La cullerada

History repeating

2012-01-27T07:00:00.000+01:00

Darrerament escric molt poc a La cullerada. No és que no en tingui ganes, o que no sàpiga de què parlar. Corrupció política, esports, injustícies socials, democràcia de fireta... De temes no en falten. Simplement és que després de 1087 posts, cada cop que vull escriure alguna cosa em dóna la sensació que allò ja ho he escrit abans. I és que l'actualitat cada cop té menys d'actual. Tot és repetit, res evoluciona i tot continua igual, i jo en penso exactament el mateix que fa un temps, així que per què tornar a exposar els mateixos arguments un altre cop?

Tot plegat, em sembla una història que es va repetint i poc podem fer per a que això canviï.

Idiotes

2012-01-26T07:15:00.000+01:00

Tothom sap que Espanya, i especialment el País Valencià és un niu de corrupció, i que quan els diners de la construcció fluïen, una part se'n van anar, de forma molt descarada i sense complexos, cap a butxaques que gestionaven diner públic. Tot i aquesta obvietat i notorietat, l'únic cas que ha pogut arribar a ser jutjat és el de la recepció per part de càrrecs públics de quatre regalets a canvi de no sabem molt bé què. Res. Escurrialles.

Durant el judici s'han pogut sentir gravacions de trucades telefòniques en què era més que evident que es parlava d'aquests regals i dels negociets que aquests individus portaven entre mans. Però res. Ni tan sols aquest judici per foteses ha prosperat. El jurat popular ha decidit que són innocents.

El pitjor, però, és que l'enriquiment autèntic, el de quantitats ingents de diner públic que ha anat fraudulentament a mans privades i a omplir les butxaques i les boques de gestors públics a plena llum del dia i amb orgull, també té veredicte. El jurat popular que se celebra cada quatre anys ha decidit per majoria absoluta que vol seguir sent robat, estafat i escarnit.

Davant això, no ens queda altra cosa que acotar el cap i assumir que vivim en un país d'idiotes. I quan un viu en un país d'idiotes només té dues alternatives: o convertir-se en idiota, o marxar-ne.

Mai en tinc prou

2012-01-20T09:00:00.000+01:00

Delinqüència

2012-01-19T07:24:00.001+01:00

Deixeu-vos estar d'àrbitres, comitès de competició, comitès de disciplina esportiva, tribunals d'arbitratge de l'esport, i altres mandangues. Algun fiscal no podria acusar penalment Pepe d'ofici? Segur que alguna de les accions que va perpetrar ahir està tipificada com a delicte. El problema és que al judici ho tindria molt fàcil per al·legar transtorns mentals.

Una raça diferent

2012-01-12T10:00:00.000+01:00

Ahir, al Congrés dels Diputats, es va votar el plec de mesures d'austeritat per "fer front a la crisi". Deixant de banda que ses senyories, un cop aprovat el Reial Decret Llei que retalla per la cara drets fonamentals que van costar molta suor i sang a molts lluitadors i converteix Espanya en un país pitjor sí és que això encara és possible, aplaudíssin i es congratulessin, m'agradaria fer incís en l'estranya maniobra del grup de Convergència i Unió.

Amb la majoria absoluta del Partit Popular, el Reial Decret estava aprovat d'entrada. No calia ni debat. Però ves per on, els amics de CiU hi van votar a favor, donant el seu suport a unes mesures, que a més de ser un assassinat a l'Estat del Benestar, augmenten encara més la injustícia fiscal que pateix Catalunya, un territori que, ai l'as, ells representen exclusivament, i del qual constantment s'omplen la boca. Aquest matí, per si això fos poc, el portaveu econòmic del grup, Josep Sánchez Llibre, aclaria que "Vam votar les mesures del PP a canvi de res, els diputats de CiU som d'una raça diferent". [Enllaç a la notícia].

Ara cal saber quina és aquesta "raça diferent". D'entrada diria que és la raça dels gilipolles que regalen els interessos del seu país a canvi de no res, obviant fins i tot allò tan seu del "peix al cove". Però pensant-hi bé, un de seguida s'adona que hi ha l'opció que sí que n'obtindran alguna cosa a canvi, i això obre la possibilitat que es tracti de la raça dels fills de puta que enganyen descaradament el seu poble i el seus votants i es pensen que aquests són tontets que no s'adonen de res.

Dues possibilitats, doncs. Jo, personalment em decanto per la segona i per pensar que, el seu poble no ho és de tontet, però recordant aquestes imatges d'aquí a sota, potser els seus votants sí que ho són.

Bon Nadal!!!

2011-12-23T09:30:00.000+01:00

Passeu un molt bon Nadal,
i per al 2012, no permeteu que les circumstàncies us facin acotar el cap.

Sigueu feliços.

Foto de ISO 101 Photoblog

Televisió per fibra

2011-12-22T07:00:00.000+01:00

Aquest estiu se'm va espatllar la tele petita de l'habitació. Vaig pensar: "calla que encara deu estar en garantia". La garantia era de dos anys, i mirant la factura vaig veure que feia dos anys i un mes que l'havia comprat. Començàvem bé. Com que tampoc la fèiem servir massa, van anar passant els dies, i no fa pas gaire vaig trucar a atenció al client de Samsung i em van adreçar al Servei Tècnic, uns senyors anomenats Center-SAT.

Vaig trucar, i un senyor una mica brusc, però dins la correcció, em va dir que la portés i em farien un pressupost sense compromís, o sigui que, exàctament el dia 30 de novembre, la vaig portar cap allà. El mateix senyor, una mica brusc, però dins la correcció, em va dir que ja em trucarien per donar-me el pressupost.

Dotze dies després, el 12 de desembre, em van trucar per donar-me el preu. S'havia de canviar la placa base, més la mà d'obra i l'IVA, pujava més de 150€. Esgarrifat, vaig dir que m'ho pensaria i ja els diria el què. No em va costar massa pensar-m'ho. 150€ per arreglar una tele que me'n va costar 190€? A fer punyetes. Enlloc de trucar per dir que no volia arreglar-la, vaig pensar que passaria a recollir-la directament. I ja sabeu què passa, un dia surt una cosa, un altre dia t'emmerdes amb una altra, i va passar una setmana. Just una setmana després, el 19 de desembre, estava conduïnt cap a can Center-SAT quan em va sonar el mòbil. Eren ells. El senyor era el mateix, però la brusquedat s'havia incrementat, i aquell rastre de correcció començava a tendir a zero:

- Tenemos aquí su tele. Quiere que la reparemos o no?

- Doncs miri, no. Precisament ara estic venint cap aquí per recollir-la.

-Ahora???? Ahora no la puede recoger! Estabamos esperando que nos dijera algo y la tele está aquí demontada esperando, o sea que no venga que no se la podrá llevar.

-Val, val. doncs ja passaré a recollir-la un altre dia.

-Vale, pues. Adiós!

- Collons, quina mala llet -, vaig pensar, i vaig encaminar-me cap a casa.

Ahir, dimecres, 21 de desembre, tenia planejat anar a Center-SAT tot sortint de la feina. Quan estava sortint per la porta de l'oficina, em van trucar. El mateix senyor malcarat:

- Tenemos aquí su tele.

- Sí, ja ho sé. Ara vinc a buscar-la.

- Venga a recogerla immediatamente o la tiramos.

Tal qual us ho dic, amb aquestes males maneres i aquesta escassedat de paraules. Me n'hi vaig anar. Em va atendre un altre individu, que em va mirar com dient: "Què?" Però sense dir-ho. I jo, emprenyat com anava, sense dir ni mitja paraula, li vaig allargar el resguard. Se'l va mirar i va anar a la rerabotiga, d'on va tornar amb la meva tele. Va deixar anar un "Pues yastá", va girar cua i se'n va tornar cap al magatzem sense dir ni adéu.

Emprenyat vaig agafar la tele i me'n vaig anar amb ella cap a casa, pensant com podia deixar constància d'aquesta mala educació. I se'm va acudir. Segur que a aquests senyors molta gent els troba a través de Google, no? Doncs més d'un s'ho pensará dues vegades abans d'arriscar-se que els passi el mateix que a mi. I vès que no vaig ser el primer!

Center-SAT a Google.

35...

2011-12-20T07:00:00.000+01:00

... i sumant.

PS... C?

2011-12-19T07:00:00.000+01:00

El PSC ha fet aquest cap de setmana el seu congrés, que ha deixat en un segon pla la cúpula dels darrers anys. Montilla, Zaragoza, de Madre i Iceta, entre d'altres, passaran a un segon terme.

Canvis. Però el canvi que esperem molts catalans, dubto que arribi. El canvi definitiu del PSC és reivindicar-se com a partit independent, i no com a sucursal del PSOE. I just en la setmana del congrés, el PSC ja ha renunciat a crear grup propi al Congrés dels Diputats. I m'hi jugo el que vulgueu que, per molts canvis d'actituds que promogui l'executiva de Pere Navarro, la defensa dels interessos de Catalunya, en contra del PSOE, no serà un dels ítems de canvi.

I ja ho he dit massa cops, però ho repeteixo, perquè ho crec fermament. La independència de Catalunya ha de tenir dos passos previs. Un és la separació de la federació Convergència i Unió, i el segon, i crec que més important, és la independització del PSC del PSOE. Una fita, encara avui, molt llunyana.

Redescobrint la Reina

2011-12-16T07:00:00.000+01:00

Hi ha bandes tan mítiques, tan entronades, tan presents a la vida diària que les seves peces estan ja interioritzades al nostre subconscient. Tant, que, de vegades les sentim, i sabem que ens agraden, però de tant sabuda que és la seva grandesa, no apreciem el seu autèntic valor musical.

Per una casualitat vaig sentir aquest tema de Queen, sentit milions de vegades, i vaig decidir tornar-lo a reproduir i fixar-me en els detalls. I després d'aquesta en va venir una altra, i una altra i una altra... I com si no els hagués escoltat mai a la vida, estic redescobrint els Queen, i són molt més grans del que ens pensem.

Ahir vaig rajar de la Monarquia i avui la defenso. No tinc criteri.

Què més han de fer?

2011-12-15T07:00:00.000+01:00

Tenen una partida monstruosa dels pressupostos de l'Estat a canvi de no se sap ben bé què.

Fan negocis ocults, i aparentment molt lucratius, gràcies a la posició pública que ostenten.

Són el Cap de l'Estat Espanyol sense que ningú els hagi votat, i l'única cosa que els dóna legitimitat és una Constitució heredada del franquisme que més del 60% de la població actual d'Espanya no va tenir l'oportunitat de votar.

Donen lliçons de moralitat, rectitud i bona conducta, que ells són incapaços de complir.

I ara, per fi, pressumptament, han comès delictes.

Què esperem per treure'ns-els del damunt?

Què més han de fer per a que la marea humana que surt a rebre'ls amb la bandereta de plàstic cada cop que fan un acte públic obri els ulls i s'adoni que els contes de fades que els explica l'Hola cada setmana és una fal·làcia i que el que fan aquesta campetxana família és prendre'ns el pèl?

Cop de mall!

#menDucdePalma

Imatge via @Miss_Guinness

Valents fins el final?

2011-12-12T07:00:00.000+01:00

El Govern de Catalunya ja ha portat a terme una primera onada de retallades durant aquest any i n'ha anunciat una segona per al que ve. I espera't. Alguns hi estaran d'acord, d'altres en contra, i podríem mantenir aquesta discussió in eternum sense acabar de posar-nos mai d'acord. Però el que no té discussió és que els ciutadans de Catalunya hem perdut i perderem poder adquisitiu, drets socials i en definitiva, qualitat de vida.

Mentrestant, el Govern espanyol, tot just ha començat a retallar quatre coses, i altres governs autonòmics de l'Estat no només no han retallat sinó que segueixen fent creixer la seva inversió en benestar públic.

Independentment de si les retallades són, o no, el camí, quan aquesta crisi acabi, com sempre, hi haurà qui sense patir en absolut o esforçant-se molt menys, s'haurà aprofitat del nostre sacrifici, i sortiran abans del pou, mentre nosaltres seguim fent exercici d'austeritat per apuntalar el país. El nostre i el seu.

Llavors serà el moment de veure si el President i el Govern que tinguem en aquell moment és tan valent com ho ha estat aquest per retallar l'irretallable, i dóna un cop de puny al púlpit del Parlament, per posar els punts sobre les is, sacsejar la cua i engegar les rèmores a la merda, o bé segueix la corrent oceànica aguntant el pes dels que s'aprofiten de nosaltres usant com a excusa la ja odiosa expressió del (puto) peix al cove.

Flors a la paret

2011-12-09T07:00:00.000+01:00

Quan em pregunten què he estat fent aquests dies que he tingut pont, tothom s'estranya de la meva resposta, i els preocupo, però estigueu tranquils, que no he pogut estar millor, comptant les flors a la paret, que a mi això no em sap gens de greu. Fent solitaris fins que es fa de dia amb una baralla de cinquanta-una cartes, fumant cigarrets i veient el Capità Cangur a la tele, així que no em digueu que no he fet res.

I avui he hagut de tornar a sortir, que em toca treballar, però els meus ulls no estan acostumats a la llum i les meves sabates no estan acostumades a aquest ciment tan dur. De seguida que pugui, tornaré a la meva habitació per completar el meu dia ideal, comptant les flors a la paret, que a mi això no em sap gens de greu. Fent solitaris fins que es fa de dia amb una baralla de cinquanta-una cartes, fumant cigarrets i veient el Capità Cangur a la tele, així que no em digueu que no he fet res.

Caducats

2011-12-05T07:00:00.000+01:00

El 30 minuts d'ahir, sobre el malbaratament de menjar a tots els nivells de la cadena de producció, distribució i consum de la nostra societat va ser indignant i va obrir els ulls a més d'un del mal repartiment dels recursos que ajudem a provocar. Si no el vau poder veure, el teniu aquí.

El documental, però, passava per sobre d'un fenòmen que he observat d'uns anys ençà. Estem en el millor moment de la tecnologia alimentària. Els envasos i embalatges, sovint també excessius, són més eficaços que mai. Els additius per la conservació allarguen la vida útil dels aliments fins a extrems fins fa poc ni somniats. I paradoxalment, les dates de caducitat, o de consum preferent, són cada cop més curtes. Us hi heu fixat? Productes que presentaven dates de caducitat de quatre o cinc anys, han anat escurçant aquests períodes fins a l'aproximadament any i mig actual.

El mateix passa amb uns productes que, laboralment, toco a diari: els medicaments i el material sanitari. No es pot tenir res en estoc, perquè quan cal, ja ha caducat.

Les agències públiques de control de qualitat han exigit a les empreses farmacèutiques i alimentàries tenir les millors tecnologies per garantir la seguretat dels consumidors, deixant aquests sectors sense la seva trampa per forçar el consum i la demanda. Però han trobat una drecera al sistema. Una eina útil i vàlida com era el temps màxim de consum segur, s'ha tergiversat i disfressat d'augment de les condicions de seguretat per a que, amb el vist-i-plau d'agències governamentals, organitzacions de consumidors, i usuaris, s'hagi convertit en l'obsolescència programada dels consumibles.

I no hi diem res. Qualsevol dia ens adonarem que nosaltres mateixos, la nostra societat i el nostre sistema, hem caducat.

6

2011-12-02T07:00:00.000+01:00

Earth in the making

2011-11-29T07:15:00.000+01:00

Quan estudiava, recordo tot allò dels processos geològics com una cosa incomprensible no per conceptes, sinó per la dificultat d'ubicar tots aquells moviments en un temps geològic dilatadíssim. En canvi, aquests dies, al Hierro, estem veient la terra movent-se, digerint i creant la seva cara del futur. Estem veient els canvis geològics a càmera ultraràpida.

Perdoneu, però a mi em té fascinat. Terratrèmols, emissions de gasos sulfurosos, erupcions volcàniques submarines, creació d'illes, i ara, piroclastos incandescents surant al mar. Què més ens té preparat el mantell subaquàtic canari? Ah! Sorpresa! El que és segur és que veurem una terra en constant moviment i en constant canvi. Earth in the making.

Bones notícies

2011-11-25T09:10:00.000+01:00

Heu sentit les bones notícies? Hi ha rock del bo, aquesta nit!

(Aquesta nit... o demà a la nit, però pel cas ja va bé!)

Les aventures de Tintín

2011-11-24T07:00:00.000+01:00

Uns personatges tan mitificats com els d'Hergé corren el risc de no respondre a les expectatives quan passen a la gran pantalla. Sobretot quan per aconseguir un metratge prou llarg es combinen dues aventures diferents sense massa solta ni volta, afegint passatges nous i obviant-ne de fonamentals. Per tot això, la primera mitja hora de pel·lícula va ser d'un constant aiaiaiai. Però poc a poc, em va anar atrapant i va aconseguir retornar-me a les hores passades endinsat a les pàgines del periodista del tupé. Quan va aparèixer Bianca Castafiore, la pel·lícula ja m'havia fet seu, i la seqüència de la persecució en moto amb sidecar per la ciutat magribina em va fer reviure l'emoció de passar incansablement pàgines assedegat d'aventures.

