Canvi de presó

Aquest matí canvio de presó. Segueixo amb la mateixa condemna a trenta anys (bé, ara ja són uns quants menys), però els carcellers seran uns altres. De moment sembla que són més benevolents i no em fan pagar per deixar-me sortir de la cel·la a fer pipí a les nits ni em torturen amb el despreci i la incompetència com feien els altres, però al cap i a la fi són carcellers i tinc clar que me l'acabaran fotent d'una manera o d'una altra.

Com a anècdota dels antics zeladors, només us diré que per fer-me el paper necessari per al trasllat (imprimir-lo i signar-lo) m'han cobrat trenta eurus. Definitivament marxo a prats més verds.

El puto fax

El fax és un invent que quan va apareixer, fa quaranta anys, devia ser la bomba. Fots un paper per un aparell i el paper s'imprimeix allà on tu vulguis del món mundial, uala uala! Però és innegable que aquest peazoinvento ha estat superat pels esdeveniments. On hi hagi un escanegat enviat per e-mail el fax no té res a fer.

Doncs malgrat aquesta antigor, aquesta incomoditat i el sorollet odiós que fa quan es connecta, el fax es nega a morir, i hi ha molta gent que no el deixa morir. Aquests dies que estic remenant paperassa per diverses coses, estic fart de sentir: "envia-m'ho per fax". Per fax? I no prefereixes que ho gravi a martell i escarpa en una llosa i t'ho enviï pel correu de quàdrigues?

Què té el fax que no s'accepta la seva obsolescència i se li van permetent més i més anys de vida? Cop de mall al puto fax, home!

En una dijcoteca de Yoré de Mar

Al programa de RAC1 La Competència fan una secció presentada per un imitador de Justo Molinero. Al llarg de la secció van apareixent de fons, hits de la rumba de gasolinera dels 80. Una d'aquestes cançons és La grifa, interpretada magistralment per El Pelos. Aquest tema no és cap novetat per mi. De fet és un clàssic de la meva oficina, perquè en J, bon informàtic i millor persona, mentre va arreglant PCs i impressores, sempre cantusseja "En una dijcoteca de Yoré de Mar...", i de ja fa molt temps que ens l'ha enganxada a tots.

Així que avui, cullerada amb dedicatòria per en J, i per a tots vosaltres. Gaudiu de lo nuettro!

Barcelona té estels

Portem mesos de pluges, mal temps i cels coberts, i em sembla que ja tots n'estem fins la gorra. Però aquestes pluges persistents han netejat els fums de la ciutat, i ahir a la nit, quan els núvols per fi es van apartar i es van obrir les clarianes, els estels brillaven amb força en el cel serè. Amb tanta força que, ni tan sols la contaminació lumínica les feia empal·lidir.

Ja no ens en recordàvem, però resulta que a Barcelona... també hi ha estels!!!

Angels solidaris

Actualitat latent

Aquest divendres ens porta un munt de coses a comentar, així que faig un repasset ràpid:

1. Chemita: A aquest home ja fa temps que se li en va l'olla. Per molt que et cridin, et critiquin, t'insultin o et sabotegin la conferència, si ets un polític amb classe, els repliques amb intel·ligència, no els ensenyes el dit del mig. Deixant a part la bonica frase "El jefe de los pirómanos no puede ser el capitán de los bomberos". Mira Chema, si el substitut del capità dels bombers ha de ser el Rajoy, quasi que prefereixo que sigui el bombero torero.


2. Colons: Els titulars diuen que 13.000 persones es colen al metro cada dia, i el primer que se m'acut és: "només?", perquè a la meva estació ja se n'hi deuen colar 2.000, com a mínim. Quan mires a fons la notícia, resulta que 13.000 són els que cacen els revisors o les càmeres de seguretat. La presidenta de TMB declara que és una "conducta minoritària". La convido a estar-se mitja horeta davant dels torns de qualsevol estació en hora punta i li cauran els ovaris a terra de com de minoritària és la conducta.


