Ja l'he pillat

Vaig començar dimecres, amb el cap entabanat, molèsties al coll i algun moc. Ahir semblava que havia dominat l'assumpte, però a la nit va atacar el mal de cap punxant (joder, Juanito, dale más flojo), un mal de coll sense pietat i la cascada de mocs. Avui m'he llevat com si estigués en un altre món. Estic fet pols, però sóc aquí, currant com un titi, per poder passar un inoblidable cap de setmana sota el nòrdic, suant com un capullo, amb el termòmetre sota l'ala i fent xupitos de frenadol.

Ai del poble, ai de la Vila

La Constitució Espanyola que tan defensen alguns és un trunyu enorme. Comença amb tot de bones intencions, fins que arriba a l'article 14, on diu que tots els espanyols són iguals davant la llei. L'article 14 queda reduït a les seves cendres quan la Consti arriba al títol segon, on resulta que no tots els espanyols són iguals. Hi ha una família que queda fora de tot ordenament jurídic. Ells són superiors a la resta. Per fer una feina de "representació" s'emporten de la caixa comú de tots una assignació anual que t'hi cagues potes avall, i que hi hagi vaques grasses o flaques, augmenta any rere any. Un cop aquests diners han caigut a la caixa de la casa reial, ningú dóna comptes de res, i es poden fer tants negocis amb ells com es vulguin, ja siguin legals, ilegals, o diguem-ne poc ètics. A més, el cap de família convertit per art de màgia en cap d'Estat, va pel món follant i deixant fills a tort i a dret, sense que ningú li digui res.

Mentrestant, els vassalls, lluny de revoltar-se, miren embaldalits i idòlatres tota la família, repetint un i altre cop quina sort tenen de tenir uns reis tan campetxanos. I si a algun esvalotador se li acut criticar aquesta situació infame, haurà, com a mínim, de passar pels jutjats.

Si volem acabar d'una vegada per totes amb aquest escandalós robatori, som nosaltres, el poble qui ha de cridar i revoltar-se. Ningú ho farà per nosaltres.

"Ai del poble,
ai de la Vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l'haurà de guanyar amb suor"

Mala llet

Estem en una crisi que es veia venir feia anys i ningú ha fotut res fins ara. Les hipoteques estan pels núvols. Les empreses tanquen i milers de persones inflen les llistes de l'atur. No hi ha prou metges disposats a treballar a la sanitat pública i als CAPs i hospitals es foten unes cues de collons. L'ensenyament està en un punt sense sortida, també per falta de previsió. El govern regala diners als bancs, que tenen uns beneficis obscens, enlloc de regalar-los a les empreses, que al final, els hauran de demanar als bancs, que tornaran a tenir beneficis obscens. El govern espanyol ens continua regatejant un finançament, que ja no és que sigui marcat per l'Estatut, sinó que és simplent, digne. I continuaria fins no acabar mai.

I resulta que veus el TN, llegeixes els diaris o escoltes la ràdio, i el que importa és si el Benach ha de tenir tele al cotxe, i si ens hem de carregar l'ossa del Pirineu perquè un caçador inepte s'ha deixat mossegar. Hi ha coses que em fan posar de mala llet.

Vol transoceànic (i II)

Imatge de Google

Vol transoceànic (I)


Un cop l'avió s'estabilitza i pren la velocitat de creuer, la noia li somriu.

- Perdona, no ens hem presentat, em dic Mònica.
- Jo Pere.

En Pere acosta el cap per fer-li dos petons, però ella s'atansa a la seva boca i envolta el llavi inferior d'ell amb els seus llavis carnosos i humits. En Pere, un cop més es queda sense parla. Ruboritzat de nou, obre la guia deixant a la vista el bony del seu entrecuix, i llegeix sense entendre ni una paraula. La Mònica riu en veure que està llegint el llibre del revés.

Els nervis ingenus d'en Pere la fan decidir. Alça el cap per controlar on són les hostesses, i en veure que no n'hi ha cap a prop, es gira i va directa al paquet d'en Pere, li descorda la cremallera dels pantalons i allibera dels calçotets opressors un membre dur, no gaire llarg, però molt gruixut. El llepa amb tota la superfície de la seva llengua tot mirant els ulls d'en Pere, que desconcertat, es deixa fer. Repassa profusament amb la llengua aquella verga palpitant, i quan la té ben ensalivada i lubricada, se la fica dins la boca, tan endins com pot. Amb un moviment rítmic la fa entrar i sortir de la seva boca, tot combinant, de tant en tant, un massatge amb la mà.

