30 anys de policia

Avui fa trenta anys de la presentació en públic de Police. Aquesta banda, desde la senzillesa que ofereix la combinació bateria, baix i una sola guitarra, ens han ofert algunes de les composicions més memorables de la història del pop-rock, i aquesta és la meva preferida.

Aneu amb compte, que ja sabeu que tot torna...sembla que ells també.

Per molts anys Police!

El meme cotxinot

L'Alepsi i la Candela s'han inventat un meme marrano que ja fa dies que escalfa la blogosfera, la pròpia Candela l'explicava així:

L'Alepsi em va proposar que iniciés un memé de fantasies sexuals amb blocaires. La idea és aquesta: la persona amb qui m'ho faci a la meva fantasia ha de penjar al seu bloc una altra fantasia amb un altre blocaire. Jo crec que la idea és fantasiosament excitant i com veig que tots anem una mica calentets últimament segur que surten uns relats eròtics genials i ves a saber si alguns els portem a la realitat... Jo crec que hi ha alguns blocs on és més complicat que el blocaire es decideixi a fer-ho i per això involucraré a tres persones que segur que faran el meme... Així per un cantó o un altre això s'anirà extenent....Recordeu benvolguts...són fantasies, només és ficció. Que vagi de gust...

Només veure'l vaig pensar que m'havia d'anar preparant, que tard o d'hora m'arribaria. Però sincerament, no m'esperava que m'arribés tan ràpid. Al dia següent l'Anna Tarambana ja me l'havia passat, i aquí el teniu...Recordeu benvolguts...són fantasies, només és ficció. Que vagi de gust...

El vermut







És diumenge al matí. Fa estona que faig el ronso al llit, però fa uns minuts que el sol entra per la finestra amb l'angle just per deixar-me cec, i decideixo que ja n'hi ha prou. M'alço del llit amb una trempera matinera d'aquelles que no baixen ni a cops de mall. Encara en boles i amb la cigala ben dreta agafo el telèfon i marco. 972 i sis números més. Em respon una veu rogallosa, de ressaca.

- "Digui" -.
- "Ei Oriol! Que sóc en Puji" -.
- "Què passa tet! Què dius?" -.
- "Res, que m'acabo de llevar i no tinc res a fotre. Fem un vermut, o què?" -.

Conec molt bé els efectes de la paraula vermut en el cervell de l'Oriol, i no es fan esperar:

- "He sentit la paraula vermut? Això està fet! Com quedem?" -.
- "Podriem anar a l'Espinaler de Vilassar, que està a mig camí de tots dos" -.
- "Home cabronàs! A mig camí a mig camí no, eh? Val, anem-hi, però al nou, que al de la carretera et menges el CO2 de tots els cotxes" -.
- "Vinga doncs. Ens veiem allà d'aquí una hora i mitja" -.

Al mirar avall per penjar el telèfon m'adono que encara estic mirant les dotze. Carinyosament em dirigeixo al meu mebre: - "Què? No penses baixar tu, avui?" -. Però es veu que no, que no vol baixar.

Encara mig sonàmbul em preparo un cafè amb llet instantani que té un efecte balsàmic sobre el meu cervell castigat pel Bacardí amb cola de la nit anterior. Em fico a la dutxa, i en aixecar la cama per passar dins la banyera alguna cosa m'estorba. La trempera segueix allà. Collons, això ja comença a semblar la magnitud de la tragèdia. Així que l'aigua tèbia es comença a escolar pel meu cos, la trempera inert i insensible es converteix en excitació. Em poso calent de notar-me-la tan dura i em començo a fer una palla, i penso; una foto a la dutxa feta ara sí que li agradaria a la Tarambana. Ràpidament m'arriba un orgasme llarg i plàcid, que rellisca pel meu pit acompanyat amb aigua i sabó i se'n va pel forat del desaigüe, junt amb la meva eterna erecció.

