Foteu el camp del meu núvol

De vegades cal fugir de la voràgine del món, poder trobar un espai tranquil on fas el que et ve de gust i tornes a ser tu mateix. Però la realitat és dura, i quan més a gust et trobaves, sempre cal tornar als maldecaps, les obligacions i les responsabilitats del dia a dia. Malgrat tot, intentes mantenir la pau del teu refugi tant temps com pots, però sempre hi ha gent disposada a dissipar la calma i la teva harmonia interior fent-te posar de mala llet. Doncs sabeu què us dic? Tu! Sí, tu! Vosaltres! Tots! Foteu el camp del meu núvol!

No cal ni provar-ho

Era tard. Havíem acabat un bolo i estàvem cansats. Mentre anàvem recollint trastos amb poques ganes, els altaveus del bar van tronar aquesta peça dels Scorpions. Al cap d'una estona de taral·lejar-la, en Dani i jo vam arribar a la conclusió, potser fruit de l'esgotament i les cerveses, que la música evolucionarà, sortiran coses noves, potser millors, segur que diferents, però que allò que estàvem escoltant era una obra mestra i si algú volia provar de fer alguna cosa en aquella direcció valia més que ho deixés estar, perquè la perfecció ja està assolida. No cal ni provar-ho.

Revelació

Quan, de canalla, vam veure que el xiclet que prometia mitja hora de sabor intens durava amb prou feines dos minuts, ja ens hauríem d'haver adonat que la vida és una puta enganyifa. Som uns passerells.

No voldria esquitxar

Ja fa dies que no escric i no és perquè no tingui res a dir. Només és que em vaig proposar no escriure sobre política durant aquesta campanya electoral tan especial. I la veritat és que és una sort, perquè si hagués d'escriure un post seria tan llarg que ningú el llegiria, i a més, no tinc temps ni ganes per escriure'l.

A veure si la setmana que ve, un cop tinguem el resultat d'aquest batibull, puc ordenar pensaments i escriure un post prou sintètic per a que sigui llegible. Espero que sí, perquè amb tot el que em bull al cap, qualsevol dia d'aquests m'explota. Aparteu-vos que no voldria esquitxar.

Ed demonyo dojo

Dilluns de la setmana passada, l'Albert Om va ser el convidat de la Neus Català, una supervivent dels camps d'extermini nazis, i una lluitadora com n'hi ha hagut poques. Al llarg del programa (que podeu veure si cliqueu aquí, ho recomano molt fort) la Neus va explicar coses que encenien l'ànima, coses que posaven la pell de gallina i coses que et feien posar dempeus per sortir al carrer a defensar els teus drets. Però de totes les seves frases, em va cridar l'atenció una, que em va fer pensar molt. La conversa va anar així: parlant de lluita obrera, van sortir les idees comunistes de la Neus, i l'Albert li pregunta: -Però el comunisme s'ha acabat, no? -, i la Neus, amb uns ulls oberts com plats, ens sorprèn a tots contestant-li: -El comunisme encara no ha arribat!

És ben cert que la potència comunista més gran que ha existit, l'antiga URSS, no se'n va sortir gaire. El seu règim es va convertir en un totalitarisme igual o pitjor que el feixista, i la seva classe obrera va estar en pitjors condicions que la dels captalistes. A Cuba no els han deixat mai comprovar si funcionava o no. I la Xina, que ho va fer més o menys igual que l'URSS, ara que sembla que aixeca el cap, no té cap pinta de que millori els seus propis precedents. 

Tot aquest fracàs ha anat acompanyat d'un bombardeig cultural subliminal que des dels Estats Units i des de casa nostra fa dècades ens repeteix contínuament que el comunisme és el dimoni, encarnat en diversos personatges, com el de la foto de més amunt, fent trontollar les conviccions dels més idealistes, i de comunistes amb alguna visibilitat política ja no en queda ni un, no fos cas que el fessin cremar al foc etern d'un Pere Botero que remena les seves calderes amb una falç i un martell.