3. Bombers abandonats: No he tingut valor d'escoltar tot el document sonor que va publicar ahir La Vanguardia Digital, perquè vaig sentir alguns fragments a la ràdio, segons els locutors els fragments menys durs, i quan ho recordo encara m'entren esgarrifances. Aquests pobres bombers van morir sentint que els seus companys els havíen abandonat. Segurament s'hi podia fer poc, però sempre queda el sentiment de que potser va ser així.


4. Salvatges: M'agrada el futbol. I m'agrada cridar, discutir, i fins i tot insultar, que el futbol és passió. Però anar a un camp de futbol a fotre's d'hòsties amb els seguidors de l'equip contrari és de salvatges, si no d'idiotes.

A veure si el cap de setmana ens porta notícies més agradables. Passeu-vos-ho bé!

Mestre! El compte!

Segur que us ha passat alguna vegada. Aneu a un bar o un restaurant, i quan ja heu acabat d'endrapar o beure i esteu frisosos per sortir del local i que l'aire fresc us acaroni i us atenui una mica el pedal que porteu a sobre, demaneu el compte. Però el cambrer té altres coses a fer, i no hi ha manera que us digui quan puja el que heu consumit. I gesticuleu, feu "pst, pst", crideu "mestre!" o "jefe!" o fins i tot xiuleu. Però no hi ha manera que us diguin què deveu.

Doncs els Siniestro Total van fer una cançó sobre això, que m'encanta i que l'altre dia em va saltar al shuffle de l'mp3. Gaudiu, punks!

Angels of Mercy al festival Emergenza

Si voleu venir a escoltar-nos i donar-nos el vostre vot per passar a la següent fase del festival, poseu-vos en contacte amb mi (poblenow_rangers@yahoo.com) o amb el correu dels Angels (aofmercy@gmail.com) per a obtenir les entrades anticipades a 8 eurus.

Com arribar-hi

www.angelsofmercy.tk

Maragallades

Tinc una teoria d'aquelles visionàries, que ja he compartit algun cop aquí: el primer pas per a que Catalunya sigui independent és que el PSC es separi del PSOE.

Que això passi ara mateix és altament difícil, perquè dins el PSC dominen els corrents espanyolistes, liderats per Montilla, de Madre, Zaragoza, Chacón, etcètera. A l'altra banda, hi ha polítics de gran talla, que, a més, formen part del Govern, com la Tura o en Castells, que, com si no tinguessin prou pena de ser minoria, han de carregar amb un problema amb potes anomenat Ernest Maragall.

El tete té revolucionat el món educatiu, on crec que no queda ningú que no el vulgui fora, i per acabar-ho d'adobar va deixant anar perles pels puestus, que encara minen més la credibilitat de la ja de per si feble minoria catalanista.

Així que si la meva teoria visionària és certa, la independència del nostre país encara queda lluny.

La República Depriment de Casa Teva

Als anuncis d'IKEA tothom és feliç. Tothom viu a la casa que li agrada i hi fa el que li rota. Tothom redecora la seva vida. I en els catàlegs, tot són cares de felicitat, de pau, de serenitat...

Tot el contrari de quan entres a IKEA. Dissabte hi vaig ser, i em vaig fixar en un detall. No hi ha ningú que somrigui. Tothom està agobiat, estressat, enfadat. A dreta i esquerra podeu veure parelles discutint, pares renyant els fills, gent que va zombie perduda i cares llargues amb ganes de sortir d'allà com sigui.

I això que no els he vist quan arriben a casa seva, obren la caixa del que han comprat i no tenen ni puta idea de com muntar-ho. Però, me'ls imagino, creieu-me, me'ls imagino.

Poc coneixement o poca vergonya?

Ahir es va celebrar a Barcelona el judici contra el Palau de la Música per l'acomiadament improcedent de la seva directora financera, Gemma Montull. La Gemma reclama que la van acomiadar sense cap motiu justificable. Homeeeeeeeee!

