Earth in the making

Quan estudiava, recordo tot allò dels processos geològics com una cosa incomprensible no per conceptes, sinó per la dificultat d'ubicar tots aquells moviments en un temps geològic dilatadíssim. En canvi, aquests dies, al Hierro, estem veient la terra movent-se, digerint i creant la seva cara del futur. Estem veient els canvis geològics a càmera ultraràpida.

Perdoneu, però a mi em té fascinat. Terratrèmols, emissions de gasos sulfurosos, erupcions volcàniques submarines, creació d'illes, i ara, piroclastos incandescents surant al mar. Què més ens té preparat el mantell subaquàtic canari? Ah! Sorpresa! El que és segur és que veurem una terra en constant moviment i en constant canvi. Earth in the making.

Bones notícies

Heu sentit les bones notícies? Hi ha rock del bo, aquesta nit!

(Aquesta nit... o demà a la nit, però pel cas ja va bé!)

  

Les aventures de Tintín

Uns personatges tan mitificats com els d'Hergé corren el risc de no respondre a les expectatives quan passen a la gran pantalla. Sobretot quan per aconseguir un metratge prou llarg es combinen dues aventures diferents sense massa solta ni volta, afegint passatges nous i obviant-ne de fonamentals. Per tot això, la primera mitja hora de pel·lícula va ser d'un constant aiaiaiai. Però poc a poc, em va anar atrapant i va aconseguir retornar-me a les hores passades endinsat a les pàgines del periodista del tupé. Quan va aparèixer Bianca Castafiore, la pel·lícula ja m'havia fet seu, i la seqüència de la persecució en moto amb sidecar per la ciutat magribina em va fer reviure l'emoció de passar incansablement pàgines assedegat d'aventures. 

Arran d'una conversa a twitter on vam concloure que el Tintín de la nostra joventut parla català, vaig decidir veure-la en la nostra llengua, i no me'n penedeixo. La traducció és força fidel a la dels còmics, i no hauria identificat tant els personatges si ho hagués vist en un altre idioma. Així que versió original sempre, però Tintín, en català.

Totalment recomanable per nens i adults, sobretot per lectors tintinòfils. Només hi vaig trobar a faltar un personatge, el professor Tornassol, que en els còmics, precisament, apareix per primer cop a l'aventura de l'Unicorn. Però paciència, que la darrera frase de la pel·lícula la diu el capità Haddock: "la meva set d'aventures és insaciable!", deixant entreveure que hi haurà noves aventures cinematogràfiques. Temps hi haurà per a que aparegui l'entranyable professor dur d'oïda, i alguna cosa em diu que el veurem caminant damunt la lluna.

P.S.: Va ser la meva primera pel·lícula en 3D, i la conclusió és que "no hi ha pa tant".

Tast de gintònics

De fa un temps està "de moda" prendre gintònics. I de fa encara més temps que és la meva beguda quan surto, o quan estic relaxat a casa. És un combinat molt digestiu, ideal per després d'un àpat copiós, i de sabors intensos i versàtils. L'acompanyament ideal per una vetllada en bona companyia.

Quan me'ls he fet a casa sempre he estat clàssic: ginebra que vaig variant per anar provant, tònica, n'he provat unes quantes i la que més m'agrada és la Fever Tree, i un raig de suc de llimona exprimida i una rodanxa per donar color. Però sabia que hi havia moltes altres combinacions possibles. Així que quan em van proposar fer un tast comentat de gintònics em vaig apuntar de seguida.

Ens van explicar les tècniques per a que sortís millor: refredar la copa, no esbravar massa el gas, i triar condiments que s'adiguin amb la ginebra utilitzada. Així, seguint aquestes pautes vam tastar sis gintònics diferents:

1. Seagram's + Schweppes + Ginebrons secs + pebre en gra


2. Seagram's + Fever Tree + Rodanxa de taronja + Pell de taronja


3. Hendrick's + Schweppes + Rodanxa de cogombre 


4. Hendrick's + Fever Tree + Rodanxa de llima + Pell de llima


5. Bulldog + Schweppes + Pastilles de pega-dolça


6. Bulldog + Fever Tree + Pastilles de pega-dolça + Rodanxa d'aranja

Tots molt sorprenents i variats, amb aromes i sabors que poc esperes en un gintònic. I la veritat és que la sessió no va ser gens pedant, sinó orientada a passar una bona estona i a trobar el gintònic preferit per cada moment i per cadascú. Em va agradar molt. Tant, que, dissabte, a casa, em vaig decidir a experimentar. Vaig fer:

Citadelle + Fever Tree + Arrels d'Angèlica + Branca de canyella + Pell de llimona + Rodanxa de llimona

Va estar bé, però amb un gust massa estrany per a mi. Dels que he tastat fins ara, em segueixo quedant amb un classic. La que mès m'ha agradat ha estat:

Mombasa Club + Fever Tree + Suc de llimona expremuda + Rodanxa de llimona

Què? Us animeu a fer proves?
Per cert, el tast el vaig fer aquí

Anàlisi electoral de pacotilla

Mariano Rajoy ja té la seva majoria. Ara toca veure què fa amb ella. A nivell econòmic poc tindrà a dir. Qui manarà seran la Merkel i els tenebrosos "mercats". El que fa més por és el que pot fer una majoria del PP a nivell de política territorial d'Espanya. No obstant hi ha esperança, perquè va ser durant la darrera majoria absoluta del PP, quan va créixer més l'independentisme català. A veure si per fi, a base d'hòsties, som capaços de deixar anar el llast i alçar el vol.

Ha tornat a quedar clar que per la immensa majoria d'espanyols només hi ha dos colors polítics. Dos colors que cada dia s'assemblen més, i per més vots que treguin la resta, tal com està ara el sistema electoral, no tenen res a pelar. A més si sumes blau i roig surt una mena de violeta rosat que queda entre els dos i que suma cinc escons. La Díez i el Cantó faran raps a l'hemicicle. Izquierda Unida ha tornat a aixecar el vol, però és una llàstima que ho faci amb una majoria absoluta de dretes. Poc podrà fer. Els abertzales entren al Congrés amb 7 diputats i grup propi, deixant clar que no representen a quatre arreplegats que cremen autobusos, sinó a una bona part dels bascos.

A Catalunya, per primer cop a unes generals ha guanyat CiU. Menys mal que aquí no ha guanyat un partit reaccionari... Oh, wait...  La victòria dels democratacristians ja ha estat interpretada per Artur Mas com un aval a les seves retallades en drets socials, i li dóna legitimitat per deixar de banda les tisores de barber i treure les de podar arbres. Aquí a Catalunya, que no ens passi res tampoc...

Poc es parlarà d'un nombre creixent de gent que vota en blanc o nul, i poc es parlarà d'una quantitat enorme de vots cap a partits que no tindran representació, havent tingut tants vots com els que els ha suposat un escó a socialistes i populars, però de la revisió de la llei d'Hont i del sistema electoral espanyol, ja en parlarem un altre dia.

Nota: la imatge l'he vist a twitter, penjada per una tal @AnnaGaius però he estat incapaç de saber-ne l'autoria.

If you tolerate this

Xarlatans amb discursos buits que pretenen tenir solucions als maldecaps que ells mateixos ens han donat. Mercaders que potinegen amb el nostre destí i posen i treuen governs al seu antull, prescindint de sufragis. L'atenció sanitària universal, que tant va costar d'aconseguir, qüestionada, retallada, trossejada i lliurada a les feres. El futur hipotecat per una educació pública sense recursos. La cura del nostre entorn torna al seu paper marginal de fa trenta anys. Monstres empresarials freds i impersonals que acomiaden treballadors per ampliar marges de beneficis ja obscens. Senyors amb xistera i bigoti arrissat que hauríen de passar uns quants torns de tirada a la garjola, però enlloc d'això continuen dirigint la partida.

Si toleres això, els teus fills seran els propers a patir-ho.

  

Back to the Clap

Els Angels of Mercy estan de nou amb la banda al complet, 

i per celebrar-ho, tornen a la Sala Clap de Mataró. 

Dissabte 26 de Novembre a les 22:45h

Actuació conjunta amb El Loco Educado (0:00h) 

que presenta el nou disc "el equilibrio del péndulo"

Entrada anticipada: 6€ + despeses de gestió

Entrada a taquilla: 8€

Venta anticipada a:

http://www.codetickets.com/clap/ca/casadelamusica.cat/382

Twitter @aofmercy

Com arribar-hi

Els polítics cobren poc

El dia menos pensado aparezco de ministra. Te entÉras?

