Sempre he defensat que les vagues estan fetes per putejar l'empresari, i per pressionar-lo a que cedeixi en els conflictes. Quan la vaga la fan treballadors d'un servei públic, el damnificat deixa de ser l'empresari o l'administració i passa a ser l'usuari, que no en té cap culpa i és utilitzat com a hostatge en les negociacions. Crec que això ha de canviar. S'han de trobar fórmules de poder collar el patró i no donar pel sac la ciutadania.
I per fi algú ha tingut els pebrots de fer-ho. Els treballadors d'ACESA i AUCAT han trencat les negociacions amb les empreses, i diumenge i dilluns de Pasqua faran vaga en plena operació tornada de Setmana Santa. I aquesta és una vaga d'un servei públic que puteja els patrons, i en canvi, beneficia els usuaris, que podran travessar les barreres sense pagar els preus abusius i discriminatoris dels nostres peatges més estimats en uns dels dies de més calaix de l'any per al senyor Alemany i companyia.
A veure si els treballadors de RENFE (que també fan vaga avui) o els dels autobusos prenen nota i també aconsegueixen que els dies de vaga hi hagi servei però s'aixequin barreres.
I això és el que els va passar als de les notícies de La Sexta. Es veu que era un dia que no hi havia massa notícies i ni curts ni peretzosos, se'n van a una escola i pregunten als nens una cosa que no s'ha preguntat mai: "Què vols ser de gran?".
Cadascú diu la seva, fins que una nena, després d'anunciar que de gran vol ser veterinària, desvetlla davant les càmeres quin és el seu autèntic desig...
... i és que els nens, com els borratxos, sempre diuen la veritat. O és que a vosaltres no us va passar mai pel cap aquest obscur desig?
Deixant de banda les seves tendències polítiques, la defensa a ultrança els corruptes del seu partit i la seva manera de gestionar l'Ajuntament de València, Rita Barberà ha demostrat aquest cap de setmana no tenir classe, no tenir enteniment i no tenir educació.
La trobada de dones d'Espanya i Àfrica era un acte rellevant per estrènyer llaços, compartir experiències, i el protagonisme havia de ser per elles, les dones d'una banda i altra de l'estret, per aconseguir progressar en la llibertat i en la no discriminació de gènere. En canvi, finalment, el protagonisme se'l va emportar una única dona que no el mereixia en absolut, perquè la seva ideologia política defensa justament el contrari que es buscava en la trobada.
Menys mal que la vicepresidenta del Govern Espanyol, que cada dia m'agrada menys com a política, no va entrar al drap i es va comportar com una senyora, ignorant l'estirabot de l'alcaldessa.
A veure si els valencians posen una mica de seny i deixen de votar en massa aquesta blavera, que a més, demostra un dia rere l'altre, ser una impresentable.
De tant en tant m'agrada escoltar country. Em cansa de seguida, però una estona està bé. Avui us deixo aquesta peça de Brad Paisley, una de les estrelles de l'anomenat "New Country".
La cançó parla de que els tios, a vegades fem coses que no són de tios, però al final seguim sent masclots. Hi ha algunes frases que són molt ianquis i s'identifiquen poc amb el masclot català mitjà, i altres són una mica massa masclistes pel meu gust, però això no fa més que confirmar la idea general. Que per amor som capaços de vendre la nostra ànima al dimoni, mirem de cuidar-nos el cutis i ens depilem, alguns fins i tot intentem entendre el pensament femení, i ficar-nos a la pell de les dones, intentem no pensar tot el dia en sexe, i intentem mirar les noies als ulls i no a l'escot. Però fixeu-vos que sempre dic "intentem", perquè, amics i amigues, al cap i a la fi, encara som tios.