No seré jo qui faci un judici paral·lel, sobretot perquè no tinc ni idea dels detalls del cas. El que sí que sé és que el pare de la Gemma va confessar haver-se quedat moooooooolts diners del Palau, i que cada dia que passa, la xifra del que es va apropiar va creixent. A més, pel que sembla, gran part dels diners malversats van servir per pagar reformes a casa de la Gemma.

Així que, la Gemma, que ara reclama una indemnització, potser hauria de pensar que, independentment de si el seu acomiadament va ser improcedent o no, la indemnització ja se la va cobrar amb escreix en el seu dia, i si reclama al Palau aquests diners és una de dues: o que no s'adona de la magnitud de l'escàndol que ha muntat el seu pare i com n'està ella d'implicada, o que no té la més mínima ombra de vergonya.

1-2-7

Que ens hem quedat sense defenses? Collonut! Per fi podrem jugar a futbol com a mi m'agrada.

Ara ja ens podem morir

Finalment, el Parlament ha arribat a un acord sobre el nou impost de successions, i sembla ser que morir-se ja no serà tan car. Tot això està molt bé, perquè elimina els problemes que es trobaven molts hereus, que els portava a malvendre les propietats rebudes dels familiars traspassats, i a més, ens equipara als ciutadans d'altres comunitats autònomes. L'impost es manté elevat per als difunts amb rendes altes. L'Estat de Dret portat a l'extrem: el qui més té, més contribueix, fins i tot quan la palma.

El problema és que els comptes de la Generalitat no van precisament folgats. Els ingressos estaven basats en la construcció, i ara que ha frenat, l'entrada de líquid s'ha vist disminuïda, si a més es perd un impost de caràcter vital, al Conseller Castells no li sortiran els comptes, i només li quedaran dos opcions: o bé reduir la despesa, i per tant els beneficis socials, o bé treure's de la màniga un altre impost, si pot ser, sense que ens n'adonem massa.

Ja veurem com es soluciona, però de moment, ja ens podem morir tranquils sense por de que ens saquegin la tomba.

Little bitch

Sabeu aquelles ocasions en què una cosa te'n recorda una altra i et muntes una pel·lícula al cap, i aquesta pel·lícula té banda sonora? Doncs això m'ha passat aquest cap de setmana. Una història relacionada amb el títol d'aquesta cançó va fer que la recordés, i que desplegués al meu cervell tota una escena amb tocs molt obscens i amb aquesta música de fons. Després he vist que la lletra poc hi tenia a veure, però això, pel cas, és ben igual.

No és el primer cop que us recomano The Specials. M'encanta. És Ska en estat pur. Gaudiu i procureu no trencar res.

Reaccionària inconscient

Aquesta senyora no se n'adona que si la societat nord-americana hagués seguit els principis que ells defensa ara estaria a casa seva fent de ventafocs, sense cap perspectiva a la vida i rebent algun jec d'hòsties del seu marit de tant en tant? Ai! Quina inconsciència!

Inútils

Sovint, a les xerrades entre amics o al carrer, es parla de com n'és d'inútil la gent en tal o tal altra cosa. "L'altre dia vaig anar a tal lloc i em va atendre un inútil". "A la feina tinc un company nou que és un inútil"... La palma de la inutilitat en la feina ens l'emportem els empleats públics. Fixeu-vos-hi. Quan la conversa gira cap als inútils, sempre hi acaben sortint els funcionaris.

A vegades la feina que faig és complexa, i sorgeixen dificultats en temes en els que no tinc coneixements. Llavors faig les cerques que toquin per trobar pistes de com resoldre aquell problema, i a vegades prenc decisions que no estic segur que siguin encertades, i de fet, sovint no ho són. En aquests moments, un, que és humà, pensa si no serà ell un d'aquests inútils que tant surten a les converses.

Però no. Ara sé que no sóc un inútil. A vegades cometo equivocacions, i a vegades la dificultat en la feina em supera, però no sóc un inútil. I per què ho dic tan convençut, això? Perquè al llarg d'aquesta setmana m'he trobat amb inútils de veritat. Gent ignorant que no saben que ho són i a sobre fan bandera de la seva ignorància, gent incapaç de prendre decisions, gent incapaç de veure dos pams més enllà del seu nas i ganduls recalcitrants, i quan et trobes amb aquests inútils integrals els identifiques de seguida, i t'adones que tu no ets així, que tu no ets un inútil de tertúlia.

