Això no pot quedar així!

El pla de ZP per regalar 2.000 eurus (pagant els altres, és clar) a qui es compri un cotxe, no serveix per estimular l'economia, serveix per estimular l'economia dels senyors Volkswagen, Nissan, Ford, General Motors, etc. Però clar, amb la campanya electoral a les portes, regalar calers sempre queda bé. Un cop s'han posat d'acord amb els quartos, arriba el moment de fer-se l'aculuxista, i dir que els diners sí que els donen, però només als cotxes que contaminin poc. Uuuuuuiiiiii, que poc contaminen... Bé, anem per feina que me'n vaig del tema.

En plena discussió per veure qui és més ecologista, si els d'aquí o els d'allà, el Conseller d'Indústria va respondre les acusacions de la Ministra de Medioambienteruralmarinoysuputamadre dient que hi ha Comunitats Autònomes que ens fan competència deslleial perquè incompleixen flagrantment la legislació ambiental. I el benvolgut Conseller Huguet es va quedar tan ample.

- Perdó? Com dieu? Que vós sabeu que s'està incomplint la llei? Que vós sabeu que s'està comentent un delicte? I què ho fa que no sou al Jutjat amb un cartipàs sota el braç per presentar una denúncia!? Una cosa així no es pot deixar anar només com una arma dialèctica (per cert molt efectiva, perquè la Ministra no ha tornat a badar boca)! Vinga, Josep! Denunciem-los!!! -.

- Saps què passa, Puji... és que nosaltres (que som molt aculuxistas) potser tampoc l'acabem de complir tota, la legislació ambiental, i és clar, si ho escampem massa, potser quedariem amb el cul enlaire... -.

- Aaaaaaaaaaaangelamaria!

El meu partit

Havia quedat amb la Marta i l'Agus que aniriem a casa seva entre un i dos quarts de nou, però a dos quarts de vuit ja els vaig trucar per si hi podíem anar una mica abans, perquè ja no em quedaven ungles per mossegar-me. Samarreta del Barça, cerveseta, tele sense so i RAC1 a la ràdio, fot-li Pou.

Quin inici de partit, quin fart de patir, però a la primera jugada que el Barça va jugar com el Barça, va caure el primer xitxarro, eufòria i tranquil·litat a l'hora. Després unes quantes oportunitats fallades i uns quants sustos del Manchester. Al descans nervis. Vaig recordar que al descans de París, quan anàvem perdent, estava molt més tranquil que ahir. Tenia tota la confiança en els jugadors, igual o més que fa tres anys, però el Manchester no és l'Arsenal. A la segona part el Barça va inundar el partit de bon joc, i finalment el puça, el més petit de tots, va i fa un gol de cap, o més aviat d'orella. Després d'això, el Barça no va deixar d'atacar, però va fer un joc molt més conservador del que és habitual, i va buscar el tercer amb poca insistència, però crec que tots ens hi vam conformar. Amb un parell d'entrades fora de lloc a Puyol, Cristiano Ronaldo va demostrar que la seva actitud de xulet de barri no te res a veure amb un club senyor com el Manchester ni amb un dandy d'entrenador com Sir Alex Ferguson. De fet encaixa perfectament amb el Madrid. És l'hereu perfecte de Guti. Almenys a mi, em provoca la mateixa urticària. Final del partit i crits, tensió alliberada, els carrers retronaven de crits i petards. Semblava Sant Joan.

Cerimònia d'entrega de trofeus. La puta Antena Tres dels collons ens la va fer veure en miniatura en un raconet de pantalla mentre anaven fent anuncis. Deplorable. Quin fàstic de gent. Vam haver de veure amb lupa la cara del ninyatu de merda quan Platini li penjava la medalla de consolació. Els molt malparits van passar a pantalla completa segons abans que Puyol alcés l'orelluda. Cava, abraçades i més crits. Trucada al culpable que sigui del millor equip del món. Missatge de felicitació del meu perico de guàrdia, gràcies un cop més pel suport!

