Mans a les butxaques

   

Algú pot pensar que aquest matí escric des de la decepció, i en part tindrà raó, però sé que no es pot guanyar sempre, i darrerament, hi estàvem massa ben acostumats, així que més que decepció, sento resignació, i necessito buscar les raons del desencís, que són moltes, però avui us vull parlar d'una en concret.

Aquest matí, mentre feia el primer cafè tot veient les notícies al 3/24, en els reportatges dels dos partits que es van jugar ahir a Europa, m'ha cridat l'atenció una imatge comuna. En cadascun dels partits hi havia un entrenador que saltava, que corria per la banda com un jugador més, que cridava, que esperonava tant els jugadors com els aficionats.

Això m'ha fet pensar en la imatge totalment contraposada del nostre entrenador. Un senyor que, tant ahir com la resta de la temporada, s'ha passat els partits amb les mans a les butxaques i passejant per la banda amb el cap cot, i les úniques ocasions en què deixa aquesta actitud per prendre un rol més actiu, és per menjar-li l'orella al quart àrbitre.

Jo no hi entenc gaire de futbol. Només sé el que m'agrada i el que no, i això no m'agrada, així en general, però en el cas del Barça en concret sé que el nostre equip farcit d'adolescents podrits de pasta, necessiten algú que els esperoni i els doni motius per sortir a deixar-se l'ànima al camp. No menys que la grada, plena de tribuneros en actiu i de malbarsalunistes en potència. Tot el contrari del que tenim.

Al Barça s'han de resoldre molts problemes, aquest n'és només un més, però és imprescindible.

La Cursa de la Guàrdia Urbana

Ahir vaig córrer una cursa. És la meva quarta cursa i ja començo a veure de què va tot això, i em permeto fer aquest post amb les sensacions i opinions que van anar creixent al meu cap mentre corria, i després.

Era la Cursa de la Guàrdia Urbana. Almenys aquest n'era el nom, tot i que el patrocinador, l'instigador i l'organitzador, eren els gimnasos DIR. Amb això vull dir que la Cursa dels Bombers va començar com una cursa d'entrenament dels propis bombers, que un dia van decidir obrir-la al públic, i el patrocini de Nike, la va convertir en la cursa multitudinària que és ara, però la segueixen promovent els Bombers i pots veure-hi bombers entrenant amb tot l'equip d'extinció d'incendis al damunt. En canvi, en aquest cas, dóna la impressió que DIR volia organitzar una cursa, que en el fons, és una forma de promoció, i per a que no sonés tant a això, van dir a la Guàrdia Urbana que si volien una cursa com la tenen els bombers, i els urbanos van dir pos bueno, pos vale, però poc hi han tingut a veure. Em va semblar una activitat promocional de DIR cent per cent. Aquesta sensació ve recolzada pel fet que amb la inscripció online, venia de regal no desitjat el registre a la web de serveis de DIR i de moment, ja he rebut un parell d'e-mails de propaganda de DIR.

A banda d'això, crec que és positiu que s'organitzin esdeveniments esportius multitudinaris com aquest. Animen a fer esport i a activar la vida social de la ciutat. I val a dir que el circuit de la cursa, que consistia en l'Avinguda Diagonal completa, des de la Zona Universitària fins el Fòrum, va ser un autèntic luxe. Pràcticament tot en línia recta i en baixada pel mig de la ciutat. Em va agradar molt! Només hi havia control de temps a la meitat i al final. De cara a properes edicions, estaria bé afegir controls, que t'ajuden a saber a posteriori l'evolució de la teva cursa, de cara a anar millorant.

Una altra cosa a canviar és la obligatorietat de portar durant la cursa la samarreta tècnica amb què s'obsequien els corredors. Ens fa semblar més borregos del que ja som de per si. Almenys, si s'usa aquesta estratègia (també publicitària), que hi estampin el número i ens estalviïn l'incòmode anacronisme del dorsal de paper lligat amb imperdibles.

