Viatges olfactius

Ahir a la tarda vaig ser a Mataró. Un breu passeig per La Riera sempre acaba convertint-se en un rosari de salutacions, abraçades i "comvatots". Enfrascat en aquests menesters no em vaig adonar que el rellotge corria, i se'm feia tard. Així que vaig enfilar amb pas ràpid cap a la meva cita. I va ser llavors, caminant de pressa pel carrer Sant Benet, gairebé a la cantonada amb Tetuan, quan em vaig quedar desconcertat.

Em va envair una olor familiar, de paper humit i cola. L'olor es corresponia perfectament amb l'indret, i vaig tornar a fer mig metre d'alçada i a mirar embadalit les figures de paper maché exposades a l'aparador del taller d'en Nona. Però vaig reaccionar. Allò no podia ser. El taller d'en Nona ja no hi és. Ara hi ha una perruqueria xinesa, i el mateix Nona, amb la seva barba i la seva peculiar deixadesa d'artista també fa anys que ens va deixar. Vaig afinar el nas, i aquella olor que havia evocat tots els records, ja no hi era, i segurament no hi havia estat en cap moment. Només era un truc del cervell per transportar-me trenta anys enrera, a un món on l'única preocupació era saber si hi havia alguna figura nova a l'aparador.

We love football

El mosaic de dissabte a Wembley deia això. Estimem el futbol. I els jugadors del Barça també l'estimen, i mimen la pilota a cada passada al primer toc, a cada triangulació al mig camp, a cada xut, a cada gol.

Estimem aquest equip. Estimem els encerts que els fan grans i també les errades que els fan humans. Estimem el futbol que ens ha tornat a fer campions.

Cap a Bilbao!

Viatjo poc per feina, i quan ho he fet, sempre m'he queixat aquí que m'ha tocat anar a ciutats amb poc o cap glamour.

Avui les coses canvien. Marxo de viatge per feina a Bilbao. Una ciutat amb fama de bona gastronomia, bona gent, bona cultura, bons museus i un llarg etcètera.

A més, aprofito la meva mobilitat per, després de gairebé cinc anys, escriure el meu. Primer post des del mòbil.

Apa! Fins ben aviat!

Dutxa d'aigua freda

Els partits grans, històrics, i que sempre obtenen representació m'han decebut moltes vegades. Quan arriben al poder, passen dels seus principis i només es dediquen a mantenir-se ben agafats a la cadira i als ingressos que aquesta suposa per a ells i per al seu partit, això quan no es veuen escanyats per qui té el poder real, el capital, i cedeixen, sense massa esforç, a les seves pressions. És per això que fa almenys cinc eleccions que passo de partits majoritaris. Em busco el partit petitet que més s'adigui a les meves creences en el marc de la institució que s'estigui votant. Moltes vegades, aquest vot es perd, i la candidatura triada no obté representació, però per mi no és un vot perdut, i si més gent fes com jo i no es deixés arrossegar per la voràgine publicitària i mediàtica dels partits grans, potser deixaríem entrar aire fresc als parlaments i podrien començar a canviar les coses.

Pensava que era l'únic que pensava així, i la setmana passada, una colla de xitxarel·los planten la seva tenda de campanya a les principals places del país, dient, entre d'altres coses, el que acabo d'explicar a dalt. Imagineu-vos quina eufòria em va envair. Per fi veia que no estava sol en aquest món. Per si fos poc, aquesta canalla robava la primera plana de diaris i noticiaris a la rància campanya electoral, i rebien suport des de totes les bandes. "No els votis, però vota", diuen. I cada cop que ho sento el cor em fa un bot. I vaig a la plaça a tocar la cassola, i penso que ve un diumenge que canviarà el món, que la gent que diu que passa d'anar a votar perquè no creu en els polítics, ara té algú que li diu que hi ha alternatives als de sempre.

I arriba el dia de les eleccions i en Cuní em fot la primera plantofada: participació al voltant del 50%, i la nit em va fotent ganxos d'esquerra i dreta (mai millor dit) fins deixar-me K.O. Resulta que tant de soroll és exàctament, per a no res. Tota la gent a qui li bufava qui ens governa li segueix bufant, i ens acabaran governant, un cop més, els mateixos de sempre. Només hi ha dues candidatures petites que pugen. Una són les CUP, l'única alegria de la nit, que ha augmentat els seus regidors exponencialment, encara que els mitjans no en diguin res; i l'altra, la Plataforma per Catalunya, unes bellíssimes persones amb discurs de cartró pedra que, darrera de l'"odia qui és diferent", no tenen absolutament cap argument.

