... i resulta que tenia raó!

La setmana passada, després del partidàs que el Barça va guanyar 8-0 contra l'Almeria, l'amic Gerard (blog|twitter) ens va ensenyar via twitter aquest vídeo de MarcaTV, on el director d'aquest diari (digues-li diari, digues-li tebeo) deia que els equips que juguen contra el Barça es deixen guanyar, li posen fàcil i gairebé deia que ajudaven a empènyer les pilotes cap al gol. Tots ens vam indignar, vam fer sang de la intoxicació mediàtica de la caverna i la bilis que arriba des de Madrid. Tanta mala llet vessada... i resulta que tenia raó!

Això és l'únic al que va saber jugar el Madrid

Foto: Pep Morata a Mundo Deportivo

Canvis

En el procés electoral que va concloure ahir hi ha hagut canvis, i no parlo només de la pallissa de Mas. Hi ha moltes altres coses que han canviat:

• Canvi de la direcció del vot. La crisi ha fet girar el vot cap a la dreta, amb una tremenda pujada de CiU, però també del PP. Ara farà falta veure si seran capaços de superar la crisi, si ens hi faran endinsar encara més o si faran sacrificar els més desfavorits per pal·liar-la.


• Canvi de President. La ideologia política de Mas i CiU em tiren enrera, per liberals, per conservadors, per venuts i pel peix al cove, però reconec que ja era hora que Catalunya tornés a tenir un President que pugui anar pels puestus, i malgrat tot, Mas ho és.
  

• Canvi en l'independentisme. ERC va pagar molt cara la seva entrada al primer tripartit, però ningú va entendre que vulgués entrar al segon. No serveix de res fer proclames independentistes de referèndums després de set anys de servilisme al PSOE a canvi d'un poder que no s'ha aprofitat. A causa d'això hi ha hagut escissions, una de les quals ha aconseguit quatre diputats. Espero que Esquerra hagi après la lliçó.
  

• Canvi en el respecte pels drets humans. Al no haver tingut escons sembla una anècdota, però no ho és. Ahir, 75.321 individus van votar per una opció racista. De fet, van tenir representació al Parlament fins ben bé el 40% escrutat, i a mi, això, em fot por, què voleu que us digui.
  

• Canvis en l'arc parlamentari. Per molt que PSOE, PP i CiU intenten ser els únics galls del galliner i polaritzar el Parlament de Catalunya, aquest continua sent tremendament plural. Ahir hi va entrar una nova formació i m'hauria encantat que n'hi entressin més, fos qui fos (bé, l'Angalda no, eh?). En la política, com en la biologia, quanta més diversitat millor.

• Canvis al quiosc. La jornada electoral ens va portar també una nova capçalera als quioscs, però això em va agradar tant que el nou diari ARA es mereix un post ell solet. Ja el faré un dia d'aquests.

• I per fi, canvis en la ciutadania. Els ciutadans hem demostrat que la campanya convencional ja no serveix per a res. O ens convencen via xarxes socials o es menjaran els mocs. Els hashtags electorals de twitter tenien un tràfic tan intens que era impossible seguir-ne la línia temporal. Els partits que entrin en el nou joc mediatic seran els que tallaran el bacallà, i ho hauran de fer molt millor que fins ara, perquè les seves estratègies a la xarxa han fet una mica de peneta.

I fins aquí l'anàlisi electoral de la cullerada. Què hi dieu? Hi esteu d'acord?

Em seguiràs?

Sóc aquí des de fa qui sap quant. Sóc jo, l'únic, l'escollit.
Només sóc aquí per arreglar-te el dia,
i no penso marxar fins que ho aconseguixi.
Així que només ho has d'intentar. Respira fons, suspira, crida, gaudeix.
No sóc cap professional, però pots estar segura
que no pararé fins que hagi acabat.
Però el que de debò vull saber és: em seguiràs pel mal camí?
Si us plau, nena, ho he de saber. Eh? Eh? Em seguiràs pel mal camí?

Foto: Davic

Observacions

És ben sabut que a Santa Coloma de Gramenet abunden els ciutadans xinesos. Darrerament m'ha cridat l'atenció l'elevat nombre de xinesos que condueixen cotxes de gamma alta pels tortuosos carrers d'aquesta ciutat. Cotxes d'últim model de les millors marques i amb l'equipament complet. No es tracta de que n'hagi vist dos o tres. Qualsevol que visqui o vagi sovint per Santa Coloma sabrà que no és una quimera, sinó que se'n veuen molts. L'altre dia vaig deixar el meu cotxe a un pàrquing, en ple centre del barri del Fondo, i en els meus moviments pel pàrquing (entrar amb el cotxe, sortir a peu, entrar a peu i tornar a sortir en cotxe) em vaig creuar aproximadament amb uns deu cotxes. D'aquests deu cotxes, cinc eren Audi's, BMW's i Mercedes relluents conduïts per xinesos.