Pel que fa al resultat de la cursa, a mi no em va anar gaire bé. A la Cursa dels Bombers em vaig reservar massa a l'inici, en part forçat per l'aglomeració de corredors als primers trams, i després vaig veure que hauria pogut apretar molt més. Ahir em va passar al contrari. L'amplada de la Diagonal, i el menor nombre de participants, va suposar aglomeració zero a la sortida, i l'experiència dels Bombers i el fet de saber que tot era en baixada, va fer que comencés molt fort, i anés perdent pistonada quilòmetre a quilòmetre. Suposo que aquestes coses les vas aprenent amb el temps. 

Per altra banda, vaig veure que el meu objectiu de baixar dels 50 minuts en els 10 kilòmetres està molt lluny. En circuit de baixada i al límit de les meves forces, no vaig baixar de 52. És qüestió de seguir entrenant, suposo.

Perdoneu aquest rotllasso sobre un tema que segurament no té massa interès per ningú, però em venia de gust deixar-ho anar. Si algú ha arribat fins aquí, vol dir que potser sí que li interessa. En aquest cas, deixo la pàgina dels meus resultats aquí. A la gràfica (amb només dos punts, com he dit) podeu veure com, efectivament, vaig anar de capa caiguda...

Objectius modestos

 

Des dels vuit anys vaig jugar a bàsquet, entrenant de tres a sis cops per setmana i jugant un o dos partits cada cap de setmana, fins que les circumstàncies de la vida, una oportuna lesió (que encara tinc) i el fet que, sincerament, començava a estar-ne fins els ous, van fer que ho deixés estar als vint-i-quatre. Des de llavors, l'esport que he practicat s'ha limitat a fer excursions muntanyenques de manera molt puntual i esporàdica. Res que es pugui considerar exercici regular. Això va fer que, al llarg d'aquests anys, anés acumulant quilos.

De fa un temps, em vaig proposar anar perdent aquest pes acumulat, i ves que ho he aconseguit, arribant fins i tot a estar per sota del pes que tenia quan vaig deixar el bàsquet fa onze anys. I és clar, aquest alleugeriment s'ha traduït en una necessitat de tornar a fer alguna cosa d'esport. Així que fa uns dies, com qui no vol la cosa, em vaig vestir de curt, em vaig calçar les vambes, i vaig sortir a córrer pels carrers del barri. Va ser dur, però en acabar em vaig sentir molt i molt bé. Cansat i dolorit, però molt bé.

Com amb moltes de les coses que faig a la vida, vaig decidir explicar-ho a Twitter, i sorprenentment, vaig rebre un munt de respostes de seguidors aficionats a això del running, que em deien que no defallís, que seguís fent-ho. Algú fins i tot em deia que havia de provar de córrer alguna cursa. Una cursa, jo? I ara! No estic disposat a fer el ridícul arribant ofegat quan la resta fa tres quarts d'hora que estan esmorzant. A més, la majoria de curses són de deu quilòmetres, una distància per la que no estic, en absolut, preparat.

Però aquests dies hi he anat donant voltes. Potser si em segueixo preparant, potser si trobés una cursa més curta... I buscant en l'horitzó temporal proper vaig trobar el que buscava. Una cursa mítica que sempre he tingut tan a l'abast que mai ni se m'havia passat pel cap córrer, i a sobre té només cinc quilòmetres, la distància ideal per a mi. 

Ja ho tinc decidit. És un objectiu modest, però realista. Just d'aquí dos mesos, el dissabte vint-i-vuit de juliol, correré la Cursa Popular de Les Santes. I ja he començat la meva preparació per arribar al final en un temps raonable i amb unes condicions físiques dignes. Algú s'apunta?

El millor que hi ha

 

Hi ha moltes maneres de jugar a futbol, algunes vàlides i altres que no. Ahir al vespre es va enfrontar dos d'aquests estils. Un que crea, imagina, fa volar la pilota, mareja el rival, i ataca, i ataca i ataca. L'altre destrueix, anihila, fa volar la pilota però de punta a punta del camp, empresona el rival, i defensa i defensa i defensa. Les dues són vàlides, les dues són legítimes, i com es va veure ahir, dissabte passat o a la semifinal de Champions de fa dos anys, les dues són efectives.