Estrès d'obres

Quan vaig començar les obres a casa ja sabia que em portarien estrès. La casa potes enlaire, pols per tot arreu, els objectes personals repartits pel pis en caixes d'accessibilitat impossible, ...

I evidentment, pensava que tindria estrès per barallar-me amb els obrers, que es passarien el dia rascant-se els ous i fent la feina com els donés la gana. I sí, tinc estrès. Però just pel contrari. Els obrers estan fent la feina molt ben feta, tal com havíem quedat i sense nyaps, i a més, l'estan fent a tota hòstia! Els paletes, uns simpàtics romanesos, ja fa dies que van acabar la seva feina de manera impecable. Immediatament van venir els del pladur a posar els sostres falsos i en un dia els van tenir col·locats, i al dia següent ja van entrar els fusters, que en el que portem de setmana ja m'han trucat dos cops per a que mogui coses d'un lloc a un altre del pis per a que puguin seguir treballant, i el pintor ja ha començat a tapar forats i aviat començarà a pintar, i jo, jo ja no puc méééééééééés! Hòstia tu! Quines velocitats!

És evident que, ben pensat, és molt millor aquest estrès que el que jo pensava inicialment, però realment m'esgota. També tinc clar que això vol dir que acabaran abans del que pensava i el temps d'estrès també serà inferior, així que ja ho veieu, el termini es va escurçant a marxes forçades i jo estic nerviósssssss.

El complicat món de la publicitat

El dia de la marmota

Avui és el dia de la marmota. Gràcies a aquella magnífica pel·lícula dels noranta, tots sabem que és el dia en què una marmota que es diu Phil, surt del seu cau i decideix si es queda fora, i per tant, l'hivern s'ha acabat, o si se'n torna cap a dins perquè hi ha fred per estona.

És curiós com les tradicions de llocs tan distants i de cultures tan diferents, per motius que se'ns escapen, convergeixen d'una manera tan sorprenent. I és que avui, a la tradició catalana, també es decideix si l'hivern ha acabat o no. És el dia de la Candelera, i el refranyer popular ens diu que:

"Si per la Candelera riu, el fred és viu.
Si per la Candelera plora, el fred és fora"

Si el refrany es compleix, encara tenim molt hivern per endavant, així que tapeu-vos bé, i si demà, quan obriu la cullerada torneu a veure aquesta entrada, no patiu, serà que m'he endarrerit una mica al publicar, no us heu quedat atrapats en el temps.

P.S. Felicitats a Candeles, Candelàries, Llums, etc...

Solidaritat selectiva

Curiós país els Estats Units. Fa uns dies, l'Estat de Florida va demanar que s'interrompessin les evacuacions de ferits d'Haití cap a aquest Estat perquè els hospitals estaven col·lapsats, però sobretot perquè ningú els havia dit qui pagaria la factura. Això em va semblar força conseqüent, perquè és el que fan amb tothom: qui no pot pagar la factura, no és atès.

El cas ha transcendit a la opinió pública internacional que ha emès mostres d'indignació, i és clar, la imatge de la primera potència mundial no es pot veure malmesa d'aquesta manera, així que des de les més altes esferes, s'ha donat l'ordre que això ja ho pagarà qui faci falta, però les evacuacions d'urgència s'havien de reprendre ipso facto.

I heus aquí que tenim els hospitals de tots els Estats del sud atenent ferits haitians a mansalva, mentre a les portes d'aquests mateixos hospitals moren aquells malalts nacionals que no es poden pagar una assegurança, però com que això no surt a les notícies de tot el món, no cal fer res, i si algú, com Obama, vol provar de solucionar-ho, ni que sigui una mica, li plouen ganivets de dreta i esquerra. Curiós país els Estats Units.

Foto: Chris Hondros (Getty Images)