La B!!! La B!!!

Després de la jornada electoral d'ahir, permeteu-me fer una mica d'anàlisi política de pa sucat amb oli.

A Espanya va guanyar (un altre cop, oh sorpresa) el PP de l'inoperant Mariano Rajoy, que continuarà fent caminar ràpid Espanya, i els Podemos es van quedar sense el seu ansiat sorpasso, deixant vius, un cop més, el PSOE i el bipartidisme.

I a Catalunya, seguit de prop per Esquerra Republicana, va tornar a guanyar EnComúPodemCatalunyaSíQueEsPotAlabimAlabamChiribiribiriPorompompom. I és a ells a qui, en la seva victòria, dirigeixo la meva profunda anàlisi en forma de pregunta dicotòmica.

Amics de ECPCSQEPAACP, només feu que parlar de canvi, de fer fora la màfia, la casta i patatim i patatam. Molt bé. Hi estic d'acord. I des del meu punt de vista, teniu dues opcions per portar a terme aquest canvi:

Opció A

Fundar una REPÚBLICA catalana mitjançant un procés constituent participat per la gent. Una República amb una massa electoral majoritàriament d'esquerres, on la tant odiada Convergència Mafiosa dels Pujol, Mas i companyia es converteixen en partit residual, i on molt probablement podríeu governar per portar a terme les tan necessàries polítiques socials que defenseu.

Opció B

Reformar la MONARQUIA espanyola casposa, caciquil, cerril, feixistòide, on es premia i s'aplaudeix la corrupció, el lladrocini i la conspiració político-judicial, on tot s'hi val per l'únic objectiu de preservar la Sacrosanta Unidad de EsPaÑa, on continuarà manant per sempre més el PP, alternant de tant en tant amb el PSOE, una versió aparentment més amable del mateix caciquisme medieval, i on mai aconseguireu ser res més que una anècdota parlamentària.

La dicotomia té poca discussió, ho sé, però crec que els ECPASPKDJFSDUYFS, així que sentin la paraula CATALANA de l'opció A, faran com la senyora d'aquest vídeo whatsappero.

Passi-ho bé

El proper diumenge, 20 de desembre, hi ha eleccions legislatives a Espanya. Això ja ho sap tothom perquè als mitjans de comunicació fa dies que no ens parlen d'altra cosa.

Però aquell dia passen més coses. Moltíssimes. Com ara, que la Infanta Elena i jo, fem anys. La Infanta, només faltaria, ens interessa ben poc. Quedem-nos amb que jo faré 39 anys, per molts anys, gràcies, de res.

Si faré 39 anys vol dir que en farà 21 que tinc dret a vot. En aquests 21 anys s'han celebrat 4 eleccions europees, 5 al Congrés i Senat espanyols, 7 al Parlament de Catalunya, 6 municipals, dos referèndums, un importantíssim referèndum popular fet a pedaços i un procés participatiu. 

Això fa un total de 26 oportunitats de votar, de les quals no n'he desaprofitat ni una de sola. He exercit el dret a vot en totes les conteses en què l'he tingut. I aquí ve una altra de les coses que passarà diumenge. Per primer cop, no ho faré.

La coherència em diu que si la meva voluntat és desconnectar d'Espanya, i els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb claríssim sentit plebiscitari, recolzen també la meva opció de separació, no té ja cap sentit participar en les eleccions d'un país que ja no serà el meu. Ja tenia coll avall que Convergència no tindria aquesta coherència i preferiria mantenir les quotes de poder (i de subvencions) de les eleccions espanyoles, però mantenia l'esperança que Esquerra Republicana de Catalunya sí que apostés per la ruptura. M'han decebut. Un cop més, i ja n'he perdut el compte.

Sí, ja ho sé, perquè tertulians, articulistes, opinadors, i també amics, no deixen de dir-m'ho, que no votar propiciarà la victòria dels unionistes a Catalunya, i qui sap quin gir pot suposar a l'arc parlamentari espanyol. M'és ben igual, el que passi a les eleccions espanyoles. No votaré perquè ja no és el meu país, ja no són els meus òrgans de representació i l'únic lligam que em queda amb aquest Estat gris, ranci i feixistoide és el legal. Per fi ja no és el meu. 

