Sóc un ferm defensor del transport públic, i ja sabeu que darrerament això és ser molt agosarat. Particularment m'agrada el metro, suposo que perquè la línia que passa a prop de casa meva no falla gaire sovint i tampoc està massa massificada. Però des de dimarts passat, la meva línia està d'obres i he d'agafar l'autobús. No em barrufa l'autobús. Sempre va atapeït de gent, i si llegeixo em marejo. Si en perdo un (com m'ha passat aquest matí, que l'he vist passar davant els meus nassos) m'he d'esperar un quart d'hora de peu dret a la parada. A sobre, l'autobús que agafo jo no és el 55.
Potser la meva animadversió a aquest mitjà de transport vé per les moltes experiències religioses que hi he patit. Deixeu-me que us expliqui la última.
Punt de sortida A: Centre de Badalona. Punt d'arribada B: Sant Adrià de Besòs. Darrera la marquesina hi ha un bonic mapa. Busco el punt A i el punt B en el mapa, i miro els autobusos que passen per ambdós: el B25, el B26, el B29 i el B30. Ja ho tenim! Agafo el primer d'aquests que passa. El B26. Però oh sorpresa! A meitat de camí el B26 es desvia de la ruta prevista (prevista per mi, és clar), i observo amb horror que se'n va cap a l'Hospital de Can Ruti. Em plantejo baixar i agafar-ne un altre, però hauré de tornar a esperar a la parada i haure de tornar a pagar, així que em carrego de paciència i penso que faré turisme badaloní. Quan arribo al cim, una altra sorpresa. És el final de la línia i ha de tornar a marcar bitllet. Com diu? sí, sí! Ha de tornar a marcar. Collons!. En resum, que un trajecte de deu minuts es va convertir en tres quarts d'hora, i a sobre amb tarifa doble. El proper dia vaig a peu!
Ja sabiem que les seves promeses de regularitzar el servei de rodalies eren paper mullat, i que les dimissions d'alts càrrecs de Renfe només eren una tapadora per fer-nos callar. Fins ara no he volgut rajar de la senyora Àlvarez, perquè he recordat els energúmens que l'han precedit en el càrrec i m'agafava a allò de virgensita que me quede como estoy. Però això ja comença a passar de taca d'oli. Divendres, les infrastructures de merda que tenim, sumades a un conductor inconscient (o a qui li estaven fotent presses, aneu a saber) van provocar un caos sense precedents (encara que sembli impossible) a rodalies, que va durar tres dies, dos dels quals, per sort, van ser cap de setmana.
La única resposta de la Ministra ha estat que una cosa no té res a veure amb l'altra, i que entén la indignació dels catalans perquè plou sobre mullat. S'ha acabat la meva benevolència. La Magdalena ha de plegar, perquè ha demostrat que no és apta per a un càrrec tan important, perquè ens ha enganyat sense cap vergonya i perquè se'n riu a la nostra cara. CiU s'empara en el nou Estatut, que permet fer-la comparèixer al Parlament de Catalunya i demana que ens doni explicacions. I per què? Per a que ens torni a enganyar? Que es deixin de tonteries i demanin la dimissió d'aquesta mentidera. Dimissió ja i inversions ja, prou de tonteries!
Amb el post d'avui, inauguro una nova categoria a la cullerada. És la categoria de les coses que només poden passar aquí, de les fotos que s'expliquen sense paraules. L'anomenaré Espanya canyí, i m'he adonat que ja tinc alguns posts anteriors que poden entrar en aquesta categoria. Els podeu trobar aquí.
Tots els líders dels països occidentals ens ho volen vendre com a terrorisme, però no ho és. És guerra. Al llarg de segles i segles de lluites, batalles i guerres, els Estats han anat forjant unes regles de joc, com si una cosa tan bèstia com matar persones i destruir pobles pugués estar subjecta a alguna normativa. Igual que en la majoria de reglamentació internacional, les regles han anat afavorint cada cop més els rics, i s'han tornat cada cop més injustes pels pobres. Quan els rics han atacat els pobres, destruint cases i matant més civils que militars, es fa servir el repugnant eufemisme de danys col·laterals. Quan els pobres, farts d'injustícies, encegats pel dolor i manipulats per líders religiosos ridículs, ataquen els trens de Madrid, o els autobusos de Londres, ja no són danys col·laterals, ara és terrorisme.
No em malinterpreteu. No justifico els assassins d'Al-Qaeda. Només dic que no són més terroristes els que posen una bomba a un tren ple de treballadors que els que planegen un atac aeri contra un mercat ple de pagesos, dones i nens. Només dic que parlar de terrorisme és només un intent de desprestigiar els que busquen noves maneres de matar i venen a despertar a hòsties la societat letargada que els exèrcits aliats representen.
