Australia

Australia pot ser resumida en una paraula: diferent. Si volem posar-li un adjectiu per acabar de matisar, seria: diversa.

És diferent miris on miris. És tan lluny de qualsevol altre lloc que la terra, els cel, els arbres, les bèsties, la llum, i fins i tot el sentit de l'espiral quan l'aigua marxa pel vàter, és diferent. És diversa perquè vam visitar només una part molt reduïda del nord-est i el centre i vam veure com a mínim cinc tipus de paisatge diferent. La gent també és diversa. Hi viu gent provinent de tots els continents que hi han anat a provar fortuna. I diferent. Tenen un ritme de vida molt diferent al nostre, van sovint descalços pel carrer i tenen una manera d'entendre la vida que sorprèn.

Selva tropical, barrera de corall, sabana amb eucaliptus, aiguamolls, cascades, desert, Ayers Rock, aborígens, aventurers, penjats, cangurs, horny devils, cassowaries, koales, aranyes, ornitorincs, mantes, barramundis, cocodrils, dugongs, emús, equidnas, ocells, peixos pallasso, wombats, papallones enormes i mosques, moltes mosques.

Em va agradar molt tot, i les trenta hores anxovat dins un avió valen molt la pena. Si algú té pensat de passejar-s'hi, li recomano de debò.

Canvi d'hora, Matrix i un anunci

No sóc, ni molt menys, un expert en eficiència energètica, però podriem dir que hi entenc una miqueta. Tot i això, per moltes vegades que m'ho expliquin, no podré entendre mai per què collons ens canvien l'hora dos cops l'any. Aquests canvis trenquen pel mig el ritme de vida, sobretot a la canalla, i a més donen lloc a l'odiosa conversa que comença amb: "Dormirem una hora més o una hora menys?" i acaba amb les múltiples anècdotes més o menys divertides de gent que ha arribat tard o d'hora a llocs més o menys importants.

Com que no ho puc entendre, l'única explicació que se m'acudeix és que Matrix va acumulant defectes i imprecisions, i un cop cada sis mesos han de reiniciar el servidor, fent-nos perdre o repetir una hora, i és clar, els agents, llestos com són ells, es van inventar aquesta excusa infumable de l'estalvi d'energia. Cop de mall al puto canvi d'hora!

Tornem en 00:30 00:29 00:28 00:27...

I ara, l'anunci: Quan han passat quasi dos mesos, quan de l'estiu ja no en queda res, quan ja ningú se'n recordava (gairebé ni jo mateix), demà publicaré el post de crònica del viatge a Australia, amb quatre sensacions i quatre fotos. Apa! anunci colat!

00:03 00:02 00:01 00:00

Heroi de cartró pedra

L'heroi Zapatero ha visitat aquest cap de setmana les castigades terres catalanes amb la intenció, segons ell, d'acostar-se a la gent i de responsabilitzar-se dels errors.

Doncs no em dóna la gana d'empassar-me res més del que digui aquest paio. La visita d'ahir només l'afavoreix a ell. Un diumenge al matí, als carrers de l'Hospitalet, només hi ha avis i àvies de tradició socialista, i la seva actitud d'heroi amb la propietat humana de reconeixer errors farà que aquests avis i àvies, que són el seu públic, el tornin a votar.

Però deixeu-me dir de nou que no em crec res. Tot estava calculat per a que anés com una seda, però Zapatero no és un heroi. Zapatero seria un heroi si la visita l'hagués fet un dilluns enlloc d'un diumenge, si l'hagués fet a l'estació de Sants o a la "pseudoterminal" d'autobusos de Plaça Espanya enlloc del feu de Corbacho, si hagués portat la dimissió de la Maddie a la cartera enlloc d'un mea culpa exclusivament seu. Si Zapatero és un heroi, és un heroi de cartró pedra.

Rock n' roll

Quan als anys cincuanta, el rock n' roll es començava a forjar als USA, molts predicadors puritans insistien als joves que no escoltessin aquella música, que aquells sons i aquells ritmes només podien estar fets pel dimoni. Quanta raó tenien! Quan comencen a sonar els compassos de rock n' roll, la música t'entra per les orelles i es va transmetent a tot el cos, et pertorba la ment i et fa fer coses que mai hauries pensat.

Deixeu-vos posseïr per Llucifer i passeu un salvatge cap de setmana de rock n' roll!

