http://instagram.com/14_puji YouTube

21 de desembre del 2007

BON NADAL!!!


Ja tenim aquí un altre Nadal. El segon amb la cullerada. Aquests dies, entre aniversaris, nadals i canvis de xifra en el calendari i en el meu recompte particular, només faig que pensar en com de ràpid passa el temps, i aquest temps s'ha d'aprofitar. Així que el meu desig per a tots vosaltres en aquest Nadal i en el 2008 que estem a punt d'estrenar és que gaudiu de cada segon de la vostra vida, tan els que passeu treballant, els que passeu amb els vostres, els que passeu fent el que us agrada o els que passeu una mica moixos, perquè cadascun d'aquests segons és únic, no es tornarà a repetir i contribuïrà a fer-vos a vosaltres mateixos.


Mentrestant, la cullerada fa vacances escolars. El dia 7 de gener tornareu a tenir post diari i fresquet a la cullerada. Molta salut i alegria.

20 de desembre del 2007

Collons! I ja en van 31!

El temps em despentina quan passa fugaç al meu voltant. Com qui no vol la cosa ja en tinc 31 al sac. I que en pugui sumar molts més!


19 de desembre del 2007

La meca del Nadal

L'any passat per aquestes dates, ja us vaig explicar que m'agrada el Nadal, però hi ha algunes cosetes que em posen una miiiiiiica nerviós. Per exemple les nadales per tot arreu, l'embafament de llums, les decoracions friquis i les botigues aglomerades de gent de bòlit comprant coses.

Doncs resulta que aquest any passaré un Nadal diferent. Me'n vaig al punt del planeta on tots aquests aspectes del Nadal es fan més evidents, on hi ha els escenaris de tooooootes les pel·lícules i pel·liculetes que faran a Antena 3 aquests dies. Me'n vaig a veure llums embafadors, a visitar botigues gernades i a sentir nadales per tots els porus. Sí companys, aquest Nadal el passaré a Nova York. Patinaré sota l'arbre del Rockefeller Centre, em glaçaré de fred a Central Park, aniré de rebaixes a Macy's, compraré gangues electròniques a Chinatown, em menjaré els cannelloni rossini de Sant Esteve a Little Italy, veuré un musical de Broadway, pujaré a l'Empire State amb il·luminació especial nadalenca, i totes les frikades de nadal que se us puguin acudir.

Després, per acabar-ho de rematar, i per si encara no hem passat prou fred, farem una escapadeta a Niagara Falls, que segurament estaran gelades. Tornem a Barcelona el dia 31, justet per menjar-nos els raïms i donar la benvinguda al 2008.

Güi güishu a merri crismas, güi güishu a merri crismas, güi güishu a merri crismas, anajapi nuyir!

18 de desembre del 2007

Once upon a time in the west


Hi havia una vegada a l'oest, un noi a qui agradava molt la música. Un cop, per Nadal, li van regalar una guitarra. Amb quatre coses que li van explicar per aquí, quatre coses que va buscar per allà, i quatre coses que va preguntar a una altra banda, en va aprendre una mica i va anar practicant fins que en va saber prou per defensar-se.

Però vet aquí que per raons que ara no vénen al cas, a casa d'aquest noi de l'oest, hi havia un baix elèctric, i el nostre protagonista va començar a preguntar-se què era aquell artilugi i en què es diferenciava de la guitarra que ja tenia. I amb quatre coses que li van explicar per aquí, quatre coses que va buscar per allà, i quatre coses que va preguntar a una altra banda, en va aprendre una mica i va anar practicant fins que en va saber prou per defensar-se.

Però vès, el temps va anar passant, el noi de l'oest es va anar fent gran i les responsabilitats van anar creixent, i aquella guitarra i aquell baix van anar quedant oblidats, i només els prenia de tant en tant per que no s'acumulés la pols ni als instruments ni a la seva habilitat. I un dia, quan menys s'ho esperava, aquell noi, que ja era un home fet i dret de l'oest, va rebre un oferiment d'una colla d'amics que tocaven instruments diversos, per trobar-se tots els dimarts i practicar plegats, passar-s'ho bé una estona i veure què en sortia de tot allò.

I fixeu-vos que aquell noi de l'oest que havia anat deixant la seva afició una mica de banda, ara espera els dimarts com si fóssin aigua de maig. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte no s'ha acabat, i espero que duri molts dimarts, i a veure què en surt de tot això.



17 de desembre del 2007

La primera Presidenta de la Generalitat?


