La monarquia és a punt de caure

Hòstia, com m'agradaria posar aquest títol i que fos veritat! Bon cap de setmana republicà!

Fruiteries sense fruita?

Heu vist mai fruiteries sense fruita? O carnisseries sense carn? O sabateries sense sabates? etc.? Oi que no? Oi que si deixéssin de tenir el producte que venen seria absurd? Doncs hi ha un negoci on això passa. És la cosa més habitual del món trobar sucursals bancàries sense diners. Ja m'ha passat vàries vegades. Quan intentes retirar una quantitat superior a 1.000€, no en tenen. Has d'anar-hi un dia abans per avisar. El més fort de tot és que la sucursal bancària no ven diners, sinó que guarda diners, els meus diners! I si jo necessito els meus diners avui, perquè m'he d'esperar a demà? Són meus i els necessito avui, collons! Sempre et donen l'altra opció, és clar. "Fés un taló". I un güevo! Per a que em fotin l'1% de comissió!

Això em va passar l'altre dia, i com que no vaig obtenir el que necessitava, me'n vaig anar a una altra entitat amb la que treballo. Vaig tenir els meus diners en menys de cinc minuts. Un cop vaig tenir el que necessitava vaig tornar al primer banc i els vaig dir que em preparessin gairebé tot el que hi tenia per al cap de dos dies (no fos que s'estresséssin), i no vaig anul·lar el compte perquè els molt cabrons tenen la meva hipoteca. A la merda els putos bancs dels collons home! Un bon cop de mall a tots!

Cerca ecològica

Quants cops al dia feu una cerca amb el Google? Multipliqueu-ho pels milions d'internautes i us sortirà un número que mareja de tantes xifres. La ONG Aquaverde, que treballa per la conservació de l'Amazònia, ha signat un acord amb Google per crear Ecoogler. Un nou cercador que utilitza el motor de Google i per tant és igual d'eficaç, però amb la peculiaritat de que cada cerca que s'hi fa es representa amb una fulla d'arbre. Cada 10.000 fulles és un nou arbre que Aquaverde replantarà a l'Amazònia. Hores d'ara porten gairebé 1.700 arbres. Feu les cerques amb l'Ecoogler i reforestareu el planeta. Va! Clint! T'estic esperant!

Ecoogler

Gràcies Di!

I me n'emporto una

Fa uns dies el company Zinc Piritione va organitzar un recompte de lectors del seu bloc. Comptar lectors i visites cada cop és més complicat, sobretot per l'ús dels RSS. Així que, menjat per la curiositat i copiant-me vilment el post, inicio el recompte de lectors de la cullerada. És també l'oportunitat dels que em llegiu a diari i no foteu mai cullerada d'estrenar-vos com a comentadors. Marta, Sílvia, Agustí, David, i altres que no se o no conec, aquesta és la vostra.

Apa, comencem a comptar. I me n'emporto una.

Recuperant l'alè

Uf! Encara estic recuperant l'alè! Ahir al vespre vaig anar al cine. Vaig veure Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. Sentireu crítiques de tot tipus. Que el Harrison Ford ja no està per segons què, que és més del mateix, que potser no calia, i mil coses més. Val. Fins i tot pot ser que tinguin raó. L'únic que sé és que vaig estar aferrat als braços de la butaca del minut zero al cent vint-i-cinc, que vaig tornar a ser nen durant dues hores, que la fotografia és extraordinària i els efectes especials encara més, que el guió et porta d'una punta a l'altra del món, que relata fets històrics i fins i tot s'atreveix a criticar-los, que està plena d'homenatges a clàssics del cine, que la música està ressuada, però està col·locada magistralment a les escenes i sembla nova, i que Harrison Ford estarà vell, però és millor actor i millor Indiana Jones ara que fa trenta anys.

Uf! Que sí! Que encara estic recuperant l'alè! Si us van agradar les tres entregues anteriors o si us van les pelis d'aventures, no ho dubteu ni un moment, us agradarà. Si creieu que el cine comercial farcit d'efectes especials és un trunyu, no us agradarà gens, però qui sap, potser canvieu d'opinió.

Guerra amb Turquia

Notícia d'última hora que acaba d'arribar a la nostra redacció: Per motius que encara no es coneixen, i després d'un sopar al Palau Presidencial d'Ankara on assistia l'ambaixador espanyol, Turquia ha declarat la guerra a Espanya.

