesperat per recollir un passatger; o aquests mateixos passatgers que obren la porta del taxi sense mirar davant dels morros del sofert ciclista; cotxes que fan girs a l'esquerra sense senyalitzar i obviant la preferència de pas que tenen les bicis; obres a les voreres que utilitzen el carril bici com a zona d'emmagatzematge del material de construcció; carrils bici que desapareixen tot d'una i deixen el ciclista venut al bell mig de la voràgine del trànsit de combustió interna; i un llarguíssim etcètera d'obstacles, dificultats i perills.

Ahir a la tarda, el meu recorregut amb una bicicleta del Bicing des del centre de la ciutat fins a casa va estar especialment farcit d'aquests incidents quotidians i estava desitjant arribar al meu destí, quan, en una cruïlla, vaig mirar a banda i banda per assegurar-me que no passessin vianants i confesso que ho vaig fer. Vaig passar-me un semàfor en vermell. I vaig ser sorprès en la meva infracció per un cotxe de la Guàrdia Urbana que, immediatament em va bloquejar el pas i em va fer aturar. Em van demanar que m'identifiqués i em van posar una multa.

L'agent que cursava la denúncia; que per cert, va deixar llur cotxe policial bloquejant el carril bici durant els deu minuts que va estar amb mi, però és igual, total, no ve d'un obstacle; em va informar mentre emplenava el formulari de la sanció que estaven "en campanya amb les bicicletes".

No tinc res a dir. No tinc excuses ni les busco. Vaig cometre una infracció injustificable i pagaré religiosament els dos-cents euros de l'import, cent si pago abans de quinze dies. Però el ja nombrós exèrcit de vianants despistats, turistes aborregats, transportistes, conductors i taxistes sense miraments, operaris de la construcció i de la neteja contra els que batallo cada dia, ahir van veure's reforçats pel cruel embat de l'autoritat competent. I em vaig rendir. La profunda i imprescindible convicció que portava per bandera quan vaig agafar la bicicleta a l'estació de Bicing de la Plaça de Catalunya es va veure vençuda. Ja no puc més. S'ha acabat. No tornaré a agafar la bicicleta. I no renovaré l'abonament del Bicing, perquè estic moralment derrotat i perquè l'import de la multa es va empassar de cop el meu pressupost per pagar la quota de dos anys. 

Deixaré doncs de nedar contracorrent i em deixaré arrossegar pel riu d'ozó troposfèric, d'òxid de nitrogen, de gasos d'efecte hivernacle, de partícules en suspensió i de combustibles fòssils cremats. A partir d'avui em desplaçaré per la ciutat amb el meu vell cotxe dièsel de classe B. Arribaré més aviat als llocs, em cansaré menys i guanyaré en salut mental i en seguretat personal.

És innegable que la "campanya amb les bicicletes" de l'Ajuntament que diligentment em va anunciar l'agent de la Guàrdia Urbana, és realment efectiva: no tornaré a passar un semàfor vermell amb la bicicleta.

En Quim

Vaig conèixer en Quim el primer curs a la Facultat. Va entrar per prova d'accés de majors de vint-i-cinc anys, i tenia gairebé deu anys més que la gran majoria de nosaltres. Érem una colla de xitxarel·los i ell era, aparentment, un home fet i dret. Dic aparentment perquè no em va caler gaire temps per veure que sota l'aparença d'aquell home hi havia amagat un nen. Un nen gran, una mena de Peter Pan afable, sociable i bona persona, però que per no créixer ni assumir el rol que li pertocava, allargava l'edat escolar amb una carrera universitària. No em mal-interpreteu. No es tractava d'un esbojarrat que allargava l'edat de farres. Al contrari. Era algú que no havia crescut, i que, temorós de les noves experiències, no havia avançat. Prova d'això és que he remenat totes les fotos de l'època per il·lustrar el post i només n'he trobat una on surti en Quim. I  surt d'esquenes. No sortia de festa, no participava en celebracions, no feia res que l'allunyés massa de la seva zona de comfort.

Durant els anys universitaris vam anar coincidint per les classes, pels passadissos i per la gespa de l'Autònoma. No recordo massa bé com va anar, però el cas és que ens vam fer amics. La funció que em vaig donar en aquella amistat era aconseguir que en Quim deixés de banda el seu conservadorisme intel·lectual i emocional i es llancés a descobrir noves experiències. En aquell moment vaig creure que havia fracassat, però el temps m'ha demostrat que potser sí que vaig fer una mica de forat.

