El club de la comèdia

Espanya està pràcticament en fallida. Cinc milions d'aturats, el model productiu basat en la totxana esgotat, on el partit del govern, "socialista", prefereix rescatar la banca que els ciutadans i els autònoms, s'ha cedit tota sobirania a Europa, especialment Alemanya. La situació pràcticament no podria ser pitjor.

I emmig d'aquesta pedregada, se celebra un debat sobre l'estat de la Nació, on els líders dels dos partits majoritaris, ignorant els problemes en què està immers el país, es comporten com a estrelles del club de la comèdia. Llencen frases ocurrents i esperen la sorollosa aprovació de la seva claca, a la que miren de reüll com dient: mireu, mireu, quina una n'he dit, eh? Però entre frase ocurrent i vítor no s'escolta cap proposta, cap decisió valenta, cap cop de puny sobre la taula, cap cop de timó per fer canviar el rumb d'un vaixell que va a la deriva.

Per si aquesta situació no fos prou lamentable, quan les dues estrelles han acabat el seu xou, les claques abandonen la sala, deixant la resta de portaveus parlant sols, que segur que els artistes convidats no faran tanta rissa com els dos pallassos de la tele, i a sobre gairebé tots són catalufos. És el moment de sortir a fer un cafè i un cigarro. Per al pròxim debat proposo que darrera l'estrada hi posin una paret de totxanes amb uns llums de neó. No crec que es notés la diferència.

I després encara s'estranyaran que hi hagi indignats i gent que vulgui fugir demanant la independència.

Peazo invento la TDT

Aparentment era la panacea: més serveis, més interactivitat, més oferta, més canals.

Però a l'hora de la veritat no tot ha estat tan bonic. Ja d'entrada, tots els televidents que vivim en una comunitat de veïns vam haver de fer una derrama per adaptar la instal·lació. Després vam haver d'anar fent ajustaments, per a trobar les potències adequades a cada grup de canals. I després de tot això què? Sovint fallen els canals i la pantalla es desfà en estranys quadrets. Periòdicament, ens fan resintonitzar per recol·locar els canals o jo què sé, i cada cop que es resintonitza se'n va a la merda l'ordre de canals que havies establert, i tornar-ho a fer comporta ben bé mitja hora, per després, tenir una recepció pitjor de la que tenies abans.

I tot això per a què? Hem guanyat zero serveis, zero interactivitat, segueix havent-hi la mateixa merda de programació amb la mateixa quantitat infumable de publicitat. Hi ha més canals, sí, però, o són de repeticions o són de publicitat 24 hores o són d'ultradreta.

Tota aquesta inversió i esforç, quan tothom té clar que els continguts audiovisuals tenen el futur a internet i no a la televisió. Cada dia penso més que amb la TDT hem fet el negoci d'en Robert i les cabres.

Alternativa Burundi

Quan només ens faltaven uns vuit mesos per rebre l'assignació d'un infant, es van celebrar el·leccions a Costa d'Ivori, de les quals en van sortir dos guanyadors que van formar governs paral·lels. Mentre ells dos s'anaven discutint, el país, l'administració i la comissió d'assignació d'infants restaven aturats sense previsió de reestabliment.

Havíem de buscar una alternativa. La majoria de països amb acord per fer adopcions a Espanya pronostiquen un temps d'espera de tres a quatre anys, que sumats als dos que ja portàvem feien una xifra poc suportable. Llavors vam sentir a parlar de Burundi. L'única ECAI (Entitat Col·laboradora per a l'Adopció Internacional) amb autorització a Espanya per fer adopcions a Burundi és ADDIS Galicia, situada a Vigo i sota el règim de la Xunta de Galicia. Encara no han completat cap adopció, però estimen que el temps d'espera sigui d'un any i mig. Vist que la resta de països se'n van a tres o quatre anys, i que aquest parla d'un i mig, vam pensar que si no sortia bé, ens tocaria esperar tres o quatre anys igualment i que valia la pena fer l'aposta, sobretot perquè l'expedient a Costa d'Ivori segueix sobre la taula, i se suposa que aquella gent algun dia es posaran en marxa.

Així que vam demanar permís a l'ICAA (Institut Català per a l'Acolliment i l'Adopció) per obrir un segon expedient, i vam demanar permís a la Xunta de Galícia per obrir un expedient a una comunitat autònoma que no és la nostra i que no permet obrir dos expedients a l'hora. Després de moltes converses i paperassa entre les dues institucions i nosaltres vam aconseguir l'autorització de totes les bandes.