Arran d'una conversa a twitter on vam concloure que el Tintín de la nostra joventut parla català, vaig decidir veure-la en la nostra llengua, i no me'n penedeixo. La traducció és força fidel a la dels còmics, i no hauria identificat tant els personatges si ho hagués vist en un altre idioma. Així que versió original sempre, però Tintín, en català.

Totalment recomanable per nens i adults, sobretot per lectors tintinòfils. Només hi vaig trobar a faltar un personatge, el professor Tornassol, que en els còmics, precisament, apareix per primer cop a l'aventura de l'Unicorn. Però paciència, que la darrera frase de la pel·lícula la diu el capità Haddock: "la meva set d'aventures és insaciable!", deixant entreveure que hi haurà noves aventures cinematogràfiques. Temps hi haurà per a que aparegui l'entranyable professor dur d'oïda, i alguna cosa em diu que el veurem caminant damunt la lluna.

P.S.: Va ser la meva primera pel·lícula en 3D, i la conclusió és que "no hi ha pa tant".

Tast de gintònics

2011-11-22T07:00:00.000+01:00

De fa un temps està "de moda" prendre gintònics. I de fa encara més temps que és la meva beguda quan surto, o quan estic relaxat a casa. És un combinat molt digestiu, ideal per després d'un àpat copiós, i de sabors intensos i versàtils. L'acompanyament ideal per una vetllada en bona companyia.

Quan me'ls he fet a casa sempre he estat clàssic: ginebra que vaig variant per anar provant, tònica, n'he provat unes quantes i la que més m'agrada és la Fever Tree, i un raig de suc de llimona exprimida i una rodanxa per donar color. Però sabia que hi havia moltes altres combinacions possibles. Així que quan em van proposar fer un tast comentat de gintònics em vaig apuntar de seguida.

Ens van explicar les tècniques per a que sortís millor: refredar la copa, no esbravar massa el gas, i triar condiments que s'adiguin amb la ginebra utilitzada. Així, seguint aquestes pautes vam tastar sis gintònics diferents:

Seagram's + Schweppes + Ginebrons secs + pebre en gra

Seagram's + Fever Tree + Rodanxa de taronja + Pell de taronja

Hendrick's + Schweppes + Rodanxa de cogombre

Hendrick's + Fever Tree + Rodanxa de llima + Pell de llima

Bulldog + Schweppes + Pastilles de pega-dolça

Bulldog + Fever Tree + Pastilles de pega-dolça + Rodanxa d'aranja

Tots molt sorprenents i variats, amb aromes i sabors que poc esperes en un gintònic. I la veritat és que la sessió no va ser gens pedant, sinó orientada a passar una bona estona i a trobar el gintònic preferit per cada moment i per cadascú. Em va agradar molt. Tant, que, dissabte, a casa, em vaig decidir a experimentar. Vaig fer:

Citadelle + Fever Tree + Arrels d'Angèlica + Branca de canyella + Pell de llimona + Rodanxa de llimona

Va estar bé, però amb un gust massa estrany per a mi. Dels que he tastat fins ara, em segueixo quedant amb un classic. La que mès m'ha agradat ha estat:

Mombasa Club + Fever Tree + Suc de llimona expremuda + Rodanxa de llimona

Què? Us animeu a fer proves?
Per cert, el tast el vaig fer aquí

Anàlisi electoral de pacotilla

2011-11-21T07:25:00.000+01:00

Mariano Rajoy ja té la seva majoria. Ara toca veure què fa amb ella. A nivell econòmic poc tindrà a dir. Qui manarà seran la Merkel i els tenebrosos "mercats". El que fa més por és el que pot fer una majoria del PP a nivell de política territorial d'Espanya. No obstant hi ha esperança, perquè va ser durant la darrera majoria absoluta del PP, quan va créixer més l'independentisme català. A veure si per fi, a base d'hòsties, som capaços de deixar anar el llast i alçar el vol.

Ha tornat a quedar clar que per la immensa majoria d'espanyols només hi ha dos colors polítics. Dos colors que cada dia s'assemblen més, i per més vots que treguin la resta, tal com està ara el sistema electoral, no tenen res a pelar. A més si sumes blau i roig surt una mena de violeta rosat que queda entre els dos i que suma cinc escons. La Díez i el Cantó faran raps a l'hemicicle. Izquierda Unida ha tornat a aixecar el vol, però és una llàstima que ho faci amb una majoria absoluta de dretes. Poc podrà fer. Els abertzales entren al Congrés amb 7 diputats i grup propi, deixant clar que no representen a quatre arreplegats que cremen autobusos, sinó a una bona part dels bascos.

A Catalunya, per primer cop a unes generals ha guanyat CiU. Menys mal que aquí no ha guanyat un partit reaccionari... Oh, wait... La victòria dels democratacristians ja ha estat interpretada per Artur Mas com un aval a les seves retallades en drets socials, i li dóna legitimitat per deixar de banda les tisores de barber i treure les de podar arbres. Aquí a Catalunya, que no ens passi res tampoc...

Poc es parlarà d'un nombre creixent de gent que vota en blanc o nul, i poc es parlarà d'una quantitat enorme de vots cap a partits que no tindran representació, havent tingut tants vots com els que els ha suposat un escó a socialistes i populars, però de la revisió de la llei d'Hont i del sistema electoral espanyol, ja en parlarem un altre dia.

Nota: la imatge l'he vist a twitter, penjada per una tal @AnnaGaius però he estat incapaç de saber-ne l'autoria.

If you tolerate this

2011-11-18T07:35:00.000+01:00

Xarlatans amb discursos buits que pretenen tenir solucions als maldecaps que ells mateixos ens han donat. Mercaders que potinegen amb el nostre destí i posen i treuen governs al seu antull, prescindint de sufragis. L'atenció sanitària universal, que tant va costar d'aconseguir, qüestionada, retallada, trossejada i lliurada a les feres. El futur hipotecat per una educació pública sense recursos. La cura del nostre entorn torna al seu paper marginal de fa trenta anys. Monstres empresarials freds i impersonals que acomiaden treballadors per ampliar marges de beneficis ja obscens. Senyors amb xistera i bigoti arrissat que hauríen de passar uns quants torns de tirada a la garjola, però enlloc d'això continuen dirigint la partida.

Si toleres això, els teus fills seran els propers a patir-ho.

Back to the Clap

2011-11-17T07:00:00.000+01:00

Els Angels of Mercy estan de nou amb la banda al complet,

i per celebrar-ho, tornen a la Sala Clap de Mataró.

Dissabte 26 de Novembre a les 22:45h

Actuació conjunta amb El Loco Educado (0:00h)

que presenta el nou disc "el equilibrio del péndulo"

Entrada anticipada: 6€ + despeses de gestió

Entrada a taquilla: 8€

Venta anticipada a:

http://www.codetickets.com/clap/ca/casadelamusica.cat/382

Twitter @aofmercy

Com arribar-hi

Els polítics cobren poc

2011-11-15T07:00:00.000+01:00

El dia menos pensado aparezco de ministra. Te entÉras?

Els polítics cobren poc. I no estic parlant irònicament. En els darrers temps, amb la crisi econòmica que patim, moltes veus troben en els sous de la classe política una forma de retallar, i pregonen que els polítics cobren massa. I aquesta frase necessita una matís. Els polítics no cobren massa. Són els polítics mediocres que tenim, els que cobren massa.

Durant la campanya electoral de les darreres autonòmiques, Artur Mas es va afartar de dir que faria el "Govern dels Millors". I un ou. "Els millors" són la gent amb coneixements, capacitada i amb experiència exitosa demostrada en la gestió i la direcció. I aquests "millors" estan treballant a l'empresa privada, cobrant cent vegades més del que cobren els polítics.

Per si això fos poc, els pocs d'"els millors" que en un atac de patriotisme, hedonisme, protagonisme o aneu a saber què, s'han emmerdat en política, ho poden haver fet millor o pitjor, els poden haver deixat treballar més o menys, però invariablement, la seva reputació ha estat pitjor després que abans del seu pas per política.

Així que amb la prespectiva de cobrar molt menys del que podrien, i amb el risc de sortir-ne escaldats, "els millors" continuen a l'empresa privada, i a la política queden els pòtols que no han servit per res més i que l'han vista com una sortida laboral. De fet, la majoria no han fet altra cosa a la vida.

Els polítics haurien de cobrar molt més. Però no els polítics que tenim ara, sinó uns polítics realment preparats per portar el timó del bé col·lectiu.

I a què ve aquest post ara? Doncs a que en els darrers dies s'està parlant molt de tecnocràcia. Es diu que a Itàlia i a Grècia, els governs electes han estat substituïts per persones amb coneixements, per treure els seus països del pou. Tècnics? Persones amb coneixements? Mentida! Repasseu els nous governs. Els mateixos politiquets de sempre. Alguns han fet carrera a institucions internacionals, però politiquets. Això no és tecnocràcia, això és fer canvis per a que sembli que es fa alguna cosa, posant al càrrec gent amb un cert renom, però amb els mateixos vicis i defectes.

La tecnocràcia real i ben entesa és una altra cosa. És mantenir un dels principis de la democràcia: que qualsevol persona pugui governar, i se l'ha de remunerar bé per suportar aquesta responsabilitat tan gran. Però aquesta persona qualsevol ha d'acreditar coneixements abans de presentar-se a les eleccions, durant el procés electoral i durant el mandat. I si resulta que després no és tan bo com semblava, així com tenim l'opció de votar-lo, cal que tinguem l'opció de botar-lo. La tecnocràcia té perills, però pot ser bona. Ara! Que no ens enganyin. El que estan fent a Grècia i Itàlia no és tecnocràcia, és una cortina de fum.

Perspectiva de Catalunya des del món

2011-11-14T07:00:00.000+01:00

Torre d'observació de Clingman's Dome, el punt més alt de les Smoky Mountains

En el meu viatge pel Sud dels Estats Units em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Quan detectaven el meu accent forani em preguntaven "where are you from?" "I'm from Barcelona" responia jo. Sovint, més sovint del que esperava, el meu interlocutor deixava anar un "Oh! Been there! Very nice city!".

Però la sorpresa agradable de què uns parlava la vaig tenir amb un voluntari del Parc Nacional de les Smoky Mountains. Era un home gran, proper a la setantena que, en la seva jubilació, explicava curiositats de la fauna del parc als visitants. En parlar amb ell es va repetir la conversa de dalt, però en aquest cas el "Oh! Been there! Very nice city!" va ser substituït per una conversa realment sorprenent.

Després del "I'm from Barcelona", el voluntari em va etzibar: "So you speak catalan". "Yes, I do!" vaig respondre amb un somriure satisfet i orgullós als llavis. Per si encara no estava prou estupefacte, una nova sorpresa: "Are you still part of Spain or are you free at last?". Boca oberta. "We're STILL part of Spain", vaig contestar remarcant l'STILL. La conversa va acabar amb lloances a la ciutat i a la Rambla.

Després de reflexionar-hi una estona, vaig pensar que no tot està perdut. Que el món ens comença a conèixer, i que aquest bon home es va topar amb un guia que, a més d'explicar els monuments i les tòpics de la cultura espanyola, es va molestar en posar els seus clients en situació de la realitat catalana.

Els qui estan en contra del turisme massiu a Barcelona, potser l'haurien de veure com una oportunitat de fer-nos conèixer al món. Potser hauríem d'aconseguir que tots els guies turístics fossin com el que va guiar el meu voluntari.

Redemption song

2011-11-11T09:30:00.000+01:00

Emancipeu-vos de l'esclavitud mental

ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments.

No tingueu por de l'energia nuclear,

que ningú pot aturar el temps.

Quant de temps ens han de matar els profetes

mentre ens ho mirem des d'un costat?

Hi ha qui diu que és el que hi ha,

però som nosaltres els que hem d'escriure els llibres.

No ens ajudaràs

a cantar aquestes cançons de llibertat?

Són tot el que tinc.

Cançons de de redempció,

cançons de llibertat,

cançons de redempció.

South USA

2011-11-09T07:00:00.000+01:00

El viatge pel Sud dels Estats Units va ser una mica diferent a com solen ser els nostres viatges. Normalment anem de parc natural en parc natural, visitant les ciutats de passada. Però aquest cop, no podíem obviar les capitals de la música, ni llocs mítics de la cultura nordamericana.

Així que vam combinar els aiguamolls de Florida amb el Kennedy Space Center de Cape Canaveral. Vam creuar els pantans de Georgia on my mind per arribar al Parc Nacional de les Smoky Mountains. Vam gaudir dels bars amb música country en viu a Nashville, fent una incursió a Kentucky per veure les coves Mammoth i fer la ruta de les destil·leries de Bourbon. Vam retre tribut a l'únic rei que el mereix a Graceland, i vam gaudir del rock i el blues al carrer de Beale Street, Memphis. Vam recórrer la riba del Mississippi per la carretera - parc nacional de Natchez Trace, fins arribar a New Orleans, per viure l'ambient crioll, la cuina cajun, la festa desmesurada del carnaval que dura tot l'any i escoltar jazz allà on va néixer, a Bourbon Street. No podíem oblidar les plantacions, els camps de batalla de la guerra de la independència i la de secessió, ni els bayous de Lousiana. Les costes tropicals del Golf de Mèxic, creuant Mississippi i Alabama per arribar a Florida de nou, on ens vam banyar a les platges de sorra blanca immaculada i vam nedar entre manatís als manglars de Crystal River. Tot i els mosquits assassins, no ens vam voler perdre els Everglades, i per acabar, un recorregut pels Keys, arribant fins el darrer, Key West, on vam agafar un ferry cap a Fort Jefferson, una fortalesa de la guerra civil construïda sobre una illa de corall en el Parc Nacional de Dry Tortugas. I finalment, tornar a Miami just a temps d'agafar l'avió.

Una combinació excepcional de natura, música, paisatge, cultura, excursions i mitomania en els estats del Deep South.

El debat (de merda)

2011-11-08T07:15:00.001+01:00

Ahir vam veure l'únic debat entre candidats que es veurà en la campanya electoral de les eleccions al Congrés dels Diputats del proper 20 de novembre. I sorprenentment, aquest únic debat és un cara a cara entre els dos partits majoritaris, deixant de banda, no només els partits petits que aspiren a entrar a l'hemicicle, com ja és habitual, sinó també els partits amb representació parlamentària. És un nou èxit del procés de ianquització per bipolaritzar la política espanyola fins aconseguir, com passa als Estats Units, tenir un bipartidisme amb un partit de dretes i un encara més de dretes. Una de les poques riqueses de la política espanyola, i sobretot de la catalana, és la varietat d'opcions polítiques i el multicolor als parlaments. Però el propi sistema i la propaganda dels dos grans, fa anys que treballen per esborrar tota discrepància amb aquest pensament aglutinador en dos únics partits. En política, com en totes les coses de la vida, diversitat es tradueix en qualitat, i sembla que a PP i PSOE, la pèrdua de qualitat ja els va bé. així no es nota tant que són dos partits de patates.

Pel que fa al debat en sí, cap sorpresa. Els mateixos discursos arnats de sempre: tu has fet això, tu no has fet allò altre, recorda't que vau ser vosaltres qui. I un munt de bones intencions. D'objectius. Volem això, això i això altre. El que volem tots: viure millor. El problema és que cap dels dos candidats ens van explicar amb claredat com pensaven arribar a acomplir aquests objectius.

El candidat socialista es va dedicar a demanar explicacions sobre el programa electoral dels populars, donant ja per fet que aquests seran qui governaran. El popular va dedicar una llarga estona a lloar com de bé funcionava Espanya quan encara no hi havia autonomies, és a dir, durant el franquisme, deixant clar cap on li interessa tornar.

L'únic punt interessant del debat va ser quan Rubalcaba va preguntar Rajoy sobre la seva intenció de tirar enrera les polítiques progressistes aplicades pel PSOE: eutanàsia, avortament, planificació familiar, i sobretot, matrimoni homosexual. Lamentablement, en Mariano va tirar pilotes fora i no va contestar. Amics i amigues homosexuals, si teniu intenció de casar-vos, feu-ho ja, que això s'acaba.

Resumint: un debat miop, amb només una petitíssima part dels que opten al poder, i a sobre, amb dos representants mediocres, tirant a penosos. I aprofito per dir que ja fa anys que tinc clar que Rajoy és un polític lamentable, i pensava que Rubalcaba era molt superior. Pensava que ahir Rubalcaba devoraria Rajoy i el deixaria en evidència, però ni de bon tros. És igual de trist i justet que el seu oponent.

Terra Nova

2011-11-07T07:00:00.000+01:00

Any 2149. Els humans hem degradat la terra fins a límits insospitats. S'ha convertit en un lloc invivible, amb normes estrictes per la supervivència, sense llum de dia i amb una taxa de suïcidis sense precedents.