En Pere té els ulls fora d'òrbita i intenta gaudir d'aquell regal inesperat, però la certesa que està envoltat de centenars de persones el fa alçar el cap. Al passadís, just davant de la seva filera de seients, una hostessa molt guapa, de llarga cabellera morena observa bocabadada la febril escena i en Pere nota als seus ulls la brillantor del desig. En adonar-se que l'han descobert mirant un espectacle tan íntim, la noia es posa vermella, i nerviosa, segueix el seu camí a una feina pendent que ja no recorda ni quina era.

La Mònica recull amb la llengua una gota de saliva que li cau per la comissura del llavi mentre aixeca el cap i li diu a en Pere:

- He d'anar al lavabo, però soleta em perdré. Per què no m'acompanyes?

Sense esperar resposta s'aixeca i se'n va cap al fons de l'avió. En Pere, no sense esforç, desa la seva eina als pantalons i la segueix a corre-cuita. Té el temps just per veure a quin lavabo entra la Mònica, i s'hi fica apressat. Quan es gira per tancar la porta darrera seu, es troba amb la mirada lasciva de l'hostessa morenassa, que ha vist com els dos passatgers s'encabien a la capsa de mistos que és un lavabo d'avió.

En girar-se de nou, es troba la Mònica, que s'ha tret tota la roba, excepte un biquini groc que amb prou feines amaga uns pits generosos. Sense pensar-s'ho, es llença amb les dues mans a amassar profusament aquell mamellam. Segueix el seu massatge dirigint les mans cap a les espatlles de la Mònica. Les acarona molt suaument i passa els dits sota els tirants del biquini. Tan lentament com pot, fa caure les dues tires, i en veure la nuesa total de la pell morena d'aquelles espatlles, es posa encara més calent. La Mònica rep els moviments d'en Pere entre sospirs entretallats, i amaga els seus dits sota la tela groga de la calceta, notant primer les pessigolles dels pèls curts del seu pubis i després la humitat abundant que vessa de la seva escletxa. De manera inconscient, sense pensar-hi massa, les puntes dels dits comencen un moviment circular al voltant del seu botó lubricat. Amb els ulls clucs, sent com en Pere li llepa els mugrons endurits, fent córrer la llengua de l'un a l'altre. En obrir els ulls de nou s'adona que mentre li treballava les metes, en Pere s'ha anat treient roba, i la seva polla treu en cap entre els faldons de la camisa.

Les ninetes tremoladísses de tots dos es tornen a trobar un instant fugisser que sembla no acabar mai. Ell, decidit com no ho havia estat mai, la pren per les fermes galtes del cul i l'enfila a la minúscula plataforma on hi ha el lavabo. Ella es clava l'aixeta i el dispensador de sabó, però li és ben igual. És un preu que està disposada a pagar per a sentir clavada l'aixeta d'en Pere. Ell no es fa esperar, i sense contemplacions, li arrenca d'una revolada les calces del biquini, deixant a la vista un cony rosat i brillant d'humitat viscosa. L'olor de dona que emanen aquells sucs, apressen en Pere, que dirigeix el seu gland a l'obertura i la penetra sense dificultats, relliscant fins al fons.

Quan comença a entrar i sortir del cos calent de la Mònica s'adona per primer cop de com n'és de petit el maleït lavabo. S'està donant cops amb la tassa del vàter, quan es tira enrera per agafar embranzida i tornar a entrar, pica amb el cul a la paret. S'està recolzant amb una mà a la paret del fons i amb l'altra a la porta, que tremola cada cop que fa un impuls. Per acabar-ho d'arreglar se sent la veu del comandant:

- Senyors passatgers, entrem a una zona de turbulències. Si us plau, tornin als seus seients i cordin-se els cinturons de seguretat.

Però ni en Pere ni la Mònica pensen moure's d'on són. Ambdós estan gaudint del clau de la seva vida. En pocs segons es comencen a sentir les turbulències, i no són pas petites. La sensació de buit a l'estómac que provoquen, fan que encara s'excitin més. En Pere accelera el ritme de la seva penetració i la Mònica ja no pot contenir els gemecs qus surten de la seva gola. Piquen a la porta i la veu d'una hostessa els diu:

- Per favor, els prego que tornin als seus seients. Estar aquí dins és perillós!