Burundi demana papers raríssims, legalitzats un munt de vegades, signatura sobre signatura, i que costen moltes hores, moltes cues i molta paciència d'aconseguir. Però ja ho tenim tot, i aprofitant que Sant Joan no és festa a Galícia i aquí sí, demà agafem tot el paperam i ens n'anem a Vigo a signar el contracte, i ara ens toca... a que no sabeu què? Sí. Esperar.

Del bloqueig del Parlament

Dimecres passat un grup de persones va provar d'evitar que es celebrés una sessió del Ple del Parlament de Catalunya. Alguns d'ells de manera violenta i intimidatòria, acorralant els diputats per les cantonades, increpant-los i pintant-los com si fossin bestiar. D'aquests darrers no en vull ni parlar. Són gentussa que busca brega arreu on va, i no es mereixen que n'escrigui ni una sola línia. Però els altres sí. Els que de manera pacífica van decidir plantar-se al Parc de la Ciutadella van fer un acte necessari.

Tinc un gran respecte per les institucions, especialment pel Parlament. El Parlament és sagrat, perquè és la representació de tots els ciutadans, que dipositen la seva confiança en les persones que seuen als escons. Però quan els diputats perden la virtut de representar el poble, el Parlament perd la legitimitat i la inexpugnabilitat. I aquest moment ha arribat.

Crec en la democràcia representativa, com la que tenim, perquè a la meva etapa universitària ja vaig aprendre i aquests darrers dies he corroborat, que el sistema assembleari és collonut... quan les decisions afecten menys de cinquanta persones. Quan es passa d'aquesta xifra és lent, manipulable i ineficaç, i de seguida, per a que l'assemblea sigui viable, comencen a sortir líders que parlen en nom d'uns quants, i aquest és l'origen de la representativitat que tenim. Per tant, fins aquí d'acord amb el sistema.

Però per a que una democràcia sigui representativa ha d'emmirallar-se en el poble, ha d'evolucionar amb ell, ha de canviar amb ell. El nostre sistema polític no ha variat ni una sola coma en els darrers trenta anys. Ja no som aquella societat novella en això de la democràcia, que havia d'anar agafada de la maneta, però als partits polítics i als seus membres ja els va bé aquesta democràcia per dummies, on ells fan i desfan sense demanar permís a ningú, on es veuen perpetuats en el temps i en l'espai, permetent només l'entrada de les veus que els interessen. El nostre sistema representatiu s'ha tornat tancat, bloquejat, inamobible i endogàmic, i l'única manera possible de canviar-lo és entrar-hi, però com que per entrar calen uns requisits inassolibles o bé vendre's l'ànima per llepar el cul a tot l'aparell d'algun partit, els qui ens representen s'han convertit en una casta inabastable.

Aquest sentiment de llunyania fa anys que circula, i manté la participació electoral en nivells francament lamentables. I ara, per fi, hi ha gent que ha decidit que d'això ja n'hi ha prou, que volen canvis, que volen que la seva veu pugui ser sentida, i resulta que el sistema, aquell sistema que tan legítim era, no els ho permet.

Ens cal un sistema polític de qualitat, i per a que qualsevol cosa tingui un bon nivell de qualitat cal revisar, trobar solucions als errors, implantar-les, i tornar a revisar, i tornar a revisar, i tornar a revisar. I aquí fa trenta anys que no revisem res, i el sistema ha perdut la qualitat, la lògica i la legitimitat. I si el poble vol canvis i un sistema parit fa trenta anys no li pot oferir aquests canvis, ha arribat el moment de buscar-los fora del sistema.

Els indignats no volen l'anarquia, no volen repartir hòsties a tort i a dret, no volen que tornem a viure en coves. Volen una democràcia representativa que parli el mateix idioma que la societat, que no estigui estancada en un altar inabastable, que estigui al mateix nivell que ells i amb la qual puguin establir canals de comunicació d'idees en els dos sentits. Volen ser escoltats, i com que el sistema té les orelles tapades, cal cridar ben fort per a que escolti, i si per a això cal aturar el Parlament, s'atura.

Right till the end

Got a pain in the chest,
Doctors on strike what you need is a rest

It's not easy love, but you've got friends you can trust,
Friends will be friends,
When you're in need of love they give you care and attention,
Friends will be friends,
When you're through with life and all hope is lost,
Hold out your hand cos friends will be friends
right till the end

Madurant opinions

Ahir vaig anar a passar el dia amb uns bons amics a Mallorca. I just en el dia que jo trio per desconnectar es produeix un dels fets més polèmics que recordo. Un grup de gent va provar d'impedir als diputats del Parlament de Catalunya accedir-hi per debatre els pressupostos.

