Propera parada, Catalunya

Les negociacions han acabat, i Patxi López serà Lehendakari. Els sociates han aconseguit que els populars s'abstinguin de tocar massa els collons i de presentar o recolzar mocions de censura, i a canvi, obtindran la presidència de la cambra, ostentada per una senyora que no sap parlar euskera i la lliure elecció de llengua per part dels pares a les escoles basques.

La situació i les característiques són molt diferents aquí que a Euskadi, però la notícia m'ha fet pensar si aquest model no es podria repetir a Catalunya, amb un PSC cada cop més PSOE i amb un PP amb ànsies de poder a Catalunya i amb ganes de rascar la crosta nacionalista que ho cobreix tot. Us ho imagineu? En Montilla està més cremat que la pipa d'un indi, així que tindriem a la presidència de la Generalitat a en Zaragoza o a la pseudofibromiàlgica. De Presidenta del Parlament a l'Ali, amb la seva oratòria sobreactuada. No sé si Ciutadans o hipotèticament UPyD participarien a l'acord, però amb això de l'elecció de llengua a les escoles, com a mínim, tindrien motius per ballar una sardana, una que tingui la lletra en castellà, això sí.

Passo de llarg

En anglès, Skip vol dir passar de llarg. També és el nom d'una famosa marca de detergents. Utilitzant, un cop més, la suposada protecció del medi ambient com a excusa per vendre'ns la moto, els senyors d'skip ens diuen que han aconseguit un detergent molt més efectiu i molt més concentrat, que amb molt poca quantitat renta la mateixa roba que els altres. I per posar èmfasi en aquesta minimització comercialitzen el seu producte en un envàs més petit. Aprofitant aquesta reducció de producte ens volen vendre que si compres aquest sabó seràs molt bo amb el medi ambient, perquè com tot és més petit, abocarem menys envasos residuals al medi ambient.

Com diria el benvolgut Palomino: MENTIRA!!!!

El principi físic (i de sentit comú) de la superfície específica ens diu que quan més gran és un envàs, menys quantitat relativa de plàstic es necessita per fer-lo. És a dir, que amb poc més envàs podem contenir molta més quantitat de producte. Així que si les empreses volen protegir el medi ambient, disminuïnt la quantitat de plàstic residual, el que han de fer és augmentar el volum dels seus envasos, no reduir-lo.

Està molt bé que es senyors d'Skip hagin reduït la quantitat necessària de detergent, però si volen utilitzar la protecció ambiental com a reclam publicitari, que primer siguin coherents i facin envasos més grans. Mentre no sigui així, jo, seguiré passant de llarg.

Every sperm is sacred

En aquests dies, en què uns senyors amb faldilles ens recorden que posar-se un condó és un crim pitjor que l'assassinat, la violació o la pederàstia, us deixo aquest bonic número músical dels Monty Phyton, en què un pare de família catòlic explica als seus aproximadament 235 fills perquè mai han utilitzat cap mètode anticonceptiu.

És extret de la peli Monty Phyton's meaning of life, traduïda aquí com El sentido de la vida. Són esquetxos curts on es parodien de manera àcida, i a vegades un pèl dura, els moments clau de la vida humana. Si us va agradar La vida de Brian, no us podeu perdre aquesta.

Apa! Bon cap de setmana.

El dolent de la pel·lícula

Al món hi ha molta gent dolenta, i el cinema, des de sempre, els ha retratat amb més o menys fortuna. El cel·luloide ha aconseguit mostrar-nos els dolents des de la prespectiva de persones, i a vegades, de persones extraordinàries. Tots ens hem descobert sentint admiració pel lladre de bancs, complicitat amb el terrorista, simpatia per l'estafador, curiositat pel mafiós o fascinació pel psicòpata assassí en sèrie. Però hi ha certs dolents que sempre són dolents i que, fins i tot en la ficció, volem lluny de les nostres ments. Un d'ells és el policia corrupte. Aquella persona que té la missió de protegir-nos però s'aprofita de la seva posició per omplir la seva butxaca mitjançant l'obertura de forats en la xarxa que ens protegeix dels malfactors, és el blanc de tots els odis, al cine i també a la realitat.

