Quin país Catalunya! (4)

Aquest pont hem estat a Núria. Ens hem estat a l'hotel del Santuari, que ens va sortir molt bé de preu gràcies a una oferta d'última hora. Segur que heu visitat Núria un munt de cops. Jo, almenys, sí. Alguns cops hi he pujat a peu, d'altres en el cremallera i des d'allà he pujat al Puigmal, i un es pensa que ja ho coneix, però resulta que al voltant de Núria hi ha mooooolt més. El primer dia vam fer una excursió-passeig a l'atzar, sense itinerari concret i vam trobar racons preciosos. L'endemà vam fer el camí dels enginyers, que arriba de Núria al refugi de Coma de Vaca. Una mica dur, però preciós. A part de paisatges que et deixen sense alè, vam poder veure de molt a prop isards, marmotes i guineus... ah! I en Joan Puigcercós! Fauna catalana per un tubo!

En resum, un cop més, quin país Catalunya!!!

Quin país Catalunya! (3)

Quin país Catalunya! (2)

Quin país Catalunya! (1)

Adéu, Espanya

Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut. Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics. Però tot i això, va ser retallat de forma insultant (amb l'ajut inestimable d'Artur Mas, però això ja són figues d'un altre paner).

Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.

Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.

El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya (tot i ser molt descafeïnat) és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.

Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: adéu, Espanya.

Torrat

Sant Joan és un ritual ancestral de benvinguda a l'estiu, i aquest any he donat aquesta benvinguda en tot el seu esplendor. Primer una revetlla molt tranquileta a la platja de Gavà (ben a prop de la desgràcia, tot i que no ens vam assabentar de res), on no ens vam cremar però vam quedar una mica fumats. Dijous i divendres vam marxar cap a la muntanya i vam fer-hi un parell d'excursionetes, i a part de quedar trinxats per la baixa forma física que arrosseguem, el sol de muntanya ens va deixar un espectacular moreno de paleta. Per igualar colors, dissabte, dia de piscina; prendre el sol, llegir i sucar-se de tant en tant per apaivagar les calors. I ahir diumenge matí a la platja, on un airet fresquet alleujava la calor de la radiació solar, però clar, només la calor.

El resultat és que estic una mica torrat. I si segueixo a aquest ritme, en breu tindré l'aspecte de la foto. Ei! Tot això amb factor 30, eh? Safety first!

Fins dilluns!!!

Oh! Quina falta em feia un descanset...

Governats per analfabets

En epoques de crisi com la que ens assola, quan els polítics s'abaixen els sous tothom ho aplaudeix. I de tant en tant, es fan públics els sous dels més alts mandataris, i tothom es posa les mans al cap. Doncs a mi els sous dels càrrecs públics em semblen ridículs, fins i tot amb el caràcter vitalici que tenen alguns.

Els sous dels nostres presidents es poden equiparar als dels directius d'empreses més aviat modestes. Si un bon gestor i bon dirigent es troba en la tesitura d'optar a un càrrec polític, i al mateix temps rep una oferta d'una empresa, invariablement triarà l'empresa, perquè l'oferta tindrà condicions molt més bones, sense visibilitat pública i segur que amb menys mals de cap. Fins aquí cap problema. El problema vé perquè qui accedirà al càrrec serà un mediocre que s'hi llença perquè són les millors condicions laborals que la seva mediocritat li permetrà assolir mai, i així tenim els polítics que tenim.

Ahir, en una conferència, l'exministre Boyer va dir justament això, que si la remuneració dels càrrecs de més responsabilitat segueix baixant, al final, només hi voldran accedir els analfabets, i què voleu que us digui, jo hi estic d'acord.

Les millors braves de Barcelona

Segons la tradició, les millors braves de Barcelona són les del Bar Tomás, a Sarrià. Hi vaig anar un cop i va ser un desastre. Les patates eren reescalfades, remullides i la salsa era mediocre. Per acabar d'adobar-ho, el cambrer ens va bordar unes quantes vegades i anava fent sorollosos rots mentre servia les taules (no és broma ni exageració).