La utilització del plural diu a en Pere que es tracta de la morenassa que els ha enxampat en plena fel·lació i els ha vist entrar plegats al lavabo. I torna a inisitir picant de nou a la porta.

- Per la seva seguretat, surtin d'aquí.

Una turbulència enorme arrenca els xiscles dels passatgers i l'orgasme al pit d'en Pere i la Mònica. Els seus crits i expressions de plaer es confonen entre els crits d'ansietat de la resta del passatge. Els dos es buiden en l'orgasme més llarg i intens que mai han tingut, mentre els vaivens de l'aeronau ajuden en Pere a seguir entrant i sortint del cony de la Mònica, que ara allibera humitat en una cabdalosa cascada.

Quan tornen a respirar amb normalitat, sembla que l'avió s'ha estabilitzat. Es miren tot rient, es vesteixen amb presses i tornen al seient. Al costat de la porta, l'hostessa morenassa els mira amb una barreja de reprovació i luxúria.

Estan tan esgotats que només asseure's es queden adormits profundament. Els desperta el contacte de les rodes del tren d'aterratge amb la pista de l'aeroport de Los Angeles. Així que la tripulació permet la sortida de l'avió, la Mònica li planta un llarg petó als morros a en Pere i just abans de desapareixer entre la gent li xiuxiueja a l'orella:

- T'espero a la meva platja.

Sense acabar-se de creure el que li ha passat, en Pere recull el seu equipatge de mà i comença a caminar cap a la porta de l'avió. La morenassa és l'encarregada d'acomiadar els passatgers. Quan arriba a la seva alçada, en Pere li diu:

- Adéu. Moltes gràcies.

L'hostessa, amb una ganyota de desaprovació, li allarga un paperet on s'intueix un número de telèfon apuntat, mentre amb aquella mirada luxuriosa que en Pere ja coneix li diu:

- Com que adéu? Hola!

Imatge de flightattendanttips. com

Post publicat simultàniament a La cuca al cau.

El dret o l'esquerre?

Què ho fa que la gent tingui tant poc mirament a l'hora d'escollir el nom del seu negoci? Quan vaig veure aquesta furgoneta aparcada davant la feina, la pregunta em va venir directament al cap: Quin? El dret o l'esquerre?

A one, a two, a one a two a three a fouraaaaaaaah!

Moltes gràcies a tots els que vau venir i a tots els que ens heu donat suport. Jo estic eufòric, i crec que la resta d'Àngels també. Vam gaudir molt a l'escenari, i espero que vosaltres també us ho passéssiu bé escoltant-nos. Hi havia un munt de gent recollint material gràfic, així que el tinguem us farem una crònica ben feta amb imatges.

Apa! Me'n vaig a descansar... ai no! Que he de currar!

El regne de les tenebres s'acosta

No m'agrada l'hivern. Fot massa fred i s'ha d'anar amb quilos de roba al damunt. Però sobretot el que em fot de l'hivern és que el dia és curt, sembla que la vida en sí s'escurci. I a més, dissabte ens foten una hora més enlaire. Però aquests dies, just abans que arribi el regne de les tenebres, és quan, a l'hora que vaig a treballar, puc gaudir de l'espectacle diari de la sortida del sol. En dies com el d'avui, que estic cansat, molt cansat, però necessitaré molta força per superar totes les emocions que m'esperen, el sol ixent em dóna tota l'energia que necessito.

P.S. La foto és molt cutre, però per haver estat feta amb el mòbil, tampoc està tan malament, no?

Estats de primera i de segona

Vol transoceànic (I)

Imatge de Novespace

A en Pere li encanta viatjar, conèixer nous móns, noves cultures, nous paisatges. Però per veure món s'ha de pagar un peatge. Eternes hores mortes a aeroports inhòspits, i insofribles hores en avions dissenyats per a gent amb mides molt per sota de la mitjana antropomètrica.

