Mil

Mil idees. Mil impressions. Mil cops de mall. Mil experiències. Mil retrobaments. Mil adéus. Mil amics. Mil coneguts. Mil saludats. Mil cretins. Mil debats. Mil polèmiques. Mil estirabots. Mil anades d'olla. Mil opinions. Mil cançons. Mil concerts. Mil dances. Mil novel·les. Mil imatges. Mil viatges. Mil novetats. Mil vides. Mil ganes. Mil canvis. Mil històries.  Mil disgustos. Mil relats. Mil iniciatives. Mil genis. Mil cabrons. Mil descobriments. Mil hippies. Mil polítics. Mil països. Mil gràcies. Mil insults. Mil camins. Mil barreres. Mil cims. Mil visites. Mil pel·lícules. Mil salts al buit. Mil orgasmes. Mil badalls. Mil arrugues. Mil floretes. Mil rajades. Mil fanalets. Mil balls de festa major. Mil gols. Mil fores de joc. Mil reis mags. Mil reis lladres. Mil cistells. Mil rovellons. Mil caramels. Mil ametlles amargants. Mil invents. Mil mentides. Mil capricis. Mil joguines. Mil esforços. Mil plaers. Mil quilòmetres. Mil anuncis. Mil lliçons. Mil acords. Mil crits. Mil plors. Mil compres compulsives. Mil entrebancs. Mil gaseles. Mil lleons. Mil ciutats. Mil somriures. Mil plors. Mil desesperacions. Mil amors. Mil estius. Mil hiverns. Mil tempestes. Mil albades. Mil matins. Mil nits. Mil aventures. Mil passions. Mil bogeries. Mil olors. Mil il·lusions. Mil bufetades. Mil petons. Mil...

Mil cullerades.

Duel d'estils de lideratge

Ahir el Barça es va sepillar el Madrid. Va guanyar 0-2 al Bernabeu. Sobre el camp només hi va haver color blaugrana. Gairebé 80% de possessió per al Barça. Més de 700 passades bones del Barça per 180 dels blancs. Etcètera, etcètera, etcètera.

Però aquesta semifinal de Champions no s'ha jugat només al camp. S'ha jugat a les banquetes i sobretot a les rodes de premsa. Mourinho en sap molt de carregar l'ambient, de provocar, d'exaltar els ànims, en resum: de fer que el menys important sigui el futbol. I durant aquesta temporada com a tècnic del Reial Madrid ha portat aquesta manera de fer fins les últimes conseqüències. El motiu és clar: jugant a futbol el seu equip és pitjor que el Barça i ha de guanyar els partits d'una altra manera. I el cas és que fins ara li havia sortit bé. Era evident que els quatre clàssics seguits es jugarien al camp amb tècnica, però també amb tàctica, estratègia i psicologia, i en els dos primers, els sistemes desestabilitzadors de Mourinho van funcionar. El partit de lliga es va empatar, però per mi va ser una derrota del Barça i de la seva manera de jugar, més que res perquè no la va poder portar a terme, i el de Copa, és evident que es va perdre. 

Guardiola, en canvi, porta tota la temporada evitant enfrontar-se amb el seu rival directe. Només ha volgut parlar de futbol. Fins abans d'ahir a la tarda, quan fa una jugada magistral d'autèntic líder. Per primer cop contesta directament Mou, i a sobre amb contundència, i al meu entendre aconsegueix quatre coses: 

1. Donar un cop de puny sobre la taula i dir que ja n'hi ha prou d'insults i de mentides. Que de batalles extraesportives a l'entorn entre Barça i Madrid n'hi ha hagut sempre i n'hi haurà sempre. Ells amb la central lechera i nosaltres amb els d'aquí, que quan s'hi posen déu n'hi dó. Però mai fins ara ningú havia portat aquestes batalles fins la gespa amb tanta intesitat com ho ha fet Mou. I algú li havia de parar els peus.
2. No entrar al drap és molt noble, però l'ha portat a perdre els dos primers rounds i no es pot permetre perdre'n un altre. Ha d'entrar en aquest joc i guanyar-lo. I ho fa, o i tant que ho fa, i a sobre amb elegància i fermesa.
3. Motivar el seu grup. Ahir no calien vídeos de Gladiator. Aquella roda de premsa és la millor xerrada de motivació d'equip que he vist mai. Comproveu-ho: el dia que estigueu una mica baixos us la poseu i veureu com us entren ganes de menjar-vos el món. Aquí la teniu.
4. Motivar l'afició, que havia quedat una mica moixa després de l'empat amb regust de derrota i la pèrdua de la Copa

I quan acaba el partit, nou combat d'estils. En Pep torna a la seva tònica habitual. No opinar de res que no sigui futbol, i Mou fa un espectacle dantesc. Paranoia, persecució, i en lloc de parlar de la institució històrica que representa, del seu equip i els seus jugadors, només parla d'ell, ell i ell.