Doncs la realitat ens acaba de lliurar un malo malísimo. Un indesitjable que, parant la mà, permetia (pressumptament) que dones estrangeres fossin portades ilegalment a Catalunya, fossin comprades i venudes, fossin explotades i fossin víctimes de la forma moderna de l'esclavatge. Un cabronàs que hauria de ser exposat a la plaça del poble per escarni de tothom. Miri'n senyors! Aquest home és la imatge del mal. Caram! Quina imatge periodística! Una clàssica notícia de primera plana. I, en canvi, què tenim? Un petit requadre a les portades, un article a la pàgina 10, l'última notícia del TN...

D'acord que uns policies amb armadura estomacant canalla hipiosa és una imatge més impactant, però després d'una setmana, potser ja comença a haver-n'hi prou, no? O és que hi ha alguna mà negra que potencia la lapidació dels mossos d'esquadra i protegeix la dignitat de la policia nacional?

Operació sofà

Quan ens vam emancipar vam comprar un dels mobles més importants de la casa, el sofà, a l'IKEA. Ens va sortir molt bé de preu, i vam pensar que si durava poc ja el canviaríem. Ha durat set anys, i ens ha donat moltes tardes de glòria fent la siesta mentre vèiem algun peliculón d'Antena 3. Fa un temps se li va trencar una pota del darrera, i vam decidir treure l'altra pota per equilibrar-lo. Això, juntament amb que les molles començaven a estar cardades, li va donar una inclinació cap enrera un pèl exagerada. Quan els convidats que venien a casa van començar a preguntar a quina hora despegava l'avió, vam decidir que era hora de jubilar-lo i comprar un sofà de debò.

Fa cosa d'un mes el vam triar i vam dir a la botiga que tinguessin en compte que vivim en un tercer sense ascensor i amb una escala estreta. - Uy, no te preocupes! Hemos llevado sofás a sitios queeeeeee....-.

Dilluns de la setmana passada em van trucar per dir que venien dimecres. Els vaig tornar a recordar la dificultat de la situació. - Ah! No te preocupes, los transportistas están acostumbrados -. Els transportistes van venir puntuals, vaig veure per la finestra com carregaven el sofà i el van entrar per la porteria. Als cinc minuts tornaven a picar l'intèrfon. - Oye, que er sofá no pasa por la ejcalera. Hay biga pa corgá polea. Vamo por la polea y vorvemo en un rato -. Vaja. Ja tenia el xou muntat. Al cap d'una estona van tornar a picar. - Oye! Puedej bajá un momento? -. Mau! Això no pinta bé. Em van explicar que hi havia uns cables de corrent que passaven molt a prop de la paret i el sofà hi podia xocar, i que no podien pujar-lo amb la politja. - Tendremoj que avisá a una grua. Ya te avisarán de la tienda -. Colloooooooooons. Divendres em van trucar. - Oye! Que no podemos venir hasta el lunes porqué el permiso del Ayuntamiento para cortar la calle hay que pedirlo con 48 horas de antelación -. Benvinguts al xou del sofà.

Dilluns van tornar a ser puntuals. I no va caldre tallar tot el carrer. Només un carril i la vorera. Això sí, vaig tenir el veïnat entretingut una estoneta. Ja desitjo que arribi el cap de setmana per fer una migdiada com Déu mana a la salut dels de la tienda, el tranjportijta, el gruijta, i a la nostra, és clar.

Compàs d'espera

Estàvem preparats per un procés llarg i difícil, però el que no esperàvem era que ens l'allarguessin encara més. Els psicòlegs ens diuen que no ha passat prou temps des de que vam saber que els nostres fills no serien sang de la nostra sang. No que no estiguem preparats, ni que no ens haguem fet a la idea, ni que no haguem superat el trauma. Que no ha passat prou temps. Suposo que és més fàcil cenyir-se als cànons que dicta la psicologia enlloc de perdre el temps avaluant les persones, i a sobre s'asseguren la justificació en cas d'error.

Malgrat tot, hem decidit aparcar les acrituds i fer-los cas. Ens esperarem amb tota la calma del món i aprofitarem aquests tres mesos per relaxar-nos una mica i deixar fluir pensaments i emocions. I vés a saber, potser ens va bé i tot.

