La terra amb nom de vi

Ja fa temps que a la tele fan un anunci de turisme de La Rioja, on surten fragments d'aquest curtmetratge. Fa uns dies que vaig entrar a la web i el vaig veure. Es tracta d'una pel·liculeta publicitària, però em va agradar força. Les tres històries estan encreuades amb molta gràcia i fins i tot, en algun moment, em vaig arribar a emocionar i tot. Si teniu deu minutets, us aconsello que els perdeu mirant-lo.



Potser us preguntareu per què collons vaig entrar a la web i em vaig dedicar a mirar el vídeo de marres. La resposta és clara. Aquest vespre me'n vaig cap a La Rioja, a passar els dies del pont. Uns dies de tranquilitat, natura, bon menjar i pràctiques del curset de tast de vins que vam fer. I si tinc una mica de sort, potser em passa alguna cosa senzilla i extraordinària a l'hora, com els passa als protagonistes del curt.



Us desitjo que passeu un bon cap de setmana llarg, i si no teniu pont, passeu el dilluns tan bé com la feina us ho permeti. Fins dimecres!

Temporada inaugurada

Ahir va fer un dia pràcticament d'estiu. Cel blau, calor, llum, alegria. Al migdia, en Llorenç apretava tant que vaig regalar a la meva camisa les primeres ronxes de l'any. Així que havent dinat vaig decidir que aquell era el dia escollit. Les calors que havia passat i m'havien fet passar durant el dia s'havien de sufocar, i sense pensar-ho dos cops vaig prendre les sandàlies i la tovallola de bany i vaig inaugurar la meva temporada anual de sessions de tarda a la platja.

L'aigua encara està fresqueta, però com que poca gent es banya està molt neta. L'única cosa que em va donar una mica pel sac van ser els pakis que venen fantacocacolaservesafria, les xines que fan masajesincoeurosenyó i uns ninyatus d'institut que cridaven com si estiguessin posseïts. He de canviar de platja i recuperar-ne una de molt bonica i tranquil·la que jo em sé, però de moment, temporada inaugurada!

Ja la ballem!

Estic convençudíssim que la bombolla immobiliària és una realitat, per molt que els reis del totxo ho vulguin negar. I també crec que la bombolla hauria petat fa dies si els constructors, els bancs i el propi govern no estiguessin bufant com desesperats per mantenir-la inflada. Prop del 40% de les famílies espanyoles estan amb la corda hipotecària lligada al coll, i fa dies que els apreta una mica massa, i també prop del 40% de la població activa està treballant en empreses relacionades amb la construcció o el mercat immobiliari. Si la bombolla peta, molts d'aquests treballadors se'n van al carrer, i moltes d'aquestes famílies queden penjades definitivament, i fins i tot queda penjat el mateix botxí, que és el banc. Així que ja teniu els senyors del puro bufa que bufaràs.

Però si mai heu inflat globus, ja sabeu que al final la bufera s'acaba, i a vegades, fins i tot et mareges una mica. Doncs això és el que va passar ahir. De tant de fumar puros i de tant de bufar, a tota aquesta panda els va agafar un petit atac d'asma, i la bombolla es va començar a desinflar. Els valors bursàtils de les immobiliàries van caure en picat, i la resta de valors els van anar al darrera. No patiu! Els doctor Totxana els va donar una mica de Ventolín, i avui seguiran bufant com si res no hagués passat. I bufaran i bufaran fins la propera crisi pulmonar, o fins que la goma del globus estigui massa donada i, per fi, els peti a la cara.

Music and lyrics

Feia molts mesos que no anàvem al cine, i diumenge a la tarda vam fer una sessió d'aquelles clàssiques. Una comèdia romàntica de les que us agraden a les noies amb una galleda de crispetes. La peli escollida va ser "music and lyrics", que aquí s'ha estrenat amb el brillant títol de "tu la letra y yo la música".

És una pel·lícula senzillota on el Hugh Grant i la Drew Barrymore fan els seus papers més típics, i on saps des del començament què passarà al final. Però em va agradar el tractament divertit que fan dels músics d'èxit vinguts a menys i sobretot, em va agradar l'escenificació del procés de creació musical. Si mai heu composat una cançó us hi veureu molt reflexats. A més, passa al revés que normalment. Sovint es crea una cançó arran d'una història d'amor. Aquí, en el procés de composar una cançó per encàrrec és quan sorgeix l'amor.