Passi-ho bé.

Dance a little side-step

Mariano Rajoy va anar a Texas a fer un màster amb aquest senyor.

Escòcia decideix, i jo també

Per si a algú encara no ho sabia, el 30 minuts de la setmana passada ens deixava clar que Escòcia i Catalunya s'assemblen tant com un ou a una castanya, o per fer un símil més adient, com el whisky a la ratafia. Hi ha diferències en els problemes socials i econòmics, hi ha diferències en la relació amb l'Estat matriu i sobretot en les reaccions d'aquest, hi ha diferències en la reivindicació de llibertat i hi ha diferències en el procés cap a la independència.

Històricament, l'independentisme català s'ha emmirallat en els bascos, retent-los una admiració desmesurada i gairebé grotesca, sobretot perquè la resposta des d'Euskadi sempre ha estat la indiferència. Des de que el Regne Unit i Escòcia van acordar el referèndum, els escocesos han substituït els bascos en el rànquing de pobles que anhelen la llibertat adorats pels catalans. Ara sembla que siguin els escocesos els que pixen colònia i l'exemple a seguir per poder decidir el nostre futur. 

Igual que passava amb els bascos, la resposta és una mirada de simpatia, alguna estelada en les manifestacions, i para de comptar. Alex Salmond ja ha respost unes quantes vegades amb ambigüitats quan ha estat preguntat per Catalunya, perquè si Salmond es pronuncia sobre Catalunya, es posarà en contra Espanya, que l'ha de reconèixer com a Estat en cas de victòria del sí. Els escocesos miren pel seu procés. Van a la seva, i ben fet que fan. Nosaltres també hauríem de deixar-nos d'idolatries estúpides i mirar per nosaltres d'una vegada.

Això no vol dir que no ens alegrem per ells. Que un poble pugui determinar el seu futur sempre és una bona notícia i és un precedent favorable per a nosaltres. A banda d'això, si guanya el sí, Escòcia es menjarà tots els marrons de la novatada a nivell intern i internacional, i en el cas, cada cop més probable, que nosaltres hi arribem, tothom sabrà ja a què atenir-se. 

Avui Escòcia decideix. Tant de bo guanyi el sí i Escòcia sigui independent. M'alegro molt per ells i els desitjo molta sort, però jo avui decideixo passar d'ells i centrar-nos en el nostre moviment, que prou feina tenim.

Ens volem alliberar

 

I want to break free from your lies

You’re so self satisfied I don’t need you

I’ve got to break free

God knows, God knows I want to break free.

Boig per tu

Shakira ha fet una versió del Boig per tu de Sau. El Boig per tu és un himne, és la cançó de capçalera d'una o fins i tot dues generacions, però això no treu que sigui un tema més aviat mediocre (aaaagh! Heretge!!). Són quatre acords posats d'aquella manera, els arranjaments són poc treballats i la lletra deixa molt a desitjar, per no parlar de l'error "reflexada" que a hores d'ara tothom hauria de saber que es diu "reflectida" però per culpa del Boig per tu, la versió errònia ha quedat perpetuada en el temps.

Més enllà dels esperables insults que ha rebut des d'Espanya i de les palles que més d'un i de dos catalans s'han fet perquè una intèrpret d'abast internacional canti en català, Shakira no ha fet una altra cosa que el que es demana a qualsevol versió, millorar i re-interpretar l'original. I ho ha aconseguit. La producció és fantàstica, els arranjaments estan molt ben treballats, li dóna un tomb convertint un clàssic en una cançó nova, i està molt ben cantada.

Sí senyors, m'ha agradat. Shakira ha dignificat aquell himne, i que només ho hagi fet per guanyar quartos i que no l'hagi inclòs en totes les edicions del disc, no vol dir que no li haguem d'estar agraïts. I si arriba a canviar el maleït "reflexada" estaria demanant per a ella la Creu de Sant Jordi.

Un tranquil racó del món

Les esfereïdores imatges del tornado a Oklahoma em van recordar una anècdota viscuda a la meva darrera estada als Estats Units. Va ser durant la visita a una destil·leria de bourbon, a Kentucky. El bourbon es destil·la i s'envelleix en barrils de roure que s'emmagatzemen en uns edificis de vuit plantes d'alçada. 