D'ahir només hi ha una cosa que em sap greu. La lamentable baralla del descans, de la qual ningú parla massa, però està allà. Pinto va acabar expulsat i crec que tan ell com Milito haurien de demanar perdó públicament per haver perdut la concentració i haver caigut en les provocacions dels blancs.

En resum, que en uns temps on, en tots els àmbits, els bons líders escassegen, fa goig que aparegui algú com Pep Guardiola, i fa encara més goig que sigui el nostre entrenador.

Cap al Nord!

Cap al Nord senyoreta Teschmacher! Sempre cap al Nord!

I això és el que hem fet aquestes vacances de Setmana Santa. Anar cap al Nord. La primera parada va ser a Garriguella, a l'Alt Empordà, per visitar el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, que dóna recolzament a l'única població de tortuga mediterrània en estat natural de Catalunya, i també a la resta de tortugues autòctones i altament amenaçades del nostre país.

En acabat, un bon àpat a Ca la Gina, al bell mig del poble de Garriguella, on a part d'un bon àpat amb plats de la terra amb un gir creatiu, s'ha de gaudir de l'experiència de ser aconsellat per la propietària, que s'asseu a la taula per comentar la carta. Per acabar-ho d'arrodonir, una visita a la botiga de la Cooperativa vinícola local, per comprar vi novell i algun de criança.

I vinga cap al Nord! Fins arribar a la vila marítima d'Argelers de la Marenda, on teníem contractada la base d'operacions. A la platja d'aquest poble, durant la guerra civil espanyola, s'hi va instal·lar un camp per als refugiats que creuaven vençuts la frontera, entre els quals es comptaven alguns avantpassats meus. Sorprenentment, en l'ampli ventall d'informació del poble que vaig consultar, no hi vaig trobar ni una sola referència.

El segon dia, al matí, visita a la platja més nord, tocant la desembocadura del Tec, hi ha l'espai natural de Mas Larrieu, un sistema dunar molt ben conservat, amb vegetació de canya, tamariu... i figueres de moro! Un paisatge salvatge i dur. A la tarda, visita a Cotlliure sota la pluja. Aquesta ciutat té un nosequè que hi tornaries un cop i un altre. Tot i l'aiguat, vam visitar-la de dalt a baix, només ens va faltar una escapada al cementiri per veure la tomba de Machado.

Tercer dia: Sant Jordi. Al matí descans i aprofitar les estonetes de sol a la piscina. A la tarda busquem ambient de Diada a Perpinyà. I trobem ambient festiu, sí, però no de Sant Jordi. Ni parades de llibres ni de roses. Només uns cantaires vestits de catalans, que cantaven en català. Recordaven molt a les caramelles, així que la seva presència es devia a la pasqua, no pas a Sant Jordi. Després de buscar per tot el centre de la ciutat, finalment vaig poder comprar una rosa en una floristeria, on hi havia cua de catalans. Els de davant meu van intentar parlar amb la florista sobre Sant Jordi (tot en francès, clar):

Català: -Aquí no celebreu Sant Jordi, doncs?
Florista: -No, aquí ho fem per Sant Valentí
C: -A Espanya també es celebra Sant Valentí, però els Catalans celebrem Sant Jordi
F: -No, no, aquí es fa per Sant Valentí

# Resum de la conversa: No maco, els catalans som nosaltres (encara que fem servir el català només per cantar caramelles) vosaltres sou espanyols i feu coses rares. #

El quart dia ens quedem a Argelers, i hi visitem l'espai natural de la Massana, un bosc mediterrani amb una graduació d'estrats de vegetació molt marcada. A les zones baixes i les obagues bosc de ribera amb faig. A les solanes baixes, alzina i roure, i a les parts més altes, assotades continuament pel vent de llevant, arbustos espinosos, brucs, i com a molt alguna estepa. Hi anàvem a passejar una mica, però ens vam anar animant i ens vam acabar enfilant a la Torre de la Massana, un torreó medieval de guaita al cim més alt, des d'on en un dia clar (que no era el cas) es pot veure tota la costa fins Cotlliure, Cervera i Portbou i els Pirineus, que acaben allà.