Pel que fa a la resta d'actors destaco Kristen Johnston, a qui recordareu de la sèrie "caiguts del cel" que encara fan de tant en tant al 33. La Kristen costa de reconèixer perquè s'ha engreixat sobremanera, però fa, sens dubte, la millor interpretació de la pel·lícula. Destaco també la Haley Bennet, que fa un paper més aviat discretet, però, per què no dir-ho, està més bona que el pa.

Per últim, vull parlar també de la banda sonora original, que és prou bona i podreu sentir-hi la veu real del Hugh Grant, la Drew Barrymore i la Haley Bennet. En resum, una pel·liculeta normaleta, però que aconsegueix entretenir-te les gairebé dues hores que dura. Us la recomano per un diumenge a la tarda amb una galleda de crispetes i una cola de litre.

Sant Jordi festiu? Ni de conya!

Sóc dels que pensen que treballem massa, així que qualsevol dia més de festa és més que benvingut. Però Sant Jordi és diferent. Quan arriba aquest dia sempre sorgeix el debat de si el dia de Sant Jordi hauria de ser festiu. Tinc claríssim que no. Sant Jordi és un dia molt especial. La gent surt al carrer a passejar, llibres amunt, roses avall, i els carrers són plens de gent. Són plens de gent a qualsevol hora del dia. I et preguntes: però aquesta gentada, no se suposa que estan treballant? Doncs sí. Però tothom, dins aquesta jornada laboral tan especial, troba un foradet per sortir a passejar una estona o plega una mica abans per recollir la parella i sortir a fer un volt.

Si Sant Jordi fos festiu es convertiria en un altre cap de setmana llarg més, amb cues a les carreteres i amb les ciutats buides, i perdria aquesta màgia tan estranya que inunda tot el dia. Així que per mi, que facin el que vulguin amb Sant Jordi, el poden fer Diada Nacional, si volen, però si us plau, no el facin festiu.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!

Aquí ve el Sol

Hem estat tot l'hivern dient que no feia fred, que no plovia, que no nevava, que puto canvi climàtic. Per fi, i quan ja no tocava, han arribat fred i pluges persistents, d'aquelles que adormen l'ànima. I tot d'un plegat, quan ja no hi pensàvem, quan ja no la recordàvem, ha arribat la primavera amb tot el seu esplendor.


Una temperatura ideal, un solet purificador, ganes de sortir, ganes de passejar, ganes de platgeta...



It's been a long and lonely winter, it seems like years since it's been here, but here comes the Sun and it's all right.

Parin màquines!!!

El post d'avui ja estava fet. El tenia guardadet per publicar-lo aquest matí i ja està, un dia més. Però he hagut de frenar-lo. He hagut de cridar allò que diuen a les pelis de periodistes: Parin màquines! El post que tenia preparat ja sortirà demà. Avui toca això.

P.S.1: Ronaldinho, t'estimo molt, però com no espavilis et fotran la cartera.

P.S.2: Borràs, jo diria que en algun moment la toca amb l'espinilla.

P.S.3: Ho sento nenes, ja sé que avui acabareu fins els ovaris, però sóc un masclot i he tingut l'impuls irrefrenable de penjar-lo.


Afegit el 20.04.2007 a les 8:22. Els de Youtube s'havien carregat el vídeo per temes de copyright d'audiovisual sport. L'he aconseguit canviar, i ara amb la veu del Pou. Molt millor!

De dol

Cap foto millor que aquesta per demostrar que es tracta d'un ésser humà, d'una persona normal. Té la cara brillant de suor i una pansa al llavi del fred d'aquest hivern. Un tio normal, una mica friqui, segur, però qui no ho és avui dia? Què collons pot pertorbar la ment de tal manera que arrepleguis un parell de pistoles (la cosa més fàcil del món als USA) i et liïs a carregar-te tothom que se't posa davant?

La vida de 23 universitaris a prendre pel sac. Potser entre ells hi havia el descobridor de la cura del càncer o de la solució als efectes del canvi climàtic, o com a mínim, segur que hi havia alguna persona feliç. Per més que m'hi esforço hi ha coses que no podré entendre mai. Avui la cullerada està de dol.

