Primer intent: mans buides

Ha plogut força, i en molts punts el bosc estava humit de debò. El que passa, és que segurament era massa d'hora per la zona on vam estar. Però aquest inici de temporada plujós fa molt bona pinta. Hi haurà més intents, i siguin exitosos, o fallits com aquest primer, us els aniré explicant a la cullerada.

Gentussa

Que trist que és que el post de després d'un derbi estigui referit a uns individus que es dediquen a aprofitar el futbol per vomitar les seves frustracions en forma de violència gratuïta. Uns elements que busquen fer mal aleatòriament, ja sigui als seguidors contraris, als propis, als jugadors o a l'esport en general, i a sobre se'n senten orgullosos. Són gent que no es mereixen ni respirar, però com que la cullerada respecta els drets dels animals, en tindria prou amb que mai més entressin a cap estadi de futbol a carregar-se l'espectacle que estan gaudint milions de persones. I no em dóna la gana de parlar de culpables. No s'han de buscar culpables. S'ha d'actuar i punt.

Un cop despatxat el tema desagradable, anem a parlar de futbol. El partit podria haver estat molt bonic, molt bonic. El Barça va jugar a l'atac tot el partit i els tres canvis que va fer van ser ofensius, buscant els gols que li calien. L'Espanyol va ser una mica més conservador, però va jugar a futbol, no a antifutbol com fan molts equips. El cas és que la impressió final del partit és que el partit va ser lleig, molt lleig. Els dos primers gols van ser horrorosos, amb rebots, empentes i rodolons. I per acabar-ho d'adobar, el Barça va guanyar als últims minuts i de penal. No entraré en si ho era o no, però tot plegat és lleig, molt lleig.

A veure si aconseguim que, a part de rivalitats, en els derbis barcelonins, es vegi bon futbol, i a veure si, entre tots, aconseguim desterrar aquests indesitjables que, fos bonic o lleig, ens van fotre enlaire el partit.

Cof! Cof!

Avui es faran públics els resultats d'un estudi sobre l'efectivitat que la limitació a 80 km/h a les entrades de Barcelona ha tingut sobre la contaminació. Evidentment, encara no els he vist, però posaria la mà al foc que hi haurà una reducció dels índexs de contaminació que no superaran el 5%, que a més pot ser atribuïda a qualsevol cosa, especialment la climatologia.

Barcelona és una de les ciutats més contaminades d'Europa. Som més contaminadors que la resta? No, de fet tenim menys trànsit rodat que la majoria de ciutats. Quin és el problema? La situació geogràfica de Barcelona. Barcelona se situa entre el mar a l'est, la serralada litoral a l'oest, el riu Llobregat al sud i el riu Besós al nord. Quan el vent bufa de l'est, empeny la contaminació cap a la muntanya i s'hi queda estancada. Quan el vent bufa de l'oest és bloquejat per la serralada i no arriba amb prou força per dispersar els elements contaminants. Quan bufa del nord o del sud, el corrent d'aire natural que va associat a qualsevol riu, fa de cortina i impedeix l'entrada amb força del vent. Així, cal que esperem a episodis de vents intensos o de pluja per a que la contaminació atmosfèrica de damunt la ciutat es dilueixi. Aquestes condicions, que han fet de Barcelona una ciutat de clima agradable, ens està suposant també aquest problema.

A nivell global, les pluges seran cada cop més escasses i més concentrades en dies concrets de l'any, i això ens obliga a actuar. Hem de fer alguna cosa seriosa ja. No parlo de collonades com la reducció de velocitat. Parlo de replantejar de dalt a baix el sistema de transport públic per a que no sigui ridículament més lent que el privat i per a que la gent se senti realment motivada i compensada per deixar el cotxe a casa, o simplement per no tenir cotxe.

El problema és que parlo d'invertir diners, molts diners, i parlo de que es venguin menys cotxes, molts menys cotxes, i que les multinacionals de l'automoció deixin de guanyar una pasta, però una pasta gansa, i per tant que se'n vagi a l'atur molta gent, moltíssima gent.

Potser el que hem de canviar és el nostre model econòmic de cap a peus? Teniu el cap de setmana per reflexionar-hi. Dilluns examen. Je je. Vinga salut i bon cap de setmana a tots i totes.

Well there's a Peter Pan moon

Abans de les vacances us vaig prometre penjar algun vídeo del concert que els Angels of Mercy vam fer el 2 d'agost. Com que sóc un home de paraula, aquí teniu el vídeo. Les condicions per enregistrar imatge o so eren horroroses, i el resultat ha estat que el vídeo es veu malament i se sent pitjor, però quan l'he optimitzat per penjar-lo al Tubo els factors s'han invertit. Ara se sent fatal i quasi no es veu.