Mentre fa una cua interminable al taulell de facturació de l'aeroport del Prat, rellegeix un cop més la guia de la costa oest dels Estats Units. Fa un fulleig ràpid per les fotos i s'atura en una que li crida l'atenció. S'hi veu un cel blau i una platja paradisíaca de Califòrnia. En primer terme, una noia rossa amb un biquini groc que amb prou feines amaga uns pits generosos. Sembla que la noia vulgui sortir de la foto i el cridi per anar amb ella a remullar-se a l'aigua. Quan li toca el torn de facturar les maletes, en Pere s'enrojola en adonar-se que té una erecció, i que la noia del taulell, amb un somriure entremaliat, també ha vist el volum sospitós als seus pantalons.

Encara avergonyit, passa el control de seguretat i se'n va cap a la seva porta. La cua de facturació l'ha retardat i arriba quan l'embarcament ja ha començat. Ha de recórrer tot el passadís amb el cap cot per no tocar al sostre i quan arriba al seu seient, col·loca la maleta de mà al compartiment superior i s'encabeix com pot al seu seient. Mentre es fa a la idea que ha de passar deu hores en aquell seient en el que no cap, torna a fullejar la guia i es torna a trobar la noia del biquini. Resta embadalit mirant-la un cop més. Una veu dolça el treu del seu somni. - Disculpi, em deixa passar, si us plau?. En Pere alça el cap i veu una noia rossa, que s'assembla moltíssim a la noia de la foto. Què cony s'hi assembla!? És ella!

En Pere resta astorat al seu seient mirant la rossa. Durant uns llargs segons cap dels dos diu res. Fins que ella fa un gest amb el cap com dient: - Què? Puc passar o no? Ell surt de l'estat de xoc, i desfent-se en disculpes s'aixeca i descobreix horroritzat que torna a anar trempat. Abans que tingui temps de sortir cap al passadís ella entra cap al seu seient, tot fregant el seu cul perfecte en el paquet inflat d'en Pere, durant un temps molt més llarg del que és estrictament necessari per fer la maniobra. Quan s'asseuen en Pere està més vermell del que ho ha estat en tota la seva vida. Ara la guia li serveix per tapar-se l'erecció que tant l'ha avergonyit. La noia, però, somrient, no deixa de mirar-lo.

Després de la litúrgia habitual dels sistemes de seguretat, l'avió enfila la pista per a l'enlairament. Just llavors, ella li diu:

- Disculpa'm - en Pere no pot evitar fixar-se en que ara el tuteja. - Em fa molta por volar. Que et puc agafar la mà?

En Pere torna a estar catatònic i triga uns llargs segons a contestar.

- I tant que sí - li diu tot mostrant-li el palmell de la seva mà.

Però ella no en fa cap cas, i sense pensar-s'ho li posa la mà damunt la cigala, encara dura, i amb l'altra mà posa la d'ell damunt. En Pere empassa saliva mentre les rodes de l'avió perden el contacte amb el terra. Potser aquest vol no es farà tan llarg.

Post publicat simultàniament a La cuca al cau.

Els Angels a l'Ugly Mug

Els Angels of Mercy som:


Sergi Silva - Lead Vocals
Jordi Pujadas - Bass/Vocals
Dani Rambla - Rhythm Guitar
Carlos Gregorio - Drums
Sergio Gregorio - Lead Guitar/Vocals

Com arribar-hi?

Obrir fosses

Setanta anys després del final de la guerra, finalment algú s'ha decidit a obrir la caixa dels trons. Tots els morts i desapareguts durant la guerra i especialment durant els primers anys del franquisme clamaven a crits que algú els fés justícia. El jutge Garzón ha posat els ous sobre la taula i ja ha començat les diligències per investigar com van morir més de 150.000 persones en aquella època fosca. Garzón ho fa per engreixar (encara més, si és possible) el seu ego, però també ho fa per coherència professional. Com pot ser que hagi jutjat dictadors criminals de Sudamèrica i no s'hagin jutjat els nostres genocides?

Però això va per llarg. En obrir les fosses comunes sortiran a la llum secrets i crims de persones que van dirigir el país, abans i després de la transició. Aquests elements i els seus adeptes retardaran tan com puguin el procés, i quan hi hagi una sentència, els pocs assassins que queden ja seran morts. El primer a fer-ho ha estat el Fiscal General de l'Estat, que diu que aquests crims van prescriure amb la Llei d'Amnistia del 77. La Llei d'Amnistia és va fer a corre-cuita perquè hi havia gent que estava patint a la presó, i els feixistes (llavors ja vestits de demòcrates empedreïts) van aprofitar per colar-hi el seu propi perdó de per vida. Espero que no ens tornin a colar el gol.