Al compàs del txacatxà

Ahir hi va haver reunió per negociar el traspàs de competències previstes a l'Estatutet. La reunió, només faltaria, va ser a Madrid, no fos cas que sentéssim un precedent. Es van traspassar a la Generalitat la gestió dels tres aeroports de broma, però del de debò no se'n va ni parlar. Com tampoc es va ni parlar del traspàs dels ferrocarrils de Rodalies.

El Conseller Sàuron va fer unes declaracions des de la capital del reino, on deia que abans de traspassar RENFE havien de negociar-se les inversions i patatim i patatam. Encara que ja estic fart de les llargues que ens donen amb el temita, les declaracions em van semblar prou coherents. Però al vespre vaig sentir unes declaracions de Piqué dient exàctament el mateix, i això ja no em va agradar tant. Si Piqué coincideix amb Saura és que el que va dir Saura era una excusa més, i ja n'hi ha prou. Potser si lloguem els trens que us he posat a la foto arribarem abans, perquè encara que ja no surti a les notícies, els trens de RENFE continen anant amb rodes quadrades.

Mentrestant aquesta setmana s'inaugura l'ampliació del Metro de Madrid, amb VUITANTA estacions noves, i es convertirà en el tercer metro més llarg del món, per davant de París i Londres. Estic sorprès que Telemadrid, defensora de les injustícies flagrants, encara no hagi fet un documental denunciant aquest greuge comparatiu. Segur que hi estan treballant.

Rodrigues night

És un dels antídots més eficaços contra la rutina. Es tracta de reunir-se amb una colla de masclots que aprecies i amb qui t'ho passes teta, per oblidar-te de tot i transportar-vos als nivells més senzills de la naturalesa masculina. Cervesa, videojocs, bon jalar, comentaris guarros sense cap mena de vergonya, anècdotes explicades mil cops però tornen a fer trencar la caixa a tothom, futbolín, cubates, mirades còmplices, somriures maliciosos quan passa alguna jaca, locals de catadura moral baixa. Nits simples, sense complicacions, res de l'altre món, però que es recorden durant molt de temps.

Segur que tots, tan nens com nenes, en feu algun de tant en tant. Nosaltres en diem sopars de rodrigues, i dissabte a la nit (bé, de fet vam començar a la tarda) el Motoret, el Búmbury, la Pili, el Tigre de Palamós, el Figuins i jo en vam fer un, i els records d'aquella nit desinhibida són la gasolina que fa obrir els ulls un dilluns al matí.

I parlant de rodrigues, aquesta setmana estic de rodrigues, però de debò. Des d'avui fins dimecres seré el rei de la casa.

Sbruasembrluksssprede

Obro l'armari dels trastos i em cauen un munt d'andròmines al damunt. Començo a remenar, i després d'una bona estona les trobo. Estan plenes de pols però encara estan en bon estat. No les havia utilitzat des de feia sis anys, però una estona de reflexió en boles davant el mirall m'havien decidit a rescatar-les.

Busco la samarreta de tirants, els pantalons i els mitjons del Decartón, m'ho poso tot, i finalment me les calço. El pas del temps les ha engroguit una mica, però segueixen sent llampants. Quan em poso dret, els peus se m'hi adapten de seguida, i noto el tacte tou de les càmeres d'aire. Amb elles als peus em noto fort i segur. És com si aquests sis anys haguéssin passat en un obrir i tancar d'ulls.

Aprofitant la trempera m'afanyo a sortir al carrer. L'aire fresc de la tarda em pica la cara i els braços nus. Em sento em plena forma, i sense pensar-ho arrenco a córrer. Caram! però si encara estic fet un xaval. I animat per aquest primer èxit accelero el ritme.

Porto cinc minuts galopant pels carrers de la ciutat, i tot ja no va tan bé. Em fa mal l'esquena, les cervicals i els bessons, i començo a notar una molèstia als talons. Sí, m'estan fent una llaga. Els pulmons em cremen i tinc el cor desbocat. L'esperit prudent em diu que hauria de parar, però l'orgull no m'ho permet. Tot i això, faig mitja volta. Va sent hora de tornar cap a casa.

