Mundo viejuno

Sabeu els jubilats que observen les obres i van donant instruccions als paletes? Doncs imagineu això en una feina remunerada. El que tots intuïem ja té proposta formal. En el marc de la trobada de Ministres de Treball i Seguretat Social, el Ministre espanyol Corbacho va proposar retardar l'edat de jubilació fins els 67 anys. A aquest pas, em veig amb 90 anys, amb bolquers i mascareta d'oxigen, estirant el temps cotitzat al meu informe de vida laboral per a tenir una pensió digna quan em jubili als 95.

Muchos quereseres

Em sap greu pel vídeo, però és veritat: avui tinc muchos quereseres.

Esto es el cinismo

Dir que dues jugades son calcades quan en una no hi ha cap consequencia i en l'altre hi ha un tio amb el nas trencat que estara un mes de baixa, es, com a minim, per fer-s'ho mirar. Que trista es la vida de l'equip que gasta molt i no guanya res...

(Perdoneu els accents. torno a tenir virus)

Què hem de fer amb el cementiri?

El cas del cementiri nuclear d’Ascó es un cas clar del fenomen NIMBY, sigles de “Not In My Back Yard”. És a dir: val, però no al pati de casa. S’ha de construir un cementiri nuclear a Ascó? Doncs no ho sé. Probablement no. Però està clar que en algun lloc s’ha de construir, perquè el residu el tenim i seguirà creixent en volum. El que em posa bastant nerviós és que la decisió l’hagi de prendre un Ajuntament, perquè si alguna cosa anés malament, les conseqüències no serien en absolut locals. I a qui afectarien les radiacions en cas de fuga? Poseu la punta del compàs a Ascó i feu una rotllana de cent quilòmetres. Us sembla que l’alcalde d’Ascó ha de prendre una decisió així?

És una decisió complicada, perquè els residus dels què estem parlant tindran activitat radioactiva durant moooooooolts anys, dels quals, els primers seixanta ja està decidit que romandran en aquest cementiri (encara que alguna cosa em diu que seran molts més de seixanta), i seixanta anys són molts. En seixanta anys poden passar moltes coses. Coses molt greus. Coses que ens poden fer oblidar que tenim un magatzem amb un residu extremadament perillós que necessita manteniment intens i constant. I llavors serà quan qui hagi decidit acollir el cementiri nuclear tindrà un problema greu, i de poc li serviran les compensacions econòmiques rebudes.

No sé com acabarà la història. Sincerament, en aquest cas em converteixo en un egoista NIMBY més i espero que el construeixin el més lluny possible. Però el salt a l’actualitat d’aquest debat m’ha fet un enorme favor, perquè a partir d’ara, quan algú em pregunti: “Puji! I com es que estàs en contra de l’energia nuclear?”, la persona que em formuli la pregunta entendrà molt millor els meus arguments.

El Pezón Rojo

El festival d'Eurovisió ha anat de mal en pitjor, i a aquestes alçades està envoltat d'una pàtina de caspa que ja no marxarà ni amb cillit bang i ostenta una manipulació de política internacional sense precedents. De totes maneres, conserva una alta popularitat, almenys a Espanya, i la cançó seleccionada per representar la pell de brau sona per tot arreu, i els intèrprets poden obtenir una gran promoció, i si no, mireu al Chikilicuatre.

I a què vé tot aquest rotllo? Després que el jurat del concurs per representar Espanya decidís l'expulsió de Karmele Marchante quan anava arrassant en les votacions (tooooongoooo, tooooongooooo), han sortit a la llum els grups que li anaven al darrera, i quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que en segon lloc de les votacions hi trobem "El Pezón Rojo". Són un grup de Madriz que fan un rock molt potent i amb lletres irreverents. I resulta que el guitarrista d'aquest grup és un company meu d'escola, amb qui vaig tenir algunes de les meves primeres experiències musicals.

És per això, i perquè el tema que presenten al concurs està prou bé, que us demano que voteu pel grup de l'amic Álex. Per a fer-ho només cal tenir una adreça vàlida d'e-mail i es poden fer cinc votacions al dia. L'adreça per votar-los és en aquest enllaç.

La cullerada, en la seva labor de solidaritat amb els vells amics, us demana aquest favor. Gràcies per avançat.