No és racisme. No és xenofòbia. Ni tan sols és enveja. És només una observació. És només curiositat per saber com unes persones acabades d'immigrar en un país estrany, que estadísticament haurien d'estar més a prop de la marginació i l'exclusió social que de l'èxit econòmic, es poden permetre aquests luxes, i sobretot és curiositat per entendre per què n'hi ha tants.

No em negareu que és, com a mínim, sorprenent. Alguna teoria?

P.S. Dos posts seguits sobre Santa Coloma. Sí, darrerament hi vaig sovint.

Expocoloma

Expocoloma, la fira de les faltes ortogràfiques sense criteri i els pronoms febles posats on et dóna la puta gana. Ep! I amb el suport de l'Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal, la Generalitat i la Unió Europea. El català correcte, passa'l!

El debat

El debat de les eleccions de diumenge va ser summament avorrit. Sort que al twitter, els comentaris sobre el que es veia en pantalla animaven una mica el cotarro. De totes maneres, m'agradaria analitzar els actors de la tragicomèdia del debat, i ho faré en ordre ascendent, és a dir, del que em va agradar menys al que em va agradar més.

7. Albert Rivera. No té discurs. Totes les seves afirmacions són tòpics populistes. Diu el que molta gent vol sentir: abaixar impostos, millor sanitat i educació, frenar la corrupció.... Val, xaval, però tot això com ho faràs? Quan es toca el seu tema estrella, la llengua, l'Albert tampoc té discurs, perquè es converteix en un hooligan maleducat, que falta al respecte a tothom i que a més canvia de llengua com si fos la nena de l'exorcista.

6. José Montilla. Em va fer llàstima. La seva talla política és zero, i les seves dots de comunicació són per sota zero. S'entrabancava constantment, i, en diverses ocasions va donar per implícit que Mas serà el nou President. Un desastre. Si fins ara ja havíem vist un President poc adient, en el debat es va evidenciar que mai hauria d'haver arribat a aquest càrrec. No s'ho mereix.

5. Alícia Sánchez Camacho. És "la voz de su amo". Repeteix tot el que diu Rajoy. Passa de que siguin unes eleccions al Parlament de Catalunya, i a la que té ocasió cola una rajada contra Zapatero. En el tema de la llengua ens va regalar un canvi d'idioma al més pur estil Rivera que, fins ara, no li havíem vist mai. Sorprenentment, quan el debat es va escalfar i va necessitar trenar bé les seves idees, va tornar al català.

4. Joan Herrera. No sé què li ha passat a aquest noi. Tenia les idees molt clares, i una manera entenedora i molt coherent d'explicar les coses. Durant tota la campanya i especialment en el debat s'ha mostrat simple, insegur i amb un discurs erràtic. La part que més m'agrada del seu partit, el seu suposat ecologisme, va quedar deslluïda amb unes propostes lamentables, i a més no es va saber defensar contra les afirmacions rotundes dels candidats pro-nuclears. Era una promesa de futur de la política catalana que s'ha desinflat com un globus.

3. Joan Puigcercós. Em va agradar força. Diu clarament quines són les seves intencions, i ho fa de manera coherent amb l'esperit del seu partit. Seria perfecte si no fos perquè els set darrers anys al Govern desmenteixen les seves paraules. Es va oferir a Mas per aconseguir el concert econòmic per Catalunya.

2. Artur Mas. Mal que em pesi és l'únic candidat amb una mica de cara i ulls. És un bon comunicador i la seva talla política ha crescut amb els anys. Les seves propostes són clarament de dretes i liberals, però no se n'amaga com havia intentat fer-ho fins ara. No estic d'acord en la majoria de les coses que diu, però avui parlo de vàlua com a polítics, no d'idees polítiques. I com a polític amb ofici, Mas és l'únic que es mereix (només una mica, tampoc és per tirar coets) ser President de la Generalitat.

1. Ui, Puji, t'has equivocat, que els candidats ja s'han acabat! Sí els candidats ja s'han acabat, però el namber guan, el millor, l'estrella del debat va ser Josep Cuní. Un moderador és com un àrbitre de futbol, quan destaca vol dir que ho ha fet malament, però quan els jugadors es comporten com si fossin al pati d'una escola cal algú que posi els punts sobre les is i els recordi als candidats què fan allà i qui són. I en Cuní ho va fer a la perfecció. Va posar ordre quan calia i va deixar anar algunes perles que em van encantar. Cuní President!!!

