Merry Christmas, baby

Normalment el Nadal m'agrada. Tret de les compres compulsives i les nadales a tot drap al carrer, és una època de l'any que em sol portar bones vibracions. Aquest, any però, no sé ben bé què em passa. Tinc a sobre una estranya sensació d'agobio i de nyonya nadalenca. Però segur que demà, amb la sopa de galets davant, tot això s'haurà esvait.

Mengeu, beveu, regaleu i sigueu regalats, i prepareu-vos per encarar amb forces un any nou que segur que serà millor que aquest. Molt Bon Nadal a tots i totes.

Merry Christmas, baby. You really did treat me nice...

La gota malaia

Clac, clac, clac,... la gota va caient, no gaire seguit. En cau una de tant en tant. I són gotes d'aigua, res d'agents corrosius. Fa gairebé tres-cents anys que mica en mica, la gota malaia de l'espanyolisme va erosionant el nostre crani. Però tenim la closca molt dura, i anem aguantant com si res no passés. - "No patiu! Que només és aigua!" - diuen els nostres dirigents, ja siguin moderats, progressistes, catalanistes o espanyolistes, tots fan igual, i els que acaben de tornar no sembla que vulguin canviar la dinàmica. "Aguantem una mica més, que tampoc n'hi ha per tant!", i un dia, no ens n'adonarem, i la gota ja no caurà sobre dur. L'erosió de tres segles de gotes haurà perforat l'os i començarà a colpejar el cervell, just en aquell punt amagat on hi tenim la consciència nacional i el sentit de la justícia. I jo no sé vosaltres, però jo no penso deixar que la gota penetri les entranyes dels meus principis. I si cal desobeir, desobeiré, que ja en tinc prou d'aquesta tortura eterna.

Salut!

Tot i haver-me promès no fer-ho mai més, aquest any he tornat a comprar loteria de nadal a mansalva. Molts eurus que em podia haver gastat en gintònics, perduts per sempre més. I al llarg d'aquest matí tornarem a seguir el sorteig, per la ràdio, amb la sabuda cantarella, o aquest any potser el seguirem per twitter, però tan vosaltres com jo, sabem que els individus que sortiran per la tele tirant-se xampany per sobre i cridant com orangutans dins un bar sòrdid, o davant una administració de loteria sòrdida, aquest any, tampoc no serem nosaltres.

I passat aquest dia, tornarem a valorar la nostra salut de ferro, i ens tornarem a prometre que l'any que ve no farem el gamarús i no comprarem puta loteria de nadal, però sabeu tan bé com jo que sí, que hi tornarem, i no caldrà pas esperar un any, perquè fijo que pel "niño" algun dècim caurà.

Salut! (que de sort no en tindrem pas)

De tanques i de preses

Ja està molt suat allò de que "no es poden posar tanques al camp" quan es parla d'internet, però és que és veritat. L'arribada d'internet, i sobretot l'expansió del seu ús han suposat un canvi tan radical en l'escenari del mercat econòmic que els esforços ridículs dels sistemes econòmics, tan capitalista com comunista, per regular-ho, fan riure si no peneta. Parlo dels cànons de l'SGAE, de la censura de Cuba i Xina, i parlo, és clar, de la llei Sinde, que sense cap dubte s'aprovarà avui al Congrés.

La gràcia d'internet és que permet fluir les idees. El geni individual i col·lectiu de la humanitat quedava relegat a l'entorn de qui tenia una idea, i només uns quants aconseguien que els nous coneixements que havien adquirit transcendissin de la família i amics. Ara, qualsevol bombeta encesa al cap de qualsevol persona pot correr pel món en molt poc temps, i això, que ja és positiu de per sí, estimula l'intel·lecte de tota la resta dels éssers humans per a crear encara més.

Per això, els que compartiu arxius, els que baixeu material d'estudi o d'entreteniment de la xarxa, no cal que patiu per la llei Sinde. El riu d'idees que corre per aquest mitjà no trigarà a trobar (si no ho ha fet ja) escletxes en la presa futil d'aquesta llei per a que el corrent segueixi fluint cap al mar del coneixement col·lectiu.

I guaiteu, ja tenim una nova metàfora per substituir la de les tanques, que ja està una mica tronada.

Era dilluns

Tal dia com avui, fa trenta-quatre anys, també era dilluns, quan cap a quarts de quatre de la tarda, vaig veure la llum per primer cop. Potser haver nascut en dilluns explica que estigui tan empanat.

I remenant per internet, he descobert que sorprenentment, el cap de setmana anterior també hi va haver derbi, al camp de l'Espanyol, i també va guanyar el Barça. Potser això, entre moltes altres coses, també explica que sigui tan culé.

Au! Un més al sac!

Aquest cony de temps

Ja he dit moltes vegades que m'encanta l'estiu, els dies llargs i la llum. Aquest fred, aquesta pluja i que a les cinc sigui fosc em posen de mala lluna. Aquest cony de temps se'm fica al cos.