A la tarda, un passeig per la platja principal i els voltants, on se celebrava la "fête americaine" amb toros mecànics, música country i botiguers disfressats de cowboy (WTF!?).

I per últim, el cinquè dia, de tornada a casa, ben d'hora per no trobar retencions. Vam fer el primer tram per la carretera costanera, que passa per Cervera, creua la frontera cap a Portbou i porta fins a Figueres. Allà sí, vam prendre l'autopista, però en vam sortir a l'alçada de l'aeroport de Girona, i vam enfilar cap a Campllong, on vam recollir una safata de cargols a Can Barris, i ens els vam endur a casa, per acabar les vacances amb un bon dinar i una bona migdiada de dilluns de pasqua.

Què us sembla? Cinc dies ben aprofitats, no?

Desconnexió

Cinc dies de desconnexió gairebé total. Durant aquests dies he estat capaç d'oblidar per complet la feina, i l'actualitat també. El bungalow del càmping francès on m'estava tenia una tele amb només canals francesos i alemanys i em feia bastanta mandra seguir res amb tant d'esforç en plenes vacances, i tenien wifi, sí, però només al voltant de la recepció, i també feia mandra caminar fins allà per connectar-se (tot i això m'hi vaig apropar un parell de tardes per piular una estona). 

Però mira, arribo avui i em poso al dia, i resulta que tampoc no m'he perdut res. Un Sant Jordi aigualit per la pluja i per les vacances de setmana santa i la proesa de Sergio "mans de fang" Ramos. La família ja em va comentar per telèfon que el poeta de Sevilla havia rebentat la copa del lladre amb un autocar, però em vaig pensar que feien broma.

Així que, després de cinc dies de desconnexió laboral, informativa i tecnològica toca tornar a pencar, toca tornar a la rutina informativa de dictadors àrabs enfollits i desastres nuclears, i per fi, torna a tocar connectar-se al món virtual. Doncs tornem-hi que no ha estat res.

Voldria que la meva terra fos el mar

Crec en un món global. Crec en ser ciutadà del món. Crec en un món sense fronteres. Crec en ampliar en comptes de reduir. No crec en nacions ni en obligacions. Voldria que la meva terra fos el mar, que sota l'aigua no hi ha peles no banderes ni nacions.

No sóc gens nacionalista, però no m'agrada que em trepitgin, no m'agrada que m'ofeguin, no m'agrada que se'm pixin a sobre i diguin que plou. Per això diumenge passat vaig votar Sí, i ho tornaria a fer tants cops com calgui.

Treu-me d'aquesta tempesta, treu-me que ja no puc més.

Declaració d'intencions

Ahir es va debatre al Parlament l'entrada al Ple o no de la proposta de Llei de Declaració d'Independència. Cada partit amb representació hi va dir la seva. Tots van dir el que s'esperava d'ells. En alguns casos, però, el seu discurs i el seu vot em sembla més greu que en d'altres:

• SI i Laporta: SI va ser qui va fer la proposta i la va defensar com era lògic, i el seu dissident, Joan Laporta (que per cert, feia molt mala cara, potser d'alguna sessió extra al LDG?) els va seguir en aquest sentit

• ERC: Van ser coherents amb el seu ideari i van votar sí. La pregunta que cal formular-los és per què ells no han estat mai prou valents com per fer aquesta proposta, ni tan sols quan tenien molta més representació que ara.

• PP: Una senyora que de nom es diu Llanos, però tranquil·lament es podria dir Piluca, ens va explicar, convenientment en castellà, els arguments del seu partit, que no cal explicar massa, perquè ja els coneixem prou.

• C's: Gran dia per a Albert Rivera. Ahir va poder esplaiar-se, també en castellà, en l'únic tema en el que té arguments: la unitat d'Espanya i la llengua comuna dels espanyols.

