Campanya efectiva

Sóc un ferm defensor de la reducció del trànsit de vehicles motoritzats a la ciutat, i en aquest sentit, l'ús de la bicicleta és una de les meves conviccions com a ciutadà. 

I és que per circular en bicicleta per Barcelona són necessàries elevades dosis d'aquesta convicció. Qualsevol desplaçament en aquest mitjà és un repte per a la paciència i un risc per a la integritat física del ciclista.

Els impediments són innumerables: vianants que travessen despistats mirant el mòbil; ramats de turistes que queden embadalits davant els monuments tot obstaculitzant el pas; transportistes que utilitzen el carril bici com a zona de càrrega i descàrrega; vehicles de neteja viària que higienitzen els carrils bici en horaris en què ni se'ls passaria pel cap ocupar un carril de trànsit motoritzat; taxis que s'aturen al lloc més inesperat per recollir un passatger; o aquests mateixos passatgers que obren la porta del taxi sense mirar davant dels morros del sofert ciclista; cotxes que fan girs a l'esquerra sense senyalitzar i obviant la preferència de pas que tenen les bicis; obres a les voreres que utilitzen el carril bici com a zona d'emmagatzematge del material de construcció; carrils bici que desapareixen tot d'una i deixen el ciclista venut al bell mig de la voràgine del trànsit de combustió interna; i un llarguíssim etcètera d'obstacles, dificultats i perills.

Ahir a la tarda, el meu recorregut amb una bicicleta del Bicing des del centre de la ciutat fins a casa va estar especialment farcit d'aquests incidents quotidians i estava desitjant arribar al meu destí, quan, en una cruïlla, vaig mirar a banda i banda per assegurar-me que no passessin vianants i confesso que ho vaig fer. Vaig passar-me un semàfor en vermell. I vaig ser sorprès en la meva infracció per un cotxe de la Guàrdia Urbana que, immediatament em va bloquejar el pas i em va fer aturar. Em van demanar que m'identifiqués i em van posar una multa.

L'agent que cursava la denúncia; que per cert, va deixar llur cotxe policial bloquejant el carril bici durant els deu minuts que va estar amb mi, però és igual, total, no ve d'un obstacle; em va informar mentre emplenava el formulari de la sanció que estaven "en campanya amb les bicicletes".

No tinc res a dir. No tinc excuses ni les busco. Vaig cometre una infracció injustificable i pagaré religiosament els dos-cents euros de l'import, cent si pago abans de quinze dies. Però el ja nombrós exèrcit de vianants despistats, turistes aborregats, transportistes, conductors i taxistes sense miraments, operaris de la construcció i de la neteja contra els que batallo cada dia, ahir van veure's reforçats pel cruel embat de l'autoritat competent. I em vaig rendir. La profunda i imprescindible convicció que portava per bandera quan vaig agafar la bicicleta a l'estació de Bicing de la Plaça de Catalunya es va veure vençuda. Ja no puc més. S'ha acabat. No tornaré a agafar la bicicleta. I no renovaré l'abonament del Bicing, perquè estic moralment derrotat i perquè l'import de la multa es va empassar de cop el meu pressupost per pagar la quota de dos anys. 

Deixaré doncs de nedar contracorrent i em deixaré arrossegar pel riu d'ozó troposfèric, d'òxid de nitrogen, de gasos d'efecte hivernacle, de partícules en suspensió i de combustibles fòssils cremats. A partir d'avui em desplaçaré per la ciutat amb el meu vell cotxe dièsel de classe B. Arribaré més aviat als llocs, em cansaré menys i guanyaré en salut mental i en seguretat personal.

És innegable que la "campanya amb les bicicletes" de l'Ajuntament que diligentment em va anunciar l'agent de la Guàrdia Urbana, és realment efectiva: no tornaré a passar un semàfor vermell amb la bicicleta.

Jo no sóc nacionalista

No sóc gens nacionalista. El nacionalisme és un sentiment natural i inherent a la condició humana. Tenim una predilecció cap allò que ens és més pròxim. Tothom, d'entrada, sent una pertinença al seu entorn, i sent que el que té a prop és millor. Això és així, i qui ho negui menteix. El que és un error garrafal és utilitzar aquest sentiment com a argument polític, més que res perquè tothom el té del que és pròxim a ell, i de conceptes de "nació" n'hi ha tants com persones. 

