Què collons passa?

Per aquest divendres gris i plujós, una cançó d'una "One hit band", que em va fascinar en el seu dia i em segueix agradant encara ara. Una bona melodia, una veu peculiar, i una lletra d'esperança, de lluita i de somnis de revolució.

Si ploreu mentre sou al llit per fer sortir tot el que us ronda pel cap, i teniu un sentiment estrany, aixequeu-vos al matí, sortiu al carrer, agafeu aire fins marejar-vos, i crideu des del fons dels pulmons: Què collons passa?

Que tingueu un cap de setmana ben revolucionari. Salut!

  

Manipulació toponímica #ÉsMaó

El Consistori de Maó, a Menorca, presidit pel Partit Popular, ha començat a tirar endavant el que ja va prometre al seu programa electoral. Canviar el nom de la Ciutat, de l'actual i acadèmicament acceptat Maó, per Mahón, el nom castellanitzat, o bé Mahó, que sembla que és una forma que mai s'ha fet servir. Per fer-ho tot encara més cínic i rocambolesc, i en l'intent de donar-hi una pàtina de falsa democràcia, l'alcaldessa Reynés proposa sotmetre-ho a referèndum, però sense incloure-hi l'opció del topònim actual Maó.

És greu això? Ho és i moltíssim, però segurament no tant com el que hi ha darrera. El Partit Popular ha tingut en les darreres eleccions un repunt a les Balears, i el seu objectiu és esborrar qualsevol rastre de catalanitat de les illes. La seva fita a Balears (i al País Valencià i a Catalunya) és carregar-se el català com a llengua vehicular a les escoles, derogar la llei de política lingüística, sortir definitivament de l'Institut Ramon Llull i implantar el castellà com a llengua única d'ús. Malgrat tenir majories parlamentàries prou àmplies per fer-ho, saben que toparan amb l'oposició dels sectors catalanistes, que, a sobre, seran recolzats per gran part de la població de la resta dels Països Catalans. I si una cosa saben els Populars, perquè en són experts, és que les mesures aniquiladores de la cultura no volen soroll. Així que han dissenyat una estratègia

El éssers humans tenim un enorme lligam amb els símbols i els noms. Donem una grandíssima importància, a vegades exagerada, a allò que ens defineix. I aquí és on ataca la dreta espanyolista. Han començat amb el nom d'una de les ciutats més importants, curiosament, on van a estiuejar molts catalans, que són d'indignar fàcil. El proper pas podria ser treure les quatre barres de la bandera o retirar La Balanguera com a himne de la comunitat. Atacar els símbols. I quan ens toquen els símbols ens enervem.

Però els símbols no són tan importants. Els símbols i els noms defineixen qui sóm, i si canvien, nosaltres canviem una mica, però en essència, seguim sent els mateixos. El que importa no és el que ens defineix, sinó el que som. I el que som és la nostra llengua, la nostra identitat com a poble i la nostra cultura.

Amb aquesta proposta de canvi de nom el PP ha aconseguit just el que volia. Indignació entre els seus opositors. Tot plegat ha fet molt soroll. Els mitjans se n'han fet ressó i les xarxes socials van plenes d'#ÉsMaó. I segurament l'Ajuntament claudicarà a la pressió social i no en quedarà res. Només el cansament. Després vindrà algun altre atac als símbols identitaris, que també guanyaran els catalanistes, només faltaria, deixant-los una mica més esgotats. I quan els opositors, a una banda i l'altra del Mar Balear, cansats per la lluita, creguin que han vençut, que han salvaguardat la simbologia nacional, vindrà l'atac real, no a la definició sinó a l'essència cultural. I com que aquesta essència no ens sembla tan important com els símbols, tot i que ho és infinitament més, i ja estarem cansats de defensar-nos d'atacs absurds, el camí colonitzador dels nacionalistes espanyols serà molt més planer.

Amb això no vull dir que haguem de permetre aquestes ofenses. Però compte. Hem d'estar preparats per defensar el que de debò s'ha de defensar.

La paella i les brases

Durant els darrers mesos, els rebels, amb l'ajut de l'OTAN, han intentat fer fora el Coronel Gaddafi de Líbia per instaurar-hi la democràcia. La setmana passada, la lluita contra el dictador va acabar... com el rosari de l'aurora.

