Noves experiències

Des de que vaig fer divuit anys ( i d'això ja en comença a fer uns quants) mai he fallat a cap cita electoral. Tot i que els polítics galdosos que tenim cada cop em donen més arguments per abstenir-me, mai ho he fet, i sempre he acudit joiós a "la festa de la democràcia". Però mai fins ara m'havia vist en la necessitat d'exercir un dels drets que tenim tots els electors: el vot per correu. Si tal com tots els mitjans apunten, avui, el Molt Honorable decideix que la data de les eleccions catalanes sigui el 24 d'octubre, m'agafarà una mica lluny de casa, i si vull votar, ho hauré de fer per aquest mètode.

No tinc ni idea de com funciona, però per les meves experiències a correus, el meu procés electoral pot convertir-se en una cosa molt divertida i font inesgotable de posts. Si es confirma que ho he de fer així, ja us aniré informant, i si al final es fan en una data en que sigui aquí, potser també acabo votant per correu, perquè, mira, ara m'ha fet gràcia, tu!

Seràs la meva nena?

Una línia de baix solitària marca els preliminars, però a tu els preliminars t'atabalen, que no et cal res amb aquesta cara preciosa, i abans que ens n'adonem ja estem de ple en el tema amb un rock contundent. Molt contundent, fins i tot diria que un punt violent, com a tu t'agrada, amb les teves botes altes i negres, els teus cabells foscos i llargs, tan dolça i amb una mirada que tomba d'esquenes. Agafa'm la mà i vine amb mi, que avui estàs guapíssima i et vull fer meva. Parem i tornem a començar contínuament, sincopadament, 1, 2, 3, i tornem a parar, i ens mirem, 4, 5, 6, i hi tornem, que fa molts dies que t'imagino amb mi però sé estàs amb un altre, i ja saps que no tenim massa coses a dir-nos, però abans que te'n tornis a anar t'ho preguntaré: seràs la meva nena?

Plastelina cancerígena

Han passat vuit anys des del desastre del Prestige. Ja no ens en recordem massa, però els efectes del vessament segueixen vigents i ho seguiran sent durant encara molts anys. Ara, la Universidade da Coruña ha publicat un estudi de cas-control fet entre els voluntaris que van netejar el chapapote de les pedres de la Costa da Morte, i resulta que un alt percentatge d'ells té bronquitis crònica i gairebe tots presenten alteracions cromosòmiques que, de moment, no han manifestat els seus efectes.

Els mitjans de comunicació segueixen parlant avui dia de vessament de cru, però el que va vessar el Prestige no era cru. El cru, com el seu nom indica, és el petroli tal com s'extreu, sense modificacions. El que portava el Prestige era un derivat del petroli altament modificat, que, presumiblement, tenia una altíssima capacitat d'alliberar compostos orgànics volàtils d'efectes desconeguts sobre els organismes vius (inclosos els humans) , i entre ells, anells aromàtics policíclics, que són cancerígens i mutàgens reconeguts. Dic presumiblement perquè ningú ens ha explicat què era exàctament el que portava el transatlàntic. Només Rajoy va fer un intent d'explicar-ho com només sap fer-ho ell: hilillos de plastelina. Ara sembla clar que els hilillos de plastelina de Rajoy eren de plastelina cancerígena.

I aquests són els efectes sobre els voluntaris que hi van estar exposats intensament. Els efectes sobre els que ens banyem al mar, els que respirem la brisa marina, els que mengem peix i marisc o els que mengen tofu fet d'algues, és a dir, tots, no els sabrem mai.

La il·lusió (5)

La il·lusió (1)
La il·lusió (2)
La il·lusió (3)
La il·lusió (4)

Avui és dimarts. Hem passat un cap de setmana enganxifós, de relax total, de son, amb tanta calor que fins i tot anar a la platja feia mandra. Al final d'un cap de setmana així hi ha un dilluns horrorós, en el que ni tan sols vaig tenir ganes de fer post. Avui m'ha costat una barbaritat llevar-me, no puc obrir els ulls i tinc molt poques ganes de treballar en aquest agost que sembla no voler acabar mai.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i després d'unes quantes pistes més que evidents que vaig deixar caure la setmana passada, aquí va el nostre:

Vint-i-sis dies conduïnt pel país situat més lluny del nostre. Recorrerem les dues illes de Nova Zelanda, veient glaciars, volcans, navegant entre dofins i balenes, apropant-nos als kiwis i els kakas, arribant al fons de coves amb cucs luminiscents, i passejant entre fiords poblats de lleons marins i pingüins.

