Adhesions a l'editorial conjunta

Aquests són els blogs que s'han adherit a "La indignitat d'Espanya", l'editorial conjunta de la bloc-esfera catalana. De moment som 22, i ja ocupem un munt de pàgines del Google. Si coneixeu algun blog més que l'hagi publicat, digueu-ho als comentaris i ho afegeixo. Per descomptat que encara sou a temps d'afegir-vos-hi i publicar-lo.

Reitero: quants més serem més riurem...i més ressò tindrem!

7m76

Bicho Raro...

Catalanet.cat

Coca de recapte

Cops de ploma

Des de Lleida

El bloc d'en DooMMasteR

És folla aquesta premsa
Espai D
Espigall Digital
Farlopa Catalana

Iniciativa pròpia

In varietate concordia

Kika's log
Malerudeveuret

Newstícies

Peus de ministre
Striptease d'històries
Vilapou

Xarel-10
Xerraires

Segon set

El primer set el vam guanyar 2-6. Diumenge a la tarda, segon set.

La indignitat d'Espanya (editorial conjunt)

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

Text difós per la blocesfera catalana. Si us agrada, copieu el text al vostre bloc. Ajudareu a la seva difusió.

Rockaway, rockaway...

En un local agradable, en ple cor de Gràcia, a una hora raonable. L'única excusa que teniu per no venir a gaudir de les novetats en el repertori és que és entre setmana. Així que no me'n valdrà cap altra. Us espero a tots.

Com arribar-hi

http://www.angelsofmercy.tk/

Become a fan in Facebook

Listen to us at Myspace

Ping Pong

Ara fa uns mesos vaig rebre una trucada d'una teleoperadora sudamericana. Quan ja estava a punt de penjar, vaig sentir de resquitllada que em trucava de la meva companyia, i vaig ser a temps de recuperar la comunicació. La noia m'oferia un servei anomenat Números Plus. Gràcies a aquest servei, podia triar fins deu números mòbils de la mateixa companyia que tinc contractada pel fix. Pagant un euro mensual per cada número podia trucar gratis del meu fixe a aquests mòbils i d'aquests mòbils al fixe. Com que tenim dos mòbils amb aquesta companyia, vaig acceptar.

Tot ha funcionat correctament fins fa dos mesos. A la factura del mòbil m'han facturat les trucades al fixe. Vaig comprovar que la factura de fixa era correcta. M'estaven cobrant l'euro mensual per número i m'estaven cobrant les trucades del fix als mòbils a 0€, per tant, el problema era de la facturació de mòbils.

Vaig trucar al telèfon d'informació de mòbils i em van dir, de força males maneres, que aquest era un servei del fixe i els havia de trucar a ells. Així ho vaig fer. Els del fixe em van dir que ells ho tenien tot correcte i que, com jo ja havia suposat, el problema era de facturació de mòbils. Vaig tornar a trucar a can mòbil i em van tornar a dir, de nou de males maneres, que en un servei que no oferien ells no em podien ajudar. Vaig insistir que ja havia trucat a can fixe i em deien que ho havien de solucionar a can mòbil. Pràcticament em van penjar el telèfon. Vaig tornar a trucar a can fixe, i una noia molt amable va estar fent comprovacions una bona estona, i em va dir, de nou, que tot estava correcte, que ells ho tenien tot en regla, que la seva part del servei s'estava fent correctament i que els marcadors del servei estaven activats. Vaig tornar a trucar a can mòbil, i com no, amb molta mala educació, em van tornar a dir que allò no era cosa seva. Fart d'aguantar tonteries, vaig demanar que em passéssin amb un superior, però, vès, era dissabte, i el superior no hi era. Havia de trucar el "dia lunes". Si tots els de can mòbil fins al moment havien estat mal educats, aquest darrer es va emportar la palma. Un malparit desagradable a qui només li va faltar insultar-me. Abans de penjar, vaig demanar-li el número d'operador, i la conversa posterior va ser literalment aquesta:

- No tenemos número de operador, y si lo tuviera, tampoco se lo daria. - Com? Que fort!! -.
- Pues dame tu nombre.
- Alejandro Rbrjjr, ya se lo he dicho antes.
- Si pero es que antes tampoco te he entendido, repítelo, por favor.
- Alejandro Rebgrjr.
- Puedes decirlo más claro, por favor?
- Alejandro Rebecar!!!
- Vale, gracias, adios.