Els polítics cobren poc. I no estic parlant irònicament. En els darrers temps, amb la crisi econòmica que patim, moltes veus troben en els sous de la classe política una forma de retallar, i pregonen que els polítics cobren massa. I aquesta frase necessita una matís. Els polítics no cobren massa. Són els polítics mediocres que tenim, els que cobren massa.

Durant la campanya electoral de les darreres autonòmiques, Artur Mas es va afartar de dir que faria el "Govern dels Millors". I un ou. "Els millors" són la gent amb coneixements, capacitada i amb experiència exitosa demostrada en la gestió i la direcció. I aquests "millors" estan treballant a l'empresa privada, cobrant cent vegades més del que cobren els polítics.

Per si això fos poc, els pocs d'"els millors" que en un atac de patriotisme, hedonisme, protagonisme o aneu a saber què, s'han emmerdat en política, ho poden haver fet millor o pitjor, els poden haver deixat treballar més o menys, però invariablement, la seva reputació ha estat pitjor després que abans del seu pas per política.

Així que amb la prespectiva de cobrar molt menys del que podrien, i amb el risc de sortir-ne escaldats, "els millors" continuen a l'empresa privada, i a la política queden els pòtols que no han servit per res més i que l'han vista com una sortida laboral. De fet, la majoria no han fet altra cosa a la vida.

Els polítics haurien de cobrar molt més. Però no els polítics que tenim ara, sinó uns polítics realment preparats per portar el timó del bé col·lectiu.

I a què ve aquest post ara? Doncs a que en els darrers dies s'està parlant molt de tecnocràcia. Es diu que a Itàlia i a Grècia, els governs electes han estat substituïts per persones amb coneixements, per treure els seus països del pou. Tècnics? Persones amb coneixements? Mentida! Repasseu els nous governs. Els mateixos politiquets de sempre. Alguns han fet carrera a institucions internacionals, però politiquets. Això no és tecnocràcia, això és fer canvis per a que sembli que es fa alguna cosa, posant al càrrec gent amb un cert renom, però amb els mateixos vicis i defectes.

La tecnocràcia real i ben entesa és una altra cosa. És mantenir un dels principis de la democràcia: que qualsevol persona pugui governar, i se l'ha de remunerar bé per suportar aquesta responsabilitat tan gran. Però aquesta persona qualsevol ha d'acreditar coneixements abans de presentar-se a les eleccions, durant el procés electoral i durant el mandat. I si resulta que després no és tan bo com semblava, així com tenim l'opció de votar-lo, cal que tinguem l'opció de botar-lo. La tecnocràcia té perills, però pot ser bona. Ara! Que no ens enganyin. El que estan fent a Grècia i Itàlia no és tecnocràcia, és una cortina de fum.

Perspectiva de Catalunya des del món

Torre d'observació de Clingman's Dome, el punt més alt de les Smoky Mountains

En el meu viatge pel Sud dels Estats Units em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Quan detectaven el meu accent forani em preguntaven "where are you from?" "I'm from Barcelona" responia jo. Sovint, més sovint del que esperava, el meu interlocutor deixava anar un "Oh! Been there! Very nice city!".

Però la sorpresa agradable de què uns parlava la vaig tenir amb un voluntari del Parc Nacional de les Smoky Mountains. Era un home gran, proper a la setantena que, en la seva jubilació, explicava curiositats de la fauna del parc als visitants. En parlar amb ell es va repetir la conversa de dalt, però en aquest cas el "Oh! Been there! Very nice city!" va ser substituït per una conversa realment sorprenent.

Després del "I'm from Barcelona", el voluntari em va etzibar: "So you speak catalan". "Yes, I do!" vaig respondre amb un somriure satisfet i orgullós als llavis. Per si encara no estava prou estupefacte, una nova sorpresa: "Are you still part of Spain or are you free at last?". Boca oberta. "We're STILL part of Spain", vaig contestar remarcant l'STILL. La conversa va acabar amb lloances a la ciutat i a la Rambla.

Després de reflexionar-hi una estona, vaig pensar que no tot està perdut. Que el món ens comença a conèixer, i que aquest bon home es va topar amb un guia que, a més d'explicar els monuments i les tòpics de la cultura espanyola, es va molestar en posar els seus clients en situació de la realitat catalana.