La guia ens explicava com l'estructura de bigues dels magatzems d'envelliment està especialment pensada per resistir l'assot dels tornados, molt freqüents a l'àrea. Uns altres visitants, que venien de Lousiana, van comentar que allò els recordava com les fàbriques, allà, també es fan pensades per resistir l'embat dels huracans de la costa del Golf de Mèxic, i un tercer grup, provinent de la costa oest, va explicar que allà també prenen precaucions, però per evitar els terratrèmols que provoca la falla de Sant Andreu.

Immediatament després, la guia es va girar cap a nosaltres i ens va preguntar: "i vosaltres? Quines catàstrofes naturals patiu al vostre país?" Jo, vaig dubtar uns instants, i avergonyit, i amb un cert sentiment de culpabilitat vaig respondre: "eeeeehhmmm...cap...". 

Veient que la meva resposta podia resultar fins i tot un punt ofensiva per aquells pobres patidors, ho vaig esmenar: "bé... potser alguna riuada de tant en tant". I és que sovint no en som massa conscients, però vivim en un racó del món d'allò més tranquil.

Infalibilitat

Que utilitzi avui aquest títol segurament us farà pensar que parlaré del nou papa, però no. Avui parlaré de Chávez.

Chávez va tenir coses dolentes i coses bones, i una de les coses que més li vaig criticar en el seu dia va ser el seu afany d'infalibilitat quan va modificar la Constitució per poder accedir de nou a la presidència. Ho vaig trobar un tic dictatorial, propi de qui pensa que el xiringuito que ha creat només funcionarà amb ell, i que la resta serà incapaç de fer-ho tan bé.

Vist en la distància, però, en el cas de Chávez és cert. Es tracta d'un personatge tan segur de sí mateix, i sobretot, tan carismàtic, que és evident que és irrepetible i que cap dels seus col·laboradors arribarà mai a la sola de la sabata de les seves capacitats. Ell ho sabia i els seus seguidors ho sabien, i ara, veient que el més destacat dels deixebles és un estaquirot com Maduro, nosaltres també ho sabem.

Des de la malaltia del Comandante que hem vist un Maduro poc madur, perdoneu l'acudit, però aquesta matinada, la seva afirmació seriosa de que Chávez, des del cel, ha tingut influència en la tria d'un papa sud-americà sí que és d'acudit.

Així que el més probable és que el proper President de Veneçuela serà una paio poc preparat, poc carismàtic i gairebé de vodevil. Però és clar, qui som nosaltres per criticar això, tenint el President que tenim...

Calma

Sempre he defensat que la independència de Catalunya havia de ser un procés democràtic, pacífic i serè. També he tingut sempre molt clar que des de l'altra banda no ens ho posarien gens fàcil per a que això fos així.

Des de la manifestació de l'11 de setembre, i passant per la jornada electoral del 25 de novembre, tot el procés ha estat tranquil, marcat per l'esperança d'un futur millor i fins i tot diria que festiu. I no hi ha res més potent que l'optimisme i la felicitat en una reivindicació. El govern d'Espanya ho sap, i ens llençaran totes les ofensives que puguin per a que ens encenguem i perdem aquesta energia positiva i festiva. I ho faran amb atacs a allò que més encén la visceralitat de les persones i dels pobles: l'atac a allò que estimen col·lectivament, com la seva cultura i llengua comuns.

La proposta de llei d'educació de Wert només és el principi. Auguro que en el futur proper ens llençaran atacs molt més feridors que aquest. Però hem de ser capaços de mantenir la calma, el desig d'un futur feliç i pensar que aquesta bel·ligerància només ens dóna més motius per defensar que nosaltres som pacífics, som respectuosos, som racionals, som diferents, i que quan aconseguim ser un poble lliure ni en recordarem d'aquests intents desesperats de colonització primitiva.

Idees de ressaca electoral

Ja hem votat. Cadascú ha optat pel que li semblava millor, i un cop coneguts els resultats, us deixo una colla d'idees, escrites sense pensar-hi massa, tal com m'han rajat. Llegiu-les, i recolzeu-les o rebatiu-les, però fiqueu-hi cullerada! Aquí van:

• Catalunya en comença a estar farta de retallades, de cops de peu a l'Estat del Benestar i de la submissió a uns mercats que ens estafen cada dia. D'aquí, per mi, la patacada de CiU.

