http://instagram.com/14_puji YouTube

30 de març del 2007

Afruitat i rodó

Ahir vaig fer la quarta i última sessió d'un curs de tast de vins. He après un munt de coses sobre varietats de raïm, denominacions d'origen, tècniques de vinificació, aromes, colors, etc.


El més complicat és identificar els aromes. Mentre que trobar olors a fusta o a torrat en els vins envellits és força fàcil, em costa molt trobar els olors de mandarina, pinya, fruits vermells o fruita blanca. Suposo que és qüestió de pràctica, però tampoc em preocupa massa perquè no penso guanyar-m'hi la vida. De totes maneres, tan malament no ho dec fer, perquè ahir, per acabar el curs vam fer una mena de concurs. Es tractava de saber les varietats de raïm amb què estaven elaborats els quatre vins que vam tastar, i, en un atac de potra sense precedents, les vaig encertar totes quatre. El premi: la meva cara de color cirera picota amb tons rubí i una ampolla de Pedro Ximenes.


Però el millor del curs han estat els indicis que ens han donat per no fer el ridícul quan parlem de vi, i al mateix temps, identificar als fantasmes que farden de sumillers i no en tenen ni puta idea. Si mai algú us diu, amb cara d'interessant: "és un vi afruitat i rodó", comenceu a buscar les cadenes.

29 de març del 2007

Correos y Telégrafos



Que ja no ens podem fiar de "Correos" no és una novetat. A mi fa més d'un any que m'arriben cartes amb retard, o algunes no arriben mai, i que el carter només passa per casa meva dos cops per setmana. És el que tenen les privatitzacions mal fetes. Tot i això, jo, en la meva eterna candidesa, vaig pensar que enviar una carta certificada encara oferia aguna garantia, però es veu que no és així.


Fa quinze dies vaig comprar un xec regal d'una botiga infantil a uns familiars que acaben de tenir un nen. La suma del xec era considerable. Com que viuen lluny i no els podiem anar a visitar, vaig decidir enviar-lo per correu certificat. Una setmana després, la carta no havia arribat al seu destí, i em vaig començar a preocupar. Però fa uns dies em vaig preocupar de debò. La carta encara no havia arribat, però a mi sí que em va arribar l'acusament de rebuda. El més divertit de tot és que l'acusament de rebuda no acusava cap rebuda, perquè ningú (ni el destinatari, ni el carter, ni l'oficina receptora) no l'havia signat.



O sigui que ara tinc un document que diu que la meva carta no ha estat mai entregada i que hi ha un xec de molts calés perdut en la immensitat de l'univers.


La meva ingenuïtat me l'ha tornat a jugar. És que no n'aprendré mai. Qualsevol dia d'aquests agafaré un tren de Renfe i pensaré arribar a l'hora.

28 de març del 2007

Apretón






Heu tingut mai un "apretón"? A mi em passa sovint. Molt sovint. I passo molt males estones. Però això s'ha acabat. La propera vegada que em trobi en aquesta incòmoda situació faré com aquest senyor del vídeo.

Nota: El vídeo l'he trobat al blog dels oients del Versió RAC1. Ho sento, però quan l'he vist no m'he pogut estar de penjar-lo.

27 de març del 2007

La trucada


El so irritant i monòton del despertador ha fet obrir un ull a l'Albert, que s'alça mecànicament del llit, tot i que no estarà depert fins d'aquí una bona estona. Un dia més de rutina. Posa la cafetera al foc, i mentre espera que pugi s'acosta a la finestra del menjador. Plou. Per fi plou. Tants dies de sequera, desitjant un ruixat, i ara que ha arribat, a l'Albert encara li fa més mandra sortir al carrer.



A la sortida del metro, la senyora que reparteix el diari gratuït segueix sense recordar, després de dos anys, que ell en vol dos. Un per ell i un per la seva companya de despatx, que, com sempre, ja fa estona que hi és quan l'Albert arriba, i, també com sempre, aprofitarà la seva arribada com a excusa per anar a prendre plegats un repugnant cafè de màquina. Mentre s'escalfen les mans al got de plàstic, l'Eva li explicarà, com de costum, les seves trifulques amb en Jan, el seu fill de dos anys. A l'Albert encara el sorprèn com parla del nen com si fós una mena de tortura, una font inesgotable de problemes, però cada cop que en parla se li il·luminen els ulls i li cau la baba.



