Jordi Pujol

Jordi Pujol és, amb diferència, el millor polític de l'escenari públic del nostre país en els últims temps. Pujol es va passar trenta anys donant lliçons de com es feia política i de com s'havia de comportar un polític, mentre els seus successors, de tots els partits, devien estar dormint a classe o no van prendre bé els apunts, perquè fan tots plegats molta llastimeta i no li arriben ni a la sola de la sabata.

Durant la seva vida política activa, Pujol podia agradar o no, s'hi podia estar d'acord  o no, es podia creure que va participar en casos de corrupció o no, però ningú pot negar la seva talla i la seva coherència.

Ara, retirat del soroll, quan sembla que ja no li importa res, per fi fa el que durant trenta anys d'activitat mai va voler fer: defensar la independència de Catalunya, no com un camí possible, sinó com l'únic camí possible. Tota la vida buscant l'encaix amb Espanya, fent la viu viu als presidents espanyols, mantenint el seny i la prudència fins a límits insospitats, i ara Pujol trenca la seva coherència. Ara, la independència és l'únic camí.

Per si el retard amb que arriba aquesta reflexió fos poc, resulta que el seu delfí, que tot ho ha a près d'ell, en aquest aspecte no li fa ni cas, i prefereix seguir jugant a la puta i la ramoneta amb Espanya. Des del màxim respecte cap a Pujol, que ja he demostrat en el primer paràgraf, m'agradaria dedicar-li al nostre millor President un enorme:

Massa pel·lícules

Potser és perquè quan no entenem el que ens envolta tendim a fer volar la imaginació, però a vegades, quan escolto les notícies i intento analitzar la situació política i econòmica del món, em converteixo en un suspicaç teòric de la conspiració que creu que tot el que passa al món està deliberadament orquestrat per un senyor assegut en una butaca de pell encoixinada que acarona un gat malèvol i que ho dirigeix tot per anar omplint les bodegues de la seva mansió de sacs amb el símbol del dòlar plens de bitllets. De seguida penso que no, home, que no, que he vist massa pel·lícules, i torno a la meva felicitat d’ignorant. Perquè és això, oi? Veig massa pel·lícules.

La ballarem amb l'hora

Com que aquesta vegada no he fet post parlant del canvi d'hora, que per això ja hi ha l'Oscar, la cançó d'aquest divendres és un rock n' roll clàssic que parla d'hores i de rellotges. Escolteu-la bé. És lleugereta, però té un backbeat que se't va ficant a dins poc a poc. Primer mous un peu, després la cama, i sense adonar-te'n ja estàs fent petar els dits, i voilà! Ja estàs ballant. I la musiqueta lleugera de Bill Halley and his Comets ja t'ha posseït, i balles i balles, totes les hores que té el rellotge, fins que a les dues siguin les tres.

L'any de la plaga

Víctor Negro es lleva un dia amb son i mal de cap i es llença a la seva rutina diària. Tot sembla com sempre, però hi ha petits detalls que li fan pensar que alguna cosa ha canviat. Primer ho atribueix al malestar que fa uns dies l'acompanya, o a la calor inhumana de la canícula d'agost, però poc a poc, els petits detalls sense importància es comencen a convertir en canvis evidents. Per acabar-ho d'adobar es posa de moda tenir bonsais d'eucaliptus que fan una pudor insuportable. Quan s'adona que a cada episodi estrany que està vivint hi ha present un eucaliptus sap que aquest vegetal pudent és el que està produïnt els canvis que ha detectat en els avis dels que té cura, en els treballadors que té al seu càrrec i en els seus amics més íntims. La invasió ha començat. Víctor Negro s'ha de transformar, i no sap si es convertirà en una planta, en un cadàver o en un líder de la resistència.

Aquesta és la sinopsi de L'Any de la Plaga, de Marc Pastor. Una novel·la àgil, amb acció, amb diàlegs enginyosos, amb l'evolució psicològica del protagonista com a rerafons i com a fil conductor, i amb referències. Amb moltes referències. A la televisió, a la literatura, al cinema, a la música, als còmics. Pastor encadena una referència amb una altra, trenant-les hàbilment amb la història i complementant la construcció del personatge protagonista. Algunes són senzilles, part del background de qualsevol individu que volti els trenta, d'altres són per gent una mica més freak, o com ho defineix un personatge de la novel·la: culturalment dispersos. Diria que si identifiqueu més del 75% de les referències sense haver-les de consultar, podeu considerar-vos culturalment dispersos.