El que està clar és que cadascú pot triar quina d'aquestes opcions li agrada més, i el Barça, des de fa ja molts anys ha triat la de l'atac constant i l'espectacle per definició, i la porta fins les últimes conseqüències, com ara perdre la lliga contra el Madrid o no arribar a la final de Champions contra el Chelsea o l'Inter de Milà, però sempre fidel al seu estil i a la seva manera de fer.

I ser-li fidel ens ha donat, en els darrers anys, moltes alegries, molts títols, i sobretot, un joc que fa caure la baba. Unes emocions que a can Barça eren inèdites. I si fins ara, amb els títols a la butxaca, hem lloat aquesta manera d'entendre el futbol, avui, que ens arriba l'altra cara de la moneda, no s'hi val a llençar-hi tota la merda al damunt. 

Aquesta és una de les revolucions que s'han donat al barcelonisme els darrers anys. El Barça era un club farcit de tribuneros rancis i rondinaires, que babejaven amb les victòries, i a la mínima feblesa de l'equip, li saltaven a la iugular, a vegades dins el mateix partit i amb pocs minuts de diferència. D'aquests encara en queden, i sempre n'hi hauran. Els podeu veure i sentir al camp, als diaris esportius o a les xarxes socials. Però la diferència és que ara són una minoria. L'escena de l'estadi després del gol de Torres, animant l'equip quan ja tot estava perdut és inèdita al Camp Nou. I el col·lectiu de gent que formem el Barça: jugadors, tècnics, directius, socis i seguidors, hem de fer que aquesta actitud vagi a més. Aquest suport incondicional a l'equip és el que realment fa un club gran, sobretot si darrera hi ha suport incondicional a una manera de fer, com també ara està sent el cas.

Tot i que la publicació, com sempre a La cullerada, sigui a primera hora del matí, tota aquesta parrafada la vaig vomitar ahir a la nit després del partit, en calent, i ara, passades unes hores de son, segueixo pensant exàctament el mateix, però potser ho resumiria molt més: seré del Barça i d'aquest futbol-espectacle quan es guanya i quan es perd, perquè ser del Barça és el millor que hi ha.

Delinqüència

Deixeu-vos estar d'àrbitres, comitès de competició, comitès de disciplina esportiva, tribunals d'arbitratge de l'esport, i altres mandangues. Algun fiscal no podria acusar penalment Pepe d'ofici? Segur que alguna de les accions que va perpetrar ahir està tipificada com a delicte. El problema és que al judici ho tindria molt fàcil per al·legar transtorns mentals.

Loteria

La mort és una loteria. I hi ha gent que en compra molts números. 

En qualsevol cas, descansa en pau, Marco.

Més que un club?

Sempre m'ha fet recança opinar de segons quines coses del Barça quan no en sóc soci. Una cosa és criticar o lloar les decisions esportives, que són vox populi, i una altra molt diferent és ficar-se en la política social del club, que és patrimoni seu. Però amb això de les seccions no em puc estar de ficar-hi cullerada, encara que sigui des de fora i com a observador.

Que les finances del Barça fan aigües ho sabem tots, o ho intuïm tots, perquè president rera president han intentat amagar-ho. Una cosa per la que es pot lloar Rosell és que admet que al banc no hi ha euros, només deutes. I el remei miraculós que han trobat és carregar-se les seccions. Carai! Als grans empresaris d'èxit que governen el club, l'única solució que se'ls acudeix és retallar per la banda més feble. No sé de què em sona.

Ho trobo un error greu. Una de les grandeses del Barça, una de les coses que el fan més que un club, és precisament les seccions que té. Perquè fomenten l'esport minoritari, que no tothom ha de fotre cops de peu a una pilota, i als esportistes de l'elit d'aquestes disciplines els costa trobar llocs on exercir la seva passió. Perquè fomenten les relacions humanes, perquè fan una funció social que no té preu.

Si la directiva vol que el Barça continuï sent més que un club, haurà de buscar altres maneres que demostrin excel·lència, idees imaginatives per sanejar els comptes de l'entitat, utilitzar la tirada del primer equip de futbol enlloc de fer-lo servir com a excusa per retallar. Estalviar-se el que per als números que es remenen són quatre duros, a canvi de tirar per terra les il·lusions de milers d'esportistes, la majoria amateurs, em sembla francament lamentable.