• PSC (perdó, PSOE): El discurs de Montserrat Tura em va agradar. Hi vaig estar d'acord al 100%. La Constitució Espanyola està obsoleta, té més de trenta anys i cal ser prou valents per modificar-la. Hi ha dos problemes, però: que a la Tura, en això i en tota la resta, no hi ha ningú del seu partit que se la cregui; i que ahir no es debatia la proposta de Llei per canviar la Constitució. Es debatia la proposta de Declaració d'Independència perquè n'hi ha molts que ja ens hem cansat d'esperar que Espanya canviï en alguna cosa. 

• CiU: Lamentable i molt greu que el partit del Govern segueixi acoquinat, segueixi cagadubtes, segueixi amb el sí però no, segueixi amb l'"això no toca" de Pujol. Si no fos perquè el President Mas, no es va dignar ni a entrar a l'hemicicle durant el debat, pel discurs acollonit que feien semblava que es debatés la Llei definitiva i no la proposta d'entrada en Ple. Tots cagadets i amb els pebrots ben agafats pels suports econòmics d'Unió, que dins la coalició i dins el Govern, segueix fent "el que els dóna la gana", i que Marta Ferrusola no s'hi jugui cap braç perquè el perdrà.

Resumint, que la discussió per la Declaració d'Independència, al final, es va  convertir en una Declaració d'Intencions. I ben clara. Els qui vulguin realment que Catalunya engegui Espanya a regar d'una vegada per totes, ahir els va quedar ben clar què han de votar i què no.

Colonialisme camuflat

Des del segle XVI els països europeus van conquerir el món. Van explorar, conquerir i massacrar per obtenir els recursos que els permetrien expandir-se i créixer econòmicament. Després de la Segona Guerra Mundial, aquell expoli sense escrúpols va començar a considerar-se políticament incorrecte, i poc a poc, totes les metròpolis europees van anar a concedint la independència a les seves colònies. En la majoria dels casos, però, sempre es mantenia una relació comercial i una mena de contacte paternalista, en què el "papa" ensenyava el "nen" com havia de ser aquella democràcia incipient. A Àfrica, aquesta relació tutorial malsana va durar fins ben bé els anys vuitanta, i en molts casos va acabar com el rosari de l'aurora, amb guerres civils genocides i fratricides entre les ètnies dels països. Després d'allò, els mandataris europeus van decidir marcar distància. Aquells països eren nacions independents que ja no depenien per res de la "mare pàtria".

I així ha estat fins els nostres dies. Però si es furga una mica, de seguida es veu que l'explotació econòmica i l'expoli de recursos naturals per part dels europeus segueix ben vigent, i quan això queda més a la vista és quan van mal dades.

El govern francès s'ha fet l'orni durant la crisi electoral que fa sis mesos que dura a la Costa d'Ivori. Poc a poc, pero, va començar a enviar-hi tropes, i quan la situació d'estancament en el comerç del cacau s'ha fet insostenible, ha donat un cop de puny sobre la taula, i ha intervingut a favor d'una de les bandes per acabar la situació d'incertesa d'una vegada per totes.

I això ens demostra que Europa continua campant per Àfrica sent el "papa", el tutor, l'explotador, el colonitzador, el conqueridor i el massacrador. Ei! Però que no es noti, eh?

Hola, soy Coco

Aquests del Cortinglés es van perdre aquell episodi de Barri Sèsam en què Coco ens ensenyava a comptar. Almenys a mi, no em surten vuit dies per enlloc.

Surf & Turf

Surf and turf, traduït, vindria a ser "mar i muntanya". Doncs això és el que vam fer dissabte, un mar i muntanya. Ens vam llevar no massa d'hora, i vam anar fins la Font Picant d'Argentona, d'on surt la ruta cap al Castell de Burriac. Feia ben bé vint anys que no hi pujava. Crec que l'últim cop va ser un diumenge al matí amb una colla de l'escola, quan encara devíem fer EGB (uf! Que iaio sona això!). L'ascensió va ser dura, però ràpida. A un quart d'una ja érem a dalt. Quines vistes! El mar i tota la plana del Maresme: Mataró, Cabrera, Vilassar, Premià i al fons l'skyline de Barcelona, i pel darrera Argentona, Dosrius i les muntanyes de la Serralada de Marina.