Ànim, que "només" queda una mica més d'un mes!

Caure als seus peus

Seguint en la línia antipodal de la darrera setmana, la cançó d'aquest divendres també vé d'allà a sota. Un pop rock lleugeret. Una mica distant del que us acostumo a recomanar, però per a un divendres d'agost és com un vinet blanc fresc, passa sense adonar-te'n, i quan reacciones ja has caigut als seus peus.

Pensa-ho bé abans d'imprimir

Va, Clint, que t'espero...

Antípodes

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

antípoda

1 m. i f. [LC] Persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra.
2 m. i f. [LC] Persona o cosa diametralment contrària, pel seu caràcter o natura, a una altra. L’antípoda de la caritat és l’enveja.
3 1 m. [GL] [FIA] Punt de la superfície terrestre dels dos que estan situats als extrems d’un mateix diàmetre del geoide.
3 2 m. pl. [GL] Part de la Terra situada a l’altre extrem del mateix diàmetre. Nova Zelanda es troba als antípodes de Catalunya.
4 f. [BO] Cèl·lula situada en el sac embrionari, en nombre de tres, en el pol oposat a les sinèrgides i l’ovocèl·lula.

I segons aquesta curiosa aplicació basada en Google Maps, i com ja ens avançava el Diccionari, si féssim un forat al bell mig de la Plaça de Catalunya de Barcelona,

i tot excavant, travesséssim el nucli incandescent de la Terra fins l'altra banda, apareixeríem al bell mig de l'oceà Pacífic, a uns 800 quilòmetres a l'est de Wellington, Nova Zelanda.

Res, mira, curiositats...

Planificant

Encara queden 52 dies que semblen no passar mai, però s'ha de començar a planificar...

Ministro vende moto

"Seminueva, en perfecto estado, pocos kilómetros, a toda prueba"

La intenció era no fer post, avui, però aquest matí, quan esmorzava veient el 3/24 després d'haver dormit tres hores escasses, se m'han entravessat els cereals de la mala llet que he agafat, i he decidit que havia d'escriure. Serà curtet i lamentable, però per un cop, no m'ho tingueu en compte.

Resulta que les arques de l'Estat només hi ha teranyines, i l'amic Pepiño Blanco (el ministre amb cara d'escolanet) ens vol convèncer que la manera d'omplir-les és apujant els impostos. Per justificar-ho, explica que els nivells impositius d'Espanya estan molt per sota de la mitjana europea i ens hi hem d'equiparar. I si mirem els números, Pepiño té raó. Tan en directes com en indirectes, estem per sota de la mitjana.

No estic en contra dels impostos, ni de que s'apugin, si cal, que la contribució al bé comú és la base de l'Estat del benestar. Però que Pepiño no ens vengui la moto, si us plau. Que ens expliqui els nivells de salaris, de desenvolupament, de qualitat de vida, de poder adquisitiu i de serveis socials oferts per l'administració. Guaita! Resulta que també estem per sota la mitjana europea! I amb diferència.

Equiparem primer tots aquests paràmetres amb la mitja de la unió, i després parlem d'apujar impostos, però que no ens expliquin contes a la vora del foc per fer quadrar uns comptes que no quadren per enlloc per culpa d'una gestió desastrosa del pressupost públic. Que som tontos però no tant, collons!!

L'infern? A la porta del quart primera

Quan vivia a casa els pares, la meva habitació donava a un celobert. Corria el 1992, tenia quinze anys i feia poc que havia sortit el mític doble doble dels GN'R. Començava a fer les primeres sortides nocturnes els dissabtes a la nit, i els diumenges al matí, en plena ressaca, la bruixa del quart atronava el celobert i les meves neurones castigades amb òpera a tot drap.