Després viatge en cotxe cap al centre. Cotxes, motos, vianants. Tots eufòrics, tots cantant, tots tocant clàxons, tots voleiant senyeres. Una gentada que anava creixent quan vam aparcar el cotxe i ens vam anar apropant a peu fins a Canaletes. Gent amb els somriures a la cara que ens miraven amb complicitat, com si ens coneguéssim de tota la vida. Al costat de la font molta gent, molt soroll, bengales i petards i molta calor, però bonic. Molt bonic. Vam intentar extendre una consigna grollera contra en Cristiano que no reproduiré aquí i que no va acabar de quallar. L'afició va recuperar un càntic de temps passat sobre un portugués de cuyo nombre no quiero acordarme, per aplicar-lo al xulito. Curiosament, un dels hits de la nit va ser un record per Guti. Deu ser una associació d'idees que ja he comentat abans: Cristiano=Guti. Vaig veure un imbècil que encenia una bengala i la llençava amunt per caure sobre la multitud. Segur que era un dels dos-cents o tres-cents energúmens que ahir, com cada cop, van embrutar la celebració de més cent mil persones humanes que es van comportar com a tal.

Tornada a casa tranquil·la, saludant els guiris que flipaven amb el que estaven veient. Em vaig ficar al llit i em va costar molt adormir-me, però encara m'ha costat més llevar-me aquest matí. Estic rebentat, em fa mal el coll de cridar i trigaré dies a recuperar-me, però estic content per poder haver cantat el que durant les darreres setmanes m'he negat a cantar, perquè sóc d'aquells del blat al sac i lligat:

COPA LLIGA I XAMPIONS!!!


Qué gran és el meu equip, hòstia!!!!

Tots som un

Blaugrana al vent un crit valent
tenim un nom que el sap tothom

Julivert, sàlvia, romaní i farigola

Vas a la Fira d'Scarborough?
Julivert, sàlvia, romaní i farigola
Dóna records a una que viu allà
Una vegada va ser el meu amor veritable

Scarborough Fair va ser popularitzada el 1966 per Simon and Garfunkel, però pel que sembla té orígens a Escòcia al segle XVII.

Aquesta cançó de tocs medievals, i que va repetint el nom d'aquestes herbes aromàtiques, és un autèntic antiestrés. Us la poseu, tanqueu els ulls, i per molt nerviosos que esteu, us calmarà i us farà veure les coses d'una altra manera. Què us sembla si l'escoltem tots plegats, demà a quarts de nou del vespre?

Montjuïc, parc temàtic del franquisme

Ahir, per fi, després de 46 anys, es va tancar el museu militar del Castell de Montjuïc, que serà transformat en el Centre Internacional per la Pau de Barcelona. No és que la patranya hipòcrita del centre per la pau superguai jai-julai em desperti cap simpatia, però el museu, que traspuava franquisme pels quatre costats em feia venir urticària.

Alguns historiadors han aprofitat l'esdeveniment d'ahir per mostrar el seu malestar pel fet que es tanqui un museu, que ens agradi o no, mostra una part de la nostra història, i bla, bla, bla. No hi puc estar més d'acord. Els errors de la història s'han de recordar per a que no es repeteixin. Però si ho hem de fer fem-ho ben fet, i no amb un museu de merda amb quatre canons rovellats i quatre maquetes penoses amb soldats de plom que algun militar tronat feia servir per practicar estratègia. Seguim l'exemple del que han fet els alemanys, i convertim el castell en un parc temàtic sobre el franquisme. Reconeixem la nostra història de cap a peus. Fem un museu sobre les atrocitats que es van cometre durant la guerra i la dictadura, mostrem al món el nostre passat amb orgull o vergonya, segons el sentiment de cadascú, i encarem la història recent, que setanta anys després, encara n'hi ha que volen amagar darrera una cortina de vellut arnat.

I de passada, muntem una mega muntanya russa per damunt de Barcelona, des del Castell fins al Quarter del Bruc, on hi podem fer unes carpes d'estiu on es simulin afusellaments al ritme de King África. Fusilarrrrrrrrrrrrrr!