• Catalunya de manera clara i rotunda vol decidir el seu futur, i de manera clara i rotunda vol decidir tenir un estat propi. Això, combinat amb un lideratge renovat i millorat amb escreix, s'ha traduït en una recuperació de terreny d'ERC

• Si Mas no tira endavant el procés sobiranista, ningú no li perdonarà.

• Sembla que hi haurà un pacte estable CiU-ERC, però és fonamental que la resta de forces sobiranistes donin suport en unes coses i facin oposició ferotge en unes altres, i això, no serà fàcil.

• D'acord que havia perdut un munt de representació i acabava de rebre una cleca que no s'esperava, però el discurs de Mas des del Majèstic va ser pobre, destrempador i impropi d'un líder que vol portar un país cap a un procés transcendental. Espero que canviï en els propers dies i reprengui l'entussiasme cap a l'estat propi, perquè l'arc parlamentari li permet.

• ICV-EUiA millora molt els seus resultats. La gent que aposta per la recuperació de les polítiques socials els ha fet confiança. Han de ser capaços de millorar molt el que van fer en aquest sentit durant l'etapa en què van governar. Herrera necessita madurar una mica com a líder per empènyer aquest clam d'esquerres que li ha donat suport.

• El PSC (perdó, el PSOE) té un electorat fidel fins l'estultícia. Si presentessin un espantaocells com a candidat seguiren sent una força important al Parlament. Per mi és incomprensible que la gent voti el mateix per sistema i sigui incapaç de llegir el moment polític i les aptituds dels seus líders (líders per dir alguna cosa).

• El PP i Ciutadans tenen un target de vot espanyolista que els votarà mentre mantinguin el discurs d'España una grande y libre. La resta del que plantegin és ben igual. Però hi són, ells i els votants, i els hem de tenir en compte.

• La divisió de l'independentisme ha portat a la pèrdua de molts vots, especialment cruent amb la desaparició de SI del Parlament. 

• Afortunadíssimament, els feixistes de PxC tornen a quedar fora del nostre Parlament, però compte: a Catalunya n'hi ha gairebé 60.000.

• Tots els polítics manipulen els resultats al seu favor, i ens volen fer veure que tots han guanyat. Això no és nou. Però la interpretació dels resultats que va fer ahir el PP és insultant. Qui se les cregui, és directament idiota. En el cas del PSC (perdó, el PSOE), va ser de rissa.

• Les dificultats pel vot des de l'estranger, el desembarcament d'apoderats del PP des de tot Espanya i el potineig que aquests han fet amb les paperetes als col·legis electorals s'han d'investigar fins les darreres conseqüències. És imperdonable. 

• La llei d'Hondt és una estafa a la representativitat. Hem de canviar tot el sistema electoral, però això és urgentíssim.

• La CUP, una formació de classes populars, de política de carrer, amb esperit assembleari, amb clar objectiu de canviar el sistema capitalista que escanya els més febles, i que a sobre, creu en una Catalunya independent, entra al Parlament amb força malgrat els seus pocs recursos i no haver-se endeutat per entrar en campanya. Per mi, una de les millors notícies de la nit electoral.

Així és com ho veig i així us ho he explicat. Què us sembla?

Cercles viciosos

Fer vaga no serveix per a res si no en fem tots.

No fem vaga tots perquè ens diuen que no serveix per a res.

Jo avui trenco cercles viciosos. 

Jo avui em crec que entre tots podem canviar les coses.

No els podem oblidar

Els líders populars ens tenen acostumats a les seves falsedats, manipulacions i provocacions. No és res nou, i la majoria de vegades em rellisquen bastant, i també sovint, em provoquen una rialleta sorneguera, de tan ridícules com són. Però les paraules que ahir va pronunciar l'alcaldessa de València em van fer mal.

Des de 1714, fa ni més ni menys que 298 anys, els successius governs espanyols s'han dedicat a la ingent tasca d'espanyolitzar els catalans. Per a fer-ho, la seva principal estratègia ha estat la divisió. Al llarg dels anys s'han esforçat a esquarterar els Països Catalans. El Rosselló, les Balears, el País Valèncià, la Franja i el Principat, sempre ben separats, que la colonització cultural i l'hegemonització és molt més fàcil amb un país atomitzat. 298 anys dedicant esforços i recursos públics a crear un país que no existia a base de destruir-ne un altre de mil·lenari.

