Fèlix Bitllet: el joc

La inventiva de la gent no deixa de sorprendre'm. Que "un senyor de Barcelona" roba tot el que pot del Palau de la Música? Doncs de cap a crear. Aquest és el cas del company blocaire Tentacle, que ha creat aquest bonic joc en flash, amb un tal Fèlix Bitllet i un mosso d'esquadra com a protagonistes. Felicitats i gràcies al Tentacle per la seva creativitat i savoir faire informàtic. Apa! Robeu tot el que pugueu!

Nota: he intentat encastar el joc a la cullerada, però no ho he aconseguit sense que me la posés potes enlaire, així que, per jugar, només cal que cliqueu sobre la imatge i podreu jugar-hi fins que us surtin els bitllets per les orelles.

La Copa del Carlanga

Després del màgic episodi d'abans d'ahir a Alcorcón, volia parlar d'un assumpte que fa temps que és polèmica en el món del futbol. No es tracta de que la Copa es digui Copa del Rei, que d'això ja sabeu què en penso. Es tracta del model de competició.

Fa uns anys, les primeres fases de la competició es jugaven a partit únic, al camp de l'equip més modest, i no sé per quin motiu, això va deixar de ser així. Aquest era un model perfecte. S'afavoria la participació dels equips més modestos, que tenien més oportunitats de donar la campanada. Per exemple, amb aquell model, l'Alcorcón ja hauria passat de fase (ei! I que consti que el Barça va pillar catxo diverses vegades amb aquell model. Que ningú em titlli de tendenciós ara que el Madrid la balla!). Com que els partits únics serien més decisius, els equips petits farien més caixa, que prou falta els fa. I per últim, els equips grans, que juguen a moltes competicions, veurien el calendari de la Copa reduït a gairebé la meitat, alleugerint una mica la densitat de partits.

Com deia abans, el model és perfecte i tot són avantatges. Crec que el motiu que es deixés de fer això és que els equips modestos arribaven molt amunt i es "devaluava" la competició. Si l'argument de la Federació és aquest, estan insultant tots els equips de categories per sota la primera. A més no crec pas que sigui així, ja que es posaven les coses molt més difícils als equips grans, i el que arribava a la final, havia suat més tinta per fer-ho. Si pensen que es devalua la competició, que montin una Copa per als equips de primera (que així també reduiriren calendari) i un altra per als inferiors. Però si parlem de devaluació, la Copa està devaluada per la pèssima organització del torneig, que, any rera any, ens ofereixen els dinosaures carrinclons encapçalats per Villar.

I vosaltres, quin model preferiu?

Saaaaaaanta Coloma

Perquè sí. Perquè cada cop que penso en Santa Coloma, em ve al cap aquesta grandíssima cançó dels Ecos del Sur, que repassa tot el cinturó metropolità, però comença per Santa Coloma. I perquè vès que Catalunya no estigui rebent ecos del sur i s'estigui amarbellitzant. L'alcalde de SantaCo! I el Prenafeta! I l'Alavedra! Que fuerrrrte Jorge Javierrr!

La caixa dels trons

Ahir a la nit, a l'Àgora, van entrevistar el President Pujol. En ser preguntat sobre el cas Millet, les preguntes van portar irremissiblement cap a la donació de Millet a la Fundació Trias Fargas. La resposta de Pujol va ser, literalment, que no es remeni l'assumpte del finançament dels partits perquè tothom en sortiria esquitxat. Perdó? Com diu? Què vol dir això? Que tots els partits reben finaçaments irregulars, ilegals o turbulents? I després de dir-nos això, representa que ens hem de quedar tan tranquils asseguts al sofà?

Tinc molt respecte al President Pujol, perquè penso que és el millor polític que ha donat el nostre país, però això no es fa. No pots dir que no s'obri la caixa dels trons mentre aixeques la tapa deixant entrellucar el que hi ha dins, i a sobre dient que saps el que hi ha dins.

Els ciutadans hem d'exigir saber com es financien els partits polítics llardosos que tenim en aquest país. Hem de saber d'on treuen els diners, a qui deuen favors i de quina manera es tornen aquests favors. Hem d'exigir una llei de partits que impedeixi aquest ocultisme i aquests xanxullos intolerables, perquè els propis partits, que són qui creen les lleis, s'hi mouen la mar de còmodes dins aquesta atmosfera corrompuda.