Gairebé per casualitat, uns científics obren un portal temporal que transporta els qui el traspassen a la terra de fa 85 milions d'anys. Un indret virginal, on les úniques pertorbacions del medi són naturals, els continents encara són units a Pangea i els dinosaures campen al seu antull. Un paradís.

Les autoritats hi munten una colònia i hi envien persones escollides per fer una nova humanitat, un reset, un nou inici sense els errors que van portar a l'hecatombe. Però aviat descobrirem que els paradisos no existeixen. Que la condició humana és inseparable de la cobdícia, l'enveja i les ànsies de poder. Hi ha dinosaures carnívors sense pietat, malalties devastadores i com no, rebels que qüestionen el poder establert, que s'intueix que no és tan legítim com sembla d'entrada.

I tota aquesta cassuística és explicada amb una família de fil conductor. Una família que arriba a la colònia d'una forma poc ortodoxa, i que amb les històries dels seus membres, ens van descobrint les interioritats del nou món.

Aquest és l'argument de Terra Nova. Una nova sèrie de la Fox, amb la mà d'Spielberg, de la qual només s'han emès sis capítols, però promet molt. A veure si tenim sort i no s'espatlla.

Shalalalalalalalalashalatidà

2011-11-04T09:30:00.000+01:00

Hi ha melodies tan bones que queden en el subconscient. I de sobte un dia, en el lloc i moment que menys t'esperes, sonen a la ràdio, o en un fil musical, i sense gairebé adonar-te'n les estàs tal·larejant. I descobreixes que no ets l'únic, que hi ha algú més que ho fa. I se us escapa un somriure i pràcticament en silenci i sense que ningú més ho vegi, la taral·legeu plegats. La màgia de la música.

Shalalalalalalalalashalatidà

Papandreu es posa xulo

2011-11-03T07:00:00.001+01:00

És evident que Grècia necessita ser rescatada, però els grecs estan farts de ser la riota del món, d'anys de mala gestió econòmica i d'haver-ho de pagar amb plans d'austeritat inassolibles. Papandreu sap que està a la corda fluixa. Sap que necessita els calers d'Europa, però que té tot el país en contra. I ha donat un cop d'efecte.

Sembla que els grecs no volen aquest rescat, però és evident que el necessiten, doncs donem-los la veu. Preguntem-los si volen ser rescatats o no. El problema és que totes les enquestes diuen que el resultat serà "no". I els diners fan falta. Un "no" seria catastròfic per l'economia grega, i també voldria dir l'expulsió de l'Euro. I aquí és on ve la jugada mestra. Anem fins les últimes conseqüències. Preguntem directament si volen estar dins l'economia europea o no. Amb aquesta pregunta, els grecs s'ho pensaran una mica més. Les enquestes donen un "sí".

I Papandreu s'ha llençat a la piscina. Donarà la veu als ciutadans i encara té una possibilitat de salvar l'economia grega i la pertinença a la Unió Europea. Però quan es dóna la veu al poble, el poble es converteix una mica en sobirà. No gaire! Però una mica sí. I quan es pregunta al poble, mai se sap si respondrà el que volen els polítics.

Què collons passa?

2011-10-28T09:10:00.000+02:00

Per aquest divendres gris i plujós, una cançó d'una "One hit band", que em va fascinar en el seu dia i em segueix agradant encara ara. Una bona melodia, una veu peculiar, i una lletra d'esperança, de lluita i de somnis de revolució.

Si ploreu mentre sou al llit per fer sortir tot el que us ronda pel cap, i teniu un sentiment estrany, aixequeu-vos al matí, sortiu al carrer, agafeu aire fins marejar-vos, i crideu des del fons dels pulmons: Què collons passa?

Que tingueu un cap de setmana ben revolucionari. Salut!

Manipulació toponímica #ÉsMaó

2011-10-27T07:40:00.000+02:00

El Consistori de Maó, a Menorca, presidit pel Partit Popular, ha començat a tirar endavant el que ja va prometre al seu programa electoral. Canviar el nom de la Ciutat, de l'actual i acadèmicament acceptat Maó, per Mahón, el nom castellanitzat, o bé Mahó, que sembla que és una forma que mai s'ha fet servir. Per fer-ho tot encara més cínic i rocambolesc, i en l'intent de donar-hi una pàtina de falsa democràcia, l'alcaldessa Reynés proposa sotmetre-ho a referèndum, però sense incloure-hi l'opció del topònim actual Maó.

És greu això? Ho és i moltíssim, però segurament no tant com el que hi ha darrera. El Partit Popular ha tingut en les darreres eleccions un repunt a les Balears, i el seu objectiu és esborrar qualsevol rastre de catalanitat de les illes. La seva fita a Balears (i al País Valencià i a Catalunya) és carregar-se el català com a llengua vehicular a les escoles, derogar la llei de política lingüística, sortir definitivament de l'Institut Ramon Llull i implantar el castellà com a llengua única d'ús. Malgrat tenir majories parlamentàries prou àmplies per fer-ho, saben que toparan amb l'oposició dels sectors catalanistes, que, a sobre, seran recolzats per gran part de la població de la resta dels Països Catalans. I si una cosa saben els Populars, perquè en són experts, és que les mesures aniquiladores de la cultura no volen soroll. Així que han dissenyat una estratègia

El éssers humans tenim un enorme lligam amb els símbols i els noms. Donem una grandíssima importància, a vegades exagerada, a allò que ens defineix. I aquí és on ataca la dreta espanyolista. Han començat amb el nom d'una de les ciutats més importants, curiosament, on van a estiuejar molts catalans, que són d'indignar fàcil. El proper pas podria ser treure les quatre barres de la bandera o retirar La Balanguera com a himne de la comunitat. Atacar els símbols. I quan ens toquen els símbols ens enervem.

Però els símbols no són tan importants. Els símbols i els noms defineixen qui sóm, i si canvien, nosaltres canviem una mica, però en essència, seguim sent els mateixos. El que importa no és el que ens defineix, sinó el que som. I el que som és la nostra llengua, la nostra identitat com a poble i la nostra cultura.

Amb aquesta proposta de canvi de nom el PP ha aconseguit just el que volia. Indignació entre els seus opositors. Tot plegat ha fet molt soroll. Els mitjans se n'han fet ressó i les xarxes socials van plenes d'#ÉsMaó. I segurament l'Ajuntament claudicarà a la pressió social i no en quedarà res. Només el cansament. Després vindrà algun altre atac als símbols identitaris, que també guanyaran els catalanistes, només faltaria, deixant-los una mica més esgotats. I quan els opositors, a una banda i l'altra del Mar Balear, cansats per la lluita, creguin que han vençut, que han salvaguardat la simbologia nacional, vindrà l'atac real, no a la definició sinó a l'essència cultural. I com que aquesta essència no ens sembla tan important com els símbols, tot i que ho és infinitament més, i ja estarem cansats de defensar-nos d'atacs absurds, el camí colonitzador dels nacionalistes espanyols serà molt més planer.

Amb això no vull dir que haguem de permetre aquestes ofenses. Però compte. Hem d'estar preparats per defensar el que de debò s'ha de defensar.

La paella i les brases

2011-10-25T07:23:00.003+02:00

Durant els darrers mesos, els rebels, amb l'ajut de l'OTAN, han intentat fer fora el Coronel Gaddafi de Líbia per instaurar-hi la democràcia. La setmana passada, la lluita contra el dictador va acabar... com el rosari de l'aurora.

Des de l'inici de la primavera àrab se'ns ha parlat de democràcia, de llibertat, de drets humans. I quan per fi aconsegueixen apresar el dictador, l'estossinen salvatgement en viu i en directe. Per si això no fos prou greu, els líders del món, governants dels principals països de l'OTAN que han col·laborat amb la salvatjada, declaren que el món ara és un lloc millor.

Doncs no, senyors. Que hi hagi un fill de puta menys no converteix el món en un lloc millor quan per derrocar-lo ens hem convertit en fills de puta com ell. Per moltes atrocitats que hagi perpetrar algú, sempre se l'ha de tractar amb humanitat, se l'hi ha de fer un judici just i s'han de respectar els seus drets, perquè si no es fa així, es deslegitima la lluita contra ell. Deixa de ser dolent, perquè l'altre bàndol s'ha tornat com ell.

Clar que, a mesura que es van desenvolupant els fets, es van entenent coses. Just diumenge, el govern de transició democràtica anunciava que Líbia serà un Estat islàmic amb la Xària com a font de dret. Ui sí, qué democràtic! Els libis surten de la paella per caure a les brases, i les potències de l'OTAN (inclosa Espanya, no ho oblidem), un cop més, s'han cobert de glòria.

Loteria

2011-10-24T07:28:00.000+02:00

La mort és una loteria. I hi ha gent que en compra molts números.

En qualsevol cas, descansa en pau, Marco.

Un gran dia

2011-10-21T07:30:00.000+02:00

Les coses no sempre van com les desitjaríem, ni en el temps ni en la forma. Voldríem que les coses que fan mal acabessin abans i amb tranquil·litat, serenitat i justícia autèntica, que el fi mai justifica els mitjans. Però tot i aquestes variables que no està a les nostres mans controlar, ahir els capricis del destí es van unir en un sol dia per fer del món un lloc, com a mínim, més habitable.

Si anem a dues resolucions per dia, potser només necessitem una eternitat enlloc de dues per a acabar amb les barbaritats d'aquest món.

Em posaria a parlar de política, de drets humans, de violència gratuïta injustificable, de manipulació de la informació i d'un llarg etcètera, però deixem-ho per dilluns, que és divendres, a La cullerada toca cançó, i avui, com ahir, pot ser un gran dia, i demà també.

La foto és del Flickr d'un tal Papalars

En Robert i les cabres

2011-10-20T07:00:00.000+02:00

Als anys cinquanta, seixanta i fins i tot part dels setanta, és a dir, tot el que vindria a ser el període "Cuéntame", la immensa majoria de les famílies de Catalunya tenien entre tres i sis fills, i a la casa només entrava un sou, el del pare, o a vegades dos, però tots dos del pare, ja sabeu, eren altres temps. Malgrat que també eren moments difícils, aquelles famílies sortien endavant. Amb penes i treballs, però anaven tirant. Mentrestant, les esforçades mares, portaven la casa i educaven els fills.

Som als anys deu del segle següent. El temps ha passat ràpid, però en el fons, cinquanta anys no són res. I ens trobem que ara la mitjana de fills per família està entre un i dos, molt menys que abans, i en totes les cases entren els sous de dues persones, el pare i la mare (actualment un d'aquests sous o tots dos són el subsidi d'atur, però posem-nos optimistes i diguem que són dos sous reals fruit d'una activitat productiva).

Qualsevol que no conegui el desenllaç de la història, pensaria que si hi ha més sous, per tant més ingressos, i menys fills, per tant menys despeses (almenys en teoria), les famílies actuals haurien de nedar en l'abundància i viure desfogats econòmicament.

Però, ai l'as! Resulta que, igual que passava a l'època dels Alcàntara, les famílies, qui més qui menys, van tirant i surten endavant, igualment amb penes i treballs, i a sobre, no tenen temps per tenir la casa endreçada i pujar els fills com tocaria.

Així que la meva conclusió és que la classe treballadora, un cop més a la història, ha fet el negoci d'en Robert i les cabres, que mai havia sabut quin era, però el podeu consultar aquí.

La fi d'ETA és a prop

2011-10-18T09:00:00.000+02:00

"La fi d'ETA és a prop". Aquesta frase l'he sentida fins la sacietat des de la més tendra infància, en boca d'incomptables Ministres de l'Interior, Presidents del Govern i Directors Generals de la Policia i la Guàrdia Civil, segurament inclòs Luis Roldán.

La treva incondicional vigent, els rumors i les notícies dels últims temps i la Conferència de Pau d'ahir fan que aquestes paraules semblin certes per primer cop. I crec que ho són, de certes. Ara sí, la fi d'ETA és a la cantonada, i tinc una teoria de per què és així.

ETA va néixer en un moment complicat, on l'única manera de fer-se sentir era a base d'hòsties, matar gent era la via per projectar els seus greuges a Espanya i a tot el món. Durant molt temps, molt més temps del que puguem pensar, això va seguir sent així. Però de fa un parell de dècades, ETA havia perdut tot el seu sentit, si és que mai l'havia tingut, i s'havia convertit, exclusivament en una màfia que extorsionava tot i tothom al seu voltant. Tothom, els seus integrants inclosos, veien que allò no tenia futur, però hi havia una cosa que alimentava ETA. L'odi.

Hi havia un odi latent d'Espanya cap a Euskadi que mantenia viva la flama dels violents, i aquest odi no era fortuït. Els partits espanyolistes s'encarregaven de mantenir-lo viu amb discursos incendiaris, amb tòpics reaccionaris que feien inflar la jugular dels etarres i els empenyien a seguir endavant. I aquests partits espanyolistes no feien això perquè sí. Ho feien perquè aquest discurs, i en el fons, l'existència d'ETA, els donava vots.

Què ha canviat ara? Poca cosa. Tot segueix igual, però aquesta cantarella d'odi i de radicalisme ha arribat a un punt de manipulació, de propagandisme i d'evidència de falsedat, que ja no genera odi, sinó que fa riure. Només cal veure les portades dels diaris d'avui parlant de la conferència de pau (ABC, El Mundo, La Razón). Semblen acudits. I aquest riure fluix ha reemplaçat l'odi en el pit dels pocs etarres que quedaven convençuts.

I ves què poètic, el que haurà acabat amb ETA, haurà estat l'humor i el riure.

Master class

2011-10-17T07:00:00.001+02:00

Segle XXI. Any 2011. Mes de maig. Dia 15. Una colla d'arreplegats surten al carrer dient que els estan prenent el pèl, que qui governa és el capital, i que els polítics que escullen cada quatre anys només responen als interessos d'aquest capital i vist que no poden fer res més, miren d'aprofitar-se del seu càrrec tan com poden.

Al final resulta que els quatre arreplegats no són quatre, sinó que són uns quants més, i tot i que els mitjans, també dominats pel capital, intenten menysprear-los i silenciar-los tant com poden, acaben tenint ressò internacional. Els partits polítics majoritaris (que ho són perquè no en deixen entrar de nous a repartir-se el pastís del poder i les subvencions) diuen, o bé que han captat el missatge i miraran d'esmenar-se, o bé que els arreplegats, a més d'arreplegats són radicals, antisistema, comunistes, o fins i tot terroristes.

Segle XXI. Any 2011. Mes d'octubre. Dia 15. El soroll dels arreplegats s'ha escampat per tot el món i és evident que no són arreplegats, i tornen a sortir al carrer, però els mitjans de comunicació ho consideren una anècdota i només parlen de 80 persones que han incendiat un cotxe a Roma.

Mentrestant, els partits polítics majoritaris preparen la campanya electoral, i enlloc de fer propostes concretes per esmenar la situació d'expoli que viuen els ciutadans, prenent nota de les pistes que han anat deixant els arreplegats, continuen a la seva, fent electoralisme ranci, sense més missatge que "els de l'altre color són el dimoni", i en algun cas, no gaire excepcional, es treuen la llengua i es fan pam i pipa els uns als altres.

I els pobres ciutadans són cada dia més pobres ciutadans, cada dia n'hi ha més a l'atur, i els seus quantiosos impostos només serveixen per pagar els interessos del deute acumulat, i com que després d'aquests interessos no queda gairebé res, el deute segueix creixent per pagar els serveis, i els interessos també segueixen creixent, i això vol dir que els sous i les pensions baixaran i els impostos pujaran per poder-los pagar.

Segle XXI. Any 2011. Mes de novembre. Dia 20. Malgrat el panorama, la majoria dels pobres ciutadans tornen a votar els lamentables partits polítics majoritaris, que tornen a aprofitar-se tant com poden del seu càrrec i venen el país definitivament al capital.

Ja ho veieu, estimats alumnes: aquesta puta merda va ser el segle XXI.

La vida et dóna sorpreses

2011-10-14T07:30:00.000+02:00

En general, els ambients marginals ens causen por i aversió. Però també tenen l'atracció romàntica que dónen els proscrits. Una escena amb quinquis de mig pèl, policies corruptes, dones que caminen per una vorera un cop i un altre, homes sinistres que observen des d'un portal, borratxos que no entenen res, però ho entenen tot, ens tiren enrera a la vida real, però ens atrapen en les novel·les, les pel·lícules... i també les cançons.

Tot i ser un estil musical que no em tira massa, sempre m'ha agradat aquesta cançó. La història d'un no-ningú i els que l'acompanyen al marge de la societat, el relat d'una mort per sorpresa que no sorprèn ningú, i no preocupa ningú, i un crescendo de la big band, per acabar amb la lletania alcohòlica que sentencia la moral del conte: la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida.