Fa ja un temps, la revista Time Out va fer un especial sobre les millors braves de Barcelona. El Bar Tomás hi sortia en tercera posició, cosa que li treia credibilitat a l'article. En un modest però notable tretzè lloc (nº 13 dels milions de bars de la ciutat no està malament, no?) hi figurava La Pubilla del Taulat, al cor del Poblenou, el barri on visc.

Ahir, tornant de la platja hi vam anar a fer un vermutet. La Pubilla és un bar petit. Extremadament petit. Amb quatre taules contades i encabides de manera impossible a tocar de la barra. Hi ha un pis de dalt amb una escala vertiginosa, on, si encara no fa massa calor s'hi està prou bé. Decoració rústica de fusta, foscor i greix, però amb un resultat agradable i un tracte molt correcte i cordial dels cambrers.

No era el primer cop que hi anàvem, però ahir les braves eren especialment glorioses. Fresques, res de congelats industrials, tallades a daus, acabades de fregir, i amb una salsa casolana just al punt de picant i d'acidesa. Simplement fantàstiques. Les vam acompanyar amb el vermut d'elaboració pròpia (l'origen del negoci no és el bar, sinó una antiga bodega que encara funciona just al costat), unes gambetes salades, unes "bombes" també espectaculars i uns xipirons que estaven per llepar-se els dits. Ens va sortir una mica car, però és d'aquells cops en què quedes tan satisfet que pagues el compte ben de gust.

Si un migdia de diumenge passegeu pel Poblenou, no deixeu passar l'ocasió de deixar-vos encisar per la fritanga de la Pubilla.

Un altre cop

Aquest divendres en què el sol i el bon temps no s'acaben de decidir a inundar-nos, una cançó melancòlica, un vull i no vull, un estira i arronsa, un no ho hauria de fer, però no ho puc evitar. Una obra mestra de Los Rodríguez, interpretada per un dels seus membres, Ariel Rot, i el grandíssim Carlos Tarque, una de les millors veus de la música espanyola.

Ahir hi vam estar jugant una estona en família (gràcies, família!) i des de llavors no me la puc treure del cap, com moltes altres coses.

L'arroja

No és que m'alegri de les desgràcies alienes, fins i tot m'atreviria a dir que, per joc, no s'ho mereixien, però ja començo a estar més que fart de l'arroja dels collons. A veure si a la puta caverna, ara els baixen una mica els fums i les prepotències .

Millet makes the world go round

Cada dia que passa queda més clar que el Palau de la Música Catalana era el centre de l'Univers polític i econòmic de Catalunya i part de l'estranger. Cada cop que algú aixeca una pedra es troba amb la influència, sempre fraudulenta, és clar, de Millet i Montull. Sembla que tots els partits polítics, institucions i empreses importants del país van rebre una empenteta del Palau.

Un arriba a pensar que la crisi econòmica, no catalana, no espanyola, sinó mundial, és conseqüència de la retirada dels dos adalids del desfalc de la seva activitat. No cal preocupar-se més. Tornem a Millet i Montull els seus càrrecs i el món tornarà a girar. Que Millet es pagava viatges a tutti pleni amb tota la família? Que Montull pagava reformes milionàries de casa seva amb fons públics? Que les filles de tots dos es van casar pagant la Padrina? I què? És igual. És un preu molt baix per recuperar l'estabilitat de l'economia mundial.

De Mundial, de refregits i de com passa el temps

Anava a escriure un post sobre el Mundial de futbol i he recordat que el darrer Mundial va ser fa quatre anys, just el temps que fa que vaig obrir el blog. He tirat d'arxiu i resulta que el primer post després del de presentació, sabeu de què anava? Sí senyor, del Mundial de futbol. I vès que han passat quatre anys, però segueixo pensant el mateix que vaig escriure aquell dimarts de juny:

"M'agrada el futbol. Cada dia més. La setmana passada em feia il·lusió que comencés el Mundial, i tenia ganes de veure futbol, però mira... pfff.

Però divendres vaig veure el partit inaugural, Alemanya - Costa Rica. Gols, joc ofensiu, espectacle. Tot ha canviat. Ara tinc unes ganes boges de veure futbol. He vist partits a priori sense cap interès, que m'han fet saltar del sofà.