I ahir, la Rita s'indignava perquè Òmnium Cultural, segons ella un organisme de la Generalitat, porta anys intentant catalanitzar la cultura valenciana. Aquest crim que és catalanitzar es concreta amb una cosa tan greu com, atenció: publicar llibres! Llibres que dieun que Joanot Martorell i Ausiàs March són catalans!

El més trist és que els seus esforços han donat fruits, i la Rita segueix guanyant eleccions folgadament. Aquests estirabots ens han de fer pensar que en aquests moments crucials per a la cultura catalana, no ens podem oblidar de la gent del País Valencià, de les Balears, de la Franja i del Rosselló que segueixen resistint-se a lligar-se la bena als ulls.

Why can't we be friends?

Sembla que n'hi ha que encara no ho han acabat d'entendre, que les eleccions del 25 de novembre no són unes eleccions qualsevol, que són especials, que estan encaminades cap a un objectiu més gran que cobrir l'arc parlamentari d'una legislatura. El més desitjable hauria estat una candidatura única de partits sobiranistes, incloent CiU, però això ja era impensable des del principi. Ara, en una candidatura unitària dels partits que s'han declarat des de sempre obertament independentistes, sí que n'hi havia uns quants que hi somiàvem. O fins i tot en una candidatura independentista d'esquerres que donés una alternativa a l'opció ultraliberal.

Però no, ni tan sols en moments excepcionals per al país, i quan per primer cop, la paraula que omple els programes de tots ells no és una utopia, sinó una cosa assolible, la miríada de partits independentistes decideixen anar cadascun pel seu compte. Que no tenen temps, diuen. Doncs que el busquin, que l'ocasió crec que s'ho mereix.

Ja sabeu que sóc una mica naïf, però jo encara penso que, si els apretem una mica, podem aconseguir una cosa tan bonica com aparcar diferències per un objectiu comú. Per una vegada, i només per una estona, per què no podeu ser amics?

  

Lliçó magistral

Des de sempre, però especialment des de la manifestació de la darrera Diada, des d'Espanya, i a vegades des de dins de Catalunya, només fan que arribar estirabots, crits, amenaces de tancs i guerres i anunciacions de l'apocalipsi catalana en cas d'independència, entre d'altres perles.

Servidor està segur de la legitimitat del seu desig de llibertat i convençut de la infundabilitat dels improperis cavernaris que ens assoten, però sovint, quan es discuteix en viu amb algun d'aquests opositors implacables, es troba mancat d'arguments sòlids i contrastats.

Si us passa igual que a mi, feu-me el favor de reservar una horeta del vostre temps i mirar-vos l'edició d'ahir del "Singulars" del canal 33, on el professor Carles Boix (doctor en Ciències Polítiques, Master en Administració Pública per la Universitat de Harvard i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton) va oferir una classe magistral de Ciència Política clara, entenedora, amb una explicativa presentació en prezi inclosa (la podeu veure aquí), sobre els possibles escenaris polítics i econòmics d'una ruptura amb Espanya. 

És indispensable veure'l, i demanar que programes educatius, constructius i generadors de debat com el "Singulars", deixin d'emetre's a quarts de quinze al 33 i passin al prime time de TV3.

El podeu veure clicant aquí.

Carta oberta al Molt Honorable President Mas

Benvolgut, i Molt Honorable President Mas,

Quan veig la seva imatge no puc pensar en altra cosa que en el seu pacte vergonyant amb Zapatero, que va deixar el nostre Estatut en paper mullat, a canvi que el deixessin ser President, tot plegat, per a que al final fos Montilla que ocupés el càrrec.

Però al final, com que les alternatives tampoc oferien res de profit, va acabar vostè sent President de la Generalitat, i ja al Govern, només el puc recordar com l'artífex de la supressió de l'Estat del Benestar, dels serveis socials, d'una sanitat pública que era exemplar i del futur del país representat en l'educació. Tot plegat, acompanyat per les coces contínues al garant del servei públic que som els funcionaris, i vigilat de prop pels antidisturbis sense escrúpols de Felip Puig.