Els qui estan en contra del turisme massiu a Barcelona, potser l'haurien de veure com una oportunitat de fer-nos conèixer al món. Potser hauríem d'aconseguir que tots els guies turístics fossin com el que va guiar el meu voluntari.

Redemption song

Emancipeu-vos de l'esclavitud mental

ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments.

No tingueu por de l'energia nuclear, 

que ningú pot aturar el temps.

Quant de temps ens han de matar els profetes 

mentre ens ho mirem des d'un costat?

Hi ha qui diu que és el que hi ha, 

però som nosaltres els que hem d'escriure els llibres.

No ens ajudaràs 

a cantar aquestes cançons de llibertat?

Són tot el que tinc.

Cançons de de redempció, 

cançons de llibertat, 

cançons de redempció.

  

South USA

El viatge pel Sud dels Estats Units va ser una mica diferent a com solen ser els nostres viatges. Normalment anem de parc natural en parc natural, visitant les ciutats de passada. Però aquest cop, no podíem obviar les capitals de la música, ni llocs mítics de la cultura nordamericana. 

Així que vam combinar els aiguamolls de Florida amb el Kennedy Space Center de Cape Canaveral. Vam creuar els pantans de Georgia on my mind per arribar al Parc Nacional de les Smoky Mountains. Vam gaudir dels bars amb música country en viu a Nashville, fent una incursió a Kentucky per veure les coves Mammoth i fer la ruta de les destil·leries de Bourbon. Vam retre tribut a l'únic rei que el mereix a Graceland, i vam gaudir del rock i el blues al carrer de Beale Street, Memphis. Vam recórrer la riba del Mississippi per la carretera - parc nacional de Natchez Trace, fins arribar a New Orleans, per viure l'ambient crioll, la cuina cajun, la festa desmesurada del carnaval que dura tot l'any i escoltar jazz allà on va néixer, a Bourbon Street. No podíem oblidar les plantacions, els camps de batalla de la guerra de la independència i la de secessió, ni els bayous de Lousiana. Les costes tropicals del Golf de Mèxic, creuant Mississippi i Alabama per arribar a Florida de nou, on ens vam banyar a les platges de sorra blanca immaculada i vam nedar entre manatís als manglars de Crystal River. Tot i els mosquits assassins, no ens vam voler perdre els Everglades, i per acabar, un recorregut pels Keys, arribant fins el darrer, Key West, on vam agafar un ferry cap a Fort Jefferson, una fortalesa de la guerra civil construïda sobre una illa de corall en el Parc Nacional de Dry Tortugas. I finalment, tornar a Miami just a temps d'agafar l'avió. 

Una combinació excepcional de natura, música, paisatge, cultura, excursions i mitomania en els estats del Deep South.

El debat (de merda)

Ahir vam veure l'únic debat entre candidats que es veurà en la campanya electoral de les eleccions al Congrés dels Diputats del proper 20 de novembre. I sorprenentment, aquest únic debat és un cara a cara entre els dos partits majoritaris, deixant de banda, no només els partits petits que aspiren a entrar a l'hemicicle, com ja és habitual, sinó també els partits amb representació parlamentària. És un nou èxit del procés de ianquització per bipolaritzar la política espanyola fins aconseguir, com passa als Estats Units, tenir un bipartidisme amb un partit de dretes i un encara més de dretes. Una de les poques riqueses de la política espanyola, i sobretot de la catalana, és la varietat d'opcions polítiques i el multicolor als parlaments. Però el propi sistema i la propaganda dels dos grans, fa anys que treballen per esborrar tota discrepància amb aquest pensament aglutinador en dos únics partits. En política, com en totes les coses de la vida, diversitat es tradueix en qualitat, i sembla que a PP i PSOE, la pèrdua de qualitat ja els va bé. així no es nota tant que són dos partits de patates.

Pel que fa al debat en sí, cap sorpresa. Els mateixos discursos arnats de sempre: tu has fet això, tu no has fet allò altre, recorda't que vau ser vosaltres qui. I un munt de bones intencions. D'objectius. Volem això, això i això altre. El que volem tots: viure millor. El problema és que cap dels dos candidats ens van explicar amb claredat com pensaven arribar a acomplir aquests objectius.