Però clar, l'única manera que tenim els ciutadans per modificar lleis és presentar una Iniciativa Legislativa Popular, recollint una quantitat inhumana de signatures, que després, ses senyories es passaran per l'arc de triomf, com van fer amb la ILP sobre els transgènics, i un acaba pensant que l'únic que pot fer és quedar-se al sofà. Encara que potser, quedar-nos al sofà és la millor manera que tenim de fotre'ls. Quedar-nos TOTS al sofà, però tots els dies, inclòs el dia de les eleccions. No hauríem d'anar a votar ningú, i que aquesta democràcia de pacotilla se la maneguin ells solets. Uf! Que m'he encès! Ja sabeu, si em llegiu habitualment, que estic en contra de l'abstenció electoral, però hi han altres vies, com votar partits mindundis d'aquests que no surten mai.

En fi, que el President Pujol, ahir a la nit, va obrir la caixa dels trons mentre ens deia que no l'obrissim, i jo, en començo a estar fart de tant tejemaneje.

$ de vivenda

Els preus de la vivenda han baixat, però clar, com que havien arribat a uns nivells tan monstruosos, segueixen sent obscens. Hem començat a mirar aquí i allà, sense gaires presses, per veure si podem trobar un piset que sigui una mica millor que el nostre. Més gran, més nou, amb pàrquing, i , sobretot, amb ascensor, que comencem a estar una mica farts de pujar la compra setmanal quatre pisos per l'escala.

Hem estat veient una promoció que van acabar fa uns dos anys. Quan la van posar a la venda, per curiositat, més que res, vaig anar a informar-me. Per un pis de 80 m2 demanaven 480.000 eurus. Ei! El pàrquing a part! Per tant un total de 510.000 eurus. Ara, pel mateix pis, demanen 390.000 eurus, ara amb el pàrquing inclòs. És a dir, que el preu d'aquest pis ha baixat un 23%.

Som una parella amb feina estable i amb dos sous més que dignes veient el que hi ha por ahí. Com és possible que amb aquest descens inclòs, propi de la setmana fantàstica del cortinglés, i amb una situació econòmica tan acceptable, per més que faci números del dret i del revés, no em veig capaç de pagar-ho sense anar agobiat a final de més i sense renunciar a viure una mica la vida?

Ei! I aquesta és una promotora petita que deu anar agobiada i s'ha vist obligada a baixar preus, perquè si mires les promotores grans, et cauen els ous a terra directament.

Berlusconi, un altre cop

He parlat de Berlusconi sovint, però el que va passar abans d'ahir al Parlament Europeu és la gota que fa vessar el got. Que el senyor Berlusconi és un impresentable, salta a la vista. És un mal educat, un prepotent, un masclista i un putero. Domina més de la meitat dels mitjans de comunicació d'Itàlia, i a la resta els fa les mil i una putades, algunes d'índole mafiosa, i algunes, fins i tot des del Govern, cosa que el converteix en un prevaricador. L'única legitimació que té per ocupar el càrrec que ocupa és que la majoria dels italians el van votar, però tot i que ho ha intentat, no queda exempt de complir la llei, i ha de passar per l'aro com tothom.

Tan greu és el seu poder manipulatiu sobre la llibertat de premsa, que el Parlament Europeu va promoure una moció per impedir aquestes pràctiques i per crear normativa comunitària que eviti la concentració de mitjans de comunicació sota els mateixos propietaris. Tot anava bé. En les votacions prèvies de fragments, els vots de la Cambra eren favorables a aprovar la moció, però sorprenentment, a la votació final hi va haver abstencions i canvis de vot que van fer tombar el text.

No vull saber el perquè d'aquests canvis d'última hora, però "il cavaliere" (deu ser un sobrenom irònic) no n'ha tingut prou amb anar de putes amb jovenetes del seu país, que ara ha prostituït el Parlament Europeu, que, si encara n'hi quedava alguna, ha perdut tota credibilitat.