Ahir havia de tornar a trucar per parlar amb algun suposat superior, però estava cansat. Molt cansat. Així que fins avui no començaré a jugar una nova partida de ping pong, en què jo, sóc la pilota.

Per cert, una atenció al públic tan penosa ha de quedar al descobert, així que us faig avinent que la meva companyia és aquesta:

Cursa d'obstacles

Aquest matí, a primera hora, tenia una reunió a la que no volia fer tard. Per assegurar el tret, m'he llevat més d'hora, he fet les activitats matutines més ràpid i he sortit de casa molt abans. Però el que hauria d'haver estat una plàcida arribada abans d'hora s'ha convertit en una autèntica cursa d'obstacles:

• Hi havia un cotxe aparcat en doble fila davant del meu, i com posar-se a pitar com un energumen a quarts de vuit del matí és lleig, he hagut d'entrar a tots els establiments oberts (la majoria bars) buscant el propietari del cotxe. Finalment ha aparegut.


• Algú deu haver canviat la sincronització dels semàfors per putejar-me, perquè, des de casa fins el meu objectiu, no n'he trobat ni un de verd.


• En un carrer estret, sense possible escapatòria ni itinerari alternatiu, he trobat un camió de les escombraries que s'ha aturat a tots els contenidors del carrer.


• Mentre esperava darrera el camió, un senyor s'ha apropat a la meva finestra i m'ha començat a parlar de manera incomprensible, tot deixant anar capellans. Evidentment, això no ha endarrerit la meva marxa, però ha estat francament desagradable.


• En un altre carrer estret, anava darrera un autobús que ha fet quatre o cinc parades, i mentrestant, una ambulància amb la sirena en marxa ens ha fet apartar a tots com hem pogut. La tornada a la marxa normal ha estat realment dramàtica (sense parlar dels fills de puta que han aprofitat l'ambulància per passar mentre els altres ens esperàvem).


• Al lloc on anava, en aquella hora, hi ha aparcament de sobra, però casualment avui, he trigat deu minuts ben bons a trobar un forat.

Al final he arribat deu minuts tard. És a dir que, ja pots planificar i preveure el que vulguis per ser puntual, que al final, estàs a les mans del destí.

Paperassa

Estic fins la punta de la fava de rebre publicitat de merda a casa. Que si la setmana màgica del caprabo, que si tus juguetes ya estan en pollsaràs, que si el domino pizza, que si su tele no se ve bién llámanos o comida china a domicilio. A aquesta munió de papers s'hi suma la propaganda electoral que ens dóna pel sac més o menys un cop l'any, i la publicitat de bancs, caixes, etc.

Amb tot això ja omplint-me els ous, la carta que vaig rebre ahir me'ls va acabar d'omplir. Es tracta d'una carta que m'envia Gas Natural, el meu proveïdor de gasos d'efecte hivernacle. Resulta que s'han fusionat amb Unión Fenosa, i en aquesta bonica carta m'ho feien avinent. Fins aquí, cap problema, perquè estan obligats per la llei a informar-me'n. Però com me'n van informar? Ah amics! En una bonica alegoria de la seva nova unió, la carta estava escrita en apaisat. El text constava de quatre o cinc línies, poca cosa, i a cada extrem superior, hi havia el logo d'una de les companyies que han iniciat un nou amor. Val. Molt bonic. Innecessari, però bonic. Però en el detall final és on arriba la meva mala hòstia. I és que senyor Gas i senyor Fenosa, era realment necessari que tota aquesta martingala me l'enviéssin...

...en un full DIN A3!!!???

Com vegi un altre anunci a la tele tipus "Gas Natural es preocupa pel medi ambient" o "Unión Fenosa por la nuevas energias que protegen el medio ambiente", agafaré la seva bonica carta, la recargolaré fins fer-ne un xurro llarg i dur i introduiré un extrem al recte del director general de cadascuna de les dues companyies que han iniciat un nou amor. Hipòcrites dels collons!!!

