Vudú

Sembla ser que aquest tall ja fa temps que corre pel món, però jo encara no l'havia sentit. L'opció del vudú havia creuat molts cops la meva ment, però amb la nova variant fusteriana, se m'acuden un munt d'individus a qui m'encantaria allotjar un cogombre al recte.

Evidentment és una llista oberta. Feel free.

José Maria Aznar
Guti
Fernando Alonso
Sergio Ramos
Alícia Sánchez-Camacho
Jorge Javier Vázquez
Fèlix Millet
Figo
Belén Esteban
Kenny G
Michael Bolton
Dolors Camats
Albert Boadella
Jose Mourinho
Manuela de Madre
George Bush

Ah! I Aramís Fuster.

No n'aprendrem mai

Any rere any, el nostre benvolgut clima mediterrani ens obsequia, cada mes de setembre, amb pluges abundants que ho aneguen tot. Aquesta nit passada li ha tocat el torn al litoral valencià, i hem tornat a veure les imatges de rieres desbocades, cotxes circulant sobre mig metre d'aigua i senyores escombrant aigua i fang dels baixos de les seves cases. I molts anys més que ho seguirem veient, perquè lluny de fer alguna cosa per evitar aquests danys, cada vegada ens ratifiquem més en els nostres errors. Pavimentem cursos d'aigua impedint el drenatge i afavorint que l'aigua guanyi velocitat, i construïm indiscriminadament en les zones naturals d'inundació de rius i rieres, i despres sortim a la tele queixant-nos de la desgràcia que hem tingut i culpant-ne tothom menys nosaltres mateixos. No n'aprendrem mai.

Qüestió de vista

A mi m'és ben igual si els Jocs Olímpics del 2016 se celebren a Madrid, a Chicago o a Vladivostok, així que no estic en contra de la candidatura de Madrid. Simplement me la bufa. I començo així per a que els nacionalistes espanyols no pensin amb el que diré en el post d'avui que els catalans només vivim per putejar-los. I és que per a presentar aquesta candidatura s'ha de tenir, com a mínim, poca vista.

Només cal mirar el patró de ciutats que han acollit els Jocs per veure que el COI va repartint la seu per l'ample del món, i cal remuntar-se a molts anys enrera per trobar dos Jocs Olímpics consecutius en el mateix continent. Madrid va perdre el tren del 2012 i el va guanyar Londres. Em sembla molt legítim que tornin a presentar la seva candidatura, però amb una mica de vista s'haurien esperat quatre anys més, ja que està clar que després de Londres, no vindrà una altra ciutat europea, sinó probablement, americana. Així que Gallardón vola avui cap a Copenhage amb la seva famosa corazonada, però a mi la corassonada em diu que tornaran amb la cua entre les cames, i tot, per falta de vista.

A no ser que tinguin més vista que ningú, i Madrid es vulgui convertir en l'eterna candidata, i amb aquesta excusa, avançar, encara més, en infrastructures i serveis, per distanciar-se de la molesta Barcelona, que surt fins i tot a les pelis del Woody Allen.

Logo extret de cretinolandia

Jo no vull ser president del Barça

La feina és ben senzilla. Només s'ha d'aconseguir que una colla de xitxarel·los en calça curta fotin cops de peu a una pilota i l'empenyin dins una porteria. Si ho fan amb classe, elegància i ambició et donaran un plus de satisfacció. Si fent tot això, aconsegueixen moltes copes, l'objectiu estarà complert, i si assoleixen aquestes fites en uns quants anys consecutius, ja pots traspassar les portes de la història blaugrana.

Llàstima que aquestes coses tan nímies sembla que només s'aconsegueixen arrossegant-se pels terrenys pantanosos del poder econòmic, la influència política i els baixos fons periodístics, passant factura a la vida profesisonal i familiar de qui ostenta aquest càrrec. El desgast físic i mental que suposa presidir la llotja del Camp Nou hauria de foragitar qualsevol aspirant amb dos dits de front. No obstant, tots els qui seuen a la poltrona de Can Barça, un rere l'altre, acaben fent les coses més estranyes per mantenir-se en el seu estatus, i els qui pretenen enfilar-s'hi, són capaços de les tribulacions més inversemblants.

No sé pas d'on ve tanta falera. Vès que no sigui que quan un s'arrossega pels terrenys pantanosos del poder econòmic, la influència política i els baixos fons periodístics, se li impregna la jaqueta dels fangs primigenis d'aquests pantans i se n'emporta un bon tou cap a casa.