Pèls a la llengua

Fa uns dies, gràcies a aquest post de Les dones no som (tan) complicades, un bloc que us recomano, vaig descobrir Con pelos en la lengua. Es tracta de tres sèries emeses exclusivament per internet, on en episodis d'aproximadament tres minuts, tres personatges ens expliquen les seves experiències amb el sexe. La Cris és verge i intenta, amb poc èxit, deixar de ser-ho. En Marcos és gai, no para de follar i ha decidit, també amb poc èxit, fer una treva sexual. I en Pablo, que quan tenia catorze anys va ser violat en un lavabo de l'institut per dues companyes de classe, i des de llavors, no ha aconseguit viure el sexe amb normalitat: vaja, que no es menja un torrat. Tot això, respatllat per una colla de secundaris que van apareixent per donar les seves opinions sobre el que diuen els protagonistes.

Us recomano que no veieu els capítols d'un personatge seguits, sinó que aneu veient per ordre però dels tres personatges, perquè tan les històries principals com les dels secundaris, es van entrecreuant.

Un gran descobriment. Tot just ha acabat la primera temporada i ja anuncien la segona. L'espero amb candeletes. Ja em direu si us agrada.

Alguna cosa no rutlla

Les crues imatges dels darrers dies fan pensar. El primer que ve al cap són imatges d'altres èpoques, en blanc i negre, i sobretot en gris.

Tinc clar que entre els estudiants s'hi barregen els paràsits oportunistes que a cada manifestació amb certa conflictivitat que es dóna a la ciutat apareixen per enfrontar-se a la policia, que alguns tenen més de cantamanyanes que d'estudiants, però també hi ha gent amb unes idees molt clares que tenen el dret de defensar fins als límits de la democràcia. No vull entrar a valorar si les motivacions dels estudiants són vàlides o no, però el que està clar és que siguin quines siguin les seves opinions, tinguin raó o no, la manera de rebatre-les no ha de ser aquesta. El Rector de la Universitat s'ho ha de pensar molt més abans de deixar entrar la policia, i la policia ha d'administrar millor el seu monopoli de la violència legal.

En qualsevol cas, si la policia ha d'usar aquesta violència bàrbara, contra els manifestants i contra periodistes clarament identificats, hi ha alguna cosa que no rutlla. I no n'hi ha prou amb l'informe policial exhaustiu que ha promès en Saura. El que cal és una anàlisi profunda, no dels fets d'aquesta setmana, sinó del funcionament d'aquesta policia opressora i violenta, que poc a poc va grisejant, i que va estar a punt de convertir la Comissaria de Les Corts en una nova Via Laietana. Potser finalment els que, quan era director del Servei Català del Trànsit, ja pensàvem que Rafael Olmos era un inepte, veurem la nostra opinió corroborada, ara que és Director General de la Policia.

En resum, aquests fets embruten la nostra democràcia i la nostra societat, i hem de fer el que sigui per evitar que es tornin a repetir. Que la feina dels estudiants no és només estudiar. També és generar debat, remoure els fonaments de la societat i qüestionar els sistemes establerts, i aquesta és una funció que se'ls ha de permetre exercir.

Foto: Carles Ribas (El País)

Un finlandès nascut al Congo

Us presento el videoclip d'"Un finlandès nascut al Congo" d'Estanislau Verdet. Fixeu-vos-hi bé. Potser hi trobareu algun llamàntol que us sona.

Si teniu dificultats per veure el vídeo cliqueu aquí

Col·laboració amb el joc literari número 100

El blog Tens un racó dalt del món organitza tots els dimecres els jocs literaris. Com qui no vol la cosa, avui arriba al joc literari número 100. I per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

"Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell".

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

Es tracta d'una de les novel·les més cèl·lebres d'un autor estranger, que va escriure en una llengua estrangera, però va tenir una estreta relació amb Catalunya

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Jesús Ma Tibau (l'autor del blog) dedicat.

Per evitar que ningú doni la resposta i esguerri el joc, excepcionalment no es podran fer comentaris a aquest post.