Hi ha, però, dos arguments que defenso fermament, que es poden confondre amb nacionalisme, i que sovint, fan que qui m'escolta argumentar-los, pensi que sóc nacionalista:

Sóc independentista

No crec que Catalunya sigui millor que Espanya, ni millor que França, ni millor que res. Crec que la independència d'un territori no és possible ni desitjable. Vivim en un món cada cop més global en què ens hem d'interrelacionar els uns amb els altres, comerciar, intercanviar experiències, compartir cultures, gaudir menjars i aprendre maneres de fer. 

Només hi ha una dependència que hem de trencar immediatament. És la dependència política i econòmica d'Espanya. No perquè cregui que som millors que ells, sinó perquè sé que a Catalunya, sense Espanya, li anirà molt millor econòmicament, políticament, socialment i emocionalment. 

Això no és pensar que el teu país és millor, és voler que el teu país sigui un lloc millor on viure.

Sóc ambientalista

La paraula ecologisme mai m'ha agradat, però per entendre'ns, i pel cas que ens ocupa, podeu assimilar els dos conceptes. Sóc ambientalista convençut. Tant, que un dia vaig decidir dedicar-m'hi professionalment de manera vocacional.

Els humans estem consumint recursos, generant residus i malmetent el medi a un ritme molt superior al que ens pertoca, especialment la part de la humanitat "desenvolupada" a la que pertanyem. En cada acció de la nostra vida, incloses les més mínimes, hem de ser capaços de triar aquelles opcions que facin que el nostre entorn sigui perdurable en el temps. 

Una d'aquestes eleccions diàries ha de ser consumir el que es produeix al nostre voltant. Aquest concepte es confon amb una de les bases polítiques del nacionalisme. Consumir allò que "és nostre", perquè el que és nostre és millor, i els nostres treballadors són millors que la resta. La història està farcida d'exemples del fracàs de les polítiques nacionalistes d'autosuficiència productiva. És absurd pensar que podem produir tot el que necessitem per viure i que a més, ho farem millor que els altres.

Ara bé, hi ha una cosa que sí que fa que els productes que es produeixen al nostre país siguin directament millors que la resta: que es produeixen a prop. I en termes de sostenibilitat, és molt més desitjable consumir el que es produeix al costat de casa, perquè evitarem que aquell bé de consum hagi recorregut milers de quilòmetres en un vaixell que crema gasoil poc refinat, en un motor mal mantingut que emet molts més gasos del que li tocaria, per després, ser transportat dins el nostre territori en medis de transport que també cremen combustibles fòssils. A sobre, en molts casos, els productes que venen de fora, ni són millors, ni són més barats.

Optar per produir al costat d'on es consumeix no és supèrbia nacional, és simplement, més racional i sostenible.

I a què ve que ara, "out of the blue" us foti aquest rotllo sobre les meves conviccions? Resulta que fa un parell de dies vaig enganxar al meu mur de facebook, un text que corre en què s'insta a comprar els regals de nadal a petits comerços del barri i de la terra, evitant les multinacionals i el que es produeix a fora. I el meu amic José Manuel hi va fer un comentari en que m'acusava de nacionalista (ja us dic que passa sovint). Vaig començar a argumentar-li que estava equivocat, i quan portava una estona escrivint, em vaig adonar que allò ja no era una resposta a un comentari a facebook. S'havia convertit en un post per sí mateix. I aquí el teniu. Per en José Manuel i per tots els que el vulgueu llegir i, com no, ficar-hi cullerada.

Jo dic prou

Que el concepte medieval de monarquia, amb el seu rei per dret dinàstic i els seus súbdits resignats, segueixi vigent al segle XXI em resulta aberrant, i així ho he manifestat moltes vegades en aquest blog. En la versió actual, però, el monarca actua com a representant polític dels seus súbdits. Encarna els valors del seu poble.

El rei d'Espanya ha caigut i s'ha trencat el maluc. I si no fos per això, mai ens hauríem assabentat que era a l'Àfrica, caçant elefants i búfals. Deixant de banda el greuge del cost d'aquests entreteniments en temps de vaques magres, el que m'ha dolgut profundament és la cacera en sí. 

No sé si heu estat mai prop d'elefants o búfals en estat salvatge. Jo sí. Són criatures magestuoses, magnífiques, enormes físicament i ecològicament. Si alguna cosa desperten és admiració i reverència. Si el que desperten en algú és ganes de fotre'ls un tret per posar amb l'escopeta davant del cadàver, aquest algú és un malalt mental, una mala persona o un fill de la grandíssima puta. 