La tornada es converteix en una agonia. A cada gambada sento dolor intens a tots els músculs del cos, fins i tot alguns que no sabia que existien, m'ofego, i els meus peus s'estan convertint en una carnisseria, però no he de parar. Primer perquè l'amor propi no em deixa, però sobretot perquè si paro no se si seré capaç de tornar a arrencar. Tinc la cara congestionada i la suor em baixa a raig per les temples. Finalment, veig les portes del cel. Ja he arribat al meu tram de carrer i a la llunyania veig el portal de casa. Només un últim esforç. Quan arribo paro, però el cor trigarà una bona estona a recuperar les pulsacions habituals, sobretot perquè encara em queda pujar tres pisos sense ascensor. A mitja pujada em trobo l'Encarna, la veïna del segon. -Caramba, si que estas deportista-. Li contesto que -se hace lo que se puede-, però la respiració entretallada, la suor que m'entra per la boca i les pulsacions a les caròtides fan que de la meva boca surti -sbruasembrluksssprede-.

Entro a casa i mentre preparo una banyera ben calenta poso la roba negada de suor a la rentadora, i sense perdre temps les poso a la bossa del cortinglés on les he trobades i les torno a entaforar a l'armari, no fos cas que se'm tornés a acudir la brillant idea, encara que no ho crec, perquè mentre agonitzo a la banyera amb un quinto a la mà, tinc la certesa que les agulletes em perseguiran com a mínim una setmana.

Després d'una hora de bany relaxant, surto, m'asseco i em torno a mirar al mirall, i dirigint-me al meu reflexe que em mira culpable, li etzibo: -Si em tornes a fer una putada com aquesta et trenco la cara!-.

El rei de Catalunya

El món del futbol no deixarà de sorprendre'm mai. El Celta es carrega l'entrenador més cagat i més cerocerista de la lliga i com a revulsiu contracten el seu antagonista. Sí senyor, Hristo Stoitxkov ha deixat la selecció de Bulgària per entrenar el Celta de Vigo. L'home que en el seu dia va revolucionar el Barça, l'home que va trepitjar un àrbitre en un moment en que més que trepitjar-lo tots li hauriem trencat la cara, l'home que va portar la primera Xampions a Barcelona, l'home que va proclamar la monarquia catalana des del balcó de la Generalitat, l'home de la rauxa (i el seny? què és el seny?) ha de treure el Celta dels llocs de descens.

És difícil fer un pronòstic amb un tio tan raro, però del que estic segur és que res serà a mitges tintes. O enfonsa el Celta del tot en la misèria o el remunta fins a mitja taula superant fins i tot l'Espanyol.

Ciutadans de tercera

Agafar una mentida i repetir-la tants cops que es converteixi en veritat. Això fa molts anys que està inventat. Era un dels principis fonamentals del sistema de propaganda que va crear aquest senyor (?) de la foto.

Dir mentides o dir mitges veritats omitint la part que no interessa s'està convertint també en l'arma preferida del PP. El més greu és que per fer-ho utilitzen una televisió pública que paguen tots els madrilenys, els que s'empassen la bola de mentides i van a votar obcecats per la ràbia i els que han de triar altres opcions televisives perquè amb aquesta els agafa mal de panxa.

Mentrestant, algunes de les seves mentides els han rebotat als morros, però lluny de demanar perdó, segueixen insistint en que les víctimes són ells, i una part important de la població, els segueix creient i els segueix votant. Per sort, encara quedem persones amb dos dits de front que sabem allunyar-nos d'aquesta nova versió del pensardoble.

No voldria acabar sense admetre que sí que hi ha ciutadans de primera i de segona, només que el grup en que estàs depèn del que estiguis parlant. Però sobretot hi ha ciutadans de tercera. Per mi, els ciutadans de tercera són aquells mindundis que es fan dir periodistes, però tenen la baixesa moral d'un cuc de terra, que amb l'excusa que han de pagar la hipoteca són capaços de llençar pel vàter la seva ètica professional i posar-se en mans dels feixistes manipuladors per ajudar-los en els seus propòsits. El Col·legi de Periodistes els hauria de retirar el carnet, per convertir-los en ciutadans de quarta, que és el que es mereixen.

Si teniu temps, i ganes que us surti una úlcera podeu veure el puto documental aquí.

P.S.: Collons! I això que no tenia ganes de parlar-ne.

Peasso invent el turisme rural

Una masia del segle XIX, situada en un entorn natural de somni, carregada d'encant, restaurada amb bon gust, dotada de tots els serveis imaginables, i ben a prop d'un poble on es poden fer diverses visites culturals. Barregeu tots aquests ingredients i tindreu l'existosa fórmula del turisme rural.