Li poden donar el nom que vulguin, però guerra és guerra, i encara que ens ho vulguin emmascarar, estem en guerra, i cada cop la sentirem més a prop.
The Specials. Enjoy Yourself
More Specials. Two-tone records (1980)
Ahir a la tarda, la Di em va arrossegar al centre comercial de La Roca. No hi puc fer més, odio anar de compres. Normalment, a la primera botiga que entro, veig alguna cosa que m'agrada, però MAI tenen la meva talla paranormal, i sempre acabo emprenyat, agobiat i no comprant res. Però ahir, vès per on, a les tres primeres botigues on vaig entrar vaig trobar coses que m'agradaven, estaven bé de preu i a més m'entraven. Em vaig anar animant i el resultat va ser aquest:
Quatre pantalons, cinc samarretes i tres calçotets. Tot un rècord en la meva carrera particular. L'altra conseqüència és que a partir d'avui potser em veieu pidolant sota un pont.
Per acabar, m'agradaria dedicar aquest post a l'Anna Tarambana, que m'està convertint en un monstre, mono mono, aixòs sí.
No ens enganyem. La lliga no la vam perdre ahir, ni la setmana passada. La lliga l'hem anat perdent a poc a poc, jornada a jornada, cagada a cagada, igual que la Champions, i igual que la copa de la República. La lliga és regularitat, és guanyar quan els altres perden, i el MadriZ, amb tota la ràbia que fa, amb un entrenador covard, amb un president que fa voltes d'honor abans d'hora en camp contrari, marcant gols en el temps de descompte tota la segona volta, ha fet tants punt com nosaltres.
En aquesta derrota hi ha parts positives. La primera és que l'etern rival seguirà creient que el seu projecte és bo, i seguirà confiant en el seu president ridícul i en el seu entrenador cagat. La segona és que nosaltres farem tot el contrari. ens qüestionarem el nostre projecte i el repensarem i el redissenyarem, ja veurem amb quina fortuna. Però el que és segur és que passi el que passi els culés seguirem allà dalt, donant tot el suport a l'equip.
Com diu l'Edu, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.
P.S. Macaben d'entrar unes ganes boges de Santes
M'agrada tant que a vegades em sembla que porto tota la vida bloguejant, però avui fa un anyet que vaig inaugurar la cullerada. Vaig començar amb la idea d'alliberar els pensaments i sentiments que em bullien al cap, amb la necessitat egoísta d'una vàlvula d'escapament. Però les ciber-coneixences que he fet aquest temps, l'enriquiment que he anat rebent de tots vosaltres m'han fet canviar la percepció. Moltes vegades, fins i tot escric pensant en les reaccions que tindreu, i esperant les vostres respostes intel·ligents. També n'hi ha molts que entreu cada dia i no dieu res. Als que ens coneixem personalment ja us dic sovint que m'agradaria veure algun comentari vostre, però també sabeu que us dono mil gràcies per gastar una estoneta passant per aquí.
Per acabar, una mica de balanç estadístic d'aniversari. He publicat 221 posts, que han rebut aproximadament 13.500 visites, i als quals heu fet 2.516 comentaris. Per a mi, aquestes xifres no tenen preu. N'estic contentíssim, i no vull fer-me més pesat donant-vos les gràcies.
En definitiva, que segueixo il·lusionat com el primer dia, i teniu cullerada per estona, puntual com cada matí de dia laborable d'aquest darrer any.
The secret is that there is no spoon
Collons quin cap de setmana de no parar i de fer l'inconscient. Divendres sopar familiar, però amb la tonteria, ens fotiem al llit a les dues. Dissabte al migdia vam anar a la platja. Vam estar tombats al sol prop de dues hores, però com feia un ventet la mar d'agradable i l'aigua estava neta i fresqueta, no vam passar gens de calor. Fins que no vam arribar a casa i ens vam veure al mirall, no ens vam adonar que semblàvem dos llagostins. Després de dinar, una bona migdiada al sofà per agafar forces. A la nit, comiat de solter. A les set del matí em fotia al llit, i a les deu, em tornava a llevar. Havíem quedat amb uns amics per anar a veure una nounascuda. Ja que estavem junts, vam aprofitar per anar a dinar plegats, i ho vam arrodonir amb una sessió de tarda a la platja. No cal dir, que amb la manca de son que portava al damunt, m'hauria estirat a la sorra a sobar com una marmota, però com feia calor, em vaig fer un bany, i l'aigua freda em va espavilar. Llavors em van enredar per jugar a pales a trenc d'ones. Quin gran error. Al cap de deu minuts tenia el braç dret engarrotat de fotre cops de pala a la piloteta, les plantes dels peus irritades del frec de la sorra, i una rascada al genoll de fotre'm una pinya intentant tornar una bola. I al final, per postres, vam fer caravana per tornar a casa.