Em poso la roba més còmoda que trobo a l'armari (que fa goig tot ell acabat d'endreçar), em pentino ràpidament i surto de casa. El sol em torna a encegar mentre vaig en cotxe per l'autopista cap a Vilassar. Quan arribo a l'Espinaler veig l'Oriol sortint del cotxe. Aparco i surto.

- "Què passa perico?" -.
- "Ei culerot! Fas cara de relaxat! Que has fotut un cacauet aquesta nit o què?" -.

Somric. No li dic que me l'acabo de pelar. Ens asseiem a una taula i demanem dos vermuts negres amb sifò, unes navalletes i uns berberetxos. Mentre ens ho porten parlem del de sempre. Futbol, ties i farres. Què hi farem. Els tios som així.

De sobte ens crida l'atenció una veu que parla amb el cambrer a la taula del costat: - "Al·lot! Pots netejar sa taula per favor? Que hi ha més merda que a s'escala d'un galliner, collons!" -. És una noia i està sola. Ens la mirem sense dissimular. Què hi farem. Els tios som així. Està força bona, i ens recreem en el repàs que li fem de dalt a baix. Porta una jaqueta estranya. De pell blanca amb topos negres. Sembla ben bé que hagi espelleringat quatre dàlmates per fer-se-la. El cambrer, obedient i resignat, neteja la taula. Així que s'allunya, la noia s'arrenca amb un atac de tos tremendo. L'Oriol i jo ens mirem, em somriu i deixa anar: - "Collons! A aquesta sí que li aniria bé mitja ampolla de Bisolvon Compositum!" -. Riem, però de cop ens adonem de tot. Som a Vilassar. Una jaqueta cruelitzada. Xarra mallorquí. Té tos... La mirem de dalt a baix amb cara d'astorats. Ens descobreix i ens etziba: - "I vosaltres dos què cony mireu?"-. Els dos a l'hora deixem anar un: - "Cruella!??". Ara la sorpresa és ella. Sembla una criatura enxampada en plena trapelleria. Amb els ulls esbatanats ens observa, però comença a lligar caps. La boca oberta de la sorpresa es transforma ràpidament en un somriure, i després en una rialla sonora. - "Sou l'Oriol i en Puji! Ja ja!" -.

Ens fem petons i s'asseu a la nostra taula, just quan el cambrer esbroncat ens porta la comanda. Ella també havia demanat vermut negre, berberetxos i unes patates. Ens mirem, i decidim que està clar que compartirem el nostre vermut de diumege al migdia.

La conversa s'anima. Parlem d'aquell blocaire i d'aquell altre, i d'aquella que és marranota marranota, i demanem una altra ronda de vermut. I el sabor intens de vi i herbes ens encén l'esperit, i les mirades dolces i inquisitives de la Cruella m'estan posant a mil, i avergonyit, descobreixo una erecció incipient, i interiorment li dic a la meva cigala: - "Collons, avui tens ganes de gresca, eh?" -. I acabem la segona ronda, i com que tenim una sintonia tan agradable i estem tan a gust, cap dels tres té ganes de marxar. I els tres ens quedem callats, fins que la Cruella diu: - "Ei, que com que s'acosta carnestoltes, ma mare m'ha portat de Mallorca una ensaïmada de tallades. Que la voleu tastar?" -.

L'Oriol i jo ens mirem. No diem res però els dos sabem el que pensem: -"Una altra cosa volem tastar" -. I diem que sí, que vale, i la Cruella ens porta ca seva. Aparquem els tres cotxes i caminem un tros. Em quedo una mica enrera mentre l'Oriol xerra animadament amb ella. Li miro el cul. És espectacular. Té un cul d'aquells rodons, ben posats, tibants. Sí, sí, d'aquells que sembla que maldin per sortir dels texans que l'omprimeixen. Em sorprenc adonant-me que estic més calent que una estufa. Em sembla que l'ensaïmada l'haurem de deixar per un altre dia.