Porteu-me a casa

No sentiu nostàlgia dels paisatges de la vostra infància? No voleu tornar a les muntanyes que us van veure créixer? Doncs no dubteu. Poseu-vos les botes camperes i el barret d'ala ampla i canteu amb mi:

Gairebé és el cel, el Baix Maresme
muntanyes blavoses, la Riera d'Alella.
La vida allà és vella,
és més vella que els arbres
més jove que les muntanyes,
que creixen com la brisa

Porteu-me a casa, carreteres de camp,
cap al lloc on pertanyo,
el Baix maresme, mare muntanyosa,
porteu-me a casa, carreteres de camp.

Cadells

Sovint diem que els partits polítics sempre mostren les mateixes cares, que estan enrocats en posicions partidistes i no veuen més enllà, i que cal sang nova, gent jove que refresqui les opinions i les maneres de fer.

Això no passarà mai. La gent jove que milita en els partits polítics no tenen res de frecos i la sang que corre per les seves venes és tan jove com la dels seus dinosaures. Ja fa molt temps que observo amb resignació que la joventut dels partits són calques dels líders. Repeteixen com lloros els discursos plastificats dels seus mentors, i quan parlen en públic es mostren nerviosos, però no per la responsabilitat, sinó perquè estan vigilants de no desviar-se ni una coma de les directrius estrictes del partit.

Segurament, aquests joves dubitatius són els liders del futur dels partits, perquè això és el que els partits necessiten. Cares noves, però que no se surtin de la ratlla al dibuixar la línia d'opinió establerta. Segurament, els joves amb idees, amb opinió formada i amb conviccions personals ja veuen això que jo estic dient i s'abstenen de fer de "la voz de su amo", i si hi arriben a entrar, en surten fastiguejats de fer de lloros de repetició i callar les opinions contradictòries per tal de poder progressar en el partit i arribar a ser diputats, regidors o alcaldes.

Si no fos perquè estava entre el públic, i no al seu darrera, juraria que ahir, Manuela de Madre estava ficant la mà pel cul de Núria Parlón i amb els llavis apretats llegia el discurs, mentre la Núria només movia la boca, al més pur estil Doña Rogelia. Mandeeeeeeeee?

Joooooo tiiiiiiiiinc el podeeeeeer!

Ja està. Estem tots perduts. Ahir, la Consellera, va rebre, per via intramuscular, la vacuna de la grip A. Queden poques hores per a que els marcadors mutàgens ocults en el seu ADN es recombinin amb el del virus i la Marina Braindead es passegi per Catalunya contagiant-nos la grip, només com una forma d'estovar-nos el cervell i deixar-lo més tendre per a l'acció definitiva, que serà la seva conversió en una zombie que devorarà selectivament les entranyes dels prèviament infectats.

Aparques com el cul

Hi ha gent que aparca com el cul. Això ho sabem tots. Potser fins i tot, nosaltres mateixos aparquem com el cul. Moltes vegades, quan veiem aparcaments antològics, ens quedem amb les ganes de dir-li a l'autor de l'estacionament que és un inútil, o que, senzillament, aparca com el cul.

La setmana passada vaig sentir una recomanació per la ràdio en aquest sentit, i avui, en arribar a la feina, m'ha costat molt aparcar per culpa dels inútils que aparquen com el cul, i no he pogut estar-me de traspassar-vos aquesta recomanació, per poder quedar-nos descansats quan veiem un cotxe en posició poc ortodoxa.

Es tracta de la pàgina web http://www.aparcascomoelculo.com/, on es poden enviar fotos de les escenes del crim, i, el més important, es pot descarregar un arxiu pdf amb una notificació que li diu al propietari del vehicle que aparca com el cul. Fins i tot es pot marcar amb una creu el tipus d'aparcament com el cul, i després, deixar-lo al parabrises de l'infractor. Jo ja n'he imprès uns quants i els posaré a la guantera del cotxe.

Una tonteria? Sí. Però oi que et quedes a gust?