Les assemblees de les places ja ho advertien: "el nostre moviment tindrà resultats a llarg termini", i segurament serà cert, però què voleu que us digui, jo tenia l'esperança que ahir es començaria a notar alguna cosa, i em van fotre una dutxa d'aigua freda que encara em té tremolant

Amb una mica de sort

Parlen de coses que fa dècades que corren pel carrer: guanyi qui guanyi les eleccions, els perjudicats són sempre els mateixos, guanyi qui guanyi les eleccions, els qui manen són sempre els mateixos. I de coses més recents: per què rescatem els bancs i no el sistema sanitari i educatiu? Per què se'ns culpa de les ànsies de poder i de riquesa d'uns altres?

Tot aquest rum-rum atàvic que corre per les cantonades i pels nostres magins, s'està articulant en una protesta real. Els seus arguments són confusos i no saben massa el que volen. L'únic que saben és que el que hi ha no els agrada.

El primer objectiu de la seva protesta són els polítics, i aquests, confusos, en plena campanya, no saben ben bé què pensar-ne i què dir-ne. Acostumats als discursos prefabricats i estèrils, es veuen en l'obligació de construir arguments frescos, i l'únic que se'ls acudeix als molt imbècils és que s'hi senten representats. Representats? El que us heu de sentir és al·ludits, inútils!

No sé com acabarà aquesta revolució. No crec que arribi a res concret. Però per fi hi ha gent que deixa de queixar-se als bars i surt a queixar-se al carrer, i estic segur, que passi el que passi, el sistema democràtic serà una mica diferent, i amb una mica de sort, serà una mica millor.

Foto: Juan Medina (Reuters)

Conseqüències

No tinc ni idea de si Strauss-Kahn és culpable o innocent. Tot pot ser. Del director del lladrocini mundial es pot esperar qualsevol cosa. Però en qualsevol cas és estrany. I igual que va passar amb el cas de Julian Assange, aquestes acusacions d'agressió sexual són preocupants.

Si és culpable que vagi a la presó i punt, no hi ha discussió. Però si és una manipulació (que també pot ser, que del país de la mentida també es pot esperar qualsevol cosa i del país de l'scaramouche encara més) m'indigna sobremanera que aquests "framings" sempre es facin usant els delictes sexuals. Perquè ara el món sencer dubta de si és cert o no, i això es tradueix en què els milers de persones que pateixin una agressió sexual real, seran menys creïbles davant el món i davant els jutges.

Potser estic sent conspiranòic un altre cop, però els senyors amb trajo negre que munten aquests sidrals haurien de pensar en els danys col·laterals dels seus tripijocs.

Felicitats, Govern d'Espanya

Fa uns mesos, el President del Govern i la Ministra d'Economia van anunciar a bombu i platill que, per premiar qui evita l'economia submergida i paga els impostos indirectes, les rehabilitacions fetes en l'habitage habitual durant el 2010 desgravarien un 10%. Tothom ho va aplaudir, i vist l'èxit, al cap d'uns dies van augmentar aquest percentatge fins el 20%.

L'any passat vaig fer una reforma important a casa, i a l'hora de pagar em vaig estar pensant si fer-ho amb IVA o sense. Finalment, vaig decidir ser legal i contribuir a les arques de l'Estat afegint el 7 o el 16% segons el cas, al que havia de pagar per la reforma. Quan vaig sentir aquesta notícia em vaig fregar les mans. El 20% del que m'havia costat la reforma era molta pasta.

Però faltava llegir la lletra petita. Resulta que les reformes que es beneficiaran d'aquesta bonificació no són totes les del 2010, sinó només les que es van fer a partir del 14 d'abril. El 14 d'abril? Quin cony de data és aquesta? Hauria entès principi de mes o principi de trimestre. Però el 14 d'abril? Què és? La data en que va començar les reformes de casa seva la Ministra? L'aniversari de bodes de Zapatero? Una commemoració de la República?

El cas és que jo vaig fer la reforma a primers de 2010, i ara m'he de menjar els mocs amb la desgravació, i per més inri, em quedo amb la sensació que, pagant l'IVA, vaig ser un imbècil. Felicitats, Govern d'Espanya. Amb mi, heu aconseguit just el contrari del que preteníeu.