Pels dos paràgrafs anteriors podrà deduir que no és vostè precisament sant de la meva devoció. Però ves per on, el destí ha volgut que el moment històric que vivim, on per primer cop, els catalans que volem un escenari diferent per al nostre futur ens hem manifestat de manera massiva, clara i repetida, sigui amb vostè a la part alta de la Plaça de Sant Jaume.

I avui se'n va a Madrid, a plantejar que els catalans ja en tenim prou i volem una altra cosa. I ho fa com a President de la Generalitat de Catalunya, el meu President. El nostre President. Així que a partir d'avui estic disposat a deixar de banda totes les desavinences amb vostè per caminar cap a un futur diferent. Estic amb vostè, President. Sóc darrera seu a la pinya, amb milions de catalans més, i estem disposats a empènyer, a resistir, a suportar i a donar-li pit quan el castell tremoli.

Aquest suport incondicional que li manifesto avui no és cap cosa trivial, és un gest excepcional per a moments excepcionals, i li demano a vostè, al seu partit i a tota la classe política catalana, que estiguin a l'alçada. Que per un cop, facin també una excepció, i deixin de banda interessos electorals, de partit i dels lobbys empresarials que tenen darrera, i lluitin pel que el poble els està demanant. Si us plau, no ens decebin un cop més, perquè aquest cop, cregui'm, no els ho perdonaríem.

Confiem en vostè, President Mas. Confiï en nosaltres. No li fallarem.

#totsambMas

Els últims a pujar al carro també l'empenyen

Dimarts passat, a la manifestació, el càntic més cridat va ser el de "In-inde-independència". En Dani G. em va recordar el primer cop que vam sentir aquest càntic, quan fa ben bé vint anys, vam assistir plegats a un míting electoral d'Esquerra Republicana de Catalunya al (llavors encara) Cinema Foment de Mataró.

Era durant una campanya electoral al Parlament de Catalunya i el candidat d'Esquerra era l'Àngel Colom. A part d'en Colom, va parlar més gent, però sovint recordo que també hi participava en Josep Huguet, que després seria Conseller d'Indústria en els Governs Tripartits, però que llavors poca gent coneixia. Recordo molt bé la intervenció de l'Huguet per unes paraules en les que anys després, i especialment ara, sempre he cregut.

Si fa no fa, venia a dir que durant la transició, quan es va veure que el que triomfaria seria la democràcia, tothom es va declarar demòcrata. Fins i tot aquells que havien col·laborat amb el règim, o aquells qui no havien mogut un dit per la democràcia, de sobte eren demòcrates de tota la vida, i que, arribat el moment de la independència, passaria el mateix, i tothom seria independentista de sempre. Sempre he pensat que tenia raó, i que tot i ser un comportament hipòcrita, oportunista i lamentable, arribat el moment, caldria aprofitar el suport d'aquestes rèmores.

Ara que sembla que s'albira el final del túnel, poc a poc, personatges que sempre havien negat públicament la possibilitat real de la independència o la qualificaven d'"aventura incerta", es van decantant sense vergonya cap al que ara defensa la majoria, i ja veureu com, si això segueix endavant, tindrem exemples molt sorprenents d'aquest comportament. Però com vaig pensar llavors i segueixo pensant ara, no cal tirar-los-ho en cara, ans al contrari, ens hem d'aprofitar de l'empenta que ens ajudaran a donar els que pugin al carro a l'últim moment.

Tot un poble en moviment

Aquest divendres he tingut molt clara quina seria la cançó, perquè a part de sonar des del camió de la capçalera un cop i un altre, el que vam viure dimarts va ser la flama de tot un poble en moviment.

  

Un poble que vol ser feliç

Foto: Ferran Nadeu a El Periódico

El 5 de maig d'enguany es va convocar a través de les xarxes socials, una concentració independentista que instava a omplir la plaça de Sant Jaume d'estelades. La convocatòria va fer molt de soroll a twitter, i semblava que seria multitudinària. En entrar a la plaça, però, vaig quedar una mica decebut. Érem una bona colla, prop de mil, amb moltes senyeres, però la plaça només la vam omplir de manera discreta. Poc em vaig imaginar aquell dia que la ciutadania de Catalunya estigués preparada per fer el gest col·lectiu d'ahir a la tarda.