La caça d'espècies en perill d'extinció és legal a Botswana i d'altres països africans previ pagament de xifres astronòmiques, però fer activitats com aquestes en països pobres fa que aquests apostin per una forma de desenvolupament errònia, que els aporta ingressos immediats, però perpetua les diferències entre països rics i pobres, i a mitjà termini porta a l'extinció de les espècies i de la pròpia economia. Així doncs, el nostre monarca no ha comès cap il·legalitat, però sí que ha fet quelcom immoral. Matar un animal per simple esport, sense necessitat de menjar, només per demostrar el poder de supremacia dels humans, o pitjor, per demostrar la superioritat humana individual, és objectivament fastigós. 

I com deia al principi, aquest personatge i la seva família, que entre d'altres coses, dóna armes de foc als seus nens, ens representa a tots i cadascun de nosaltres. I jo no vull que la meva persona sigui representada per algú capaç d'aquestes atrocitats. En condicions més normals, estaria reclamant l'abolició immediata d'aquest despropòsit i la instauració d'una República d'una vegada. Però resulta que aquest individu sí que representa una part molt important dels seus súbdits, representa una manera de fer i de ser molt diferent de la meva, i això converteix la monarquia en un motiu més per voler fugir d'un Estat que, igual que el seu rei, jo no he triat, i que insisteix a esclavitzar-me econòmicament i moralment.

Jo dic prou.

Caducats

El 30 minuts d'ahir, sobre el malbaratament de menjar a tots els nivells de la cadena de producció, distribució i consum de la nostra societat va ser indignant i va obrir els ulls a més d'un del mal repartiment dels recursos que ajudem a provocar. Si no el vau poder veure, el teniu aquí.

El documental, però, passava per sobre d'un fenòmen que he observat d'uns anys ençà. Estem en el millor moment de la tecnologia alimentària. Els envasos i embalatges, sovint també excessius, són més eficaços que mai. Els additius per la conservació allarguen la vida útil dels aliments fins a extrems fins fa poc ni somniats. I paradoxalment, les dates de caducitat, o de consum preferent, són cada cop més curtes. Us hi heu fixat? Productes que presentaven dates de caducitat de quatre o cinc anys, han anat escurçant aquests períodes fins a l'aproximadament any i mig actual.

El mateix passa amb uns productes que, laboralment, toco a diari: els medicaments i el material sanitari. No es pot tenir res en estoc, perquè quan cal, ja ha caducat.

Les agències públiques de control de qualitat han exigit a les empreses farmacèutiques i alimentàries tenir les millors tecnologies per garantir la seguretat dels consumidors, deixant aquests sectors sense la seva trampa per forçar el consum i la demanda. Però han trobat una drecera al sistema. Una eina útil i vàlida com era el temps màxim de consum segur, s'ha tergiversat i disfressat d'augment de les condicions de seguretat per a que, amb el vist-i-plau d'agències governamentals, organitzacions de consumidors, i usuaris, s'hagi convertit en l'obsolescència programada dels consumibles.

I no hi diem res. Qualsevol dia ens adonarem que nosaltres mateixos, la nostra societat i el nostre sistema, hem caducat.

L'ombra de Malthus

A finals del segle XVIII, un tal Thomas Malthus va advertir que la població humana no parava de créixer, que els recursos eren limitats, i això portaria a una gran catàstrofe. Evidentment, el temps ha demostrat que Malthus era un exagerat, però la seva teoria va ser un toc d'alerta. Va ser el primer a dir que el creixement demogràfic de la humanitat té límits que cal contemplar. 

Han passat dos-cents anys, i la població humana al planeta s'ha multiplicat per set. A finals d'aquest any arribarà als 7.000.000.000 de persones, i tot i que la tendència és a frenar el creixement, cap al 2050 arribarem als 9.000.000.000. I l'ombra Malthus torna a planejar sobre nostre, no només amb l'amenaça de la manca d'aliment, sinó també d'altres coses igualment importants, com l'accés a l'aigua potable, a instal·lacions de sanejament, a l'energia o a espai lliure de contaminació.

Hi ha esperança, perquè a més de 7.000.000.000 tractes digestius treballant a tota màquina, hi ha 7.000.000.000 de cervells empescant-se com viure millor, però passi el que passi, el nostre planeta serà un lloc diferent, i el millor és que ens hi anem fent a la idea.