Malgrat tot, espero que els que no vau poder venir us feu una idea i us apunteu el pròxim cop.

Moltes gràcies, Toni, per la currada de gravació i edició.

Experiment sociològic 10.0

Vaig seguir bastant de prop la primera edició de GH, sobretot perquè en parlava tot déu i era impossible no saber de què anava. La segona edició va perdre gas, però encara en vaig veure algun programa. Des d'aleshores no n'havia sabut res, a part d'algun comentari que sentia al bar. Diumenge, per casualitat, ja que ni tan sols sabia que ho feien, vaig veure l'estrena de GH10. Em vaig quedar enganxat. Aquesta edició promet. I no ho dic pel mal de cap de que hi hagi dues cases, i que vagin passant de l'una a l'altra. Ho dic pels concursants. "La Casa" està plena de deficients físics, psíquics i emocionals, o les tres coses a l'hora. GH ja no és un experiment sociològic. És un experiment psiquiàtric.

Dos apunts finals: Un. ahir va haver-hi el primer expulsat. Un pàjaru de Sabadell (si us plau, no us perdeu l'enllaç) que igual us sona, perquè presentava programes cutres al Canal Català. Sort que l'han fet fora. Dos minuts amb ell són suficients per a que a la persona més pacífica del món li entrin ganes de fotre-li un parell d'hòsties. Dos. La "Merche" està fatal. Es faria un favor a ella mateixa si es plantegés anar-se retirant. Per a que us feu una idea, ahir portava un vestit de "pubilla catalana". Pfffffffffff. No em penso perdre ni un programa.

Sostequè?

Surto de casa, just, com sempre. No plou, però el cel està amenaçador. Agafo el cotxe. Sí, avui toca cotxe perquè després de la feina he d'anar cap a Mataró i si anés en transport públic, a part de trigar el triple en arribar, a la nit no podria tornar a casa. Per sort, vaig en el sentit de la ronda que va fluid, l'altre està absolutament col·lapsat. Arribo a Sant Adrià. Fent un gir que està prohibit, un cotxe bloqueja el pas del tramvia. El conductor toca la campana enfurismat. Avui és dimarts, i a Sant Adrià hi ha mercat. Un dels mercats setmanals més grans de Catalunya. Dóno voltes durant vint minuts per aparcar a deu minuts caminant de la feina. Arribo mitja hora tard. En el meu trajecte a peu, veig que alguns han estat més llestos que jo i han aparcat damunt les voreres o damunt el carril bici.

Ah! Em sento bé. Com es nota que és la setmana de la mobilitat sostenible!

Això no té fi

El terrorisme del país basc no té final. Tot és un peix que es mossega la cua. Després de fugaces èpoques negociadores, els imaginatius governs centrals, un rere l'altre, acaben optant per la tàctica repressora, que no fa altra cosa que alimentar l'odi de les bases abertzales, facilitant que acabin posant bombes, i això cebarà les ganes de les forces policials de detenir etarres, i així fins a l'infinit. Bé, fins a l'infinit o fins que es matin els uns als altres i ja no quedi ningú a qui odiar. I a sobre, aquest peix que es mossega la cua està grassot el malparit, alimentat pels vots que obtenen els uns, els altres i els de més enllà, gràcies a les morts gratuïtes i les tortures clandestines en sinistres comissaries, i abeurat per les quantitats ingents de calers que circulen per pagar escortes i vigilàncies per una banda i mercenaris assassins per una altra.

En resum, que això no acabarà mai. Però no patiu, que no trigarem a veure el Ministre de l'Interior de torn dient que ETA està molt dèbil i qeu la seva fi està a prop. Ah! I condemno l'atemptat, of course, que condemnar és gratis i si no ho fas et xapen el xiringuito.

Podem estar tranquils

Veient la situació macroeconòmica dels Estats Units, on els grans bancs i asseguradores cauen com a mosques, el primer que es pregunta un és: i aquí què? Pot passar això? Hem de córrer a treure els quatre duros que tenim a la Caixa de Pendons?

Segons els meus coneixements econòmics de pa sucat amb oli, la resposta és no. En primer lloc perquè els bancs que estan fent fallida a can Ianqui són bancs d'alt nivell. És a dir, que no remenen calers dels ciutadans, sinó que guarden, inverteixen i presten diners a altres bancs, asseguradores i financeres. I en el cas extrem que arribés a passar a Espanya, a nivell de banca d'accés al públic, la cosa hauria d'estar molt xunga per a que els nostres bancs i caixes no ho poguéssin solucionar fotent mà als seus magalítics i indecents beneficis. I encara dic més. Si van tan mal dades com per a que un banc faci fallida, no cal patir. El bon amic Trichet posarà la màquina de fer Euros a funcionar i tot arreglat. Si després resulta que un xiclet val 1.200 Euros, al ciutadà que el donin pel cul. Ara! No li demanis que baixi els tipus d'interès, que això faria pujar la inflació! Quins collons!