El dia que va caure Blackberry

2011-10-13T10:00:00.000+02:00

Dilluns passat, cap a mig matí, els que tenim un telèfon Blackberry vam començar a notar coses rares. No ens podíem connectar a internet ni a cap aplicació que hi anés lligada, els serveis de missatgeria gratuïta estaven bloquejats i no rebíem correus electrònics. Avesats a que aquest dispositiu falli de tant en tant, tots vam creure que era un episodi més de malfuncionament puntual del nostre terminal. No va ser fins al cap d'una estona que, a través de les xarxes socials, els patidors de BB vam començar a posar en comú que la fallada era més global, just abans que els mitjans de comunicació se'n comencessin a fer ressò. Vam pensar que era un problema tècnic, d'aquells que duren una estona i queden en anècdota, però resulta que ara mateix, tres dies després, el sistema encara no acaba de girar rodó.

Aquests tres dies d'incomunicació ens han fet adonar de moltes coses. La més frívola, anecdòtica, i simptomàtica dels temps en què vivim és que aquesta desconnexió ens ha creat una "angoixa" que no és normal per a uns hàbits i unes necessitats que fa quatre dies no teníem i que, en la majoria dels casos, són més aviat fictícies.

Una altra més preocupant és que les companyies de telecomunicacions tenen la custòdia de totes les nostres dades i transaccions d'informació. En el cas dels proveïdors de serveis de dades ja ho sabíem, però no sospitàvem que estàvem tan a les mans dels fabricants de dispositius. Perquè arran del pet de Blackberry ens hem adonat que RIM fa passar tot el nostre tràfic de dades a través dels seus servidors, quan n'hi hauria prou amb els servidors de les companyies proveïdores. És a dir, que quan jo envio un e-mail, un whatsapp o un twit a una persona que tinc a escassos metres, el meu mail ha d'anar al servidor de la meva companyia de mòbil, al servidor de RIM, un altre cop a la companyia, i finalment al receptor. I tot això multiplicat pels milions i milions de moviments que els usuaris de Blackberry fem cada dia. Això torna el servei molt més lent i molt més insegur per les nostres dades, ja que la vulnerabilitat es multiplica a cada pas de més que facin els nostres bits.

Això vol dir, que quan ens haguem de canviar el telèfon, haurem de mirar amb lupa l'empresa que el fabrica, el seu comportament mediambiental, la seva responsabilitat social, i ara, a més, què fa amb les nostres dades. Em sembla que em compraré un tam-tam

Gràcies

2011-10-11T08:30:00.002+02:00

Vas fer-me de mainadera quan els pares havien de treballar, i venies a recollir-me a l'escola amb una pastanaga crua per a que em mengés pel camí, "que és bona per la vista", deies. Al matí, encara del llit estant, escoltant la ràdio, ens deies quin temps feia fora, per a que ens abriguéssim força o agaféssim impermeable i botes d'aigua si calia. Se'm fa impossible no recordar-te al safareig, rentant roba, que sempre t'havia agradat remenar aigua, i vas fer d'aquesta tasca una art, i encara avui, quan rento la roba de casa meva, utilitzo els consells que de tant en tant, com qui no vol la cosa, deixaves caure. Em vas ensenyar a menjar segons la dieta mediterrània, quan encara se'n deia "menjar normal", i em vas donar lliçons de sostenibilitat quan ni tu ni jo sabíem què volia dir aquesta paraula. Recordo la meva adolescència, quan ens escridassàvem l'un a l'altre, però mira, era el que tocava. Em vas ensenyar a viure, em vas estimar i sempre hi vas ser. Sempre. Fins i tot els darrers anys, quan vas deixar de ser tu, en algun racó dels teus ulls perduts, s'endevinava la brillantor de qui segueix a l'aguait, pendent que tot vagi com cal.

Et vaig estimar, t'estimo i t'estimaré sempre. Sempre. I quan penso que ja no hi ets, només em ve al cap una paraula, que segurament tu em vas ensenyar a dir. Gràcies.

A vida é bonita, é bonita e é bonita

2011-09-23T07:20:00.001+02:00

Viure sense vergonya de ser feliç.
Cantar, i cantar i cantar la bellesa de ser un etern aprenent.
Ja sè. Ja sé que la vida hauria de ser molt millor, i ho serà,
però això no pot impedir que repeteixi
que és bonica, és bonica i és bonica.

Loop

2011-08-19T07:00:00.001+02:00

La cançó d'aquest divendres és una peça que, d'ençà que en Sergio me la va fer descobrir, em té el cor robat, sobretot per la interpretació. La KT Tunstall apareix en escena, aparentment, només amb una guitarra acústica, una pandereta i la seva veu. Però la seva peça no serà el mateix sense l'ajut d'un pedal loopejador. El pedal grava la seqüència sonora que ella desitja i la torna a reproduir un cop i un altre, fent un loop. Hi va afegint coses, i la gravació del pedal, cada cop va acumulant més sons, i només amb la guitarra, la pandereta i la seva veu, la KT aconsegueix una base sonora de banda gairebé completa, amb coros i vents trompetejats inclosos. Clavar les gravacions per a que tot soni quadrat en el loop no és una cosa que pugui fer qualsevol, i la Tunstall ho fa divinament, amb un resultat potent i que fa aixecar de la cadira per posar-se a ballar.

I com que demà marxo i estaré una bona temporadeta sense publicar res a La cullerada, us deixo amb el meu propi pedal loopejador. Igual que fa la KT, durant aquest temps sense res de nou, podeu rescatar el material gravat amb anterioritat. Així que si cliqueu sobre la imatge dels daus que hi ha aquí a sota, sereu redirigits aleatòriament cap a un dels 1.046 posts publicats fins ara. Espero que us agradi el que us toqui. Fins ben aviat.

L'arbre

2011-08-18T07:00:00.000+02:00

El Papa de Roma ens ve a veure. I el post de la Lucre de l'altre dia, explicant que venia de família catòlica i havia estat en una JMJ, i com havia anat canviant fins convertir-se en la llibertina i desacomplexada que és avui, em va fer pensar en el temps en que em vaig deixar seduir pels cants de sirena del catolicisme.

Jo no vinc de família catòlica, més aviat al contrari, però l'oferta educativa més aviat minsa de la meva ciutat va fer que estudiés a la que deien que era la millor escola, catòlica, clar. I durant tretze anys, els germans Maristes em van educar crec que prou bé, però em vaig empapar dels prejudicis i els principis morals que ens infonien constantment, i durant un temps de l'adolescència vaig practicar el cristianisme. Quan em vaig anar fent gran, em van començar a sobrar certes coses. La superstició, la crença en fenòmens paranormals, en ens eteris poc definits i en un més enllà una mica estrany, la coartació de les llibertats individuals a través de la por, les mentides, els interessos, els prejudicis, la hipocresia i un llarg etcètera. Continuo pensant però que els principis bàsics del missatge de Jesús, entesos no com una religió plena de doctrines, ritus i dogmes, sinó com una manera de viure i respectar-se els uns als altres és magnífica, malgrat estigui pervertida per tota la merda que he explicat més amunt.

I a què ve tot aquest rotllo? A que els coneixements que vaig adquirir llavors sobre la Santa Mare Església, la maduresa i la serenitat que dóna la distància, m'han fet elaborar una teoria sobre l'Esglèsia. I sí senyors, si teniu ganes de llegir-la, us la penso explicar.

Església és la paraula grega per Comunitat. L'Església és un grup de persones, i el símil que m'agrada fer servir és que aquesta comunitat és un arbre. Segons els Evangelis, Jesús va dir a Sant Pere: tu seràs la pedra sobre la que construiré la meva Església, i Sant Pere va ser el primer bisbe de Roma, el primer Papa. Amb aquestes paraules, un podria pensar que en el meu símil, el Papa, els Bisbes i la Cúria seran la soca, les arrels... Res més lluny. Potser al principi ho eren, però el dia que l'emperador Constantí es va convertir al Cristianisme i l'Església va entrar a formar part de les estructures de poder, la Jerarquia eclesiàstica va ascendir cap a les branques més altes de l'arbre. En canvi, allò que sostè, allò que alimenta, allò que fonamenta, les arrels, la soca, el tronc, són els cristians fidels i abnegats que estan escampats per tot el món, i alimenten tot l'arbre, incloses aquelles branques i fulles tan altes i tan inabastables. El problema del pobre arbre és que aquestes fulles i branques de les alçades estan podrides. Estan corrompudes pel poder, la riquesa i la influència, i les toxines d'aquesta podridura es van escampant pel sistema vascular de l'arbre, enverinant-lo des de fa segles i matant-lo a un ritme lent però constant i eficaç.

La veritat és que, passats els anys, m'importa bastant poc l'esdevenir d'aquest arbre, però encara conservo amics que formen part de les seves arrels, i que, de tant en tant han d'escopir el verí que els arriba de dalt. Només per ells, m'agrada pensar que potser un dia, de les arrels soterrades, en sortirà un jardiner amb unes tisores de podar. Potser serà un dels milers de brots que aquests dies treuran el cap de sota terra per albirar durant uns instants la fulla més alta de l'arbre, que veient el rostre de qui li envia el verí, decideixi esporgar aquelles poques fulles podrides que intoxiquen l'arbre immens que representa una Comunitat de milions de persones bones que creuen fermament en el cristianisme com una manera de fer un món millor.

Què, amics arborícoles, n'hi ha algun que es vegi en cor d'avisar l'esmolet?

Happy hour again

2011-08-12T07:00:00.002+02:00

- Hey! Come quickly! They say the fucking italians are shouting in the beach again, let's go kick their asses!

- Oh, man, what the fucking are you sayin'? We are in Lloret. There's plenty of bars, plenty of discos, plenty of girls, plenty of good friends. Fuck the italians off and come have a drink with me! There sure is a bar around where is gonna be happy hour again.

- You know what? World would be easier with more people like you. Let's go buy you a beer.

L'ombra de Malthus

2011-08-09T07:00:00.003+02:00

A finals del segle XVIII, un tal Thomas Malthus va advertir que la població humana no parava de créixer, que els recursos eren limitats, i això portaria a una gran catàstrofe. Evidentment, el temps ha demostrat que Malthus era un exagerat, però la seva teoria va ser un toc d'alerta. Va ser el primer a dir que el creixement demogràfic de la humanitat té límits que cal contemplar.

Han passat dos-cents anys, i la població humana al planeta s'ha multiplicat per set. A finals d'aquest any arribarà als 7.000.000.000 de persones, i tot i que la tendència és a frenar el creixement, cap al 2050 arribarem als 9.000.000.000. I l'ombra Malthus torna a planejar sobre nostre, no només amb l'amenaça de la manca d'aliment, sinó també d'altres coses igualment importants, com l'accés a l'aigua potable, a instal·lacions de sanejament, a l'energia o a espai lliure de contaminació.

Hi ha esperança, perquè a més de 7.000.000.000 tractes digestius treballant a tota màquina, hi ha 7.000.000.000 de cervells empescant-se com viure millor, però passi el que passi, el nostre planeta serà un lloc diferent, i el millor és que ens hi anem fent a la idea.

Cliqueu aquí per veure el vídeo amb subtítols en castellà.

Sòcrates 2.0

2011-08-08T07:00:00.002+02:00

Prima de risc, qualificació del deute, Moody's, Standard & Poor's, liquiditat, sostre de despesa,...

Coses de les que ni jo, ni sospito que molts de vosaltres, no hi entenem ni un borrall. Podem intuir de què parlen, però no en tenim ni puta idea. Només sé que veure les notícies fa por, i aquesta por es fa servir per justificar el retallar, retallar i retallar, i espereu, perquè això tot just acaba de començar.

Ha arribat el moment de repescar la cèlebre frase de Sòcrates i tunejar-la una mica per als nous temps:

"Només sé que no sé res...
...però estic segur que me l'estan fotent doblegada"

Com si fos un nen

2011-08-04T08:36:00.003+02:00

Ostres! Que gran és aquesta, però, espera espera, que la que ve darrera és millor, i m'espero que estigui a punt de trencar, i em situo a la part baixa i em deixo endur, i nedo per mantenir-me en el punt exacte per a que m'arrossegui quants més metres millor, i quan arribo al final, les turbulències em capgiren i fan amb mi el que volen, i em trobo amb les cames cap per amunt, i quan noto que estic a punt de quedar-me sense aire, trec el cap i inspiro profundament, sense saber ben bé on sóc ni com estic situat, i just quan puc obrir els ulls per ubicar-me, sento un brogit al clatell, i la que ve darrera ja m'ha tornat a rebolcar, i empasso aigua salada, i els cabells farcits de sorra em cauen per la cara, amagant un somriure idiota de felicitat.

M'encanta jugar amb les ones a la platja, com si fos un nen.

Comptant les hores

2011-08-03T07:00:00.001+02:00

L'itinerari ja està preparat, i aquest cop, a més del típic excel, he fet la ruta a través de Google Maps. Surten aproximadament uns 5.500 quilòmetres de no res, recorrent 8 Estats: Florida, Georgia, Carolina del Nord, Tenessee, Kentucky, Mississipi, Lousiana i Alabama.

Ja queda menys. Només 17 dies.

Nota: Aquest mapa és un resum en imatge per a que es vegi tot sencer. Si algú es vol entretenir a veure què són aquests punters blaus, en quin ordre estan previstos i la ruta per anar de l'un a l'altre, entreu aquí. El mapa i les indicacions dels llocs estan separats en tres parts, que es veu que el senyor Google no donava per tant en una sola pàgina.

20 de novembre de 2011

2011-08-01T08:55:00.004+02:00

Tothom deia que el Govern d'Espanya estava mort, que Zapatero era un cadàver polític, però ell seguia resistint, fins que fa un parell de setmanes, el diari El País, pel que sembla, propietari del Partit Socialista, va demanar al seu editorial que es convoquessin eleccions. I tal dit tal fet.

Passarem abans d'hora el tràngol tediós de la precampanya, la campanya i les eleccions, amb el cost econòmic i polític que això comporta, sense tenir gaires esperances que el proper Govern, sigui del color que sigui, pugui redreçar la situació de crisi ja endèmica.

I per evitar parlar de tot això, i per a que sembli que l'engranatge de la democràcia segueix funcionant com si res, cal llençar una bomba que despisti. Hem de celebrar eleccions anticipades? Doncs triem una data sonada, que es parli més de la data que no pas de les circumstàncies que ens han portat fins aquí.

Així que Zapatero i Rubalcaba, que en aquest assumpte tenien la paella pel mànec, asseguts al bar de davant de la Moncloa, tot fent unes canyes, van decidir que per aprofitar l'empenta que li ha donat a l'Alfredo la designació com a candidat, el millor era convocar les eleccions a la tardor. Immediatament, l'Alfredo es va treure de la cartera un calendari amb una tia en boles darrera i va començar a buscar. Tardor... el 12 d'octubre no, que tothom estarà de pont por ahí... hòstia! El 20 de novembre cau en diumenge! Què José? Ens atrevim? I en Jose, fent un llarg glop a la seva cervesa, va dir: oitant que ens atrevim!

I vet aquí, que per fer mirar la població cap a una altra banda, la "festa de la democràcia" se celebrarà el mateix dia que la festa del feixisme. Però tan se val. Al capdavall, el fons seguirà sent el mateix. Aquestes eleccions, aquest canvi de Govern, i segurament canvi de color polític (de blau claret a blau fosc) no ens treuran de la misèria en què quatre que no tenen a veure amb els uns ni amb els altres, fa anys que ens van enfonsar.

... i 15!

2011-07-22T07:12:00.003+02:00

Aquest divendres ens porta, un juliol més, Les Santes, i la cançó d'aquest divendres és El Bequetero, un pasdoble d'arrels valencianes que els mataronins utilitzem per al nostre acte festiu més peculiar: el Desvetllament Bellugós, que se celebra la nit del 25 de juliol dins la Nit Boja.

Es tracta de corejar la melodia d'El Bequetero, i en els quatre compassos sords, aquells en què només toquen els instruments greus de la banda, es compta fins a quinze, tot ajupint-se poc a poc. En arribar al quinze, estant ja a la gatzoneta, es fa un salt fins al cel, i es coreja, tot deixant-se la gargamella, la tornada del pasdoble, saltant i ballant. Tot això, amb l'acompanyament de la banda en viu i la família Robafaves, els gegants de la ciutat, ballant com uns mataronins més.

A més de la música d'El Bequetero, us deixo aquest emotiu vídeo que il·lustra tot això que acabo d'explicar, no sé si prou clarament.

Bon cap de setmana i Glòria a Les Santes!

Senyors que fan gestos

2011-07-21T07:12:00.003+02:00

Senyors presidents que accepten vestits caríssims a canvi de no se sap què i ho neguen rotundament durant anys, per haver d'acabar admetent-ho i dimitint. Senyores alcaldesses que admeten la recepció de vestits i fins i tot ho troben normal. Senyors caps de l'oposició que donen suport incondicional i amb la boca ben grossa als seus amics i quan descobreixen que s'han equivocat desapareixen de la capa de la terra i no donen explicacions de res. Senyors empresaris amb bigoti versallesc quefan negocis amb partits polítics i amb institucions governades per partits polítics amb acords sospitosos i suborns de per mig.

Senyors que tenen moltes coses a dir, però tot plegat els fa tant fàstic, tanta ràbia i tanta mandra, que passen de dir-ne res més, i que pensen que potser no cal dir res més i que un gest explica més que mil paraules.