Quan em vaig llicenciar vam perdre molt el contacte. Vam coincidir dos o tres cops, i vaig saber que la vida li havia fotut un parell d'hòsties que havien sacsejat aquell món seu tan segur i tan estable, i la següent notícia seva que vaig tenir va ser perquè havia conegut una noia. Sempre havia pensat que se'm quedaria per vestir sants, i que mai trobaria ningú. Però la va trobar. I tant si la va trobar. L'Elisabet el feia feliç. Recordo molt bé el dia del casament. Estava exultant, somrient, feliç. Ho vam passar molt bé, aquell dia. Però la vida va com va, i, per una cosa o per una altra, no ens vam tornar a veure. 

Parlàvem per telèfon de tant en tant, i ens posàvem al dia, i hi havia dos rituals que no fallaven mai: sempre, cada any, ens felicitàvem pels respectius sants, i ens enviàvem una postal de Nadal. Jo confesso que sempre anava tard. Just uns dies abans de Nadal, o algun any fins i tot passada la data. En canvi ell sempre era puntual, i a mitjans de desembre ja trobava a la bústia la seva.

Per això, quan el desembre de 2013 no vaig rebre res, em va estranyar molt. Vaig saber de seguida que alguna cosa no anava bé, i vaig pensar que, passat el tràfec de les festes, el trucaria. No em va donar temps. Un parell de dies després d'Any Nou em va trucar ell. L'Elisabet s'havia mort. Em va explicar que feia poc més d'un any havien emmalaltit tots dos. A l'hora. Càncer. S'havien anat donant suport l'un a l'altre fins que el cos d'ella no va resistir i se'n va anar.

L'endemà vaig anar al funeral. Ell feia molt mala cara. Estava prim i tenia els ulls enclotats. El vaig veure trist, malalt, vençut. Aquell dia em va dir que ja en tenia prou. Que res ja tenia sentit. Que només volia marxar amb ella. I em va dir que havia decidit plegar. No volia seguir cap tractament. Només pal·liatius, i a esperar el dia que es retrobaria amb la seva estimada. En aquell moment vaig pensar que el temps que va passar amb l'Elisabet havien estat, amb molta diferència, els anys més feliços de la seva vida, i ja no volia res que no fos aquella felicitat. I quan em va demanar que, si us plau, no provés de treure-li la idea del cap, no ho vaig fer. Vaig acceptar compungit la seva decisió pensant que sense tractament i tal com estava físicament i emocional, trigaria quatre dies a tornar al seu poble de funeral. Però no va ser així.

Vam parlar sovint per telèfon. Ara penso que no prou. I el Sant Joan passat vaig passar el dia amb ell. Vam riure, vam plorar, em va explicar les seves inquietuds i vam recordar anècdotes de la Universitat. Va ser un dia agredolç. Aquest gener passat li vaig proposar d'anar-lo a veure, però no em va deixar. Li acabaven d'apujar la dosi de morfina, el cos encara no se l'hi havia acostumat i es marejava, s'adormia en el moment menys pensat i tenia al·lucinacions. M'havia reservat l'últim dissabte d'aquest mes d'abril per anar-hi sí o sí, però ja no hi vaig ser a temps. Dimecres passat, a la mitja part del partit del Barça vaig rebre la trucada que durant més de dos anys havia esperat, temut i també desitjat. En Quim ja no hi era.

Tal com ja havia fet l'Elisabet, ell també va deixar dissenyada al mil·límetre la cerimònia de comiat on vam assistit una trentena de persones emocionades, tristes i també una mica alleujades. 

Una de les darreres frases que havia deixat escrites ens convidava als presents a viure la vida i a descobrir el món. I vaig somriure. Molt. 

Per acabar la cerimònia deia que estava content de la vida que havia tingut i d'haver-ne compartit moments amb nosaltres. I sabeu què? Jo també estic content que els nostres camins coincidissin en alguns moments, i en el meu pit, en aquell racó que es guarda pels bons amics, sempre hi haurà un foradet per ell. 

Adéu, Quim.

Passi-ho bé

El proper diumenge, 20 de desembre, hi ha eleccions legislatives a Espanya. Això ja ho sap tothom perquè als mitjans de comunicació fa dies que no ens parlen d'altra cosa.

Però aquell dia passen més coses. Moltíssimes. Com ara, que la Infanta Elena i jo, fem anys. La Infanta, només faltaria, ens interessa ben poc. Quedem-nos amb que jo faré 39 anys, per molts anys, gràcies, de res.