Bé, amics i amigues de La cullerada. Espero que la meva classe xusquera us hagi deixat ben tranquils i podeu dormir, menjar, beure, follar i anar a la platja tot el cap de setmana sense haver de pensar en la desacceleració.

Si m'ho expliquen no m'ho crec

Les celebracions de l'11 de setembre cada cop em foten més mandra, i per colmo de la mandra no vaig ni veure les notícies d'aquell dia. És per això que quan l'amic David (font inesgotable d'inspiració per a La cullerada) em va explicar aquest acte, no m'ho volia creure. Però clar, el Tubo sempre està disposat a obrir-nos els ulls i vaig trobar aquest vídeo. Estic per entrar a la Wiki i penjar el vídeo per il·lustrar la definició de borrego.

Segurament tots i totes, que esteu més al corrent de les notícies que no pas jo, ja l'haureu vist, però mai està de més veure que els adversaris estan tant per darrera.

Hi ha moltes formes de terrorisme

No sé si són terroristes o si ajuden als terroristes. Segurament que sí.

Només sé que la llei de partits se la va treure de la màniga el PP per guanyar vots a Espanya i per treure's opositors de sobre a Euskadi. Només sé que el PSOE, fent electoralisme barat, es va oposar a aquesta llei, però un cop al poder no han mogut ni un dit per canviar-la, perquè també els beneficia. Només sé que ahir, un 13% dels bascos es va quedar sense el partit que van decidir que els representés a les darreres eleccions. I això, per mi, que també és terrorisme.

Qui és Sarah Palin?

La designació de Sarah Palin com a candidata republicana a la vice-presidència dels Estats Units em va agafar a Alaska, l'Estat del qual la Palin és governadora. Us puc assegurar que va ser un gran impacte per la gent d'Alaska. Combreguin amb ella o no (que la majoria sí que ho fan), va ser una gran alegria que, per fi, algú es recordés d'ells. L'impacte de la notícia va fer que comprés algun diari i m'assabentés una mica de qui és i de què va aquesta dona.

El primer contacte de la Sarah amb la política va ser quan era membre del grup de mares de l'equip escolar de hockey de Wasilla, on jugava el seu fill. Van haver de contactar amb l'alcalde per alguna cosa relacionada amb l'esport escolar. La conseqüència va ser que a les següents eleccions, la Sarah es va presentar a alcaldesa i va guanyar de carrer, i per acabar-ho d'arrodonir va denunciar el seu predecessor per corrupció. Només era qüestió de temps que aquesta dona, mare de cinc fills i membre actiu de la societat nacional del rifle, passés de ser alcaldesa d'un poble de 10.000 habitants a ser governadora d'un Estat de 600.000. Un cop governadora, va seguir amb la seva lluita contra la corrupció. Sovint contra membres del seu propi partit. Aquesta lluita és una de les claus de la seva popularitat.

Les seves polítiques són clarament de dretes. De fet, si es fessin aquí, serien titllades immediatament de feixistes, però clar, allà el raser és un altre. El que més m'interessa és la seva política mediambiental, que es pot resumir en una paraula: zero. És partidaria d'eliminar l'Arctic National Wildlife Refuge per extreure'n les quantitats ingents de petroli que s'hi amaguen. És partidària de la caça i la pesca sense límits i de la mineria a cel obert amb abocament incontrolats als rius, i evidentment se'n riu a la cara de les energies renovables.

Quan vaig llegir tot això al Anchorage Daily News quasi em cauen els ous a terra. Ja us vaig dir abans de l'estiu que em preocupa poc qui guanyi les eleccions dels USA, però mira, posats a fer, igual em faig una pancarta que digui "Yes, we can".

Setembre

Em començo a acostumar a que el setembre sigui un mes agredolç. Un mes d'inicis, de finals, de retorns, de nostàlgies. El regust de les vacances es comença a esvair de la memòria i la rutina es va apoderant a poc a poc de tot. El bon temps s'allarga i permet gaudir de les darreres festes majors, i any rere any, aquest aiguabarreig de sensacions es veu agreujat per alguna notícia rebuda. Segurament de notícies transcendents en rebem tot l'any, però les que arriben al setembre, queden dins l'ànima per sempre, per recordar-nos que ha passat un altre estiu i que res tornarà a ser com era, però tot continuarà endavant.

Ja ho veieu. Inici de curs melangiós. Però no patiu que això no durarà. L'agost ens ha deixat novetats i també coses que fa massa temps que no són novetat, i això, amics meus, és la gasolina que fa córrer la cullerada.