Nota: el fotoxof és una eina collonuda, però no es pot fer sevir amb presses... Ah! i bon cap de setmana

Aquest tio és merengue

Ahir vaig veure la final de la Xampions. Uah! Quin partidàs! Vaig disfrutar com un enano. Les meves simpaties eren pel Manchester, sobretot perquè el Chelsea continua sent un rival mític del Barça a Europa, i perquè aquest model de "milionari compra club de merda i hi posa pasta fins que el fa campió d'Europa" no m'agrada gens ni mica. Bé, tornant al que anàvem. Un dels jugadors clau del partit d'ahir va ser Cristiano Ronaldo. Com juga el cabró! Quins esprints! Quins dribblings! Quin olfacte de gol! Però quina ràbia fot el tio... Fot tanta ràbia que potser hasta fa més ràbia que Guti.

Ja he dit que ahir anava a favor del United, però quan el nen maco aquest va fallar el penal, i la resta de jugadors marcaven el seu, i li veies aquella cara de "ai ai ai que perdrem per culpa meva", vaig desitjar per un moment que guanyés el Chelsea. Al final, una relliscada de Terry i un paradón de Van der Saar (amb un xut de merda d'Anelka) li van salvar la vida. Encara deu estar volant del pes que li van treure de sobre!

Ara, els pamflets de propaganda del Barça i el MadriT diuen que els dos clubs s'estan dispuntant quin dels dos se'l queda, per molt bo que sigui, prefereixo que el fitxi el MadriT. Les seves actituds són les pròpies d'un merengue. Si el poseu en una foto entre Guti i Sergio Ramos, no desentona gens ni gota. I paro que ja m'està entrant l'urticària.

La classe dels porquets

Hi ha via una vegada un nen que es deia Alberto. Anava cada dia a l'escola i sempre estava molt atent a classe i es portava molt bé per aprendre molt i ser un home de profit. Mirava de portar sempre la bata de ratlles blaves i grises amb els punys i el coll blaus, ben neta i ben posada. Anava a la classe dels porquets i tenia una colla d'amics amb els que jugava i parlava durant les estones d'esbarjo: l'Ángel, l'Eduardo, en Mariano i l'Esperanza. A l'Alberto no li agradava gaire la manera de jugar que tenien els seus amics, però eren els seus amics i se'ls estimava.

A l'inici d'aquell curs, la senyoreta Consti els va dir que s'havia d'escollir un delegat per a la classe dels porquets. En Mariano, que sempre havia volgut representar els seus companys de classe va dir de seguida que es presentava, i va demanar ajut als seus amics. Tots li van dir que sí, però mentre l'Esperanza, l'Eduardo i l'Ángel deien a en Mariano que el més important era que la classe estigués unida, amb tots els companys de classe ben juntets i anant tots a una, l'Alberto, deia que sí, que això estava bé, però que per poder estar units, els companys de classe havien d'estar contents, estar còmodes a l'aula i a l'escola, i que llavors tota la resta vindria sola. Com que a l'hora de cridar, a l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no els guanyava ningú, en Mariano els va acabar fent cas, i tots quatre van deixar l'Alberto de banda i el tenien sempre marginat en un racó.

Va arribar el dia de triar el delegat, i als nens i nenes de la classe dels porquets, no els va agradar gaire com en Mariano havia tractat l'Alberto, i estaven farts dels crits de l'Esperanza amb aquella tonteria de la unitat de la classe. L'Ángel no parava de dir mentides i l'Eduardo es va apoderar, sense dir-ho a ningú, del joc de construccions de l'estanteria de l'aula. Així que finalment, el delegat de la classe dels porquets va ser un nen que es deia José Luis.

Després d'aquell dia en Mariano, l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no paraven de barallar-se, donant-se les culpes els uns als altres del que havia passat. Però en Mariano volia ser delegat fós com fós, i ja planificava la tria de l'any següent. Va pensar que potser l'Alberto tenia raó, així que va enviar a prendre vent els altres tres, va convèncer una nena que es deia Soraya i que parlava molt bé, i va demanar-li a l'Alberto que tornés a ser el seu amic. L'Alberto, enlloc d'enviar en Mariano a fer punyetes, li va dir que vale, que tornaven a ser amics i que l'ajudaria a ser delegat l'any següent.

La senyoreta Consti, que s'ho mirava amb atenció des de fora, va pensar per a ella: ai Alberto! t'hauria de fotre un calbot per burro, però ja te'l donarà la vida.