Llogar una d'aquestes cases resulta una mica car, però si la comparteixes amb quinze o setze persones surt a compte i la gaudeixes en bona companyia, així que no et sap greu gastar-te uns dinerons.

Aquesta setmana santa hem fet una trobada de celebracions familiars en aquesta meravella, a la que només li trobo un problema: haver de tornar avui a treballar.

Apa! Fins dimarts!

• Un cap de setmana extraordinàriament llarg
• Quatre dies seguits de festa
• Dues setmanes seguides de només quatre dies
• Desconnexió de la voràgine del món mundial
• Què més es pot demanar?... Que totes les setmanes siguin així!

Disfruteu!

Extreme tunning

Dimecres passat, avui just fa una setmana, vaig haver d'anar per la feina a un barri de Barcelona on no havia estat mai. A més, el barri en qüestió és d'aquells de carrers i carrerons enrevessats. En definitiva, vaig estar ben bé vint minuts donant voltes amb el cotxe per trobar l'adreça que buscava. En una d'aquestes voltes una imatge em va deixar glaçat. Així que, un cop vaig trobar el lloc en qüestió i vaig haver fet la feina que m'ocupava, tot pensant en vosaltres, vaig decidir desfer el camí que havia fet per tornar a passar per davant d'aquesta meravella del friquisme, a la que no em vaig poder estar de fer una foto.

Per si no s'aprecia bé el lleopard és peludet, com tapissat, no pintat. Cada cop que la torno a veure flipo!

Expedient X

Les abelles són uns insectes curiosos. Tenen una organització social sorprenent que les converteix en una eficaç màquina de fabricar mel. Des del passat nadal ens estan donant una nova sorpresa. Milers d'abelles d'Amèrica del Nord han abandonat els seus ruscos sense deixar rastre. No es tracta de cap epidèmia perquè no se n'han trobat els cadàvers i tampoc és una migració massiva, ja que les migracions són guiades invariablement per l'abella reina, i ara les reines són les úniques que han quedat al rusc.

Hi ha diverses hipòtesis per explicar aquest fenòmen. Hi ha qui diu que és culpa d'algun pesticida, d'altres creuen que les abelles s'han desorientat per les radiacions dels telèfons mòbils o qui creu que és una conseqüència més del canvi climàtic. Però a mi em molen més les hipòtesis friquis, com les que diuen que és una conspiració del govern dels Estats Units per carregar-se el sector primari o les que diuen que les han abduït els extraterrestres. I vosaltres, què creieu?

Per cert, fa molts anys que la vaig veure (sí, ho vaig fer, ho sento) i potser estic confós, però a "Expediente X, la película" no hi havia algú que segrestava abelles?

Novaciencia

Puji on the rocks

Dissabte a la tarda vam anar a patinar sobre gel. Ho he provat uns quants cops, però mai me n'acabo de sortir. No sé si és cosa de les meves dimensions, d'un problema d'equilibri o del meu patosisme congènit, però només aconsegueixo fer unes voltetes a la pista patint tota l'estona. Però dissabte em vaig superar a mi mateix. Quan ja feia una bona estona que hi érem i ja havia pres una mica de confiança, encara no sé ben bé com, un dels meus peus va lliscar endavant. Ho vaig intentar comepensar tirant el cos enrera. Gran error. El peu que s'havia avançat es va elevar davant meu, i durant unes eternes mil·lèssimes de segon, el meu cos va quedar suspès en l'aire, de manera horitzontal. Llavors va venir el pitjor. Els meus cent quilos i escaig van caure sobre el gel, trinxant el meu còccix.

Segurament degut a que tot aquest procés va anar acompanyat d'un crit que va glaçar l'aire (si no ho estava ja prou) en un moment es va formar una rotllana al meu voltant, on tothom pensava que aviat tindria Isidre Esteve com a company d'habitació d'hospital. Afortunadament em vaig alçar ben de pressa, fent aquell posat de "tranquils, tranquils, que aquí no passa res", però sense dubtar-ho em vaig dirigir a la porta de la pista i em vaig anar a treure els patins. Ja n'havia tingut prou.

Tot plegat va ser molt aparatós, però només va tenir una conseqüència: no podré seure en una bona temporada. I una cosa m'ha quedat clara. El gel, per als cubates.