El comunisme no és totalitarisme, no són líders enquistats en discursos arnats. El comunisme és una idea de sistema econòmic basat en la igualtat entre les persones, en la solidaritat, en la compartició d'idees per augmentar la productivitat, els beneficis i el benestar de tothom, no només d'uns quants.

I si la Neus tingués raó? I si el que hem vist fins ara no fos el comunisme real? I si el comunisme nascut des del poble, genuí i sense corrompre encara està per arribar? Pensem-hi.

Jo no sé si aquest comunisme real del que parlo seria factible, o seria bo, però està clar que el sistema que tenim ara, per tirar coets, tampoc no seria.

P.S. Us demano mil disculpes, però tant de pensar en dimonis vermells, no m'he pogut estar d'utilitzar aquell acudit lamentable per al títol del post.

La condició que és la meva condició

Hi ha algunes pel·lícules que he vist mil vegades, però per alguna estranya raó, quan les programen a la televisió o es creuen al meu camí, sóc incapaç de renunciar a tornar a veure. The Big Lebowsky és una d'elles. És una pel·lícula estranya. Tot és diferent del que un espera que sigui. Em fascina l'esbojarrat argument, però sobretot m'agrada l'actor principal, Jeff Bridges, que fa un paper meridianament oposat al que fa habitualment, i un podria pensar que no li escau gens i que "cantarà" en aquesta pel·lícula, però res més lluny. Bridges ho broda. 

La meva escena preferida és aquesta que us deixo avui, i que té com a banda sonora la cançó d'aquest divendres. Absolutament onírica, psicotròpica i divertida, i el valor que li afegeix la cançó és que qui la canta, Kenny Rogers, un tòtem de la música country, també se surt del guió i ens lliura una peça bastant psicodèlica.

Com ja us he dit, cada cop que em creuo amb la pel·lícula, simplement m'hi deixo caure per veure quina és la condició que és la meva condició.

  

1111

Demano disculpes per avançat per aquesta manera tan lamentable de celebrar els mil cent onze posts de La cullerada.

On és el DeLorean?

Miro una fotografia del present, i poc a poc veig com se'n van esvaint la sanitat i l'ensenyament públics, el dret de reunió i manifestació, l'Estat del Benestar, l'autonomia de Catalunya... I en el seu lloc, hi van apareixent ministres de cognoms franquistes, la legió desfilant a la processó de Mataró...

Ràpid, McFly! On és el DeLorean? Has de tornar al futur!!!

  

Sunny

 Per mi que dec fer la fotosíntesi. El fred m'és igual, però les poques hores de sol dels dies d'hivern em deixen fluix. Necessito més sol. Necessito llevar-me amb llum i tornar a casa amb llum, i anar a dormir ben tard, però que el cel encara estigui tenyit del resplendor del dia. Que s'acabi ja aquest cony d'hivern tan llarg, que vingui el sol, que vingui l'energia, que vingui la vida.

De mitjons, gargots i ments tancades

Personalment, mai he entès l'art d'Antoni Tàpies, i mai m'ha cridat prou l'atenció com per fer l'esforç d'aprendre a entendre'l. De fet, amb els meus escassos coneixements artístics, dic sense vegonya que no m'agrada gens.

Però qui diu que Tàpies no té cap qualitat, o amolla aquella típica frase que ve a dir que si li dónes pintura i un full blanc a un nen, el resultat serà el mateix, em sembla d'una ignorància molt més gran que la meva i d'una ment tancada a pany i forrellat.

Descansi en pau Antoni Tàpies, que ens deixa el seu art per l'eternitat, i tinc la sensació que, amb la prespectiva del temps, serem capaços d'apreciar-lo millor.

History repeating

Darrerament escric molt poc a La cullerada. No és que no en tingui ganes, o que no sàpiga de què parlar. Corrupció política, esports, injustícies socials, democràcia de fireta... De temes no en falten. Simplement és que després de 1087 posts, cada cop que vull escriure alguna cosa em dóna la sensació que allò ja ho he escrit abans. I és que l'actualitat cada cop té menys d'actual. Tot és repetit, res evoluciona i tot continua igual, i jo en penso exactament el mateix que fa un temps, així que per què tornar a exposar els mateixos arguments un altre cop?