Primer els de casa

2011-07-18T07:00:00.000+02:00

A les darreres eleccions municipals, el gran triomfador va ser el discurs xenòfob. De la mà de Plataforma per Catalunya en alguns llocs, i d’un partit tan majoritari com el Partit Popular en d’altres. És el discurs fàcil i atàvic de donar les culpes de tot el que va malament a l’últim que ha arribat, al que és diferent.

Els arguments solen ser que els nouvinguts acaparen totes les ajudes públiques sense haver cotitzat ni contribuït mai, ni de tenir cap intenció de fer-ho, deixant només les escurrialles per als bons, per als que som d’aquí de tota la vida. I segurament tenen raó. El sistema de pensions i ajuts públics està pensat per afavorir els més febles, els que tenen menys, i en aquest cas, els més febles són unes persones acabades d’arribar i que obtenen els beneficis sense haver fet cap input, i això fa que la caixa ens estigui quedant buida.

La part que el discurs xenòfob obvia és que la caixa ja estava buida abans que arribessin els immigrants. Els que venen de fora mai han contribuït, però, i els de casa? Els de casa hem contribuït? És molt fàcil exclamar-se perquè els moros i els sudaques es queden els pisos de protecció oficial, les pensions i la prestació d’atur sense haver treballat mai aquí. Però per què ningú critica l’empresari que té treballadors sense contracte per no pagar les cotitzacions a la seguretat social? Per què ningú crida contra el treballador que, tot i acceptar aquestes condicions inacceptables, continua cobrant la prestació d’atur? Per què ningú assenyala l’empresari que paga la major part del sou als seus treballadors en un sobre, deslliurant-se de diner en negre i estalviant quota de seguretat social i IRPF? Per què ningú parla dels professionals que ofereixen els seus serveis sense IVA a les factures, que “així ens ho estalviem tots dos”? Per què ningú diu res dels milions de serveis domèstics que es fan cada dia sense contracte, sense assegurança i per tant, sense IVA, sense quota d’autònom i sense retenció d’IRPF? Per què ningú se’n recorda ja que el govern d’Aznar va fotre mà a l’enorme superàvit de la Seguretat Social per tapar altres forats i aconseguir el tan celebrat dèficit zero? Per què ningú crucifica qui desinfla el preu d’una compra-venda immobiliària per generar diner negre i pagar menys impostos de transmissió patrimonial? Per què ningú es queixa de què visquem en un país on vora el quaranta per cent de l’economia és submergida, i per tant no paga impostos ni omple la caixa única de les pensions?

Sabeu per què? Perquè tot això és molt nostre, perquè tot això és la viga a l’ull propi mentre es parla de la palleta a l’ull aliè, perquè és molt millor fotre una puntada de peu al cul dels immigrants i tornar-los al seu país, així nosaltres podrem seguir amb la tan nostrada estafa quotidiana, conservarem la raça ària i pura de l’estraperlo, que a l’hora d’enredar, estafar, enganyar i amagar, primer els de casa.

Sweet home Alabama

2011-07-15T08:56:00.003+02:00

Tots tenim al cap estius d'ingènua joventut, plens d'excessos, i sovint associats a alguna cançó que sonava en aquella època o que vam cantar fins la sacietat.

La cançó d'aquest divendres és comercial i prefabricada, però parla d'això, dels estius pretèrits buits de preocupacions, i a sobre està construïda sobre la base de Sweet home Alabama, dels Lynard Skynard, i així, de pas, em vaig ambientant.

Vinga! Eixugueu-vos la gota de suor estiuenca que ja queda menys pel cap de setmana!

La il·lusió (6)

2011-07-14T08:32:00.003+02:00

Ja m'agrada que plogui, però en ple juliol no t'ho esperes, i els dies així es fan pesats, grisos i tristos. Costa llevar-se i tot fa mandra, i sembla que el món s'hagui confabulat per amargar-te el dia.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i aquí va el nostre:

Vint-i-set dies conduïnt pel Sud-est dels Estats Units. Sortim de Miami, cap a Cap Canyaveral, fins als parcs naturals dels aiguamolls de Georgia, excursions a peu per les Smokey Mountains, a Tenesse, música country a Nashville, les destil·leries de bourbon a Kentucky, una visita ràpida a Memphis amb parada obligada a Graceland per retre honors al rei. Després enfilem cap al sud per les planures del Mississippi, i recorrem les malmeses costes del Golf de Mèxic, per tornar a Florida i perdre'ns uns dies pels Everglades i els Cais, i tornem a Miami per saludar l'Horatio i agafar l'avió de tornada a casa.

Ànim, que "només" queda una mica més d'un mes!

La il·lusió (1)
La il·lusió (2)
La il·lusió (3)
La il·lusió (4)
La il·lusió (5)

Ui sí, remodelació

2011-07-12T08:50:00.003+02:00

Rubalcaba plega per preparar-se com a candidat, que vistes les enquestes, ja cal que es vagi preparant, ja. I deixa vacants els tres càrrecs que ocupava: Ministre de l'Interior, Vicepresident i Portaveu. En un moment com el que tenim, en que la crisi ha cremat tots els membres del Govern, un esperaria cares noves per refrescar l'ambient. Enlloc d'aixó, Zapatero ens nomena Ministre de l'Interior el segon de Rubalcaba, ui quina sorpresa, Vicepresidents Salgado i Chaves, carai tu, dos que no s'han vist mai, i com a Portaveu, tachan tachan... Pepiño Blanco!

O sigui que els canvis en el Govern, l'únic que evidencien, una vegada més, és l'endogàmia de la política, on qualsevol canvi és un canvi de peces, una per una altra, i on les persones noves, per brillants que siguin, no tenen la més mínima opció.

Poisonous skin

2011-07-08T08:27:00.003+02:00

They say you have a poisonous skin
and you're made of fine plastic
They say you touch is divine
and who touches you keeps it.

You think you're a complete witch
and what actually happens is you're intoxicated
although you say you don't use anymore,
but people around tell me you do, you do, you do, they say, they say...

Enveja

2011-07-06T07:00:00.000+02:00

La nostra societat segueix sent masclista. En molts aspectes, ser home és més fàcil que ser dona, i per moltes coses, els homes seguim tenint uns avantatges injustificats. Ara bé, quan arriben aquestes dates en què la caloreta comença a apretar, hi ha una convenció social que afavoreix clarament les dones.

Veig aquests dies les meves companyes de feina amb vestidets lleugers, faldilles curtes o bermudes, ben acompanyades amb les corresponents samarretes de tirants i sandàlies. I jo morint-me de calor amb els pantalons llargs i les sabates tancades. Els cànons de la societat diu que els homes, almenys en feines d'oficina, han d'anar tapats. I el pitjor és que si un dia m'atrevís a presentar-me a la feina amb samarreta de tirants, pantalons curts i sandàlies, no només em miraria tothom malament, sinó que jo mateix, impregnat de prejudicis, em sentiria absolutament avergonyit.

Així que, nenes, a mi que m'agrada portar quanta menys roba al damunt millor, quan ve l'estiu em feu morir d'enveja.

Independència

2011-07-05T08:48:00.005+02:00

Asseguda en un racó, recordava els dies com aquell, en què la felicitat era l'única opció. Dies de sol, barres i estrelles, hamburgueses socarrimades a la barbacoa, nits fresques de picnic a la gespa i torticol·li de mirar enlaire per veure els focs artificials. La recerca de la felicitat dels quatres de juliol perduts l'havia dut a provar tots els succedanis. Alcohol, porros, èxtasi, cocaïna, res no havia aconseguit igualar la joia dels seus cabells rossos voleiant i el jardí donant voltes al seu voltant mentre el seu pare la feia girar cap per avall.

Els focs d'artifici acolorien ara l'habitació fosca, i la il·luminació intermitent mostrava una cullereta doblegada ennegrida, i una agulla perforant un braç relligat amb una goma. A les seves venes esclataven coets de mil colors, i tornava al jardí, a la gespa verda, la bandera onejant al vent i l'olor de carbó i greix. Els petards esclataven al ritme dels batecs del seu cor, pam, pam, pam, cada cop més ràpid, cada cop més seguits, pam, pam, pam, la taquicàrdia de la traca final, pam, pam, pam, i el silenci. La independència.

Cal seguir lluitant

2011-07-01T08:28:00.005+02:00

Ahir a la matinada es van desallotjar els darrers acampats a Plaça Catalunya. Ja fa tres setmanes que l'assemblea dels indignats havia decidit aixecar el campament, i només hi quedaven un centenar de penjats amb els seus gossos, en tendes sobre els jardins i hamaques dalt dels arbres. Era el que tocava. Deixar lliure la plaça i a una altra cosa. Ara s'ha de passar a accions concretes que han de ser liderades per no se sap ben bé qui i vehiculades no se sap ben bé com, i estic d'acord totalment en què la plaça havia de tornar a ser un lloc de passeig, de coloms i d'estirades de bossa als guiris.

Però mireu, tinc dubtes. El que està passant a Grècia em recorda que demà ens pot passar aquí, per molt que Zapatero ho negui, i que la nostra societat continua adormida i sense esma per queixar-se. I d'alguna manera, a falta d'altre moviment visible, aquests arreplegats eren un recordatori que hem d'estar alerta, que hem de seguir lluitant.

El club de la comèdia

2011-06-29T06:51:00.004+02:00

Espanya està pràcticament en fallida. Cinc milions d'aturats, el model productiu basat en la totxana esgotat, on el partit del govern, "socialista", prefereix rescatar la banca que els ciutadans i els autònoms, s'ha cedit tota sobirania a Europa, especialment Alemanya. La situació pràcticament no podria ser pitjor.

I emmig d'aquesta pedregada, se celebra un debat sobre l'estat de la Nació, on els líders dels dos partits majoritaris, ignorant els problemes en què està immers el país, es comporten com a estrelles del club de la comèdia. Llencen frases ocurrents i esperen la sorollosa aprovació de la seva claca, a la que miren de reüll com dient: mireu, mireu, quina una n'he dit, eh? Però entre frase ocurrent i vítor no s'escolta cap proposta, cap decisió valenta, cap cop de puny sobre la taula, cap cop de timó per fer canviar el rumb d'un vaixell que va a la deriva.

Per si aquesta situació no fos prou lamentable, quan les dues estrelles han acabat el seu xou, les claques abandonen la sala, deixant la resta de portaveus parlant sols, que segur que els artistes convidats no faran tanta rissa com els dos pallassos de la tele, i a sobre gairebé tots són catalufos. És el moment de sortir a fer un cafè i un cigarro. Per al pròxim debat proposo que darrera l'estrada hi posin una paret de totxanes amb uns llums de neó. No crec que es notés la diferència.

I després encara s'estranyaran que hi hagi indignats i gent que vulgui fugir demanant la independència.

Peazo invento la TDT

2011-06-28T05:30:00.001+02:00

Aparentment era la panacea: més serveis, més interactivitat, més oferta, més canals.

Però a l'hora de la veritat no tot ha estat tan bonic. Ja d'entrada, tots els televidents que vivim en una comunitat de veïns vam haver de fer una derrama per adaptar la instal·lació. Després vam haver d'anar fent ajustaments, per a trobar les potències adequades a cada grup de canals. I després de tot això què? Sovint fallen els canals i la pantalla es desfà en estranys quadrets. Periòdicament, ens fan resintonitzar per recol·locar els canals o jo què sé, i cada cop que es resintonitza se'n va a la merda l'ordre de canals que havies establert, i tornar-ho a fer comporta ben bé mitja hora, per després, tenir una recepció pitjor de la que tenies abans.

I tot això per a què? Hem guanyat zero serveis, zero interactivitat, segueix havent-hi la mateixa merda de programació amb la mateixa quantitat infumable de publicitat. Hi ha més canals, sí, però, o són de repeticions o són de publicitat 24 hores o són d'ultradreta.

Tota aquesta inversió i esforç, quan tothom té clar que els continguts audiovisuals tenen el futur a internet i no a la televisió. Cada dia penso més que amb la TDT hem fet el negoci d'en Robert i les cabres.

Alternativa Burundi

2011-06-23T06:45:00.000+02:00

Quan només ens faltaven uns vuit mesos per rebre l'assignació d'un infant, es van celebrar el·leccions a Costa d'Ivori, de les quals en van sortir dos guanyadors que van formar governs paral·lels. Mentre ells dos s'anaven discutint, el país, l'administració i la comissió d'assignació d'infants restaven aturats sense previsió de reestabliment.

Havíem de buscar una alternativa. La majoria de països amb acord per fer adopcions a Espanya pronostiquen un temps d'espera de tres a quatre anys, que sumats als dos que ja portàvem feien una xifra poc suportable. Llavors vam sentir a parlar de Burundi. L'única ECAI (Entitat Col·laboradora per a l'Adopció Internacional) amb autorització a Espanya per fer adopcions a Burundi és ADDIS Galicia, situada a Vigo i sota el règim de la Xunta de Galicia. Encara no han completat cap adopció, però estimen que el temps d'espera sigui d'un any i mig. Vist que la resta de països se'n van a tres o quatre anys, i que aquest parla d'un i mig, vam pensar que si no sortia bé, ens tocaria esperar tres o quatre anys igualment i que valia la pena fer l'aposta, sobretot perquè l'expedient a Costa d'Ivori segueix sobre la taula, i se suposa que aquella gent algun dia es posaran en marxa.

Així que vam demanar permís a l'ICAA (Institut Català per a l'Acolliment i l'Adopció) per obrir un segon expedient, i vam demanar permís a la Xunta de Galícia per obrir un expedient a una comunitat autònoma que no és la nostra i que no permet obrir dos expedients a l'hora. Després de moltes converses i paperassa entre les dues institucions i nosaltres vam aconseguir l'autorització de totes les bandes.

Burundi demana papers raríssims, legalitzats un munt de vegades, signatura sobre signatura, i que costen moltes hores, moltes cues i molta paciència d'aconseguir. Però ja ho tenim tot, i aprofitant que Sant Joan no és festa a Galícia i aquí sí, demà agafem tot el paperam i ens n'anem a Vigo a signar el contracte, i ara ens toca... a que no sabeu què? Sí. Esperar.

Del bloqueig del Parlament

2011-06-20T07:00:00.000+02:00

Dimecres passat un grup de persones va provar d'evitar que es celebrés una sessió del Ple del Parlament de Catalunya. Alguns d'ells de manera violenta i intimidatòria, acorralant els diputats per les cantonades, increpant-los i pintant-los com si fossin bestiar. D'aquests darrers no en vull ni parlar. Són gentussa que busca brega arreu on va, i no es mereixen que n'escrigui ni una sola línia. Però els altres sí. Els que de manera pacífica van decidir plantar-se al Parc de la Ciutadella van fer un acte necessari.

Tinc un gran respecte per les institucions, especialment pel Parlament. El Parlament és sagrat, perquè és la representació de tots els ciutadans, que dipositen la seva confiança en les persones que seuen als escons. Però quan els diputats perden la virtut de representar el poble, el Parlament perd la legitimitat i la inexpugnabilitat. I aquest moment ha arribat.

Crec en la democràcia representativa, com la que tenim, perquè a la meva etapa universitària ja vaig aprendre i aquests darrers dies he corroborat, que el sistema assembleari és collonut... quan les decisions afecten menys de cinquanta persones. Quan es passa d'aquesta xifra és lent, manipulable i ineficaç, i de seguida, per a que l'assemblea sigui viable, comencen a sortir líders que parlen en nom d'uns quants, i aquest és l'origen de la representativitat que tenim. Per tant, fins aquí d'acord amb el sistema.

Però per a que una democràcia sigui representativa ha d'emmirallar-se en el poble, ha d'evolucionar amb ell, ha de canviar amb ell. El nostre sistema polític no ha variat ni una sola coma en els darrers trenta anys. Ja no som aquella societat novella en això de la democràcia, que havia d'anar agafada de la maneta, però als partits polítics i als seus membres ja els va bé aquesta democràcia per dummies, on ells fan i desfan sense demanar permís a ningú, on es veuen perpetuats en el temps i en l'espai, permetent només l'entrada de les veus que els interessen. El nostre sistema representatiu s'ha tornat tancat, bloquejat, inamobible i endogàmic, i l'única manera possible de canviar-lo és entrar-hi, però com que per entrar calen uns requisits inassolibles o bé vendre's l'ànima per llepar el cul a tot l'aparell d'algun partit, els qui ens representen s'han convertit en una casta inabastable.

Aquest sentiment de llunyania fa anys que circula, i manté la participació electoral en nivells francament lamentables. I ara, per fi, hi ha gent que ha decidit que d'això ja n'hi ha prou, que volen canvis, que volen que la seva veu pugui ser sentida, i resulta que el sistema, aquell sistema que tan legítim era, no els ho permet.

