Boooooooon Nadaaaaaaaaaaaaaaaaaal!

Guaita! Fa quatre dies sortiem de l'estiu i ja tenim aquí el Nadal. Aquesta bonica època en què ens regalem coses inútils els uns als altres i mengem (i bevem) desmesuradament fins reventar. Però què cony! També són dies entranyables, d'estar-se a casa amb la família i de trobar-se amb amics i seguir menjant (i bevent) desmesuradament fins reventar.

Vaja, que tot i que ja començo a estar fart de decoracions nadalenques, nadales a volums infernals als centres comercials i de la recerca desesperada de regals, us desitjo que passeu un

MOLT BON NADAL

amb aquells que més estimeu, i un 2010 ple de cullerades.

Si durant les festes teniu algun moment de feblesa i us ve de gust fotre canya a un iaio amb sobrepès vestit de vermell, us deixo un joc per a que us desfogueu, que més val matxacar al Santa que a la cunyada malèvola que any rere any us martiritza el Nadal.

P.S. Vaaaaaal, vaaaaaaal, d'acooooord, n'hi ha d'haver per tothoooooooom:

La història es repeteix

Com ja va passar fa tres anys amb Air Madrid, Air Comet ha fet fallida. Un cop més, un empresari podrit de calers ha decidit utilitzar els seus excedents de pasta per jugar a fer volar avions, i qui n'ha sortit escaldat han estat els mateixos de sempre: els immigrants humils que han estalviat tot l'any per poder anar a passar el nadal a Sudamèrica amb la família, i s'han quedat tirats a l'aeroport sense que ningú els doni explicacions ni els torni els calers. Per no parlar dels treballadors de l'aerolínia, que fa sis mesos (sis mesos!) que no cobren.

I això que ja se sabia i va quedar confirmat amb el cas d'Air Madrid, que "companyia low cost de llarga distància" és un oxímoron perquè és impossible que funcioni; fer un viatge llarg és car i punt, i qui digui el contrari menteix. Malgrat la fallida i la impossibilitat de volar, la web d'Air Comet segueix oferint vols a baix preu a Amèrica Llatina.

El més trist és que mentrestant, el senyor (?) Gerardo Díaz Ferrán, entre altres coses, president de la CEOE, seguirà passejant els seus trajos cars i la seva panxa contenta pels fòrums de debat empresarial com a representant de la patronal i com a expert en gestió d'empreses. Jo l'enviava a passar el nadal a l'aeroport amb els seus clients, a veure què li sembla.

Digui trenta-tres!

P.S: Al primer que em faci la broma de l'edat de Cristo li foto un jec d'hòsties!

Who's that girl?

Qui és aquesta noia? No ho sabeu? No patiu, a la que obri la boca la reconeixereu de seguida.


P.S. 1: Hi ha alguns titulars que tampoc ens calia saber... ai calla! Que no ens calia saber res!
P.S. 2: Be sí, hi ha titulars que sí que fan gràcia.

A vegades la natura fa por

El matí del dia de tots sants de 1755, un gran terratrèmol a l'Atlàntic va sacsejar tota la costa oest de la península ibèrica, i va generar un enorme Tsunami que va matar més de 60.000 persones, especialment a la ciutat de Lisboa, que prèviament a l'arribada de l'onada es va incendiar de dalt a baix per causa del terretrèmol.

Aquesta dada és explicada en tots els cursos i seminaris sobre risc ambiental, i ens recorda que la força que s'amaga sota l'escorça terrestre ens pot fustigar ben a prop de casa. És per això que m'entra el canguelo quan sento la notícia de que aquesta matinada, un terratrèmol de 6,3 graus ha tingut lloc, més o menys, a la mateixa zona. Em fa recordar que en escala de temps geològic, que és la que compta quan parlem de terratrèmols, 1755 és abans d'ahir.

La família que prega unida, roman unida

No sabeu què regalar aquest Nadal? Aquí teniu la idea perfecta. Mantindreu la família entretinguda, i a més l'acostareu al cel, que bona falta us fa, colla de descreguts!

Gràcies, homedeneu!!!