Els carrers del centre de Barcelona es van omplir a vessar (literalment) de gent que demanava una sola cosa de manera molt clara. La independència de Catalunya, la segregació d'Espanya, l'alliberament d'una mà que ens escanya sense escrúpols. Catalans de totes les edats i condicions. Catalans de sempre, dels que van venir més tard i dels que acaben d'arribar d'arreu del món. Catalans vells, joves i famílies amb nens. Catalans avesats a reivindicar coses, i catalans que ahir era el primer cop que sortien al carrer. Tots a una, despertant-me la sensació que trigarà poc o molt, però que això ja no té aturador.

Des de ja fa uns dies, de l'altra banda es parla de confrontació, de violència i algú, fins i tot de tancs. Però la gernació que ahir es concetrava a la capital de Catalunya tenia una actitud festiva, amb ganes de cantar, de cridar, de ballar. No vaig veure ningú amb una actitud de violència. Vaig veure un poble que demana ser tractat de manera digna i justa. Un poble que vol ser feliç.

Tot segueix igual?

Foto: Lluís Gené (FP/diari ARA)

La cançó d'aquest divendres és de l'any 1999. Han passat tretze anys. Escolteu bé la lletra i us adonareu que, a part d'algun nom, tot segueix igual. 

Tot? Hi ha una frase magistral que diu "vaya decepción en la manifestación, solamente han ido los antidisturbios". 

I això, després de les sensacions d'ahir a la tarda, és el que espero que comenci a canviar.

  

A la merda

Sempre he estat molt bel·ligerant i crític amb el costum de treballar i pagar en negre. En el nostre país és una pràctica gairebé institucionalitzada. Quan contractes un servei, és gairebé inevitable sentir la pregunta "amb IVA o sense IVA?". I a mi, això em fotia dels nervis. Em posava molt nerviós perquè era d'idiotes. Treballar en negre no és enganyar el Govern, és enganyar un sistema de solidaritat, és enganyar els teus conciutadans, és enganyar-te a tu mateix.

Fixeu-vos que en el primer paràgraf he fet servir molt el temps passat. I és que fa uns mesos, vam començar a veure que els nostres impostos no servien per pagar els serveis comuns i el progrés del país, si no per pagar els interessos que uns "mercats" ens estan imposant, extorsionant-nos amb una usura medieval, corresponents a un deute creat per uns gestors polítics i econòmics inútils, fraudulents, corruptes i autocomplaguts, per rescatar una banca inepta, aprofitada i que ha enredat avis. I vull recalcar aquesta darrera frase. No és demagògia, ni alarmisme ni oportunisme. És la realitat. La banca que rescatem ha enganyat avis i els ha robat els estalvis.

Per si tot això fos poc, el Govern popular es va treure de la màniga l'amnistia fiscal, premiant tots aquells que van excel·lir en la gran proclama "amb IVA o sense IVA?". Bravo. Premiem els defraudadors, els mentiders, els insolidaris.

I la rematada final de cap a gol va ser la setmana passada. Àvid de treure diners d'on sigui, el Govern amb Montoro i Soraya al capdavant, enlloc de perseguir gent que amaga els seus ingressos, facilíssims de trobar perquè el raro és qui no ho fa, proclama als quatre vents una apujada de l'IVA i de l'IRPF dels autònoms (entre moltíssims altres despropòsits).

És a dir, com que aquí no paga impostos ni déu i necessitem calers, apugem els impostos als quatre gats que sí que els paguen. Fantàstic. D'una sola tacada han aconseguit premiar els qui defrauden, aplaudir-los a que ho segueixin fent, fer que qui no ho feia o ho feia poc, ara ho faci massivament, i sobretot, que aquells qui com jo, denostaven tan nostrada pràctica decidim que no val la pena lluitar per recaptar uns impostos injustos i que van a parar a qui no els mereix. Han aconseguit que gent com jo ens rendim i diguem que marica l'últim. Defraudeu tant com pugueu, que res no val la pena.

Per cert. Aquest post el voldreu amb IVA o sense IVA?

A la merda.