Més minuts musicals

Ja sabeu que quan en Puji parla de minuts musicals és que va curt de temps. Efectivament, aquest matí vaig amb el cul apretat. I mira, avui m'he llevat amb aquesta cançoneta al cap, i aquí us la deixo, per a que se us en vagin els peus al ritme d'aquest ska-rock. Però aneu amb compte a no prendre mal, perquè la nit del 22 de juliol de 1995, ballant el comerranas al Nivell, em vaig trencar el cinquè metatarsià del peu esquerre, i més de catorze anys després, en dies rúfols com el d'avui, encara me'l noto.

Imbècils amb paraigües

No m'agrada portar paraigües. És un article que se'm difícil de portar, perquè em dificulta tots els meus moviments ja de per si patosos, i el més probable és que quan deixi de ploure me'l deixi oblidat assecant-se en quasevol racó i no el torni a recuperar. En contrapartida, les seves prestacions són poc útils, ja que, donada la meva llargada corporal sempre acabo xop de cintura cap avall. Tot això fa que, prefereixi mullar-me a portar aquest odiós artilugi, i en matins com els d'avui, surti de casa disposat a entomar la pluja.

Ara bé, que prefereixi mullar-me a portar paraigües no vol dir que m'agradi mullar-me, i per això poso en pràctica les més variades estratègies per mullar-me menys. La més recorreguda i eficaç d'aquestes estratègies és circular per sota els balcons, on, tret d'algunes estranyes excepcions, no hi plou. Però aquesta estratègia té una dificultat: els imbècils que, tot i anar amb paraigües, passen per sota els balcons. Fins aquí cap problema, res que justifiqui que els tracti d'imbècils, perquè ja he dit que és un artilugi poc eficaç, i encara que portin paraigües és normal que vulguin refugiar-se. El que els converteix en imbècils és que quan es creuen amb mi, o amb altres individus desprotegits, no s'aparten! Tiu! Tia! Que porteu paraigües! Que si sortiu de sota el balcó no passa res! Deixeu-me a mi la paret, que és el meu únic recurs per no mullar-me! Doncs res, tu. No s'aparten ni que els matin.

Feia molts dies que tenia el mall criant pols, però us asseguro que si aquest matí l'hagués portat hagués fet feina. Cop de mall als imbècils amb paraigües!!!

Ara sí que van mal dades

Fa ja molts mesos que la ballem. Primer era una desacceleració, després obertament crisi. Van seguir les fallides de bancs i empreses i els acomiadaments massius. Però fins ahir no ens vam adonar com en van de mal dades. Freixenet va fer públic que, per primer cop des de que fan anunci de Nadal, és a dir, des de que hi ha televisió, repetiran el mateix anunci de l'any anterior. Això sí que és un símptoma de crisi! Com a mínim el gest honora l'empresa, que ha preferit ser austera amb la publicitat abans que carregar-se la meitat de la plantilla.

Encara que corre un altre rumor, i és que el publicista havia decidit fer cas als Mojinos Escozíos i els havia fitxat per aquest any, però vistos els resultats han suspès l'anunci, i l'excusa de la crisi els ha anat com anell al dit.

La Nebrera ensenya les cartes

El meu pensament polític està, segurament, a les antípodes del de Montserrat Nebrera. No obstant, sempre he cregut que és una persona intel·ligent, íntegra i coherent, unes qualitats que escassegen a la política catalana. La seva sinceritat i irreductibilitat a les directrius de partit em van fer vaticinar de seguida que duraria molt poc a les files del PP.

I efectivament, després de posar el cagarret al cul de la direcció del partit en el darrer congrés (on va obtenir el 43% dels vots), de denunciar pràctiques totalitàries i mentides escampades als quatre vents, aquest matí, la Nebrera deixarà el Partit Popular. I no ho fa per la porta del darrera. Ho fa en roda de premsa al Parlament, amb tots els mitjans davant, i aprofitant per presentar un llibre, que, alguna cosa em diu que no estalviarà cap detall de les seves relacions turbulentes amb els dirigents del PP a Catalunya i a Espanya. I anuncia que no se'n torna a l'anonimat, sinó que seguirà lluitant pel que ha lluitat sempre, perquè la política deixi de ser obscura i corrupta i es converteixi en el que realment hauria de ser: la representació clara i transparent dels ciutadans. Anuncia que crearà un projecte polític propi, al qual crida a tots els militants i simpatitzants del PP que s'hi vulguin afegir, especialment a aquells que creguin que "este partido es una mierda". Les declaracions d'ahir d'Alícia Sánchez Camacho treient ferro a l'assumpte demostren com n'estan de contents de treure-se-la de sobre i com n'estan d'acollonits de què dirà el llibre i de quants militants s'endurà amb ella.