Anireu a l'infern

Bon dia, pecadors. Anireu tots a l'infern, ho sabieu? Sí, tots. Perquè segur que tots i cadascun de vosaltres sou culpables de pecats mortals. L'anticoncepció habitual, l'onanisme, la lliure decisió (de si voleu avortar o no, o del que sigui), l'adoració dels moderns vedells daurats de la tecnologia, el consum de pornografia, l'homosexualitat, etc. Segur que formeu part del conjunts de malparits que practiquen alguna d'aquestes perversions, o d'altres obscurs secrets que amagueu sota el matalàs. De fet, ara mateix esteu pecant. No ho sabeu? Des d'ara mateix, llegir La Cullerada és pecat innombrable. Ja esteu avisats.

Aneu amb compte, que si aquest xicot de la foto us descobreix, us excomunicarà i us enviarà de pet a can Pere Botero, i ell mateix atiarà el foc etern que socarrimarà els vostres impúdics i perversos òrgans sexuals pels segles dels segles amén.

Si no sou catòlics, us la bufarà de canto, i l'amic Camino hasta us haurà fet un favor. Si ho sou, tampoc cal que patiu, perquè anireu al cel. Sí, amics creients. Aquesta colla de cabrons amb faldilla estan convençuts que aniran al cel, i hi aniran. Aniran a un cel farcit de fills de puta, de pederastes, de puteros, de lladres, de fariseus, de corruptes i de cabronassos en general. Però aniran al cel, perquè són la veu de Déu a la terra. Així que per molt que folleu amb condó, que folleu amb qui i quan us vingui de gust, que creieu que una prepúber catxonda, o simplement algú que no ho vol fer no ha de portar un fill al món, que sentiu plaer quan us cremen els mugrons o senzillament, que sigueu lectors habituals d'aquest infame blog, anireu a passar les vacances eternes al mateix lloc que ells, al mateix lloc que aquests profetes del més enllà vaticinen com un sense fi de patiments on se us recordarà amb escreix cada relliscada del camí recte que hagueu tingut en la vostra miserable vida.

Au, passeu-vos el cap de setmana pecant, paladins de l'infern!

"La tinc així de petita, per això em vaig fer capellà"

La llei electoral

La llei electoral de Catalunya, que està pendent des de fa més de trenta anys, torna a saltar a la palestra, de la mà del Molt Honorable President Montilla i del Molt Honorable President del Parlament Benach. Trenta anys! Hem renovat abans l'Estatut que deia que s'havia de fer aquesta llei que no pas fer la llei en qüestió.

Ara fa temps que no ho feia, però em torno a posar la disfressa de Mago Félix, i us vaticino que la nova llei electoral catalana no s'aprovarà en aquesta legislatura ni de conya, i a la que vé (pendulo, pendulito,...) crec que tampoc.

En ser una llei fonalmental, cal que s'aprovi per consens, és a dir per una majoria de dos terços del Parlament. Això vol dir que, si tot segueix com fins ara, és absolutament necessari que CiU i el PSC es posin d'acord en el text de la llei. En la part del sistema electoral (llistes obertes o tancades, campanyes, etc...) arribaran a un acord ràpidament, però el punt on s'encallaran és els de les proporcionalitats territorials.

Com ja va quedar amplament demostrat en les dues eleccions que Pasqual Maragall va guanyar en vots però va perdre en escons, el PSC batallarà per a que el nombre de vots tingui una proporcionalitat el més directa possible amb el nombre de diputats, en canvi, CiU batallarà per a que els territoris amb menys població (que és on tenen més votants) tinguin més pes que els territoris més poblats (que és on tenen més vots els socialistes).

I d'aquí no els treurem. I una vegada més, els interessos de partit passaran per davant dels interessos de la població, que, cada cop més se n'adona que li estan prenent el pèl en aquest aspecte, i que fa trenta anys que li prenen.

Les darreres vegades que m'he posat la túnica i he tret el pèndol, he fracassat estrepitosament en les meves prediccions. M'agradaria que amb aquesta continués la mateixa tònica, però alguna cosa em diu que aquest cop l'encertaré.

Moment màgic

A casa meva, de tota la vida, s'havia escoltat el Barça en la transmissió d'en Puyal. Els errors, les anades d'olla i un punt d'arrogància, van fer que, tant jo, com molta altra gent ens passéssim a la transmissió fresca, divertida i jove d'en Pou i tot l'equip de RAC1.