Si faré 39 anys vol dir que en farà 21 que tinc dret a vot. En aquests 21 anys s'han celebrat 4 eleccions europees, 5 al Congrés i Senat espanyols, 7 al Parlament de Catalunya, 6 municipals, dos referèndums, un importantíssim referèndum popular fet a pedaços i un procés participatiu. 

Això fa un total de 26 oportunitats de votar, de les quals no n'he desaprofitat ni una de sola. He exercit el dret a vot en totes les conteses en què l'he tingut. I aquí ve una altra de les coses que passarà diumenge. Per primer cop, no ho faré.

La coherència em diu que si la meva voluntat és desconnectar d'Espanya, i els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb claríssim sentit plebiscitari, recolzen també la meva opció de separació, no té ja cap sentit participar en les eleccions d'un país que ja no serà el meu. Ja tenia coll avall que Convergència no tindria aquesta coherència i preferiria mantenir les quotes de poder (i de subvencions) de les eleccions espanyoles, però mantenia l'esperança que Esquerra Republicana de Catalunya sí que apostés per la ruptura. M'han decebut. Un cop més, i ja n'he perdut el compte.

Sí, ja ho sé, perquè tertulians, articulistes, opinadors, i també amics, no deixen de dir-m'ho, que no votar propiciarà la victòria dels unionistes a Catalunya, i qui sap quin gir pot suposar a l'arc parlamentari espanyol. M'és ben igual, el que passi a les eleccions espanyoles. No votaré perquè ja no és el meu país, ja no són els meus òrgans de representació i l'únic lligam que em queda amb aquest Estat gris, ranci i feixistoide és el legal. Per fi ja no és el meu. 

Passi-ho bé.

Turn and face the strange

Ch-ch-changes...

Lemur

Ouch!

Foto: Tomás del Amo

Ha tornat a ser Sant Jordi.

Espero que hagueu regalat i rebut molts llibres i moltes roses.

I que estimeu.

Que estimeu molt.

...

Però compte amb les punxes...

Tant de bo fos especial

"Ets tan refotudament especial 

Tant de bo jo fos especial 

Però sóc una desferra..." 

...(de collons))

 

Incongruències bancàries

Ja estic preparant les vacances d'estiu. Vaig buscar els bitllets d'avió i vaig trobar una bona oferta. Però és clar, per bona oferta que sigui, un viatge llarg per a tres persones és un import considerable, així que en mirar de comprar, l'import superava el límit de la meva targeta de crèdit.

Em vaig posar en contacte amb Barclays, el meu banc, per a que m'ampliessin el límit ni que fos de manera temporal. Em van dir que em contestarien per escrit. Passaven els dies i no rebia cap resposta, i ja sabeu com va això, com més s'acosta l'estiu, més pugen els bitllets d'avió, i el bon preu que havia trobat s'estava convertint en no tan bo. Així que vaig tornar a trucar, i em van dir que no els havia entès bé, que em contestarien per escrit en un moment o altre, però el que em dirien per escrit seria que NO.

Acollonant. Tinc els diners per fer aquesta compra, i ells, Barclays, que són el meu banc, ho poden veure i comprovar quan vulguin. No vull una ampliació del crèdit de la meva targeta, vull una ampliació del límit del meu mitjà de pagament per pagar amb diners que tinc i són meus, no els els estic demanant.

Ho considero una manca de confiança extraordinària cap a un client que disposa dels diners i que sempre ha demostrat solvència. No m'agrada, però em resigno i busco altres maneres de fer el pagament. No és fàcil. He de fer múltiples operacions, entre les quals destaca enviar un fax (Un fax! Que som al segle XXI, redéu!). Costa, però ho aconsegueixo. Ja tinc els meus bitllets per a les vacances. Tot acabaria aquí i no seria més que una altra experiència decebedora amb el sistema bancari, si no fos pel que va passar dos dies després.

Al cap de dos dies del meu periple innecessari per comprar els meus bitllets, trobo una carta de Barclays a la bústia. En aquesta carta adreçada a mi, es congratulen en anunciar-me que tinc preconcedit un crèdit de fins a 20.000 eurus (20.000 eurus!!!) per gastar en allò que m'il·lusioni. És a dir, que el senyor Barclays no em permet gastar-me els meus diners, però em dóna a crèdit tots els diners que no són meus que vulgui. Per acabar de rematar el despropòsit, endevineu quina és la imatge que llueix en el fulletó en el que m'oferien crèdit? Efectivament. Un avió.