Solució:

El llibre en qüestió és 1984, de George Orwell

Odiosa i inútil

L'avortament és una putada. Sobretot pel fetus, que se'n porta la pitjor part, però també per la mare, que sempre portarà al damunt aquell fill que va deixar morir. L'Església catòlica encara té una gran influència sobre la infància i sobre la joventut, tan en els milers d'escoles catòliques com en els milers d'esplais catòlics que hi ha a Espanya. Si enlloc de continuar alimentant el jovent exultant d'hormones amb pors, culpabilitats, infundis i mites propis de l'inquisició de l'edat mitjana, esmercessin els seus esforços en ensenyar a aquests joves una sexualitat oberta, sana i segura, molts avortaments no arribarien a produir-se, i no caldria que fessin campanyes odioses i inútils com la que acaben de presentar.

Dilluns maníac

Per començar el dilluns amb energia un Manic Monday en acústic, amb catifa, amb llar de foc i amb unes Bangles guapíssimes.

Tornen els Angels

Tornen els Angels of Mercy.

Amb nous temes, amb nous músics,

però amb l'esperit Dire Straits de sempre.

Angels of Mercy
Dire Straits Tribute Band

Diumenge, 22 de març de 2009
19:00 hores

La Bombeta
Mollet del Vallès

Com arribar-hi

La millor defensa és un bon atac

Atac arrollador que no permet que es notin les mancances en defensa. Em sembla un plantejament futbolístic fantàstic, i és el que va fer el Barça ahir. Quatre gols en quaranta minuts, i feina feta. Dos gols d'Henry demostrant com s'ha de trencar el fora de joc, un gol de màgia de Messi i un gol d'audàcia d'Eto'o, que per fi va trencar la seva negació al gol. En tres ocasions que va tenir l'Olympique entre el final de la primera i l'inici de la segona part ens van colar dos gols, i durant una estona ens van tenir patint, però l'equip de seguida es va centrar i una defensa molt sòlida, comandada per un Piqué esplèndid, va aniquilar les pretensions de remuntada dels francesos. Tots els que estàvem veient el partit necessitàvem un colofó abans d'acabar el partit, i aquest va arribar amb un molt ben treballat gol de Keita.

Si algú no va poder veure el partit, en el vídeo té un resum del més important en tres minuts, i a sobre, amb musiqueta new age. I ara, a creuar els dits per al sorteig, i a patir un altre cop.

La Susi està deprimida, i jo en començo a estar fart

La Susi és l'elefanta del zoo de Barcelona. Va arribar al zoo el 2002, on ja hi havia una elefanta, l'Alícia, que es va erigir en femella dominant, una figura molt important en l'estructura social matriarcal dels elefants. Però l'any passat l'Alícia va morir i la Susi es va quedar sola. Desde llavors està deprimida, té actituds pròpies de l'ansietat i menja compulsivament tot el que troba a terra, tot el que alguns visitants imbècils li llencen i els seus propis excrements, la qual cosa també li comporta problemes intestinals.

Des de fa ja uns mesos l'associació animalista (?) Libera! fa una campanya per alliberar la Susi. Ha instat a les escoles a no visitar el zoo i a la gent en general que enviï cartes als diaris per promoure la campanya. Fa dies que m'ho miro de reüll, però en una carta d'avui al 20 minutos, una tal Maria Antònia demana que tornin la Susi a la sabana africana, i he dit prou.

La Susi, a la sabana africana, o en un règim de semillibertat amb altres elefants, no duraria ni cinc minuts. De fet, dubto que la Susi sobrevisqués al trasllat. El que cal fer amb la Susi és cuidar-la i ajudar-la mentre visqui, i insto als de Libera! que vagin al zoo quan els cuidadors estan amb la Susi. L'afecte i l'atenció que li donen, amb carícies, fent-la passejar i parlant-li a cau d'orella, no la donen molts pares als seus fills. Enlloc de demanar a les escoles de no anar al zoo, haurien de veure que la més que educativa visita al zoo contribueix a que els nens comprenguin la natura i que en un futur utòpic els zoos ja no siguin necessaris. I enlloc de cridar la gent a escriure cartes als diaris haurien de cridar la gent a enfrontar-se als subnormals que llencen llaminadures, patates fregides i fins i tot plàstics i coses incomestibles a la Susi i a tots els altres animals del zoo.