En nom de les famílies dels que van ser arrencats de casa seva una nit i ja no van tornar mai més, vull donar les gràcies al jutge Garzón. És un egòlatra, sí, però és un egòlatra valent. El primer valent en moltes dècades.

Intent zero: Hòstia!

Abans d'anar a Alaska vaig buscar informació a molts llocs. A tot arreu deia que era un paradís natural. Un cop allà hi vaig estar molt d'acord. Tots els fulletons parlaven de paisatges, de fauna salvatge, de pesca, de caça, i de mil coses més. Però cap ni un parlava del paradís que em vaig trobar allà: el paradís del boletaire.

Un amic m'havia explicat que a Alaska hi havia rovellons, però vaig pensar que era una anècdota més. Mai em vaig imaginar que fots un cop de peu i salten rovellons. Que anant amb el cotxe per una carretera perduda, et paraves a fer una pausa i et trobaves pixant sobre un rodal de rovellons. Que fent una excursió per la vora d'una glacera hauria de buscar desesperadament un recipient per dipositar la collita. A més és realment el paradís del boletaire, perquè lluny de les aglomeracions als boscos de Catalunya, a Alaska, als bolets en general i als rovellons en particular, ningú els fot ni puto cas. De fet vaig fer algunes classes improvisades d'identificació i classificació.

Per no parlar dels tòxics és clar. Crec que mai he vist farineres bordes tan grans. Ah! A vegades em desperto a les nits amb un somriure a la cara. Somiava que era a Alaska collint bolets.

Bé, i el teu?

Surto de casa en màniga curta, tot esperant l'embat de l'aire fresc del matí de tardor. Enlloc d'això rebo una hòstia d'aire calent i humit. Tot passejant cap al metro, veig com els pesats de la productora que hi ha prop de casa han tornat a posar tanques a tot el carrer per a que no aparquin cotxes. Segur que avui filmen algun espot de vès a saber què. Mentre sóc a l'andana, una senyora amb accent de Lleida parla indignada amb una altra, no sé ben bé de què. Una de les dues deu ser sorda, perquè els crits inhumans no em deixen concentrar per llegir un reportatge sobre un parc natural del Japó al meu National Geographic. Faig transbord i des de dalt veig que el meu metro acaba d'arribar. No corro. Estic convençut que no arribaré a temps. Però quan giro la cantonada de les escales descobreixo el tren, encara amb les portes obertes. Dues parades més. Quan vull sortir del vagó, unes senyores xineses entren sense pensar-s'ho i les he d'empènyer per poder sortir. Sortint de la boca del metro, en un banc, hi ha un paio visiblement borratxo. Els seus cabells rossos delaten que ve de fora, però em queda clar del tot quan comença a vociferar en anglès. Em fa molta pena, però quan sóc cent metres més enllà encara el sento cridar: "Mum, what the hell are you doing here!?", i se m'escapa un lleuger somriure. Tot travessant la Plaça de la Vila, dura i amb un pàrquing a sota, una senyora passeja quatre gossos amb una sola corretja. Veig com l'Urbano que hi ha fent guàrdia a la porta de l'Ajuntament s'està adormint dret. Entro a la feina i vaig cap al mostrador per agafar el 20 minutos (el millor diari del món). La recepcionista em diu: "Bon dia, Jordi, com es presenta el teu dia?". M'ho penso uns instants i li contesto: "Bé, i el teu?".

Estem fotent el ridícul

Després de ser destituït del seu càrrec per la força, després de ser amagat a l'exili, després de ser deportat, després de patir un judici de fireta, després de ser afusellat com un gos, després de ser oblidat durant setanta anys, el President Companys encara no ha patit prou. Encara ha de veure com els seus indignes hereus polítics que ara governen la institució de la qual ell va ser expoliat, fan el pallasso omplint-se la boca amb el seu nom.

Es tiren pedretes els uns als altres per subtileses, passant per alt el gruix del debat. L'anul·lació del judici del Nostre President no s'ha de demanar. S'ha d'EXIGIR, collons! Que a aquest home el van triar els nostres besavis. Companys no és una persona més de les milers que van ser executades, i entre les quals molts hi comptem familiars. Companys ha deixat de ser només una persona. És un símbol d'un país, d'una societat, d'un sistema democràtic que va ser vilipendiat. És que a Madrid no hi hem de fer res, senyors del Govern, ni amb la néta, ni sense la néta. És que el cas de Companys és tan escandalós que s'ha de portar al Tribunal de l'Haia!

