Cent deu gilipolles per hora

Anar a cent deu per l'autopista farà que es gasti menys petroli? Sí. I tant que sí. És una bona mesura econòmica i "ecològica"? Sí. I tant que ho és. 

El que em rebenta és que és una mesura absolutament insuficient, que ella soleta no servirà per a res. Bé, sí. Per agafar desprevinguts alguns conductors i augmentar la recaptació per multes de velocitat.

Voleu estalviar petroli? Potencieu el transport públic donant-li més destinacions, més freqüències, més versatilitat i més rapidesa, i de pas, fent-lo més barat. Afavoriu el transport de mercaderies en tren enlloc de per carretera. Fomenteu la reutilització d'envasos enlloc de premiar els d'un sol ús, sobretot els de plàstic que, guaita, estan fets de petroli, i de passada reduïrem residus, que bona falta ens fa. Afavoriu que les indústries siguin més eficients energèticament i puniu les que no ho siguin. Afavoriu els qui decideixen produir energia on es consumeix mitjançant energies renovables enlloc de subvencionar les grans empreses elèctriques que fan electricitat cremant petroli i gas i les de distribució d'electricitat a llarga distància, exemple d'ineficiència. I un munt de coses més que farien aquest post massa avorrit.

I quan hagueu fet això us felicitaré per haver reduït la velocitat màxima a cent deu. Fins i tot a cent. Però mentrestant no intenteu vendre'm la moto amb una mesura creada per despistar el personal de com l'heu cagat, l'esteu cagant i la continuareu cagant en la gestió econòmica d'un país que cada cop és menys el nostre, i sobretot, no ho feu enarborant la bandera de la sostenibilitat. Gilipolles!

Joventut, diví tresor...

Nit d'un dissabte qualsevol de finals dels noranta. Passada la mitjanit, joves provinents de totes les direccions s'aproximen a un carreró estret. Cada cop que les portes s'obren, la música s'allibera cap al carreró i els joves van entrant al local, encara més estret que el carrer, superant amb escreix els límits d'aforament raonables. L'aire està saturat de fum de tabac, de suor, d'alcohol, d'hormones esverades,  d'històries, d'aventures, de somnis. De joventut.

Una cançó qualsevol acaba i la veu de Billy Joe Armstrong, acompanyada només d'una guitarra rítmica estripada retrona entre les parets del local. La multitud embogeix, crida salta i coreja la lletra amb Billy Joe. "Do you have the time...". Expectants, agafen aire, esperant l'explosió de punk rock "... I think I'm crackin' up..." i un avançament de la voràgine. Però es torna aturar tot. Només queda la guitarra. Entra un baix agudíssim amb un parell de notes i un break de la bateria allibera l'eufòria. El local estret salta a l'unisson. Empentes, crits, excessos. 

Al final, esperen un altre tema que, com aquest, es convertirà en un clàssic de joventut, i tornaran cap a casa, rendits, havent cremat prou energia per poder passar una altra setmana asseguts en una cadira, absorbint coneixements que no tenen massa clar que els serveixin per forjar-se un futur. Però en els moments de màxim tedi, Billy Joe irromprà als seus cervells "Do you have the time...", i somriuran, esperant que torni a ser dissabte a la nit.

 

P.S.: La foto l'he tret d'aquí

Abans

Perdoneu que insisteixi, però estic una mica commocionat. Us deixo un vídeo que vaig gravar al centre de Christchurch, ara fet miques, un plujós 5 de novembre de 2010.

P.S. Demano disculpes pel meu anglès i perquè els travellings maregen una mica.

30 anys

Avui fa trenta anys que una colla de senyors amb pistoles i disfressats de toreros irrompien al debat d'investidura que se celebrava al Congrés dels Diputats. Al mateix temps, un senyor disfressat de soldat, però amb ànima de torero, treia els tancs als carrers de València.