Foteu el camp del meu núvol

De vegades cal fugir de la voràgine del món, poder trobar un espai tranquil on fas el que et ve de gust i tornes a ser tu mateix. Però la realitat és dura, i quan més a gust et trobaves, sempre cal tornar als maldecaps, les obligacions i les responsabilitats del dia a dia. Malgrat tot, intentes mantenir la pau del teu refugi tant temps com pots, però sempre hi ha gent disposada a dissipar la calma i la teva harmonia interior fent-te posar de mala llet. Doncs sabeu què us dic? Tu! Sí, tu! Vosaltres! Tots! Foteu el camp del meu núvol!

Pomelos

La nostàlgia és un sentiment estrany. És melancòlic, perquè entristeix recordar coses que ja no hi són, però normalment aquests records són agradables, i el retorn a la ment d'aquelles vivències també fa posar content. La nostàlgia és un sentiment agredolç. Com els pomelos.

Poques cançons evoquen tan bé la nostàlgia com la cançó d'aquest divendres. Però per sentir-la no cal conduir un Cadillac fins la falda del Tibidabo. A vegades n'hi ha prou amb empènyer un carretó pel passadís de fruites i verdures del Mercadona i que t'envaeixi l'olor agredolça dels pomelos.

Situation number four

Lluny, més enllà de les muntanyes

Gary Moore va triomfar amb allò que se li donava més bé: el blues elèctric. Abans d'arrribar-hi però, va passar per altres etapes musicals igual de remarcables, com ara aquest hard rock èpic amb tocs celtes que és la cançó d'aquest divendres.

Avui, quan m'estigui enfilant pels pendents de la Serralada Litoral, la portaré al cap, pensant en el que hi ha lluny, més enllà de les muntanyes.

La Cursa de la Guàrdia Urbana

Ahir vaig córrer una cursa. És la meva quarta cursa i ja començo a veure de què va tot això, i em permeto fer aquest post amb les sensacions i opinions que van anar creixent al meu cap mentre corria, i després.

Era la Cursa de la Guàrdia Urbana. Almenys aquest n'era el nom, tot i que el patrocinador, l'instigador i l'organitzador, eren els gimnasos DIR. Amb això vull dir que la Cursa dels Bombers va començar com una cursa d'entrenament dels propis bombers, que un dia van decidir obrir-la al públic, i el patrocini de Nike, la va convertir en la cursa multitudinària que és ara, però la segueixen promovent els Bombers i pots veure-hi bombers entrenant amb tot l'equip d'extinció d'incendis al damunt. En canvi, en aquest cas, dóna la impressió que DIR volia organitzar una cursa, que en el fons, és una forma de promoció, i per a que no sonés tant a això, van dir a la Guàrdia Urbana que si volien una cursa com la tenen els bombers, i els urbanos van dir pos bueno, pos vale, però poc hi han tingut a veure. Em va semblar una activitat promocional de DIR cent per cent. Aquesta sensació ve recolzada pel fet que amb la inscripció online, venia de regal no desitjat el registre a la web de serveis de DIR i de moment, ja he rebut un parell d'e-mails de propaganda de DIR.

A banda d'això, crec que és positiu que s'organitzin esdeveniments esportius multitudinaris com aquest. Animen a fer esport i a activar la vida social de la ciutat. I val a dir que el circuit de la cursa, que consistia en l'Avinguda Diagonal completa, des de la Zona Universitària fins el Fòrum, va ser un autèntic luxe. Pràcticament tot en línia recta i en baixada pel mig de la ciutat. Em va agradar molt! Només hi havia control de temps a la meitat i al final. De cara a properes edicions, estaria bé afegir controls, que t'ajuden a saber a posteriori l'evolució de la teva cursa, de cara a anar millorant.

Una altra cosa a canviar és la obligatorietat de portar durant la cursa la samarreta tècnica amb què s'obsequien els corredors. Ens fa semblar més borregos del que ja som de per si. Almenys, si s'usa aquesta estratègia (també publicitària), que hi estampin el número i ens estalviïn l'incòmode anacronisme del dorsal de paper lligat amb imperdibles.

Pel que fa al resultat de la cursa, a mi no em va anar gaire bé. A la Cursa dels Bombers em vaig reservar massa a l'inici, en part forçat per l'aglomeració de corredors als primers trams, i després vaig veure que hauria pogut apretar molt més. Ahir em va passar al contrari. L'amplada de la Diagonal, i el menor nombre de participants, va suposar aglomeració zero a la sortida, i l'experiència dels Bombers i el fet de saber que tot era en baixada, va fer que comencés molt fort, i anés perdent pistonada quilòmetre a quilòmetre. Suposo que aquestes coses les vas aprenent amb el temps. 