Havíem previst dinar un entrepà a dalt, però era massa d'hora, i com des d'allà vèiem el mar, vam pensar: i si ens n'anem a menjar el bocata a la platja, què? Dit i fet. Vam baixar fins el cotxe i vam enfilar cap a la platja de Teià*. Vam dinar tranquil·lament, i com que feia un sol espaterrant, molta calor, i la temperatura de l'aigua no era especialment baixa, vaig decidir estrenar la temporada de bany amb una bona capbussada.

I vet aquí que en quatre horetes vam sortir de Barcelona, ens vam enfilar a un cim de la Serra de Marina, ens vam capbussar al Mediterrani i encara vam ser a temps de tornar a casa per fer una dutxa i una bona migdiada abans de veure el partit. Un dissabte ben aprofitat, sí senyor!

*Bé, ara és d'El Masnou, però la platja del voltant de la desembocadura de la Riera de Teià, fins no fa massa anys, pertanyia a Teià, quan per un acord, que no conec massa bé, es va cedir als veïns de baix.

Missió impossible

Quan a un grup o solista li demanen que reinterpreti el tema d'una pel·lícula, el resultat sol ser suat. No és el cas de la versió de Mission Impossible que va fer Limp Bizkit. Pot agradar més o menys, però li donen la volta a la peça original, i transmet una energia imparable, que fa falta, perquè hi ha setmanes que sembla missió impossible arribar a divendres, però guaita, aquí estem.

Enganyat

Darrerament no he fet massa formació i crec que n'hauria de fer més per mantenir-me al dia i no rovellar-me. Fa uns dies, em van passar informació d'una xerrada amb un títol molt cridaner que feia referència a un tema molt d'actualitat entre els que treballem en el medi ambient. La responsabilitat ambiental. Tot i que hi havia partit de Champions i es veia clar que arribaria tard a casa i segur que em perdria algun gol, vaig decidir que era una bona oportunitat de veure per on van els trets en el sector i em vaig apropar al Col·legi d'Enginyers. A veure què explicaven.

Em vaig sentir molt enganyat. La xerrada la donaven els membres d'un despatx d'advocats, i ens van parlar de responsabilitat penal dels enginyers i les empreses, i per a que us en feu una idea, es va parlar més de prostitució (sí, heu llegit bé) que de medi ambient. L'advocat en qüestió va fer una llarga diatriba posant els pèls de punta a tots els enginyers de la sala sobre com podien ser condemnats penalment els enginyers i les seves empreses.

Només es va parlar de medi ambient en el torn de paraules, i tothom que parlava estava més preocupat per salvar el seu cul que per protegir el medi ambient, i entre línies es podia llegir un "aquests putos ecologistes ens estan donant pel sac". A l'entrar a la xerrada em vaig fixar en un personatge que cridava l'atenció. Un enginyer amb bigoti dalinià, vestit molt d'esport,  que desentonava molt entre els seus companys de professió. Vaig pensar que era un cantamanyanes que no devia tenir idea de res. Doncs bé, en el torn de paraules va ser l'únic capaç de parlar amb coherència i va mostrar certa preocupació per l'afectació ambiental de les activitats de l'enginyeria. Les paraules d'aquell senyor estrafolari van ser l'únic que va valer la pena de l'hora i mitja de la sessió.

Un cop acabada la martingala, vaig córrer cap al pàrquing on tenia el cotxe. Ja eren tres quarts de nou. En entrar al cotxe i engegar-lo, la ràdio es va posar en marxa, just a temps per sentir el Pou cantant el gol d'Iniesta. Em vaig cagar en la puta mare que ho va parir tot i carregat de mala llet per haver perdut el meu temps d'aquella manera, vaig enfilar rapidet cap a casa, no fos que també em perdés el segon.

Biblioteca

Arran d'una conversa feisbuquera vaig descobrir que l'Andreu Martín i en Jaume Ribera havien publicat unes quantes novel·les del detectiu Àngel Esquius i jo només en coneixia una. He recuperat la primera que ja havia llegit i he començat la recerca de les següents. Però com que el passat nadal vaig decidir que no compraria més llibres en paper i els senyors de l'editorial Columna no es dignen a publicar les aventures de l'Esquius en digital, l'altre dia vaig fer una visita a la biblioteca del barri, i hi vaig trobar la segona: Joc de claus.