A més del futbol hi ha una altra cosa en què mai m'havia fixat i em fa molta gràcia. Els jugadors quan juguen amb la seva selecció es transformen, i representen els esteriotips del seu país. Per exemple ahir vaig poder veure diversos italians fent aquell gest tan característic amb tots els dits d'una mà junts i mirant cap amunt mentre diuen "Cosa dicce!".

Bé, doncs això, que estic entussiasmat! I avui juga Brasil! Buf..."

I fixeu-vos que curiós, que ahir va jugar Itàlia (Cosa dicce!) i avui juga Brasil. Hauré entrat en un bucle?

Una cosa sí que ha canviat. Llavors m'era igual qui guanyés. Aquest any vaig amb un equip. Allez la Côte d'Ivoire!!!

No sé què pensar

Ja tenim nou president del Barça, i la veritat és que no sé què pensar. La impressió que tinc d'ell és que florentineja, i que de ruptura res de res, perquè aquest antagonisme personal amb Laporta és l'única cosa que els diferencia. Segurament ha guanyat el menys dolent, perquè les alternatives feien una mica de llastimeta, però no estic gens convençut del tipus de gestió que aquest pijet pot fer al Barça. De moment, li donarem la oportunitat de veure'l en acció, i després, el temps dirà.

I com qui no vol la cosa... ja en van quatre

Demà farà quatre anys que vaig publicar el primer post a La cullerada. Els aniversaris són moment de fer balanç, i no cal dir que el que en faig és molt positiu. El meu objectiu d'alliberar la ment està més que complert. A més, ser aquí m'ha permès conèixer persones i redescobrir-ne d'altres, totes elles brillants, i viure un entorn d'opinió, debat, o simplement d'intercanvi de vivències interessantíssim.

Un altre dels objectius acomplerts és el de publicar cada dia laborable. Això s'ha traduït en 832 posts, alguns de bons, alguns dels que estic molt orgullós, alguns dolents, i alguns que a vegades tinc ganes d'esborrar. I això és l'únic que canviarà en el cinquè any de cullerada. No vull dir que deixi d'escriure cada dia, però si algun dia no tinc temps, no en tinc ganes, no trobo la inspiració o no sé què dir, no m'hi trencaré més el cap.

I com qui no vol la cosa, ja en van quatre, i molts més que en vinguin, perquè ja no sé entendre el món sense el meu petit espai per deixar anar al vol les meves idees de bomber, per a que, qui vulgui les prengui, les rebregui o les faci seves. Gràcies infinites a tots els que heu passat, passeu i passareu per aquí.

I com que és divendres, toca cançó. Un happy birthday raro, igual que el seu autor. Igual que jo.

Que s'ha mort el Robert de Niro?

Els caps de setmana procuro no veure les notícies. Si el món s'ha enfonsat, prefereixo assabentar-me'n dilluns. El cap de setmana passat, vam passar-nos les tardes-nits de dissabte i diumenge vegetant al sofà, veient les pel·lícules que oferien les cadenes de televisió entre tanda d'anuncis i tanda d'anuncis. I em va sobtar que a tots els canals i a totes hores, feien pelis del Robert de Niro. Una terapia peligrosa, Los padres de ella, Ronnin, i unes quantes més que ara no recordo. I clar, desinformat com estava, vaig pensar: ja està, el De Niro l'ha palmat.

No hi havia pensat més, fins que, avui, m'he adonat que encara que haguessin passat uns dies, una notícia com aquesta m'hauria arribat d'una manera o una altra, i fins i tot he fet una cerca de notícies a internet, però no. No us amoïneu que el De Niro segueix vivito i coleando.

Per cert, aquest actor m'agrada molt, i té pel·licules genials, però fixeu-vos que totes les que van fer aquest cap de setmana eren una autèntica bassòfia... puta tele!!!

Publicitat ben feta

Si us dic la paraula "Islàndia" segur que em contestareu "volcà". I l'economia islandesa està massa debilitada com per poder permetre's aquesta associació d'idees que merma una de les seves principals fonts d'ingressos: el turisme.

Per això han dissenyat aquesta campanya per animar els viatgers d'arreu del món a visitar el seu preciós país. I ho han fet molt bé, perquè no sé a vosaltres, però a mi m'han entrat ganes d'anar-hi.