El candidat socialista es va dedicar a demanar explicacions sobre el programa electoral dels populars, donant ja per fet que aquests seran qui governaran. El popular va dedicar una llarga estona a lloar com de bé funcionava Espanya quan encara no hi havia autonomies, és a dir, durant el franquisme, deixant clar cap on li interessa tornar. 

L'únic punt interessant del debat va ser quan Rubalcaba va preguntar Rajoy sobre la seva intenció de tirar enrera les polítiques progressistes aplicades pel PSOE: eutanàsia, avortament, planificació familiar, i sobretot, matrimoni homosexual. Lamentablement, en Mariano va tirar pilotes fora i no va contestar. Amics i amigues homosexuals, si teniu intenció de casar-vos, feu-ho ja, que això s'acaba.

Resumint: un debat miop, amb només una petitíssima part dels que opten al poder, i a sobre, amb dos representants mediocres, tirant a penosos. I aprofito per dir que ja fa anys que tinc clar que Rajoy és un polític lamentable, i pensava que Rubalcaba era molt superior. Pensava que ahir Rubalcaba devoraria Rajoy i el deixaria en evidència, però ni de bon tros. És igual de trist i justet que el seu oponent.

Terra Nova

Any 2149. Els humans hem degradat la terra fins a límits insospitats. S'ha convertit en un lloc invivible, amb normes estrictes per la supervivència, sense llum de dia i amb una taxa de suïcidis sense precedents. 

Gairebé per casualitat, uns científics obren un portal temporal que transporta els qui el traspassen a la terra de fa 85 milions d'anys. Un indret virginal, on les úniques pertorbacions del medi són naturals, els continents encara són units a Pangea i els dinosaures campen al seu antull. Un paradís. 

Les autoritats hi munten una colònia i hi envien persones escollides per fer una nova humanitat, un reset, un nou inici sense els errors que van portar a l'hecatombe. Però aviat descobrirem que els paradisos no existeixen. Que la condició humana és inseparable de la cobdícia, l'enveja i les ànsies de poder. Hi ha dinosaures carnívors sense pietat, malalties devastadores i com no, rebels que qüestionen el poder establert, que s'intueix que no és tan legítim com sembla d'entrada.

I tota aquesta cassuística és explicada amb una família de fil conductor. Una família que arriba a la colònia d'una forma poc ortodoxa, i que amb les històries dels seus membres, ens van descobrint les interioritats del nou món.

Aquest és l'argument de Terra Nova. Una nova sèrie de la Fox, amb la mà d'Spielberg, de la qual només s'han emès sis capítols, però promet molt. A veure si tenim sort i no s'espatlla.

Shalalalalalalalalashalatidà

Hi ha melodies tan bones que queden en el subconscient. I de sobte un dia, en el lloc i moment que menys t'esperes, sonen a la ràdio, o en un fil musical, i sense gairebé adonar-te'n les estàs tal·larejant. I descobreixes que no ets l'únic, que hi ha algú més que ho fa. I se us escapa un somriure i pràcticament en silenci i sense que ningú més ho vegi, la taral·legeu plegats. La màgia de la música.

Shalalalalalalalalashalatidà

  

Papandreu es posa xulo

És evident que Grècia necessita ser rescatada, però els grecs estan farts de ser la riota del món, d'anys de mala gestió econòmica i d'haver-ho de pagar amb plans d'austeritat inassolibles. Papandreu sap que està a la corda fluixa. Sap que necessita els calers d'Europa, però que té tot el país en contra. I ha donat un cop d'efecte.

Sembla que els grecs no volen aquest rescat, però és evident que el necessiten, doncs donem-los la veu. Preguntem-los si volen ser rescatats o no. El problema és que totes les enquestes diuen que el resultat serà "no". I els diners fan falta. Un "no" seria catastròfic per l'economia grega, i també voldria dir l'expulsió de l'Euro. I aquí és on ve la jugada mestra. Anem fins les últimes conseqüències. Preguntem directament si volen estar dins l'economia europea o no. Amb aquesta pregunta, els grecs s'ho pensaran una mica més. Les enquestes donen un "sí". 

I Papandreu s'ha llençat a la piscina. Donarà la veu als ciutadans i encara té una possibilitat de salvar l'economia grega i la pertinença a la Unió Europea. Però quan es dóna la veu al poble, el poble es converteix una mica en sobirà. No gaire! Però una mica sí. I quan es pregunta al poble, mai se sap si respondrà el que volen els polítics.