Potser que abans de llençar campanyes com aquesta i alarmar l'opinió pública féssim servir una mica el cervell, i no poséssim entre l'espasa i la paret el zoo dient tonteries. A mi també m'agradaria que els zoos no existissin, però malauradament són necessaris i fan unes funcions imprescindibles en la merda de món que tenim. I el zoo de Barcelona, tot i no haver-se modernitzat del tot i tenir unes instal·lacions escasses, segueix sent reconegut com dels millors d'Europa. Potser que enlloc de posar pals a les rodes, comencem a treballar per millorar-lo com es mereix.

Foto: Jordi Pujadas

El trio calavera

Ahir va fer un any de la reelecció de José Luís Rodríguez Zapatero, i com a provincians garrulos que som, tots els portaveus del Parlament van comparèixer per fer-ne una valoració. L'Iceta va fer el seu paperot habitual: ZP és collonut, ha fet una feina fantàstica en aquests temps de crisi, nosaltres(*) li donem suport perquè creiem que és el millor per Catalunya, bla, bla , bla. Perfecte, és el que li toca dir.

(*)Nosaltres vol dir el PSC, que ni tan sols ells es creuen que el PSC existeix i s'han d'anar autoreforçant constantment, perquè el PSC són en Castells, la Tura, en Nadal i quatre arreplegats més. La resta són del PSOE.

Els que em reventen són els altres dos, en Ridao i l'Herrera. Que si només transmet pessimisme, que si no dóna solucions a la crisi, que si encara no ens ha donat el finançament, que si Catalunya segueix sent a la segona fila,... Val, d'acord en tot, però llavors, què collons foten donant-li suport tan a Madrid com a Catalunya? Si tan malament ho fa i tan en contra hi estan tenen dos opcions: o des de la seva posició d'aliats polítics el collen per obtenir el que volen, o deixen de donar-li suport i que s'apanyi solet (ei! I qui diu ZP diu Montilla). Si no volen seguir cap de les dues opcions, que segueixin xuclant de la mamella del poder, però al menys, que no siguin cínics i s'estiguin calladets, cony!

Pixar agulles

He tingut un cap de setmana distret. Vaig començar dissabte al matí amb una pressió estranya als baixos. Com si m'estigués pixant, però no ben bé. No va ser fins a la tarda que vaig començar a pixar cada mitja hora i veient les estrelles. Us asseguro que el símil de pixar agulles és d'allò més encertat. Després d'una nit de febre i doloroses visites a Can Roca, el diumenge al matí vaig anar al CAP. Em van fer pixar a un pot, i vistes allà, les meves excrecions tenien el color del whisky de malta. Una tira reactiva va confirmar les meves sospites: infecció d'orina. Després de la primera pastilla d'antibiòtics i d'atiborrar-me d'aigua vaig començar a millorar ràpidament, i avui que és dilluns ja estic en plena forma per tornar a treballar. Collonut.

Suposo que us preguntareu a què ve la foto. Doncs a que he posat "Urinary tract infection" al Google images i m'ha sortit això, i com que m'ha fet gràcia he decidit usar-la per il·lustrar el post. Coses del Google... i meves, clar.

Sofrologia

Corria el mes de juliol de 1995 i vaig anar de vacances amb una colla d'amics als Pirineus Aragonesos. A la Vall d'Ordesa vam pujar a la cascada de la Cua de Cavall, i un cop allà, vam decidir continuar pujant per fer nit al refugi de Goritz. L'ascensió va ser esgotadora, però un cop dalt, vam poder veure aquesta imatge. La vall glacial d'Ordesa en tot el seu esplendor. Fins aquell moment era el paisatge que més m'havia impressionat. Encara ara, catorze anys després (si nens, sí, catorze anys!), en moments de tensió, d'estrés, o de voler-ho engegar tot a la merda, tanco els ulls i em transporto a aquest indret. Veig la vall als meus peus, sento l'aire fresc i l'escalfor del sol de tarda a la muntanya per tot el cos. Quan torno a obrir els ulls, ho veig tot d'una altra manera i puc arrencar de nou per afrontar els maldecaps.

I vosaltres? Teniu alguna imatge gravada al cap que us doni forces?

Per boques!

Carai quin enginy!