La frase de l'any

No em pregunteu per què, però mai havia vist les notícies de La Sexta. Dissabte al vespre, fent zàpping, hi vaig anar a parar i m'hi vaig quedar. Un informatiu d'allò més normalet, amb tendències més aviat sociates. El millor de tot arribava al final, amb la previsió del temps. Aquest xicot de la foto es diu Javier Gómez, és l'home del temps de La Sexta, i va obrir l'informatiu amb la frase de l'any. Quan la vaig sentir em van caure els ous a terra i em vaig alçar, tot fent-li una reverència.

Per més que he buscat al Tubo, no he trobat el tall de dissabte al vespre, però això m'ha permès saber que el paio aquest és un autèntic showman, i que la lia de tant en tant. És igual. No tenim vídeo però us transcric la frase, i us demano una ovació, perquè calen dos collons per dir aquesta gran veritat per la tele.

"Si a Dios le gustasen los disfraces que les ponen a sus hijos para hacer la comunión, hoy no hubiese llovido. Sin embargo, nos ha cruzado una borrasca...".

No al transvasament

Ja ho veieu companys, jo també dic no al transvasament des de l'Ebre. El problema que tenim amb l'aigua a l'Àrea Metropolitana de Barcelona vé de molt lluny, de fa més de vint anys. L'escassedat que tenim ara es veia a venir, però els Governs de Convergència van preferir no fer res per justificar el transvasament des del Roina que tan els agrada, i els Governs tripartits, simplement han estat inoperants.

És a dir que el que ens passa ara és un cúmul de cagades del passat. Val. Això ja ho tenim. No es pot arreglar ara de cop. Així que quan arriba la crisi i al Govern li entren les cagarrines, ens volen muntar una tuberia que ve des de l'Ebre. I ens ho creiem. Bé els de les terres de l'Ebre senten fortor de fems, però també s'ho creuen. Però som a la primavera. A l'abril aigües mil, pel maig cada dia un raig i qui dia passa any empeny. I resulta que els embassaments es revifen. No n'hi ha per tirar coets, però en tenim prou fins la tardor, una estació pluviomètricament potent al nostre país. I els nostres governants han retirat el projecte d'urgència de la canonada? Noooooo.

Senyors, que no ens mamem el dit. El Govern es pensava que la sequera li duraria més, i un cop construïda la canonada, ja la tenim allà, i si enlloc de temporal es converteix en definitiu, els quatre pringats del sud es queixaran, però el que està fet, fet està. I això no va així. La manifestació d'ahir a Amposta és un acte de coherència amb el passat, i jo, des de Barcelona, m'hi sumo. I ara uns quants consells:

• Senyor Baltasar: sigui una mica llest i no malmeti un bagatge excel·lent d'anys en la política local i de mesos a la conselleria de medi ambient per apagar els focs del PSC-PSOE.


• Senyors del Govern en general: deixin de prendre'ns per idiotes, i facin alguna cosa efectiva per solucionar el problema de l'aigua. Un problema de vint anys no s'arregla d'avui per demà, però planifiquin, si us plau!


• Senyors de CiU: aprofitin aquesta crisi per menyscavar la credibilitat del Govern. Aquesta és la seva feina com a oposició, però si us plau, prou de vendre'ns la moto de l'animalada del Roina.


• Senyors del PP de Múrcia i València: m'agradaria donar-los algun consell, però només em venen al cap insults.

La cullerada diu no alS transvasamentS

Quattrocento

De color roig intens ,amb molta capa i poca llàgrima, aromes complexos i variats de fusta, amb tocs de fermentació malo-làctica i les olors típiques de la varietat, amb una acidesa que omple els laterals de la boca però no emmascara la dolçor de fruita fresca, molt intens i llarg. Un vi encara jove, però en permanent evolució.

Aquesta anada d'olla és el post quatre-cents de la cullerada.

Xup xup

El bon rotllet no podia durar, i per fi ha esclatat la caixa dels trons. No hi poden haver dos galls en un mateix galliner, i al món de l'alta cuina catalana no n'hi ha dos, n'hi ha una bona colla.

Santi Santamaria ha obert foc amb acusacions molt greus, posant en dubte la seguretat alimentaria del tipus de cuina més experimental, i defensant la variant culinària que ell representa, molt més basada en el mercat i en les tradicions gastronòmiques.

No conec cap de les dues cuines en litigi, més que res perquè no me les puc permetre, així que se'm fa difícil jutjar quina és millor. D'entrada, em crida molt més l'atenció la cuina tradicional, encara que el que ara entenem per tradicional, en el seu dia van ser innovacions extraordinàries, i sense innovació no hi ha tradició. Si amb les dades que tinc m'he de posicionar en la banda d'algú, em poso al costat de Ferran Adrià, per moltes raons:

• Santamaria fa les seves declaracions agressives clarament dirigides a Ferran Adrià però sense anomenar-lo en cap moment, som nosaltres que ens hem de figurar que parla d'ell. En certa manera llença la pedra i amaga la mà.