When you see a deer You see Bambi (Quan veus un cérvol tu veus Bambi)
And I see antlers up on the wall (i jo veig banyes a la paret)
When you see a lake You think picnics (Quan veus un llac penses en picnics)
And I see a large mouth up under that log (jo veig una boca que surt sota un tronc)
You’re probably thinking that you’re gonna change me (Penses que em canviaràs)
In some ways well, maybe you might (I en certa manera potser ho facis)
Scrub me down dress me up (amanyaga'm i vesteix-me)
But no matter what (però tot és igual)
Remember I’m still a guy (Recorda que encara sóc un tio)
When you see a priceless French painting (Quan veus un quadre francés de preu incalculable)
I see a drunk naked girl (jo veig una noia borratxa i despullada)
You think that riding a wild bull sounds crazy (Penses que muntar un toro és de bojos)
And I’d like to give it a whirl (i a mi m'agradaria provar-ho)
Love makes a man do some things he ain’t proud of (l'amor fa que els homes fem coses de les que no estem orgullosos)
And in a weak moment I might walk your sissy dog (en un moment de debilitat potser portaré el teu gos faldiller a passejar)
Hold your purse at the mall (o em penjaré el teu bolso al centre comercial)
But remember I’m still a guy (però recorda que encara sóc un tio)
And I’ll pour out my heart (i vessaré tot el que hi ha al meu cor)
Hold your hand in the car (t'agafaré la mà al cotxe)
Write a love song that makes you cry (Escriuré una cançó d'amor que et farà plorar)
Then turn right around (i després em mostraré com sóc)
Knock some jerk to the ground (i estaborniré un paio)
‘Cause he copped a feel as you walked by (perquè t'ha mirat el cul)
I can hear you now talking to your friends (i t'escolto parlar amb les teves amigues)
Saying yeah girls he’s come a long way (dient que he canviat molt)
From dragging his knuckles and carrying a club (des de que caminava amb les mans arrossegant un pal)
And building a fire in a cave (i feia foc a una cova)
But when you say a backrub means only a backrub (però quan em dius que un massatge a l'esquena és només un massatge a l'esquena)
Then you swat my hand when I try (i m'apartes la mà quan intento alguna cosa més)
Well now what can I say at the end of the day (què vols que et digui)
Honey, I’m still a guy (reina, encara sóc un tio)
And I’ll pour out my heart (i vessaré tot el que hi ha al meu cor)
Hold your hand in the car (t'agafaré la mà al cotxe)
Write a love song that makes you cry (Escriuré una cançó d'amor que et farà plorar)
Then turn right around (i després em mostraré com sóc)
Knock some jerk to the ground (i estaborniré un paio)
‘Cause he copped a feel as you walked by (perquè t'ha mirat el cul)
These days there’s dudes getting facials (i ara hi ha paios que es fan tractaments facials)
Manicured waxed and botoxed (la manicura, es depilen i es posen botox)
But with deep spray on tans and creamy lotioney hands (bronzejats artificials i crema hidratant a les mans)
You can’t grip a tackle box (no es pot agafar una caixa d'eines)
With all of these men lining up to get neutered (per tots aquests paios fent cua per deixar-se castrar?)
It’s hip now to be feminized I don’t highlight my hair (Ara es porta feminitzar-se, però jo passo de fer-me metxes al cabell)
I’ve still got a pair (que encara tinc un parell d'ous)
Yeah, honey I’m still a guy (Sí, reina, encara sóc un tio)
My eyebrows ain’t plucked (No em depilo les celles)
Theres a gun in my truck (Tinc una escopeta al cotxe)
Thank God I’m still a guy (Gràcies a Déu, encara sóc un tio)
Els Angels of Mercy vam passar a la segona fase del Festival Emergenza, i per aquest motiu actuem el proper dimecres, 31 de març, a les 21:30 a Razzmatazz 3. El preu de l'entrada són 10€, i si ens la compreu a nosaltres anticipadament, 8€.
Sí, ho sabem. El dia i l'hora són crítics, però si malgrat tot us ve de gust venir a donar-nos suport, just al davant de Razzmatazz 3 hi ha dos bars on podeu veure la primera part. Just al descans, entreu a Razz, ens veieu, ens voteu, i us en torneu al bar a veure la mitja hora que quedi de la segona.
I com a preludi, si voleu fer una escapadeta de diumenge amb la família, el 28 de març actuem al Mercat del Ram de Tordera a les 13 h. Horari infantil!!!
Ahir es va retirar l'escut franquista de la façana del Palau de Capitania. És el penúltim que quedava en un edifici de la ciutat de Barcelona. L'últim és a la façana del Govern Militar, que es retirarà en breu.
El cas és que la retirada va ser complicada. L'escut estava tan integrat en l'estructura de la façana que va ser impossible treure'l. Enlloc d'això, es va cobrir amb ciment i guix i es va col·locar l'escut constitucional al damunt. Quina metàfora de l'Estat Espanyol! Tenim una democràcia, amb les seves intitucions i la seva Constitució, però a dins, integrat en l'estructura, hi ha l'esperit del franquisme, que mai va acabar, i que, després d'una transició de fireta, segueix enquistat a les entranyes de l'Estat que ens governa.
Aquesta és la conclusió després de sentir Zapatero amb la Terribas.
En la política és igual el que facis. El que compta és què expliques i com ho expliques. És trist, però és així, i la gent ens empassem el que ens diguin, valorem els polítics pel que ens expliquen i els votem per com ens ho expliquen.