En qualsevol cas, com que tot se segueix basant en una cosa tan nímia com una colla de xitxarel·los en calça curta que foten cops de peu a una pilota i l'empenyen dins una porteria, deixeu-me que segueixi sent un borrego que en te prou amb que ho facin amb classe, elegància i ambició i aconsegueixin moltes copes, i si assoleixen aquestes fites en uns quants anys consecutius, ja puc traspassar les portes de la meva història blaugrana particular i col·lectiva, i als terrenys pantanosos ja s'hi barallaran els qui vulguin fer-ho.

Mengem massa!

Ja us vaig dir fa uns dies que havia començat dieta, i se m'està fent increïblement difícil seguir-la. Vagi on vagi trobo temptacions de menges exquisides que em persegueixen, i encara es fan més temptadores quan sé que a casa m'espera una amanideta o un plat de mongeta tendra. Es per això que aquest matí de divendres recupero aquest monòleg d'en Capri. Va ser enregistrat fa més de vint anys, però si ens diguéssin que és d'abans d'ahir ens ho creuriem (si no fos perquè parla en pessetes, és clar).

I és que és igual que fos l'època d'en Capri, avui, o quan visquem en colònies a la Lluna. Mengem massa!

P.S: Pssst! Pssst! Que he perdut tres quilos en cinc dies!

Canvi de look

Aviat farà tretze anys que, pel meu vintè aniversari, la família em va regalar el meu Fender Precision Bass Made in Japan, i després de tot aquest temps, segueixo estant contentíssim amb ell. Té un so nítid, definit i contundent, i tot i que he fantassejat amb flirtejar amb altres, no em podria pas desfer d'ell. Però el pas dels anys no perdona ningú, i tots necessitem, de tant en tant, un restyling. Així que, fa unes setmanes, amb l'ajuda del meu luthier de capçalera (Sergio, gràcies un cop més), vaig fer un canvi de look. Canvis senzills, poca cosa, però sent el mateix de sempre, sembla tot un altre, oi?

La conspiració del virus

Tothom va de cul amb la grip A dels nassos. Mesures higièniques excepcionals, salutacions restringides, mascaretes, gels antisèptics, etc. Suposo que no sóc l'únic a qui tot aquest assumpte li fa olor de socarrim. Pels inputs que m'han arribat de diversos llocs, la meva versió dels fets és la següent:

La possibilitat que un virus amb morbiditat i mortalitat altes s'estengui pel món, sempre ha existit, i de fet, ja s'ha donat en el passat, i les pràctiques actuals de viatge, comerç i interacció global fan que la probabilitat que això passi hagi crescut molt. Les autoritats sanitàries internacionals ho tenen estudiat, i treballen amb el cas que aquesta malaltia hipotètica infecti el 60% de la població i en mati el 20%, sempre hipotèticament i aproximada.

La gestió de l'expansió d'aquesta nova grip, doncs, no és més que un assaig per a que els serveis sanitaris i la població de tot el món tinguin assimilats els procediments, amb una malaltia, que es contagia molt, però té unes conseqüències molt lleus. Fins aquí, res a dir. Tot el que ens ajudi a estar preparats per una pandèmia mortal és benvingut.

El que em posa la mosca darrera l'orella és tots els interessos foscos i l'ocultisme que envolta aquest assaig. En primer lloc em sembla massa convenient que hagi aparegut una malaltia tan ideal. Un virus molt semblant a la més que coneguda grip, que s'expandeix amb molta facilitat i que no mata gairebé ningú. Sembla fet a mida, no? En segon lloc em sembla sospitós que tots els mitjans de comunicació hagin picat a esbombar el pànic de la manera que ho han fet. Una campanya mediàtica d'aquestes dimensions suposa comprar minuts de ràdio i televisió i primeres planes de diaris, i això és molt car. I com es pot pagar tot això? Doncs buscant patrocinis.

Imagineu que sou un gestor de sanitat privada, un fabricant de medicaments o un fabricant de material fungible sanitari (mascaretes, guants, desinfectants de mans, etc...) i us diuen: anem a muntar una bona tangana, i per fer-ho necessitem molts diners, però ho farem de tal manera que tothom anirà al metge, tothom haurà de prendre els vostres medicaments i comprar les vostres mascaretes, guants, etc. I tindreu uns índex de vendes que ni tan sols haurieu arribat a somniar. Què us sembla? Donareu els diners que us demanen?

I això és el que penso que ha passat, que una bona idea ha anat, com sempre, envoltada de mentides i interessos ocults. Què penseu? esteu d'acord amb mi? Teniu alguna altra teoria conspirativa?

No m'ho tingueu en compte

Les vacances, les terrasses amb les seves cervesetes i les seves tapes, els dinars, els sopars, les festes, i un llarg etcètera de temptacions m'han fet recuperar els sis quilos que havia perdut abans de l'estiu. Avui, un cop passada la voràgine estival, recupero el meu esperit penitent i començo a fer bondat un altre cop.