Però avui l'Albert no l'escolta. El seu cap és en una altra banda. Per fi s'ha decidit. Avui trucarà la Laura. No la coneix. No sap quina cara té, tot i que està segur que és preciosa. Fa més de sis mesos que l'Albert espera la mitjanit per posar la ràdio i moure el dial cap a la freqüència de l'emisora del barri, on la Laura posa cançons tranquiles i nocturnes, i les presenta amb monòlegs enginyosos, divertits o tendres, segons el dia. Unes setmanes enrera li va enviar un e-mail, tot explicant-li que l'escoltava cada nit, i que ja feia temps que l'únic que tenia sentit a la seva vida era esperar que fóssin les dotze per sentir la seva veu. Sorprenentment, ella el va contestar, i des de llavors s'escrivien a diari. A l'Albert li fa la sensació que la coneix de tota la vida, que no hi ha res abans del dia que, cansat de les absurditats televisives va engegar la ràdio, i girant el dial a l'atzar es va aturar a la seva veu.



En el seu darrer correu, la Laura li va donar el seu telèfon, per si un dia li venia de gust dinar plegats. Conscient que l'Albert té la vida muntada i no vol riscos innecessaris, la Laura, donant-li el número del seu mòbil havia deixat la decisió en mans d'ell.



Ho tenia tot pensat. La trucaria a mig matí, i, deixant poc temps per a que cap dels dos planegés el que es dirien, li proposaria anar a dinar avui mateix. La Laura havia encertat. L'Albert té la vida muntada i no vol riscos innecessaris, però fa dies que necessita alguna cosa, li cal algú que li foti un clatellot per tornar a sentir-se viu. Estava esperant una experiència emocionant i misteriosa que li confirmés que el món seguia girant més enllà de la seva rutina, i la Laura era la seva oportunitat. Només volia això. Un dinar, una conversa, una trobada que no coneixés ningú més que ells dos, per poder tornar a casa i recordar que tot el que l'envolta des de ja no recorda quan, te tot el sentit que ell sap que te.



El matí s'ha fet llarg. Avui, l'Albert i l'Eva introduieixen en un full de càlcul les respostes a una enquesta sobre les preocupacions dels habitants de la ciutat, que ells mateixos havien dissenyat. El que agrada a l'Albert de la seva feina és buscar les preguntes adequades tot combinant-les de manera coherent i pensar quins càlculs estadístics són els més adients. Introduir les dades és la part més tediosa, i li ha tocat fer-ho justament avui. Cada pocs segons, els ulls se li en van cap a la dreta de la pantalla, on el rellotge del sistema operatiu sembla estar encallat, perquè els minuts no passen. S'enganya pensant que encara no està decidit a trucar, però sap que ho farà.



Quan passen dos minuts de les dotze agafa el telèfon i marca el número que inconscientment s'ha après de memòria. Se sent el to de la trucada. Un altre, i un altre. L'Albert es desespera. Es torna a plantejar què collons està fent, i està a punt de penjar quan el cinquè to s'interromp i sent la veu càlida de la Laura:



- Digui?

- Hola.

- Hola Albert, estava segura que eres tu.

26 de març del 2007

Guant llençat

Després de mesos de sentir la mateixa cantarella, d'estar farts d'allò que no governa el partit que ha guanyat, que s'ha desaprofitat l'ocasió per fer un govern catalanista, i moltes altres frases carregades de ressentiment, ERC ha llençat el guant a la cara de CiU, oferint-li la tan ansiada Presidència de la Generalitat. La condició posada sembla coherent i totalment adequada al partit que s'ha postulat com a defensor dels valors patris de la catalanitat. ERC, segurament apretada per la nova opció de Carretero, només demana a CiU que es deixi estar de mitges tintes i d'eternes negociacions infructuoses i es decanti pel catalanisme sense embuts del que sempre s'ha vanagloriat.