Entrem a la porteria d'un edifici alt. La Cruella ens guia dins l'ascensor i marca el 8. Serà un viatge llarg. Sense pensar-s'ho, la Cruella se'm penja del coll i em regala un morreig d'aquells de pel·lícula. Llarg, humit, calent. Fa ballar la llengua juganera a la meva boca. Estic fora d'òrbita, abduït pel tacte vellutat de la llengua cruel, però en un moment de lucidesa recordo l'Oriol. Cony! Que és allà amb nosaltres. Entreobro un ull, i veig que una mà de la Cruella li està fregant l'entrecuix, on s'intueix un abultament que abans no hi era. El sotrac de l'ascensor ens espanta. Obrim les portes i entrem al pis. És un pis ampli i lluminós. Al fons hi ha un balcó des d'on es veu el mar. Les sortides de sol deuen ser memorables. En un racó hi ha una bicicleta estàtica, i en una estanteria una ampolla mig buida de Bisolvon. L'Oriol s'acosta a un aparell de CD i el posa en marxa.





Veig tot això en una llambregada ràpida, perquè abans que pugui reaccionar ja m'ha descordat els pantalons, i m'acaricia tendrament el membre, que està encara més dur que al matí. Lentament, s'ajup i se'l posa a la boca. El tacte vellutat ara em fa delicies al gland. Em llepa de dalt a baix. La meva polla goteja saliva i ella se la segueix empassant una vegada i una altra.



L'Oriol no perd el temps. Calent com està del massatge ascensoril, li baixa els texans a la Cruella, i apareix un tanga blanc amb taques negres, igual igual que la jaqueta. Li aparta la tira i el seu rostre s'il·lumina davant la visió d'aquell tall profund i humit. Sense més preàmbuls li endinya la seva cigala perica ben bé fins els ous, i comença a entrar i sortir. La Cruella no para. Em segueix xupant la polla com si li anés la vida.



En un moment, sense dir-nos res, ens mirem tots tres i canviem de postura. La cruella s'estira sobre la taula del menjador amb les cames obertes. M'hi acosto, i li fico molt lentament. Sense arribar al fons torno a sortir, i així repetides vegades. Li amasso els pits blancs i plens. Els oprimeixo amb tota la mà, deixant que els mugrons tibants sobresurtin entre els meus dits, i els massego tendrament. Allunyo una de les mans de les mamelles, i amb el dit gros li frego el clítoris. Li agrada. La seva respiració s'accelera, però respira pel nas, perquè té la boca ocupada fent-li a l'Oriol la fel·lació de la seva vida. Ja no pot aguantar més la meva penetració incompleta, i amb els peus m'empeny el cul per a que entri fins al fons. Jo m'hi resisteixo i li segueixo ficant només la punta, i quan ja sembla que s'ha rendit, l'embesteixo amb força, clavant-li repetidament com si es tractés de l'espasa del rei Artús. Tot el seu cos es torna boig. La gana de la seva boca, que està a punt de trencar-li el nino a l'Oriol, no és res comparada amb la gana del seu cony, que, amb un moviment harmònic no gens simple, fa desaparèixer el meu cimbrell per fer-lo apareixer de nou, com si es tractés d'un truc de màgia. La trec tota sencera i la substitueixo pels meus dits que juguen a la seva cova xopa. I amb els dits mullats i relliscosos busco un forat més estret. Una vegada i una altra vaig a buscar suc de Cruella per lubricar-li el cul.