Rock and Roll. Led Zeppelin. Led Zeppelin IV. Atlantic Records 1971

I demà, què passarà?

Barcelona, 1951

Corria el mes de febrer de 1951, i a la companyia de tramvies de Barcelona li va passar pel magí d'apujar el preu dels bitllets. Els barcelonins, encara en plena escassetat de la postguerra, es van revoltar i van iniciar la vaga dels tramvies. La peculiaritat d'aquesta vaga era que no la feien els treballadors, sinó els usuaris, que van deixar d'agafar el tramvia i van fer tots els seus trajectes a peu, malgrat les pluges i el fred intens d'aquell febrer. Aquella situació va desencadenar en una vaga general de la que es parla a molt pocs llibres d'història.

Han passat 56 anys, la situació econòmica és radicalment diferent, la societat catalana és una altra, els trajectes que es fan són molt més llargs, així que queda descartat que tothom vagi a treballar a peu, però potser cal alguna acció que toqui el voraviu a renfe i a les administracions, i que demostri que els catalans estem tan indignats com aquells barcelonins de 1951. La gent es mostra indignada per la tele, però ningú fa res, tothom es resigna com si el caos apocalíptic de cada matí i cada tarda, fos un càstig diví que els ha tocat viure. Què se n'ha fet d'aquell esperit de la Barcelona de 1951? Ja no hi tenim sang a les venes?

Sempre he pensat que les vagues serveixen de molt poc, però potser seria necessari un dia de vaga general, en què ningú agafaria el transport públic perquè ningú aniria a treballar. I no només els usuaris de renfe, sinó tothom. Un dia totalment improductiu potser posaria les piles al govern i a la patronal. El problema està en que legalment, una vaga l'han de convocar els sindicats, i els nostres sindicats fan tanta o més pena que els nostres polítics. Sembla que els sindicats no s'adonin, o no es vulguin adonar, que la gent que agafa el tren cada dia, no l'agafa per anar d'excursió, l'agafa per anar a treballar, són treballadors, i els sindicats haurien de servir per defensar els drets dels treballadors.

Bé, que me'n vaig del tema. Jo deixo la idea sobre la taula. Algú més secundaria una vaga general per parar una situació cada dia més insostenible?

Quins pebrots!

Aquestes boniques declaracions les va fer ahir el benvolgut Mariano. No vull ni tan sols comentar-les de la pena que em fan. Només dir que, si ja de per sí les paraules són patètiques, el patetisme és multiplicat pel marc on van ser pronunciades. Aquesta perla cultivada, l'amic Rajoy la va deixar anar a la conferència que Al Gore va fer ahir a Mallorca.

Si es que ja no sé qui em fa més riure, el de Polònia o el real.

Oooooooossooooooooleeeemiiiiiiiiiooooooo

Aigües fosques, góndoles amb gondolers escandalosos, vaporettos, la Plaça de Sant Marc, l'Església de Sant Jordi i moooooltes altres esglésies, el Palazzo Ducale, el Gran Canal, la pasta i les pizzes amb mooooolts bolets, el pont de Rialto, mooooltes caminades, el Campanile, lleons alats, història viva a cada racó, vidre de Murano, mercats de dissabte plens d'olors, colors i sabors, i un fred que t'hi cagues.

Total, una escapadeta inoblidable de cap de setmana a Venècia.

P.S. Vaig estar buscant el pavelló català de la Biennale, però no vaig tenir sort.

La feina ben feta no té fronteres

Bueno Manoloooooooooooo! Pué et·to yat·tá! Hala, carga to er materiáh en la fragoneta y vámonoh p'al báh, que hoy hemoh trabajao mu bieng y nóh meressemoh un quinto y una tapa calloh.

On collons són?

Ha plogut en abundància, encara no ha fet fred i no ha fet vent. Es donen les condicions idònies, però no se'n veuen. Bé, de fet sí que se'n veuen. A la meva darrera escapada vaig veure milers de farineres bordes i pets de llop, però fredolics, rossinyols i rovellons no n'hi ha. On són? Els han abduït? Han estat consumits per un bolet nuclear? Se'ls ha menjat tots la senyora riallera de Viladrau?

M'estic començant a posar nerviós.

Mindundi

Medeix cinc centímetres i té uns bigotis que gairebé mesuren més. Menja pipes, cacauets, pèsols, cigrons i altres fruits secs. Es diu Mindundi. És un hàmster de Roborowski, prové de les fredes praderies de Mongòlia, i és el nou habitant de casa nostra.