Des de l'inici de la primavera àrab se'ns ha parlat de democràcia, de llibertat, de drets humans. I quan per fi aconsegueixen apresar el dictador, l'estossinen salvatgement en viu i en directe. Per si això no fos prou greu, els líders del món, governants dels principals països de l'OTAN que han col·laborat amb la salvatjada, declaren que el món ara és un lloc millor.

Doncs no, senyors. Que hi hagi un fill de puta menys no converteix el món en un lloc millor quan per derrocar-lo ens hem convertit en fills de puta com ell. Per moltes atrocitats que hagi perpetrar algú, sempre se l'ha de tractar amb humanitat, se l'hi ha de fer un judici just i s'han de respectar els seus drets, perquè si no es fa així, es deslegitima la lluita contra ell. Deixa de ser dolent, perquè l'altre bàndol s'ha tornat com ell.

Clar que, a mesura que es van desenvolupant els fets, es van entenent coses. Just diumenge, el govern de transició democràtica anunciava que Líbia serà un Estat islàmic amb la Xària com a font de dret. Ui sí, qué democràtic! Els libis surten de la paella per caure a les brases, i les potències de l'OTAN (inclosa Espanya, no ho oblidem), un cop més, s'han cobert de glòria.

Loteria

La mort és una loteria. I hi ha gent que en compra molts números. 

En qualsevol cas, descansa en pau, Marco.

Un gran dia

Les coses no sempre van com les desitjaríem, ni en el temps ni en la forma. Voldríem que les coses que fan mal acabessin abans i amb tranquil·litat, serenitat i justícia autèntica, que el fi mai justifica els mitjans. Però tot i aquestes variables que no està a les nostres mans controlar, ahir els capricis del destí es van unir en un sol dia per fer del món un lloc, com a mínim, més habitable.

Si anem a dues resolucions per dia, potser només necessitem una eternitat enlloc de dues per a acabar amb les barbaritats d'aquest món.

Em posaria a parlar de política, de drets humans, de violència gratuïta injustificable, de manipulació de la informació i d'un llarg etcètera, però deixem-ho per dilluns, que és divendres, a La cullerada toca cançó, i avui, com ahir, pot ser un gran dia, i demà també.

La foto és del Flickr d'un tal Papalars

En Robert i les cabres

Als anys cinquanta, seixanta i fins i tot part dels setanta, és a dir, tot el que vindria a ser el període "Cuéntame", la immensa majoria de les famílies de Catalunya tenien entre tres i sis fills, i a la casa només entrava un sou, el del pare, o a vegades dos, però tots dos del pare, ja sabeu, eren altres temps. Malgrat que també eren moments difícils, aquelles famílies sortien endavant. Amb penes i treballs, però anaven tirant. Mentrestant, les esforçades mares, portaven la casa i educaven els fills.

Som als anys deu del segle següent. El temps ha passat ràpid, però en el fons, cinquanta anys no són res. I ens trobem que ara la mitjana de fills per família està entre un i dos, molt menys que abans, i en totes les cases entren els sous de dues persones, el pare i la mare (actualment un d'aquests sous o tots dos són el subsidi d'atur, però posem-nos optimistes i diguem que són dos sous reals fruit d'una activitat productiva).

Qualsevol que no conegui el desenllaç de la història, pensaria que si hi ha més sous, per tant més ingressos, i menys fills, per tant menys despeses (almenys en teoria), les famílies actuals haurien de nedar en l'abundància i viure desfogats econòmicament.

Però, ai l'as! Resulta que, igual que passava a l'època dels Alcàntara, les famílies, qui més qui menys, van tirant i surten endavant, igualment amb penes i treballs, i a sobre, no tenen temps per tenir la casa endreçada i pujar els fills com tocaria.

Així que la meva conclusió és que la classe treballadora, un cop més a la història, ha fet el negoci d'en Robert i les cabres, que mai havia sabut quin era, però el podeu consultar aquí.

La fi d'ETA és a prop

"La fi d'ETA és a prop". Aquesta frase l'he sentida fins la sacietat des de la més tendra infància, en boca d'incomptables Ministres de l'Interior, Presidents del Govern i Directors Generals de la Policia i la Guàrdia Civil, segurament inclòs Luis Roldán.

La treva incondicional vigent, els rumors i les notícies dels últims temps i la Conferència de Pau d'ahir fan que aquestes paraules semblin certes per primer cop. I crec que ho són, de certes. Ara sí, la fi d'ETA és a la cantonada, i tinc una teoria de per què és així.