• Les declaracions són fetes en la llunyania, sense la presència de l'al·ludit (o no al·ludit) per defensar-se, i a més en l'acte d'entrega d'un premi, on enlloc dels agraïments o l'exposició i defensa del treball propi, Santamaria es dedica a rajar dels altres.


• Que Ferran Adrià no hagi entrat al drap i no hagi acceptat cap invitació dels mitjans de comunicació per contestar, em sembla un gest de senyor. A paraules nècies...


• Que les declaracions arribin pocs dies després de la designació del Bulli com a millor restaurant del món, per tercer any consecutiu, mentre el racó de Can Faves està bastant per darrera, també per tercer any consecutiu, em sona a fred als peus.

Per totes aquestes raons em posiciono a favor de l'Adrià, però si algú dels dos té alguna cosa a dir-me, que em convidin a dinar, em parlem amb calma i així tinc més arguments per decidir-me per un o altre.

Primavera al Pirineu

El cap de setmana llarg l'he passat a la Vall de Pineta, al Pirineu Aragonès. Les fagedes treuen fulla nova amb un verd excepcional, els rierols i les cascades baixen plens, les allaus et sorprenen amb els seu so atronador, i les floretes de muntanya estan en el seu màxim esplendor. La primavera és collonuda, i a l'alta muntanya encara més.

Que bonic i bucòlic és tot, oi? Hasta fa una mica de fàstic. Però en moments de col·lapse, em trasllado mentalment a aquests paisatges emmagatzemats a la meva memòria i puc seguir endavant amb energies noves.

Hi ha dies que el món fa fàstic

Aquest matí, veient les notícies, només em ve al cap una pregunta: com hi pot haver gent tan mesquina? Si estàs governant un país amb mà de ferro, restringint les llibertats i els drets humans bàsics, ja ets un cabronàs, però no és cap novetat, no ets l'únic. El món és farcit de malparits com tu. Però si la gent que tens sota el peu, passa per una situació d'emergència excepcional, els cadàvers s'amunteguen pels carrers, i tothom se t'està morint de gana i de malalties infeccioses, no és moment de rebutjar l'ajut que t'envien des de fora, ni d'esgrimir fals orgull, ni d'intentar tapar als ulls del món les barbaritats que fa anys que comets. És moment de lligar-se la manta al cap i fer mans i mànigues pel teu poble. Si l'has trepitjat i exprimit quan tot anava bé (per a tu, és clar), i ara que van mal dades, tu no vols (o no saps) moure un dit, deixa, almenys, que vinguin socors des de fora.

Suposo que es deu fer difícil quan qui t'envia l'ajuda és un cínic que va donant lliçons de moral i al mateix temps provoca situacions com la teva o pitjors al llarg i ample del món, però, si us plau, per un cop, deixa de ser una persona que fa fàstic i deixa que la teva gent visqui. I vigila, perquè les malalties que s'estan escampant com la pólvora pel teu malmès país, no hi entenen de rics i pobres, ni de qui mana i qui obeeix, i demà pots estar agonitzant en un llit d'un hospital saturat i mal equipat per culpa de la teva pròpia crueltat.

Foto: Reuters

Ja es poden anar preparant

A can TV3 venen temps durs, per què? Perquè des d'ahir, la Terribas és la nova directora de la cadena pública catalana. Si la Mònica tracta els seus subordinats amb la meitat de la severitat amb que tracta els seus entrevistats o al Tomàs Molina, sense anar més lluny, els periodistes de telatrès ja es poden anar calçant. S'han acabat les tonteries! Hombre ya!

Em moro de ganes per veure com la fan sortir al Polònia a partir d'ara. Com es passin un pèl...cop de fuet!

Apa! Bon cap de setmana (per mi llarg).

Nooooooooooooooooooooo!!!!!!!!

No vull parlar del partit d'ahir. Forma part del passat. El que vam veure van ser tots els tics i totes les cagades que hem vist durant la temporada, tot concentrat i multiplicat. De fet, si no vam sortir amb un sac de gols va ser de pur miracle. Però com ja he dit, allò d'ahir és el passat, és el certificat de defunció d'un projecte. Ara toca parlar del futur. I el futur està molt i molt negre.