I si en Montilla s'enfada perquè l'enfronteu amb els seus amos, que es foti, i recordeu-li que ocupa el càrrec que ocupava Companys, i que potser hauria de començar a dignificar-lo una mica.

Deixin si us plau de sentir vergonya d'un passat que no ens van deixar decidir. Deixin si us plau de fer-nos sentir vergonya als catalans. Posin si us plau, d'una vegada, els collons sobre la taula per reclamar el que Companys i tot el poble que va representar es mereixen. Deixin si us plau, de fer el ridícul.

Alaska

Alaska és, segurament el lloc més inhòspit que he visitat mai. No em puc imaginar com ha de ser viure-hi a l'hivern amb temperatures properes als 40 sota zero. Són aquestes condicions extremes les que han ajudat a preservar molts indrets pràcticament verges, amb una fauna, una flora i uns paisatges que treuen l'alè.

Quan l'estrés em supera i crec ue estic al limit, només he de tancar als ulls i traslladar-me a la tundra amb ants i ossos creuant per davant meu, i de fons, glaceres que cauen al mar, on neden incomptables balenes, lleons marins, foques i nútries de mar... Aaaaaaai!

Nota: Si voleu veure les fotos a mida completa cliqueu el botó del mig del visor.

Segon intent: Bingo!

Ahir al matí, l'OriolSL i jo ens vam trobar a les 6 del matí i vam marxar cap al Ripollès. Vam pujar i baixar marges, ens vam esgarrinxar amb esbarzers i avui tinc unes agulletes que no m'aguanto. Segons el GPS de butxaca de l'Oriol vam fer 8 kilòmetres i vam arribar a fer diferències d'alçada de gairebé 500 metres. El resultat va ser mig cistell per cada un. Rovellons, camagrocs, llengua de bou, algun fredolic i un solitari cep. Els rovellons ja són menjats, saltejats amb all i julivert i remenats amb ou i arròs. Els camagrocs cauran amb pasta aquest vespre.

Hi haurà més intents, i en tindreu notícies.

Surfin' dreams

La tardor havia començat definitivament. Feia fresca, i uns núvols foscos i amenaçadors cobrien tot el cel, però a l'Enric li era igual. S'havia llevat amb el sol, i sense esmorzar res, havia baixat a la platja amb la taula de surf sota el braç. Passava d'anar a l'institut. Es volia passar tot el matí surcant aquelles ones amb la seva taula, aquelles ones de color marró fosc, irregulars i estranyament denses, que notava cada cop més a prop, i que desprenien aquella familiar olor dolça...

- Enric! Acaba't la llesca de pa amb nocilla i espavila't, que perdràs l'autobús de l'institut!
- Que sí mama, que sí.

Gràcies, Jesús (de res, atxís)

Aquest xicot de la foto és Jesús Álvarez. Fixa't! Es diu igual que el meu profe de filosofia de COU, però res a veure. En Jesús, de fa un temps, es dedica a presentar l'apartat d'esports del Telediario, però no sé si durarà gaire.

Aquest cap de setmana, els dos equips de futbol de primera de Madrid es van enfrontar als dos equips de primera de Barcelona. L'Espanyol es va endur un empat valuós del Bernabeu i el Barça va golejar l'Atlético de Madrid. Així que, en aquesta ocasió, els de Madrid van sortir escaldats.

Tal i com marquen els cànons del periodisme televisiu modern, la presentadora del Telediario, va introduir en Jesús, tot fent referència a la primera notícia que s'havia de tractar: "Hem de parlar de la Lliga i de les coses especials que han passat, com la golejada a l'Atlètic de Madrid o l'empat d'ahir del Madrid", i en Jesús, ni curt ni peresós li etziba: "Sí, no ha sigut una jornada bona per als equips espanyols".

Evidentment, en Jesús s'ha desfet en disculpes. "Que si el que volia dir és que..." Tranqui, Jesús. Tots sabem el que volies dir. El subconscient a vegades traeix. De totes maneres, gràcies, Jesús. Proclamar la independència de Catalunya des del Telediario de la televisió pública espanyola ha estat tot un detall, encara que et costi la feina, ens has donat una alegria.