Tan de bo la política catalana tingués més persones com la Nebrera, i evidentment, tan de bo els partits d'esquerres tinguéssin algú com la Nebrera.

Amb perdó de les dames

Està clar que saber fer anar els peus no és garantia de saber fer anar el cervell. Diego Armando Maradona va ser un dels millors futbolistes de la història, però els seus episodis de drogaddicció, d'obesitat mòrbida i de violència gratuïta ja van demostrar que al cap no hi té pas res. Ara és seleccionador d'Argentina i ja es veia venir que les seves poques llums sortirien aviat a la superfície. I així va ser. El joc d'Argentina, una de les potències futbolístiques mundials, ha deixat molt que desitjar, i els resultats també. En un lloc on el futbol és una religió o una qüestió d'estat, els periodistes s'hi han llençat al damunt. Bé, més o menys com passaria aquí.

Finalment, ha aconseguit, amb un joc soporífer i in extremis, classificar l'equip pel Mundial. I lluny de mostrar dos dits de front, ha carregat contra els periodistes que li han fet la vida impossible i amb unes formes propies d'una tertulia de bar barribaixer. I és que això que ha dit l'amic Diego, l'ha deixat la mar de descansat, però si tens una mica de cap, només es pot dir d'una manera: amb la Copa del Món a una mà i la carta de dimissió a l'altra.

69 anys

Han passat 69 anys des que aquella matinada freda d'un 15 d'octubre, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, van executar el President Companys. Una execució a sang freda precedida per un judici sumaríssim ple d'irregularitats i falsedats, que va acabar amb la vida de l'únic president escollit democràticament d'Europa que ha estat condemnat i executat pel moviment feixista. La mort de Companys és una més, una més dels milers d'alcaldes, regidors, dirigents polítics, lluitadors anònims per la llibertat i algun que altre desgraciat que simplement passava per allà. El procés judicial i la mort de Companys és un símbol que representa tots aquests milers.

I resulta que passats 69 anys, i després de 32 anys de democràcia, encara ningú ha demanat perdó, ningú ha fet cap gest per anul·lar aquell judici infame, i tot just ara, sembla que el Govern d'Espanya "suggerirà" al Tribunal Suprem la revisió del judici.

Si al final el judici es revisa i s'anul·la servirà de res? Segurament que no. Ningú tornarà els anys perduts a Companys i la seva família, ni a cap dels milers de víctimes assassinades per pensar diferent. Però el que sí que ens tornarà és la dignitat. A cadascun dels executats, a la Generalitat com a institució legítima i a tots nosaltres com a poble. I aquests dies us atipareu de sentir els hereus de les mans executores que això només serveix per reobrir ferides, que és el que els interessa dir. En canvi jo, estic convençut que serveix per tancar-les.

Jo no vull el Nobel de la Pau

No puc negar que, des del primer dia, Barack Obama ha despertat les meves simpaties. És negre (ric i un xic especial, però negre, al capdavall), és entusiasta, és engrescador, és carismàtic, és conciliador, ha fet les propostes més progressistes que s'han fet mai als Estats Units i ha canviat el "fer del món un lloc més segur" del seu antecessor per un "fer del món un lloc més pacífic i habitable".

Però totes aquestes propostes, sensacions i intencions, molt lloables per a algú en el seu càrrec, encara no han deixat de ser més que això: propostes, sensacions i intencions. Res s'ha concretat encara en fets. La primera potència mundial segueix sent líder en armes de destrucció massiva, en ingerència violenta a altres països per obtenir benefici propi, en emissions de gasos hivernacle, i President dels Estats Units i Pau segueixen sent dos conceptes antagònics.