Tot plegat, em sembla una història que es va repetint i poc podem fer per a que això canviï.

  

Mai en tinc prou

 

Flors a la paret

Quan em pregunten què he estat fent aquests dies que he tingut pont, tothom s'estranya de la meva resposta, i els preocupo, però estigueu tranquils, que no he pogut estar millor, comptant les flors a la paret, que a mi això no em sap gens de greu. Fent solitaris fins que es fa de dia amb una baralla de cinquanta-una cartes, fumant cigarrets i veient el Capità Cangur a la tele, així que no em digueu que no he fet res.

I avui he hagut de tornar a sortir, que em toca treballar, però els meus ulls no estan acostumats a la llum i les meves sabates no estan acostumades a aquest ciment tan dur. De seguida que pugui, tornaré a la meva habitació per completar el meu dia ideal, comptant les flors a la paret, que a mi això no em sap gens de greu. Fent solitaris fins que es fa de dia amb una baralla de cinquanta-una cartes, fumant cigarrets i veient el Capità Cangur a la tele, així que no em digueu que no he fet res.

  

Manipulació toponímica #ÉsMaó

El Consistori de Maó, a Menorca, presidit pel Partit Popular, ha començat a tirar endavant el que ja va prometre al seu programa electoral. Canviar el nom de la Ciutat, de l'actual i acadèmicament acceptat Maó, per Mahón, el nom castellanitzat, o bé Mahó, que sembla que és una forma que mai s'ha fet servir. Per fer-ho tot encara més cínic i rocambolesc, i en l'intent de donar-hi una pàtina de falsa democràcia, l'alcaldessa Reynés proposa sotmetre-ho a referèndum, però sense incloure-hi l'opció del topònim actual Maó.

És greu això? Ho és i moltíssim, però segurament no tant com el que hi ha darrera. El Partit Popular ha tingut en les darreres eleccions un repunt a les Balears, i el seu objectiu és esborrar qualsevol rastre de catalanitat de les illes. La seva fita a Balears (i al País Valencià i a Catalunya) és carregar-se el català com a llengua vehicular a les escoles, derogar la llei de política lingüística, sortir definitivament de l'Institut Ramon Llull i implantar el castellà com a llengua única d'ús. Malgrat tenir majories parlamentàries prou àmplies per fer-ho, saben que toparan amb l'oposició dels sectors catalanistes, que, a sobre, seran recolzats per gran part de la població de la resta dels Països Catalans. I si una cosa saben els Populars, perquè en són experts, és que les mesures aniquiladores de la cultura no volen soroll. Així que han dissenyat una estratègia

El éssers humans tenim un enorme lligam amb els símbols i els noms. Donem una grandíssima importància, a vegades exagerada, a allò que ens defineix. I aquí és on ataca la dreta espanyolista. Han començat amb el nom d'una de les ciutats més importants, curiosament, on van a estiuejar molts catalans, que són d'indignar fàcil. El proper pas podria ser treure les quatre barres de la bandera o retirar La Balanguera com a himne de la comunitat. Atacar els símbols. I quan ens toquen els símbols ens enervem.

Però els símbols no són tan importants. Els símbols i els noms defineixen qui sóm, i si canvien, nosaltres canviem una mica, però en essència, seguim sent els mateixos. El que importa no és el que ens defineix, sinó el que som. I el que som és la nostra llengua, la nostra identitat com a poble i la nostra cultura.