La finestra indiscreta

El diagnòstic del metge li va caure al damunt com una condemna. Aquella malaltia l'obligava a estar-se a casa com a mínim dos anys. El seu estil de vida desenfrenat li havia passat factura, i ara, l'hàbit de no parar quiet li feia encara més difícil estar tancat entre quatre parets. Quan les pel·lícules, els llibres i internet ja s'havien fet massa avorrits es va decantar per repassar els milers de fotos dels seus viatges, però també s'havia convertit en una activitat tediosa. Ara passava la major part de les hores del dia darrera el vidre de la finestra que donava al carrer Major. Des d'allà veia les anades i vingudes atrafegades de la gent. S'inventava històries barrejant els personatges anònims i memoritzava els moviments mil·limètrics dels avis que metòdicament, dia rere dia, compraven el pa i el diari, i havent dinat s'asseien a la mateixa taula del cafè per jugar la partida, sempre amb els mateixos companys.

El seu personatge preferit era la Marta. Bé, la Marta segurament no es deia Marta, era el nom que li havia posat ell per distingir-la dels altres personatges. La Marta era l'aprenent de la perruqueria de la plaça. No devia passar dels vint anys. Tenia la pell blanca, contrastada per un cabell negre com l'atzabeja, que li queia rebel per damunt les espatlles. Uns pits ferms i uns malucs sinuosos s'insinuaven sota la tela viscosa de l'uniforme de la perruqueria. La Marta entrava per la banda dreta del carrer Major, cada dia a les 9 menys cinc, i travessava amb pas lleuger tot el carrer fins la cantonada de la plaça, on entrava a la perruqueria. A dos quarts d'onze sortia amb una caixa de Farias, tacada de tants cafès amb llet vessats, i anava al cafè a recollir els encàrrecs capriciosos de les companyes. Quan es tornava a obrir la porta del cafè, la caixa anava plena de gots plens del quotidià líquid marró, culleres i sobrets de sucre. Ell esperava cada matí l'espectacle deliciós que li representava la rutina de la Marta. De fet, començava a estar convençut que n'estava enamorat, i la certesa que ella mai podria ser seva li travessava el pit com un ferro roent.

Aquell matí, però, hi havia alguna cosa estranya. Tot era com sempre, però hi havia quelcom de diferent i no sabia dir què era. No va ser fins que la silueta de la Marta es va començar a insinuar darrera els reflexos de la porta de vidre del cafè que es va adonar d'aquella presència inusual. Era un home, d'aspecte fort. Portava una jaqueta amb caputxa, que li cobria el cap i no li deixava endevinar cap facció de la seva cara. Li va cridar l'atenció perquè estava quiet, mig ocult en un portal, com si esperés algú. La porta del cafè es va obrir i la Marta va sortir amb la seva caixa. L'home misteriós s'hi va dirigir decidit. Quan va agafar un dels gots de cafè amb llet, la Marta va posar una cara de desconcert que, en càmera lenta es va anar convertint en pànic, quan el desconegut va trencar el got contra la paret i li va clavar al coll el tros de vidre trencat. La Marta va caure a terra, formant un bassal de sang que creixia al seu voltant a cada convulsió del seu cos blanc.

Ell ho observava tot esgarrifat des de la seva finestra. Quan finalment la Marta va fer la seva darrera convulsió i va reposar tranquil·la per sempre, l'assassí es va girar cap a ell, mirant-lo directament sota l'ombra de la caputxa. Lentament, va enretirar la caputxa i va deixar al descobert la cara pàlida i malalta que veia cada matí al mirall. Esglaiat, va mirar-se les mans, i les va trobar tacades de sang i sostenint un got trencat. Per primer cop en molt temps, va sentir la frescor de l'aire exterior, i en aixecar de nou el cap es va trobar al carrer Major, i va veure les cares de tots els seus personatges anònims que el miraven horroritzats, i davant seu hi havia la Marta, amb la pell més blanca que mai, estirada sobre un bassal de sang, amb la caixa de Farias, tacada de tants cafès amb llet vessats, encara a les mans. Un color escarlata brillant tenyia els cabells negres com l'atzabeja que queien rebels damunt les llambordes del carrer Major.