Cliqueu aquí per veure el vídeo amb subtítols en castellà.

La ignorància està a l'ADN?

A Llorca hi ha hagut un terratrèmol. Hi ha hagut morts, ferits i damnificats per donar i vendre. Moltes abraçades i tot el recolzament cap allà.

Però avui el post no va d'això. Va de la ignorància. La ignorància que creix i es multiplica, i es magnifica en els mitjans de comunicació.

Aquest matí, al metro, una noia molt amable m'ha lliurat el diari ADN (candidat a desbancar el 20minutos com a millor diari del món). A les pàgines 2 i 3 es relata la destrucció causada pel terratrèmol. I com sempre fa l'ADN amb la notícia més destacada, afegeix uns quants tweets que s'han vist a la xarxa.

N'hi ha sis. D'aquests sis, dos, el 33%, relacionen el terratrèmol amb el canvi climàtic i amb com estem maltractant la natura. El twitter, com internet, i com el món, està ple d'ignorants. Però que un periodista, que se suposa que té uns estudis i una base cultural, dels milers de tweets que es van fer ahir sobre la tragèdia, en triï sis, i dos tinguin aquesta malinterpretació dels moviments sísmics em sembla aterrador.

Potser sóc raro, però a mi, m'ha sacsejat més aquesta pública mostra de fracàs escolar col·lectiu que no pas el terratrèmol en sí.

Enganyat

Darrerament no he fet massa formació i crec que n'hauria de fer més per mantenir-me al dia i no rovellar-me. Fa uns dies, em van passar informació d'una xerrada amb un títol molt cridaner que feia referència a un tema molt d'actualitat entre els que treballem en el medi ambient. La responsabilitat ambiental. Tot i que hi havia partit de Champions i es veia clar que arribaria tard a casa i segur que em perdria algun gol, vaig decidir que era una bona oportunitat de veure per on van els trets en el sector i em vaig apropar al Col·legi d'Enginyers. A veure què explicaven.

Em vaig sentir molt enganyat. La xerrada la donaven els membres d'un despatx d'advocats, i ens van parlar de responsabilitat penal dels enginyers i les empreses, i per a que us en feu una idea, es va parlar més de prostitució (sí, heu llegit bé) que de medi ambient. L'advocat en qüestió va fer una llarga diatriba posant els pèls de punta a tots els enginyers de la sala sobre com podien ser condemnats penalment els enginyers i les seves empreses.

Només es va parlar de medi ambient en el torn de paraules, i tothom que parlava estava més preocupat per salvar el seu cul que per protegir el medi ambient, i entre línies es podia llegir un "aquests putos ecologistes ens estan donant pel sac". A l'entrar a la xerrada em vaig fixar en un personatge que cridava l'atenció. Un enginyer amb bigoti dalinià, vestit molt d'esport,  que desentonava molt entre els seus companys de professió. Vaig pensar que era un cantamanyanes que no devia tenir idea de res. Doncs bé, en el torn de paraules va ser l'únic capaç de parlar amb coherència i va mostrar certa preocupació per l'afectació ambiental de les activitats de l'enginyeria. Les paraules d'aquell senyor estrafolari van ser l'únic que va valer la pena de l'hora i mitja de la sessió.

Un cop acabada la martingala, vaig córrer cap al pàrquing on tenia el cotxe. Ja eren tres quarts de nou. En entrar al cotxe i engegar-lo, la ràdio es va posar en marxa, just a temps per sentir el Pou cantant el gol d'Iniesta. Em vaig cagar en la puta mare que ho va parir tot i carregat de mala llet per haver perdut el meu temps d'aquella manera, vaig enfilar rapidet cap a casa, no fos que també em perdés el segon.

Estrelles efímeres

Tot i els nostres exitosos intents de fer de la Terra un lloc més agradable on viure, i que aquesta pacificació de les condicions s'ha convertit en la característica més notable de la nostra espècie, aquell tret que ens diferencia de totes les altres, de tant en tant, les lleis de la física ens recorden que vivim en un planeta que un dia va ser indòmit. Aquestes rebequeries puntuals però regulars de la dinàmica tectònica són inevitables, incontrolables, i de moment, impredibles, i és per això que ens hi hem anat acostumant. Fem la nostra vida, ens plantem allà on ens sembla que és més agradable, tot sabent que som a la mercè de fenòmens que ens superen. Però assumim el risc. Individualment i com a espècie, admetem que el cel pot caure sobre els nostres caps i la terra es pot obrir sobre els nostres peus, i seguim endavant, gaudint de la nostra condició d'element dominant de la natura contemporània, mirant de fer del nostre entorn un lloc millor, i pensant que quan al terra li toqui tremolar, i al mar brau li toqui arrassar la terra ferma haurem d'admetre la nostra derrota i seguir endavant.