Amb aquesta proposta de canvi de nom el PP ha aconseguit just el que volia. Indignació entre els seus opositors. Tot plegat ha fet molt soroll. Els mitjans se n'han fet ressó i les xarxes socials van plenes d'#ÉsMaó. I segurament l'Ajuntament claudicarà a la pressió social i no en quedarà res. Només el cansament. Després vindrà algun altre atac als símbols identitaris, que també guanyaran els catalanistes, només faltaria, deixant-los una mica més esgotats. I quan els opositors, a una banda i l'altra del Mar Balear, cansats per la lluita, creguin que han vençut, que han salvaguardat la simbologia nacional, vindrà l'atac real, no a la definició sinó a l'essència cultural. I com que aquesta essència no ens sembla tan important com els símbols, tot i que ho és infinitament més, i ja estarem cansats de defensar-nos d'atacs absurds, el camí colonitzador dels nacionalistes espanyols serà molt més planer.

Amb això no vull dir que haguem de permetre aquestes ofenses. Però compte. Hem d'estar preparats per defensar el que de debò s'ha de defensar.

En Robert i les cabres

Als anys cinquanta, seixanta i fins i tot part dels setanta, és a dir, tot el que vindria a ser el període "Cuéntame", la immensa majoria de les famílies de Catalunya tenien entre tres i sis fills, i a la casa només entrava un sou, el del pare, o a vegades dos, però tots dos del pare, ja sabeu, eren altres temps. Malgrat que també eren moments difícils, aquelles famílies sortien endavant. Amb penes i treballs, però anaven tirant. Mentrestant, les esforçades mares, portaven la casa i educaven els fills.

Som als anys deu del segle següent. El temps ha passat ràpid, però en el fons, cinquanta anys no són res. I ens trobem que ara la mitjana de fills per família està entre un i dos, molt menys que abans, i en totes les cases entren els sous de dues persones, el pare i la mare (actualment un d'aquests sous o tots dos són el subsidi d'atur, però posem-nos optimistes i diguem que són dos sous reals fruit d'una activitat productiva).

Qualsevol que no conegui el desenllaç de la història, pensaria que si hi ha més sous, per tant més ingressos, i menys fills, per tant menys despeses (almenys en teoria), les famílies actuals haurien de nedar en l'abundància i viure desfogats econòmicament.

Però, ai l'as! Resulta que, igual que passava a l'època dels Alcàntara, les famílies, qui més qui menys, van tirant i surten endavant, igualment amb penes i treballs, i a sobre, no tenen temps per tenir la casa endreçada i pujar els fills com tocaria.

Així que la meva conclusió és que la classe treballadora, un cop més a la història, ha fet el negoci d'en Robert i les cabres, que mai havia sabut quin era, però el podeu consultar aquí.

La fi d'ETA és a prop

"La fi d'ETA és a prop". Aquesta frase l'he sentida fins la sacietat des de la més tendra infància, en boca d'incomptables Ministres de l'Interior, Presidents del Govern i Directors Generals de la Policia i la Guàrdia Civil, segurament inclòs Luis Roldán.

La treva incondicional vigent, els rumors i les notícies dels últims temps i la Conferència de Pau d'ahir fan que aquestes paraules semblin certes per primer cop. I crec que ho són, de certes. Ara sí, la fi d'ETA és a la cantonada, i tinc una teoria de per què és així.

ETA va néixer en un moment complicat, on l'única manera de fer-se sentir era a base d'hòsties, matar gent era la via per projectar els seus greuges a Espanya i a tot el món. Durant molt temps, molt més temps del que puguem pensar, això va seguir sent així. Però de fa un parell de dècades, ETA havia perdut tot el seu sentit, si és que mai l'havia tingut, i s'havia convertit, exclusivament en una màfia que extorsionava tot i tothom al seu voltant. Tothom, els seus integrants inclosos, veien que allò no tenia futur, però hi havia una cosa que alimentava ETA. L'odi.

Hi havia un odi latent d'Espanya cap a Euskadi que mantenia viva la flama dels violents, i aquest odi no era fortuït. Els partits espanyolistes s'encarregaven de mantenir-lo viu amb discursos incendiaris, amb tòpics reaccionaris que feien inflar la jugular dels etarres i els empenyien a seguir endavant. I aquests partits espanyolistes no feien això perquè sí. Ho feien perquè aquest discurs, i en el fons, l'existència d'ETA, els donava vots.