Curiosament, el guant ha caigut a terra. I és que CiU sempre ha viscut del tarannà de botiguer negociador propi de la burgesia catalana clàssica, i la por de perdre aquesta posició que els fa guanyar els vots de qui són com ells, li impedeix posar els collons sobre la taula i plantejar d'una vegada les coses clares als veïns que ens tallen les ales.


Declinant aquest desafiament, i a sobre titllant-lo de "broma", queda en evidència que el catalanisme dels democratacristians va a mig gas, i hauria de fer callar una temporadeta els laments rabiosos, però molt em temo que no serà així.

23 de març del 2007

Three little birds


Anem atrafegats, ens sorgeixen milers de problemes que ens treuen la son, ens preocupem, ens amoïnem, ens trenquem el cap. I després resulta que tot allò que ens desvetlla no són més que tonteries, que les coses importants són unes altres.

M'he llevat aquest matí i he saludat al sol quan sortia. Tres ocellets eren a la meva porta, cantant cançons dolces de melodies pures que em donen un missatge per a tu. No t'amoïnis per res, que la més petita de les coses anirà bé.


Bon cap de setmana!

22 de març del 2007

Arròs covat


Els senyors Jaime Ignacio del Burgo i Jesús López-Medel són dos diputats del Partit Popular.


Aquests dos individus s'han despenjat aquesta setmana dient que la reunió de les Açores i el suport d'Espanya a la invasió de l'Iraq va ser un error. Bravo senyors diputats! Se'ls felicita per tan sàvies paraules. Però ara, la meva pregunta és: On eren vostès el març del 2003, quan el seu partit en bloc va votar al Congrés a favor de la intervenció? On eren vostès quan els membres del seu partit que gosaven portar la contrària a Aznar eren vilipendiats i defenestrats? Ja els la dóno jo la resposta. Eren al Congrés, prement el botonet verd en contra de la voluntat del poble.


Moltes gràcies per les seves paraules senyors diputats, però em sembla que fan tard, molt tard. Exactament fan quatre anys tard.


Ja cal que corrin cap a casa, que avui és dijous i toca paella, i si no s'afanyen, se'ls covarà l'arròs (també).

21 de març del 2007

Això no es fa

Ara que ja havíem assumit això del canvi climàtic. Ara que teniem clar que havíem tingut l'hivern més càlid de la història universal. Ara que ja començàvem a pensar en la platgeta, els granissats i les orxates. Ara que ja començàvem a pensar en treure'ns del damunt la feixuga roba d'hivern, per anar ben lleugerets i veure les mosses ben lleugeretes. Ara que ens havíem cregut que els magnats de l'esquí estaven tots arruïnats. Ara que els ametllers ja estan florits... Torna a fotre un fred del carall! Cagumtot!

20 de març del 2007

El punk no ha muerto...

Avui, el 20 minutos (el millor diari del món i font inesgotable d'inspiració) publica un article sobre els trenta anys del punk.


A mi sempre m'han agradat més altres tipus de música, però hi ha grups d'altíssima qualitat, com els Ramones, The Clash, o Siniestro Total en versió espanyola. De tant en tant, una dosi de bon punk aixeca l'ànim i fa venir ganes de tornar agafar el mall per fotre cops a tort i a dret. Us deixo un vídeo tremendo de la versió que els Toy Dolls van fer del Blue Suede Shoes de Carl Perkins, una de les meves preferides del punk.




Us preguntareu a què ve el títol del post en castellà. Un cop vaig veure pel carrer un punkarra dels d'abans, amb cresta, collarets de punxes, cadenes i xupa de pell. A les espatlles de la xupa, pintada de la manera més cutre que us pugueu imaginar, portava una inscripció que no he oblidat ni oblidaré mai: "El punk no ha muerto, queda Manolo".

19 de març del 2007

Massa


Ahir a la tarda em passejava pel passeig marítim de Barcelona. El passeig es va convertir en un eslàlom entre ciclistes, patinadors, famílies senceres que caminaven en bloc, nens juganers, i persones anònimes en general.