Llegeixo al 20 minutos (el millor diari del món) un breu que passa gairebé desapercebut i diu així:

"Faltan incineradoras. En Catalunya se recicla el 34% de los residuos, pero las plantas de tratamiento estan casi saturadas, por lo que, el año que viene, se prevé que haya cerca de un millón de toneladas que no se puedan reciclar. Por eso, los ingenieros industriales avisaron ayer que es urgente construir incineradoras."

Deixant a banda que la redacció, el rigor periodístic i les referències de la notícia són pèssims, el contingut és, simplement indignant. Les plantes de reciclatge estan saturades, les plantes incineradores estan saturades, els abocadors estan saturats, el volum de residus generats creix incansablement any rera any, i la solució dels enginyers industrials (no sé quins, perquè la notícia no ho diu) és construir incineradores amb urgència. Bravo. Amb dos collons.

No estic en contra de la incineració. Les incineradores són necessàries. Hi ha una part dels residus que no es poden reciclar i la incineració és una bona forma de reduir-ne el volum de residus que s'aboca (no de desfer-nos-en, perquè el que es crema genera gasos que passen a l'atmosfera i cendres que van als abocadors de residus especials), a més produïnt energia elèctrica (un altre dia ja rajaré de la generació d'electricitat a les incineradores i dels efectes dels gasos que es generen).

El que passa és que les incineradores i els abocadors haurien de ser un últim recurs per dipositar tot allò amb que no hem pogut fer res més i no pas el nostre recurs fonamental. Aquests enginyers industrials desconeguts potser haurien de fer d'enginyers de veritat i enginyar-se formes de reduïr el volum de residus que es generen, creant envasos i embalatges menys voluminosos i reutilitzables, enlloc de buscar-se feina fàcil a curt termini que ja està inventada i només s'ha de reproduir.

Perdoneu que col·loqui la falca ecologista que em surt de tant en tant, però és que si les ments pensants del país tenen aquestes prioritats, anem apanyats.

Sempre amb el Barça? Sempre amb la pela!

Quan es guanya de pallissa un partit rera un altre torna el dream team, el Barça meravella el món, un equip com aquest no s'havia vist mai i ho guanyarem tot, tot i tot. Quan després de no perdre un sol partit en vint-i-tres jornades, se'n perden dos de seguits, hi ha crisi, s'han de buscar solucions, s'han de rellevar jugadors, el porter és insegur, i tot és una merda.

La premsa esportiva té un únic objectiu: vendre diaris. Em sembla bé. És el seu negoci. Però resulta que quan l'equip va bé utilitzen l'eufòria desmesurada i el barcelonisme exacerbat per vendre diaris, i quan l'equip patina el més mínim es passen al derrotisme més absolut i a l'estripar carnets i despatxar jugadors, entrenadors, directius i el que calgui. Tan una actitud, com sobretot l'altra, no fan més que desestabilitzar l'equip i empenye'l cap al precipici. Aquell dia del famós "Al loro!" en Laporta havia begut massa vi, però va dir unes veritats com temples. Aquesta gentussa no són barcelonistes ni són res, i si no anéssin de fanàtics culés no vendrien ni un diari.

Per més hipocresia, van de culés i catalans i tota la perafernàlia, i segueixen publicant en la lengua del imperio, no fos cas que perdéssin algun lector que no entén el català

Com que, a més, són tan aficionats a entaforar als lectors borregos el mechandising del barça més inversemblant, podrien fer el vibrador del Barça, a mida real d'Henry, que es veu que va ben servit, i ficar-se'l allà on jo em sé. Si teniu dos dits de front, deixeu de comprar aquesta porqueria que utilitza la vostra passió per un equip per forrar-se de bitllets, i per no fer, no el llegiu ni al bar.

Fins sempre

Se'n va un actor. Se'n va un guionista. Se'n va el rei del monòleg, el rei de l'onomatopeia. Se'n va una veu profunda. Se'n va un somriure fàcil. Se'n va un viatger. Se'n va una ment oberta. Se'n va un cap que bullia de pensaments polítics, però sense cap lligam polític. Se'n va un ésser histriònic i controvertit. Se'n va algú a qui li bufava de canto la correcció política i deia el que pensava sense embuts. Se'n va un home dels que marquen la història. Se'n va Rubianes. Fins sempre.