La novel·la enganxa. És d'aquelles amb les que et sap greu acabar el trajecte de metro, d'aquelles que llegint al llit i acabant un capítol, tens la temptació de començar-ne un altre tot i que saps que és massa tard i l'endemà la son te'n farà penedir, però el comences. I l'acabes. I el dilema torna a començar.

Després de l'èxit de La Mala Dona, Marc Pastor torna amb un registre totalment diferent, però amb una literatura més complexa, més polièdrica, on darrera una història culturalment dispersa, s'amaguen moltes coses més. Absolutament recomanable. Felicitats, Doctor.

Això de Líbia

Gaddafi és un fill de puta sense escrúpols i amb deliris de grandesa. El que passa és que és un fill de puta sense escrúpols i amb deliris de grandesa avui i també ho era fa dos mesos. Sí, d'acord, fa dos mesos no bombardejava la població civil amb els seus avions de combat, però sí que reprimia a cop de decapitació qualsevol intent de posar en dubte el seu poder suprem. 

Estic d'acord amb la intervenció militar? No gaire. Combatre la violència amb violència i salvar uns civils per aixafar-ne uns altres em sembla bastant grotesc, però el que realment m'indigna és que les potències occidentals que fins fa quatre dies reien les gràcies al dictador a canvi d'un bon preu en el seu petroli, l'han vist afeblit, i en detectar la debilitat de la presa s'hi han llençat al coll com llops afamats de sang negra, i posant com a excusa les raons humanitàries, que sempre queden bé, estan ajudant a la seva derrocació, i així, el nou règim que sorgeixi de tot això haurà d'estar eternament agraït als aliats i els haurà de vendre el petroli prioritàriament i a preu ridícul, passant la mà per la cara als xinesos i als indis, que també el pretenen. Una gran jugada que ja es repeteix massa vegades i que ja comença a fer pudor. 

De fet, si em vull posar conspiranoic, recordo que el primer que vaig pensar en veure les revoltes a Tunísia i Egipte va ser: Gaddafi, vés-te preparant. Ara, vist en la distància, començo a sospitar si tots aquests moviments no van ser atiats des d'occident, cremant Ben Alí i Mubarack per arribar a l'objectiu que realment interessava.

Compte, però, que Líbia no és Afganistan, ni Iraq, ni tan sols el Líban. Líbia és aquí al costat, a la cantonada, a un cop de pedra, o pel cas, a un cop de míssil, i ves que a la presa acorralada no se li'n vagi l'olla i torni a atacar la població civil, però la de l'altra banda del Mediterrani.

Ganes de primavera

Ganes de sol. Ganes de llum. Ganes de colors. Ganes de verd. Ganes de vida. Ganes de canvi de fons al temps del TN. Ganes de treure'm l'abric. Ganes de mil coses. Ganes de primavera.

Ensenya'm com fas aquest truc

Sí, aquell que em fa riure, que em fa cridar, que em fa sentir com si fos al cel, va, explica-m'ho! 

Show me, show me, show me!

Luck of the Irish

La sort dels irlandesos. Pots veure aquesta inscripció arreu de l'illa maragda, i no sé ben bé per què. Els irlandesos les han passat de tots colors al llarg de la història. Se m'acudeixen un munt de paraules que defineixen aquell país i la seva gent, i "sort" no seria una d'elles. The luck of the Irish es sol representar amb una olla plena de monedes custodiada per un Leprechaun, i de la qual surt l'arc de Sant Martí.

El cas és que els irlandesos sí que tenen una sort. La de tenir el país que tenen. Preciós. I avui, aquest país està de festa. Avui és Sant Patrici, i siguin o no afortunats, deixeu-me que faci un glop a la seva salut. 

Happy Saint Patrick's day!

Pluja de la bona

Pluja primaveral anticipada, d'anar fent, de xim xim, de no gaires terrabastalls però amb constància. D'aquella que no fa mal, diuen les àvies. De la que va xopant els terrossos i fa vessar rieres, de la que inundava les lleres i les planes al·luvials del Besòs i el Llobregat quan no eren clavegueres, i dotava els camps de sediments nutritius per la propera collita. De la que quedarà retinguda al subsòl dels boscos, mantenint-hi la humitat durant la canícula inclement de l'estiu, per a que puguin sortir els bolets a la tardor. Pluja de la que dóna pel sac durant dies, però pluja de la bona.