Estem en crisi i molta gent les està passant putes, i el nostre estimat Zapatero diu que han de pujar l'IVA i tots hem de fer un esforç per poder seguir fent coses com el sincrotró, que, val, és molt important, però a l'aturat que no sap si podrà pagar l'hipoteca o menjar a final de mes, el primer que li ve al cap és que el sincrotró ja se'l pot fotre pel cul. Menys mal que al PP en tenen un que encara és pitjor, que si no els tornàvem a tenir al poder sense despentinar-se.
Si un dirigent és un inepte comunicant, no em vull ni imaginar com deu ser dirigint...
P.S. i la pobra Terribas es va haver de mossegar la llengua en més d'una ocasió, no fós que la despatxessin per preguntar el que tots hauríem volgut preguntar.
La setmana passada vam fer un pas més en el camí. Vam signar el contracte amb IPI, la nostra ECAI (Entitat col·laboradora per a l'adopció internacional). Un contracte que diu que faran de mediadors entre nosaltres i la Direcció d'Atenció Social de Costa d'Ivori, per a que el nostre expedient sigui enviat cap allà i ens assignin un infant. El primer pas ara és la traducció al francés sota notari de tota la paperassa que hem aportat, i l'enviament a través de l'ambaixada de Costa d'Ivori a París, i el segon pas és esperar. Esperar molt.
La representant d'IPI va ser molt honesta, i ens va advertir que el procés era llarg, que el país té moviments polítics de resultat incert, i que, si tot segueix com fins ara, el nostre temps d'espera serà d'aproximadament vint mesos. Doncs res. A esperar. Ens ho prenem amb ironia. Tenim un embaràs d'elefant.
... i influenciar la gent. Aquest és el títol del segon disc de Terrorvision. How to make friends and influence people és un d'aquells discos "rodons". Això es diu de molts discos, però pocs ho són de veritat. Aquest sí que ho és. No hi ha ni una sola cançó que no valgui la pena, i el disc sencer t'explica una història, té una coherència en l'elecció dels temes i en el seu ordre que no recordo en gaires altres casos.
Vaig dir que La cançó dels divendres seria alguna peça que em voltés pel cap en els darrers dies. Doncs bé, aquest disc em volta pel cap sempre, i especialment aquesta que us deixo avui: Alice what's the matter. Assaboriu-la, però si teniu una estona, assaboriu el disc sencer que també us deixo via spotify.
Ja fa uns dies que el tinc instal·lat, però no va ser fins ahir que, en motiu de l'emissió del partit del Barça en HD per TV3, i birra reglamentària en mà, vaig inaugurar oficialment el meu nou pantallaku de leds de 40".
Cágate lorito. En un parell d'ocasions vaig estar a punt de saltar al camp a rematar.
Ha passat una setmana de la nevada a Catalunya, i a les comarques de la Costa Brava encara hi ha gent sense llum, i els que en tenen, és gràcies a generadors i a pals d'electricitat precaris, que si ara vé una ventada, se n'ariran a prendre pel sac un altre cop.
I aquests usuaris que han hagut de tornar a les cavernes durant tants dies, igual que tots nosaltres, paguen una quantitat ingent de diners a Endesa i a Red Eléctrica Española, per a que la corrent arribi a casa seva. D'acord, la nevada ha estat un fenòmen excepcional, però si la qualitat de materials i el manteniment preventiu d'aquestes dues empreses haguessin estat els correctes, res de tot això hauria passat.
Mentrestant, les autoritats, parlen a la televisió pública d'expedients informatius i de citar els responsables de les empreses a donar explicacions a Palau. Quèèèèè? El que se'ls ha de fotre en aquesta gent és una multa de la hòstia, d'un import que superi amb escreix el que s'han estalviat en els manteniments de merda que fan i que els torci una mica el somriure que ens mostren cada any quan presenten els seus obscens comptes de resultats.
Avui fa una setmana us vaig posar una cançoneta que em voltava pel cap, i mira, m'ha agradat la idea. M'ha agradat tant que em sembla que institucionalitzaré La cançó del divendres.
Serà, cada setmana un tema que m'agradi, i que, pel que sigui, he estat taral·lejant ens els dies anteriors.
Avui, un clàssic de finals dels vuitanta. És dels Fine Young Cannibals, uns xitxarel·los que feien house, però que van acabar triomfant amb una mena de funky amb guitarres una mica distorsionades. Ahir vaig sentir aquesta a la ràdio i no me la puc treure de sobre... uh uh!
