Vida perra

M'agraden les lletres ben construïdes, que expliquen històries, i si les històries són quotidianes, divertides, i amb un punt d'absurd, encara molt millor.

He triat l'Home que treball fent de gos, dels Amics de les Arts per ser la cançó d'aquest divendres perquè em va enamorar des del primer cop que la vaig sentir i perquè aquesta setmana ha sorgit en dues converses diferents. Que ahir a la nit, tornant cansat cap a casa en el cotxe, sonés per la ràdio i m'arrenqués un somriure, em va fer acabar de decidir.

Sempre i avui més que mai!!!

Acabo de veure un Barça que, com sempre, ho ha donat tot. Ha provat, provat i provat. Ells amb 10 defensant, nosaltres amb 11 atacant, i amunt, sempre amunt. Aquest és el meu equip, aquest és el futbol que m'agrada. Si ha guanyat la destrucció, la pèrdua inadmissible de temps, i el treure pilotes fora, felicitats i que els faci profit. Jo, prefereixo anar-me'n cap a casa jugant com hem jugat que cap a Madrid havent fet un joc depressiu.

I ara, que aquesta empenta no decaigui. Hem de guanyar la lliga.

Visca el Barça!
Sempre i avui més que mai!!!

Imatge: Paco Largo (Diari Sport)

Ens hi deixarem la pell

Els muntatges de màrqueting no m'agraden gens, però tot el que serveixi per unir la gent en un sentiment positiu, d'esperança i d'èpica em sembla collonut.

És difícil. Potser no tan com sembla, però és difícil. Ens ha de ser igual el que passi, i aquesta nit els jugadors han de saber això, que confiem en ells, que sabem que són de sobra capaços de guanyar, però que ens és igual el que passi, que seguirem estimant els colors que porten a la samarreta.

Ens hi deixarem la pell. I quan acabi el partit la recollirem, per portar-la cap a Madrid o per portar-la cap a casa, però tenyida de blaugrana, com sempre.

Camí de Sirga

Fa molt temps que me l'havien recomanat, i també fa molt temps que l'havia comprat i esperava, pacient a la meva estanteria, a ser agafat. La recomanació que m'havien fet es quedava curta. M'ha encantat, m'ha enganxat i molt important: m'ha emocionat. Ha aconseguit portar-me a les ribes de l'Ebre i fer-me sentir les vivències dels protagonistes.

La vila de Mequinensa serà derruïda i inundada sota el pantà de Riba-Roja, i els habitants que hi han viscut tota la vida recorden les èpoques de grandesa i de crisi del poble, lligant les seves vivències personals a les cases del poble i als fets històrics que marcaren la conca de l'Ebre i el país. La setmana tràgica, la guerra del 14, la República, la Guerra Civil, la caiguda dels alemanys, la postguerra i el franquisme són vistos de manera molt diferent per uns i altres, però tots tenen una cosa en comú, tots hauràn de deixar l'escenari que ha embolcallat la seva vida per deixar pas a les aigües tèrboles de l'Ebre, fins llavors articulador de la vida. Uns marxaran a Barcelona, d'altres a Lleida o Tarragona, alguns a la nova vila construïda fora de l'abast de l'embassament, i alguns a l'altre barri.

Jesús Moncada ens regala una narrativa molt treballada, amb frases subordinades interminables, però que sempre acaben tancant-se. Sovint he pensat: "i allò de que m'estava explicant? Ai, espera, que encara no s'ha acabat la frase". Aquesta complexitat gramatical i els constants salts en el temps em feien patir de no poder seguir el fil correctament, però res d'això. Com ja he dit, les històries queden sempre ben treballades i ben tancades.

Una joia de la literatura catalana que en alguns moments recorda "Incerta Glòria". No us la podeu perdre.

Ja són aquí!

Encara fa fresqueta, encara plourà i encara vindrà alguna baixada de temperatura que ens farà agafar una calipàndria. Però no cal patir, perquè el bon temps ja és aquí, i ha vingut per quedar-se. Ho sé perquè des de la meva finestra estic veient les seves portadores, que reposen en els fils d'estendre dels balcons abans de tornar a esvalotar sota les teulades.

Foto: blog imatges i paraules.

Torna a ser Sant Jordi

I malgrat tot torna a ser Sant Jordi, un dels dies més especials de l'any.
Passegeu, respireu, fullegeu, compartiu, compreu, preneu el sol, doneu la benvinguda a la primavera, regaleu llibres i roses, gaudiu d'un dia extraordinari.
I agafeu energies, que tenim molts dracs per matar.

Feliç Sant Jordi 2010

Cintes recopilatòries

Quan era un jovenet m'agradava molt fer cintes recopilatòries. El seu contingut depenia del meu estat d'ànim del moment, d'allò que em rondava pel cap darrerament, anava dedicada especialment a algú o perquè sí i punt. Després van venir els CDs, buscar a la CDteca, o baixar per internet i a cremar amb el Nero. D'aquests encara en faig, i alguns en sou testimonis.