PC Music

La Jo Mateixa em va passar el meme de les músiques. És un meme que d'entrada pot semblar una mica absurd, però està molt bé. Hi ha 29 preguntes, però la resposta a aquestes preguntes és una cançó. La cançó no la tries tu, sinó el random del reproductor de Bindons sobre tota la música que tens al PC. D'aquesta manera es generen algunes respostes curioses i divertides, i al mateix temps us podeu fer una idea de la música que tinc i que més o menys m'agrada.

Doncs va! Aquí va el meu meme:

1. Com em veu el món?

- Tantes coses a fer (Els Pets) Doncs sí, tinc moltes coses a fer, què passa?

2. Tindré una vida feliç?

- Dimming of the day (The Corrs) Això què vol dir que la vida se m'acaba? Quin mal rotllo, no?

3. En realitat, què creu la gent de la mi?

- Silvertown blues (Mark Knopfler) Pensen que sóc un muermu. Un putu geni, però un muermu.

4. Les persones pensen "fer-me algo" en secret?

- Lady (Kenny Rogers) Pffff...

5. Com puc ser feliç per mi mateix?

- Fill de puta (Decibelios) Jajajajajajajaja

6. Què hauria de fer amb la meva vida?

- The Irish Rover (The Irish Boys) No m'ho digueu dos cops que me'n vaig a Irlanda, eh?

7. Tindré fills alguna vegada?

- 50 Special (Luna Pop) Motos i nens són incompatibles?

8. Un bon consell:

- The bug (dIRE sTRAITS) Una cançó carregada de bons consells, sí senyor! Sometimes you are the windshield...

9. Quin és el meu "main theme" actualment?

- In and out of love (Bon Jovi) Buenu, vale,...

10. I l'altra gent quina cançó creu que és la meva "main theme"?

- Nellie the Elephant (Toy Dolls) Em veuen com un ninyatu, però almenys em mola el punk!

11. Quina cançó es tocarà en el meu funeral?

- Luck be a lady (Frank Sinatra) Sí, d'aquí a que em mori tindré temps de ser afortunat de ser una dona.

12. Com serà el meu dia avui?

- We shall be free (Garth Brooks) Lliures, lliures! i demà encara més!

13. Per què estic aqui?

- I'm going down (Bruce Springsteen) Collons! Cap avall no, eh?

14. Per quina raó la gent em recordarà?

- Voy a pasármelo bién (Hombres G) Això sí que m'agradaria, veus?

15. Quina cançó se'm enganxarà demà?

- Cryin' (Aerosmith) I was cryyyyyyyin' when I met youuuuuuuuuuuuuuuu....

16. Hi ha gent allà fora que em vol segrestar?

- Vulnerable (Roxette) Hòstia! Doncs potser sí que n'hi ha!

17. De què tractarà aquest any?

- Why worry (dIRE sTRAITS) Tots els anys haurien d'anar d'això. Per què collons preocupar-se?

18. Si arribessis al cim del Everest, cridaries:

- These boots are made for walking (Nancy Sinatra) ...and that's just what they've done.

19. La pròxima vegada que estiguis amb gent, cridaràs:

- Follow me home (dIRE sTRAITS) Vinga tots cap a casa que farem una festassa!

20. El teu missatge al món:

- Merry Christmas (The Ramones) Sóc el portador de la Bona Nova, sóc el Messíes!

21. El teu secret més top secret:

- Joselito (Kiko Veneno) Yo soy Joselito, el de la voz de oro.

22. El teu desig més profund:

- Waiting on a sunny day (Bruce Springsteen) Sol solet vine'm a veure que tinc fred.

23. La teva memòria més antiga et fa pensar:

- Every thing I do I do it for you (Brian Adams) Vès quina cosa!

24. Algun dia en el teu casament, inclouràs...

Com m'agrades (Whiskin's) Ara m'he de tornar a casar? Home, si m'agrada tant...

25. Quan et despertis demà, murmuraràs:

- Johny Be Goode (Marty McFly) Go go go Johny go

26. Ara mateix, els teus sentiments són:

- Carne pa la picadora (La Polla Records) Quan m'ho proposo sóc gore gore.

27. El dia que m'enamori serà...

- Rat Race (The Specials) I jo seré el gat o la rata?

28. Durant el sexe, cridaré:

- Què volen aquesta gent (Ma del Mar Bonet) Hosti, faig sexe en grup i jo sense saber-ho.

29. El teu missatge per a la gent que llegix això:

- The game of love (Santana & Michelle Branch) Si és que tot plegat són tonteries, l'únic que importa és el joc de l'amor.