Nota: la foto l'he treta d'aquí

Estrelles efímeres

Tot i els nostres exitosos intents de fer de la Terra un lloc més agradable on viure, i que aquesta pacificació de les condicions s'ha convertit en la característica més notable de la nostra espècie, aquell tret que ens diferencia de totes les altres, de tant en tant, les lleis de la física ens recorden que vivim en un planeta que un dia va ser indòmit. Aquestes rebequeries puntuals però regulars de la dinàmica tectònica són inevitables, incontrolables, i de moment, impredibles, i és per això que ens hi hem anat acostumant. Fem la nostra vida, ens plantem allà on ens sembla que és més agradable, tot sabent que som a la mercè de fenòmens que ens superen. Però assumim el risc. Individualment i com a espècie, admetem que el cel pot caure sobre els nostres caps i la terra es pot obrir sobre els nostres peus, i seguim endavant, gaudint de la nostra condició d'element dominant de la natura contemporània, mirant de fer del nostre entorn un lloc millor, i pensant que quan al terra li toqui tremolar, i al mar brau li toqui arrassar la terra ferma haurem d'admetre la nostra derrota i seguir endavant.

El que cal que ens preguntem, el que cal que decidim, és quin és el nostre límit. Quin és el llindar de risc que estem disposats a admetre. Quina és la desgràcia màxima de la qual ens podrem recuperar, o de la qual no quedarà una empremta massa descarada quan deixem de ser l'estrella efímera de la història universal.

Ja n'hi ha prou de plorar

Vaig tenir una època molt de Sheryl Crow. Tinc tots els discos del principi. Em va atraure aquella wild chick amb una Telecaster penjada, aquella veu que se't ficava a l'ànima i aquell rock lleuger de Tuesday Night Music Club. Després se'n va anar per altres camins que no em cridaven gens l'atenció i vaig deixar de seguir-li la pista. Però en moments de dubte, quan et vols rendir, quan ho voldries deixar tot, ella sempre hi és per recordar-te que per moltes putades que et faci la vida, per molt que es compliqui tot, ja n'hi ha prou de plorar.

Llegir em fa escriure

Feia mesos que no agafava una novel·la. Per una cosa o altra, des de que vaig acabar amb la trilogia mèdica de Noah Gordon a finals de novembre, no havia tornat a llegir. Fins i tot la meva lectura exhaustiva dels reportatges del National Geographic se m'havia anat acumulant. Clar que els articles científico-sensacionalistes de l'NG no és que es puguin qualificar com a literatura. Així que en la darrera setmana he fet un intensiu amb les revistes de novembre a març per poder començar per fi amb una història. Fa dos dies que vaig començar L'any de la plaga, de l'"amic 2.0" Marc Pastor (blog | twitter), i m'està agradant molt. I aquest matí, llegint-lo al metro he descobert que llegir històries ben construïdes em fa venir ganes d'escriure. I com qui no vol la cosa, ha sortit això, que no sé gaire bé d'on ve i està clar que tampoc va enlloc, però m'ha agradat escriure-ho i aquí ho deixo.

"Entro per la boca del metro i vaig engegant l'e-book. Quan arribi a l'andana vull que ja s'hagi iniciat per començar a llegir. Aquesta novel·la em té enganxat. Només entrar al vestíbul, però, noto el corrent d'aire característic. Està arribant un tren. M'afanyo a validar la T-10. Sí, sóc jo, l'últim habitant de Barcelona que pica el bitllet. Veig que és el meu, baixo corrent les escales fins l'andana i m'he de barallar amb la gentada que surt per poder arribar a agafar-lo. Entro al vagó quan el xiulet d'avís ja fa uns segons que sona, i les portes es tanquen darrera meu. Exhalo alleujat, i de seguida la demanda d'oxígen de les meves cèl·lules encara adormides fa que hagi de fer una llarga inspiració. Estudio la parròquia que s'aplega dins el tren per fer l'estratègia abans de seure. Cal evitar els sorollosos i els pudents i intentar tenir bona prespectiva d'alguna noia maca, que l'obsès sexual que hi ha en mi surt a la superfície una mica més cada dia. 

Trobo la meva musa per al curt viatge i m'assec davant seu. És prima. Potser massa. Porta els cabells curts com un vailet, que diria ma mare. Unes ulleres de pasta massa grans accentuen una mirada saberuda d'ulls petits. M'endinso al llibre. Capítol set. Cada cop que clico el botó i la tinta electrònica canvia unes lletres per unes altres, alço la mirada uns instants. Ella mira l'infinit, distreta. Quan arribem a la meva parada, molt abans del necessari, ella s'aixeca i es situa davant la porta, al meu costat. Tal com marca la moda, porta botes fins el genoll per sobre els texans de pitillo, i se m'escapa un somriure en veure que el mitjó, també per sobre el texà, treu el nas, superant l'alçada de la bota. Sortim junts del vagó, ella un parell de metres per davant meu. En arribar a l'escala mecànica es situa a la dreta. L'avanço per l'esquerra sense córrer massa, i espio la BlackBerry que remena. Hi veig el twitter for BB i torno a somriure. Em mira inquisitiva per sobre les ulleres saberudes, i aparto la vista avergonyit per seguir escales amunt. Fa bona olor. Anaïs anaïs, o alguna merda per l'estil. 