Què ha canviat ara? Poca cosa. Tot segueix igual, però aquesta cantarella d'odi i de radicalisme ha arribat a un punt de manipulació, de propagandisme i d'evidència de falsedat, que ja no genera odi, sinó que fa riure. Només cal veure les portades dels diaris d'avui parlant de la conferència de pau (ABC, El Mundo, La Razón). Semblen acudits. I aquest riure fluix ha reemplaçat l'odi en el pit dels pocs etarres que quedaven convençuts.

I ves què poètic, el que haurà acabat amb ETA, haurà estat l'humor i el riure.

Master class

Segle XXI. Any 2011. Mes de maig. Dia 15. Una colla d'arreplegats surten al carrer dient que els estan prenent el pèl, que qui governa és el capital, i que els polítics que escullen cada quatre anys només responen als interessos d'aquest capital i vist que no poden fer res més, miren d'aprofitar-se del seu càrrec tan com poden.

Al final resulta que els quatre arreplegats no són quatre, sinó que són uns quants més, i tot i que els mitjans, també dominats pel capital, intenten menysprear-los i silenciar-los tant com poden, acaben tenint ressò internacional. Els partits polítics majoritaris (que ho són perquè no en deixen entrar de nous a repartir-se el pastís del poder i les subvencions) diuen, o bé que han captat el missatge i miraran d'esmenar-se, o bé que els arreplegats, a més d'arreplegats són radicals, antisistema, comunistes, o fins i tot terroristes.

Segle XXI. Any 2011. Mes d'octubre. Dia 15. El soroll dels arreplegats s'ha escampat per tot el món i és evident que no són arreplegats, i tornen a sortir al carrer, però els mitjans de comunicació ho consideren una anècdota i només parlen de 80 persones que han incendiat un cotxe a Roma.

Mentrestant, els partits polítics majoritaris preparen la campanya electoral, i enlloc de fer propostes concretes per esmenar la situació d'expoli que viuen els ciutadans, prenent nota de les pistes que han anat deixant els arreplegats, continuen a la seva, fent electoralisme ranci, sense més missatge que "els de l'altre color són el dimoni", i en algun cas, no gaire excepcional, es treuen la llengua i es fan pam i pipa els uns als altres.

I els pobres ciutadans són cada dia més pobres ciutadans, cada dia n'hi ha més a l'atur, i els seus quantiosos impostos només serveixen per pagar els interessos del deute acumulat, i com que després d'aquests interessos no queda gairebé res, el deute segueix creixent per pagar els serveis, i els interessos també segueixen creixent, i això vol dir que els sous i les pensions baixaran i els impostos pujaran per poder-los pagar.

Segle XXI. Any 2011. Mes de novembre. Dia 20. Malgrat el panorama, la majoria dels pobres ciutadans tornen a votar els lamentables partits polítics majoritaris, que tornen a aprofitar-se tant com poden del seu càrrec i venen el país definitivament al capital.

Ja ho veieu, estimats alumnes: aquesta puta merda va ser el segle XXI.

L'arbre

El Papa de Roma ens ve a veure. I el post de la Lucre de l'altre dia, explicant que venia de família catòlica i havia estat en una JMJ, i com havia anat canviant fins convertir-se en la llibertina i desacomplexada que és avui, em va fer pensar en el temps en que em vaig deixar seduir pels cants de sirena del catolicisme.

Jo no vinc de família catòlica, més aviat al contrari, però l'oferta educativa més aviat minsa de la meva ciutat va fer que estudiés a la que deien que era la millor escola, catòlica, clar. I durant tretze anys, els germans Maristes em van educar crec que prou bé, però em vaig empapar dels prejudicis i els principis morals que ens infonien constantment, i durant un temps de l'adolescència vaig practicar el cristianisme. Quan em vaig anar fent gran, em van començar a sobrar certes coses. La superstició, la crença en fenòmens paranormals, en ens eteris poc definits i en un més enllà una mica estrany, la coartació de les llibertats individuals a través de la por, les mentides, els interessos, els prejudicis, la hipocresia i un llarg etcètera. Continuo pensant però que els principis bàsics del missatge de Jesús, entesos no com una religió plena de doctrines, ritus i dogmes, sinó com una manera de viure i respectar-se els uns als altres és magnífica, malgrat estigui pervertida per tota la merda que he explicat més amunt.