Malgrat que hi va haver molt de debat 2.0. Més que mai diria jo. Tot i que me'n moria de ganes vaig decidir gaudir del meu dia a les illes i no entrar en la discussió. Va semblar que no tenia opinió, però en tinc. I tant si en tinc. El problema és que tanta escapada illenca m'ha fet acumular una mica de feina, i no vull fer un post a correcuita. Així que puc prometre i prometo per la setmana que ve un post sobre l'assalt a la Ciutadella. Així tinc temps d'assentar i madurar una mica tot el que en penso, que són moltes coses, i de moment no gaire ordenades.

I mentrestant, el temps va passant

Potser degut a que la comunicació verbal no és un dels meus forts, sempre m'ha agradat molt escriure. Posar les idees per escrit fa que les ordenis, les estructuris, les maduris i les exposis més clarament. Per això, quan l'any 2004, l'Oscar em va demanar que li enviés escrits d'opinió o del que fos, que els penjaria en una mena de pàgina web, ho vaig fer encantat. Sobretot perquè, just llavors acabava de produir-se l'atemptat de Madrid, els enganys del PP i el gir electoral de ZP, i tots teníem moltes ganes de dir-hi la nostra.

Vam anar publicant-hi uns quants escrits, fins que al cap d'un temps, a finals de 2005, l'Oscar em va anunciar, tot solemne: "al final m'he decidit. Obriré un blog". Era el primer cop que sentia aquella paraula. Me'n va fer cinc cèntims, i jo, entussiasmat, i pensant que seria una cosa complicada i rocambolesca, de seguida em vaig llençar a dir-li que si volia seguíem igual, que jo li seguia enviant escrits i que ell els publiqués. La resposta va ser estranya. Va dir que sí, però segur que devia pensar: "doncs obre'n un tu, carallot".

Malgrat tot em va deixar publicar-hi dos o tres textos, i seguint-lo vaig començar a veure que ell no era l'únic. Hi havia milers, milions de blogs. Alguns interessants, altres no tant. Remenant vaig anar trobant antics amics que també tenien el seu petit espai a la xarxa. Em vaig quedar fascinat de la capacitat d'expressar-se que tenien aquestes persones de les que jo no coneixia aquesta vessant. I vaig endinsar-me en universos creatius de gent que no coneixia i que era, simplement genial. I em vaig llançar. Vaig deixar de donar la vara a l'Oscar i vaig obrir el meu. Des de llavors no hi ha hagut aturador.

Poc a poc hem anat llaurant unes amistats blogueres, amb els amics recuperats i amb els nous, i hem creat una mena de comunitat blocaire no gaire estructurada, no gaire ben definida, però que s'ha mantingut en contacte al llarg del temps, sempre opinant, sempre debatent, sempre dient bajanades i d'altres coses que potser no ho són tant. Primer amb els blogs, després al facebook, i ara amb el twitter, però sempre fidels a aquells blogs que ens van fer començar tot això.

I mentrestant, el temps va passant, i diumenge farà cinc anys de la primera cullerada. Moltes coses han canviat. Nosaltres som diferents, les nostres vides són diferents, les nostres opinions són diferents, el món és diferent. Però deixeu-me fer de Rick a Casablanca i dir que sempre ens quedaran els blogs.

Més que un club?

Sempre m'ha fet recança opinar de segons quines coses del Barça quan no en sóc soci. Una cosa és criticar o lloar les decisions esportives, que són vox populi, i una altra molt diferent és ficar-se en la política social del club, que és patrimoni seu. Però amb això de les seccions no em puc estar de ficar-hi cullerada, encara que sigui des de fora i com a observador.

Que les finances del Barça fan aigües ho sabem tots, o ho intuïm tots, perquè president rera president han intentat amagar-ho. Una cosa per la que es pot lloar Rosell és que admet que al banc no hi ha euros, només deutes. I el remei miraculós que han trobat és carregar-se les seccions. Carai! Als grans empresaris d'èxit que governen el club, l'única solució que se'ls acudeix és retallar per la banda més feble. No sé de què em sona.