Apago l'antena esportiva

Que si aquells dos clubs han iniciat contactes per tal jugador, que si el representant està valorant diverses opcions, que si en l'operació entrarien aquest i aquell altre jugador, que si ara sí, ara no, i ara altre cop sí, que si només queden per retallar els últims "flecos"...

Quina mandra fan les notícies esportives de l'estiu. Permeteu-me que jo apagui l'antena esportiva fins a finals d'agost. Llavors, quan comenci la nova temporada, veuré quins moviments hi ha hagut i quines són les plantilles definitives, i llavors ja opinaré i em cagaré en la mare que va parir qui calgui per haver fitxat aquella toia per una milionada o per haver deixat marxar un imprescindible per quatre duros, que al capdavall, mentrestant, tampoc puc decidir res.

We love football

El mosaic de dissabte a Wembley deia això. Estimem el futbol. I els jugadors del Barça també l'estimen, i mimen la pilota a cada passada al primer toc, a cada triangulació al mig camp, a cada xut, a cada gol.

Estimem aquest equip. Estimem els encerts que els fan grans i també les errades que els fan humans. Estimem el futbol que ens ha tornat a fer campions.

Duel d'estils de lideratge

Ahir el Barça es va sepillar el Madrid. Va guanyar 0-2 al Bernabeu. Sobre el camp només hi va haver color blaugrana. Gairebé 80% de possessió per al Barça. Més de 700 passades bones del Barça per 180 dels blancs. Etcètera, etcètera, etcètera.

Però aquesta semifinal de Champions no s'ha jugat només al camp. S'ha jugat a les banquetes i sobretot a les rodes de premsa. Mourinho en sap molt de carregar l'ambient, de provocar, d'exaltar els ànims, en resum: de fer que el menys important sigui el futbol. I durant aquesta temporada com a tècnic del Reial Madrid ha portat aquesta manera de fer fins les últimes conseqüències. El motiu és clar: jugant a futbol el seu equip és pitjor que el Barça i ha de guanyar els partits d'una altra manera. I el cas és que fins ara li havia sortit bé. Era evident que els quatre clàssics seguits es jugarien al camp amb tècnica, però també amb tàctica, estratègia i psicologia, i en els dos primers, els sistemes desestabilitzadors de Mourinho van funcionar. El partit de lliga es va empatar, però per mi va ser una derrota del Barça i de la seva manera de jugar, més que res perquè no la va poder portar a terme, i el de Copa, és evident que es va perdre. 

Guardiola, en canvi, porta tota la temporada evitant enfrontar-se amb el seu rival directe. Només ha volgut parlar de futbol. Fins abans d'ahir a la tarda, quan fa una jugada magistral d'autèntic líder. Per primer cop contesta directament Mou, i a sobre amb contundència, i al meu entendre aconsegueix quatre coses: 

1. Donar un cop de puny sobre la taula i dir que ja n'hi ha prou d'insults i de mentides. Que de batalles extraesportives a l'entorn entre Barça i Madrid n'hi ha hagut sempre i n'hi haurà sempre. Ells amb la central lechera i nosaltres amb els d'aquí, que quan s'hi posen déu n'hi dó. Però mai fins ara ningú havia portat aquestes batalles fins la gespa amb tanta intesitat com ho ha fet Mou. I algú li havia de parar els peus.
2. No entrar al drap és molt noble, però l'ha portat a perdre els dos primers rounds i no es pot permetre perdre'n un altre. Ha d'entrar en aquest joc i guanyar-lo. I ho fa, o i tant que ho fa, i a sobre amb elegància i fermesa.
3. Motivar el seu grup. Ahir no calien vídeos de Gladiator. Aquella roda de premsa és la millor xerrada de motivació d'equip que he vist mai. Comproveu-ho: el dia que estigueu una mica baixos us la poseu i veureu com us entren ganes de menjar-vos el món. Aquí la teniu.
4. Motivar l'afició, que havia quedat una mica moixa després de l'empat amb regust de derrota i la pèrdua de la Copa

I quan acaba el partit, nou combat d'estils. En Pep torna a la seva tònica habitual. No opinar de res que no sigui futbol, i Mou fa un espectacle dantesc. Paranoia, persecució, i en lloc de parlar de la institució històrica que representa, del seu equip i els seus jugadors, només parla d'ell, ell i ell.