Qui es recorda ja d'aquella noia ingènua, que en una nit electoral de fa molts anys, va fer el ridícul més espantós anunciant als quatre vents, amb un somriure d'orella a orella, la victòria de Maragall, i poc a poc li va anar canviant la cara, mentre als formatgets del Francino començava a creixer el color d'en Pujol, i al final es va haver de menjar les paraules i es va quedar amb un pam de nas.

Després va començar la seva carrera a Madrid. Primer vice-presidenta del Congrés dels Diputats, més tard Ministra de Vivenda, i ara, emparada pel seu Jose, cap de llista dels socialistes per Barcelona al Congrés. Però la carrera meteòrica d'aquesta noia no acaba aquí, ni molt menys. No us heu fixat que darrerament, Montilla, no només no parla, sinó que ni tan sols s'aixeca? És que està aferrat a la cadira, no fos cas que la Chacón li fotés. Sobretot des de la setmana passada, quan la Carme es va recordar dels socialistes més catalanistes, que estaven una mica arraconats des de la marxa de Maragall, i es va enfrontar en públic i sense cap vergonya a l'ogre espanyolista Bono.

Deixeu-me recuperar la meva bola de Mago Félix i augurar que el destí final de l'ambició de la Carme és ser la primera dona Presidenta de la Generalitat. I vès que no ho aconsegueixi!

Foto: EFE

14 de desembre del 2007

Faraons als Pirineus

Ja fa uns dies, en Ferran va publicar un post sobre l'aigua, on defensava el projecte de transvassament des del Roina de l'època de govern convergent. En aquell post vaig fer un comentari en què deia que aquest transvassament és una autèntica barbaritat. En Ferran em va demanar que m'expliqués una mica, i aquesta és la raó del post d'avui. Us aviso que és una mica espessot, però m'agradaria que sabéssiu què en penso d'aquest tema.


El transvassament des del Riu Roina fins a Catalunya és una animalada perquè:

  1. Estem parlant d'una obra faraònica. Es tracta de tuberies de més de dos metres de diàmetre que han de travessar més de 300 kilòmetres passant per pobles, camps de conreu, espais naturals i qualsevol cosa que hi hagi pel mig. Per a que us feu una idea de la magnitud de l'obra mireu la foto que il·lustra el post, que és d'un tram del transvassament Tajo-Segura.

  2. Una obra com aquesta no és només el tub enorme. Va acompanyat d'una xarxa de carreteres paral·leles, d'instal·lacions de manteniment i de transit de persones i vehicles que multipliquen l'impacte ambiental i visual.

  3. Tot aquest ingent volum d'aigua neta i cristal·lina s'utilitzarà en indústries, explotacions agrícoles i ramaderes, empreses de serveis i llars. Quan surti de tots aquests llocs us asseguro que ja no estarà neta i cristal·lina. Previ pas per les depuradores catalanes (que són prou efectives, però miracles a Lourdes) aquesta aigua diguem-ne semi-bruta, anirà a parar als rius de Catalunya, que majoritàriament són de règim torrencial. Això vol dir que la major part de l'any estan secs. Per tant, aproximadament el 80% de l'aigua que circularà pels rius catalans serà aigua depurada, és a dir, semi-bruta. La conseqüència d'això és la contaminació dels aqüífers, que ja no podrem utilitzar i augmentarà de nou la nostra necessitat d'aigua.

  4. Un dels principals problemes de l'aigua a Catalunya són les pèrdues en el circuit d'emmagatzematge (pantans) i distribució (canonades i instal·lacions finals). Alguns estudis parlen de pèrdues properes al 50%. Una infrastructura com aquesta no està exempta de les pèrdues i com que en aquest país el manteniment sempre acaba sent insuficient, podriem parlar de molts metres cúbics filtrats, fugats o com en vulguem dir.

  5. És una obra caríssima! Les xifres de les que estariem parlant se m'escapen de les mans, hi ha molts zeros darrera. Potser l'interès de Convergència rau aquí, en algun percentatge d'aquesta morterada. Un 3% potser? A més, mes amies les françaises, no donen res gratis, i ens fotrien una clavada pel metre cúbic d'aigua que ens quedariem tiesos, sense parlar del cost energètic del bombeig d'aquesta enorme massa d'aigua. Al final sabeu qui acabaria pagant el patu? Doncs està clar, cadascun de nosaltres en la nostra factura de l'aigua.