El pes de la Santa Mare Església

És igual que siguis un prohom de la societat i que siguis admirat per milions; o que enganyis de manera dissimulada, que robis i t'enriqueixis de manera legal, que adaptis la llei per a que les teves malifetes ja no siguin malifetes, que donis via lliure a les teves febleses en el punt més allunyat del planeta per a que ningú ho sàpiga; o que mantinguis una relació d'amistat amb el Papa, perquè si has pecat, al final, el pes de la Santa Mare Església caurà damunt teu...













...encara que sigui en forma d'una reproducció metàl·lica del Duomo de Milà.

La violència no m'agrada, i crec que per molt fill de puta que un sigui, les coses no s'arreglen així, però també us dic que molta molta pena... tampoc em fa.

No m'agrada guanyar així

M'agrada quan l'equip juga com un rellotge, quan poc a poc, i gràcies a tot l'equip, es va treballant el mig camp, buscant obertures, per molt tancada que estigui la defensa contrària, i quan això s'aconsegueix i es fa un gol, la resta només és qüestió de temps.

Sí, ja ho sé. Això és part del futbol. No tots els partits es poden guanyar fent un joc brillant. No tots els partits es poden guanyar enlluernant el món. De tant en tant, s'ha de guanyar un partit amb un joc justet tirant a cutre. De tant en tant, s'ha de guanyar un partit amb joc barribaixer. De tant en tant s'ha de guanyar un partit gràcies a una decisió arbitral més que dubtosa. Sí, ja ho sé. Aquests partits són els que ajuden a guanyar una lliga.

Ja ho sé. Però no hi puc fer res. No m'agrada guanyar així. I encara menys quan juguem contra l'Espanyol. Perquè n'estic fart de sentir-los ploriquejar, de sentir-los dir que el Barça és la causa de tots els seus problemes, i perquè m'agradaria tancar-los la boca amb un manat de gols i del joc abassegador que tan bé sabem fer, i no hi ha puta manera, collons!!!

Decidiu!

Aquest cap de setmana 168 dels 946 municipis de Catalunya orgarnitzen la consulta sobre la independència de Catalunya. És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.

Si esteu empadronats en algun d'aquests 168 municipis, aneu a votar. Si el vostre vot és pel NO, aneu a votar igualment. Jo no puc votar , ni crec que pugui, i si pugués votaria pel SÍ, però avui no estic promovent el vot pel SÍ, estic promovent el vot. Us dónen una oportunitat d'expressar la vostra opinió, una opció que els ciutadans de Catalunya no tenim gaire sovint.

Participeu, voteu, expresseu-vos, decidiu que teniu dret a decidir!

Nota: la imatge correspon al resultat actual de la consulta que es fa a Facebook. Si n'ets membre, pots votar aquí.

CR9, fots ràbia

El títol del post no diu res de nou. Cristiano Ronaldo provoca urticària. Està en l'equip correcte, perquè aquests nivells de bilis que tinc ara mateix a l'estómac només poden ser igualats per Guti o Sergio Ramos. Però des de que conec de la seva existència, el portugués mai m'havia fet tanta picor com abans d'ahir, en el partit del Madrid contra l'Olympique de Marsella. El cabronàs fot un gol de falta de mestre. En trec el barret. I després fa un altre gol d'autèntic crack. S'emporta dos defenses i el porter, s'entrabanquen tots i quan tothom dóna la jugada per acabada, s'aixeca a trompicons, fa un gir i col·loca la pilota amb suavitat, just al mig de la porteria. És un gol de perícia, d'habilitat. És un gol per tornar-se boig. Enlloc d'això el nostre odiat CR9, es queda impassible, i no és fins que els companys van a celebrar-ho amb ell, que se'ls mira i fa un somriure sobrat com dient: què? Heu vist què he fet, tontos? Brrrrrrrrrrrrr, que algú li trenqui la cara, si us plau! Ja em torna a picar tot, hòstia!!!

P.S. No sé com aniran les coses, no sé si guanyarem res. Només sé que seguim tenint un Barça moooooolt gran, tios.