El que cal que ens preguntem, el que cal que decidim, és quin és el nostre límit. Quin és el llindar de risc que estem disposats a admetre. Quina és la desgràcia màxima de la qual ens podrem recuperar, o de la qual no quedarà una empremta massa descarada quan deixem de ser l'estrella efímera de la història universal.

Cent deu gilipolles per hora

Anar a cent deu per l'autopista farà que es gasti menys petroli? Sí. I tant que sí. És una bona mesura econòmica i "ecològica"? Sí. I tant que ho és. 

El que em rebenta és que és una mesura absolutament insuficient, que ella soleta no servirà per a res. Bé, sí. Per agafar desprevinguts alguns conductors i augmentar la recaptació per multes de velocitat.

Voleu estalviar petroli? Potencieu el transport públic donant-li més destinacions, més freqüències, més versatilitat i més rapidesa, i de pas, fent-lo més barat. Afavoriu el transport de mercaderies en tren enlloc de per carretera. Fomenteu la reutilització d'envasos enlloc de premiar els d'un sol ús, sobretot els de plàstic que, guaita, estan fets de petroli, i de passada reduïrem residus, que bona falta ens fa. Afavoriu que les indústries siguin més eficients energèticament i puniu les que no ho siguin. Afavoriu els qui decideixen produir energia on es consumeix mitjançant energies renovables enlloc de subvencionar les grans empreses elèctriques que fan electricitat cremant petroli i gas i les de distribució d'electricitat a llarga distància, exemple d'ineficiència. I un munt de coses més que farien aquest post massa avorrit.

I quan hagueu fet això us felicitaré per haver reduït la velocitat màxima a cent deu. Fins i tot a cent. Però mentrestant no intenteu vendre'm la moto amb una mesura creada per despistar el personal de com l'heu cagat, l'esteu cagant i la continuareu cagant en la gestió econòmica d'un país que cada cop és menys el nostre, i sobretot, no ho feu enarborant la bandera de la sostenibilitat. Gilipolles!

Plastelina cancerígena

Han passat vuit anys des del desastre del Prestige. Ja no ens en recordem massa, però els efectes del vessament segueixen vigents i ho seguiran sent durant encara molts anys. Ara, la Universidade da Coruña ha publicat un estudi de cas-control fet entre els voluntaris que van netejar el chapapote de les pedres de la Costa da Morte, i resulta que un alt percentatge d'ells té bronquitis crònica i gairebe tots presenten alteracions cromosòmiques que, de moment, no han manifestat els seus efectes.

Els mitjans de comunicació segueixen parlant avui dia de vessament de cru, però el que va vessar el Prestige no era cru. El cru, com el seu nom indica, és el petroli tal com s'extreu, sense modificacions. El que portava el Prestige era un derivat del petroli altament modificat, que, presumiblement, tenia una altíssima capacitat d'alliberar compostos orgànics volàtils d'efectes desconeguts sobre els organismes vius (inclosos els humans) , i entre ells, anells aromàtics policíclics, que són cancerígens i mutàgens reconeguts. Dic presumiblement perquè ningú ens ha explicat què era exàctament el que portava el transatlàntic. Només Rajoy va fer un intent d'explicar-ho com només sap fer-ho ell: hilillos de plastelina. Ara sembla clar que els hilillos de plastelina de Rajoy eren de plastelina cancerígena.

I aquests són els efectes sobre els voluntaris que hi van estar exposats intensament. Els efectes sobre els que ens banyem al mar, els que respirem la brisa marina, els que mengem peix i marisc o els que mengen tofu fet d'algues, és a dir, tots, no els sabrem mai.

Pensa-ho bé abans d'imprimir

Va, Clint, que t'espero...