Blues Alive

Ahir la nit vam ser al concert que Gary Moore va oferir a la sala annexa del Sant Jordi, en el marc del Festival de Guitarra de Barcelona. I això és bàsicament el que vam veure: guitarra, molta guitarra.

La nit va començar amb la banda d'Amadeu Casas, que ens van oferir un blues molt lleuger, d'aquell que pots anar sentint durant hores i mai et canses. El teclista, espectacular, va fer les delícies del públic. Van tocar mitja horeta i crec que tots ens vam quedar amb les ganes d'una mica més. Sobretot perquè la colla d'en Moore van trigar ben bé mitja hora en sortir a l'escenari, un cop acabada l'actuació dels teloners.

El concert va començar amb Oh, Pretty Woman, una de les meves preferides, i em vaig espantar. Sonava tot com una enorme bola on no es distingia res, ni tan sols la guitarra d'en Gary. Collons! El tercer concert seguit pel que pago una morterada i sona com el cul. Però no. A mesura que avançava l'actuació, el tècnic de so es va posar les piles i en poca estona va trobar un bon so.

A finals dels 90 vaig tenir una època d'escoltar Gary Moore a totes hores, i el que recordava d'ell era un rock-blues contundent, basat en la guitarra, però recolzat per gairebé una Big Band, amb teclats, percussió, coristes i molts vents. Ahir, però, va sortir a un escenari molt auster acompanyat només de bateria, baix i teclats. Els dos primers excel·lents, el teclista no tant. Amb prou feines si el vam sentir, i en algun moment de l'actuació vam sospitar que s'havia adormit o fins i tot que s'havia mort. Gary Moore és un mestre sobrehumà. Els seus dits corren per les cordes a una velocitat vertiginosa sense el més mínim error, i allarga els temes fins la sacietat. Quan sembla que tot ha acabat, encara es treu de la butxaca una última frase que no esperaves. Ens va oferir tots els seus clàssics, i amb el públic dret, va tornar a l'escenari dues vegades. Només vam trobar a faltar Still Got The Blues, però amb l'entrega que ens va mostrar en les dues hores de recital, li vam ben perdonar.

Vaig fer fotos i vídeos, però el meu mòbil nou tampoc és bo per a això. Així que he buscat imatges d'ahir a la premsa, perquè hi havia un munt de periodistes, però ni l'Avui, ni el Periódico ni la Vanguardia en deien ni una paraula. Ni tan sols el 3/24 en parla. Es veu que tenien la Gemma Ruiz enfeinada amb un espectacle de dansa sobre la música de Serrat i el concert de La Excepción. Collonut.

Que fàcil és tot

Sort en tenim de la tecnologia. Ens ha facilitat la vida quotidiana i ha fet que coses que costaven temps i esforç ara es solucionen en uns segons i de manera senzilla.

I un güevo!!!!!

Tinc un mòbil nou, i segons les instruccions era facilíssim passar els números guardats del vell al nou. He seguit les instruccions fil per randa i sí m'ha passat tots els contactes, però només amb un número per contacte (evidentment ha triat el que li ha donat la gana), amb els noms tallats, sense adreces de mail ni informació sobre empreses o altres dades de la persona. Un company de feina m'ha facilitat un programilla per poder fer els canvis a través de l'ordinador. Segons ell així tot és més còmode i molt ràpid. Quan després de tres intents he aconseguit instal·lar el programa, l'ordinador i el telèfon no es reconeixien. Quan, remenant menús hiperocults del telèfon he aconseguit que es veiessin, el programa es queda penjat a mitja sincronització de dades.

Total, que hauré de tornar a picar els meus contactes un a un i amb les tecles del mòbil. Ui! Què fàcil! Ui! Què còmode!

A la merda, home!

On the night

Un soterrani canalla, ambient caldejat, cares amigues. Un glop d'Estrella per adormir el cuquet dels nervis i arrenquem, primer una mica tensos, poc a poc ens deixem anar. I el rock flueix amb naturalitat, i ens ho passem bé tocant. L'hora i mitja passa depressa, i venen ganes de seguir hores i hores.