D'ahir només hi ha una cosa que em sap greu. La lamentable baralla del descans, de la qual ningú parla massa, però està allà. Pinto va acabar expulsat i crec que tan ell com Milito haurien de demanar perdó públicament per haver perdut la concentració i haver caigut en les provocacions dels blancs.

En resum, que en uns temps on, en tots els àmbits, els bons líders escassegen, fa goig que aparegui algú com Pep Guardiola, i fa encara més goig que sigui el nostre entrenador.

Un vespre d'esport de primera

Diumenge al vespre em van convidar a territori enemic. I com que no em volia deixar perdre l'oportunitat de veure futbol de primera en viu, vaig camuflar els meus colors blaugranes i vaig enfilar amb dos bons amics cap al Baix Llobregat.

Primer un bocata i una birra per caloritzar el cos. Al centre comercial Splau! (nom ridícul i mascota encara més ridícula) hi havia un ambient tremendo. Colors blanc-i-blaus per tot arreu, i tensió prepartit que es podia respirar. Després una última birra abans de començar, saludant coneguts pericos, i finalment l'entrada al camp.

L'Estadi de Cornellà-El Prat em va agradar molt. Un estadi petit, amb les graderies molt verticals i a tocar del terreny de joc. A més, gairebé tota la graderia està sota teulada, el que fa que quan plou no et mullis, i es crei un ambient atronador de pavelló de bàsquet. Els pericos han de treure més partit a aquestes condicions. Si ho volen i es posen d'acord allò es pot convertir en una autèntica olla a pressió. I dic si es posen d'acord perquè a Cornellà, com al Camp Nou, i suposo que com a tot arreu, també hi ha tribuneros, i molt durs. Vaig sentir rajar de Poche, de Sánchez Llibre i de molts jugadors.

El partit va ser mogut, sobretot la primera part. Molta pressió a dalt de l'Espanyol, amb un parell de bones ocasions de Sergio García (aka Falete), però qui va marcar va ser el Vil·la Real, amb un gol de Rosi, que, des de la nostra posició, va semblar que havia entrat pel lateral de la xarxa. Com la va col·locar, el cabrón. La segona part més fluixeta, però amb moments vibrants. Crec que l'Espanyol va merèixer com a mínim empatar, però els davanters no van trobar la porteria.

Digne de destacar que en plena esbroncada a l'àrbitre, amb l'estadi atronant, va arribar el minut 21, el minut de Dani Jarque. L'esbroncada es va transformar en aplaudiments, i quan a l'electrònic el 21 va canviar pel 22, es va reprendre l'esbroncada com si res no hagués passat. Sorprenent i emocionant.

Un vespre d'esport de primera amb molt bona companyia. No em queda més que donar les gràcies a l'amic perico per la invitació, i dir-vos que no patiu, que em va encantar l'experiència i la repetiria amb els ulls tancats, però de moment, segueixo amb els meus colors intactes.

Coses que passen

Si heu practicat mai un esport d'equip ho sabreu. Hi ha partits en què, per molt que sàpigues la importància, per molt que estiguis conscienciat de guanyar, per molt motivat que estiguis, no se sap ben bé per què, les cames no tiren com sempre, la lucidesa tàctica desapareix i el mecanisme de l'equip no funciona, ni de bon tros, tan ben greixat com habitualment.

Això passa. Sempre. A tots els equips de totes les condicions. No hi ha motius obvis, però un dia, tot d'un plegat, passa. I és bo que passi, sobretot quan s'encadena una ratxa de bons resultats que et donen la impressió d'infalibil·litat. Aquests partits apajarats et baixen a terra, et recorden que ets mortal i que els mals dies existeixen.

