Obro l'armari dels trastos i em cauen un munt d'andròmines al damunt. Començo a remenar, i després d'una bona estona les trobo. Estan plenes de pols però encara estan en bon estat. No les havia utilitzat des de feia sis anys, però una estona de reflexió
en boles davant el mirall m'havien decidit a rescatar-les.
Busco la samarreta de tirants, els pantalons i els mitjons del
Decartón, m'ho poso tot, i finalment me les calço. El pas del temps les ha engroguit una mica, però segueixen sent llampants. Quan em poso dret, els peus se m'hi adapten de seguida, i noto el tacte tou de les càmeres d'aire. Amb elles als peus em noto fort i segur. És com si aquests sis anys haguéssin passat en un
obrir i tancar d'ulls.
Aprofitant la trempera m'afanyo a sortir al carrer. L'aire fresc de la tarda em pica la cara i els braços nus. Em sento em plena forma, i sense pensar-ho
arrenco a córrer. Caram! però si encara estic fet un xaval. I animat per aquest primer èxit accelero el ritme.
Porto cinc minuts galopant pels carrers de la ciutat, i tot ja no va tan bé. Em fa mal l'esquena, les cervicals i els bessons, i començo a notar una molèstia als talons. Sí, m'estan fent una llaga.
Els pulmons em cremen i tinc el cor desbocat. L'esperit prudent em diu que hauria de parar, però l'orgull no m'ho permet. Tot i això, faig mitja volta. Va sent hora de tornar cap a casa.
La tornada es converteix en una agonia. A cada gambada sento dolor intens a tots els músculs del cos, fins i tot alguns que no sabia que existien, m'ofego, i els meus peus s'estan convertint en una carnisseria, però no he de parar. Primer perquè l'amor propi no em deixa, però sobretot perquè si paro no se si seré capaç de tornar a arrencar. Tinc la
cara congestionada i la suor em baixa a raig per les temples. Finalment, veig les portes del cel. Ja he arribat al meu tram de carrer i a la llunyania veig el portal de casa. Només un últim esforç. Quan arribo paro, però el cor trigarà una bona estona a recuperar les pulsacions habituals, sobretot perquè encara em queda pujar tres pisos sense ascensor. A mitja pujada em trobo l'Encarna, la veïna del segon. -Caramba, si que estas deportista-. Li contesto que -se hace lo que se puede-, però la respiració entretallada, la suor que m'entra per la boca i les pulsacions a les caròtides fan que de la meva boca surti -sbruasembrluksssprede-.
Entro a casa i mentre preparo una banyera ben calenta poso la roba negada de suor a la rentadora, i sense perdre temps les poso a la bossa del cortinglés on les he trobades i les torno a entaforar a l'armari, no fos cas que se'm tornés a acudir la brillant idea, encara que no ho crec, perquè mentre agonitzo a la banyera amb un quinto a la mà, tinc la certesa que les
agulletes em perseguiran com a mínim una setmana.
Després d'una hora de
bany relaxant, surto, m'asseco i em torno a mirar al mirall, i dirigint-me al meu reflexe que em mira culpable, li etzibo: -Si em tornes a fer una putada com aquesta et trenco la cara!-.