És per això que penso que donar el premi Nobel de la Pau fa perdre tot el valor a aquest premi, si és que encara li'n qudava algun. Com vaig sentir a algú a la ràdio l'altre dia, és com donar el Nobel d'economia a Madoff o el de medicina al Dr. Menguele. És el premi del cinisme i la ironia.

Així que, quan gràcies a les meves conegudes dots conciliadores, l'acadèmia sueca anunciï el meu nom com a premi Nobel de la Pau, ja se'l poden posar allà on els càpiga, que jo no el vull.

Incursió en territori enemic

D'aquí unes hores agafo el cotxe i me'n vaig cap a la Villa i Corte a passar uns quants dies fent turisme. Fa gairebé 20 anys que no hi vaig i no sé què em trobaré en aquelles terres hostils. Accepto consells i recomanacions.

Salut i fins dimecres!

Sóc un capullo

Ahir llegia el blog d'en Josep i em vaig sorprendre de no haver sentit la notícia que comentava en el seu post. Resulta que l'alcalde Hereu ha tancat el seu blog. Però aquesta no és la notícia important. El que crida l'atenció és que (segons CiU) el blog costava a l'Ajuntament 800 eurus diaris. 800 eurus diaris!!!???

El post que esteu llegint és el número 681 de La Cullerada. Em poso un mallot rosa i unes ulleres descomunals al més pur estil 1,2,3 per calcular que 681 posts, a 800 eurus cada post, fan un total de: 544.800 eeeeeeeeuruuuuuuuuus. Txan txan txan, txa txa txa txa, txa txan, txa txan!

Però bé, segur que el blog de l'alcalde no publicava pas cada dia, i segur que els de CiU han comptat tots els dies, es publiqués o no. La Cullerada va publicar el primer post el dia 12 de juny del 2006. Des d'aquell dia han passat 1.214 dies. Em torno a disfressar de Lydia Bosch. 1.214 dies a 800 eurus cada dia, fan un total de: 971.200 eeeeeeeeuruuuuuuuuus. Txan txan txan, txa txa txa txa, txa txan, txa txan!

I ara examen. Trieu la resposta correcta:

a) A l'alcalde l'han enredat

b) L'alcalde té un amic que escriu blogs i li ha fet un favor enooooorme

b.1) L'alcalde s'escriu ell mateix el blog i s'ha embutxacat una pasta enooooooorme

b.2) L'alcalde li ha pagat una misèria a algú per a que li escrivís el blog i s'ha embutxacat una pasta enooooooorme

c) Algú em deu una pasta enooooooorme

d) Vosaltres, apreciats lectors i lectores em deveu una pasta enooooooorme

e) Sóc un capullo

f) Totes les anteriors són correctes

g) b i e són correctes

Aaaaaaaaaaaai! Sort que no tot es paga amb diners. O sí.

No hi ha un pam de net

• En Millet, el Palau i tota la patuleia
• Els inspectors d'Hisenda, en de la Rosa i en Nyúnyes
• El Gürtel, amb el bigotes i en Camps, i ara s'han esquitxat el PP gallec i el gendríssim Agag
• El sou de la Pajín i el Pepiño defensant-la a capa i espasa. El PSOE el governen downs
• Briatore, Alonso i Renaut i el capullo d'el Nelsinho que " no, és que me convensieron"
• El PP i PSOE tirant-se el plats pel cap a costa d'uns pobres pescadors que les estan passant putes, que es veu que ETA ja ha passat de moda i ara es porten més els pirates
• Els informes caríssims, inútils i a sobre mal fets, amb la Geli fent el papanates: neeeeeens! Que sabeu qui sóóóóóóóóóóc? Sí, la que surt al Polònia. Au Puigcercós, ja saps l'impacte del Polònia
• El 3%, que des de que en Maragall té Alzheimer ningú més n'ha parlat, però allà està
• L'Espe intentant apoderar-se a tota costa de Caja Madrid, espionatge inclòs
• Parlant d'espionatge, hi ha Sherlock Holmes fins i tot a Can Barça
• El Govern que li salva el cul als bancs descaradament, i l'oposició ho critica, però ells farien el mateix, que en realitat són els únics que manen.