Quan vaig arribar a casa, les notícies parlaven d'actes multitudinaris al castell de Montjuic i a la Sagrada Família. Al mateix temps, l'espai del trànsit anunciava retencions quilomètriques a totes les vies d'entrada a Barcelona.


Som massa gent. No només a Barcelona, sinó al món. I fa por. Si algun dia escassegen els recursos bàsics com l'aigua, l'aliment o l'espai, aquella gent anònima que ahir m'envoltava al passeig es podrien convertir en despietats guerrers que lluiten per la pròpia supervivència, arrencant orelles a qui calgui.


Potser és que es dilluns i estic pessimista, però som massa, i per molt que els humans dominem sovint la natura, la dinàmica de poblacions acabarà fent la seva feina, i la nostra espècie fa dies que ha superat la seva capacitat de càrrega.


Nota 1: Gràcies Oriol per la inspiració (i perdó per haver-te robat un post).

Nota 2: Gràcies Dani per recomanar-me 1984. Encara que no sé si donar-te les gràcies perquè ja veus en quines coses em fa pensar.

Nota 3: Gràcies Gordon Dickinson per deixar-me "robar" la teva pintura "crowd" per il·lustrar el post d'avui.

16 de març del 2007

Caritat cristiana


La Inmaculada feia quaranta anys que estava malalta, i en feia nou que vivia gràcies a un respirador. Ja en tenia prou de passar els dies en una habitació d'hospital amb hores inacabables de vida buida de contingut i de sentit. Finalment va aconseguir desfer-se de la seva vida artificial.



Un cop més, l'església catòlica ens ha mostrat la misericòrdia que la caracteritza. Diu que els humans no som propietaris de la nostra vida, que la mort de la Immaculada és un crim, que no es pot atemptar contra la vida. No dubto que una persona en aquesta situació pugui tenir una vida plena, amb objectius, amb sentit. Però quan això deixa de ser així, l'amo d'aquesta vida ha de poder decidir que ja n'hi ha prou.



En una última pataleta, el bisbe no ha permès que aquesta pobra dona morís a la clínica catòlica on portava anys, i per si no estigués ja prou castigada per la seva situació, encarava haver de patir un trasllat molt traumàtic en el seu estat. Molt bé senyors! Això sí que és caritat cristiana!



Per fi, la Immaculada ha aconseguit el que desitjava, i ara sí que descansa en pau, en tots els sentits. Un petó per ella... i per tots vosaltres, és clar.

15 de març del 2007

Dijous paella



Qué bonica és la tradició dels bars que fan menú, de posar-se d'acord i fer paella els dijous. Jo em pensava que era generalitzada a tot l'Estat, però resulta que només és cosa de la costa mediterrània.


Hi ha moltes teories que pretenen explicar aquest costum, algunes molt, però que molt inverosímils, i cap definitiva. Però a mi m'és ben igual. Per mi el dijous amb paella és una excusa per, un cop de tant en tant, quedar-me a dinar al bar del Rafa amb els companys de la feina, i per quatre duros, fer un bon menú amb paella, un segon suculent, un postre espectacular, cafè, copa, puro (no és una manera de parlar) i una llarga i agradable conversa. I sobretot, que no faltin els mantelines de García de Pou, un dels últims monopolis catalans.


Visca les tradicions com aquesta!

14 de març del 2007

Benvinguts a mitja setmana



Benvinguts a mitja setmana. Sí, sí, ja sé que el dia del mig ha estat sempre el dijous, però deixem-nos de tonteries, el cap de setmana no compta, i la setmana que s'ha d'escalar i tornar a baixar és la que va de dilluns a divendres, i el punt mig és el dimecres. Dilluns, aquell dia fatídic en què t'has de tornar a llevar d'hora després de dos dies sense el despertador trenca-timpans, en què necessites martell i escarpa per treure't les lleganyes. Dimarts, encara no t'has recuperat del trauma de tornar-hi, però comences a agafar el ritme amb resignació. I dimecres, ah dimecres! Has arribat al cim, ja estàs en plena forma, adaptat a la voràgine, però de cop veus la carena, veus la llum que prové de l'altra banda, i quan arribes a dalt, només veus una rampa de baixada de dos dies, dijous i divendres, on tot et porta, irremissiblement, als dos dies de relax, de no fotre brot o de fer allò que més et vingui de gust.