A tota màquina, com sempre

El tren corria per la planura, a tota màquina, com sempre. Per la mateixa via de sempre. Hi havia hagut durs ascensos, llargues baixades, trams de corbes, però sempre en la mateixa via. La locomotora estirava el pesat bagatge dels seus vagons, a tota màquina, com sempre. La via era feixuga, amb imperfeccions que feien tremolar tot el convoi, però la inèrcia l'obligava a seguir endavant, a tota màquina, com sempre. Però ara, alguna cosa havia canviat en l'horitzó. En la llunyania, abans que l'infinit fes unir els raïls paral·lels, s'albirava una canvi. Una nova via sortia de la tan coneguda pel tren. Quan s'hi anava acostant podia veure millor la bifurcació. Una via nova, relluent, llisa. També s'hi apreciaven corbes i muntanyes i alts i baixos, sí, però era nova, molt diferent que la que portava sota les rodes desde sempre.

Ho tenia clar. Volia canviar de via. Volia emprendre aquell nou camí. Però les agulles estaven fixades per fer-lo seguir per la via de sempre, i no hi havia cap guarda-agulles a qui advertir per a que les canviés. Ho tenia clar, volia seguir a tota màquina, com sempre, però volia desviar-se per aquell nou viarany. Així que va concentrar totes les seves energies, tots els seus cargols i engranatges en transmetre la seva necessitat de canviar. I vet aquí que, en el primer cas de telequinèsia ferroviària que es recorda, el tren va aconseguir moure les agulles, just a temps per desviar-se cap als nous objectius.

I va seguir rodant, a tota màquina, com sempre. Il·lusionat i amb ganes de descobrir noves fites. Satisfet de la seva decisió, i sentint a la caldera un vent fresc que li deia que els trens com ell, capaços de moure les vies al seu antull, eren excepcionals, i el sol que es ponia li xiuxiuejava: no paris, segueix movent-te, a tota màquina, com sempre.

La ignorància està a l'ADN?

A Llorca hi ha hagut un terratrèmol. Hi ha hagut morts, ferits i damnificats per donar i vendre. Moltes abraçades i tot el recolzament cap allà.

Però avui el post no va d'això. Va de la ignorància. La ignorància que creix i es multiplica, i es magnifica en els mitjans de comunicació.

Aquest matí, al metro, una noia molt amable m'ha lliurat el diari ADN (candidat a desbancar el 20minutos com a millor diari del món). A les pàgines 2 i 3 es relata la destrucció causada pel terratrèmol. I com sempre fa l'ADN amb la notícia més destacada, afegeix uns quants tweets que s'han vist a la xarxa.

N'hi ha sis. D'aquests sis, dos, el 33%, relacionen el terratrèmol amb el canvi climàtic i amb com estem maltractant la natura. El twitter, com internet, i com el món, està ple d'ignorants. Però que un periodista, que se suposa que té uns estudis i una base cultural, dels milers de tweets que es van fer ahir sobre la tragèdia, en triï sis, i dos tinguin aquesta malinterpretació dels moviments sísmics em sembla aterrador.

Potser sóc raro, però a mi, m'ha sacsejat més aquesta pública mostra de fracàs escolar col·lectiu que no pas el terratrèmol en sí.

Dimoni

Avui no em busqueu
Li estic fotent foc al dimoni

Escala cap a l'alcaldia

Estem d'eleccions. I encara que no ho sembli són eleccions municipals. Els candidats, deixaran anar quatre referències a equipaments que necessita el seu poble o ciutat, i després repetiran la cantarella dictada des de la direcció del partit. Campanya electoral local teledirigida des de Barcelona o des de Madrid.

Per sort, a molts pobles i ciutats sorgeixen les candidatures independents, formades per voluntaris de la localitat. Persones sense més aspiració política que treballar pel lloc on viuen.

I al Maresme, concretament a Calella, una d'aquestes candidatures és liderada per un blocaire com tu i com jo. Un dels clàssics de la blogosfera. Un dels de sempre. El músic de cobla, l'home de les escales, l'estimadíssim Vilapou, es presenta a l'alcaldia. I s'hi presenta com un ciutadà més, sense rendir comptes ni demanar permís a ningú per res. Només amb l'ambició de fer el seu poble (perdó, ciutat) un lloc millor on viure.

Li vull donar tot el meu suport. Perquè ja fa anys que ens "coneixem" i crec que és una persona amb senderi i perquè trobo d'una valentia extraordinària que segurament jo mai tindré, passar de la paraula a l'acció.

Entesa per Calella

Un turista més

Ahir al matí vaig haver de portar la família a l'aeroport. Era molt d'hora al matí i hi havia poc trànsit, i en la meva tornada cap a casa em vaig permetre deixar volar la imaginació per sentir-me com un turista més que arriba a la nostra ciutat, amb els ulls oberts, observador, interioritzant els detalls d'una nova ciutat, com tants cops he fet amb altres ciutats.