Ja han passat uns dies, i tot i que n'hi ha que encara pateixen les conseqüències, comença a ser bon moment per fer balanç. I, com veureu, se m'ha acabat el bon rotllet de la neu.
És evident que fenòmens com el de dilluns, al nostre país, i sobretot, a la part més poblada del nostre país, són excepcionals. Tenen un període de repetició de deu o quinze anys, i per això, és absurd tenir la infrastructura per abodar-ho guardada en un garatge. L'error de les nostres autoritats no és de previsió, sinó de reacció i especialment, d'informació.
Quan a les deu del matí, comença a nevar a l'Àrea Metropolitana, ningú creu que acabarà quallant, però quan cap a les dotze s'intensifica la precipitació i el vent, comença a ser evident que la cosa pinta malament. I aquest és el moment en que els dirigents d'un país han de reaccionar i prendre decisions valentes. Comunicar a la població "que ningú surti de casa" fa riure. Però qui collons està a casa un dilluns a les dotze del matí??? La decisió valenta era comunicar a la població "que tothom se'n vagi cap a casa". El Conseller d'Interior o el President haurien d'haver aparegut als mitjans recomanant que tot el personal no d'emergència o indispensable tornés cap a casa seva abans de quatre hores, i ens hauríem estalviat molts mals de cap. I si la caguem i al final no cau la gran nevada que va caure, dons l'hem cagat, però hem estat previsors. Com deia és una decisió valenta.
Si haguessin fet això aplaudiria que titlléssin els ciutadans d'irresponsables, però fer-ho quan ells no han tingut la valentia ni la talla política per prendre les decisions que els tocaven, és per colgar-los a ells de neu. Per no parlar de com Govern i oposició aprofiten qualsevol moment crític per saltar-se al coll els uns als altres, però això ja comença a ser un costum lamentablement habitual que farà que a la tardor, els voti sa puta mare, perquè un servidor, un cop més, passarà d'ells.
M'agrada el cinema. I sobretot, m'agrada el cinema que explica històries quotidianes, que, no per això, deixen de ser extraordinàries. Segurament és per això que si em pregunteu la meva peli preferida, us contestaré que és "She is the one" (1996).
Està dirigida i escrita per Edward Burns, que és més conegut com a actor, però és un director extraordinari, i té una banda sonora de Tom Petty and the Heartbreakers que és ES-PEC-TA-CU-LAR.
En Mickey (Edward Burns) estava feliçment promès amb la Heather (Cameron Díaz), però un dia torna a casa i la troba fornicant a l'estora del menjador amb un home del que només veu el cul pelut. Un cul pelut que el perseguirà en els seus somnis depressius. Fastiguejat de tot, es fa taxista, segons el seu germà Francis (Mike McGlone), l'únic taxista blanc de New York. I un dia entra al seu taxi la Hope (Maxine Bahns), que li demana que la porti al casament d'una amiga seva a més d'un dia de viatge. En aquest viatge s'enamoren i tornen del casament de l'amiga també casats. Mentrestant, en Francis manté una aventura amb la Heather d'amagat del seu germà i de la Renée (Jennifer Aniston), la seva dona, a qui diu que no fa l'amor amb ella perquè està en un cicle baix, i ella, enlloc de sospitar que té una aventura, sospita que és gai.
Totes aquestes històries s'articulen i progressen en les peculiars sortides masculines de pesca que els dos germans fan amb el seu pare (John Mahoney), que, amb més o menys èxit, farà de catalitzador entre els germans, les seves parelles i els ressentiments que hi ha entre ells.
Una obra mestra del cinema costumista. Està editada en DVD per la fox, i segur que corre per internet, així que si us ve de gust seguir el meu consell, recupereu-la, i ja em direu el què.
Avui tothom parlarà del mateix, tothom postejarà les seves fotos i explicarà les seves experiències. I què? És que potser neva cada dia a Barcelona? Quan ja estava més que fastiguejat per aquesta merda d'hivern que no acaba mai, va i ens dóna aquesta petita alegria. O és que ningú més va descobrir algun desconegut dibuixant un somriure mentre passava pel carrer? O és que ningú més es va sorprendre en adonar-se que també ell somreia?
Que bonica és la neu, sobretot quan no hi estàs avesat. Postegeu les vostres fotos, expliqueu les vostres experiències. Un altre dia ja parlaré de com de poc preparat està el nostre país per aquests fenòmens no tan casuals. Avui aprofiteu i gaudiu del regal blanc que ens ha caigut del cel.