Un dels principals actius del Barça per al futur és (o era) Leo Messi. De fet, ahir, va ser l'únic jugador del Barça que va destacar una mica. Però ja no podem comptar amb ell. L'hem perdut per sempre. Ahir, a telecinco, al descans del partit, es va estrenar el nou anunci de natillas danone. El protagonista és Leo Messi. Ja no farà mai més res a la vida. Com a consol, a l'anunci també hi surt Robinho. Almenys els merengons també en perden un, però ni punt de comparació, és clar. Al final haurem de fer cas a la Jo Mateixa, i fer-nos de la Ponferradina.

Dos anys i set mesos

Dos anys i set mesos de presó és la pena que li ha caigut a un noi de Terrassa per enfilar-se al balcó de l'Ajuntament i despenjar la bandera espanyola. Ahir, els seus amics, es van penjar a una grua de la Sagrada Família per donar-li suport. Com que no conec el tal Franki ni cap dels seus amics, no sé si és un idealista o un delinqüent habitual, i no sé si aquesta acció és coherent amb la seva conducta de lluita. Però d'entrada, em sembla totalment desmesurat que una acció, que és de caràcter ideològic, rebi una pena tan severa com aquesta.

Potser irrompre en un edifici públic i robar-ne un símbol no és la millor manera de defensar un ideal, però em sembla un escàndol que això sigui considerat més greu que estirar-li la bossa a una iaia indefensa (per exemple), i que, mentre es condemna en Franki per aquesta tonteria, hi ha persones que menteixen, prevariquen, malversen i corrompen amb total impunitat, i no només no se'ls jutja, sinó que se'ls premia amb jubilacions daurades que compensen aneu a saber què. Aquests arguments poden semblar una mica demagògics, però no és demagògica la mateixa condemna?

I per últim hi ha una pregunta capciosa que queda a l'aire. Si en Franki es digués José Antonio (per dir alguna cosa) i hagués robat la bandera catalana, li cauria la mateixa pena? És més, hauria arribat a anar a judici?

Foto: Agència EFE

Quin país Catalunya! (3)

Els raconets del nostre país em segueixen sorprenent. Durant aquest pont he aprofitat per passejar-me per algunes comarques occidentals de Catalunya, i com ja és habitual no n'he sortit decebut.

Divendres vam fer una petita ruta pel nord del Priorat. Vam visitar Cornudella de Montsant (just el dia que en Jesús Ma. era a Blanes, que ja és mala sort), a Escaladei vam visitar la cartoixa i vam dinar en una fonda no gaire endreçada però on es menja molt bé, després vam fer una descoberta dels carrerons de Poboleda. De manera totalment improvisada vam fer una ruta en canoa pel pantà de Siurana, i vam visitar l'escarpat poblet del mateix nom. I finalment una entrada llampec a Albarca abans de tornar a la base d'operacions.

Dissabte sortida ben d'hora per anar a fer quilòmetres. Ens esperaven a Guissona, per visitar la fàbrica de manipulació de productes carnis de la famosa cooperativa. Ho vaig trobar una mica escabrós, però si teniu canalla, us ho recomano, perquè entendran com el pollastre passa de la granja a les lleixes del súper. Després d'un esmorzar-dinar al self-service de la cooperativa, vam passar de llarg Agramunt per veure Balaguer. En l'escalada als cims on hi ha l'Església, el castell i les muralles, vam passar per un barri que tan podia ser Balaguer, com Granada o Marraqueix, però des de dalt vam poder contemplar la neu del pre-Pirineu i la plana llaurada pel pas del Segre. Vam tornar a agafar el cotxe i ens vam arribar a Lleida. Cap al vespre, una volteta pel centre de la ciutat que es prepara per la festa major. I finalment un esplèndid sopar a l'aire lliure degustant el vinet que vam comprar al Priorat.

Ja ho veieu. Un pont completet de ruta per Catalunya. Reitero: Quin país Catalunya!

Quin país Catalunya! (2)

Quin país Catalunya! (1)

Chiki chiki?

Quina merda de país tenim, on el chiki chiki representa EjpaÑa per aclamació popular. Que ningú em malinterpreti. Desitjo amb totes les meves forces que Chikilicuatre guanyi Eurovisió, perquè se'n riu de la caspa i el conservadurisme de l'Uribarri i companyia. Però també enyoro els temps en què musicalment, Eurovisió era un festival de prestigi, i guanyaven cançons que et fan posar les piles un dilluns. Com aquesta.

P.S. I jo que em pensava que la Gibson SG només la feia servir l'Angus Young...