Va ser una nit formidable. Gràcies per venir i compartir una bona estona de música amb nosaltres.

www.angelsofmercy.tk
become a fan in facebook

Xiulada en fred

Ha passat gairebé una setmana desde la ja arxifamosa xiulada a l'himne espanyol i als reis d'Espanya, i ara, vist des de la distància i reflexionat en fred ja puc expressar el que penso: Ole, ole i ole!

Ja n'estic fins la punta de la fava que als putos símbols espanyols no se'ls pugui ni bufar a la cara, n'estic fart de riure les gràcies a uns xoriços institucionalitzats que viuen a costa nostra i que, a sobre, estan protegits dels atacs de premsa i ciutadans. Prou! Si la gent està fins els ous d'aquesta monarquia rància i volen xiular, que xiulin, i ben fort, a veure si per fi la societat espanyola s'adona que hi ha una bona part de població antimonàrquica i s'obre per fi un debat sobre aquest tema prohibit.

Per més inri, s'ha criticat Carles Puyol perquè, en recollir la copa, es va situar més amunt que el monarca. Com? Però a quin segle vivim? Al XII? El vassallatge encara està vigent i no ens n'haviem assabentat? Si Puyol té nòvia ha de cedir el dret de cuixa al senyor feudal? Però què som? Éssers humans evolucionats o troglodites?

Si la gent vol expressar la seva opinió xiulant és ben lliure de fer-ho, i si el capità del Barça posa el cul a la cara del Carlanga no passa absolutament res, hòstia!

Bufff! Doncs sort que era en fred!

Cansat

És dilluns i estic més cansat que divendres. I no vegis la setmaneta que m'espera...

Els Angels of Mercy per fi a Barcelona

Mapa de situació

www.angelsofmercy.tk
myspace.com/angelsofmercyband

I si esteu per Mataró aquest diumenge, actuem al Garrofa Rock, durant les festes del barri de Cerdanyola, al Parc de Can Tunyí, a les 20h.

I'm lovin' it

Aquesta genial imatge la volia penjar dilluns i em vaig quedar amb les ganes, però avui: toma, tomA, toMA, tOMA, TOMA!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I ara, concentrats en la Xampions!

P.S. Gràcies Marta, per enviar-me la imatge i per acollir una colla de masclots cridaners a casa teva.

Control de Terra al Major Tom

El glam sempre m'ha tirat una mica enrera. Aquella música un pèl pastelosa, aquells pentinats, aquelles vestimentes estrafalàries de colors estridents, l'ambigüitat sexual per bandera... Però el glam compta amb algunes de les millors composicions musicals de la història del pop-rock. Entre tots destaca David Bowie, que té unes quantes cançons que entraran a l'olimp de la música, i entre aquestes, la meva preferida és Space Oddity. La foscor, tenebrositat i soledat que desprèn em transporta directament a una càpsula a l'espai exterior sense retorn possible, dieu a la meva dona que l'estimo, encara que ella ja ho sap.

Ground Control to Major Tom: take your protein pills and put your helmet on...

Capvespre al riu

Les orenetes volaven damunt el seu cap, caçant els mosquits que en la primera hora d'aquell vespre d'estiu rondaven per damunt l'aigua del riu. Estava absort en els seus pensaments contemplant el paisatge idíl·lic i no la va sentir arribar. Es va espantar quan la va veure aparèixer davant seu. La llum del sol ponent l'enlluernava i només era capaç de veure la silueta esvelta de la noia, i els llargs cabells foscos voleiant al vent. Es va asseure molt a prop seu. Uns ulls foscos i menlancòlics el miraven amb curiositat, i abans que pogués reaccionar, va notar a la boca l'escalfor dels llavis molsuts d'ella, que li regalava una besada llarga i humida. No entenia que estava passant, no sabia qui era aquella dona misteriosa, però aquell petó l'estava hipnotitzant, i no tenia ni esma ni interès en respondre aquelles preguntes. Només pensava en que aquell moment no acabés mai.