I em vaig trobar que tenim una ciutat bonica, que crida l'atenció, amb mar i muntanya, amb un perfil monumental que es veu de tot arreu i que va variant segons s'avança. El port, el Palau Reial, la Muntanya de Montjuïc amb l'anella olímpica, el Moll de la Fusta, el Barri Gòtic, l'arquitectura modernista, els immensos edificis del 22@. Una ciutat amb mil coses per descobrir i poc temps per fer-ho.

Els turistes poden ser engorrosos, sobretot segons quins, però la impressió que un turista s'emporta d'una ciutat ve molt condicionada per la gent que hi troba. És per totes aquestes sensacions que jo, quan trobo aquells individus rossos i recremats pel sol com si fossin gambes de Palamós, em poso a la seva pell socarrimada, i sempre que puc miro de donar-los un cop de mà, i que quan tornin a les seves fredes contrades, recordin que a Barcelona van ser tractats com calia.

Boom boom boom boom

Sabeu quan tens ganes de fer-ho petar tot? Quan engegaries tot i tothom a prendre pel sac? Quan fotries un petardo que fes boom i apasiau?

Doncs quan passa això, millor fer-ho petar tot, però amb un bon blues, que almenys ningú pren mal.

Boom boom boom boom.

El forro dels collons

Dissabte passat vaig anar de compres i vaig veure aquesta jaqueta. Em va agradar de seguida. Era just el que buscava. Era còmoda, lleugera, prou elegant, i em venia just a la mida.

Una única pega: calia posar-li aquest folre interior tan lleig? No me la podré treure mai en públic!

Ara entenc l'expressió "el forro dels collons".

L'avantguarda

Avui surt als quioscos per primer cop La Vanguardia en català. És una bona notícia. Que els diaris més llegits d'un país es publiquin en la llengua del país hauria de ser una cosa normal, i per desgràcia encara no ho és.

Ara bé, la traducció al català arriba després de 130 anys de diari. I no 130 anys qualsevols. Són 130 anys de bon periodisme, sens dubte, però també de fer la viu viu al poder, hi hagués qui hi hagués i putegés Catalunya o no ho fes. La Vanguardia ha rigut les gràcies a Alfons XIII, Primo de Rivera, la Segona República, Franco i Juan Carlos. En aquesta darrera etapa més democràtica el piloteig s'ha tornat a repartir segons qui manava, de socialistes a populars, passant per convergents, no sent mai massa descarats, no fos cas que els altres se'n recordessin quan canviaven les tornes. I ara publiquen en català, però no escriuen en català. Tradueixen, com els d'El Periódico. I traduiran amb una eina informàtica molt potent i collonuda, però que no és un periodista, no és una persona i trobarem cagades i incoherències com les que a vegades trobem al butlletí dels sociates. Errades i incoherències que no es trobarien si el diari es pensés i es parís en català, que seria l'autèntica normalitat.

Una pregunta que sorgeix és "per què ara?" La resposta és "perquè ARA". La Vanguardia porta anys insinuant que potser publicaran en català, però sempre ho han anat posposant. Inexplicablement, el passat mes de febrer, el President del diari comunica que definitivament  treuran l'edició en català, i en tres mesos la tenen enllestida. Que això coincideixi en el temps amb l'estrena de l'ARA i amb què aquest els ha pispat molts lectors no és cap caprici del destí. És un caprici del mercat, i en això La Vanguardia hi té la mà trencada.

La Vanguardia i el Grup Godó és l'arquetip del botiflerisme de la burgesia catalana. Serà català mentre això sigui rentable. I jo no penso comprar-lo aquest "nou" diari, però compto amb ells, perquè quan la independència de Catalunya els suposi millor negoci, seran els nostres millors aliats.

Democràcia Mundial

Osama Ben Laden és un terrorista declarat, que va amenaçar els Estats Units i tot l'occident públicament i va complir amb escreix les seves amenaces. Hi ha pocs dubtes que sigui un assassí culpable, però també és una persona humana, i té drets.

Aquesta matinada, Barack Obama ha aparegut a la televisió per informar que les forces armades del seu país han organitzat una operació militar neta, on no ha mort cap soldat nord-americà ni cap civil, i malgrat aquesta netedat, Ben Laden ha estat executat a sang freda, sense judici ni defensa.

Lluny d'avergonyir-se, el Comandant en Cap de l'exercit i representant de tots els estatunidencs, compareix en públic ple d'orgull per vanagloriar-se d'aquesta flagrant vulneració dels drets humans, i milers de persones s'han aplegat a les portes de la Casa Blanca per victorejar el líder de la Democràcia Mundial.

No amagaré que lliurar-se d'un individu com aquest em desperta sentiments de tranquil·litat, però no dono crèdit al cinisme i la desvergonya que mostra el país que governa els nostres designis.