Gràcies, Genís!!!

Avui treballo

Avui, dia de vaga de personal al servei de les Administracions Públiques (que jo sóc això, no sóc funcionari, que és molt diferent) servidor ha decidit treballar. Sóc egoista? Sóc insolidari? No, simplement n'estic fins els collons. I aquesta vaga només servirà per a que el nostre sou es vegi encara més encongit, i hi estic en contra per uns quants motius:

1. No m'agraden les vagues, i menys en els sectors de servei al públic. Ja ho he dit molts cops que cal buscar-hi alternatives.


2. Això està dat i beneït. Fem el que fem, diem el que diem, no ens tornaran el 5% (això els afortunats) que havíem trigat més de cinc anys a guanyar.
   


3. No em dóna la gana de ser objecte dels estira i arronses i balls de xifres que hi haurà avui. El Govern tirarà molt a la baixa dirà que som quatre arreplegats, i els sindicats inflaran els números per guanyar vots i poder, i amb mi, senyors, no s'hi juga.
   


4. Fer vaga ara, enlloc de guanyar la simpatia de la ciutadania, farà que encara ens odiïn més i que pensin, encara més, que ens ho tenim merescut, que ens redueixin el sou.


5. Els sindicats convocants que avui cridaran, es manifestaran i insultaran els que, com jo, triem no exercir el nostre dret, on collons eren quan Zapatero regalava els bitllets que ara ens fan falta als bancs a canvi de res (perquè l'augment de concessió de crèdits ha estat irrisori i les xifres de beneficis de la banca han estat obscenes un any més)?


6. El conseller Castells, fa unes setmanes, va dir que els treballadors públics havíem de fer un esforç perquè teníem la feina assegurada de per vida. On eren els sindicats convocants que avui cridaran, es manifestaran i insultaran els que, com jo, triem no exercir el nostre dret, per contestar-li que més de la meitat de la plantilla de la Generalitat està en situació temporal, molts en contractes eventuals encadenats ilegalment fingint acumulacions de tasques?


7. Jo no sóc egoista. És aquesta vaga la que ho és. Des de que es va començar a parlar de crisi, a mitjans 2008, és a dir fa gairebé dos anys, que estem patint retallades. Els pressupostos s'han escarransit, i cal demanar una audiència papal per fer la més mínima acció. Fins ara les retallades afectaven el servei que donàvem al ciutadà, i tothom calladet. Ara que el que retallen és la butxaca tots a cridar. Això no va així, senyors.

Malgrat tot això, fins ahir em vaig estar plantejant si fer vaga o no, perquè la mesura de retallar (i congelar!) el sou als "funcionaris" i congelar-lo als pensionistes és ridícula, mediocre, inútil i penosa, però tots aquests punts en contra, sumats al descompte exagerat de sou i cotitzacions a la Seguretat Social que suposa un dia de vaga, em van fer decidir per estar al peu del canó. Si avui, ciutadans, necessiteu els meus serveis, seré aquí per donar-los

Resseguint espatlles

Estàs asseguda a la terrassa del bar, relaxada, rient amb les teves amigues. La teva samarreta de tirants deixa a la vista les teves espatlles morenes, i a mi, les espatlles em poden, sobretot si, com és el cas, per sota el tirant de la samarreta s'insinua lleugerament el dels sostenidors.

I amagat darrera les meves ulleres de sol, faig un llarg glop de cervesa freda. M'acosto poc a poc, des de darrera teu, et prenc per les espatlles de pell suau. Abans que puguis sorprendre't, els meus llavis ja són al teu coll llarg, sinuós, sensual, interminable. I amb aquest primer contacte, el borrissol del teu clatell s'eriça. Decantes el cap per indicar-me cap on vols que continuï, i obeeixo. Ressegueixo la línia dels teus trapezis amb els llavis, amb la llengua, i clavant-te, ara i adés, les dents amb suavitat. En arribar al tirant, l'enretiro fent córrer lentament la roba sobre la teva pell, i deixant, ara totalment visible, la tira grana dels sostenidors. Mentre ho observo amb delit, et busco els pits amb les mans nervioses, i noto com els teus mugrons s'alcen sota l'encaix fi, i arronses les espatlles, deixant el tirant destensat. Aprofito l'ocasió, i amb les dents, també el faig caure per la teva espatlla, ara totalment nua. La petonejo. Gires el cap i m'ofereixes els teus llavis tebis, carnosos, humits. M'hi entretinc una estona. Amb un xiuxiueig inaudible em dius:

- Vols que anem a casa meva?