Ella es va alçar, i treient-se el lleuger vestit negre, sota el qual no portava més roba, es va endinsar pausadament en l'aigua del riu. Ell seguia estupefacte, sense moure's, però ella es va girar, i amb un moviment del seu dit índex li va demanar que l'acompanyés. Amb la voluntat obnubilada, va obeir, i va anar al seu encontre mentre es desfeia de la roba atropelladament. Es van abraçar dins l'aigua, i la fredor del riu es va esvair així que va penetrar en l'escalfor humida de la noia. Van fer l'amor molt poc a poc, besant-se per tot el cos, jugant, rient, ballant, deixant-se arrossegar pel corrent del riu, nedant abraçats. Després d'una estona que no sabia jutjar si havia estat llarga o curta, les carícies i els moviments es van fer més ràpids i impulsius, i sense crits ni estridències, van arribar plegats a un èxtasi sense fi, i després, van seguir abraçats, petonejant-se amb tendresa dins l'aigua. Van sortir de l'aigua agafats de la mà.

No gosava parlar per no trencar aquell somni fet realitat, i en silenci van tornar a seure a la vora del riu. La noia tenia la pell de gallina, els pits turgents, i un calfred va recórrer el seu cos. Ell li va acostar el vestit i va ajudar-la a posar-se'l. D'una butxaca, en va treure un paquet de Lucky i es va encendre una cigarreta. Ell no fumava, però no li va fer res compartir-la amb ella. El sabor del tabac ros es barrejava amb el gust de la saliva de la jove quan el fum li corria gola avall. Cada cop que es passaven la cigarreta,les puntes dels dits jugaven fent-se pessigolles, que els feien riure i els portaven irremissiblement a un nou petó.

De sobte, li va semblar que es despertava d'un llarg son, i es va adonar que ella no hi era. Estava sol, mullat, completament nu, assegut a l'herba de la vora del riu, la seva roba escampada per la vora, i als seus dits, el vent atiava la brasa rogenca que consumia una circumferència que tancava les paraules lucky strike a l'interior.

Foto: Tony Burch

Post publicat simultàniament a La cuca al cau

Dos noches toledanas

Passar "una noche toledana" és una expressió que vol dir passar mala nit. És el que aquí diriem la nit del lloro, i l'expressió vé més o menys d'aquí. Però vès per on, les meves dues nits toledanes han estat fantàstiques.

He estat en un congrés de la meva matèria laboral, que és molt específica, i em pensava que érem quatre gats, i resulta que a Espanya hi ha centenars de persones que es dediquen al mateix que jo. El contingut del congrés ha estat més aviat fluixet, he après poques coses, però he conegut molta gent, he fet contactes i inicis d'amistat. Si bé el congrés va ser una mica fracàs, el que no va fallar van ser les activitats lúdiques. Ens van oferir esmorzars, cocktails, dinars i sopars espectaculars i una visita turísica nocturna. Vam menjar i beure de collons i ens van tractar de meravella. A més, Toledo m'ha sorprès molt. És una ciutat preciosa carregada d'història.

La primera nit em vaig perdre el partit del Barça, però un assafato del congrés portava uns auriculars amb la ràdio i m'anava informant. Quan es va arribar al minut 45 em va dir: lo siento, chico, esto ya está. I quan ja em començava a fer la idea de la decepció, em va trucar el meu pare i em va alegrar la nit. Vam celebrar-ho a un cigarral, que és una mena de masia antiga rehabilitada com a bar de copes, i vam fer uns gintònics a la fresca. Per cert, temperatures infernals: mínimes de 20 i màximes de 34, i jo que anava preparat per si feia fresca!

La segona nit, després de sopar vam agafar un taxi i ens en vam anar al casc antic de Toledo, on vam beure i ballar fins altes hores de la matinada al Círculo del Arte, una discoteca instal·lada dins una antiga església. Fantàstic. El pitjor, haver d'anar al congrés de nou a les 10 del matí havent dormit tres hores. A la tarda, AVE i cap a Barcelona. L'AVE m'ha encantat. Almenys el sacrifici que han fet, fan i faran els usuaris de rodalies serveix per alguna cosa.