Quan ja m'hi han entrat tres dits sense problemes la faig aixecar de la taula, m'assec al sofà i la faig seure a ella damunt la meva virilitat, dura com mai. S'asseu, d'esquena a mi i li penetro un anus apretat però ben lubricat per la meva feina anterior. La nova postura deixa el seu cony obert ben a la vista de l'Oriol, que no s'ho pensa dues vegades i l'embesteix des del davant. Ens movem amb la precisió d'un motor de dos temps. Primer entra un, i quan surt una mica, el substitueix l'altre. Quan portem pocs minuts amb aquest joc, tots tres tremolem. Estem ben a punt. Un gemec intens de la Cruella és el tret de sortida d'un festival de plaer. Tots tres a l'hora ens deixem anar, i entre crits i respiracions profundes l'Oriol i jo descarreguem tot el nostre suc dins d'ella, que en notar l'escalfor de les lleterades en tots els seus forats assoleix un nou orgasme, que li contrau tot el cos i ens exprimeix fins l'última gota.


Quedem rendits damunt el sofà, i riem. Això sí que ha estat una bona trobada blocaire!

- "Què Cruella? On és aquesta ensaïmada?" -.
- "Quina ensaïmada, ximples? Va espavileu! Que en D és a punt d'arribar i encara tindrem sidral" -.

Ens vestim de pressa, li fem un últim petó cada un i marxem de pressa amb un: - "Ens llegim demà" -.

Un cop a baix, l'Oriol i jo no ens diem res, però riem, i també sense dir-nos res ens n'anem a fer una bona fideuà al port de Mataró, que aquest vermut ens ha ben obert la gana.

Cop de mall

Cop de mall a les manipulacions descarades dels mitjans de comunicació

Cop de mall als camps de golf

Cop de mall a la veu de l’Eduard Farel·lo

Cop de mall a l’”uñeru” que tinc al dit gros del peu (bueno, aquest fluixet, vale?)

Cop de mall a les paraules “medi ambient” i “sostenible” com a reclam publicitari, negoci o eslògan polític

Cop de mall a Fernando Alonso, a Guti i a Mourinho (així, en un pack)

Cop de mall al papa de Roma, la cúria romana i la puta mare que els va parir

Cop de mall a les notícies d’antena 3 incloent Manu Sánchez i Matias Prats (Que sí, joder! Que ya tengo mi cuenta naranja!)

Cop de mall a l’olor de suat al metro a les 7 del matí

Cop de mall als polítics que em tracten com si fos gilipolles (és a dir, tots)

Cop de mall a Opáviazéuncorrá

Cop de mall a politono, sonitono, realtono suputamadre

Cop de mall a bancs, caixes i sector financer en general, els usurers del segle XXI

Cop de mall a yasprimaveranelcortinglés

Cop de mall a Anne Igartiburu (que os den por culo corazones)

Cop de mall a les col·leccions absurdes per fascicles dels mesos de gener i de setembre, especialment “construye tu reloj de cuco” (vé de gust, eh?)

Cop de mall a despenjar el telèfon i sentir “Le habla Mariagracielaantonia de jazztel, se conecta usted a internet?”

Cop de mall als pisos de merda a mig milió d’eurus

Cop de mall a Gran Hermano, OT, Supermodelo, etc... i que no siguis capaç de seguir una conversa si no ho veus

Cop de mall a Marina d’Or ciudad de vacaciones, i per extensió a Polaris World (incloc el Camacho)

Cop de mall a la senyora que anuncia el Master Plus a la ràdio

Cop de mall al reguetón en general i a la gasolina en particular

Cop de mall a l'Espanyol, que després de fotre-li un bany de futbol al líder (només perquè és el Barça) es deixa golejar pel cuer.

Cop de mall als dos ninyatus del vídeo, que també fan bastanta ràbia.


Nota aclaridora de no sé ben bé què: Aquest post el vaig començar a escriure molt abans de tenir blog, de fet, abans es deia “Fins els ous”, però les circumstàncies (no jo) li han canviat el nom. Hi he anat afegint coses, i hi podria seguir afegint coses. La llista és infinita. Ja ho sabeu, afegiu el que vulgueu.


Ai! I que no m’ho deixi: Cop de mall als dilluns!!

Canvi climàtic?