A l'obra que hi ha just girar la cantonada de casa hi treballa en Jin, i al bazar Oriente, a la caixa, hi treballa la Sun. Malgrat ser tan a prop, mai els he vist junts, i no crec que sàpiguen que estan tan a prop un de l'altre. A la cabina de l'ONCE, assegut en una cadira de rodes, en John Locke crida a cor que vols "dos iguales del 23 me quedan para hoy!". L'altre dia em vaig barallar per un lloc d'aparcament amb en Frank Lapidus, i asseguts davant meu al metro, vaig veure la Rose i en Bernard. En Sayid regenta un badulake, en Sawyer escombra els carrers amb l'uniforme de BCNeta!, en Jack dóna hora al taulell de l'ambulatori i l'Hugo és dependent d'una botiga de còmics. Definitivament algú ho ha tornat a fer. Han tornat a moure l'illa, i aquest cop ha anat a parar al meu barri.
Per molt que he buscat, he estat incapaç de trobar la Kate. Vès que no hagi estat ella que ha mogut l'illa, i ara està coberta de pols a un desert tunisià. O vès que no sigui jo, que estic malalt d'aquesta sèrie que ens ha absorbit el cervell a tots plegats, i no veig la Kate perquè el que més volem és el que no podem tenir, o perquè si fos davant meu, potser faria algun disbarat que no sé si vull fer.
Ens espera un altre cap de setmana massa curt, massa fosc i massa fred. Aquest ambient em porta malenconia i ganes de guitarra acústica amb lletres tristes. No sé ben bé per què, aquesta cançoneta em dóna voltes pel cap des de fa dies i avui us la passo, a veure si compartint-la amb algú deixo de taralejar-la tot el dia.
M'he menjat tots els semàfors en vermell del món, m'he trobat amb tots els empanats, he estat deu minuts buscant lloc per aparcar i cinc minuts més per arribar perquè he aparcat a "tomar pel cul", i just quan he arribat a la feina i m'he assegut a la cadira, m'he adonat que m'he deixat el mòbil a casa. I clar, com que tinc el funker, no és un mòbil, sinó que són dos, el personal i el de la feina, així que, per capullo, torno a menjar-me tots els semàfors vermells del món, tots els empanats, hauré de buscar aparcament de nou, i, a sobre, em menjaré la retenció d'entrada a Barcelona. Per capullo!
Quin hivern més llarg. Quin hivern més gris. Quin hivern més fred. Quan ja sembla que s'acaba, torna a revifar, i em sumeix en l'enyor. Enyoro l'estiu i el sol alt al cel. Enyoro anar amb poca roba, i observar indiscretament les espatlles nues de les noies. Enyoro la calor i la passió estival. Enyoro les tardes llargues i les nits curtes. Enyoro les terrassetes i les festes majors. Enyoro la platja i la sal als llavis. Enyoro enyorar la tardor i l'hivern.
Ho he dit fins la sacietat, però no em cansaré de dir-ho. Moltes gràcies per venir i votar-nos al Festival Emergenza!!!
Vam confirmar el que ja sospitàvem: el festival és una camama per guanyar quartos, sense cap criteri musical i amb unes regles poc clares. Vam vendre 72 entrades, més algú que es va afegir amb entrades comprades a taquilla i vam tenir 63 vots. Eing? I els que falten on són??
Però té una compensació impagable: tocar en una bona sala, plena de gent, amb un boníssim equip i amb tècnic de so i de llums. Les sensacions que vam tenir són indescriptibles. I gràcies a que us vau deixar enredar, vau pagar vuit euracos, vau venir a veure'ns suar i ens vau votar, hem passat a la següent ronda, a Razzmatazz 3. I un altre cop el mateix: serà un luxe tocar en una sala mítica i us haurem de tornar a demanar que ens vingueu a veure suar, previ pago dels vuit euracos i ens torneu a votar, i mira, no sé per què, confio que ho fareu.
En fi, que moltes gràcies de nou pel vostre suport, que sense vosaltres, els Angels of Mercy no seriem res de res.
Ha passat un mes i mig, i les obres a casa ja estan (gairebé) acabades. A més de la pols, el soroll, i el desordre, aquesta reforma ha tingut un altre dany col·lateral. Durant aquest mes i mig no he descarregat ni vist cap capítol de les sèries que segueixo habitualment: "The Big Bang Theory", "Bones", "Fringe", "Flash Forward", "House", "Lost", "Medium" i "The Mentalist". Ahir vaig baixar tot el que tenia pendent, en total 34 episodis. Se m'ha girat feina. Evidentment hi ha prioritats, i ja estic gairebé al dia de "Lost", que, com sempre, està interessantíssim.