Ahir, però, en el partit de Copa que emetien per TV3, a través de la TDT, vaig posar l'audio de Catalunya Ràdio, i vaig comprovar que, malgrat els errors, les anades d'olla i un punt d'arrogància, en Puyal segueix sent un mestre de les retransmissions esportives i de la comunicació en general.

Ahir, a mitjans de segona part, ens va regalar un moment d'aquells únics, que posen la pell de gallina. El Barça guanyava quatre a zero, i el partit no tenia ja cap transcendència, quan en Bruno, un xicot de catorze anys, va picar a la porta de la cabina d'en Puyal, i li va demanar si podia narrar un trosset de partit. En Puyal va accedir, i en Bruno va retransmetre, no només un fragment de partit, sinó també el cinquè gol del Barça, amb l'afegit que el xaval, ho va fer força bé.

Una tonteria com una altra, oi? Sí, però quan hi penso, encara em poso tonto.

Aquí teniu la retransmissió sencera. Els minuts dels que parlo són del 2:30:40 al 2:34:50. Si al llarg del dia, al tubo, surt algun vídeo del gol amb l'audio d'en Bruno, el penjo.

Un dia de sort

És un dia qualsevol. Et lleves i, mig adormit, prens un cafè, passes per la dutxa, et vesteixes, et poses la gavardina, que sembla que plourà, agafes el maletí i surts al carrer. Estàs a punt d'arribar a la feina, i només et cal creuar l'avinguda. Sembla que avui estàs de sort. El semàfor que sempre triga mil anys a deixar-te passar és en verd, i t'afanyes per no perdre aquesta fortuna, però fins que no hagis passat no t'adonaràs que, realment, avui és el teu dia de sort.

Fa vint anys

Era un dia com avui de fa vint anys. Semblava un dia normal, però no ho era. Les notícies no parlaven d'altra cosa. Hi havia excitació, a casa, amb la família, i a l'escola amb els mestres. Nosaltres, nens de dotze anys, no enteníem massa bé que passava, no enteníem la importància de que aquell mur hagués anat a terra, però intuïem que aquella gent que s'abraçava i sostenia trossos de formigó, tot el que estàvem veient a la tele, era història viva.

I així era. Avui tothom té clar que aquell va ser un gran dia. Que construir aquell mur havia estat un gran error, perquè els murs alçats per separar persones són un gran error. I encara n'hi ha molts. Molts de nous, com el que separa Israel i Palestina, com el que recorre la frontera entre Mèxic i Estats Units. Els murs són un error i una vergonya per la humanitat. Cada dia ha de ser 9 d'octubre, cada dia han de caure els murs que separen germans.

Que paguin!!!

És la base de l'Estat del Benestar, la contribució proporcionada. Qui té poc contribueix poc, qui té molt contribueix molt. Sumant els molts que tenen poc i els pocs que tenen molt, s'arriba a un equilibri en el qual tothom accedeix als serveis bàsics i l'Administració pot finançar les seves inversions per millorar la qualitat de tots.

Ja sé que això és la teoria, i que realitat no és tan bonica, però si volem una democràcia social que vagi progressant, cal que aquests principis es compleixin al peu de la lletra. Cal que qui guanya més diners no tingui subterfugis legals per lliurar-se de pagar la part que els toca, a costa dels més humils, i en aquesta tesitura es troben els grans empresaris multimilionaris, que fan les mil i una estratègies per estalviar-se la seva contribució i els futbolistes de sous astronòmics.

M'agrada molt el futbol, m'agrada molt l'espectacle que ens dónen els cracks, i m'està bé que cobrin el que cobren. Els paga una entitat privada que pot fer el que li roti, però que segueixin el reglament del joc social i que paguin els impostos corresponents als seus ingressos. M'és igual si paga el club o el jugador, però que paguin.

La LPF amenaça amb anar a la vaga. Doncs que hi vagin. Me la bufa quedar-me sense futbol si és per salvaguardar un dels principis bàsics de la nostra societat. I als dirigents dels clubs els recordo que si poden fitxar jugadors amb aquest catxé és perquè els plebeus paguem els abonaments i les entrades als estadis, comprem el seu merxandatge i veiem els seus partits per televisió. Així que no juguin amb foc, que nosaltres també en podem fer, de vaga.