"Trenca'm a bocins
i endevina quina peça em rovella els ossos,
posa'm al revés
a veure si així vaig bé"

Nota: haureu notat que aquesta setmana he posat molts enllaços a posts antics de La cullerada. I és que en Josep va proposar que aquesta fos la Setmana de l'autocita

Cops de mall

Ahir a la nit vam celebrar el primer sopar Cop de Mall. Va estar molt bé. Vam parlar, vam riure, vam menjar bé, vam repartir cops de mall, i després ho vam acabar d'amanir fent unes copes amb bon jazz i descobrint un local peculiar. Tot fantàstic. L'únic problema és que ara els cops de mall els estan fotent els enanitos dins el meu cervell com si fossin a la mina. Ho he dit aquí moltes vegades: no tenim edat per segons què. Però també repetiré les vegades que calgui: i què?

Decisions difícils

Costa d'Ivori era un dels pocs països de l'Àfrica subsahariana amb certa funcionalitat política i viabilitat econòmica. Tot i anar encadenant pseudodemocràcies, els ingressos que aportava el conreu del cacau (és el primer productor mundial) garantien relativa prosperitat i benestar.

A les eleccions presidencials de l'any 2000 va ser escollit Laurent Gbagbo. Al cap de dos anys, el 2002, les tensions apaivagades durant anys pel benestar econòmic es van alliberar, i les regions del nord, liderades per Guillaume Soro i amb Alassane Ouattara a les seves files es van revoltar contra el Govern de Gbagbo i es va iniciar una cruenta guerra civil, amb milers de morts, que enviava a fer punyetes l'estatus d'estat pròsper.

Gràcies a la intervenció de l'expresident de Sudàfrica, Thabo Mbeki, les dues bandes van arribar a un acord el 2007, mitjançant el qual s'acabava la guerra i Gbagbo seguia a la presidència, mentre que Soro es convertia en Primer Ministre. Aquesta situació es va mantenir durant tres anys, superant-se amb escreix els cinc anys de mandat que havia obtingut Gbagbo a les eleccions del 2000. Es van convocar eleccions en diverses ocasions, però segons Gbagbo no estava garantit que les eleccions fossin netes i s'acabaven suspenent. Segurament, el que no estava garantit era que ell les guanyés.

Finalment, aquest octubre es va iniciar el procés electoral. El dia 31 d'octubre es va celebrar la primera volta, de la qual van sortir vencedors Gbagbo i Ouattara, que es van enfrontar en segona volta el 28 de novembre. En els resultats emesos per la Junta electoral, validats per l'observador de l'ONU i per la Unió Africana, Ouattara va guanyar per un 54% dels vots. A les poques hores, la Comissió Constitucional, controlada per Gbagbo, va anul·lar els vots de la majoria de col·legis electorals del nord del país, on Ouattara tenia la immensa majoria. D'aquesta manera es tombava la truita i Gbagbo guanyava per un 51%. D'aquesta manera, tots dos es consideren presidents electes, s'han investit i han nomenat govern, i ara mateix hi ha dos governs paral·lels igual d'inoperants. La Unió Africana va tornar a enviar Thabo Mbeki per mediar, però aquest cop no se n'ha sortit.

El candidat que sembla tenir més legitimitat i reconeixement internacional és Ouattara, però Gbagbo controla l'exèrcit i els mitjans de comunicació, que han estat cancel·lats, excepte pels estatals, que només emeten notícies favorables a ell. Ouattara, enlloc d'utilitzar el recolzament mundial per arribar a una solució, ha atiat els seus votants per a que demà prenguin per la força els mitjans de comunicació nacionals, i divendres el Palau Nacional, utilitzant com a carn de canó les persones que li donen suport.

Com veieu, la solució al conflicte és complicada, i per molt que es solucioni, és segur que Costa d'Ivori serà un país sense operativitat administrativa durant mesos, així que el nostre expedient està aparcat en alguna pila esperant l'assignació d'un infant. Ha arribat el moment de prendre decisions difícils.

Volando voy...

... volando vengo, que m'atrapa el coiot de final d'any.

Cicles eterns

A casa m'assetgen els telefilms nadalencs, al carrer em persegueixen les nadales amb cors infantils que perforen el cervell, i de fons, sigui on sigui, una veu que, per sota totes les altres va repetint: "compra, compra, compra!!!". Hauré de pensar en els regals per la família, i per mi, que qui res no estrena res no val. Falten quinze dies per Nadal i ja n'estic fart. No del Nadal en sí, ni dels àpats ni tampoc dels regals, però sí d'aquesta cantarella: "compra, compra, compra!!!".

I no es tracta de Nadal. Ara la cantarella se sent més forta que mai, i va acompanyada de cascabells, però el Nadal passarà, no ens n'adonarem i ja serà setmana santa, i ja se sap que qui no fa una escapadeta no és ningú, i un altre cop: "compra, compra, compra!!!", i després l'estiu, i després un altre cop la castanyada, o el jalogüin ("buy, buy, buy!!!"), i pel mig aniversaris, sants, sant valentins o sant jordis, i dies de la mare, del pare i de l'esperit sant, amb la mateixa banda sonora: "compra, compra, compra!!!" I sense que puguem fer-hi res, tornarem a veure telefilms nadalencs a la tele i nadales amb cors infantils perforadors, i tot tornarà a ser igual. Només canviarà que serem un any més vells, i en aquest cicle etern ens anirà millor o pitjor, farem més o menys cas a la cantarella, però irremissiblement ens n'adonarem que haguem comprat molt o poc, l'única cosa que segur que no podrem comprar serà el temps passat.