El progrés ens passa per sobre a marxes vertiginoses, i les cintes recopilatòries d'ahir són les llistes de reproducció d'Spotify d'avui. I encara que no cal passar-se hores i hores davant la doble pletina, gravant un i altre cop per ajustar finals i equilibrar volums com fèiem abans, la feina amorosa de tria i ordenació adequada dels temes hi segueix sent, i per tant, no ha perdut cap valor.

Aprofitant que aquesta setmana no hi haurà la cançó dels divendres, aquí teniu la llista de reproducció que la cullerada us dedica a tots vosaltres, amb una sel·lecció dels temes que us he anat deixant per aquí els darrers anys. Espero que us agradi.


P.S. Si encara queda algú que no sap de què va això d'Spotify, que m'enviï un correu a poblenow_rangers@yahoo.com, que encara em queden algunes invitacions.

El misteriós cas de les iaies ninja

Ahir a la tarda tornava de la feina cansat, perquè va ser un dia dur. Abans d'anar cap a casa a veure el partit vaig passar un moment pel Condis que hi ha prop per comprar quatre coses que em feien falta. Quan vaig haver près dels prestatges tot allò que em calia em vaig dirigir a la caixa. El Condis del meu barri és força gran, però quan hi ha tres caixes funcionant a l'hora es pot considerar una autèntica excepció, però així era, hi havia tres caixes. Malgrat tot, no era suficient i la cua s'acumulava, suposo que la gent estava delerosa d'arribar a casa i veure el matx.

Davant meu, una senyora gran no parava quieta tot i la seva visible mobilitat reduïda. Anava amunt i avall remenant les estanteries que hi ha prop de les caixes. En un parell d'ocasions, en moviments en càmera lenta em va fer saber que anés amb compte, que anava davant meu, no fós que intentés colar-me. Darrera meu, una altra senyora, també gran, també amb gest queixós, portava dues ampolles de Font Vella que semblava que li pesessin com ploms. Malgrat això, poc a poc, m'anava empenyent, per a que quedés ben clar que anava darrera meu, no fós que algú se li colés.

D'entre dues estanteries va aparèixer un xicot amb uniforme del Condis que es va posicionar darrera una quarta caixa mentre cridava: "passen por aquí respetando el orden, por favor".

Vaig parpellejar, i mentre tornava a obrir els ulls vaig notar una ventada al meu voltant. Abans que pugués reaccionar, les dues iaies s'havien transformat en ninjes i ja estaven sent ateses a la caixa acabada d'obrir,"respetando el orden", exceptuant-me a mi, és clar. Fins i tot una tercera iaia ninja va aparèixer del no res i es va situar tercera a la cua.

El meu cos estava massa cansat com per iniciar una discussió, i el meu cervell, també cansat, va ignorar que vaig ser educat en el respecte a la gent gran i el meu parer que no s'ha de voler mal a ningú, i va pensar: tan de bo us trenqueu el fèmur, males putes!

Som ridículs

Som ridículs. Som infinitament ridículs. Com diria algun científic, l'espècie humana és una anècdota. Una anècdota de les que es recorden durant molt temps, sí, però una anècdota. Som capaços de crear màquines que facin la feina per nosaltres, de fer circular artilugis a més de 300 km/h, de fer levitar en l'aire tones de ferralla, de comunicar-nos instantàniament amb persones situades als llocs més llunyans, i de crear xorrades inútils com el facebook per mantenir-nos entretinguts, etc, etc, etc.

Però resulta que la terra fa un pet, què dic un pet, una llufa, i tots els nostres invents no serveixen per una merda, i tot el món modern i avançat en què vivim queda col·lapsat. Com deia, el volcà islandès és una llufa i de les petites. En la història recent hi ha precedents d'un parell de petarrons a la banda d'Indonèsia amb una mica més d'entitat que la llufa d'Islàndia, que van deixar la terra a les fosques pels núvols de cendra i van deixar-nos sense estius, i sense les collites pertinents, i a l'història geològica hi ha registrats events volcànics que van canviar la configuració de l'atmosfera i de la biosfera. Hi ha volcans enoooooooooormes que ja superen el període de repetició d'erupció. Això vol dir que podrien entrar en erupció d'un moment a l'altre (que en escala temporal humana vol dir d'un mil·leni a l'altre). Estem preparats per una cosa així? Aquest cap de setmana ens ha quedat ben clar que no.

Ningú no piula, ara?

Recordeu fa un parell o tres d'anys? El preu dels carburants va pujar a límits insospitats. Tothom s'exclamava, tothom buscava la benzinera més barata, els noticiaris obrien amb un nou increment dels preus, i el nostre apreciat sector del transport col·lapsava el país amb una vaga.