I a què ve tot aquest rotllo? A que els coneixements que vaig adquirir llavors sobre la Santa Mare Església, la maduresa i la serenitat que dóna la distància, m'han fet elaborar una teoria sobre l'Esglèsia. I sí senyors, si teniu ganes de llegir-la, us la penso explicar.

Església és la paraula grega per Comunitat. L'Església és un grup de persones, i el símil que m'agrada fer servir és que aquesta comunitat és un arbre. Segons els Evangelis, Jesús va dir a Sant Pere: tu seràs la pedra sobre la que construiré la meva Església, i Sant Pere va ser el primer bisbe de Roma, el primer Papa. Amb aquestes paraules, un podria pensar que en el meu símil, el Papa, els Bisbes i la Cúria seran la soca, les arrels... Res més lluny. Potser al principi ho eren, però el dia que l'emperador Constantí es va convertir al Cristianisme i l'Església va entrar a formar part de les estructures de poder, la Jerarquia eclesiàstica va ascendir cap a les branques més altes de l'arbre. En canvi, allò que sostè, allò que alimenta, allò que fonamenta, les arrels, la soca, el tronc, són els cristians fidels i abnegats que estan escampats per tot el món, i alimenten tot l'arbre, incloses aquelles branques i fulles tan altes i tan inabastables. El problema del pobre arbre és que aquestes fulles i branques de les alçades estan podrides. Estan corrompudes pel poder, la riquesa i la influència, i les toxines d'aquesta podridura es van escampant pel sistema vascular de l'arbre, enverinant-lo des de fa segles i matant-lo a un ritme lent però constant i eficaç.

La veritat és que, passats els anys, m'importa bastant poc l'esdevenir d'aquest arbre, però encara conservo amics que formen part de les seves arrels, i que, de tant en tant han d'escopir el verí que els arriba de dalt. Només per ells, m'agrada pensar que potser un dia, de les arrels soterrades, en sortirà un jardiner amb unes tisores de podar. Potser serà un dels milers de brots que aquests dies treuran el cap de sota terra per albirar durant uns instants la fulla més alta de l'arbre, que veient el rostre de qui li envia el verí, decideixi esporgar aquelles poques fulles podrides que intoxiquen l'arbre immens que representa una Comunitat de milions de persones bones que creuen fermament en el cristianisme com una manera de fer un món millor.

Què, amics arborícoles, n'hi ha algun que es vegi en cor d'avisar l'esmolet?

Happy hour again

- Hey! Come quickly! They say the fucking italians are shouting in the beach again, let's go kick their asses!

- Oh, man, what the fucking are you sayin'? We are in Lloret. There's plenty of bars, plenty of discos, plenty of girls, plenty of good friends. Fuck the italians off and come have a drink with me! There sure is a bar around where is gonna be happy hour again.

- You know what? World would be easier with more people like you. Let's go buy you a beer.

Com si fos un nen

Ostres! Que gran és aquesta, però, espera espera, que la que ve darrera és millor, i m'espero que estigui a punt de trencar, i em situo a la part baixa i em deixo endur, i nedo per mantenir-me en el punt exacte per a que m'arrossegui quants més metres millor, i quan arribo al final, les turbulències em capgiren i fan amb mi el que volen, i em trobo amb les cames cap per amunt, i quan noto que estic a punt de quedar-me sense aire, trec el cap i inspiro profundament, sense saber ben bé on sóc ni com estic situat, i just quan puc obrir els ulls per ubicar-me, sento un brogit al clatell, i la que ve darrera ja m'ha tornat a rebolcar, i empasso aigua salada, i els cabells farcits de sorra em cauen per la cara, amagant un somriure idiota de felicitat.

M'encanta jugar amb les ones a la platja, com si fos un nen.