Això no és bo per a ningú

Quan es parlava de canvi climàtic a Rússia, moltes veus pseudocientífiques defensaven que no calia lluitar-hi en contra, perquè un augment de la temperatura global faria que la superfície de terra habitable i conreable del país augmentés. Els russos veien un futur més càlid en què les àrees més boreals, inhabitables pràcticament tot l'any, es convertirien en llocs més temperats, on es podria viure sense problemes, i on el sòl deixaria d'estar congelat per permetre-hi l'agricultura.

La realitat, en forma d'onada de calor, ha donat resposta a aquests visionaris. No dic que l'onada de calor de Rússia sigui culpa del canvi climàtic. Ja se sap que el clima fluctua, i que és altament probable que l'estiu que vé a Rússia sigui fred i plujós. El que dic és que aquesta onada de calor ha demostrat que un augment de temperatures en el futur no beneficiarà ningú. Sobretot perquè s'ha vist que en aquelles regions, l'increment de la calor va acompanyat d'una sequera pertinaç, que és molt més fàcil de gestionar quan el clima és més fresc.

El canvi climàtic és un problema que afecta tothom, no hi ha ningú que en surti beneficiat, afectarà el mode de vida d'absolutament tothom, i és una realitat contra la que tothom ha de lluitar unit.

El color dels diners

Ahir, el meu alcalde (Sí, sí, exacte,...) em va enviar una bonica carta fent-me avinent que el meu barri sencer es convertirà al juliol en àrea verda. Per sort, m'agafa amb pàrquing ja llogat. Un pàrquing on em roben, però un pàrquing, al cap i a la fi, que em permetrà no haver de patir per pagar un euru a la setmana per deixar el cotxe al carrer, un carrer on mai m'havien robat, però el carrer, al cap i a la fi. La carta ve acompanyada d'un distintiu amb la matrícula del meu cotxe (enorme! crec que quan l'enganxi al parabrisa no veuré la carretera), i d'una targeta xip amb un regal de 12 €, és a dir, 12 setmanes gratis.

I què en penso de l'àrea verda? Doncs crec que no és una mala idea. Crec que afavoreix que la mobilitat forçosa es faci en transport públic enlloc de cotxe, afavoreix l'aparcament dels veïns i redueix la contaminació a la ciutat, i camina cap a una ciutat més lliure de trànsit que havia de culminar amb la malaguanyada reforma de la Diagonal (que no per plantejada amb el cul i en mal moment, deixa de ser necessària).

I la crítica? Doncs que sota aquests bons propòsits, que en part es compleixen, hi ha un afany recaptatori desbordat, i prima ingressar pasta a les minvades arques municipals sobre el noble objectiu de deixar els cotxes a casa, i l'acció no va acompanyada d'un imprescindible replantejament del transport públic. Per a que els cotxes deixin de governar la ciutat, a més de punir l'aparcament, cal que el transport públic arribi a més llocs, amb més freqüència i més ràpidament, sobretot per les persones que van o venen de fora de la ciutat.

Resumint, per mi, àrea verda sí, llàstima que ara ja sé perquè és verda, pel color dels diners.

Som ridículs

Som ridículs. Som infinitament ridículs. Com diria algun científic, l'espècie humana és una anècdota. Una anècdota de les que es recorden durant molt temps, sí, però una anècdota. Som capaços de crear màquines que facin la feina per nosaltres, de fer circular artilugis a més de 300 km/h, de fer levitar en l'aire tones de ferralla, de comunicar-nos instantàniament amb persones situades als llocs més llunyans, i de crear xorrades inútils com el facebook per mantenir-nos entretinguts, etc, etc, etc.

Però resulta que la terra fa un pet, què dic un pet, una llufa, i tots els nostres invents no serveixen per una merda, i tot el món modern i avançat en què vivim queda col·lapsat. Com deia, el volcà islandès és una llufa i de les petites. En la història recent hi ha precedents d'un parell de petarrons a la banda d'Indonèsia amb una mica més d'entitat que la llufa d'Islàndia, que van deixar la terra a les fosques pels núvols de cendra i van deixar-nos sense estius, i sense les collites pertinents, i a l'història geològica hi ha registrats events volcànics que van canviar la configuració de l'atmosfera i de la biosfera. Hi ha volcans enoooooooooormes que ja superen el període de repetició d'erupció. Això vol dir que podrien entrar en erupció d'un moment a l'altre (que en escala temporal humana vol dir d'un mil·leni a l'altre). Estem preparats per una cosa així? Aquest cap de setmana ens ha quedat ben clar que no.