Ens cal un sistema polític de qualitat, i per a que qualsevol cosa tingui un bon nivell de qualitat cal revisar, trobar solucions als errors, implantar-les, i tornar a revisar, i tornar a revisar, i tornar a revisar. I aquí fa trenta anys que no revisem res, i el sistema ha perdut la qualitat, la lògica i la legitimitat. I si el poble vol canvis i un sistema parit fa trenta anys no li pot oferir aquests canvis, ha arribat el moment de buscar-los fora del sistema.

Els indignats no volen l'anarquia, no volen repartir hòsties a tort i a dret, no volen que tornem a viure en coves. Volen una democràcia representativa que parli el mateix idioma que la societat, que no estigui estancada en un altar inabastable, que estigui al mateix nivell que ells i amb la qual puguin establir canals de comunicació d'idees en els dos sentits. Volen ser escoltats, i com que el sistema té les orelles tapades, cal cridar ben fort per a que escolti, i si per a això cal aturar el Parlament, s'atura.

Right till the end

2011-06-17T06:41:00.003+02:00

Got a pain in the chest,
Doctors on strike what you need is a rest

It's not easy love, but you've got friends you can trust,
Friends will be friends,
When you're in need of love they give you care and attention,
Friends will be friends,
When you're through with life and all hope is lost,
Hold out your hand cos friends will be friends
right till the end

Madurant opinions

2011-06-16T08:50:00.004+02:00

Ahir vaig anar a passar el dia amb uns bons amics a Mallorca. I just en el dia que jo trio per desconnectar es produeix un dels fets més polèmics que recordo. Un grup de gent va provar d'impedir als diputats del Parlament de Catalunya accedir-hi per debatre els pressupostos.

Malgrat que hi va haver molt de debat 2.0. Més que mai diria jo. Tot i que me'n moria de ganes vaig decidir gaudir del meu dia a les illes i no entrar en la discussió. Va semblar que no tenia opinió, però en tinc. I tant si en tinc. El problema és que tanta escapada illenca m'ha fet acumular una mica de feina, i no vull fer un post a correcuita. Així que puc prometre i prometo per la setmana que ve un post sobre l'assalt a la Ciutadella. Així tinc temps d'assentar i madurar una mica tot el que en penso, que són moltes coses, i de moment no gaire ordenades.

I mentrestant, el temps va passant

2011-06-10T08:39:00.005+02:00

Potser degut a que la comunicació verbal no és un dels meus forts, sempre m'ha agradat molt escriure. Posar les idees per escrit fa que les ordenis, les estructuris, les maduris i les exposis més clarament. Per això, quan l'any 2004, l'Oscar em va demanar que li enviés escrits d'opinió o del que fos, que els penjaria en una mena de pàgina web, ho vaig fer encantat. Sobretot perquè, just llavors acabava de produir-se l'atemptat de Madrid, els enganys del PP i el gir electoral de ZP, i tots teníem moltes ganes de dir-hi la nostra.

Vam anar publicant-hi uns quants escrits, fins que al cap d'un temps, a finals de 2005, l'Oscar em va anunciar, tot solemne: "al final m'he decidit. Obriré un blog". Era el primer cop que sentia aquella paraula. Me'n va fer cinc cèntims, i jo, entussiasmat, i pensant que seria una cosa complicada i rocambolesca, de seguida em vaig llençar a dir-li que si volia seguíem igual, que jo li seguia enviant escrits i que ell els publiqués. La resposta va ser estranya. Va dir que sí, però segur que devia pensar: "doncs obre'n un tu, carallot".

Malgrat tot em va deixar publicar-hi dos o tres textos, i seguint-lo vaig començar a veure que ell no era l'únic. Hi havia milers, milions de blogs. Alguns interessants, altres no tant. Remenant vaig anar trobant antics amics que també tenien el seu petit espai a la xarxa. Em vaig quedar fascinat de la capacitat d'expressar-se que tenien aquestes persones de les que jo no coneixia aquesta vessant. I vaig endinsar-me en universos creatius de gent que no coneixia i que era, simplement genial. I em vaig llançar. Vaig deixar de donar la vara a l'Oscar i vaig obrir el meu. Des de llavors no hi ha hagut aturador.

Poc a poc hem anat llaurant unes amistats blogueres, amb els amics recuperats i amb els nous, i hem creat una mena de comunitat blocaire no gaire estructurada, no gaire ben definida, però que s'ha mantingut en contacte al llarg del temps, sempre opinant, sempre debatent, sempre dient bajanades i d'altres coses que potser no ho són tant. Primer amb els blogs, després al facebook, i ara amb el twitter, però sempre fidels a aquells blogs que ens van fer començar tot això.

I mentrestant, el temps va passant, i diumenge farà cinc anys de la primera cullerada. Moltes coses han canviat. Nosaltres som diferents, les nostres vides són diferents, les nostres opinions són diferents, el món és diferent. Però deixeu-me fer de Rick a Casablanca i dir que sempre ens quedaran els blogs.

Més que un club?

2011-06-09T08:51:00.003+02:00

Sempre m'ha fet recança opinar de segons quines coses del Barça quan no en sóc soci. Una cosa és criticar o lloar les decisions esportives, que són vox populi, i una altra molt diferent és ficar-se en la política social del club, que és patrimoni seu. Però amb això de les seccions no em puc estar de ficar-hi cullerada, encara que sigui des de fora i com a observador.

Que les finances del Barça fan aigües ho sabem tots, o ho intuïm tots, perquè president rera president han intentat amagar-ho. Una cosa per la que es pot lloar Rosell és que admet que al banc no hi ha euros, només deutes. I el remei miraculós que han trobat és carregar-se les seccions. Carai! Als grans empresaris d'èxit que governen el club, l'única solució que se'ls acudeix és retallar per la banda més feble. No sé de què em sona.

Ho trobo un error greu. Una de les grandeses del Barça, una de les coses que el fan més que un club, és precisament les seccions que té. Perquè fomenten l'esport minoritari, que no tothom ha de fotre cops de peu a una pilota, i als esportistes de l'elit d'aquestes disciplines els costa trobar llocs on exercir la seva passió. Perquè fomenten les relacions humanes, perquè fan una funció social que no té preu.

Si la directiva vol que el Barça continuï sent més que un club, haurà de buscar altres maneres que demostrin excel·lència, idees imaginatives per sanejar els comptes de l'entitat, utilitzar la tirada del primer equip de futbol enlloc de fer-lo servir com a excusa per retallar. Estalviar-se el que per als números que es remenen són quatre duros, a canvi de tirar per terra les il·lusions de milers d'esportistes, la majoria amateurs, em sembla francament lamentable.

Ole tú!

2011-06-08T07:46:00.005+02:00

La Unió Europea. L'Organisme que se suposa que ha de ser el garant de l'estabilitat i l'equitat a la zona Euro, ha donat uns consells a l'Estat Espanyol per remuntar la crisi. Els grans experts de la Unió han donat unes directrius que, fins i tot jo, que no hi entenc un carall en economia, veig que no s'aguanten per enlloc.

La Unió recomana reduir els imports de cotització per animar la contractació. Per pal·liar aquesta disminució d'ingressos, proposen apujar l'IVA i els impostos dels carburants.

Rebaixar les cotitzacions. Desde que Aznar va fotre mà al superàvit de la caixa única de la Seguretat Social per aconseguir el seu famós "dèficit zero" que els fons que hi ha en aquesta caixa s'han convertit en el cony de la Bernarda, però això seria un altre debat. D'acord. Reduïm les cotitzacions, abaratim el cost de contractació i animem l'empresariat a contractar personal per a que puguin produir més. Ja parlarem de com paguem les pensions a mitjà termini, però d'acord.

I per compensar aquesta pèrdua d'input, ens proposen apujar l'IVA i els impostos dels carburants. Collonut. Collem els més febles un altre cop. Fem que els milers de famílies que no arriben a final de mes traspassin el llindar de la pobresa, i que els altres tants milers que arriben justets, deixin d'arribar-hi. D'acord. Assumim que l'ase dels cops sempre sigui la classe treballadora.

A les empreses els sortirà més barat contractar. Però per a que això segueixi sent així, hauran de pagar poquet a aquests treballadors que contractin, que tot i millorar la seva situació, probablement seguiran dins d'un dels dos grups que parlàvem abans. Aniran justets. Les empreses, amb aquest nou personal contractat, produiran més. I ara, amics europeus, ve la gran pregunta que us hauríeu d'haver fet abans de donar consells gratuïts: qui collons comprarà aquest increment de producció?

Ole tú. Oooooleeee tú!

Apago l'antena esportiva

2011-06-07T07:06:00.003+02:00

Que si aquells dos clubs han iniciat contactes per tal jugador, que si el representant està valorant diverses opcions, que si en l'operació entrarien aquest i aquell altre jugador, que si ara sí, ara no, i ara altre cop sí, que si només queden per retallar els últims "flecos"...

Quina mandra fan les notícies esportives de l'estiu. Permeteu-me que jo apagui l'antena esportiva fins a finals d'agost. Llavors, quan comenci la nova temporada, veuré quins moviments hi ha hagut i quines són les plantilles definitives, i llavors ja opinaré i em cagaré en la mare que va parir qui calgui per haver fitxat aquella toia per una milionada o per haver deixat marxar un imprescindible per quatre duros, que al capdavall, mentrestant, tampoc puc decidir res.

All you need is love

2011-06-03T08:52:00.004+02:00

Aquest cap de setmana vaig de casori.
All you need is looooooveeee papapararàààààààààà.

Lletra de metge

2011-06-02T08:45:00.003+02:00

Els metges tenen fama de fer mala lletra. Escriuen ràpid i amb despreocupació. Abans, això portava als farmacèutics a haver d'estudiar criptografia per entendre algunes receptes, i en els casos més difícils, el pacient era enviat de nou a la consulta per aclarir el jeroglífic.

Ara això ja no passa gaire. Els metges escriuen amb ordinador o fan receptes electròniques. No obstant, sempre hi ha gent entestada en evitar que aquesta bonica tradició es perdi, encara que siguin d'altres col·lectius professionals. L'altre dia, a Bilbao, un taxista em va fer aquest rebut:

No sé si està en arameu, en sànscrit o en ciríl·lic, però a veure com m'ho faig jo ara per a que m'ho paguin. Eps! I per si hi havia dubte de la dificultat amb la llengua i l'escriptura, deixo clar que el taxista en qüestió era del mismo Bilbao.

Viatges olfactius

2011-05-31T09:07:00.003+02:00

Ahir a la tarda vaig ser a Mataró. Un breu passeig per La Riera sempre acaba convertint-se en un rosari de salutacions, abraçades i "comvatots". Enfrascat en aquests menesters no em vaig adonar que el rellotge corria, i se'm feia tard. Així que vaig enfilar amb pas ràpid cap a la meva cita. I va ser llavors, caminant de pressa pel carrer Sant Benet, gairebé a la cantonada amb Tetuan, quan em vaig quedar desconcertat.

Em va envair una olor familiar, de paper humit i cola. L'olor es corresponia perfectament amb l'indret, i vaig tornar a fer mig metre d'alçada i a mirar embadalit les figures de paper maché exposades a l'aparador del taller d'en Nona. Però vaig reaccionar. Allò no podia ser. El taller d'en Nona ja no hi és. Ara hi ha una perruqueria xinesa, i el mateix Nona, amb la seva barba i la seva peculiar deixadesa d'artista també fa anys que ens va deixar. Vaig afinar el nas, i aquella olor que havia evocat tots els records, ja no hi era, i segurament no hi havia estat en cap moment. Només era un truc del cervell per transportar-me trenta anys enrera, a un món on l'única preocupació era saber si hi havia alguna figura nova a l'aparador.

We love football

2011-05-30T07:00:00.000+02:00

El mosaic de dissabte a Wembley deia això. Estimem el futbol. I els jugadors del Barça també l'estimen, i mimen la pilota a cada passada al primer toc, a cada triangulació al mig camp, a cada xut, a cada gol.

Estimem aquest equip. Estimem els encerts que els fan grans i també les errades que els fan humans. Estimem el futbol que ens ha tornat a fer campions.

Cap a Bilbao!

2011-05-25T05:30:00.001+02:00

Viatjo poc per feina, i quan ho he fet, sempre m'he queixat aquí que m'ha tocat anar a ciutats amb poc o cap glamour.

Avui les coses canvien. Marxo de viatge per feina a Bilbao. Una ciutat amb fama de bona gastronomia, bona gent, bona cultura, bons museus i un llarg etcètera.

A més, aprofito la meva mobilitat per, després de gairebé cinc anys, escriure el meu. Primer post des del mòbil.

Apa! Fins ben aviat!

Dutxa d'aigua freda

2011-05-23T07:04:00.003+02:00

Els partits grans, històrics, i que sempre obtenen representació m'han decebut moltes vegades. Quan arriben al poder, passen dels seus principis i només es dediquen a mantenir-se ben agafats a la cadira i als ingressos que aquesta suposa per a ells i per al seu partit, això quan no es veuen escanyats per qui té el poder real, el capital, i cedeixen, sense massa esforç, a les seves pressions. És per això que fa almenys cinc eleccions que passo de partits majoritaris. Em busco el partit petitet que més s'adigui a les meves creences en el marc de la institució que s'estigui votant. Moltes vegades, aquest vot es perd, i la candidatura triada no obté representació, però per mi no és un vot perdut, i si més gent fes com jo i no es deixés arrossegar per la voràgine publicitària i mediàtica dels partits grans, potser deixaríem entrar aire fresc als parlaments i podrien començar a canviar les coses.

Pensava que era l'únic que pensava així, i la setmana passada, una colla de xitxarel·los planten la seva tenda de campanya a les principals places del país, dient, entre d'altres coses, el que acabo d'explicar a dalt. Imagineu-vos quina eufòria em va envair. Per fi veia que no estava sol en aquest món. Per si fos poc, aquesta canalla robava la primera plana de diaris i noticiaris a la rància campanya electoral, i rebien suport des de totes les bandes. "No els votis, però vota", diuen. I cada cop que ho sento el cor em fa un bot. I vaig a la plaça a tocar la cassola, i penso que ve un diumenge que canviarà el món, que la gent que diu que passa d'anar a votar perquè no creu en els polítics, ara té algú que li diu que hi ha alternatives als de sempre.

I arriba el dia de les eleccions i en Cuní em fot la primera plantofada: participació al voltant del 50%, i la nit em va fotent ganxos d'esquerra i dreta (mai millor dit) fins deixar-me K.O. Resulta que tant de soroll és exàctament, per a no res. Tota la gent a qui li bufava qui ens governa li segueix bufant, i ens acabaran governant, un cop més, els mateixos de sempre. Només hi ha dues candidatures petites que pugen. Una són les CUP, l'única alegria de la nit, que ha augmentat els seus regidors exponencialment, encara que els mitjans no en diguin res; i l'altra, la Plataforma per Catalunya, unes bellíssimes persones amb discurs de cartró pedra que, darrera de l'"odia qui és diferent", no tenen absolutament cap argument.

Les assemblees de les places ja ho advertien: "el nostre moviment tindrà resultats a llarg termini", i segurament serà cert, però què voleu que us digui, jo tenia l'esperança que ahir es començaria a notar alguna cosa, i em van fotre una dutxa d'aigua freda que encara em té tremolant

Amb una mica de sort

2011-05-19T06:56:00.004+02:00

Parlen de coses que fa dècades que corren pel carrer: guanyi qui guanyi les eleccions, els perjudicats són sempre els mateixos, guanyi qui guanyi les eleccions, els qui manen són sempre els mateixos. I de coses més recents: per què rescatem els bancs i no el sistema sanitari i educatiu? Per què se'ns culpa de les ànsies de poder i de riquesa d'uns altres?

Tot aquest rum-rum atàvic que corre per les cantonades i pels nostres magins, s'està articulant en una protesta real. Els seus arguments són confusos i no saben massa el que volen. L'únic que saben és que el que hi ha no els agrada.

El primer objectiu de la seva protesta són els polítics, i aquests, confusos, en plena campanya, no saben ben bé què pensar-ne i què dir-ne. Acostumats als discursos prefabricats i estèrils, es veuen en l'obligació de construir arguments frescos, i l'únic que se'ls acudeix als molt imbècils és que s'hi senten representats. Representats? El que us heu de sentir és al·ludits, inútils!

No sé com acabarà aquesta revolució. No crec que arribi a res concret. Però per fi hi ha gent que deixa de queixar-se als bars i surt a queixar-se al carrer, i estic segur, que passi el que passi, el sistema democràtic serà una mica diferent, i amb una mica de sort, serà una mica millor.

Foto: Juan Medina (Reuters)

Conseqüències

2011-05-17T09:07:00.004+02:00

No tinc ni idea de si Strauss-Kahn és culpable o innocent. Tot pot ser. Del director del lladrocini mundial es pot esperar qualsevol cosa. Però en qualsevol cas és estrany. I igual que va passar amb el cas de Julian Assange, aquestes acusacions d'agressió sexual són preocupants.