Ahir l’Edu va fer un post sobre el canvi climàtic. Vaig començar a escriure un comentari, i era tan llarg, que es va convertir en un post:

Sé que els mitjans de comunicació són (tots) sensacionalistes i que aprofiten qualsevol cosa per fer alarma social i vendre diaris o el que vulguin vendre.

Sé que alguns científics, de científics només en tenen el nom, són més sensacionalistes que els mitjans que he dit abans i només volen sortir a la tele.

Sé que George W. Bush menteix més que parla i si ara diu que s’han de reduir les emissions, algun benefici en treurà.

No sé si fa més calor ara que fa mil anys, perquè jo no hi era, i no sé si l'escalfor d'ara és culpa nostra, tot i que el més probable és que no ho sigui.

Sé que en l'últim segle ens hem passat en el consum d'aigua, de matèries primeres, i sobretot, de combustibles fòssils, i que en aquest segle, amb la incorporació asiàtica al mercat de consum, ens passarem encara molt més.

Sé que cada any ens estem sissant milers d’hectàrees de les selves tropicals, que són enoooooooooooormes transformadors de CO2 en O2.

Sé que l’efecte hivernacle existeix, és un efecte natural que podeu comprovar sempre que vulgueu en un desert o en nits serenes d’estiu al Pirineu, i sé que el CO2 i el vapor d’aigua, entre d’altres, són els seus responsables.

I sobretot sé que, tard o d’hora, aquests excessos ens passaran factura d’una manera o altra, i potser serà més d’hora que tard.

Tu eres muy mala

De petit sempre m'havia preguntat d'on sortien els dolents de les novel·les i les pel·lícules. Qui podia insipirar en els autors tanta maldat. Jo no coneixia ningú amb aquests ànims de malfactor, ningú que gaudís causant dolor a l'altra gent. De més grandet, vaig veure que sí, que hi havia gent dolenta, o sobretot, gent que feia mal sense veure-ho o sense voler-ho veure, i amb el temps, vaig començar a ser conscient que fins i tot jo podia ser dolent. Però noi! D'aquí a trobar algú com els dolents de pel·lícula... hi havia un tros. Però hi són. Hi ha gent tant o més carregada de maldat que els personatges de ficció. He conegut gent d'aquest tipus, i cada dia, les notícies, en van farcides. Ja hi comencem a estar avesats, però jo, ingenu com sempre, no m'hi acabo d'acostumar.

Una notícia d'aquesta setmana m'ha tornat a fer sorprendre de com en pot ser la gent de malvada. Una dona romanesa, que vivia a Badalona, va ser detinguda perquè havia anat al seu país a reclutar minusvàlids. Els prometia l'oro i el moro, que si feina, que si casa, etc. I un cop aquí els va utilitzar per crear una "empresa" de mendicitat organitzada. A base de mentides, aquesta paia incitava un canvi de 360 graus en la vida de persones humanes en situació de debilitat per treure profit, precisament, d'aquesta debilitat.

Es pot ser més mesquí? Segurament que sí, però jo, seguiré sent un passarell i em seguiré sorprenent i se'm posaran els pèls de punta cada cop que senti notícies d'aquesta maldat.

4, 3, 2, 1... Puaj!

Aquest beuratge de color maligne no és gasolina ni anticongelant per al cotxe, tampoc és alcohòlic ni conté drogues dures, no és tinto de verano, no és netejavidres ni xanpa friegasuelos.

Dins el meu esforç postnadalenc de tornar a un pes dins la dignitat humana he iniciat el sistema 4, 3, 2, 1. Potser ho heu vist anunciat a la tele. La cosa consisteix en disoldre dins un litre i mig d'aigua aquest extracte d'herbes "naturals". Durant quatre dies m'he de beure cada dia un litre i mig d'aigua amb quatre dosis del compost, després durant tres dies, tres dosis, durant dos dies dues dosis i l'últim dia una dosi. D'aquí el nom del producte. Després es fa un manteniment de quinze dies amb dues dosis.