Les verduretes, les carns desgreixades a la planxa, les amanides verdes i altres menges insípides seran, a partir d'avui, el meu pa de cada dia, per tant, si aquests dies estic irritable, i més de mala llet que de costum, us prego que no m'ho tingueu en compte.

The big bang theory

Leonard i Sheldon són dos investigadors de física teòrica a la Universitat, i comparteixen pis. A més de tot això són el que es coneix com a geeks, és a dir friquis de la tecnologia i la ciència, i és clar, són fans de Star Trek, Star Wars, el Senyor dels Anells, els vídeojocs d'aventura gràfica i un llarg etcètera de fricades de tot tipus. La seva vida social és escassa, i només tenen dos amics: Howard, un enginyer jueu que encara viu amb la seva mare i Raj, un investigador indi que no és capaç de parlar amb les dones a no ser que vagi borratxo o drogat. Tots quatre comparteixen vetllades de Wii bowling, de cinema de ciència ficció, o d'scrabble klingon, però la seva existència freak es veu alterada per l'arribada de Penny, una atractiva aspirant a actriu que va a viure al mateix replà de Sheldon i Leonard. Tot i que la noia representa tot el contrari de la manera de viure dels geeks, entrarà a formar part de la seva peculiar vida, i Leonard s'enamorarà d'ella.

Aquest és l'argument bàsic de The Big Bang Theory. Aquesta sit-com és una de les millors sèries que es poden veure a la televisió actualment. Una bona trama, i uns diàlegs brillants, farcits de referències científiques, de la ciència ficció, de la informàtica i de les pel·lícules més freaks, i uns personatges molt ben construïts en l'exageració, especialment Sheldon, un superdotat intel·lectual però infradotat en les relacions socials.

Al nostre país només es pot veure a Antena 3, els dissabtes a les 13'30, però si la voleu veure sense interrupcions i sense trencaments de continuïtat, el millor, com sempre, és veure-la baixada per internet. Estan disponibles les dues primeres temporades completes, i el 21 de setembre comença la tercera als Estats Units.

La coneixeu? L'heu vista? Us agrada?

El cotxe elèctric

Fa anys que ens volen vendre que el cotxe elèctric és el futur del transport. Jo també ho crec, i espero que així sigui, però no serà en la línia que s'està seguint ara.

La setmana passada es va celebrar la fira de l'automòbil de Frankfurt, una de les més importants del món, i totes les marques van presentar prototips o models reals de cotxes "sostenibles". Hi ha dos tipus de cotxes amb tecnologies, en teoria, més netes: els híbrids i els elèctrics.

Els cotxes híbrids es poden trobar fàcilment al mercat i, per exemple, Toyota fa anys que els comercialitza. Es tracta d'un cotxe a gasolina, que porta alternadors i bateries que emmagatzemen energia residual del vehicle i la reinverteix en moments de la circulació que requereixen més energia, reduïnt molt el consum de combustible. La idea és collonuda, però té un problema: les bateries estan fetes amb metalls pesants, que són difícils d'obtenir i molt contaminants, i l'energia necessària per extreure'ls, fabricar les bateries i després reciclar-los o deposar-los de manera neta gasta tanta o més energia que la que s'estalvia al llarg de la seva vida útil.

Els cotxes elèctrics, que també tenen bateries de Cadmi i Liti, són molt millors. Són molt més nets i no consumeixen combustibles fòssils. Però només en aparença. Quan tirem enrera en la cadena energètica trobem que aquesta electricitat que utilitzen els cotxes elèctrics s'ha d'haver obtingut d'algun lloc. La majoria s'obté de les plantes nuclears, i (oh sorpresa!) de cremar cobustibles fòssils, per tant de nets i lliures de carboni res de res.

Aconseguir un transport net i eficient passa per tenir unes fonts d'energia netes i eficients, i per avançar i innovar en energies renovables, que segueixen bloquejades per les multinacionals petroleres, interessadíssimes en que es continuï consumint petroli i gas mentre n'hi hagi. Quan aconseguim això, els cotxes elèctrics seran la millor opció de transport sostenible, i potser fins i tot seran autònoms, mentrestant l'opció més verda segueix sent anar a peu, en bicicleta o en transport públic, el qual, de moment, deixa molt a desitjar.