I ja torno a ser aquí, torno a la rutina, però torno amb un pòsit de bones experiències i amb noves amistats a Oviedo, Málaga, Marbella, Villarobledo i Alcoi.



Foto: Rafael Santiago

La gent és idiota

Quantes vegades ens queixem del setge publicitari al que estem sotmesos? Quantes vegades critiquem les trucades a hores intempestives de comercials agressius? Quantes vegades ens preguntem d'on treuen les nostres dades? Dissabte vaig assistir a una recollida massiva de dades per utilitzar en publicitat d'aquest tipus. Al centre comercial Diagonal Mar hi havia muntat aquest xiringuito que veieu a la foto, amb l'excusa de la promoció turística de Dubai, però sospito que el patronat de turisme de Dubai, poc tenia a veure amb la campanya. Es tractava d'un sorteig, gratuït i sense condicions. El premi era a escollir entre conduir aquest mercedakos sense cost durant un any o 15.000 eurus. Només calia omplir una butlleta amb nom, adreça i telèfon. Al costat del camp telèfon un missatge recalcava: "Éste es tu número de la suerte". A la capçalera de la butlleta, una llarga frase en lletra ben petita deia que les dades podien ser usades pels organitzadors de la promoció i per tercers, i que ni el sorteig, ni cap d'aquelles bases es podien recórrer davant de cap tribunal. Per si a algú li podia quedar algun dubte de quina era la fi d'aquell sorteig, a part de les dades personals, en primera línia, hi havia una pregunta: "¿Está usted satisfecho con su factura de la electricidad?". Una hostessa em va animar a omplir la butlleta: -No te gustaria conducir este coche? -. I jo vaig pensar que no canviava la tranquilitat de la meva llar per una probabilitat entre 5.000 de conduir un mercedakos durant un any de merda.

Cadascun del munt d'idiotes que omplien la butlleta com posseïts i la ficaven per l'obertura de la finestreta del cotxe amb l'esperança de conduir-lo, rebran en els propers dies una trucada d'un sudamericà emprenyat que li dirà: - Si cambia usted a Iberdrola le ofressemos un descuento del 20% en su factura durante los tres primeros meses y bla bla bla... -. I el subjecte en qüestió penjarà disgustat el telèfon dient: -Qué pesats! D'on deuen haver tret les meves dades!?-. Definitivament la gent és idiota.

La piconadora

El Madrid va fer el joc que fa sempre: jugades per la banda buscant la centrada i jugades a pilota parada que li donen dos o tres gols i parades magistrals de Casillas. Aquesta fórmula els ha donat resultat jornada rere jornada. Però dissabte amb això no n'hi va haver prou. Dissabte es van trobar al davant una piconadora que els passava pel damunt sense descans, creant joc, i a sobre, creant un joc espectacular, movent la pilota constantment, des de la defensa fins a les puntes. Onze jugadors en estat de gràcia van torejar a un Madrid que es començava a creure que encara podia guanyar una lliga que és blaugrana de cap a peus. Dissabte vaig veure el millor futbol que he vist mai. Si el futbol ha de divertir, ha de fer vibrar, ha de ser ràpid, el Barça, dissabte, ens va ensenyar com s'ha de jugar a futbol.

I tot i tenir aquest equip meravellós, dimecres haurem de tornar a patir, perquè tindrem davant una altra piconadora. Amb un altre estil, sí, però una piconadora. I el que em fa més por és l'estratega que hi ha assegut a la banqueta. I hauríem d'estar tranquils, perquè jugant com dissabte podem guanyar qui sigui, però cada dia no és diumenge, i com diu el míster, cal tocar de peus a terra, així que anem a Londres predisposats a patir. I jo, de moment, pel que pateixo és per si veuré el partit. Seré a Toledo. M'hauré de buscar alguna penya blaugrana per poder veure el partit sense risc de ser linxat. Algú en coneix cap?