Avui he anat a posar gasolina, i els preus actuals són un absolut escàndol, i s'assemblen o superen amb escreix (en el cas del gasoil) el d'aquelles dates. Ningú ha de dir res? Les notícies no n'han de parlar? A tothom li és igual que l'atraquin cada cop que s'omple el dipòsit? Els transportistes i taxistes no bloquejaran la nostra vida reclamant el famós gasoil professional?

Ja ho veieu. El que no surt per la tele no existeix. Així que avui només hi ha crisi i un volcà. Ah! I el Barça!

No he perdut mai el control

El Bowie mai m'ha agradat especialment, però té alguns temassos que són història viva de la música. N'hi ha un parell que m'agraden especialment, una d'elles és aquesta, però com que és un divendres estrany i un pèl depriment, prefereixo posar-me una mica grunge i viatjar al Seattle dels 90 amb aquesta tremenda versió dels Nirvana.

Arriba un altre juny

L'Eduard ha posseït el cos i l'ànima de 10 senyors i senyores que avui es tancaran en un edifici propi de l'estètica de Tim Burton (però en lleig). I l'Eduard, en la seva revenja d'amor tallarà i tallarà com mai ho havia fet abans. Però no patiu, que arriba un altre juny, i potser ha arribat el moment que nosaltres també esmolem ben bé les eines.

Et creus molt llest?

Aquesta és la nova campanya de TMB per evitar que la gent es coli al metro. Les amenaces per a que la gent no ho faci són tres:

Hi ha 3.306 càmeres que et miren. Ah si? I què? Surto guapo?

No et cobreix l'assegurança. Pfffff...

Et pot caure una multa de 50 a 600€. Sí clar, això si em toca la probabilitat de 1 entre 1.000.000 de caure en un dels vostres controls.

No puc estar més d'acord amb el que diu la campanya, però, si us plau, gastin-se el calers amb alguna cosa més efectiva que cartellets de merda i anuncis ronyosos! Jo per si de cas, ja m'he fet del nou grup del facebook:

Franco és viu

Oju! Notícia bomba! El 20 de novembre de 1975 el que es va morir va ser un maniquí de drap, perquè el general continua viu. Si no, no m'ho explico. No m'explico com podem jutjar els criminals de guerra de les dictadures de Sudamèrica, condemnar públicament els genocides d'Àfrica, denunciar institucionalment l'holocaust nazi, els jèmers rojos de Pol Pot, la bogeria imperial de Kim Jong Il a Corea del Nord, o recolzar guerres per acabar amb els sanguinaris Serbis, els integristes i traficants d'opi d'Afganistan o el salvatge Saddam Husseïn, i en canvi, quan algú aixeca l'estora de casa per mostrar tota la merda que hi ha amagada, una simpàtica associació cultural anomenada Falange Española de las JONS posa una denúncia, i qui ha provat d'escombrar aquesta porqueria que tenim amagada al subconscient de l'Estat hipòcrita i pseudodemocràtic en què vivim, queda denunciat, vil·lipendiat, suspès cautelarment, i vès que no acabi condemnat, executat o deportat a algun dels bonics paradisos dictatorials que he exposat abans.

Si no és que Francisco Franco Bahamonde segueix cavalcant les planúries de les espanyes tallant caps amb el sabre acompanyat de la seva sanguinària guàrdia marroquina, no m'ho explico.

El clàssic (vist per en Puji)

Post escrit a les 0'00 de l'11 d'abril, en calent, just acabat el partit.

La meva visió del clàssic es resumeix en aquests 7 punts:

1. Per jugar dos equips que han fet una temporada estratosfèrica (almenys en resultats) ha estat un partit bastant merdós, sobretot a la primera part.

2. Mejuto Mojamuto val més que es jubili ja, que amb 25 anys d'ofici no ha après una merda. És molt, però que molt dolent.

3. Aquells que critiquen Valdés que es tanquin la boca amb un candau i llencin la clau al mar.

4. Que amb els fitxatges que ha fet el Madrid hagi de recórrer a Guti i a Raul... sense comentaris.

5. Sergio Ramos cada dia em cau pitjor. Ara mateix, en el meu rànquing personal, supera amb escreix CR9 i Guti junts, i això és dir molt.

6. Abans de llençar la clau al mar, que algú li xapi el bèc al fill de puta del megàfon del Bernabéu.

7. Pep, ja sé que no es pot dir, però jo, avui, he vist el campió de lliga.

Foto: Joan Monfort (diari sport)

Dones de moral distreta

Sona un esquellot, què és això? Un ramat de cabres? S'hi afegeix la resta de la bateria, compte que això va de veres. Apareix la guitarra estripada, inconfusible i inigualable de Keith Richards i a mi ja m'entra aquella sensació estranya com si el Maligne m'estigués posseïnt i se'm posa la cara de fer animalades. Entra el Jagger, em pentino i em perfilo les patilles per sortir a fer mal, i llavors entra tota la banda en tromba, vents inclosos, i ara sí, ara ja podem sortir de festa, que és divendressssssss!