CP (Carnet de pares)

El procés ha estat més llarg i ple d'entrebancs del que hauria d'haver estat, però després de diverses entrevistes, i d'una visita a casa nostra, l'equip de psicòleg i treballadora social del nostre ICIF (Institut Col·laborador de la Integració Familiar), ens van comunicar que el seu informe seria positiu. Van enviar aquest informe a l'ICAA (Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció), on una comissió d'experts li ha donat el vist i plau, i ens han concedit el CI (certificat d'idoneïtat), la qual cosa vol dir que som una parella idònia per adoptar un nen, és a dir que ja tenim el carnet de pares. Ara només ens cal poder posar en pràctica les nostres capacitats. Per a això hem començat els tràmits amb una ECAI (Entitat Col·laboradora d'Adopció Internacional), que ens ha d'ajudar a fer tota la paperassa necessària i enviar-la a Costa d'Ivori. La nostra ECAI, va iniciar l'any passat la seva autorització per fer adopcions a Costa d'Ivori i tenia permís per iniciar 25 expedients en aquest primer any (que acaba al novembre). Ja tenen els 25 expedients. D'aquests expedients, alguns acabaran en assignació d'un nen i d'altres no. El nombre d'assignacions que hagin fet al novembre s'ha de multiplicar per tres, i aquest serà el nombre d'expedients que podran tramitar l'any que ve. Així que estem pendents de quin és aquest nombre, per saber si a partir del desembre el nostre expedient serà tramitat o no.

Així que ja ho veieu, hem passat la primera etapa. Ara queden les més llargues i difícils, que encara es fan més difícils amb tanta institució i tanta sigla, però ja ens hi anem acostumant, i sabem que en l'horitzó, més enllà d'aquest mar de paperassa, ens hi espera el nostre fill.

L'enquesta

El que es va celebrar diumenge a Arenys de Munt no va ser un referèndum, ni va ser una consulta, ni res que se li assemblés. Va ser una enquesta d'opinió, com les milers que es fan cada dia, només que, en aquest cas, l'Ajuntament hi va donar suport, i es va vestir d'eleccions, amb urnes, paperetes i campanya. Però tot i la perafernàlia, no era més que una enquesta.

Però la pregunta que es feia, vestida amb tot aquest atrezzo, va fer que a alguns membres de l'ultradreta espanyola (i alguns de la no tan ultradreta i no tan espanyola), se'ls posessin els pèls com escàrpies. I és clar, tornem-hi amb la cantarella de sempre: EspaÑa se rompe, los separatistas, los insolidarios i bla, bla, bla. I a aquesta colla de carallots els ha passat com sempre, volien que l'enquesta no se celebrés, i han aconseguit tot el contrari: mai a la vida, una enquesta d'opinió havia tingut tan de valor. Moltes gràcies.

No us penseu que els polítics que estaven d'acord amb l'enquesta han estat molt millors. No senyor. Ells tampoc han perdut l'oportunitat de fer el ridícul, jugant al seu joc de sempre. Uns que diuen que ja són grans però no es deixen anar de la mà del papa, no fos cas que els caigués un calbot, els altres que sí que sí, però mai acaben de decidir-se, i els altres fent de defensors acèrrims de les causes perdudes per una banda mentre donen suport als que no en volen sentir ni parlar. Penosos del primer a l'últim.

I finalment, per acabar d'arreglar el pessebre, els pastorets de la Falange. Si tothom hagués fet servir el cervellet, aquesta colla hauria arribat a Arenys amb el seu autocar i mig, hauria fet la seva obra de teatre amb les banderes, les camises i les mans enlaire, haurien fet pena una estoneta i haurien tornat a casa. Però no. Som tan idiotes que els havíem d'anar a escridassar i a tirar-los pedres a l'autocar, donant als mitjans espanyolistes la imatge que necessitaven per ensenyar als informatius i demostrar com en som de radicals i intolerants.

En resum, que a una cosa que ens interessava, però no tenia cap valor, ens fan el favor de donar-li importància, i nosaltres, enlloc d'aprofitar-ho, perdem una altra oportunitat. Si és que tenim el que ens mereixem, collons!

Tornar a començar

De quan érem petits i anàvem a escola, ens ha quedat allò de que els anys no comencen al gener, sinó al setembre. Al setembre comencen els nous projectes, els propòsits de canvi, començar un curs on line que sabem que no acabarem, començar una col·lecció de la que, amb sort, comprarem dos exemplars, apuntar-nos al gimnàs, coneixedors que ens haurem d'esborrar abans de nadal perquè hi haurem anat un dia...

I també es moment de reencetar allò que ja teníem en marxa. Tornem a la feina, reemprenem les nostres aficions i tornem a engegar tot el que la calor, les cervesetes a les terrasses i el sortir fins tard ens havien fet deixar a primers d'agost.

Igual que totes aquestes coses, igual que la tele i la ràdio de veritat, igual que la lliga de futbol, avui, 14 de setembre, torna la cullerada, amb ganes d'explicar coses, i amb ganes de tornar a saber de tots vosaltres, amb ganes de reemprendre el fil conductor dels pensaments, que han quedat coberts de pols estiuenca. Benvinguts de nou!