... i 15!

Aquest divendres ens porta, un juliol més, Les Santes, i la cançó d'aquest divendres és El Bequetero, un pasdoble d'arrels valencianes que els mataronins utilitzem per al nostre acte festiu més peculiar: el Desvetllament Bellugós, que se celebra la nit del 25 de juliol dins la Nit Boja.

Es tracta de corejar la melodia d'El Bequetero, i en els quatre compassos sords, aquells en què només toquen els instruments greus de la banda, es compta fins a quinze, tot ajupint-se poc a poc. En arribar al quinze, estant ja a la gatzoneta, es fa un salt fins al cel, i es coreja, tot deixant-se la gargamella, la tornada del pasdoble, saltant i ballant. Tot això, amb l'acompanyament de la banda en viu i la família Robafaves, els gegants de la ciutat, ballant com uns mataronins més.

A més de la música d'El Bequetero, us deixo aquest emotiu vídeo que il·lustra tot això que acabo d'explicar, no sé si prou clarament.

Bon cap de setmana i Glòria a Les Santes!

Senyors que fan gestos

Senyors presidents que accepten vestits caríssims a canvi de no se sap què i ho neguen rotundament durant anys, per haver d'acabar admetent-ho i dimitint. Senyores alcaldesses que admeten la recepció de vestits i fins i tot ho troben normal. Senyors caps de l'oposició que donen suport incondicional i amb la boca ben grossa als seus amics i quan descobreixen que s'han equivocat desapareixen de la capa de la terra i no donen explicacions de res. Senyors empresaris amb bigoti versallesc quefan negocis amb partits polítics i amb institucions governades per partits polítics amb acords sospitosos i suborns de per mig.

Senyors que tenen moltes coses a dir, però tot plegat els fa tant fàstic, tanta ràbia i tanta mandra, que passen de dir-ne res més, i que pensen que potser no cal dir res més i que un gest explica més que mil paraules.

Primer els de casa

A les darreres eleccions municipals, el gran triomfador va ser el discurs xenòfob. De la mà de Plataforma per Catalunya en alguns llocs, i d’un partit tan majoritari com el Partit Popular en d’altres. És el discurs fàcil i atàvic de donar les culpes de tot el que va malament a l’últim que ha arribat, al que és diferent.

Els arguments solen ser que els nouvinguts acaparen totes les ajudes públiques sense haver cotitzat ni contribuït mai, ni de tenir cap intenció de fer-ho, deixant només les escurrialles per als bons, per als que som d’aquí de tota la vida. I segurament tenen raó. El sistema de pensions i ajuts públics està pensat per afavorir els més febles, els que tenen menys, i en aquest cas, els més febles són unes persones acabades d’arribar i que obtenen els beneficis sense haver fet cap input, i això fa que la caixa ens estigui quedant buida.

La part que el discurs xenòfob obvia és que la caixa ja estava buida abans que arribessin els immigrants. Els que venen de fora mai han contribuït, però, i els de casa? Els de casa hem contribuït? És molt fàcil exclamar-se perquè els moros i els sudaques es queden els pisos de protecció oficial, les pensions i la prestació d’atur sense haver treballat mai aquí. Però per què ningú critica l’empresari que té treballadors sense contracte per no pagar les cotitzacions a la seguretat social? Per què ningú crida contra el treballador que, tot i acceptar aquestes condicions inacceptables, continua cobrant la prestació d’atur? Per què ningú assenyala l’empresari que paga la major part del sou als seus treballadors en un sobre, deslliurant-se de diner en negre i estalviant quota de seguretat social i IRPF? Per què ningú parla dels professionals que ofereixen els seus serveis sense IVA a les factures, que “així ens ho estalviem tots dos”? Per què ningú diu res dels milions de serveis domèstics que es fan cada dia sense contracte, sense assegurança i per tant, sense IVA, sense quota d’autònom i sense retenció d’IRPF? Per què ningú se’n recorda ja que el govern d’Aznar va fotre mà a l’enorme superàvit de la Seguretat Social per tapar altres forats i aconseguir el tan celebrat dèficit zero? Per què ningú crucifica qui desinfla el preu d’una compra-venda immobiliària per generar diner negre i pagar menys impostos de transmissió patrimonial? Per què ningú es queixa de què visquem en un país on vora el quaranta per cent de l’economia és submergida, i per tant no paga impostos ni omple la caixa única de les pensions?

Sabeu per què? Perquè tot això és molt nostre, perquè tot això és la viga a l’ull propi mentre es parla de la palleta a l’ull aliè, perquè és molt millor fotre una puntada de peu al cul dels immigrants i tornar-los al seu país, així nosaltres podrem seguir amb la tan nostrada estafa quotidiana, conservarem la raça ària i pura de l’estraperlo, que a l’hora d’enredar, estafar, enganyar i amagar, primer els de casa.

Sweet home Alabama

Tots tenim al cap estius d'ingènua joventut, plens d'excessos, i sovint associats a alguna cançó que sonava en aquella època o que vam cantar fins la sacietat.

La cançó d'aquest divendres és comercial i prefabricada, però parla d'això, dels estius pretèrits buits de preocupacions, i a sobre està construïda sobre la base de Sweet home Alabama, dels Lynard Skynard, i així, de pas, em vaig ambientant.

Vinga! Eixugueu-vos la gota de suor estiuenca que ja queda menys pel cap de setmana!