No veieu el sol com vol sortir de darrera la muntanya? Vinga només una empenteta més i tot anirà rodat!

13 de març del 2007

Blanc o negre

Cada vegada que el PSOE arriba al poder després del càstig que suposa un govern de dretes, els soferts ciutadans d'esquerres caiem de nou en la trampa de l'alleujament. Deixem anar allò de "per fi ens hem desfet de la dreta". I quan ho diem ens enganyem, perquè sabem de sobres que el PSOE no és un partit d'esquerres, que el PSOE està més a prop del PP que de nosaltres. Tot i això, ells segueixen embolicats en la seva lluita de bons contra dolents, on tot és o blanc o negre, on si no estàs amb ells estàs contra ells.


Aquesta no és la nostra lluita. La polarització de l'espanya bipartidista és per als borregos que s'ho creuen tot. Que s'ho facin ells amb els seus conflictes d'interessos, i a nosaltres que ens deixin en pau. I si s'ha de decidir entre blanc o negre, entre si estàs amb uns o amb els altres, jo decideixo que les dues opcions se'n vagin a la merda, que la meva opció és meva i prou, i que mai més penso prendre partit ni per uns ni per els altres. M'han demostrat massa cops que a l'hora de la veritat, tan uns com altres em donaran pel cul.

12 de març del 2007

Un altre meme



El veí de dalt, en la seva infinita bondat, m'ha encolomat un altre meme, d'aquells de dir coses d'un mateix, doncs ala, allà va:


Treballs que he tingut:


1. Durant dos estius vaig fer d'aprenent en una petita impremta de poble. Tot i que els treballs manuals no se'm donen gens bé, vaig gaudir molt de la feina i vaig aprendre un munt de coses que després m'han fet servei.


2. Vaig ser dependent en una botiga de roba i calçat esportiu.


3. Vaig treballar en un departament de recursos humans, buscant gent per fer suplències de pocs dies que ningú volia fer i fent contractes pels descosits.


Pel•lícules que puc veure un i altre cop:


1. She is the one, d'Edward Burns. És una pel·lícula molt poc coneguda, però és boníssima. Si la trobeu veieu-la. És, de llarg, la meva preferida.


2. Backbeat. És una peli que explica la història dels Beatles en l'època que van viure a Hamburg. El protagonista és Stuart Sutcliff, el primer baixista del grup, que el va deixar i poc després va morir. També molt recomanable.


3. Una rubia auténtica. Els protagonistes podrien ser qualsevol de vosaltres.


4. Un amor por descubrir. Ah, Irlanda...


5. El gran Lebowski. L'anada d'olla amb més cap i peus que he vist mai.


Programes que m’agraden:


M'agraden molt les sèries, ara que tenim parada porca misèria, el resum de la meva setmana seria aquest:


Dilluns: CSI.

Dimarts: House.

Dimecres: Entre fantasmas.

Dijous: Sin rastro.

Cap de setmana: el que caigui.

A més, cada dia, a les 21:30 al 300, Roseanne, un clàssic que mai passa de moda.

Plats per deglutir tothora:


1. Arròs. En totes les seves formes i maneres. Si fos per mi en menjaria cada dia. Amanida d'arròs, arròs caldós, paella d'arròs, arròs a la cubana, arròs blanc, rissotto, arròs frito tres delicias, arròs amb llet...


2. Cargols. M'encanten. Quan anem a dinar amb amics, tothom sap quin serà el meu primer plat.


3. Milions de coses més. De fet, em passaria el dia deglutint.


Llocs d’internet que visito a diari:


Gireu una mica el cap a la dreta, una mica més, una mica més... veieu una llista llaaaaaaaarga que hi ha? Doncs aixòs. A part miro els meus tres correus i el sumari del DOGC (sí, què passa?).


Llocs on m’agradaria estar ara:


1. El Grand Canyon.

2. Qualevol racó de Costa Rica.

3. Al sofà d'una casa ben calenteta, al costat de la llar de foc amb vistes a un penyassegat irlandès, veient com plou a fora.