I per si ens havíem quedat amb ganes (pffffff) avui tornem-hi, cara a cara entre Montilla i Mas. No m'agrada gens, perquè un Parlament plural com el que tenim es desvirtua si intentem polaritzar-lo, però serà divertit veure com Mas es ventila Montilla. Com va dir algú al twitter: Això del MHP Montilla demanant un altre debat és com si l'Almeria hagués demanat 90 minuts més després del 0-8.

Si no el vau poder veure, aquí en teniu un resum.

Collita inesperada

He passat aquest cap de setmana entre el Bages i la Segarra. Dissabte a la tarda, després d'un bon dinar al Parador de Cardona, vaig agafar el cotxe per anar cap a Palouet, un petit llogaret de quatre cases, entre Calaf i Guissona.

I vet aquí que, viatjant per una carretera secundària vaig veure un bosquet que feia bona pinta, i com que no teníem pressa, vaig aturar el cotxe, vaig prendre el cistell que sempre porto amb mi i em vaig endinsar una mica al bosc. En una fondalada vaig començar a trobar camagrocs. Llàstima que es fa fosc d'hora i ja no m'hi veia, i només vaig tenir temps d'agafar aquests que veieu a la foto. No és gaire, però per haver-los trobat per sorpresa, no està malament, no? A més, són suficients per uns deliciosos spaghetti al camagroc.

Si hagués nascut a Roma

Visitar museus i ruïnes no és una cosa que em cridi massa l'atenció, però quan ho faig, sempre m'envaeix una estranya sensació. Aquells objectes que hi ha dins les vitrines, un dia, fa molt temps, van pertànyer a algú. Aquelles parets derruïdes, i aquells terres irregulars, un dia, fa molt temps, van ser escenari d'històries quotidianes d'unes persones que han quedat en l'oblit. Què pensarien aquesta gent si ens poguessin veure admirant les seves possessions, o passejant com si res per dins de ca seva? Què pensaríem nosaltres si, un dia, d'aquí molt temps, gent en calça curta i càmera de fotos anés amunt i avall pel menjador de casa nostra?

Aquesta estranya sensació l'expliquen molt bé els Manel en aquesta peça que us deixo avui. Cada cop que l'escolto, no sé ben bé per què, una llagrima intenta treure el nas als meus ulls. Potser perquè la meva conclusió és la mateixa que la d'ells. El que pensaria aquesta gent o el que pensaríem nosaltres és que són les coses bones de passar a l'eternitat.

El joc de l'Alícia

Gràcies a www.etfelicitofill.cat vaig ser dels pocs "afortunats" de poder jugar al famós joc del PP. El joc en qüestió es deia una cosa així com "El rescate de Alicia Croft", i el contingut, encara que sembli impossible, era encara més lamentable que el títol. I no em refereixo a que una iconeta que volia ser Alícia Sánchez Camacho anés damunt una gavina pepera disparant contra zeppelins amb l'estelada, una boca amb una cremallera (en clara referència a la gran discriminació que pateix el castellà a Catalunya), cues de l'INEM, globus d'impostos o un grup d'immigrants il·legals en paracaigudes, mentre havia de guanyar punts "agafant" rucs catalans acompanyats de toros d'Osborne, plats de butifarra amb seques acompanyats de paelles valencianes i barretines acompanyades de monteres de torero.

Tot això ja ha sortit als mitjans i se n'ha parlat abastament. I sí, és lamentable, però no sorprèn massa, és la mateixa porqueria a la que ja ens tenen acostumats els populars. Al que em referia quan deia que el contingut era lamentable era al propi joc, a la programació flash. Hi ha animacions i jocs en flash que corren per internet que són autèntiques obres d'art. En canvi, el joc de l'Alícia és patètic, fa molta pena.

Jo no tinc ni la més mínima idea de com es programa en flash, i no faria aquesta crítica si el joc l'hagués creat un militant del PP aficionat a la programació en les seves estones lliures, però per les declaracions que ha fet l'Ali, sembla que les Noves Generacions del PP van encarregar el joc a una empresa. Si us plau, que algú digui de quina empresa es tracta. Més que res, per no contractar-la mai.