Què us sembla? Ha estat força divertidot, no? A algú més que a mi li ha semblat que algunes preguntes són una mica paranòiques? Em volen fer mal? Què pensa tothom de mi? Em volen segrestar? Qui va engegar aquest meme? Ja va al psiquiatre? Què em passa Doctor Corbella?

No m'agrada gaire passar memes, però em fa gràcia saber què tenen de música al PC en Ferran, la Txell i vull que em surti sang per les orelles amb les músiques d'en Zinc Piritione.

Au! Que el dilluns us sigui lleu i passeu una bona setmana!

Ara sí que l'has cagat

Quan veig aquest vídeo el primer que em ve al cap és un mall, però quan hi penso una mica, en Mariano em fa hasta una mica de peneta. Ha comès un acte de prepotència, presentant-se davant la rojigualda i la foto del Carlanga, com si fos el cap de l'Estat, i això, és la cagada més gran que en Mariano ha fet en la seva vida. Ja cal que en Mariano assaboreixi bé aquest vídeo, perquè és el més a prop que estarà mai de ser President. Enlloc del mall, m'entren ganes de fotre-li una colleja amistosa, acompanyada d'un "però mira que ets tonto".

Finalment he entrat en raó, m'he fotut la colleja a mi mateix, dient-me "tiu, que és el Rajoy! Que és igual de fatxa i diu les mateixes idioteses que l'Acebes, el Zaplana, la Espe i el Losantos!" I tot i que em segueix fent bastanta pena, em disposo a fotre-li la mare de tots els cops de mall. Algú m'ajuda?

A més d'assassins, gilipolles

Aquests paios porten trenta anys matant gent a tort i a dret per aconseguir l'autodeterminació del poble basc. Finalment, algú amb cert poder ha posat els ous damunt la taula i ha decidit tirar endavant amb el referèndum. Evidentment, tothom se li ha llençat al coll. I aquests capullos, que no ho oblidem, demanen el mateix que ell, enlloc d'ajudar-lo, tornen a posar petardos i donen més motius als espanyolistes per posar el Lehendakari a parir.

Hi he donat moltes voltes, i només se m'acut una explicació: la independència i la llibertat d'Euskal Herria només és una excusa per poder seguir xuclant de la mamella de l'extorsió i de les pràctiques mafioses. Si m'equivoco, que ho demostrin, ajudant al pobre Ibarretxe, que sembla l'únic amb dos dits de front en aquesta història.

Ironies tecnològiques

- Aquest mòbil que m'he comprat és esplèndid!

- Ah sí? Per què?

- Té càmera de fotos, fa gravacions d'audio i vídeo, té port d'infrarrojos i de bluetooth, connexió a internet, jocs, eines ofimàtiques, uns altaveus super-potents per escoltar música en mp3 i permet fer vídeotrucades.

- Caram! Quantes coses! Doncs potser que fem una trucada, no?

- És que aquí no hi ha cobertura.

- Vaja.

- A més m'estic quedant sense bateria.

- Ntchs.

La setmana més difícil

No em pregunteu com, però ahir em va caure a les mans un exemplar del número d'aquesta setmana de la revista "Diez Minutos". Quan vaig veure la portada no donava crèdit als meus ulls. S'hi veu el Carlanga fent un petó a una nena, molt mona ella. El titular diu: "EL REY: Su semana más difícil". En lletra més petita es llegeix: "Don Juan Carlos se vuelca en su trabajo y en repartir cariño entre los españoles".

Perdó? Ho he entès bé? Su trabajo? Quin trabajo? Repartir cariño? Ell ens dóna carinyu a canvi dels milions que li passem cada any a la cartilla d'ahorru?

Dins la revista, es pot trobar un publi-reportatge de com de bons i de campetxanos en són, la nostra família reial, i de com d'infames són aquests malparits que cremen fotos i aquest alcalde d'Almería que vol la III República. Quina gentussa!

El pitjor de tot és quan m'imagino un exèrcit de marujes llegint la revista i dient: "Oitant! Quina raó que tenen! Pobres reietons!"

Cop de mall!

Si cliqueu sobre la revista podeu veure la notícia en format web, però si teniu propensió a l'acidesa d'estómac, no us ho recomano.