4. Al meu proper destí turístic, que fa dies que està decidit i preparat.
5. Al carrer de les Candeles, 69, 6è 9a.



No us enganyaré, aquest meme m'ha fet una mica de mandra (veí no passa res), així que em reservo el dret de no passar-lo a ningú, i si a algú li vé de gust que el prengui i el faci. Au! Bon dia!

9 de març del 2007

Per un nou model energètic



Que a la Terra hi ha un canvi climàtic és evident. Que l'acció humana accelera aquest canvi és ja bastant clar. Una de les principals causes d'aquesta situació és el model energètic que tenim per tradició i que es manté per interessos.



Quan es va començar a generar energia elèctrica en massa, la producció es basava en l'energia tèrmica procedent de la crema de carbó. Una central tèrmica de carbó és un complexe agressiu amb la natura i amb la població, i aquestes es van instal·lar lluny de la població. En aquell moment es va fer necessari el transport de l'energia elèctrica. Quan als anys 60 va començar al món la gran expansió de l'energia nuclear, les centrals també es van situar lluny del gran consum de les ciutats. Va seguir sent necessari el transport de l'energia mitjançant línies d'alta tensió. El que mai s'explica és que el transport d'energia en línies d'alta tensió provoca la pèrdua de més del 17% de l'energia que es transporta, a part dels freqüents accidents, incendis i altres problemes. I el que tampoc es diu gaire és que hi ha empreses molt importants que guanyen molts dinerons amb aquest transport d'energia.



Per culpa d'aquesta tradició i aquests interessos, quan ens parlen d'energies renovables ens imaginem jardins de molins eòlics, forns solars faraònics o camps de plaques solars. I aquí està l'error. Aquestes fonts d'energia ja no són agressives per la població, per la qual cosa es poden instal·lar a prop del consumidor. Tan a prop com damunt de casa seva. D'aquesta manera ens desfariem d'aquest dèficit del 17%. El futur de l'energia passa per una producció local en el mateix lloc en què es consumirà.



Amb l'excusa del canvi climàtic, l'Iran, Corea del Nord, sobretot l'amic americà, i des d'ahir la UE forçada per França, ens volen tornar a col·locar l'energia nuclear. El que no ens diuen és una dada esfereïdora. Cada any es generen a Catalunya 80.000 tones de residus nuclears, i amb el material que hi ha a les piscines radioactives d'Ascó i Vandellós es podrien fabricar 2.000 bombes atòmiques. A més, si els humans demà desapareixéssim de la Terra, els efectes de la crema de combustibles fòssils trigarien 70 anys a desaparèixer, els residus nuclears trigarien 10.000 anys a desintegrar-se.



Així que jo, fins que fem una revolució energètica, carregant-nos les línies d'alta tensió com la que vol creuar Catalunya, prefereixo mil cops els combustibles fòssils que l'energia nuclear.


No us fa gràcia recuperar aquest símbol? A mi sí.

8 de març del 2007

Noies, cal seguir lluitant

Cal seguir lluitant per a que el dia de la dona treballadora ja no sigui necessari.


Un petonàs a totes!

7 de març del 2007

El que lava más blanco

Per desgràcia, les feines de la llar sempre s'han associat a les dones, i així ho ha reflexat la televisió. Quan jo era petit, eren molt habituals els anuncis, que ja llavors em fotien dels nervis, on marujes que es passaven tot el dia a casa fent content el marit, es discutien sobre quin era el detergent que "lava más blanco".


Després, els temps van canviar. Van començar a aparèixer anuncis amb famílies joves on tant l'home com la dona rentaven la roba. Fins i tot solia ser l'home qui obria els ulls de la dona a la grandesa del detergent. Tot i això, es van mantenir alguns anuncis casposos, però allà només hi sortien dones d'edat avançada, una clara mostra del segment demogràfic al que anaven dirigits.


Però d'un temps ençà han tornat els anuncis cutres de mestresses de casa discutint i meravellant-se del detergent en qüestió. Ara tornen a ser dones als voltants dels trenta, amb uns diàlegs infraintel·lectuals, que no representen gens la societat. El que m'esgarrifa d'aquesta reaparició és el que la motiva. Aquests anuncis funcionen.