Maletes

M'encanta viatjar. Conèixer nous llocs, noves cultures, nova natura, nous paisatges. Però associat al viatge hi ha dues coses que odio profundament. Una són els aeroports i els avions, que cada cop em fan més mandra, i l'altra és fer la maleta. No m'agrada fer maletes. Sempre hi poso més coses de les que calen, l'equipatge acaba sempre sent massa gran i pesant massa. Però sembla que aquest xicot ha trobat una tècnica per a que això no passi més. Tota la roba que us pugueu imaginar dins una bossa ben petita. Ei! I sense arrugues!!! Espectacular!

Gràcies, Oriolsl.

Trencar cadenes

Amagada entre les alarmants notícies financeres internacionals que pronostiquen la fallida de Portugal i Irlanda, he trobat una altra notícia d'aquest àmbit que m'ha cridat l'atenció. La Presidenta de l'Argentina, Cristina Fernández ha aconseguit renegociar les condicions del seu deute extern. La notícia és que per primer cop en molts anys, algú ho ha fet sense la intermediació del Fons Monetari Internacional ni el Banc Mundial. I ves que la Cristina, sense la intervenció d'aquestes entitats, ha aconseguit dels seus creditors unes condicions molt més favorables per al seu país.

No entenc absolutament res de finances, i encara menys si són internacionals, però en aquest fet intueixo que, el que es considerava imprescindible, potser ha deixat de ser-ho, i que si un país desenvolupat com l'Argentina era trepitjat per aquests dos ens sinistres, no vull ni pensar com són tractats els països més desafavorits.

Així que, sense entendre ben bé per què ni com, envio una felicitació a la senyora Fernández, per tenir la valentia de trencar les cadenes dels sistemes establerts que esclavitzen els més febles.

No ploris, Fernando

Vagi per endavant que la fórmula 1 me la bufa bastant. Segueixo els resultats i m'agrada veure les curses, però no sóc, ni molt menys un seguidor d'aquest "esport". Ahir sí que vaig veure la darrera cursa del Mundial. No cal dir tampoc, que Fernando Alonso em fa venir urticària. és un xulo i un prepotent, i la pàtina d'espanyolisme que l'acompanya no fa res per millorar el concepte que tinc d'ell.

No obstant tot això, ahir, m'hauria agradat que Fernando guanyés. Quan va començar la temporada, els resultats eren desastrosos, era un corredor que començava en un nou equip, que s'havia de fer als mecànics, als enginyers i al cotxe, i no s'esperava massa d'ell. Però cursa a cursa, Fernando ha anat obtenint bons resultats, molts podis i algunes curses guanyades. Bona conducció, a vegades arriscada, i poc a poc ha anat puntuant fins aconseguir, a la darrera cursa, anar per davant a la classificació i ser un clar candidat al títol.

A Abu Dhabi, totes les circumstàncies van anar en contra seva, començant per la pinya de Schummacher i acabant per una pèssima estratègia de Ferrari, i Vettel, que com tot l'any, va tornar a fer una cursa impecable, es va endur el mundial a casa.

Fernando Alonso em segueix provocant urticària, però crec, cada cop més, que és un dels millors pilots de la història del motor, i ahir no m'hagués fet res que guanyés. És més: estic convençut que, si l'any que ve segueix en aquesta línia, serà el campió. Així que no ploris, Fernando, que l'any que ve serà un altre any.

Sally Brown

Deixeu-me que us parli de la Sally Brown. La Sally és una noia del poble que no està per tonteries, i si no aneu amb compte us fotrà un jec d'hòsties. Mireu-la, mireu-la, com es mou al fons del carreró.

Una mica d'ska per el divendres d'una setmana esgotadora.

La Resplandor

Quan tenia més o menys setze anys em van recomanar The Shining. La vaig veure una tarda de divendres sol a casa. Vaig ser incapaç d'acabar. Estava acollonit, sentia sorolls imaginaris i veia ombres que no hi eren. Uns anys després la vaig veure amb més gent, i sense l'acolloniment de la soledat em va tornar a captivar. En el viatge de tornada de les vacances, la pantalleta d'entreteniment personal de l'avió donava un munt d'opcions de pelis per passar la inacabable estona de vol, i un cop vista Inception (que... que voleu que us digui... no n'hi ha per tant) em vaig decidir per recuperar aquest clàssic.

Kubrick era un geni. Va ser capaç de captar tota la tensió de l'obra d'Stephen King. Et fica dins l'Overlook Hotel i fa que, de tant en tant, miris enrera amb por que no apareixi Jack Nicholson amb una destral. Va aconsegui també que un nen de curta edat (Danny Lloyd) fos capaç de transmetre la seva por a través de la pantalla, donant mil voltes a Haley Joel Osmenta El Sexto Sentido, que el fa recordar molt.