Com que un partit d'aquests és una cosa que no es desitja, no es tria quan ve. I si tens la sort que l'atzar te'l porta en un partit sense transcendència i amb un marge ampli pels errors, benvingut sigui. I si et resulta que qui et venç és un equip (teòricament) molt inferior al teu, la bufetada de realitat és encara més efectiva.

I el pròxim partit arriba inexorablement, i no saps ben bé per què, les cames tornen a tirar com sempre, la lucidesa tàctica reapareix, i l'oli torna a córrer entre els engranatges del mecanisme de l'equip.

De tres en tres...

Ai... em sembla que m'he liat...

... i resulta que tenia raó!

La setmana passada, després del partidàs que el Barça va guanyar 8-0 contra l'Almeria, l'amic Gerard (blog|twitter) ens va ensenyar via twitter aquest vídeo de MarcaTV, on el director d'aquest diari (digues-li diari, digues-li tebeo) deia que els equips que juguen contra el Barça es deixen guanyar, li posen fàcil i gairebé deia que ajudaven a empènyer les pilotes cap al gol. Tots ens vam indignar, vam fer sang de la intoxicació mediàtica de la caverna i la bilis que arriba des de Madrid. Tanta mala llet vessada... i resulta que tenia raó!

Això és l'únic al que va saber jugar el Madrid

Foto: Pep Morata a Mundo Deportivo

No ploris, Fernando

Vagi per endavant que la fórmula 1 me la bufa bastant. Segueixo els resultats i m'agrada veure les curses, però no sóc, ni molt menys un seguidor d'aquest "esport". Ahir sí que vaig veure la darrera cursa del Mundial. No cal dir tampoc, que Fernando Alonso em fa venir urticària. és un xulo i un prepotent, i la pàtina d'espanyolisme que l'acompanya no fa res per millorar el concepte que tinc d'ell.

No obstant tot això, ahir, m'hauria agradat que Fernando guanyés. Quan va començar la temporada, els resultats eren desastrosos, era un corredor que començava en un nou equip, que s'havia de fer als mecànics, als enginyers i al cotxe, i no s'esperava massa d'ell. Però cursa a cursa, Fernando ha anat obtenint bons resultats, molts podis i algunes curses guanyades. Bona conducció, a vegades arriscada, i poc a poc ha anat puntuant fins aconseguir, a la darrera cursa, anar per davant a la classificació i ser un clar candidat al títol.

A Abu Dhabi, totes les circumstàncies van anar en contra seva, començant per la pinya de Schummacher i acabant per una pèssima estratègia de Ferrari, i Vettel, que com tot l'any, va tornar a fer una cursa impecable, es va endur el mundial a casa.

Fernando Alonso em segueix provocant urticària, però crec, cada cop més, que és un dels millors pilots de la història del motor, i ahir no m'hagués fet res que guanyés. És més: estic convençut que, si l'any que ve segueix en aquesta línia, serà el campió. Així que no ploris, Fernando, que l'any que ve serà un altre any.

Mundial taronja

La taronja mecànica gunayarà el Mundial de futbol. No és un desig, no és antiespanyolisme (tot i que els motius em sobren), ho estic dient des de que Holanda es va sepillar el Brasil i no és més que una intuició futbolística.

I és que el joc d'Espanya no em convenç. Intenten jugar com el Barça i no se n'acaben de sortir, perquè quan vols jugar com el Barça, o vas a totes o deixa-ho córrer. El Barça juga constantment a l'atac, i si fent això deixa desprotegida la defensa i li fan un gol, no passa res, perquè com seguirà jugant a l'atac acabarà fent més gols que el contrari. Espanya juga així però amb por. La defensa sempre ben colocadeta i res de pujar a l'atac. Els mitjos juguen a mig camp i no a la frontal de l'àrea. La pilota, que hauria d'anar a la velocitat de la llum s'entreté als peus una vegada i una altra. I perquè, amb quasi tots els jugadors del Barça, Espanya no funciona igual? Perquè del Bosque és un cagat.

Holanda, tampoc ha jugat per tirar coets, però han anat fent la seva feineta, i mira-te'ls! Aquests no deixaran passar ni una oportunitat de foradar la porteria de Casillas, i marcaran segur, i si com a contrapunt, no es dóna el tot pel tot en atac, la sentència està dictada.