Per acabar, deixo una pregunta a l'aire: On són els Instituts de les dones quan s'emeten aquests anuncis, que són degradants de veritat?

6 de març del 2007

Vosaltres tampoc




Aquesta nit, quan sortiu al camp, sentireu com els anglesos canten als seus guerrers allò, ja tan suat, de que mai no caminaran sols. No patiu, passi el que passi avui, vosaltres tampoc.

Força campions! Estem amb vosaltres!

5 de març del 2007

I de què era l'anunci?


Digueu-me malalt si sóc l'únic que veu alguna cosa més que un cosmètic en aquesta publicitat dels laboratoris Vichy.


...


Vale, sí, estic malalt, què passa?

2 de març del 2007

Això ja és massa

Això no és futbol. Això no són persones. El futbol és passió, és competició, és patiment, és emoció, és devoció, però en el fons no és més que un entreteniment, i això no es pot perdre mai de vista. Hi ha individus (perquè no m'atreveixo a dir-los persones) que no ho han perdut de vista, és que no ho han vist mai. Quan un va al futbol pot cridar, pot vibrar, pot pintar-se la cara com si anés a la guerra, pot entonar càntics sorneguers cap al rival, pot cagar-se en la mare que va parir l'àrbitre i mil coses més. Però mai es pot confondre l'enfrontament esportiu amb enfrontament bèl·lic, i quan dimecres, a un imbècil se li va acudir que podia llençar una ampolla al cap de l'entrenador de l'equip visitant, Juande Ramos va perdre el sentit, igual que el futbol. A més, l'únic que va aconseguir aquest energumen és fer desapareixer la raó per la que una multitud era allà: veure un partit de futbol, ja que el partit es va suspendre.


Ahir, un cop recuperat, Juande va dir les paraules més sàvies que s'han pronunciat desde que van succeir els fets. Va culpar-se a ell mateix, però sobretot va culpar les directives de Betis i Sevilla, que, lluny de donar exemple als aficionats, es van passar tota la setmana fent-se retrets, i dedicant-se uns als altres criaturades sense sentit.


La gent normal, ja ho sabem que el futbol només és futbol, però aquests microcèfals capaços de fer mal a algú per qualsevol tonteria necessiten que les cares visibles de l'esport els donin exemple i no excitin els ànims com si fossin canalla al pati de l'escola.


Per un futbol pacífic i positiu, aquest matí foto cop de mall als violents, i un enoooooorme cop de mall als directius del Betis i el Sevilla.

1 de març del 2007

Poble, desperta't!

No m'agrada que la gent no pagui per un servei. No m'agrada que la gent salti a les vies del tren per bloquejar-les, i encara menys, m'agrada que la gent sabotegi el transport públic. Però és que el que està passant amb RENFE ja passa de taca d'oli, i la gent que necessita el tren cada dia per a la seva mobilitat obligada comença a estar-ne fins els ous. Tant fins els ous que estan ultrapassant els límits del civisme i la racionalitat. I sabeu què us dic? Que ben fet!


Després de totes les putades que aguanten aquestes persones a diari, alguns, que n'estan tips i es fan dir Usuaris Farts de Renfe, han convocat tothom a no pagar els dijous. I aquest matí, que és dijous, aquesta crida no té gaire seguiment, i la gent segueix pagant religiosament. Però què li passa al meu poble? Que no té sang a les venes? Ja n'hi ha prou que es riguin a la nostra puta cara. En casos com el de Rodalies, em decanto descaradament per la desobediència civil. Que el servei que em donen és penós, doncs no pago. Que hi ha una altra avaria de la merda, doncs salto a les vies. Vinga catalans! desperteu del vostre letargi i sigueu valents, hòstia!


Sona una mica irònic, però en dies com avui, m'agradaria ser un usuari putejat de la Renfe, m'agradaria no pagar, m'agradaria saltar a les vies, i potser fins i tot m'agradaria tallar algun cable. Poble, desperta't!


Foto: César Rangel