Feia molts anys que no agafava prestada una novel·la de la biblioteca i la sensació ha estat fantàstica. Aquella pressió de no oblidar-se la data límit. Aquell llibre folrat curosament, amb etiquetes amb codis, amb les pàgines més gastades del que seria habitual. Imagino tota la gent que se l'ha endut a casa. Uns que l'han devorat amb passió i rapidesa, d'altres que l'han assaborit amb te de canyella, i encara uns altres que l'han deixat tot el mes de préstec abandonat sobre una taula i l'han retornat sense llegir-lo, ignorant el que es perdien.

Els qui defenseu a ultrança el compartir material a la xarxa, torneu un dia a la biblioteca, la meca i origen de compartir material subjecte a la propietat intel·lectual.

Retallar

Retallar a l'administració pública és de valents. La prova és que portem més de tres anys de crisi i fins ara ningú s'hi havia atrevit. I com que ningú havia gosat agafar les tisores i analitzar que era necessari i què era superflu, ara la necessitat d'estalvi és imperiosa. I el Govern de Convergència té ànima de jardiner, i com que d'esporgar ja no hi som a temps, han tret la segadora mecànica i han començat a escapçar tot el que han trobat pel camí, sense parar-se a pensar si deixaran ciutadans sense serveis o no. 

L'excusa és que Espanya ens exigeix més austeritat, i tots diem és clar, és clar, són temps difícils i tots ens hem d'estrènyer el cinturó. El problema és que mires les dades de despesa i nombre d'empleats públics per habitant i resulta que els catalans ja fa temps que som dels que més ajustats estem, i ara, un cop més, som els que ens toca més sacrifici. I el farem, o i tant que el farem, però quan necessitem anar al metge perquè tenim la grip i ens haguem d'esperar quinze dies, quan ens hagin d'operar i ens diguin que l'operació que necessitem no és prioritària i queda suspesa, quan els nostres fills estiguin en aules de cinquanta perquè no hi ha prou mestres, o no hi hagi corrent a l'escola per fer anar aquests magnífics ordinadors que els hem comprat, potser llavors als ciutadans se'ns carregaran les pilotes i haurem d'agafar el comandament de la segadora i retallarem allò que no sona.

Olors

L’altre dia vaig llegir aquest post del Porquet de Sant Antoni, on explica com una olor característica el trasllada a un indret i un moment de la infància, i vaig recordar que gràcies al regal d’una desconeguda, a mi em passa una cosa similar.

Quan vaig ser a Alaska, al Parc Nacional de Denali, vam participar en un Ranger Walk. Es tractava d’una excursió d’un dia per dins el parc, amb només quinze persones i amb un rànger com a guia. La nostra rànger va ser la Jen, i ens va acompanyar per diversos paisatges del parc, fins pujar-nos dalt una muntanya, no massa alta, des d’on es veien els cims nevats, les glaceres i les valls d’aquest parc del subàrtic. Un cop dalt el cim vam dinar els entrepans que portàvem. Havent dinat, la Jen ens va demanar que ens relaxéssim, que interioritzéssim aquell paisatge, que notéssim quan petits som dins la grandesa de la natura i gaudíssim de la gran experiència que era ser allà dalt. Llavors va treure un termo que portava a la motxilla, i ens en va repartir el contingut en petits gotets. Era te de canyella, molt aromàtic. -Ensumeu bé aquesta aroma, i preneu-lo notant-lo a totes les papil·les gustatives –, va dir –i quan torneu a casa, a la vostra rutina, i sentiu l’olor d’un te de canyella al vostre voltant, tornareu a aquest indret per art de màgia –.

I ves que el truc de màgia de la Jen va funcionar, perquè així com el Porquet torna al poble amb l’olor d’aufals, jo quan sento olor de canyella, torno a sentir la fresca apaivagada per un solet suau d’un migdia d’estiu al cim d’una muntanya d’Alaska.

Tota la nit fins que surti el sol

Hi milers de coses per fer. Ballar tangos, mambos,  folk, pasdobles, xarlestons i chachachàs. Gaudir de l'art, la cultura, la pintura, l'escultura o la literatura. Però avui és divendres, i prefereixo que seguiu tocant la guitarra, els tambors i el contrabaix, perquè comença el cap de setmana i vull ballar rock n' roll, tota la nit fins que surti el sol.