ETA va néixer en un moment complicat, on l'única manera de fer-se sentir era a base d'hòsties, matar gent era la via per projectar els seus greuges a Espanya i a tot el món. Durant molt temps, molt més temps del que puguem pensar, això va seguir sent així. Però de fa un parell de dècades, ETA havia perdut tot el seu sentit, si és que mai l'havia tingut, i s'havia convertit, exclusivament en una màfia que extorsionava tot i tothom al seu voltant. Tothom, els seus integrants inclosos, veien que allò no tenia futur, però hi havia una cosa que alimentava ETA. L'odi.

Hi havia un odi latent d'Espanya cap a Euskadi que mantenia viva la flama dels violents, i aquest odi no era fortuït. Els partits espanyolistes s'encarregaven de mantenir-lo viu amb discursos incendiaris, amb tòpics reaccionaris que feien inflar la jugular dels etarres i els empenyien a seguir endavant. I aquests partits espanyolistes no feien això perquè sí. Ho feien perquè aquest discurs, i en el fons, l'existència d'ETA, els donava vots.

Què ha canviat ara? Poca cosa. Tot segueix igual, però aquesta cantarella d'odi i de radicalisme ha arribat a un punt de manipulació, de propagandisme i d'evidència de falsedat, que ja no genera odi, sinó que fa riure. Només cal veure les portades dels diaris d'avui parlant de la conferència de pau (ABC, El Mundo, La Razón). Semblen acudits. I aquest riure fluix ha reemplaçat l'odi en el pit dels pocs etarres que quedaven convençuts.

I ves què poètic, el que haurà acabat amb ETA, haurà estat l'humor i el riure.

Master class

Segle XXI. Any 2011. Mes de maig. Dia 15. Una colla d'arreplegats surten al carrer dient que els estan prenent el pèl, que qui governa és el capital, i que els polítics que escullen cada quatre anys només responen als interessos d'aquest capital i vist que no poden fer res més, miren d'aprofitar-se del seu càrrec tan com poden.

Al final resulta que els quatre arreplegats no són quatre, sinó que són uns quants més, i tot i que els mitjans, també dominats pel capital, intenten menysprear-los i silenciar-los tant com poden, acaben tenint ressò internacional. Els partits polítics majoritaris (que ho són perquè no en deixen entrar de nous a repartir-se el pastís del poder i les subvencions) diuen, o bé que han captat el missatge i miraran d'esmenar-se, o bé que els arreplegats, a més d'arreplegats són radicals, antisistema, comunistes, o fins i tot terroristes.

Segle XXI. Any 2011. Mes d'octubre. Dia 15. El soroll dels arreplegats s'ha escampat per tot el món i és evident que no són arreplegats, i tornen a sortir al carrer, però els mitjans de comunicació ho consideren una anècdota i només parlen de 80 persones que han incendiat un cotxe a Roma.

Mentrestant, els partits polítics majoritaris preparen la campanya electoral, i enlloc de fer propostes concretes per esmenar la situació d'expoli que viuen els ciutadans, prenent nota de les pistes que han anat deixant els arreplegats, continuen a la seva, fent electoralisme ranci, sense més missatge que "els de l'altre color són el dimoni", i en algun cas, no gaire excepcional, es treuen la llengua i es fan pam i pipa els uns als altres.

I els pobres ciutadans són cada dia més pobres ciutadans, cada dia n'hi ha més a l'atur, i els seus quantiosos impostos només serveixen per pagar els interessos del deute acumulat, i com que després d'aquests interessos no queda gairebé res, el deute segueix creixent per pagar els serveis, i els interessos també segueixen creixent, i això vol dir que els sous i les pensions baixaran i els impostos pujaran per poder-los pagar.

Segle XXI. Any 2011. Mes de novembre. Dia 20. Malgrat el panorama, la majoria dels pobres ciutadans tornen a votar els lamentables partits polítics majoritaris, que tornen a aprofitar-se tant com poden del seu càrrec i venen el país definitivament al capital.

Ja ho veieu, estimats alumnes: aquesta puta merda va ser el segle XXI.

La vida et dóna sorpreses

En general, els ambients marginals ens causen por i aversió. Però també tenen l'atracció romàntica que dónen els proscrits. Una escena amb quinquis de mig pèl, policies corruptes, dones que caminen per una vorera un cop i un altre, homes sinistres que observen des d'un portal, borratxos que no entenen res, però ho entenen tot, ens tiren enrera a la vida real, però ens atrapen en les novel·les, les pel·lícules... i també les cançons.