La democràcia espanyola acabava de néixer, i era fruit d'una transició feta a mitges, plena de concessions, i ambigüitats per contentar tothom, i calia algun fet traumàtic que fes reforçar la Constitució i el cap de l'Estat, representant de l'única monarquia reinstaurada a Europa durant el segle vint. Així que els poders fàctics van enganyar una colla de xusqueros amb aires de grandesa i que enyoraven l'antic règim, per orquestrar un cop d'Estat de fireta, per tal que tots els espanyols tinguessin el cagarret al cul i recordessin que aquella nova situació que trontollava per tot arreu era molt millor que el que hi havia abans.

I a fe de Déu que va funcionar, perquè encara avui, 30 anys més tard, es rendirà pleitesia a Juan Carlos per la seva actuació aquell dia, i a la Constitució, que si la llegeixes fa riure, no hi ha ningú que s'atreveixi a tocar-li ni una coma.

En dies com avui és habitual preguntar: què feies el 23-F del 81? Doncs jo tenia quatre anys, però recordo que l'endemà de "la nit dels transistors" la meva mare em va llevar per anar a l'escola. Estava esverada i m'explicava que unes coses molt greus de les que jo no entenia res de res, havien passat a Madrid, justament quan els meus avis, que no sortien mai de casa, havien decidit anar-hi a fer turisme.

Esborronat

Fa posar els pèls de punta veure com els carrers pacífics per on fa uns mesos passejaves, ara se sumeixen en el caos i la destrucció.

La democràcia s'equivoca

Les eleccions primàries, com les que ha celebrat el PSC aquest cap de setmana a Barcelona, són la base de la democràcia. Tots els partits haurien de fer-les. D'aquesta manera, els candidats a les eleccions no serien els imposats per l'aparell del partit o per les quotes de poder intern, sinó que serien escollits per aquells que tenen unes idees i paguen una quota, però no tenen cap interès en governar. Tindríem, sens dubte, un país molt millor.

Però aquestes primàries entre Hereu i Tura també ens han demostrat que la deomcràcia, a vegades, o sempre, s'equivoca. Els militants, bé, uns quants militants, perquè la participació ha estat baixa, han decidit que sigui Hereu qui representi el PSC als comicis per l'Ajuntament de Barcelona. La majoria dels que han votat ha decidit erròniament. Hereu és un líder cremat. Cremat per les decisions preses, per la crisi, per l'egolatria i per un govern socialista que sembla etern. Tura era una alternativa fresca, amb un cert prestigi, que no és barcelonina, d'acord, però això poc importa. Era l'únic revulsiu capaç de fer revifar la intenció de vot cap als socialistes.

Però la militància, la base del partit, la llavor de la democràcia ha parlat, i aquest cop, com molts altres, s'ha equivocat, i ha regalat l'alcaldia a Xavier Trias. No obstant, aquest fet, no canvia el meu pensament. La democràcia s'equivoca, però cal donar-li oportunitats d'equivocar-se com aquesta, per a que pugui créixer, madurar, i equivocar-se menys.

#sensesenyal

Veiem les revoltes al Nord d'Àfrica i ens indignem de com els dictadors tallen els canals de comunicació, de com censuren. No cal anar tant lluny. Al sud dels Països Catalans també hi ha un règim opressor que té por, i que aplica sense miraments el divideix i venceràs. Sempre tancant, sempre restringint, sempre censurant, sempre esmorteïnt la germanor. Ja n'hi ha prou de feixistes curts de mires. Avui, com a protesta, la cullerada també es queda #sensesenyal

Morir-se

La mort ahir, per sorpresa, de Santi Santamaria, m'ha fet recordar una cosa que passa sovint quan algú es mor i que no m'agrada gens.

Fa un parell d'anys, Santamaria va escriure un llibre i va fer un seguit de conferències en què atacava directament Ferran Adrià i altres gurús de la cuina, dient que utilitzaven productes químics i que per molta innovació que fessin, no es podia servir química sintètica als plats, que la innovació s'havia de fer amb els productes naturals de la terra. Allò va causar un gran rebombori. La immensa majoria de cuiners estrellats del país van aparèixer als mitjans vil·lipendiant Santamaria. El van titllar d'envejós, de rastrer, de críticar els companys de professió per a a seva pròpia promoció, i mil pestes més, i les tensions s'han mantingut durant tot aquest temps.