S'ha acabat el Nadal

La tradició diu que les celebracions del Nadal s'acaben el dia de la Candelera. Així que cal esperar fins el 2 de febrer per desar els guarniments friquis en una caixa polsegosa, desconnectar les odioses nadales i desmuntar el pessebre. Però a La cullerada el nadal acaba avui. I per què?

Recordareu que per celebrar les entranyables festes nadalenques, en el post del 23 de desembre vaig insertar un joc flash que consistia en llançar un pare noel alcoholizat amb una catapulta. Era la mar d'entretingut, però tenia un problema que molts haureu apreciat: el so no es podia eliminar. És per això que, des de llavors, cada cop que entreu a La cullerada amb els altaveus actius, se sent un apocalíptic "HO HO HO", seguit d'una melodia tirolesa que trepana el crani.

Ha calgut esperar que publiqués 10 entrades per a que el post de Nadal desapareixi de la pàgina principal, i per fi, gràcies a les paraules que esteu llegint, el barbut escandalós ha estat relegat a l'arxiu, acabant oficialment la temporada nadalenca a La cullerada. Apa doncs, follets, vells sense rasurar, guirnaldes, avets i nens cantors. A dormir fins l'any que ve!

Barcelona, ciutat de neu

Com que vivim en un país de merda, subjugat a un altre país encara més merdós, no podem solucionar les necessitats simplement plantejant-les, planificant-les i executant-les, com qualsevol país normal. Ens tenen en un racó i ens van donant peixet de tant en tant per a que no ens revoltem.

Però el 1992 vam organitzar uns jocs olímpics, i va resultar que llavors, l'Estat va fer un gest paternalista i va abocar la saca. Això sumat al boom constructiu, associat a diversos xanxullos urbanístics, va fer que el nostre país fes un canvi espectacular, i progressés, en deu anys, el que no havia progressat en seixanta.

El 2004, la inèrcia de l'empenta dels jocs ja s'havia acabat. Calia buscar una nova estratègia i l'amic Clos es va treure de la màniga el fòrum de les tortures. Es van fer algunes coses, però va ser un fisaco. No va tenir cap èxit, no es van assolir les fites previstes d'avenç infrastructural, només es van poder forrar quatre afortunats, i va ser massa evident que tot era una pantomima per repetir el cop d'efecte dels Jocs Olímpics.

I l'alcalde Hereu va pensar: - per què cony ens hem d'inventar històries rares si la fórmula dels Jocs Olímpics ens va funcionar? - i algú li va dir: - Home, alcalde, que fa massa poc que en vam muntar uns i no ens els tornaràn a donar -. I com que de neu, a Barcelona i al seu Ajuntament, n'hi ha, i força, després d'una profunda inspiració, l'alcalde es va il·luminar: - Cap problema! Ens queden els d'hivern! -. I l'assessor de torn li va replicar: - I el fred? I les muntanyes? -. I l'alcalde, joiós, es va adonar de la genialitat de la seva idea: - Muntanyes? Fred? Doncs fem subseus les pistes dels Pirineus i la nostra expansió s'encomanarà a tot el país, i Barsalooooooooonaaaa recuperarà el seu paper de cap i casal de Catalunya -. I l'assessor, també va inspirar profundament i va respondre: - Alcalde, és vostè brillant. Vaig a organitzar una roda de premsa! -.

VIRUS!!!

Tinc un virus a l'ordinador. Sembla ser que no provoca grans estralls, per``o s´´i que toca molt els pebrots, i per la cara de desesperaci´´o que ha fet el meu inform``atic de refer``encia quan li he explicat el que em passava, he dedu¨¨it que costa mooooooooooolt de treure.

Qu``e? Ja heu endevinat qu``e fa el puto virus aquest dels collons? Doncs ja sabeu, si en els propers dies observeu que no poso ni un accent, no ´´es que em passi Pompeu Fabra pel forro dels ous, ´´es que tinc un virus, h``ostia!

Back in the USSR

La foto que veieu aquí dalt correspon a l'edifici de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, bonica població en la que presto els meus serveis laborals. És arquitectura de finals dels setanta, fortament influïda pels corrents que arribaven des del bloc soviètic. Un edifici sobri, eminentment funcional i amb escassos detalls estètics o diferenciadors. Un monument a l'austeritat.

Gràcies a la inestimable influència del meu company David, que m'ho fa notar dia sí, dia també, quan als matins vinc del metro i entro a la Plaça de la Vila, no puc evitar sentir-me com si fos a Kiev o a Tbilisi el 1972, a punt d'entrar a una assemblea del Soviet Regional.