P.S. Que sí, que sí! Que ja poso el vídeo!

Nota: mil disculpes per l'acudit del títol. No me n'he sabut estar.

Barcelona, centre del món

No parlo de turisme, ni del Fòrum de les tortures, ni d'una pel·lícula d'un director famós, ni d'una cimera d'alt nivell. Aquests dies es cel·lebra a Barcelona el Congrés Mundial de la Natura. Normalment, aquests congressos, trobades, cimeres de la terra i altres collonades per l'estil, acaben en paper mullat, i les conclusions que se n'extreuen són propòsits molt bonics que no porten enlloc.

Malgrat tot, tinc l'esperança que aquest cas sigui diferent. El meu optimisme es basa en dos motius. El primer és que l'organitza la IUCN, una organització de científics molt rigorosos que fa molts anys que treballen per la conservació. El segon és l'escassa publicitat que s'ha donat a l'esdeveniment. Quan aquestes reunions d'experts es publiciten poc, vol dir que no són simples accions propagandístiques barates, sinó que darrera hi ha voluntats per portar a terme objectius plausibles.

De moment han aconseguit que tots els diaris, televisions i ràdios es féssin ressó que el 25% de les espècies de mamífers estan en perill d'extinció, i aquesta dada no exclou, en absolut, Catalunya ni Espanya, on les espècies que ja no hi són i les que estan a punt de no ser-hi són incomptables.

Avui Barcelona és el centre del món de debó. Tan de bo la Ciutat es converteixi en símbol de conservacionisme i en símbol de responsabilitat vers la natura.

Diògenes

Ahir al matí, tot i ser diumenge, a casa, vam fer dissabte. No va ser res planificat. Vam començar a endreçar una cosa per aquí i a llençar una altra cosa per allà, i vam acabar posant en ordre tots els racons de la casa.

Entre esternut i esternut (sóc al·lèrgic a la pols), durant l'operació em van venir al cap preguntes transcendentals. Com és possible que emmagatzemem tanta merda inútil? Com és possible que tota aquesta merda inútil càpiga en un pis de 65 m²? Com és possible que a aquesta merda inútil, tot i que sabem que és merda inútil, li seguim tenint una estima desmesurada i ens sàpiga greu desfer-nos-en?

Què en penseu? Vosaltres també sou Diògenes en potència?

Història repetida

Ahir el tripartit i CiU van signar un pacte al Parlament per reclamar plegats un finançament just i d'acord amb l'Estatut al Govern Espanyol. Al final de la sessió, aplaudiments, abraçades, encaixades de mans, petons. I jo que veig les imatges al 3/24, i em dic: ep! Això ja ho he vist abans! I acabarà com la vegada anterior. Molts petons i abraçades, i al final merda al jec (per nosaltres és clar).

This is just a little bit of history repeating...

Val, però no em sembla just

Imagineu que em trastoco un dia, agafo tots els meus estalvis i els inverteixo en el que sigui. La meva arriscada valentia em surt bé i guanyo diners a cabassos durant anys. Com que tinc tants calers, els deixo als amics (amb interès, només faltaria) i els deixo tots ben collats. De fet, el meu amic Josep, el meu company de l'escola (parapapà), no em va poder pagar unes quotes i em vaig quedar amb la seva casa, el seu cotxe i la seva dona. Amb tota justícia, això sí, perquè havíem quedat així.

Mentre guanyava diners a mansalva, vaig seguir invertint-los sense estalviar ni un duro. És que volia més diners. Però resulta que ara venen mal dades, i les inversions que em donaven tants diners ara em donen pèrdues, i tots els meus amics han deixat de pagar-me les quotes perquè no poden, i no vull les seves cases, els seus cotxes i les seves dones, perquè no sé què fer-ne. Però no us preocupeu per mi. El meu papa ha sortit en la meva defensa i agafant els diners de tots els altres fills que té (una mica promiscu, el papa), ha salvat la meva situació. Menys mal.

Estic convençut que els Estats han d'intervenir en els mercats per a que no facin el que els surt de la fava, però el rescat de bancs que estem veient a Estats Units i Europa, em sembla, si més no, injust.

Amb la llengua fora

Ho sento, nens i nenes, avui post cutre.
Vaig de puto cul i amb la llengua fora.