Si és culpable que vagi a la presó i punt, no hi ha discussió. Però si és una manipulació (que també pot ser, que del país de la mentida també es pot esperar qualsevol cosa i del país de l'scaramouche encara més) m'indigna sobremanera que aquests "framings" sempre es facin usant els delictes sexuals. Perquè ara el món sencer dubta de si és cert o no, i això es tradueix en què els milers de persones que pateixin una agressió sexual real, seran menys creïbles davant el món i davant els jutges.

Potser estic sent conspiranòic un altre cop, però els senyors amb trajo negre que munten aquests sidrals haurien de pensar en els danys col·laterals dels seus tripijocs.

Felicitats, Govern d'Espanya

2011-05-16T08:36:00.005+02:00

Fa uns mesos, el President del Govern i la Ministra d'Economia van anunciar a bombu i platill que, per premiar qui evita l'economia submergida i paga els impostos indirectes, les rehabilitacions fetes en l'habitage habitual durant el 2010 desgravarien un 10%. Tothom ho va aplaudir, i vist l'èxit, al cap d'uns dies van augmentar aquest percentatge fins el 20%.

L'any passat vaig fer una reforma important a casa, i a l'hora de pagar em vaig estar pensant si fer-ho amb IVA o sense. Finalment, vaig decidir ser legal i contribuir a les arques de l'Estat afegint el 7 o el 16% segons el cas, al que havia de pagar per la reforma. Quan vaig sentir aquesta notícia em vaig fregar les mans. El 20% del que m'havia costat la reforma era molta pasta.

Però faltava llegir la lletra petita. Resulta que les reformes que es beneficiaran d'aquesta bonificació no són totes les del 2010, sinó només les que es van fer a partir del 14 d'abril. El 14 d'abril? Quin cony de data és aquesta? Hauria entès principi de mes o principi de trimestre. Però el 14 d'abril? Què és? La data en que va començar les reformes de casa seva la Ministra? L'aniversari de bodes de Zapatero? Una commemoració de la República?

El cas és que jo vaig fer la reforma a primers de 2010, i ara m'he de menjar els mocs amb la desgravació, i per més inri, em quedo amb la sensació que, pagant l'IVA, vaig ser un imbècil. Felicitats, Govern d'Espanya. Amb mi, heu aconseguit just el contrari del que preteníeu.

A tota màquina, com sempre

2011-05-13T08:00:00.000+02:00

El tren corria per la planura, a tota màquina, com sempre. Per la mateixa via de sempre. Hi havia hagut durs ascensos, llargues baixades, trams de corbes, però sempre en la mateixa via. La locomotora estirava el pesat bagatge dels seus vagons, a tota màquina, com sempre. La via era feixuga, amb imperfeccions que feien tremolar tot el convoi, però la inèrcia l'obligava a seguir endavant, a tota màquina, com sempre. Però ara, alguna cosa havia canviat en l'horitzó. En la llunyania, abans que l'infinit fes unir els raïls paral·lels, s'albirava una canvi. Una nova via sortia de la tan coneguda pel tren. Quan s'hi anava acostant podia veure millor la bifurcació. Una via nova, relluent, llisa. També s'hi apreciaven corbes i muntanyes i alts i baixos, sí, però era nova, molt diferent que la que portava sota les rodes desde sempre.

Ho tenia clar. Volia canviar de via. Volia emprendre aquell nou camí. Però les agulles estaven fixades per fer-lo seguir per la via de sempre, i no hi havia cap guarda-agulles a qui advertir per a que les canviés. Ho tenia clar, volia seguir a tota màquina, com sempre, però volia desviar-se per aquell nou viarany. Així que va concentrar totes les seves energies, tots els seus cargols i engranatges en transmetre la seva necessitat de canviar. I vet aquí que, en el primer cas de telequinèsia ferroviària que es recorda, el tren va aconseguir moure les agulles, just a temps per desviar-se cap als nous objectius.

I va seguir rodant, a tota màquina, com sempre. Il·lusionat i amb ganes de descobrir noves fites. Satisfet de la seva decisió, i sentint a la caldera un vent fresc que li deia que els trens com ell, capaços de moure les vies al seu antull, eren excepcionals, i el sol que es ponia li xiuxiuejava: no paris, segueix movent-te, a tota màquina, com sempre.

La ignorància està a l'ADN?

2011-05-12T09:01:00.000+02:00

A Llorca hi ha hagut un terratrèmol. Hi ha hagut morts, ferits i damnificats per donar i vendre. Moltes abraçades i tot el recolzament cap allà.

Però avui el post no va d'això. Va de la ignorància. La ignorància que creix i es multiplica, i es magnifica en els mitjans de comunicació.

Aquest matí, al metro, una noia molt amable m'ha lliurat el diari ADN (candidat a desbancar el 20minutos com a millor diari del món). A les pàgines 2 i 3 es relata la destrucció causada pel terratrèmol. I com sempre fa l'ADN amb la notícia més destacada, afegeix uns quants tweets que s'han vist a la xarxa.

N'hi ha sis. D'aquests sis, dos, el 33%, relacionen el terratrèmol amb el canvi climàtic i amb com estem maltractant la natura. El twitter, com internet, i com el món, està ple d'ignorants. Però que un periodista, que se suposa que té uns estudis i una base cultural, dels milers de tweets que es van fer ahir sobre la tragèdia, en triï sis, i dos tinguin aquesta malinterpretació dels moviments sísmics em sembla aterrador.

Potser sóc raro, però a mi, m'ha sacsejat més aquesta pública mostra de fracàs escolar col·lectiu que no pas el terratrèmol en sí.

Dimoni

2011-05-11T08:03:00.003+02:00

Avui no em busqueu
Li estic fotent foc al dimoni

Escala cap a l'alcaldia

2011-05-09T20:34:00.006+02:00

Estem d'eleccions. I encara que no ho sembli són eleccions municipals. Els candidats, deixaran anar quatre referències a equipaments que necessita el seu poble o ciutat, i després repetiran la cantarella dictada des de la direcció del partit. Campanya electoral local teledirigida des de Barcelona o des de Madrid.

Per sort, a molts pobles i ciutats sorgeixen les candidatures independents, formades per voluntaris de la localitat. Persones sense més aspiració política que treballar pel lloc on viuen.

I al Maresme, concretament a Calella, una d'aquestes candidatures és liderada per un blocaire com tu i com jo. Un dels clàssics de la blogosfera. Un dels de sempre. El músic de cobla, l'home de les escales, l'estimadíssim Vilapou, es presenta a l'alcaldia. I s'hi presenta com un ciutadà més, sense rendir comptes ni demanar permís a ningú per res. Només amb l'ambició de fer el seu poble (perdó, ciutat) un lloc millor on viure.

Li vull donar tot el meu suport. Perquè ja fa anys que ens "coneixem" i crec que és una persona amb senderi i perquè trobo d'una valentia extraordinària que segurament jo mai tindré, passar de la paraula a l'acció.

Entesa per Calella

Un turista més

2011-05-09T08:33:00.003+02:00

Ahir al matí vaig haver de portar la família a l'aeroport. Era molt d'hora al matí i hi havia poc trànsit, i en la meva tornada cap a casa em vaig permetre deixar volar la imaginació per sentir-me com un turista més que arriba a la nostra ciutat, amb els ulls oberts, observador, interioritzant els detalls d'una nova ciutat, com tants cops he fet amb altres ciutats.

I em vaig trobar que tenim una ciutat bonica, que crida l'atenció, amb mar i muntanya, amb un perfil monumental que es veu de tot arreu i que va variant segons s'avança. El port, el Palau Reial, la Muntanya de Montjuïc amb l'anella olímpica, el Moll de la Fusta, el Barri Gòtic, l'arquitectura modernista, els immensos edificis del 22@. Una ciutat amb mil coses per descobrir i poc temps per fer-ho.

Els turistes poden ser engorrosos, sobretot segons quins, però la impressió que un turista s'emporta d'una ciutat ve molt condicionada per la gent que hi troba. És per totes aquestes sensacions que jo, quan trobo aquells individus rossos i recremats pel sol com si fossin gambes de Palamós, em poso a la seva pell socarrimada, i sempre que puc miro de donar-los un cop de mà, i que quan tornin a les seves fredes contrades, recordin que a Barcelona van ser tractats com calia.

Boom boom boom boom

2011-05-06T09:07:00.005+02:00

Sabeu quan tens ganes de fer-ho petar tot? Quan engegaries tot i tothom a prendre pel sac? Quan fotries un petardo que fes boom i apasiau?

Doncs quan passa això, millor fer-ho petar tot, però amb un bon blues, que almenys ningú pren mal.

Boom boom boom boom.

El forro dels collons

2011-05-05T07:00:00.002+02:00

Dissabte passat vaig anar de compres i vaig veure aquesta jaqueta. Em va agradar de seguida. Era just el que buscava. Era còmoda, lleugera, prou elegant, i em venia just a la mida.

Una única pega: calia posar-li aquest folre interior tan lleig? No me la podré treure mai en públic!

Ara entenc l'expressió "el forro dels collons".

L'avantguarda

2011-05-03T07:00:00.000+02:00

Avui surt als quioscos per primer cop La Vanguardia en català. És una bona notícia. Que els diaris més llegits d'un país es publiquin en la llengua del país hauria de ser una cosa normal, i per desgràcia encara no ho és.

Ara bé, la traducció al català arriba després de 130 anys de diari. I no 130 anys qualsevols. Són 130 anys de bon periodisme, sens dubte, però també de fer la viu viu al poder, hi hagués qui hi hagués i putegés Catalunya o no ho fes. La Vanguardia ha rigut les gràcies a Alfons XIII, Primo de Rivera, la Segona República, Franco i Juan Carlos. En aquesta darrera etapa més democràtica el piloteig s'ha tornat a repartir segons qui manava, de socialistes a populars, passant per convergents, no sent mai massa descarats, no fos cas que els altres se'n recordessin quan canviaven les tornes. I ara publiquen en català, però no escriuen en català. Tradueixen, com els d'El Periódico. I traduiran amb una eina informàtica molt potent i collonuda, però que no és un periodista, no és una persona i trobarem cagades i incoherències com les que a vegades trobem al butlletí dels sociates. Errades i incoherències que no es trobarien si el diari es pensés i es parís en català, que seria l'autèntica normalitat.

Una pregunta que sorgeix és "per què ara?" La resposta és "perquè ARA". La Vanguardia porta anys insinuant que potser publicaran en català, però sempre ho han anat posposant. Inexplicablement, el passat mes de febrer, el President del diari comunica que definitivament treuran l'edició en català, i en tres mesos la tenen enllestida. Que això coincideixi en el temps amb l'estrena de l'ARA i amb què aquest els ha pispat molts lectors no és cap caprici del destí. És un caprici del mercat, i en això La Vanguardia hi té la mà trencada.

La Vanguardia i el Grup Godó és l'arquetip del botiflerisme de la burgesia catalana. Serà català mentre això sigui rentable. I jo no penso comprar-lo aquest "nou" diari, però compto amb ells, perquè quan la independència de Catalunya els suposi millor negoci, seran els nostres millors aliats.

Democràcia Mundial

2011-05-02T07:22:00.000+02:00

Osama Ben Laden és un terrorista declarat, que va amenaçar els Estats Units i tot l'occident públicament i va complir amb escreix les seves amenaces. Hi ha pocs dubtes que sigui un assassí culpable, però també és una persona humana, i té drets.

Aquesta matinada, Barack Obama ha aparegut a la televisió per informar que les forces armades del seu país han organitzat una operació militar neta, on no ha mort cap soldat nord-americà ni cap civil, i malgrat aquesta netedat, Ben Laden ha estat executat a sang freda, sense judici ni defensa.

Lluny d'avergonyir-se, el Comandant en Cap de l'exercit i representant de tots els estatunidencs, compareix en públic ple d'orgull per vanagloriar-se d'aquesta flagrant vulneració dels drets humans, i milers de persones s'han aplegat a les portes de la Casa Blanca per victorejar el líder de la Democràcia Mundial.

No amagaré que lliurar-se d'un individu com aquest em desperta sentiments de tranquil·litat, però no dono crèdit al cinisme i la desvergonya que mostra el país que governa els nostres designis.

Mil

2011-04-29T10:23:00.000+02:00

Mil idees. Mil impressions. Mil cops de mall. Mil experiències. Mil retrobaments. Mil adéus. Mil amics. Mil coneguts. Mil saludats. Mil cretins. Mil debats. Mil polèmiques. Mil estirabots. Mil anades d'olla. Mil opinions. Mil cançons. Mil concerts. Mil dances. Mil novel·les. Mil imatges. Mil viatges. Mil novetats. Mil vides. Mil ganes. Mil canvis. Mil històries. Mil disgustos. Mil relats. Mil iniciatives. Mil genis. Mil cabrons. Mil descobriments. Mil hippies. Mil polítics. Mil països. Mil gràcies. Mil insults. Mil camins. Mil barreres. Mil cims. Mil visites. Mil pel·lícules. Mil salts al buit. Mil orgasmes. Mil badalls. Mil arrugues. Mil floretes. Mil rajades. Mil fanalets. Mil balls de festa major. Mil gols. Mil fores de joc. Mil reis mags. Mil reis lladres. Mil cistells. Mil rovellons. Mil caramels. Mil ametlles amargants. Mil invents. Mil mentides. Mil capricis. Mil joguines. Mil esforços. Mil plaers. Mil quilòmetres. Mil anuncis. Mil lliçons. Mil acords. Mil crits. Mil plors. Mil compres compulsives. Mil entrebancs. Mil gaseles. Mil lleons. Mil ciutats. Mil somriures. Mil plors. Mil desesperacions. Mil amors. Mil estius. Mil hiverns. Mil tempestes. Mil albades. Mil matins. Mil nits. Mil aventures. Mil passions. Mil bogeries. Mil olors. Mil il·lusions. Mil bufetades. Mil petons. Mil...

Mil cullerades.

Duel d'estils de lideratge

2011-04-28T10:03:00.000+02:00

Ahir el Barça es va sepillar el Madrid. Va guanyar 0-2 al Bernabeu. Sobre el camp només hi va haver color blaugrana. Gairebé 80% de possessió per al Barça. Més de 700 passades bones del Barça per 180 dels blancs. Etcètera, etcètera, etcètera.

Però aquesta semifinal de Champions no s'ha jugat només al camp. S'ha jugat a les banquetes i sobretot a les rodes de premsa. Mourinho en sap molt de carregar l'ambient, de provocar, d'exaltar els ànims, en resum: de fer que el menys important sigui el futbol. I durant aquesta temporada com a tècnic del Reial Madrid ha portat aquesta manera de fer fins les últimes conseqüències. El motiu és clar: jugant a futbol el seu equip és pitjor que el Barça i ha de guanyar els partits d'una altra manera. I el cas és que fins ara li havia sortit bé. Era evident que els quatre clàssics seguits es jugarien al camp amb tècnica, però també amb tàctica, estratègia i psicologia, i en els dos primers, els sistemes desestabilitzadors de Mourinho van funcionar. El partit de lliga es va empatar, però per mi va ser una derrota del Barça i de la seva manera de jugar, més que res perquè no la va poder portar a terme, i el de Copa, és evident que es va perdre.

Guardiola, en canvi, porta tota la temporada evitant enfrontar-se amb el seu rival directe. Només ha volgut parlar de futbol. Fins abans d'ahir a la tarda, quan fa una jugada magistral d'autèntic líder. Per primer cop contesta directament Mou, i a sobre amb contundència, i al meu entendre aconsegueix quatre coses:

Donar un cop de puny sobre la taula i dir que ja n'hi ha prou d'insults i de mentides. Que de batalles extraesportives a l'entorn entre Barça i Madrid n'hi ha hagut sempre i n'hi haurà sempre. Ells amb la central lechera i nosaltres amb els d'aquí, que quan s'hi posen déu n'hi dó. Però mai fins ara ningú havia portat aquestes batalles fins la gespa amb tanta intesitat com ho ha fet Mou. I algú li havia de parar els peus.
No entrar al drap és molt noble, però l'ha portat a perdre els dos primers rounds i no es pot permetre perdre'n un altre. Ha d'entrar en aquest joc i guanyar-lo. I ho fa, o i tant que ho fa, i a sobre amb elegància i fermesa.
Motivar el seu grup. Ahir no calien vídeos de Gladiator. Aquella roda de premsa és la millor xerrada de motivació d'equip que he vist mai. Comproveu-ho: el dia que estigueu una mica baixos us la poseu i veureu com us entren ganes de menjar-vos el món. Aquí la teniu.
Motivar l'afició, que havia quedat una mica moixa després de l'empat amb regust de derrota i la pèrdua de la Copa

I quan acaba el partit, nou combat d'estils. En Pep torna a la seva tònica habitual. No opinar de res que no sigui futbol, i Mou fa un espectacle dantesc. Paranoia, persecució, i en lloc de parlar de la institució històrica que representa, del seu equip i els seus jugadors, només parla d'ell, ell i ell.

D'ahir només hi ha una cosa que em sap greu. La lamentable baralla del descans, de la qual ningú parla massa, però està allà. Pinto va acabar expulsat i crec que tan ell com Milito haurien de demanar perdó públicament per haver perdut la concentració i haver caigut en les provocacions dels blancs.