Arbres salvats

El senyor Antonio Pedreira, jutge del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va aixecar ahir el secret de sumari del cas Gürtel. El problema és que el sumari costava una mica d'aixecar perquè consta de 55.000 folis. Cágate lorito.

Gràcies a la intervenció del Col·legi de Procuradors de Madrid, tota aquesta documentació en format digital ha estat penjada a una web amb accés per contrassenya que només posseeixen les parts del cas, i això, amics meus, no és moc de pav. He fet uns quants números. Un full DIN A4 mesura 640,5 centímetres quadrats. Si suposem que s'usa el paper estàndard de 80 g/m2 això vol dir 5,124 grams per foli. Si el sumari té 55.000 folis, estem parlant de 282 quilos, i si hi sumem carpetes, arxivadors, etc, podem arrodonir a 300. Un cas com aquest té moltes parts implicades. Hi ha diverses acusacions i molts acusats. A cada advocat acusador o defensor li correspon una còpia del sumari. Ignoro quin número és aquest però anem a suposar que és de 20 (encara que sospito que em quedo curt) això significa ni més ni menys que... 6.000 quilos de paper!!!

Segur que els advocats acaben imprimint coses en paper per estudiar-les més còmodament, però només imprimiran les pàgines realment rellevants per al judici. I de què estarem parlant? De 500 fulls? Calculeu el que ens hem estalviat!

Això s'ha fet així en un cas excepcional, molt extens i amb una trama complicada, però i tots els sumaris que s'aixequen cada dia? No podrien lliurar-se així? No hi sortiriem guanyant tots plegats econòmicament i ecològica? A veure si l'Administració de Justícia es posa les piles amb la digitalització. Salvariem una pila d'arbres cada dia.

Nota: Agraïments a l'Advocada de capçalera de la blogosfera, que m'ha donat un cop de mà amb els detalls judicials, que a mi se m'escapen.

Què hem de fer amb el cementiri?

El cas del cementiri nuclear d’Ascó es un cas clar del fenomen NIMBY, sigles de “Not In My Back Yard”. És a dir: val, però no al pati de casa. S’ha de construir un cementiri nuclear a Ascó? Doncs no ho sé. Probablement no. Però està clar que en algun lloc s’ha de construir, perquè el residu el tenim i seguirà creixent en volum. El que em posa bastant nerviós és que la decisió l’hagi de prendre un Ajuntament, perquè si alguna cosa anés malament, les conseqüències no serien en absolut locals. I a qui afectarien les radiacions en cas de fuga? Poseu la punta del compàs a Ascó i feu una rotllana de cent quilòmetres. Us sembla que l’alcalde d’Ascó ha de prendre una decisió així?

És una decisió complicada, perquè els residus dels què estem parlant tindran activitat radioactiva durant moooooooolts anys, dels quals, els primers seixanta ja està decidit que romandran en aquest cementiri (encara que alguna cosa em diu que seran molts més de seixanta), i seixanta anys són molts. En seixanta anys poden passar moltes coses. Coses molt greus. Coses que ens poden fer oblidar que tenim un magatzem amb un residu extremadament perillós que necessita manteniment intens i constant. I llavors serà quan qui hagi decidit acollir el cementiri nuclear tindrà un problema greu, i de poc li serviran les compensacions econòmiques rebudes.

No sé com acabarà la història. Sincerament, en aquest cas em converteixo en un egoista NIMBY més i espero que el construeixin el més lluny possible. Però el salt a l’actualitat d’aquest debat m’ha fet un enorme favor, perquè a partir d’ara, quan algú em pregunti: “Puji! I com es que estàs en contra de l’energia nuclear?”, la persona que em formuli la pregunta entendrà molt millor els meus arguments.

A vegades la natura fa por

El matí del dia de tots sants de 1755, un gran terratrèmol a l'Atlàntic va sacsejar tota la costa oest de la península ibèrica, i va generar un enorme Tsunami que va matar més de 60.000 persones, especialment a la ciutat de Lisboa, que prèviament a l'arribada de l'onada es va incendiar de dalt a baix per causa del terretrèmol.

Aquesta dada és explicada en tots els cursos i seminaris sobre risc ambiental, i ens recorda que la força que s'amaga sota l'escorça terrestre ens pot fustigar ben a prop de casa. És per això que m'entra el canguelo quan sento la notícia de que aquesta matinada, un terratrèmol de 6,3 graus ha tingut lloc, més o menys, a la mateixa zona. Em fa recordar que en escala de temps geològic, que és la que compta quan parlem de terratrèmols, 1755 és abans d'ahir.