Vaig tornar a gaudir amb la persecució amb la destral per la neu, amb els ascensors que vessen sang, amb les bessones sinistres, amb els llargs planos del nen corrent amb el tricicle pels inacabables passadissos de l'hotel, amb l'horror de Shelley Duval (que lletja és la cabrona), i vaig recuperar la història de fons, que havia oblidat. La vaig trobar genial i ara se'm revela precursora de moltes altres pel·lis posteriors.

Si ja la coneixeu, recupereu-la, si no l'he vist mai, no sabeu el que us perdeu, ja trigueu a veure-la. Però en qualsevol cas, no feu com jo als meus tendres setze anys, i assegureu-vos que la veieu ben acompanyats... encara que mai se sap... potser la persona en qui més confieu es transforma en Jack Torrance i acaba perseguint-vos amb la cara desencaixada i enarborant una destral esmolada.

Mandra

Demà a la nit comença la campanya electoral. No, companys, tot i que al vostre voltant tot ensumi a eleccions, la campanya encara no ha començat. I el sentiment que em desperta tot plegat és mandra. Les mateixes cares falses de sempre, els mateixos discursos enganyosos de sempre, les mateixes promeses ja increïbles de sempre. Tots s'esforcen per donar la seva millor cara, per mirar d'il·lusionar, per convèncer que aquest cop les coses són diferents i no ens trairan per un plat de llenties. Fins i tot els nous, que haurien de suposar aire fresc, sonen al mateix de sempre. En fi, que mandra. Molta mandra. I encara ens queden quinze dies de paripé... yaaaaaaaaaaaaaawn....

Jo no t'esperava

Dissabte a la tarda vaig arribar a la terminal 1 de l'aeroport del Prat. No ve al cas, però he de dir que quan vaig arribar a la cinta la meva maleta ja donava voltes, la qual cosa és un èxit del nou equipament, perquè a l'antiga terminal recordo esperes de més de tres quarts d'hora amb canvis de cinta inclosos. Però anem al gra: quan es van obrir les portes corredisses que donen accés a tota la gent que està esperant els qui arriben, em va sorprendre una gran pancarta que deia: "TE QUEREMOS!!!".

Hòstia, - vaig pensar - un comitè de benvinguda blocaire? Tant m'han trobat a faltar? De seguida vaig veure que a un lateral de la pancarta hi ha via una imatge romànica de la verge Maria, i a sota hi havia les dades d'una congregació religiosa. Desconnectat com estava, vaig haver de fer un esforç per recordar que el súmmum pontífex visitava la nostra ciutat, i resulta que arribava més o menys a la mateixa hora que jo.

En les hores següents, les persones amb qui m'anava trobant només em parlaven del mateix: de la visita papal. Però no em parlaven de Benet XVI. Tots em parlaven que la ciutat, i especialment la zona de Sagrada Família, estaven de cap per avall. Que els veïns havien d'identificar-se per entrar al barri, que s'havien retirat totes les papereres, que els botiguers estaven perdent calers. Un desastre, vaja.

Total per a què? Per rebre el més gran dels cínics, que presideix la més cínica de les entitats, que a sobre, fent gala del seu cinisme, va ser capaç de criticar les autoritats que tants esforços innecessaris havien fet per rebre'l, acusant-les d'anticlericals.

Els carrers de Barcelona es van omplir de devots que van esperar hores per veure passar un papamòbil veloç per davant d'ells. Que els faci profit. Però crec que per a una majoria creixent de la població de Barcelona i del món, aquest senyor amb faldilles i sabates de meuca no representa res, només l'engany i la injustícia, i no trobo gens bé que es capgiri la ciutat per rebre'l. Fins el dia que es despulli de les seves joies i les seves vestidures pretencioses i s'agenolli a rentar els peus al més pobre d'entre els pobres, no em mereixerà cap respecte ni ell ni ningú de la seva patuleia.

Com que no vaig tenir temps de dir "Jo no t'espero", ho dic a posteriori: "Jo no t'esperava".

Ante todo, mucha calma

Tot el que és bo s'acaba, i les vacances també. I ja torno a ser aquí. La tornada és dura. Encara estic desorientat i no me'n recordo del que feia abans de marxar. Però he decidit una cosa: Ante todo, mucha calma. No fos cas que perdés de cop la relaxació que he guanyat aquests dies. Ja la perdré, ja, però mica en mica.