Cap a la terra mitjana

Fins ara!

Marxo. Faig vacances. I les meves vacances seran totals. Gairebé un mes sense connexió a intenet, desintoxicant-me de blogs, facebook, twitter, mail,... Aprendré a tornar a veure el món sense una pantalla de per mig. Demà és divendres i hi haurà cançó, i aquest serà el post que romandrà a la capçalera de la cullerada fins que torni i tingui esma d'escriure, que no sé en quines condicions arribaré.


Vinga, salut, i no postegeu massa que després tinc una feinada a posar-me al dia.

Nasío pa matá

Quina mania té la gent amb que la independència d'un país s'ha de guanyar per les armes, amb que un Estat no es pot establir sense aldarulls ni sang vessada als carrers. El naixement d'un nou Estat hauria de poder ser tranquil, pacífic i fruit de la voluntat del poble que ostenta la sobirania, però sembla que hi ha qui no ho acaba d'entendre.

Les declaracions de Corbacho d'ahir fan por, perquè revelen que si proposéssim assolir la independència hi hauria violència, però també va quedar clar de quin costat vindria. I mira, dos no es barallen si un no vol. Corbacho té tota la pinta de sargento chusquero, fa declaracions de sargento chusquero i si el deixessin faria coses de sargento chusquero. Menys mal que és Ministre de treball, i no de defensa, sinó ja ens hauria entrat els tancs per la Diagonal. Ui, que no em senti la Chacón, que encara li farà gràcia la idea...

Un detallàs

Ahir vaig anar a donar sang. Quan vaig a donar fluids corporals ho faig sense cap ànim de lucre, només vull ajudar una persona anònima, i sentir-me bé amb mi mateix durant una estoneta.

No obstant, els senyors del banc de sang i teixits insisteixen en fer-me obsequis. A canvi de mig litre de sang em regalen La Vanguardia, em regalen un aperitiu a triar entre dolç i salat per a recuperar líquids i nutrients i que no caigui rodó a la sala de donacions, i sempre em regalen un objecte que pretén ser graciós i original.

Ahir va tocar un iman de nevera enoooooorme amb un sol i un núvol del tipus que surten a la predicció del temps. Les instruccions deien que servia per apuntar què vols fer el cap de setmana. Dins el sol has d'apuntar les coses a fer quan fa sol i al núvol les coses a fer si està núvol. Una autèntica collonada, vaja. Evidentment, s'hi ha d'escriure amb un retolador del tipus "velleda". Què us sembla? Hi havia retolador a la caixa? Ho heu encertat. No.

En resum, que ara tinc mig litre de sang de menys i un objecte d'allò més inútil de més. Us felicito, dissenyadors.

Ara sí. Un apunt de la vaga

I què voleu que us digui de la vaga que no s'hagi dit, ja?

Tothom té clar que el sistema capitalista, a través del Govern d'esquerres(?), ens l'ha ficat doblegada amb la reforma laboral, amb el rescat dels bancs, amb la pujada de l'IVA, amb la congelació de les pensions, amb la reducció dels sous dels empleats públics, i un llarg etcètera, i el que encara està per venir...

Tothom té clar que els sindicats, sobretot els majoritaris, són esclaus de les subvencions que els dóna l'Estat i dels crèdits que els dóna la banca, i que han muntat aquesta vaga com una demostració que tot i això, poden fer una pataleta. Però no passa d'aquí. Una pataleta d'adolescent contra el papa, però demà tornarem a parar la mà per rebre la paga. Aquesta gent han perdut tota credibilitat.

Tothom sap que, tant Govern com sindicats han sortit perdent amb aquesta vaga. Uns perquè les circunstàncies els han vençut, els altres perquè, per fi, se'ls ha vist el plumero. I tan uns com els altres, pretenien que els treballadors també hi sortissin perdent, i a la majoria de treballadors que han tingut llibertat per decidir (diguin el que diguin les xifres d'uns i altres) no els ha donat la gana de sortir perdent un altre cop.

Tothom sap que aquesta ha estat la vaga 2.0. Tot el transcurs s'ha seguit amb notícies i opinió, a través de blogs i xarxes socials. Aquí sí que s'equivoquen. L'autèntica vaga 2.0 està per arribar. El futur de la protesta social és la que es convocarà a través de twitts, posts i esdeveniments de facebook. La que serà protagonitzada pels treballadors de veritat, passant-se pel forro els estaments, els sindicats i el model establert, per fer mal de veritat a qui ens l'està fotent. No sé com serà, ni quan serà, però que arribarà n'estic seguríssim.

I per acabar, volia parlar dels perroflautes que van ocupar el Banesto, van rebentar el centre de la ciutat, van atacar els mossos i van cremar un cotxe de la Urbana. Són una colla de ninyatus consentits que només saben fer malbé el que paguem entre tots, i no representen l'esperit de la societat i bla bla bla. D'acord amb tot. Tot això és molt lleig. Però dit que em sembla malament el que fan, estic molt malament del cap si penso que em desperten més simpatia ells que tota la resta de patuleia? Almenys ells mostren algun esperit de rebel·lia, aquell extremisme disbauxat que algú ens ha de recordar de tant en tant per a que no ens adormim del tot.

Foto trobada a www.etfelicitofill.cat

I què puc fer, jo?

Entro al bar i et veig darrera la barra, com sempre, despilfarrant sensualitat, i els genolls ja em tremolen. Et demano una birra, però fins i tot aquesta frase tan simple s'embarbussa a la meva boca. Imagina't què em passaria si et demanés el que realment vull de tu. Si arribés a preguntar-te què fas després de plegar, si tingués prou valor per demanar-te que balléssim com folls fins que es fes de dia, si fos capaç de dir-te que et vull portar al meu llit... segurament se'm desllorigaria la llengua i se'm luxaria la mandíbula. Sóc un pobre reprimit... i què puc fer, jo?