Qui tenia raó en aquella trifulca? Ni ho sé ni m'importa. El cas és que un cop mort el cuiner de Sant Celoni, tots aquells que el van deixar a l'alçada del betum, ara li mostren els seus respectes, donant-li el títol pòstum de referent de la cuina catalana, i agenollant-se davant la seva imatge rotunda.

Però jo no parlo de cuina. Parlo dels canvis d'actituds davant la mort d'una persona. Si un paio és una persona collonuda, quan es mor és una persona collonuda que ha traspassat, i si un fill de puta es mor, es converteix en un fill de puta mort. El que no pot ser és que un sigui qualificat de malparit als quatre vents, i quan fina esdevingui un sant màrtir. Una cosa és tenir respecte pels morts, i una altra molt diferent és ser un hipòcrita rematat i dir el contrari del que penses, perquè s'ha mort, pobret.

El cas de l'exemple que ens porta l'actualitat d'avui no és pas aïllat, passa molt, però que molt sovint, i no cal que sigui en l'àmbit públic. Què en penseu?

La puta i la ramoneta

No dic res de nou. Els Estats Units són un país hipòcrita i cínic, però mai deixarà de sorprendre'm la barra que tenen de fer ostentació d'aquestes qualitats. Ahir, Hillary Clinton va guanyar una medalla d'or en aquest esport nacional ianqui.

Internet i les xarxes socials han de ser lliures i tothom hi ha de poder dir el que vulgui, i els dictadors totalitaris (als qui, per cert, han donat recolzament durant anys) han d'assumir que el poble parli i decideixi a través de les noves tecnologies que ja en té prou d'ells, i que censurar i tallar drets en aquest sentit és antidemocràtic i molt lleig.

Collonut. D'acord en tot. Clar que el que no diu la Hillary és que això és vàlid mentre el règim totalitari i imperialista desbancat no siguin ells, mentre cap Julian Assange deixi els seus secrets amb el cul enlaire, mentre qui censura i retalla no tingui la legitimitat del poder econòmic que tenen ells, mentre qui munta un escàndol sexual contra l'enemic quan no tenen més mitjans a l'abast sigui l'oncle Sam.

I després es queixen que els àrabs, i bona part de la resta del món els odiï. Però què es pensen? Que els ciutadans de la resta del món estem idiotitzats i aborregats? Doncs sí, senyora Clinton. Ho som bastant, de borregos i idiotes, però ni de bon tros tant com els que tenen dins les seves fronteres.

Democràcia i laïcisme

Primer Tunísia, després Egipte, Algèria ha començat a moure's. El món àrab està esvalotat. Un a un, els règims totalitaris de la zona van tremolant. Darrera d'això hi ha un perill: que aquestes dictadures es transformin en règims islamistes, ja que en la majoria de casos, qui lidera l'oposició són els partits islamistes. No és un perill perquè siguin musulmans, sinó perquè utilitzen la religió com a criteri per governar un país, i això, sempre és un error. Que cadascú tingui la religió que vulgui, i si l'islam és la majoritària, collonut, però l'Estat i el Govern han de ser laïcs, per a que els que no siguin musulmans siguin governats justament i ningú es vegi obligat a adoptar la religió.

És per això que els aldarulls d'aquesta nit a l'Iran són una bona notícia, ja que allà, la revolta és contra el règim islamista. A veure si aquesta nova onada d'idees fresques de l'est inspira els països en revolta per decantar-se per un règim democràtic i laïc.

Sustu (2)

Només una vegada des de que vaig començar La cullerada havia estat una setmana sense publicar res i sense avís previ. Aquell cop va ser per culpa d'un sustu. D'allò en fa exàctament tres anys, i com si volguéssim celebrar-ne l'aniversari, hem tingut un segon sustu, molt semblant al primer. Sort que, com a les pel·lícules, el segon sustu ja no espanta tant com el primer, però sempre et queda aquell mal cos, i aquella tensió de si en vindrà un altre.