Bé, doncs això és el que penso i intueixo, però clar, ahir, just abans de començar el partit, també vaig pronosticar al Facebook que guanyaria Alemanya, i mira. Així que, molt molt de cas... tampoc em feu.

L'arroja

No és que m'alegri de les desgràcies alienes, fins i tot m'atreviria a dir que, per joc, no s'ho mereixien, però ja començo a estar més que fart de l'arroja dels collons. A veure si a la puta caverna, ara els baixen una mica els fums i les prepotències .

De Mundial, de refregits i de com passa el temps

Anava a escriure un post sobre el Mundial de futbol i he recordat que el darrer Mundial va ser fa quatre anys, just el temps que fa que vaig obrir el blog. He tirat d'arxiu i resulta que el primer post després del de presentació, sabeu de què anava? Sí senyor, del Mundial de futbol. I vès que han passat quatre anys, però segueixo pensant el mateix que vaig escriure aquell dimarts de juny:

"M'agrada el futbol. Cada dia més. La setmana passada em feia il·lusió que comencés el Mundial, i tenia ganes de veure futbol, però mira... pfff.

Però divendres vaig veure el partit inaugural, Alemanya - Costa Rica. Gols, joc ofensiu, espectacle. Tot ha canviat. Ara tinc unes ganes boges de veure futbol. He vist partits a priori sense cap interès, que m'han fet saltar del sofà.

A més del futbol hi ha una altra cosa en què mai m'havia fixat i em fa molta gràcia. Els jugadors quan juguen amb la seva selecció es transformen, i representen els esteriotips del seu país. Per exemple ahir vaig poder veure diversos italians fent aquell gest tan característic amb tots els dits d'una mà junts i mirant cap amunt mentre diuen "Cosa dicce!".

Bé, doncs això, que estic entussiasmat! I avui juga Brasil! Buf..."

I fixeu-vos que curiós, que ahir va jugar Itàlia (Cosa dicce!) i avui juga Brasil. Hauré entrat en un bucle?

Una cosa sí que ha canviat. Llavors m'era igual qui guanyés. Aquest any vaig amb un equip. Allez la Côte d'Ivoire!!!

No sé què pensar

Ja tenim nou president del Barça, i la veritat és que no sé què pensar. La impressió que tinc d'ell és que florentineja, i que de ruptura res de res, perquè aquest antagonisme personal amb Laporta és l'única cosa que els diferencia. Segurament ha guanyat el menys dolent, perquè les alternatives feien una mica de llastimeta, però no estic gens convençut del tipus de gestió que aquest pijet pot fer al Barça. De moment, li donarem la oportunitat de veure'l en acció, i després, el temps dirà.

La lliga més llarga

Finalment, ahir, el Barça es va fer amb la lliga més llarga de la història. Mai un equip amb tants punts, amb tants gols a favor i tan pocs en contra, amb només un partit perdut en tota la temporada, havia patit tant per aconseguir el títol. El motiu: una temporada igualment estratosfèrica de l'etern rival, que tot i arribar al final amb uns històrics 96 punts, només ha estat capaç de guanyar els blaugranes en una cosa, els gols a favor.

A més, l'equip de Guardiola ha hagut d'aguantar l'alè constant del Madrid, sempre al clatell, la pressió de la "premsa" mesetària, la decepció de ser eliminats de dues competicions, i un llarg etcètera d'entrebancs. És per això que aquesta lliga té un valor incalculable. Cel·lebrem-la com cal!

Parlant de cel·lebracions, potser hauríem d'anar pensant en noves fórmules, perquè el ritual de parlaments dels jugadors (sobretot si no van borratxos) es fa súmmament tediós, i en maneres de tancar a la presó els fills de puta que aprofiten qualsevol acte multitudinari, com un títol blaugrana per calmar la seva set de destrucció.

Doncs vinga, moltes felicitats, culés! Visca el Barça i visca Catalunya!!! ...

...


... ai!!! Una altra cosa! Un missatge per la meva dona: quan arribis a casa posa una rentadora, que es veu que aquesta setmana no plourà.