  6. No serviria per res. Per exemple, en les carreteres, està demostradíssim que quan una xarxa viària està col·lapsada i es fan més carreteres o s'amplien els carrils de les que ja hi ha, el que passa és que augmenta el volum de trànsit i s'acaben col·lapsant de nou. Amb l'aigua podria passar el mateix. Si disposem de més aigua, el que passarà és que ens permetrem gastar-ne més i acabarà faltant-ne un altre cop.

I què hem de fer doncs? Doncs basar els esforços en els quatre punts que ja vaig posar en el meu comentari al post d'en Ferran:

  1. Concienciar la ciutadania que consumeixi menys.

  2. Conscienciar la pagesia que el secà és secà i no es pot sembrar arròs als Monegros (és una exageració però he vist coses semblants). I ja que parlem dels Monegros, els Monegros no pot ser Las Vegas. En el cas de la pagesia s'ha de promoure l'emmagatzematge d'aigua proper als punts de reg.

  3. Incentivar la indústria i els serveis (principals consumidors d'aigua del país) per a que facin un ús més racional i, sobretot, eficient de l'aigua.

  4. Fer accions per disminuir les pèrdues desorbitades d'aigua que té el sistema d'emmagatzematge i distribució.

Apa! Ja us he fotut el meu rotllo hippie-ecologista-sostenibleguaidelamuerte. Què m'en dieu?

13 de desembre del 2007

Moment de relax


Es va quedar sobtadament aturat davant la màquina de cafè, embadalit, com si esperés l'autobús.


"Permítase un momento de relax", li deia amablement l'aparell. I ell, que es considerava una persona molt ben educada i mai havia entès mai l'ànim dels qui refusen les invitacions, es va aturar davant l'artilugi parlant, completament relaxat, esperant una conversa, una inspiració, o aneu a saber què.



Nota: Conte breu escrit, si fa no fot, cap al 1995, i recuperat, per pura casualitat, aquest matí de desembre de 2007

12 de desembre del 2007

Transport púbic

Avui l'ATM ha anunciat les tarifes del transport metropolità per al 2008. La targeta més usada, la T-10 d'una zona puja de preu un 4,35% i es col·loca en 7,20 €.

Ja sabeu que servidor és un ferm defensor del transport públic, però cada cop és més indefensable. Ens fan pagar un colló i part de l'altre per un servei de merda, que avui funciona i demà ja ho veurem, amb uns vagons de metro que semblen trets de l'Orient Express, uns autobusos que van sempre plens fins les celles, i els trens, què dir dels trens?

Però que s'han cregut? A quin país del món un servei bàsic com el transport públic puja més que l'IPC (dels collons)? I a sobre a mi sempre em dóna la sensació que sóc l'únic gilipolles que paga, perquè al metro de Barcelona es cola fins i tot el revisor.

Vaja, que ja veieu que estic molt emprenyat, que molt govern de progrés, molt de som tots molt verds, i després em surten amb animalades com aquesta. Ah! I si agafes el cotxe, a 80, no fos cas que contaminéssim massa! Ja se'n poden anar a la merda, home!

11 de desembre del 2007

Correm-hi tots

Reunions, visites, informes, procediments, formacions, implantacions, factures, contractes, ofertes, diagrames, tractaments, instal·lacions, comprovacions operacionals, planificacions, recursos, presentacions, projectes, protocols, controls, objectius, tancaments...

Algú ve a fer un volt per la Rambla?


10 de desembre del 2007

Tancat d'una ventada

La ventada d'aquesta nit s'ha emportat el senyal de TV3 a Alacant. Comencen pel territori més allunyat, i per tant, el més vulnerable. I ho fan, com sempre, amb nocturnitat i traïdoria. Sense avisar. No fos cas que els quatre roig-separatistes de sempre els fotin la funció enlaire un altre cop.

Les noves tecnologies només fan que donar facilitats. La TDT dóna una banda de canals amplíssima, que permetria que Espanya fos un país normal i tots veiéssim la televisió que fa tothom. Sigui bona o dolenta, però que almenys existís l'opció de triar. D'acord que per veure Canal 9 millor veure neu, però que puguem ser cada ciutadà que decideix canviar de canal. Però un cop més, Espanya tria dividir enlloc d'unir, tria tallar senyals per la patilla, amb "para cojones los míos" com a únic argument.

Un altre motiu per voler decidir quin és el nostre país. I com tot segueixi així, cada cop serem més els que pensem que aquesta Espanya patillera no és el nostre país.