- És clar que sí -, et responc, però sembla que no m'has sentit,

- Perdona?

- Que sí, que i tant, que vinc!

Ara amb un crit molt més fort: - Perdona?

Em desperto de cop i veig el cambrer davant meu, que em torna a dir:

- Perdona!

- Sí, sí, digues digues...

- Et faria res pagar-me la cervesa ara? És que s'acosta l'hora dels dinars i després això és una bogeria.

- Sí, és clar.

Trec la cartera de la butxaca per pagar i miro la taula del costat. Tu i les teves amigues ja no hi sou. Has marxat. T'has perdut en algun racó dels meus somnis.

D'una manera o d'una altra

Wah! Quin temassu!! Senzillot, simple, però molt i molt efectiu. Rock potent amb algun toc country que em fa venir ganes de calçar-me les camperes i sortir a menjar-me el món. Sentir-la és sinònim de l'arrencada d'una festassa, i què millor que això per a un divendres? I és que d'una manera o d'una altra et trobaré, t'agafaré, et...

Involució

Les eines informàtiques, internet, les xarxes socials, els blogs, la fotografia digital, els catxivatxes, etc, que, de ja fa temps, dominen la nostra vida, i ja sabeu que em sembla collonut. Si no, no seria aquí. Però quan les coses es compliquen, s'eternitzen o no les domines prou com per enfrontar-t'hi, ets sents atrapat, ets sents idiota, et sents inútil i t'emprenyes de manera incomprensible. I t'adones que, enlloc de ser un ésser viu en evolució, ets un ésser viu en involució, condemnat per les seves pròpies creacions, i llavors, és quan engegaries les eines informàtiques, internet, les xarxes socials, els blogs, la fotografia digital, els catxivatxes, etc, a tomar pel puto cul.


P.S. Post inspirat per un moment de desesperació tecnològica i un cop més, per l'arenga filosòfica involucionista del company Davids.

Els Angels of Mercy tornen a l'Ugly Mug

Els Angels of Mercy tornen a l’Ugly Mug,
una de les primeres sales on van actuar.

El proper divendres, 4 de juny, a les 21:30h.

Entrada lliure

Com arribar-hi

Bojos

Un torna a la vida real després d'una setmana d'aïllament i es troba amb què res no ha canviat, és més, ha empitjorat. L'exèrcit israelià s'ha tornat boig. Ha violat les aigües internacionals i ha abordat un vaixell carregat de cooperants i d'ajuda humanitària que anava cap a Gaza. No cap a Hamàs, no cap als integristes, sinó cap a un poble que rep una hòstia rera una altra i viu en la misèria i la fam per culpa de l'extremisme d'uns i altres. Per acabar-ho d'adobar, ens han mostrat unes imatges de teatrillo, i fotos de pals i "tiraxines" a la coberta del vaixell per poder justificar el seu atac sanguinolent. Aquestes imatges fan tuf de muntatge, però encara que siguin reals, no justifiquen l'atac. Tornen al model de conflicte dels anys vuitanta: tancs contra pedres.

Israel, i també Hamàs, estan utilitzant el poble (i dic poble, gent com vosaltres i com jo) palestí com a hostage per aconseguir els seus objectius polítics, i han aixafat una iniciativa valenta d'ajut a aquest poble que fa més de seixanta anys que està pagant els plats trencats. Quan s'acabarà aquesta bogeria?



P.S. El vaixell assaltat era turc, i el govern turc s'ha posicionat com a víctima d'aquest atac. Ni l'agència de viatges d'aquí ni els guies locals d'allà ho han reconegut en cap moment, però estem segurs que el retard de deu hores del nostre avió de tornada de Turquia té molt a veure amb aquest incident, i suposo que també hi té a veure el control de seguretat, que, per primer cop en la nostra història viatgera, ens van fer a l'arribar a l'aeroport del Prat.