El funker

A la feina tinc un telèfon mòbil propietat de l'empresa que necessito per treballar, però ni puc ni vull fer-lo servir per coses particulars o fora de l'horari laboral. Com que anar amb dos mòbils per la vida és un pal, fins ara, durant les hores de feina, desviava el meu particular al de la feina. Però clar, cada cop que m'arribava una trucada desviada, em cobraven una trucada del meu mòbil. La cosa es va agreujar quan la línia de la feina va canviar de companyia a una diferent de la meva, i no podent convertir-lo en número preferit, aquestes trucades desviades em sortien per un ull de la cara.

Però he trobat la solució. He comprat un Funker F703DS. Es tracta d'un mòbil que permet insertar dues targetes SIM que funcionen a l'hora. Quan rebo una trucada em diu de quina de les dues SIM procedeix, i quan vull fer una trucada (o enviar un missatge) em pregunta des de quina SIM la vull fer. Vaig mirar si les marques més conegudes tenien aquest producte i només Samsung en té dos models, pels quals em demanaven una fortuna, així que em vaig decidir per aquest model de producció xinesa i venda paquistaní, que, per un preu raonable, ofereix aquest servei que tanta falta em feia, i a més té una càmera que no està malament per ser de mòbil, ràdio FM, reproductor d'mp3 i un altavozaco per poder atronar amb Camela als altres viatgers del metro.

Inconvenients? El disseny és més aviat cutre, i sembla que els materials també (encara que de moment ha aguantat el meu tute de dues setmanes sense immutar-se). Els menús són una mica enrevessats i costa arribar als llocs a la primera. La memòria interna té menys d'1 Mb i és imprescindible insertar-hi una targeta de memòria microSD per poder desar les fotos i els mp3's.

Per la resta, de moment, està complint les meves expectatives, i si teniu el mateix problema que jo, no necessiteu que el mòbil faci grans coses i no us voleu gastar mig sou en un telèfon, us el recomano.

Michael Bolton

Michael Bolton, des de sempre, m'ha produït al·lèrgia. No és només que la seva imatge em resulti repulsiva, és que musicalment em molesta. Ha perpetrat versions de clàssics que són per assassinar-lo. Michael Bolton és a la música el que Guti és al futbol. Només he de dir que em vaig fer membre del grup de Facebook "Plataforma per fotre dins d'un pou a Michael Bolton i Kenny G".

Però sabeu què passa? Que el cor te raons que la raó no entén, i que un, per amor, a vegades fa bogeries. Sí, amics meus. Ahir vaig portar la meva esposa al ja prou vilipendiat Palau de la Música per veure l'actuació de Michael Bolton.

En Michael es va presentar a l'escenari del Palau acompanyat de bateria, guitarra, baix/contrabaix, piano, teclats, saxo i dues coristes. Val a dir que els músics, que en un parell d'ocasions, mentre el divo reposava, ens van deleitar amb interpretacions instrumentals exquisides, eren excepcionals del primer a l'últim. Va repassar els seus grans èxits, i evidentment, els grans èxits d'altres que l'han fet famós. Fins i tot es va atrevir amb el Nessun Dorma de Turandot, que segons ens va dir, el té fascinat des de que Pavarotti el va convidar a cantar-lo amb ell. Tot i que a l'inici del tema em va fer pensar que s'ofegava, el va acabar magistralment, i va ser, de llarg, la millor interpretació de la nit.

Els grandíssims músics que l'acompanyaven, el marc incomparable del Palau i el caliu de la música en viu van fer que realment gaudís del concert, malgrat els crits histèrics de les fans (ja massa granadetes per segons què) cada cop que s'acostava a un sector del públic. Però, l'amic Bolton segueix sense convèncer-me. La seva imatge em continua provocant urticària. Ara, però, reconec que la seva veu, després d'haver-la escoltat ahir atentament, és bona. Interpreta bé i té molt saber estar a l'escenari. Però em segueix molestant. Aquell timbre de pollastre escanyat, de crooner que vol i no pot, no m'entra per l'oïda, especialment quan maltracta els clàssics del soul i els estàndards de la cançó lleugera. Ho he intentat. He intentat fer-li un lloc al meu olimp musical, però no hi ha res a fer. Continuo volent fotre'l dins un pou, si pot ser, acompanyat de Kenny G.