Ai! Que em quedo sense aire i sense mala llet de tanta com en fabrico. Ja m'ho deien a casa que no hi ha un pam de net, però no em pensava pas que tinguéssin tanta raó.

Safari al Massís dels Ports

Han passat ja uns dies des de que va arribar a les muntanyes, i poc a poc es va familiaritzant amb el seu nou entorn. Ha localitzat els punts d'aigua fresca on abeurar-se a la posta de sol i en l'aire fresc inundat de les olors balsàmiques de farigola i romaní ha flairat senglars, ginetes i gats mesquers, que, de ben segur, seran un àpat consistent i fàcil d'atrapar quan torni a apretar la gana i la set de sang fresca. També s'ha creuat, diverses vegades, amb uns animals d'allò més estranys. Són molt més grans que ella, caminen drets, i emeten uns sons que mai havia sentit. La seva carn sembla apetible, però alguna cosa li diu que aquella bèstia no li durà res de bo, i ja ha decidit deixar-la fora de la seva dieta.

De nou arriba el vespre, i després d'un llarg dia d'exploració i d'haver-se atipat d'aigua en un rierol, la lleona es creua amb un camí de terra negra, dura i ornamentada amb unes ratlles blanques. Olora, llepa i esgarrapa aquella superfície tan desconeguda, i quan alça el cap, veu una mena d'arbust metàl·lic amb formes blanques, negres i vermelles. Tot allò li és desconegut, però li fa mala espina. Decideix que no tornarà per aquells viaranys.

Poc després que la lleona s'hagi enfilat pel marge de la muntanya per tornar al racó ombrívol que ha triat per ajassar-se, pel camí fosc hi passa un xicot en bicicleta. Ell també veu l'arbust metàl·lic, però la seva ment humana identifica de seguida aquelles formes. Llegeix per a ell mateix, però deixa anar els sons en un xiuxiueig: "La Sènia".

Fringe

Fa unes setmanes us vaig recomanar The Big Bang Theory. En els comentaris, l'Òscar va dir que ell estava seguint Fringe i que li agradava molt. Em va faltar temps per córrer al torrent per baixar-la.

Un agent de l'FBI resulta ferit en estranyes circumstàncies i afectat per una rara malatia. La seva companya (i amant) remou cel i terra per salvar-lo, i recorre a un científic, especialista en experiments d'allò més estranys que porta 17 anys tancat en un manicomi. Per treure'l de la institució necessitarà l'ajut del fill d'aquest, un jove embolicat en tota mena de negocis turbulents.

Entre els tres, salven l'agent, i tota l'operació és observada pel director d'un departament del Bureau que es dedica a investigar fenòmens que surten de la normalitat, i no dubta a fitxar el nou equip. L'agent Olivia Dunham, el científic Walter Bishop i el seu fill Peter resolen casos un darrera l'altre, i en tots ells plana l'ombra de Massive Dynamic, una sinistra i poderosa multinacional.

Els primers episodis enganxen, i tot i que els centrals de la temporada són una mica fluixos i sé que molta gent ha abandonat la sèrie per aquest motiu, en els darrers capítols es comencen a lligar caps a l'estil de Lost (el productor és el mateix, J.J. Abrahams) i fan desitjar veure la segona temporada.

Aquí encara no es pot veure a televisió, només baixat a través d'internet, on es pot baixar fins el tercer capítol de la segona temporada. Si teniu oportunitat de veure-la, i ganes de resistir els capítols més fluixos, no la deixeu escapar.

Un nou company

Feia molt temps que hi donava voltes, i divendres passat vaig llençar-m'hi. Vaig anar a la casa de tatuatges amb les dependentes més bordes de Barcelona, però també la que m'inspira més confiança, i em vaig posar a les mans de Gustavo, un tatuador argentí amb look de "le llamaban Bodhi", que em va ajudar a dissenyar el dibuix que jo volia, i durant una hora i mitja, es va dedicar a percutir, amb mans expertes, una agulla a la meva cama. I aquí teniu el resultat, el meu nou company de per vida, un dragó mediterrani amb símbols maoris.