Qui contamina no paga

Avui fa vint-i-cinc anys, la ciutat índia de Bhopal es va despertar sobresaltada. Després de centenars de queixes dels treballadors pel mal estat de les instal·lacions, la fàbrica de pesticides d'Union Carbide havia patit una fuga massiva d'isocianat de metil, que es va descomposar en diverses substàncies letals i es va escampar per tota la ciutat. Van morir 15.000 persones, moltes instantàniament, d'altres al cap de dies, setmanes o mesos de patiments. Es calcula que hi va haver més de 600.000 afectats. El sòl, els aqüífers i el llac que envolta la ciutat van quedar contaminats, i durant aquests vint-i-cinc anys i encara avui, van apareixent noves persones afectades per aquesta contaminació. Va ser la pitjor catàstrofe d'origen industrial de la història.

Quan una indústria o qualsevol empresa, causa un dany al medi ambient, en el món occidental s'apliquen dos principis fonamentals, àmpliament acceptats: el de "reparació" i el de "qui contamina paga". L'empresa nord-americana Union Carbide (filial de Dow) mai va reparar res i mai va pagar res, i els seus directius van fugir de l'Índia com rates, deixant la responsabilitat sobre les víctimes al govern indi. Està clar que quan el dany és en un país pobre, qui contamina no paga.

Paperassa

Estic fins la punta de la fava de rebre publicitat de merda a casa. Que si la setmana màgica del caprabo, que si tus juguetes ya estan en pollsaràs, que si el domino pizza, que si su tele no se ve bién llámanos o comida china a domicilio. A aquesta munió de papers s'hi suma la propaganda electoral que ens dóna pel sac més o menys un cop l'any, i la publicitat de bancs, caixes, etc.

Amb tot això ja omplint-me els ous, la carta que vaig rebre ahir me'ls va acabar d'omplir. Es tracta d'una carta que m'envia Gas Natural, el meu proveïdor de gasos d'efecte hivernacle. Resulta que s'han fusionat amb Unión Fenosa, i en aquesta bonica carta m'ho feien avinent. Fins aquí, cap problema, perquè estan obligats per la llei a informar-me'n. Però com me'n van informar? Ah amics! En una bonica alegoria de la seva nova unió, la carta estava escrita en apaisat. El text constava de quatre o cinc línies, poca cosa, i a cada extrem superior, hi havia el logo d'una de les companyies que han iniciat un nou amor. Val. Molt bonic. Innecessari, però bonic. Però en el detall final és on arriba la meva mala hòstia. I és que senyor Gas i senyor Fenosa, era realment necessari que tota aquesta martingala me l'enviéssin...

...en un full DIN A3!!!???

Com vegi un altre anunci a la tele tipus "Gas Natural es preocupa pel medi ambient" o "Unión Fenosa por la nuevas energias que protegen el medio ambiente", agafaré la seva bonica carta, la recargolaré fins fer-ne un xurro llarg i dur i introduiré un extrem al recte del director general de cadascuna de les dues companyies que han iniciat un nou amor. Hipòcrites dels collons!!!

Impressions ecològiques

Cada cop és més freqüent veure peus de correu electrònic amb missatges que parlen de no imprimir si no és necessari, o altres campanyes per reduir les impressions que fem. Quan parlem de reduir les impressions de documents, pensem sempre en el paper, que, de fet, és el consum més important que fem. Però n'hi ha un altre: la tinta. I no només la tinta. També els seus continents (catutx o tóner), els seus embalatges i els costos ambientals de la seva fabricació, el seu transport i la seva eliminació.

Per disminuir una mica tot això, l'empresa holandesa de comunicació SPRANQ ha dissenyat un nou tipus de lletra, la Spranq Ecofont, que està basada en el tipus Vera Sans, però que té la peculiaritat de contenir petits forats dins el cos de la lletra, com si es tractés d'un formatge de Gruyere. Gràcies a aquests forats, que només s'aprecien si un s'hi fixa molt, es redueix el consum de tinta (i de cartutxos i d'embalatges i de transport,...) en un 20%.

Si voleu, us la podeu descarregar aquí.
Les instruccions per instal·lar-la al windows són aquí.