Visca els bordes!!!

Puji! Puji! Què t'ha semblat la Roller Pizza de Telepizza?

És una pizza prefabricada, més aviat insípida, amb una massa amb els cantos massa gruixuts i empalagosos, i que a més, estan farcits d'un formatge de color butà, eixut i aspre, amb una textura similar a la plastelina, i un gust que fa venir ganes d'arrojar.

És a dir: la Roller Pizza de Telepizza és una AUTÈNTICA PUTA MERDA!!!

Biééééééééééééén! Visca els bordes!!!

Arbres salvats

El senyor Antonio Pedreira, jutge del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va aixecar ahir el secret de sumari del cas Gürtel. El problema és que el sumari costava una mica d'aixecar perquè consta de 55.000 folis. Cágate lorito.

Gràcies a la intervenció del Col·legi de Procuradors de Madrid, tota aquesta documentació en format digital ha estat penjada a una web amb accés per contrassenya que només posseeixen les parts del cas, i això, amics meus, no és moc de pav. He fet uns quants números. Un full DIN A4 mesura 640,5 centímetres quadrats. Si suposem que s'usa el paper estàndard de 80 g/m2 això vol dir 5,124 grams per foli. Si el sumari té 55.000 folis, estem parlant de 282 quilos, i si hi sumem carpetes, arxivadors, etc, podem arrodonir a 300. Un cas com aquest té moltes parts implicades. Hi ha diverses acusacions i molts acusats. A cada advocat acusador o defensor li correspon una còpia del sumari. Ignoro quin número és aquest però anem a suposar que és de 20 (encara que sospito que em quedo curt) això significa ni més ni menys que... 6.000 quilos de paper!!!

Segur que els advocats acaben imprimint coses en paper per estudiar-les més còmodament, però només imprimiran les pàgines realment rellevants per al judici. I de què estarem parlant? De 500 fulls? Calculeu el que ens hem estalviat!

Això s'ha fet així en un cas excepcional, molt extens i amb una trama complicada, però i tots els sumaris que s'aixequen cada dia? No podrien lliurar-se així? No hi sortiriem guanyant tots plegats econòmicament i ecològica? A veure si l'Administració de Justícia es posa les piles amb la digitalització. Salvariem una pila d'arbres cada dia.

Nota: Agraïments a l'Advocada de capçalera de la blogosfera, que m'ha donat un cop de mà amb els detalls judicials, que a mi se m'escapen.

Viatge a La Camarga

Hem passat aquests dies de festa a La Camarga, una zona del sud de França no massa coneguda (per nosaltres, que els francesos, italians i alemanys l'envaeixen sempre que poden) i amb molt d'encant.

És una zona d'aiguamolls, solcada de canals, llacunes, arrossars i salines. Com tota zona humida ben conservada, la fauna aviar hi abunda. La nostra visita va coincidir en plena temporada de flamencs, i n'hi havia per tot arreu, però també hi vam trobar els bernats pescaires, els ànecs de coll verd, els camallargs, les garses i tota mena de gavines i ocells marins. Pel que fa als mamífers vam poder veure rates d'aigua i coipús, uns rossegadors d'Amèrica del Sud que van ser importats als anys 20 per la seva pell i que s'han adaptat molt bé a aquell ambient. Les guies parlaven d'esquirols, mussaranyes i teixons, però amb ells no vam tenir tanta sort. Qui si vam veure i patir van ser els mosquits, que ens van trillar, i això que encara no estan en el seu millor moment!

També s'hi poden fer visites culturals. Destaca la històrica vil·la medieval d'Aigues Mortes, amb la seva muralla molt ben conservada, que durant molts segles va ser l'únic port marítim de França, tot i estar a alguns quiòmetres del mar. I també val la pena la visita a Les Santes Maries de la Mer, un poblet de pescadors amb una important població gitana que cada any, pel maig organitza una trobada internacional dels devots a Santa Sara que es veu que és espectacular.

La Camarga és terra de cavalls. Crien una raça endèmica de cavalls blancs i grisos, de mida petita, que els pastors utilitzen per menar els ramats de toros, perquè a la Camarga també s'hi fan curses de braus. En la gastronomia destaca el marisc, i especialment les ostres, que són boníssimes, la carn de toro, i el vi gris. És un vi rosat de la varietat garnatxa gris, i realment, el color rosat pren tons grisosos.

Així que, ja veieu, cinc dies molt ben aprofitats. Si mai us ve de gust us ho recomano, i tampoc és tan lluny, que amb quatre horetes de cotxe us hi planteu.