Plou sobre mullat

Les entranyes de la Terra són capricioses, i posats a fer-ho tremolar tot, han triat el país més castigat d'Amèrica, i un dels més subdesenvolupats, corruptes i pobres del món. Sempre plou sobre mullat.

La Catalunya previsible

Com ja haureu sentit a totes les notícies, el Ministre de Foment ha fet una proposta per a una nova gestió de l'aeroport del Prat amb la participació de la Generalitat de Catalunya. Les forces polítiques catalanes són tan previsibles que tots sabem com acabarà aquesta proposta.

El PP i Ciutadans han donat suport a la proposta, la qual cosa ens indica que el pla de Blanco és una puta merda. Tot i que ho hagin proposat els socialistes, troben que és prou centralista per defensar-la a ultrança, i això faran, fins al final i com si la idea fos seva (de fet ja han dit que és molt semblant al que va proposar Álvarez Cascos quan era Ministre).

Els socialistes catalans(?) diran que és una proposta insuficient i que la Generalitat ha de tenir-hi més protagonisme, però acabaran fent el que els digui el papa.

Els eco(?)socialistes diran que és una proposta insuficient i que la Generalitat ha de tenir-hi més protagonisme, però acabaran fent el que els digui el papa.

Esquerra dirà que és un insult a la sobirania i al Poble de Catalunya i es posaran liles d'indignació, però acabaran fent el que els digui l'amo, que és un ranci però que, al cap i a la fi, és el que els manté a la poltrona.

CiU dirà que és un insult a la sobirania i al Poble de Catalunya i es posaran liles d'indignació, però a última hora, el PSOE es treurà de la màniga una altra proposta, una mica millor que l'anterior, però que seguirà sent una puta merda, i que era la que tenien inicialment prevista, i hi afegirà algun benefici electoral a CiU, que tancarà la boca i tragarà.

I al final, tots contents i enganyats, i de nou, amb una centralista i llastimosa gestió de l'aeroport principal del nostre país, i que és la primera impressió que tenen de nosaltres milions de visitants.

Coo-coo-ca-choo

Aquesta bona dona és la senyora Robinson. No és la de la pel·lícula, però casi. És la dona del Primer Ministre d'Irlanda del Nord (el senyor Robinson, és clar), i també és diputada del Parlament de l'Ulster, i resulta que és una ultraconservadora empedreïda: que si no a l'avortament, que si els gais són malalts que cal curar, que si citacions de la Bíblia al Parlament, que si el matrimoni és sagrat i per a tota la vida... tot això fins que el fill del carnisser, de 19 anys, li va ensenyar la cigala i li va fer perdre el món de vista, i, encara amb els ulls en blanc del darrer clau, va sostreure fons públics per muntar-li un bar al seu adonis. Total, que per molt ultraconservador i estricte que un sigui, la carn és feble, i la temptació d'una cavalcada sobre el cavall apocalíptic de la luxúria pot fer trontollar les conviccions de qualsevol.

No cal dir que les desgràcies mai venen soles, el destí és cruel i les coincidències encara més, i la senyora Robinson, quan passeja per Belfast avergonyida pels càrrecs que ha perdut i el que ha fet perdre al seu marit, només fa que sentir els seus estafats conciutadants cantussejant entre dents una vella tonada.

Però que Déu la beneeixi senyora Robinson, que el cel guarda un lloc per aquells qui resen.

Manos a la obra

Ens hem begut l'enteniment. Com que ja us vaig explicar la impossibilitat de canviar de casa, hem decidit remodelar la que ja tenim, i a partir d'avui, iniciem una reforma integral de la nostra acollidora llar. El que em fa dir que ens hem begut l'enteniment és que aquest replantejament decoratiu el farem amb nosaltres vivint al pis, i això vol dir que durant "un mes y algo" (que jo ja he recalculat en més de dos) casa nostra semblarà un refugi antiatòmic.

Durant aquest temps, no sé quina serà la meva disponibilitat de connexió, i és possible que la periodicitat de publicació de la cullerada es torni una mica irregular, però no us preocupeu per mi, que seguiré viu. Suposo que la convivència amb les obres i amb el personal que les farà seran una font inesgotable d'anècdotes, que miraré d'anar relatant quan en tingui ocasió. Així que ja ho veieu, m'espera una temporadeta dura. Desitgeu-me sort. La necessitaré.