Per altra banda, vaig veure que el meu objectiu de baixar dels 50 minuts en els 10 kilòmetres està molt lluny. En circuit de baixada i al límit de les meves forces, no vaig baixar de 52. És qüestió de seguir entrenant, suposo.

Perdoneu aquest rotllasso sobre un tema que segurament no té massa interès per ningú, però em venia de gust deixar-ho anar. Si algú ha arribat fins aquí, vol dir que potser sí que li interessa. En aquest cas, deixo la pàgina dels meus resultats aquí. A la gràfica (amb només dos punts, com he dit) podeu veure com, efectivament, vaig anar de capa caiguda...

No em malinterpretis

M'entens, nena?

A vegades m'emprenyo

Però ja saps que ningú pot ser sempre un àngel,

Quan les coses no van com esperava, em foto de mala llet.

Només sóc una ànima carregada de bones intencions
Oh, senyor, si us plau, no em malinterpretis.

Un tranquil racó del món

Les esfereïdores imatges del tornado a Oklahoma em van recordar una anècdota viscuda a la meva darrera estada als Estats Units. Va ser durant la visita a una destil·leria de bourbon, a Kentucky. El bourbon es destil·la i s'envelleix en barrils de roure que s'emmagatzemen en uns edificis de vuit plantes d'alçada. 

La guia ens explicava com l'estructura de bigues dels magatzems d'envelliment està especialment pensada per resistir l'assot dels tornados, molt freqüents a l'àrea. Uns altres visitants, que venien de Lousiana, van comentar que allò els recordava com les fàbriques, allà, també es fan pensades per resistir l'embat dels huracans de la costa del Golf de Mèxic, i un tercer grup, provinent de la costa oest, va explicar que allà també prenen precaucions, però per evitar els terratrèmols que provoca la falla de Sant Andreu.

Immediatament després, la guia es va girar cap a nosaltres i ens va preguntar: "i vosaltres? Quines catàstrofes naturals patiu al vostre país?" Jo, vaig dubtar uns instants, i avergonyit, i amb un cert sentiment de culpabilitat vaig respondre: "eeeeehhmmm...cap...". 

Veient que la meva resposta podia resultar fins i tot un punt ofensiva per aquells pobres patidors, ho vaig esmenar: "bé... potser alguna riuada de tant en tant". I és que sovint no en som massa conscients, però vivim en un racó del món d'allò més tranquil.

Nothing's worrying me

Quan arriben dies grisos com aquests, és quan t'adones com alguns clàssics són peces pensades al mil·límetre per moments concrets, i aquest n'és un exemple claríssim: si plou, Raindrops keep falling on my head, i punt.

"Les gotes de pluja van caient al meu cap,
però això no vol dir que els ulls se'm posin vermells. 
Plorar no està fet per mi, 
perquè mai aturaré la pluja queixant-me. 
Perquè sóc lliure. 
No em preocupa res"

Llum

A vegades va bé que algú t'agafi la mà, et tregui de la foscor del carreró i t'arrossegui cap al costat més assolellat del camí. Bon cap de setmana!

"Little darlin', come with me 
Won't you help me share my load 
From the dark end of the street 
To the bright side of the road"

  

És un dia més

"Cada dia fa una dutxa matinal per mullar-se els cabells, s'embolica en una tovallola i va cap a la cadira de l'habitació. Rellisca dins els mitjons, trepitja les sabates, enfonsa les mans a les butxaques de l'impermeable. 
Només és un dia més."

La meva vida ha canviat per sempre, però dilluns que ve toca tornar a la rutina de la feina. Una nova rutina, amb noves coses, amb nous reptes, amb novetats meravelloses, però al capdavall, només serà un dia més.

El viatge de la meva vida

Fa uns anys, després de posar aquí les fotos d'un dels meus viatges, algú de vosaltres em va preguntar: és el viatge de la teva vida? No vaig entendre massa la pregunta. Vaig contestar que de moment sí, però vaig pensar que quin era el viatge de la meva vida ja ho decidiria quan m'anés a morir.

Demà marxo de viatge, i aquesta vegada puc dir ben convençut que sí. Serà el viatge de la meva vida amb tota seguretat. No serà el més llarg, ni el més llunyà, ni el més exòtic (o potser sí), però serà especial. El més especial de tots. 

Perquè marxarem dues persones i en tornarem tres. Perquè marxarem una parella i tornarem una família.