Tot i ser un estil musical que no em tira massa, sempre m'ha agradat aquesta cançó. La història d'un no-ningú i els que l'acompanyen al marge de la societat, el relat d'una mort per sorpresa que no sorprèn ningú, i no preocupa ningú, i un crescendo de la big band, per acabar amb la lletania alcohòlica que sentencia la moral del conte: la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida.

El dia que va caure Blackberry

Dilluns passat, cap a mig matí, els que tenim un telèfon Blackberry vam començar a notar coses rares. No ens podíem connectar a internet ni a cap aplicació que hi anés lligada, els serveis de missatgeria gratuïta estaven bloquejats i no rebíem correus electrònics. Avesats a que aquest dispositiu falli de tant en tant, tots vam creure que era un episodi més de malfuncionament puntual del nostre terminal. No va ser fins al cap d'una estona que, a través de les xarxes socials, els patidors de BB vam començar a posar en comú que la fallada era més global, just abans que els mitjans de comunicació se'n comencessin a fer ressò. Vam pensar que era un problema tècnic, d'aquells que duren una estona i queden en anècdota, però resulta que ara mateix, tres dies després, el sistema encara no acaba de girar rodó.

Aquests tres dies d'incomunicació ens han fet adonar de moltes coses. La més frívola, anecdòtica, i simptomàtica dels temps en què vivim és que aquesta desconnexió ens ha creat una "angoixa" que no és normal per a uns hàbits i unes necessitats que fa quatre dies no teníem i que, en la majoria dels casos, són més aviat fictícies.

Una altra més preocupant és que les companyies de telecomunicacions tenen la custòdia de totes les nostres dades i transaccions d'informació. En el cas dels proveïdors de serveis de dades ja ho sabíem, però no sospitàvem que estàvem tan a les mans dels fabricants de dispositius. Perquè arran del pet de Blackberry ens hem adonat que RIM fa passar tot el nostre tràfic de dades a través dels seus servidors, quan n'hi hauria prou amb els servidors de les companyies proveïdores. És a dir, que quan jo envio un e-mail, un whatsapp o un twit a una persona que tinc a escassos metres, el meu mail ha d'anar al servidor de la meva companyia de mòbil, al servidor de RIM, un altre cop a la companyia, i finalment al receptor. I tot això multiplicat pels milions i milions de moviments que els usuaris de Blackberry fem cada dia. Això torna el servei molt més lent i molt més insegur per les nostres dades, ja que la vulnerabilitat es multiplica a cada pas de més que facin els nostres bits.

Això vol dir, que quan ens haguem de canviar el telèfon, haurem de mirar amb lupa l'empresa que el fabrica, el seu comportament mediambiental, la seva responsabilitat social, i ara, a més, què fa amb les nostres dades. Em sembla que em compraré un tam-tam

Gràcies

Vas fer-me de mainadera quan els pares havien de treballar, i venies a recollir-me a l'escola amb una pastanaga crua per a que em mengés pel camí, "que és bona per la vista", deies. Al matí, encara del llit estant, escoltant la ràdio, ens deies quin temps feia fora, per a que ens abriguéssim força o agaféssim impermeable i botes d'aigua si calia. Se'm fa impossible no recordar-te al safareig, rentant roba, que sempre t'havia agradat remenar aigua, i vas fer d'aquesta tasca una art, i encara avui, quan rento la roba de casa meva, utilitzo els consells que de tant en tant, com qui no vol la cosa, deixaves caure. Em vas ensenyar a menjar segons la dieta mediterrània, quan encara se'n deia "menjar normal", i em vas donar lliçons de sostenibilitat quan ni tu ni jo sabíem què volia dir aquesta paraula. Recordo la meva adolescència, quan ens escridassàvem l'un a l'altre, però mira, era el que tocava. Em vas ensenyar a viure, em vas estimar i sempre hi vas ser. Sempre. Fins i tot els darrers anys, quan vas deixar de ser tu, en algun racó dels teus ulls perduts, s'endevinava la brillantor de qui segueix a l'aguait, pendent que tot vagi com cal.

Et vaig estimar, t'estimo i t'estimaré sempre. Sempre. I quan penso que ja no hi ets, només em ve al cap una paraula, que segurament tu em vas ensenyar a dir. Gràcies.