Un dia vaig agafar la meva mini-cadena (papa... què és una mini-cadena?), vaig col·locar els altaveus mirant cap a la finestra oberta, vaig girar la rodeta del volum fins el 10, i vaig pitjar el play del radiocassette (papa... què és un radiocassette?) per reproduir Right Next Door to Hell. Segur que no és la més coneguda d'aquells discos, però sens dubte és la més canyera i infernal. Per sort per la bruixa del quart, i per la resta de soferts veïns, es va donar per al·ludida abans del brutal solo d'Slash.

Recordo que la meva mare, enlloc de renyar-me per tan reprobable conducta, va somriure orgullosa del seu fill, i en una altra ocasió en què la veïna va gosar tornar a provar sort amb Verdi, fins i tot va ajudar-me a perpetrar l'infern momentani al celobert de casa, perquè sabia tan bé com jo que la veïna del quart era (i segueix sent) una mala bruixa.

A les festes de Gràcia...

... decores el carrer, tanques els ulls i balles passant dels pretendents...

Programa de la Festa Major de Gràcia

Com arribar-hi

Agostzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Treballar a l'agost té coses bones i coses dolentes. Per una banda, no hi ha ni Déu, no hi ha (gairebé) caps, es pot treballar tranquil, i es poden fer feines que estan pendents des de fa mesos. Però per altra banda, aquestes feines estan pendents des de fa mesos per un motiu: són un penyasso. Això sumat a que fa calor, tothom et refrega que se'n va de vancances i tu no marxaràs fins d'aquí dos mesos, fa que aquest agost, del que només portem deu dies se m'estigui fent llaaaaaaaaaaaaaaaaarg. Hi ha moments en què, si pugués, faria un cop de cap sobre el teclat, com aquest xicot de la foto.

Però no patiu, que quan tots hagueu tornat i ja ni us recordeu del relax d'aquests dies, jo marxaré de vacances tot ensenyant-vos el dit del mig.

ZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Since I met you baby

Esteu a la feina pràcticament sols? Esteu a casa sense poder anar a la platja perquè no fa sol? Esteu de vacances i necessiteu vacances de les vacances? Esteu en un lloc i teniu el cap en un altre? Doncs escolteu aquesta injecció de blues salvatge de Gary Moore, acompanyat del mestre BB King. Deixeu que la guitarra us trepani el cervell, que els vents bufin directament als vostres timpans, deixeu que la lletra que destil·la devoció us penetri al cor o a on vulgueu, i veureu com el blues entra a les vostres venes. Us n'adoneu? Ja heu començat a moure un peu. Queda poc per a que quedeu intoxicats pel blues.

Què? Oi que aquest divendres ja pinta d'una altra manera?

Això no és bo per a ningú

Quan es parlava de canvi climàtic a Rússia, moltes veus pseudocientífiques defensaven que no calia lluitar-hi en contra, perquè un augment de la temperatura global faria que la superfície de terra habitable i conreable del país augmentés. Els russos veien un futur més càlid en què les àrees més boreals, inhabitables pràcticament tot l'any, es convertirien en llocs més temperats, on es podria viure sense problemes, i on el sòl deixaria d'estar congelat per permetre-hi l'agricultura.

La realitat, en forma d'onada de calor, ha donat resposta a aquests visionaris. No dic que l'onada de calor de Rússia sigui culpa del canvi climàtic. Ja se sap que el clima fluctua, i que és altament probable que l'estiu que vé a Rússia sigui fred i plujós. El que dic és que aquesta onada de calor ha demostrat que un augment de temperatures en el futur no beneficiarà ningú. Sobretot perquè s'ha vist que en aquelles regions, l'increment de la calor va acompanyat d'una sequera pertinaç, que és molt més fàcil de gestionar quan el clima és més fresc.

El canvi climàtic és un problema que afecta tothom, no hi ha ningú que en surti beneficiat, afectarà el mode de vida d'absolutament tothom, i és una realitat contra la que tothom ha de lluitar unit.