Escrit a mà

Cliqueu sobre la imatge per fer-la gran

El sexe

M'agrada el rock n' roll. Però el rock n' roll de veritat, el clàssic, el d'Elvis, el de Jerry Lee Lewis, el de Carl Perkins, el de Chuck Berry o Little Richard, el que tants i tants han homenatjat i molts d'altres homenatjaran, perquè és fàcil, és simplot, però ho diu tot, és la música del diable.

Comencem amb una seqüència. Repetim la seqüència, però ara anem més aguts i pugem cap a la següent corda, i tornem al principi, i repetim la primera, i la tornem a repetir. I és inevitable, cal tornar a pujar, i repetim la segona, però ara ja hem agafat embranzida, ja no podem tornar enrera, i pugem un to per fer només mitja seqüència. I tornem al principi, però fem un petit repunt al tercer acord per a que no es pensi que ens n'hem oblidat, i ara sí tornem a començar-ho tot de nou, però, sense adonar-nos-en hem augmentat la intensitat dels instruments. Això ho fem tres o quatre vegades, i quan ja estem a intensitat màxima, allarguem el tercer acord com no ho havíem fet fins ara, ens hi recreem, el gaudim, i finalment, tornem al primer acord, però ja sense seqüències, només cops barruers i descontrolats.

Això, amics meus, és el rock n' roll, i si us hi fixeu bé, en el fons, és igual que el sexe.

I si després d'això hi ha algú que no s'ha posat calent/a que tiri la primera pedra.

Qui contamina no paga

Avui fa vint-i-cinc anys, la ciutat índia de Bhopal es va despertar sobresaltada. Després de centenars de queixes dels treballadors pel mal estat de les instal·lacions, la fàbrica de pesticides d'Union Carbide havia patit una fuga massiva d'isocianat de metil, que es va descomposar en diverses substàncies letals i es va escampar per tota la ciutat. Van morir 15.000 persones, moltes instantàniament, d'altres al cap de dies, setmanes o mesos de patiments. Es calcula que hi va haver més de 600.000 afectats. El sòl, els aqüífers i el llac que envolta la ciutat van quedar contaminats, i durant aquests vint-i-cinc anys i encara avui, van apareixent noves persones afectades per aquesta contaminació. Va ser la pitjor catàstrofe d'origen industrial de la història.

Quan una indústria o qualsevol empresa, causa un dany al medi ambient, en el món occidental s'apliquen dos principis fonamentals, àmpliament acceptats: el de "reparació" i el de "qui contamina paga". L'empresa nord-americana Union Carbide (filial de Dow) mai va reparar res i mai va pagar res, i els seus directius van fugir de l'Índia com rates, deixant la responsabilitat sobre les víctimes al govern indi. Està clar que quan el dany és en un país pobre, qui contamina no paga.

Rucs

Heu estat mai a la granja de Fuives? És una visita que no us podeu perdre. En aquesta granja situada a Olvan, al Berguedà, en Joan Gassó i el seu fill porten més de trenta anys treballant per la conservació de l'espècie de l'ase català, també conegut com a guarà. El guarà va tenir un gran prestigi durant les èpoques en què els animals eren l'únic mètode de transport i tracció en les feines del camp, ja que és l'espècie de ruc més gran i robusta. L'arribada del motor d'explosió a l'agricultura els va retirar a l'oblit, fins deixar-ne només una desena. Però gràcies a la feina d'aquesta família, s'estan tornant a criar per a la seva venda a Catalunya i arreu del món, i a la granja, actualment hi ha 160 animals, que es poden veure juntament amb una àmplia col·lecció d'artilugis i fotografies relacionats amb els rucs.

És una visita ideal per fer en família, especialment si teniu canalla, i després, un bon àpat familiar en un dels moltíssims bons restaurants del Berguedà, acabarà de fer un dia rodó.

S'ha de ser molt fill de puta

Encara no sabem què volen. No sabem si demanaran calers o reivindicaran objectius polítics. És igual. Tant si és una cosa com l'altra estan utilitzant unes persones que, desinteressadament, han anat adonar un cop de mà a una pobra gent que ho està passant malament. Ells es pensen que estan utilitzant uns estrangers, però en realitat estan utilitzant les necessitats del seu poble en benefici propi, i per a fer això s'ha de ser molt fill de puta.