La mussa ingràvida

Hi ha mites, musses o fonts d'inspiració, que rarament arriben més enllà. Ahir, un mite, una mussa, una font d'inspiració, una icona sexual de Catalunya, ho va fer. La nostra mai prou ben ponderada Mònica López va fugir dels confins de la troposfera per sentir i experimentar la ingravidesa. Les imatges resultants desperten uns sentiments que no es poden explicar amb paraules. Mai podré oblidar l'aiguabarreig hormonal i emocional que em va provocar veure-la surar en l'aire. Gràcies senyors de telatrès per apropar els ciutadans de Catalunya a una experiència tan pròxima a la felicitat.

Si creieu que podreu assimilar tanta bellesa, cliqueu aquí per veure el vídeo.

Felicíssim cap de setmana.

Escàndols quotidians

Ahir vaig llegir aquest post d'en Ferran, on parlava dels preus de Berlín comparats amb els de Barcelona. Ho il·lustrava tot amb les imatges d'un bitllet de mil peles i un de deu eurus, i escrivint-li un comentari vaig recordar un d'aquells posts que es guarden a la recàmera del cervell.

L'1 de gener del 2002 ens encolomen l'euru. Molt maco. Vale. Per cada un d'aquests eurus ens demanen 166,386 pessetes. Vale. Ara han passat cinc anys, i qualsevol cosa que vagis a comprar al super, al quiosc, o a un bar, que abans valia mil peles, ara val (COM A MÍNIM) deu eurus.

Resumint, que el que abans valia mil peles, en només cinc anys ha passat a valdre 1.664 peles.

Ara em direu: "cony Puji, això ja ho sabem tots!" Vale! Ho sabem tots, però pocs ens adonem (almenys conscientment) de la magnitud de la tragèdia. Això vol dir que en només cinc anys la inflació a Catalunya ha estat (COM A MÍNIM) del 66,4%!!!

Experts en economia mundial: Això havia passat mai abans en un país sense que s'enfonsés?

Mindundis en general: Sóc l'únic pringat a qui no li han pujat el sou un 66,4%?

Hòstia! Ara m'he emprenyat! Cops de mall a tort i a dret!

No es pot veure el futbol a Antena 3

No es pot veure el futbol a Antena 3. Ara em direu: doncs treus el volum i poses la ràdio amb el Pou o el Puyal. Sí, això ja ho faig. El que dic és que no es pot VEURE el futbol a Antena 3.

Una de dues: o el realitzador que tenen per al futbol no en té ni puta idea de futbol, o és el realitzador del diario de Patricia que fa hores extres. Cada cop que un davanter rep una pilota, fan un primer pla del jugador i et fan perdre la prespectiva del joc, fan un us més que abusiu de la càmera zenital i fan uns travellings i uns canvis de càmera propis d'un vídeo musical.

A veure si el senyor realitzador se n'entera. Els plans curts estan molt bé per a les repeticions o per a fer reportatges de la qualitat dels jugadors. La càmera zenital està molt bé en el xut inicial o abans de xutar un córner. Però estem veient futbol i el futbol és estratègia i col·locació dels jugadors al camp. El que volem els espectadors futboleros són prespectives generals. Quan un jugador rep la pilota volem veure les possibilitats de passada que té. Les filigranes ja les veurem al gol a gol.

Aquest canal de televisió cada dia està pitjor. Si no fos perquè fan els Simpsons ja fa temps que l'hauria dessintonitzat de la meva tele i no notaria la diferència.

Errors

Experiència estruciforme

Divendres a la nit vaig patir la meva primera experiència estruciforme. Vaig anar a l'auditori de la Farinera del Clot, on actuava el company blogosfèric Estanislau Verdet, acompanyat dels Cantimplores Marramiau. Fa molt temps que segueixo de prop les seves demostracions i defenses del corrent lletgista i he escoltat el seu disc fins la sacietat. Però està clar que el senyor Verdet mostra el seu màxim esplendor dalt de l'escenari. Les seves composicions guanyen un 100% quan són interpretades magistralment pels Cantimplores. L'espectacle, però, no és només música. Les intervencions parlades llarguíssimes d'en Verdet, defensant el lletgisme, a l'hora que diu que és una collonada com una altra, i les projeccions divertidíssimes fan l'espectacle molt més complet.

Ens trobem davant un dels autors que poden conformar el futur del panorama musical català. Una mica rotllo Messi. "Recuerda su nombre: Estanislau Verdet"

Jo ja sóc estruciforme, i us recomano que si podeu, no perdeu la oportunitat de ser-ho.