Senyores que

Fa un temps es van fer famosos al facebook els grups de "Senyores que...". Segur que els coneixeu. Descriuen situacions que habitualment fan algunes senyores, i quan hi penses, realment les has vist i les has patit molts cops. No és que no hi hagi senyors que també facin coses estranyes (de fet, crec que també hi ha algun grup), però alguns de senyores són molt característics. M'agraden especialment "Senyores amb paraigües que no s'aparten", "Senyores que bloquejen les escales mecàniques" i "Senyores que van passejant i s'aturen en sec per dramatitzar la conversa", etc. N'hi ha centenars. Després també hi ha les "Senyores que fumen i et parlen de tu", però això ja seria una altra cosa.

I a què ve tot aquest rotllo d'un tema que ja fa temps que és coneix i no és cap novetat? Doncs ve a tomb de que entre ahir i avui he viscut unes quantes situacions que merexerien tenir un grup de "senyores que" al facebook, curiosament totes elles al metro, font inesgotable d'anècdotes:

• Senyores que t'arrollen amb el carro del seu nadó i quan t'apartes et persegueixen per seguir arrollant-te.


• Senyores que s'arrissen les pestanyes i es fan la ratlla dels ulls a l'andana del metro.


• Senyores franceses que, amb vestidet curt i lleuger d'estiu, i distretes parlant pel mòbil, es graten el que seria l'entrecuix i ensenyen les calces de ratlles de colors a tot el vagó.


• Senyores que es col·loquen bé la goma de les calces a les escales mecàniques.


• Senyores que, acabant de patir un intent d'estirada de bossa, criden com a posseïdes hijodeputa, cabronazo, como te pille te voy a matar rumano de mierda, davant la seva filla d'aproximadament cinc anys, que plora desconsolada rebent només l'atenció de les taquilleres del metro.


• Senyores que, tot i haver-hi lloc de sobra al vagó, donen cops amb el bastó al genoll d'un jove per a que s'aixequi i les deixi seure.


• Senyores que, al sortir per la boca del metro, busquen desesperades el repartidor del 20 minutos (el millor diari del món), ignorant que a l'agost no es publica.
  

Ai, i és que a l'estiu, tot es relaxa i es veuen senyores que fan moltes coses. N'heu vist vosaltres?

Calçotets per fora

El PSC (perdó, el PSOE) ha organitzat una mena de concurs de cartells. Es veu que no hi ha quartos per contractar una empresa de publicitat per la pre-campanya, i han decidit que siguin els militants i el públic en general els que s'expremin el cervell pel bé del partit. El lema dels cartells és "Segueixo creient".

Bé, vaig al gra. El cas és que ahir, el President Montilla va inaugurar una exposició amb tots aquests cartells, i va fer declaracions davant els mitjans. Va parlar sobre Castells, va rajar de Convergència i altres sosseries habituals. Però totes les fotos i tots els vídeos que surten avui als mitjans són amb aquest cartell de fons, i crec que no és casualitat. Als sociates els mola l'eslògan i el dibuix. "Segueixo creient en els Súper-herois sense capa (ni barret)", i al dibuix hi ha un paio que diria que és Montilla si no fos pel somriure.

Equipara Montilla a un Súper-heroi, però sense capa, i sense barret (no entenc ben bé per què entre parèntesi) però compte!!! No diu res dels calçotets per fora, i això, amics i amigues, sí que m'agradaria veure-ho.

Mànigues verdes

Al Conseller Castells li haurem de dir mànigues verdes, per allò de "a bones hores...". Porta tota la vida al PSC (perdó, al PSOE), porta dues legislatures mirant de quadrar comptes i amb cara de restret cada vegada que els socialistes(?) catalans(?) abaixen el cap davant el germà gran de Madrid. Però fins ara, que se li acosta l'hora de plegar, que s'acaba la legislatura, que el PSC (perdó, el PSOE) fa tota la pinta que quedarà fora del Govern, i que es fa evident que n'està fins els ous de tot, no ha estat capaç d'alçar la mà i dir: senyors, que això no hauria d'anar així.

Molt bé, Conseller Castells. Heu fet valer les vostres idees, heu alçat la veu davant el vostre partit perquè no esteu d'acord amb com s'estan fent les coses, aquí i a Madrid. Molt bé. Però potser és una mica tard, no?