Ho trobo un error greu. Una de les grandeses del Barça, una de les coses que el fan més que un club, és precisament les seccions que té. Perquè fomenten l'esport minoritari, que no tothom ha de fotre cops de peu a una pilota, i als esportistes de l'elit d'aquestes disciplines els costa trobar llocs on exercir la seva passió. Perquè fomenten les relacions humanes, perquè fan una funció social que no té preu.

Si la directiva vol que el Barça continuï sent més que un club, haurà de buscar altres maneres que demostrin excel·lència, idees imaginatives per sanejar els comptes de l'entitat, utilitzar la tirada del primer equip de futbol enlloc de fer-lo servir com a excusa per retallar. Estalviar-se el que per als números que es remenen són quatre duros, a canvi de tirar per terra les il·lusions de milers d'esportistes, la majoria amateurs, em sembla francament lamentable.

Ole tú!

La Unió Europea. L'Organisme que se suposa que ha de ser el garant de l'estabilitat i l'equitat a la zona Euro, ha donat uns consells a l'Estat Espanyol per remuntar la crisi. Els grans experts de la Unió han donat unes directrius que, fins i tot jo, que no hi entenc un carall en economia, veig que no s'aguanten per enlloc.

La Unió recomana reduir els imports de cotització per animar la contractació. Per pal·liar aquesta disminució d'ingressos, proposen apujar l'IVA i els impostos dels carburants.

Rebaixar les cotitzacions. Desde que Aznar va fotre mà al superàvit de la caixa única de la Seguretat Social per aconseguir el seu famós "dèficit zero" que els fons que hi ha en aquesta caixa s'han convertit en el cony de la Bernarda, però això seria un altre debat. D'acord. Reduïm les cotitzacions, abaratim el cost de contractació i animem l'empresariat a contractar personal per a que puguin produir més. Ja parlarem de com paguem les pensions a mitjà termini, però d'acord.

I per compensar aquesta pèrdua d'input, ens proposen apujar l'IVA i els impostos dels carburants. Collonut. Collem els més febles un altre cop. Fem que els milers de famílies que no arriben a final de mes traspassin el llindar de la pobresa, i que els altres tants milers que arriben justets, deixin d'arribar-hi. D'acord. Assumim que l'ase dels cops sempre sigui la classe treballadora.

A les empreses els sortirà més barat contractar. Però per a que això segueixi sent així, hauran de pagar poquet a aquests treballadors que contractin, que tot i millorar la seva situació, probablement seguiran dins d'un dels dos grups que parlàvem abans. Aniran justets. Les empreses, amb aquest nou personal contractat, produiran més. I ara, amics europeus, ve la gran pregunta que us hauríeu d'haver fet abans de donar consells gratuïts: qui collons comprarà aquest increment de producció?

Ole tú. Oooooleeee tú!

Apago l'antena esportiva

Que si aquells dos clubs han iniciat contactes per tal jugador, que si el representant està valorant diverses opcions, que si en l'operació entrarien aquest i aquell altre jugador, que si ara sí, ara no, i ara altre cop sí, que si només queden per retallar els últims "flecos"...

Quina mandra fan les notícies esportives de l'estiu. Permeteu-me que jo apagui l'antena esportiva fins a finals d'agost. Llavors, quan comenci la nova temporada, veuré quins moviments hi ha hagut i quines són les plantilles definitives, i llavors ja opinaré i em cagaré en la mare que va parir qui calgui per haver fitxat aquella toia per una milionada o per haver deixat marxar un imprescindible per quatre duros, que al capdavall, mentrestant, tampoc puc decidir res.

All you need is love

Aquest cap de setmana vaig de casori.
All you need is looooooveeee papapararàààààààààà.

Lletra de metge

Els metges tenen fama de fer mala lletra. Escriuen ràpid i amb despreocupació. Abans, això portava als farmacèutics a haver d'estudiar criptografia per entendre algunes receptes, i en els casos més difícils, el pacient era enviat de nou a la consulta per aclarir el jeroglífic.

Ara això ja no passa gaire. Els metges escriuen amb ordinador o fan receptes electròniques. No obstant, sempre hi ha gent entestada en evitar que aquesta bonica tradició es perdi, encara que siguin d'altres col·lectius professionals. L'altre dia, a Bilbao, un taxista em va fer aquest rebut:

No sé si està en arameu, en sànscrit o en ciríl·lic, però a veure com m'ho faig jo ara per a que m'ho paguin. Eps! I per si hi havia dubte de la dificultat amb la llengua i l'escriptura, deixo clar que el taxista en qüestió era del mismo Bilbao.