5 de desembre del 2007

Xurrinstant


Ahir anava en cotxe per una bonica població del Barcelonès, i vaig frenar el cotxe en sec, gairebé causant un accident. No em podia creure el que estava veient. Em vaig dir a mi mateix: "això és una cullerada com una casa!" Vaig treure el mòbil i vaig immortalitzar aquesta oda al cutrerisme.

Recupero la oblidada secció Espanya canyí, que hauré de tornar a potenciar, perquè acabo de recordar que quan la vaig iniciar, alguns em vau enviar material que encara tinc pendent de publicar. Pròximament a les seves pantalles.

Sóc dels afortunats que tenim pont, així que bon cap de setmana i fins dilluns!!!

4 de desembre del 2007

Ésta, nuestra comunidad

Ahir vaig tenir reunió de la comunitat de veïns. Normalment la participació és més aviat baixa, però ahir va ser ridícula. Som dotze veïns i n'érem cinc a la reunió. Com que no tenim cap espai a la comunitat ens vam trobar, com sempre, a les oficines de l'administració de finques que ens gestiona la comunitat. La propietària del negoci i la senyora que té contractada semblen tretes directament de Teresina, S.A., per estètica i per funcionament. Només us he de dir que un veí va fer una consulta sobre el cost de l'assegurança i van trigar mitja hora a trobar els papers, i mentrestant, nosaltres allà esperant i parlant del temps, és clar.

Fa més de cinc anys que visc en aquest pis, i en totes les reunions, a precs i preguntes, ha sortit el tema de reformar l'interior de l'escala, que està fet una merda. Sempre ens posem tots d'acord en tot, però quan arriba el moment de decidir, i sobretot de pagar, tot queda en res. Ahir però, armat de valor i d'optimisme, i aprofitant que era el meu acte d'investidura com a vispresident, em vaig presentar a la reunió amb un pressupost sota el braç, i vaig ser capaç de fixar una data de junta extraordinària. Ho tinc claríssim. D'aquest any no passa!... ntchs.

3 de desembre del 2007

Molta gent, poc soroll

Vaig agafar el metro, i esperava que, en acostar-nos al centre de la ciutat començaria a veure ambient dins el vagó, però no va ser així. La majoria de gent semblava anar de compres. La veritat és que estava una mica decebut. Però només sortir al carrer a la plaça Urquinaona ja vaig veure que estava equivocat. Hi havia gent, senyeres i soroll. Em va costar més de deu minuts creuar el carrer Fontanella i la plaça Catalunya per arribar a Balmes-Pelai, on havia quedat amb en DooMMaster, la Txell i en D i la Fraggle i el Brioxet. Quan ens vam haver trobat vam tornar a la plaça Catalunya, per on vam anar avançant entre la gentada, fugint de les pancartes dels partits polítics, i finalment, després de múltiples trucades, ens vam trobar amb en Charlie i en Mikel amb les respectives famílies i amics. Va ser bonic trobar-nos tots, però la gran gentada que hi havia, no ens va permetre xerrar gaire. Potser haurem de repetir la trobada en un lloc més tranquilet. Vaig fer fotos, però no he tingut temps ni de mirar-les. En podeu veure de molt bones a can DooMMaster.

Segons sembla, la manifestació va sortir puntual a les cinc, però nosaltres no ens vam moure de lloc fins les sis passades, i suposo que això ens va destrempar una mica, a nosaltres i a tothom, perquè malgrat la gran gentada que omplia la Via Laietana de dalt a baix i durant molta estona, tots estavem més aviat callats i no es veien gaires ganes de cridar ni de fer soroll. Jo ho atribuieixo a aquesta llarga espera drets i a que hi ha tantes coses que ens tenen emprenyats als catalans, que no sabiem ben bé què cridar.

Malgrat això la manifestació va ser un èxit rotund i no sé quants, però molts, moltíssims catalans van omplir els carrers del Cap i Casal de Catalunya.

Com a anàlisi post-mani, destaco la nova bufetada de Maragall a en Monti, l'Iceta, el Zaragoza, la de Madre i a tot el PSZzzzzz, en presentar-se a títol personal a la mani. La qüestió era que fóssim quants més millor, però quines ganes vaig tenir de repartir calbots entre els convergents, culpables de la situació que es denunciava, tant pels magres pactes amb PP i PSOE del passat, com pel llastimós pacte de l'Estatutet, i també als d'esquerra, que seguixen rient les gràcies i fent la viu-viu als sociates a canvi d'un poder més aviat escarransit.

En resum, una manifestació que va servir de poc, com totes, però que va trucar a moltes portes dient: ep! Que som aquí! i estem emprenyats.