En resum, que en uns temps on, en tots els àmbits, els bons líders escassegen, fa goig que aparegui algú com Pep Guardiola, i fa encara més goig que sigui el nostre entrenador.

Cap al Nord!

2011-04-27T07:00:00.002+02:00

Cap al Nord senyoreta Teschmacher! Sempre cap al Nord!

I això és el que hem fet aquestes vacances de Setmana Santa. Anar cap al Nord. La primera parada va ser a Garriguella, a l'Alt Empordà, per visitar el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, que dóna recolzament a l'única població de tortuga mediterrània en estat natural de Catalunya, i també a la resta de tortugues autòctones i altament amenaçades del nostre país.

En acabat, un bon àpat a Ca la Gina, al bell mig del poble de Garriguella, on a part d'un bon àpat amb plats de la terra amb un gir creatiu, s'ha de gaudir de l'experiència de ser aconsellat per la propietària, que s'asseu a la taula per comentar la carta. Per acabar-ho d'arrodonir, una visita a la botiga de la Cooperativa vinícola local, per comprar vi novell i algun de criança.

I vinga cap al Nord! Fins arribar a la vila marítima d'Argelers de la Marenda, on teníem contractada la base d'operacions. A la platja d'aquest poble, durant la guerra civil espanyola, s'hi va instal·lar un camp per als refugiats que creuaven vençuts la frontera, entre els quals es comptaven alguns avantpassats meus. Sorprenentment, en l'ampli ventall d'informació del poble que vaig consultar, no hi vaig trobar ni una sola referència.

El segon dia, al matí, visita a la platja més nord, tocant la desembocadura del Tec, hi ha l'espai natural de Mas Larrieu, un sistema dunar molt ben conservat, amb vegetació de canya, tamariu... i figueres de moro! Un paisatge salvatge i dur. A la tarda, visita a Cotlliure sota la pluja. Aquesta ciutat té un nosequè que hi tornaries un cop i un altre. Tot i l'aiguat, vam visitar-la de dalt a baix, només ens va faltar una escapada al cementiri per veure la tomba de Machado.

Tercer dia: Sant Jordi. Al matí descans i aprofitar les estonetes de sol a la piscina. A la tarda busquem ambient de Diada a Perpinyà. I trobem ambient festiu, sí, però no de Sant Jordi. Ni parades de llibres ni de roses. Només uns cantaires vestits de catalans, que cantaven en català. Recordaven molt a les caramelles, així que la seva presència es devia a la pasqua, no pas a Sant Jordi. Després de buscar per tot el centre de la ciutat, finalment vaig poder comprar una rosa en una floristeria, on hi havia cua de catalans. Els de davant meu van intentar parlar amb la florista sobre Sant Jordi (tot en francès, clar):

Català: -Aquí no celebreu Sant Jordi, doncs?
Florista: -No, aquí ho fem per Sant Valentí
C: -A Espanya també es celebra Sant Valentí, però els Catalans celebrem Sant Jordi
F: -No, no, aquí es fa per Sant Valentí

# Resum de la conversa: No maco, els catalans som nosaltres (encara que fem servir el català només per cantar caramelles) vosaltres sou espanyols i feu coses rares. #

El quart dia ens quedem a Argelers, i hi visitem l'espai natural de la Massana, un bosc mediterrani amb una graduació d'estrats de vegetació molt marcada. A les zones baixes i les obagues bosc de ribera amb faig. A les solanes baixes, alzina i roure, i a les parts més altes, assotades continuament pel vent de llevant, arbustos espinosos, brucs, i com a molt alguna estepa. Hi anàvem a passejar una mica, però ens vam anar animant i ens vam acabar enfilant a la Torre de la Massana, un torreó medieval de guaita al cim més alt, des d'on en un dia clar (que no era el cas) es pot veure tota la costa fins Cotlliure, Cervera i Portbou i els Pirineus, que acaben allà.

A la tarda, un passeig per la platja principal i els voltants, on se celebrava la "fête americaine" amb toros mecànics, música country i botiguers disfressats de cowboy (WTF!?).

I per últim, el cinquè dia, de tornada a casa, ben d'hora per no trobar retencions. Vam fer el primer tram per la carretera costanera, que passa per Cervera, creua la frontera cap a Portbou i porta fins a Figueres. Allà sí, vam prendre l'autopista, però en vam sortir a l'alçada de l'aeroport de Girona, i vam enfilar cap a Campllong, on vam recollir una safata de cargols a Can Barris, i ens els vam endur a casa, per acabar les vacances amb un bon dinar i una bona migdiada de dilluns de pasqua.

Què us sembla? Cinc dies ben aprofitats, no?

Desconnexió

2011-04-26T08:58:00.000+02:00

Cinc dies de desconnexió gairebé total. Durant aquests dies he estat capaç d'oblidar per complet la feina, i l'actualitat també. El bungalow del càmping francès on m'estava tenia una tele amb només canals francesos i alemanys i em feia bastanta mandra seguir res amb tant d'esforç en plenes vacances, i tenien wifi, sí, però només al voltant de la recepció, i també feia mandra caminar fins allà per connectar-se (tot i això m'hi vaig apropar un parell de tardes per piular una estona).

Però mira, arribo avui i em poso al dia, i resulta que tampoc no m'he perdut res. Un Sant Jordi aigualit per la pluja i per les vacances de setmana santa i la proesa de Sergio "mans de fang" Ramos. La família ja em va comentar per telèfon que el poeta de Sevilla havia rebentat la copa del lladre amb un autocar, però em vaig pensar que feien broma.

Així que, després de cinc dies de desconnexió laboral, informativa i tecnològica toca tornar a pencar, toca tornar a la rutina informativa de dictadors àrabs enfollits i desastres nuclears, i per fi, torna a tocar connectar-se al món virtual. Doncs tornem-hi que no ha estat res.

Voldria que la meva terra fos el mar

2011-04-15T07:29:00.000+02:00

Crec en un món global. Crec en ser ciutadà del món. Crec en un món sense fronteres. Crec en ampliar en comptes de reduir. No crec en nacions ni en obligacions. Voldria que la meva terra fos el mar, que sota l'aigua no hi ha peles no banderes ni nacions.

No sóc gens nacionalista, però no m'agrada que em trepitgin, no m'agrada que m'ofeguin, no m'agrada que se'm pixin a sobre i diguin que plou. Per això diumenge passat vaig votar Sí, i ho tornaria a fer tants cops com calgui.

Treu-me d'aquesta tempesta, treu-me que ja no puc més.

Declaració d'intencions

2011-04-14T07:50:00.000+02:00

Ahir es va debatre al Parlament l'entrada al Ple o no de la proposta de Llei de Declaració d'Independència. Cada partit amb representació hi va dir la seva. Tots van dir el que s'esperava d'ells. En alguns casos, però, el seu discurs i el seu vot em sembla més greu que en d'altres:

SI i Laporta: SI va ser qui va fer la proposta i la va defensar com era lògic, i el seu dissident, Joan Laporta (que per cert, feia molt mala cara, potser d'alguna sessió extra al LDG?) els va seguir en aquest sentit

ERC: Van ser coherents amb el seu ideari i van votar sí. La pregunta que cal formular-los és per què ells no han estat mai prou valents com per fer aquesta proposta, ni tan sols quan tenien molta més representació que ara.

PP: Una senyora que de nom es diu Llanos, però tranquil·lament es podria dir Piluca, ens va explicar, convenientment en castellà, els arguments del seu partit, que no cal explicar massa, perquè ja els coneixem prou.

C's: Gran dia per a Albert Rivera. Ahir va poder esplaiar-se, també en castellà, en l'únic tema en el que té arguments: la unitat d'Espanya i la llengua comuna dels espanyols.

PSC (perdó, PSOE): El discurs de Montserrat Tura em va agradar. Hi vaig estar d'acord al 100%. La Constitució Espanyola està obsoleta, té més de trenta anys i cal ser prou valents per modificar-la. Hi ha dos problemes, però: que a la Tura, en això i en tota la resta, no hi ha ningú del seu partit que se la cregui; i que ahir no es debatia la proposta de Llei per canviar la Constitució. Es debatia la proposta de Declaració d'Independència perquè n'hi ha molts que ja ens hem cansat d'esperar que Espanya canviï en alguna cosa.

CiU: Lamentable i molt greu que el partit del Govern segueixi acoquinat, segueixi cagadubtes, segueixi amb el sí però no, segueixi amb l'"això no toca" de Pujol. Si no fos perquè el President Mas, no es va dignar ni a entrar a l'hemicicle durant el debat, pel discurs acollonit que feien semblava que es debatés la Llei definitiva i no la proposta d'entrada en Ple. Tots cagadets i amb els pebrots ben agafats pels suports econòmics d'Unió, que dins la coalició i dins el Govern, segueix fent "el que els dóna la gana", i que Marta Ferrusola no s'hi jugui cap braç perquè el perdrà.

Resumint, que la discussió per la Declaració d'Independència, al final, es va convertir en una Declaració d'Intencions. I ben clara. Els qui vulguin realment que Catalunya engegui Espanya a regar d'una vegada per totes, ahir els va quedar ben clar què han de votar i què no.

Colonialisme camuflat

2011-04-13T06:50:00.001+02:00

Des del segle XVI els països europeus van conquerir el món. Van explorar, conquerir i massacrar per obtenir els recursos que els permetrien expandir-se i créixer econòmicament. Després de la Segona Guerra Mundial, aquell expoli sense escrúpols va començar a considerar-se políticament incorrecte, i poc a poc, totes les metròpolis europees van anar a concedint la independència a les seves colònies. En la majoria dels casos, però, sempre es mantenia una relació comercial i una mena de contacte paternalista, en què el "papa" ensenyava el "nen" com havia de ser aquella democràcia incipient. A Àfrica, aquesta relació tutorial malsana va durar fins ben bé els anys vuitanta, i en molts casos va acabar com el rosari de l'aurora, amb guerres civils genocides i fratricides entre les ètnies dels països. Després d'allò, els mandataris europeus van decidir marcar distància. Aquells països eren nacions independents que ja no depenien per res de la "mare pàtria".

I així ha estat fins els nostres dies. Però si es furga una mica, de seguida es veu que l'explotació econòmica i l'expoli de recursos naturals per part dels europeus segueix ben vigent, i quan això queda més a la vista és quan van mal dades.

El govern francès s'ha fet l'orni durant la crisi electoral que fa sis mesos que dura a la Costa d'Ivori. Poc a poc, pero, va començar a enviar-hi tropes, i quan la situació d'estancament en el comerç del cacau s'ha fet insostenible, ha donat un cop de puny sobre la taula, i ha intervingut a favor d'una de les bandes per acabar la situació d'incertesa d'una vegada per totes.

I això ens demostra que Europa continua campant per Àfrica sent el "papa", el tutor, l'explotador, el colonitzador, el conqueridor i el massacrador. Ei! Però que no es noti, eh?

Hola, soy Coco

2011-04-12T09:08:00.000+02:00

Aquests del Cortinglés es van perdre aquell episodi de Barri Sèsam en què Coco ens ensenyava a comptar. Almenys a mi, no em surten vuit dies per enlloc.

Surf & Turf

2011-04-11T07:00:00.001+02:00

Surf and turf, traduït, vindria a ser "mar i muntanya". Doncs això és el que vam fer dissabte, un mar i muntanya. Ens vam llevar no massa d'hora, i vam anar fins la Font Picant d'Argentona, d'on surt la ruta cap al Castell de Burriac. Feia ben bé vint anys que no hi pujava. Crec que l'últim cop va ser un diumenge al matí amb una colla de l'escola, quan encara devíem fer EGB (uf! Que iaio sona això!). L'ascensió va ser dura, però ràpida. A un quart d'una ja érem a dalt. Quines vistes! El mar i tota la plana del Maresme: Mataró, Cabrera, Vilassar, Premià i al fons l'skyline de Barcelona, i pel darrera Argentona, Dosrius i les muntanyes de la Serralada de Marina.

Havíem previst dinar un entrepà a dalt, però era massa d'hora, i com des d'allà vèiem el mar, vam pensar: i si ens n'anem a menjar el bocata a la platja, què? Dit i fet. Vam baixar fins el cotxe i vam enfilar cap a la platja de Teià*. Vam dinar tranquil·lament, i com que feia un sol espaterrant, molta calor, i la temperatura de l'aigua no era especialment baixa, vaig decidir estrenar la temporada de bany amb una bona capbussada.

I vet aquí que en quatre horetes vam sortir de Barcelona, ens vam enfilar a un cim de la Serra de Marina, ens vam capbussar al Mediterrani i encara vam ser a temps de tornar a casa per fer una dutxa i una bona migdiada abans de veure el partit. Un dissabte ben aprofitat, sí senyor!

*Bé, ara és d'El Masnou, però la platja del voltant de la desembocadura de la Riera de Teià, fins no fa massa anys, pertanyia a Teià, quan per un acord, que no conec massa bé, es va cedir als veïns de baix.

Missió impossible

2011-04-08T09:07:00.000+02:00

Quan a un grup o solista li demanen que reinterpreti el tema d'una pel·lícula, el resultat sol ser suat. No és el cas de la versió de Mission Impossible que va fer Limp Bizkit. Pot agradar més o menys, però li donen la volta a la peça original, i transmet una energia imparable, que fa falta, perquè hi ha setmanes que sembla missió impossible arribar a divendres, però guaita, aquí estem.

Enganyat

2011-04-07T09:43:00.000+02:00

Darrerament no he fet massa formació i crec que n'hauria de fer més per mantenir-me al dia i no rovellar-me. Fa uns dies, em van passar informació d'una xerrada amb un títol molt cridaner que feia referència a un tema molt d'actualitat entre els que treballem en el medi ambient. La responsabilitat ambiental. Tot i que hi havia partit de Champions i es veia clar que arribaria tard a casa i segur que em perdria algun gol, vaig decidir que era una bona oportunitat de veure per on van els trets en el sector i em vaig apropar al Col·legi d'Enginyers. A veure què explicaven.

Em vaig sentir molt enganyat. La xerrada la donaven els membres d'un despatx d'advocats, i ens van parlar de responsabilitat penal dels enginyers i les empreses, i per a que us en feu una idea, es va parlar més de prostitució (sí, heu llegit bé) que de medi ambient. L'advocat en qüestió va fer una llarga diatriba posant els pèls de punta a tots els enginyers de la sala sobre com podien ser condemnats penalment els enginyers i les seves empreses.

Només es va parlar de medi ambient en el torn de paraules, i tothom que parlava estava més preocupat per salvar el seu cul que per protegir el medi ambient, i entre línies es podia llegir un "aquests putos ecologistes ens estan donant pel sac". A l'entrar a la xerrada em vaig fixar en un personatge que cridava l'atenció. Un enginyer amb bigoti dalinià, vestit molt d'esport, que desentonava molt entre els seus companys de professió. Vaig pensar que era un cantamanyanes que no devia tenir idea de res. Doncs bé, en el torn de paraules va ser l'únic capaç de parlar amb coherència i va mostrar certa preocupació per l'afectació ambiental de les activitats de l'enginyeria. Les paraules d'aquell senyor estrafolari van ser l'únic que va valer la pena de l'hora i mitja de la sessió.

Un cop acabada la martingala, vaig córrer cap al pàrquing on tenia el cotxe. Ja eren tres quarts de nou. En entrar al cotxe i engegar-lo, la ràdio es va posar en marxa, just a temps per sentir el Pou cantant el gol d'Iniesta. Em vaig cagar en la puta mare que ho va parir tot i carregat de mala llet per haver perdut el meu temps d'aquella manera, vaig enfilar rapidet cap a casa, no fos que també em perdés el segon.

Biblioteca

2011-04-06T07:00:00.003+02:00

Arran d'una conversa feisbuquera vaig descobrir que l'Andreu Martín i en Jaume Ribera havien publicat unes quantes novel·les del detectiu Àngel Esquius i jo només en coneixia una. He recuperat la primera que ja havia llegit i he començat la recerca de les següents. Però com que el passat nadal vaig decidir que no compraria més llibres en paper i els senyors de l'editorial Columna no es dignen a publicar les aventures de l'Esquius en digital, l'altre dia vaig fer una visita a la biblioteca del barri, i hi vaig trobar la segona: Joc de claus.

Feia molts anys que no agafava prestada una novel·la de la biblioteca i la sensació ha estat fantàstica. Aquella pressió de no oblidar-se la data límit. Aquell llibre folrat curosament, amb etiquetes amb codis, amb les pàgines més gastades del que seria habitual. Imagino tota la gent que se l'ha endut a casa. Uns que l'han devorat amb passió i rapidesa, d'altres que l'han assaborit amb te de canyella, i encara uns altres que l'han deixat tot el mes de préstec abandonat sobre una taula i l'han retornat sense llegir-lo, ignorant el que es perdien.

Els qui defenseu a ultrança el compartir material a la xarxa, torneu un dia a la biblioteca, la meca i origen de compartir material subjecte a la propietat intel·lectual.