Així que compreu tant com vulgueu, però entre compra i compra, recordeu-vos de viure.

Massa

Quan penses en una paraula només cal buscar a l'antologia del rock n'roll per trobar alguna peça que la contingui o la descrigui. Així que avui em pentino el tupé i em perfilo les patilles per dir: "Massa".

Peces d'escacs

Aquest pont ha tingut una actualitat mogudeta. Per una banda, els controladors aeris han muntat un pollastre de primera, passant-se pels ous (com totes les vagues en el sector públic) els drets dels ciutadans. Furgant una mica en la seva situació tots hem vist que no són dimonis amb banyes i forques, sinó que darrera la seva acció hi ha motius, segurament no els necessaris com per posar de cap per avall el país, però n'hi ha. I l'acció del Govern, de l'oposició, dels mitjans i dels agents econòmics abans, durant i després de la crisi fan malpensar molt. El Govern publicant decrets polèmics amb nocturnitat i just abans d'un pont, Rajoy suposadament atrapat a Lanzarote, la tele i la ràdio donant només una versió dels fets. Tot plegat és, com a mínim, molt estrany.

I després el misteriós cas de Wikileaks. Una pàgina web es dedica a publicar cables diplomàtics secrets que deixen els Estats Units i mig món amb el cul enlaire, ensenyant-nos les mentides que no volen que sapiguem. Al cap de molt pocs dies s'activen totes els mecanismes i es bloquegen els comptes de donació a Wikileaks. Com en les millors pel·lis d'espies, el seu fundador Julian Assage és acusat d'una agressió sexual a Suècia, que si és certa, es convertirà el l'agressió sexual més perseguida de la història, amb tota la Interpol de corcoll. Que us agredeixin sexualment a vosaltres i veureu com són igual de ràpids a muntar un dispositiu de persecució internacional.

Dos casos que no tenen res a veure. Dues illes informatives. I totes dues m'han portat a la mateixa conclusió: cadascun de nosaltres, individualment o formant part d'algun grup, som peces d'escacs en un taulell que desconeixem, i algú eteri, en qualsevol moment pot fer servir la nostra peça per avançar en el taulell o per fer un escac i mat a l'adversari. Sona una mica a teoria conspirativa, però cada cop estic més convençut que no som més que això: peces d'escacs.

El pont

Una iniciativa odisfèrica encapçalada per la Llesca proclamava el passat 1 de desembre com a "Dia de la cançó casposa". El que passa és que a la cullerada, el dia de les cançons, casposes o no, és el divendres (i per què enganyar-nos, tampoc me'n vaig recordar a l'hora de publicar), així que celebro aquest bonic dia internacional amb una mica de retard. I quina cançó casposa podia triar? Doncs donat les dates que venen, us en deixo una que parla d'un pont mooooooooooolt llarg.

Apa! Fins dijous que vé!

Corea em fa por

La història ens demostra que la millor manera de solucionar les crisis econòmiques és provocar una guerra. Mentre hi ha una guerra, sigui a prop o sigui a l'altra punta del món, es distreu el personal dels problemes macroeconòmics, i al mateix temps es genera riquesa, primer proveïnt el material per a l'enfrontament i després reconstruïnt el desastre.

I com que ara tenim a sobre una crisi financera sense precedents i la guerra de l'Iraq va acabar d'una manera bastant galdosa, els grans titellaires del món busquen l'escenari per a la seva propera partida de Risk. Ho han estat provant amb l'Iran, però els arguments que havien de servir d'excusa no han estat prou sòlids, i després del fracàs de les armes de destrucció massiva d'Iraq s'havia de buscar una coartada millor. I l'han trobada.

Corea és el tauler de joc perfecte. Hi ha un conflicte latent que prové de la vella guerra de Corea, que no ha quedat mai definitivament solucionat, i que, de tant en tant ressucita amb escaramusses a la frontera. Aprofitant que el dirigent de Corea del Nord és un sonat amb deliris de grandesa, que a més, posseeïx armes nuclears, és facilíssim provocar un conflicte obert.

El que fa por és l'extensió que pot tenir aquesta guerra. Corea del Sud és un país capitalista, occidentalitzat i en plena expansió industrial, alineat amb els Estats Units i l'OTAN. Corea del Nord és un règim comunista totalitari, i la Xina, la nova potència mundial, si bé està convençuda que Kin Jong Il és un sonat (Wikileaks ho confirma), es veu obligada a donar suport a un dels poquíssims països que com ells, conserven el sistema comunista.

I ja tenim el conflicte mundial organitzat. La pregunta ara és si aquesta vegada ens ho empassarem o serem capaços d'alçarnos i dir que a la guerra hi vagi sa puta mare?