La il·lusió (6)

Ja m'agrada que plogui, però en ple juliol no t'ho esperes, i els dies així es fan pesats, grisos i tristos. Costa llevar-se i tot fa mandra, i sembla que el món s'hagui confabulat per amargar-te el dia.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i aquí va el nostre:

Vint-i-set dies conduïnt pel Sud-est dels Estats Units. Sortim de Miami, cap a Cap Canyaveral, fins als parcs naturals dels aiguamolls de Georgia, excursions a peu per les Smokey Mountains, a Tenesse, música country a Nashville, les destil·leries de bourbon a Kentucky, una visita ràpida a Memphis amb parada obligada a Graceland per retre honors al rei. Després enfilem cap al sud per les planures del Mississippi, i recorrem les malmeses costes del Golf de Mèxic, per tornar a Florida i perdre'ns uns dies pels Everglades i els Cais, i tornem a Miami per saludar l'Horatio i agafar l'avió de tornada a casa.

Ànim, que "només" queda una mica més d'un mes!



La il·lusió (1)
La il·lusió (2)
La il·lusió (3)
La il·lusió (4)
La il·lusió (5)

Ui sí, remodelació

Rubalcaba plega per preparar-se com a candidat, que vistes les enquestes, ja cal que es vagi preparant, ja. I deixa vacants els tres càrrecs que ocupava: Ministre de l'Interior, Vicepresident i Portaveu. En un moment com el que tenim, en que la crisi ha cremat tots els membres del Govern, un esperaria cares noves per refrescar l'ambient. Enlloc d'aixó, Zapatero ens nomena Ministre de l'Interior el segon de Rubalcaba, ui quina sorpresa, Vicepresidents Salgado i Chaves, carai tu, dos que no s'han vist mai, i com a Portaveu, tachan tachan... Pepiño Blanco!

O sigui que els canvis en el Govern, l'únic que evidencien, una vegada més, és l'endogàmia de la política, on qualsevol canvi és un canvi de peces, una per una altra, i on les persones noves, per brillants que siguin, no tenen la més mínima opció.

Poisonous skin

They say you have a poisonous skin
and you're made of fine plastic
They say you touch is divine
and who touches you keeps it.

You think you're a complete witch
and what actually happens is you're intoxicated
although you say you don't use anymore,
but people around tell me you do, you do, you do, they say, they say...

Enveja

La nostra societat segueix sent masclista. En molts aspectes, ser home és més fàcil que ser dona, i per moltes coses, els homes seguim tenint uns avantatges injustificats. Ara bé, quan arriben aquestes dates en què la caloreta comença a apretar, hi ha una convenció social que afavoreix clarament les dones.

Veig aquests dies les meves companyes de feina amb vestidets lleugers, faldilles curtes o bermudes, ben acompanyades amb les corresponents samarretes de tirants i sandàlies. I jo morint-me de calor amb els pantalons llargs i les sabates tancades. Els cànons de la societat diu que els homes, almenys en feines d'oficina, han d'anar tapats. I el pitjor és que si un dia m'atrevís a presentar-me a la feina amb samarreta de tirants, pantalons curts i sandàlies, no només em miraria tothom malament, sinó que jo mateix, impregnat de prejudicis, em sentiria absolutament avergonyit.

Així que, nenes, a mi que m'agrada portar quanta menys roba al damunt millor, quan ve l'estiu em feu morir d'enveja.

Independència

Asseguda en un racó, recordava els dies com aquell, en què la felicitat era l'única opció. Dies de sol, barres i estrelles, hamburgueses socarrimades a la barbacoa, nits fresques de picnic a la gespa i torticol·li de mirar enlaire per veure els focs artificials. La recerca de la felicitat dels quatres de juliol perduts l'havia dut a provar tots els succedanis. Alcohol, porros, èxtasi, cocaïna, res no havia aconseguit igualar la joia dels seus cabells rossos voleiant i el jardí donant voltes al seu voltant mentre el seu pare la feia girar cap per avall.

Els focs d'artifici acolorien ara l'habitació fosca, i la il·luminació intermitent mostrava una cullereta doblegada ennegrida, i una agulla perforant un braç relligat amb una goma. A les seves venes esclataven coets de mil colors, i tornava al jardí, a la gespa verda, la bandera onejant al vent i l'olor de carbó i greix. Els petards esclataven al ritme dels batecs del seu cor, pam, pam, pam, cada cop més ràpid, cada cop més seguits, pam, pam, pam, la taquicàrdia de la traca final, pam, pam, pam, i el silenci. La independència.

Cal seguir lluitant

Ahir a la matinada es van desallotjar els darrers acampats a Plaça Catalunya. Ja fa tres setmanes que l'assemblea dels indignats havia decidit aixecar el campament, i només hi quedaven un centenar de penjats amb els seus gossos, en tendes sobre els jardins i hamaques dalt dels arbres. Era el que tocava. Deixar lliure la plaça i a una altra cosa. Ara s'ha de passar a accions concretes que han de ser liderades per no se sap ben bé qui i vehiculades no se sap ben bé com, i estic d'acord totalment en què la plaça havia de tornar a ser un lloc de passeig, de coloms i d'estirades de bossa als guiris.

Però mireu, tinc dubtes. El que està passant a Grècia em recorda que demà ens pot passar aquí, per molt que Zapatero ho negui, i que la nostra societat continua adormida i sense esma per queixar-se. I d'alguna manera, a falta d'altre moviment visible, aquests arreplegats eren un recordatori que hem d'estar alerta, que hem de seguir lluitant.