Les seqüeles han estat terribles. És dilluns, i estic moooooolt més cansat que divendres, tinc una son que no aguanto el cap dret, tinc tot el cos cremat pel sol i unes agulletes tremendes de les putes pales. Si és que ja no tenim edat, hòstia! Això sí, m'ho he passat teta tot el cap de setmana. I ara, a esperar el següent!
Per motius laborals i personals, en els últims temps he hagut de tractar amb moltes persones del ram de la construcció i les instal·lacions. He pogut comprovar que els acudits, paròdies i mofes que se'n fan tant a la tele com a les converses entre amics estan lluny de ser un tòpic. Un cop més, la realitat supera la ficció. Pells vermelles cremades pel sol i pels solysombras, olors corporals que tomben per terra, normes de seguretat laboral passades pel forro dels ous, etc.
Però el millor dels meus encontres a la tercera fase és el vocabulari florit que estic adquirint. Els noms estrambòtics que té el material i que coneix tothom excepte jo, com ara els tonniyoroscachapa, els ettiletes, les puntascabessaperdía, la tuberiapuvecédoymedio, el pam branco i el pam grí, el porlan, i tants altres conceptes esotèrics que se m'escapen. El llenguatge més críptic són les lliures interpretacions dels anglicismes. M'ha costat dies de suors i atenció auditiva saber què és un bripà, un firba, una chenli o un sersti. Però finalment un paleta em va donar la pedra rossetta d'aquest idioma: "Tu no te procupe, que yo hago un afoto con er movis y se la paso ar hefe por brutu". En aquell moment, igual que Neo va interpretar Matrix, vaig comprendre que m'havien estat parlant del by-pass, el feed-back, la check-list o el self-stick.
Realment, per preservar la biodiversitat, cal conservar la fauna ibèrica.
El Veí de Dalt ha tingut a bé passar-me el meme de les sabates. Aquí teniu les que tinc en servei actualment. Observareu que algunes comencen a necessitar reemplassu, però ja anirem fent.Si us plau, que algú vingui a tancar-me la boca, perquè encara estic bocabadat de la ingent quantitat de sabates que acumulen algunes blocaires il·lustres. Déu me'n guard de tenir mai aquest fotimer de sabates!
REEDICIÓ DE LES 19:15h:
No volia encolomar el meme a ningú, però al final el passo a en Farlopa, que pràcticament s'hi ha ofert, i a en Gerard i en Mikel, per enfotre's de les meves sandàlies. Apa!
Almenys vam desconnectar una mica i vam poder veure alguna coseta entre ruixat i ruixat. Nchts...
Quins collons! Després d'anys de cridar als quatre vents que el canvi climàtic era una pantomima inventada pels hippies. Després d'eixugar-se el cul amb el protocol de Kyoto. Després d'animar les empreses i els ciutadans a consumir més energia. Després de titllar Al Gore de xarlatà de fira, el dimoni vestit de Prada s'acaba de postular com a líder mundial contra el canvi climàtic.
Potser hauria d'estar content que Bush hagi vist la llum i s'hagi convertit, però sé que això també és mentida. Bush ha deixat, un cop més, el seu país en evidència. Ha creat una imatge internacional dels Estats Units com un país insolidari i sord a un problema que afecta tot el món i del que ells són els màxims causants. Calia una maniobra urgent per rentar-se la cara i li han donat l'excusa perfecta. Angela Merkel, primera ministra d'Alemanya i presidenta de torn de la Unió Europea va anunciar fa uns dies la presentació d'un pla europeu per liderar la lluita mundial contra el canvi climàtic. I aquí és on a Bush li han tocat la fibra. Hi ha un problema que afecta tot el món i qui liderarà la lluita no serà ell? Això no pot ser! Bush ha dit un cop més: "me pido prime!" i ha posat en marxa la seva maquinària de poders fàctics per presentar, just un dia abans que Merkel, el "Pla Americà de Lideratge Global Contra el Canvi Climàtic" (no és una manera de parlar, es diu així).
És el comble de la farsa, és com fotre d'hòsties un tio i després portar-lo corrent a l'hospital dient que ets el seu millor amic. És el súmmum del cinisme.
Ah! i cop de mall.
.jpg){kind=link}