L'important és que tot ha passat, i en un parell de setmanes tot tornarà a la normalitat. De moment, avui comença una nova setmana i cal engegar-la amb força. Bon dilluns a tothom!

The sky is crying

The sky is crying. The Blues is mourning. And so am I.

Com si fos un huracà

Es van fer famosos per les baladetes figaflors, però quan es tractava de fotre canya, els Scorpions eren els reis. I a per a mi, la millor, era aquesta. No sé ben bé perquè, fa uns dies que la torno a tenir al cap, així que avui la faig sortir del meu cervell i la converteixo en la cançó del divendres per sacsejar-vos com si fos un huracà.

"Here I am, rock you like a hurricane"

CD gets in your eyes

Segur que ho heu vist alguna vegada, o potser fins i tot ho feu. Hi ha gent que, als balcons de casa seva penja CDs d'un cordill. El CD es mou amb el vent i quan el sol s'hi reflexa, fa flashos de llum que espanten els coloms, i així s'evita que el membres d'aquesta plaga voladora es caguin en els dominis de l'individu penjador de CDs.

Molt bonic. Però ja no ho és tant quan la teva taula de treball està situada just en una de les línies de reflexió del CD dels nassos, i el que queda flashejat ets tu enlloc dels coloms. I si a sobre, no fa gaire vent, com avui, i tens la mala sort que el CD es queda llargues estones en aquesta línia, pots acabar borni, sobretot si estàs delicat de la vista com jo ho estic aquests dies.

Estic per trucar a la porta del veí graciós i, o bé fotre-li un cop de mall, o bé ficar-li el CD, el cordill, i si cal, algun colom per l'arc de triomf.

Un vespre d'esport de primera

Diumenge al vespre em van convidar a territori enemic. I com que no em volia deixar perdre l'oportunitat de veure futbol de primera en viu, vaig camuflar els meus colors blaugranes i vaig enfilar amb dos bons amics cap al Baix Llobregat.

Primer un bocata i una birra per caloritzar el cos. Al centre comercial Splau! (nom ridícul i mascota encara més ridícula) hi havia un ambient tremendo. Colors blanc-i-blaus per tot arreu, i tensió prepartit que es podia respirar. Després una última birra abans de començar, saludant coneguts pericos, i finalment l'entrada al camp.

L'Estadi de Cornellà-El Prat em va agradar molt. Un estadi petit, amb les graderies molt verticals i a tocar del terreny de joc. A més, gairebé tota la graderia està sota teulada, el que fa que quan plou no et mullis, i es crei un ambient atronador de pavelló de bàsquet. Els pericos han de treure més partit a aquestes condicions. Si ho volen i es posen d'acord allò es pot convertir en una autèntica olla a pressió. I dic si es posen d'acord perquè a Cornellà, com al Camp Nou, i suposo que com a tot arreu, també hi ha tribuneros, i molt durs. Vaig sentir rajar de Poche, de Sánchez Llibre i de molts jugadors.

El partit va ser mogut, sobretot la primera part. Molta pressió a dalt de l'Espanyol, amb un parell de bones ocasions de Sergio García (aka Falete), però qui va marcar va ser el Vil·la Real, amb un gol de Rosi, que, des de la nostra posició, va semblar que havia entrat pel lateral de la xarxa. Com la va col·locar, el cabrón. La segona part més fluixeta, però amb moments vibrants. Crec que l'Espanyol va merèixer com a mínim empatar, però els davanters no van trobar la porteria.

Digne de destacar que en plena esbroncada a l'àrbitre, amb l'estadi atronant, va arribar el minut 21, el minut de Dani Jarque. L'esbroncada es va transformar en aplaudiments, i quan a l'electrònic el 21 va canviar pel 22, es va reprendre l'esbroncada com si res no hagués passat. Sorprenent i emocionant.

Un vespre d'esport de primera amb molt bona companyia. No em queda més que donar les gràcies a l'amic perico per la invitació, i dir-vos que no patiu, que em va encantar l'experiència i la repetiria amb els ulls tancats, però de moment, segueixo amb els meus colors intactes.