Il·lustració: Turios a El Economista.es

Ara és el moment!

Teniu ganes de rebentar els límits de velocitat?
Voleu passar-vos pel forro les línies contínues?
Esteu farts d'obeir semàfors?
Encara no heu posat a prova el vostre 4x4 fent off road pel mig d'una rotonda?
Us fa il·lusió fer una entrada triomfal al Calipso fent un trompo a l'N-II?
Sempre us ha fet gràcia anar per l'autopista en contra direcció?
Us voleu passar els senyals per l'arc de triomf?

Ara és el moment! Que es veu que els Mossos d'Esquadra de trànsit estan de vaga encoberta i diu que no posen multes!

Yiiiiiiihaaaaa!

Impressions ecològiques

Cada cop és més freqüent veure peus de correu electrònic amb missatges que parlen de no imprimir si no és necessari, o altres campanyes per reduir les impressions que fem. Quan parlem de reduir les impressions de documents, pensem sempre en el paper, que, de fet, és el consum més important que fem. Però n'hi ha un altre: la tinta. I no només la tinta. També els seus continents (catutx o tóner), els seus embalatges i els costos ambientals de la seva fabricació, el seu transport i la seva eliminació.

Per disminuir una mica tot això, l'empresa holandesa de comunicació SPRANQ ha dissenyat un nou tipus de lletra, la Spranq Ecofont, que està basada en el tipus Vera Sans, però que té la peculiaritat de contenir petits forats dins el cos de la lletra, com si es tractés d'un formatge de Gruyere. Gràcies a aquests forats, que només s'aprecien si un s'hi fixa molt, es redueix el consum de tinta (i de cartutxos i d'embalatges i de transport,...) en un 20%.

Si voleu, us la podeu descarregar aquí.
Les instruccions per instal·lar-la al windows són aquí.

A por las sueeeecassss!

Si anomeno José Luis López Vázquez, a tothom li ve al cap alguna pel·lícula del cinema de destape, on López Vázquez perseguia sueques per les platges de Benidorm, o aquell tiet conco de la tradicionalista i recalcitrantment franquista La gran familia. Però López Vázquez, de la mà de Saura, Berlanga, Mercero i molts d'altres, també va fer cinema seriós, on públic i crítica el van reconèixer com un excel·lent actor.

Va aparèixer a 259 films, i evidentment, no els he vist tots, però si he de triar algun treball de José Luis López Vázquez no tinc dubtes. Trio La cabina. Un curtmetratge per a televisió d'Antonio Mercero, on López Vázquez, com a únic protagonista, transmet una angoixa que riu-te'n tu de REC. Us la deixo aquí sota. Dura una mica més de mitja hora. Si teniu una estona, recupereu-la. Sort que les cabines ja no s'utilitzen...

Avui, però, me l'imagino a un cel al més pur estil Berlanga, amb ales i arpa, cridant: Donde estan las sueeeeeeecasss! Hay que hacerles un monumennnnnnnto!

Feina mal feta

Ahir vam fer una tarda de diumenge d'aquelles que aconsegueixen, poc a poc, que el sofà agafi la teva forma. Després de fer una migdiada que ens va deixar en estat comatós, ens vam anar desvetllant, i a Telechicho feien Worst Week, una mena de sèrie absurda sobre un paio que anava a passar una setmana a casa dels futurs sogres, i ho feia tot del revés i se succeeix un desastre rera una altre. Bé, al que anàvem. Worst Week és una sèrie, però els amics de Telecinco van emetre els primers quatre capítols seguits. Doncs sabeu què més van fer els amics de Telecinco? Es van equivocar i van intercanviar el segon i tercer capítols, amb la qual cosa, si la série tenia algun tipus de gràcia, que no era gaire, i algú s'hi hagués pogut enganxar, se la van carregar del tot.

Algú més va veure aquest desaguisat o era jo que encara estava en semi-coma de diumenge?

Així que ja ho veieu, a Telecinco hi ha un imbècil que és capaç de passar-se pel forro dels ous la feina de tots els seus companys i decebre a un incalculable quantitat de gent. Sabeu si a Telecinco hi treballa un tal Rafa Márquez?