Quan sóc a punt d'enfilar les escales cap al carrer, sento un soroll sec, com d'una viga que cedeix, que em fa girar, just a temps per veure com la noia prima d'ulls saberuts s'esquerda i es trenca en mil bocins davant meu, igual que l'albí que es trenca com la ceràmica al vagó del metro de Nova York, davant l'agent Lisbon en aquella pel·li del Xarxeneguer*. 

Indiferent, em torno a girar i prenc l'escala. El que s'acaba de trencar és el meu record d'un rostre anònim i unes cames llargues però massa primes que m'han acompanyat en una estona de la meva rutina d'avui."

* Waaaaaah! Toma triple combo de referències contemporànies!

Que te pego leche

Trenta anys després, el holding empresarial de la família Ruiz-Mateos es torna a enfonsar. Aquesta vegada, a falta de cap ministre d'economia socialista implicat en la debacle, el blanc del dit acusador de Ruiz-Mateos recau sobre el Banc de Santander.

Serà Botín el nou Boyer? Tornarem a veure Ruiz-Mateos disfressat de superman o d'abella? La família Botín serà assetjada en actes públics amb "que te pego leches", cops de puny i pastissos de nata a la cara? Serà el propi Ruiz-Mateos l'artífex o serà rellevat per un dels seus tres-cents fills?

Estic frisant per veure-ho.

No amb els meus diners

Rebo a casa un fulletó de propaganda electoral dels comicis muncipals. Al dors del paper hi apareixen les fotografies i els breus escrits de l'alcalde Jordi Hereu i del regidor del districte, Francesc Narváez. Tot estaria molt bé, si no fos perquè aquesta propaganda no porta el logo del PSC (perdó, el PSOE), sinó de l'Ajuntament de Barcelona.

Per si això fos poc, el pamflet, que destaca les accions del govern municipal al barri, és ple d'imprecisions i veritats a mitges. Es vanagloria de la recent inauguració d'equipaments que són reivindicació del barri des de fa més de vint anys. Celebra que s'han posat en marxa equipaments que ningú havia demanat, ningú necessitava, i evidentment, ningú fa servir. Es fa ressó de l'àmplia oferta educativa del barri, passant per alt que el curs que ve, més de cent famílies amb fills de tres anys es quedaran sense plaça prop de casa, i de les escoles bressol, millor ni en parlem. Anuncia la propera construcció d'equipaments que ja eren promesa electoral tres campanyes enrera i que, m'ensumo que seguiran sent promeses. 

Per fer-ho tot més proper, hi ha uns apunts històrics del barri, amb al·lusions al fort teixit associatiu, i de com aquest ha caracteritzat sempre el barri, inclosa la foto d'una coneguda impulsora de les associacions. Obviant però, que és gràcies a que les reivindicacions populars els han apretat els cargols continunament que han assolit tot el que presenten, que si no, el barri seguiria sent un cau de mala mort com ho era fa cent anys.

Que el senyor Hereu faci el que cregui convenient, que segueixi amb les seves mentides i mitges veritats, que segueixi fent amics arreu on va, però si us plau, no amb els meus diners.

You gotta keep 'em separated

Seguim amb la nostàlgia norantera. Avui vaig de cul. Reunions infumables, viatges amunt i avall i altres marrons. O sigui que com no fotem una mica de canya a aquest divendres no ens en sortirem. A veure si els Offspring ens alegren una mica el dia.

Dijous llarder

Avui és dijous llarder, o dijous gras. No em penso disfressar, però em posaré fins el cul de truita, butifarra d'ou, coca de llardons i tot el que faci falta. I a tomar per cul la dieta! Hombre ya!

Ens posem d'acord, o què?

El Govern espanyol ens assegura que per mantenir el sistema de pensions és absolutament necessari augmentar l'edat de jubilació fins els 67 anys. Sorprenentment, els sindicats (almenys els majoritaris) hi estan d'acord, i molts partits de l'oposició, inclòs CiU se sumen a l'afirmació i hi donen suport al Congrés.

Passades unes poques setmanes, ahir a la nit a l'Àgora, la Consellera d'Educació ens informa que afavoriran i pagaran els diferencials per a la prejubilació dels mestres als 60 anys.

En què quedem? El poble som una colla de borregos, i acabarem empassant-nos amb patates tot allò que ens diguin, però si us plau, almenys, que es posin d'acord.