Vaig començar dissabte, així que avui és el primer dia de tres dosis. Beure'm un litre i mig d'aigua no em suposa cap problema, perquè ja ho faig normalment, l'únic problema és el sabor. Té regust d'infusió d'herbes medicinals (que mai m'han agradat) i per emmascarar aquest gust repugnant hi han posat un aroma de "cirera" que s'assembla molt als xupaxups "Kojac" de quan erem petits, us enrecordeu? Total, que se'm fa una mica feixuc empassar-me la cosa aquesta.

Pel que fa als resultats, potser és una mica aviat, però de moment pixo més que les fonts de Montjuïc, i tot i que no he perdut pes he notat un considerable descens de volum, i un considerable augment d'estries, així que alguna cosa fa. Ja aniré informant sobre el procés, i quan acabi ja us el recomanaré...o no.

Barcelona, posa't guapa!

He fet aquesta foto fa una estoneta, al sortir de casa. En primer pla es veu un solar de merda amb una caseta en ruïnes al mig, que l'Ajuntament va habilitar fa un temps com a pàrquing pels veïns, però que aviat només podran utilitzar els veïns que tinguin un 4x4. A l'esquerra de tot, l'edifici blanc és el CAP Poblenou, rehabilitat fa poc, després de tres anys eterns d'obres. Si seguim cap a la dreta, treu el cap la punta de la polla de la torre Agbar, edifici bonic i funcional on n'hi hagi, que tot i ser un símbol fàl·lic mondo i lirondo, tothom diu que és superguai. Just a sota veiem una gasolinera CEPSA, que va ser construïda enmig del no res, però poc a poc hi van creixent edificis al voltant. Ara que es van suprimint les gasolineres al mig de la ciutat, aquí en fan una de nova. Més a la dreta trobem un enoooooooorme edifici en construcció. És l'edifici Sky Barcelona, que dóna a la cantonada dels carrers Lope de Vega i Diagonal. És un sensacional edifici de 28 plantes amb habitatges d'aquells baratets baratets, oficines i un hotel. A la llarga, tota aquesta part de la Diagonal estarà farcida d'edificis "singulars" com aquest. Just a sota hi ha dos edificis d'habitatges en construcció, també amb preus intocables. A la foto ja no surt, però, encara més a la dreta hi ha les obres del Parc Central del Poblenou, dissenyat pel mateix arquitecte superguai de la polla Agbar. Seguint la tònica de l'artista potser les fonts tindran forma de cigala i els llacs forma d'almeja, ja ho veurem. I també sense sortir a la foto, darrera de l'edifici Sky hi ha Can Ricart, amb el qual encara no sabem ben bé què passarà.

Total, que aquest és el bonic panorama que trobo cada dia en sortir de casa...qué bonito es Barcelona.

El puto armari

Diumenge al matí ens vam llevar tard. Quan jo encara estava mandrejant i mig zombie, a la Di li va agafar un arrebatu: hem d'arreglar l'armari. I jo, adormit i amb la guàrdia baixa, no vaig poder negar-m'hi. Vam buidar tot l'armari i van apareixer coses que no recordàvem ni que teniem, van sortir coses de quan erem joves, que no ens cabien ni al dit petit. El resultat va ser un armari molt més folgat, quatre bosses d'escombreries plenes de roba, la meva al·lèrgia a la pols fent festa major i quedar-me aplatanat la resta del dia.

Fa un temps, la Txell ja ens va explicar com n'era de dur buidar l'armari, i me la vaig creure, però no em pensava que en fos tant. Quina merda de diumenge! Això sí, feina feta, no fa destorb.

El retonno

Ma mare fa anys que m'ho diu: tot torna! I és ben cert, tot torna, per cutre que sigui. Els pantalons de campana i els de pitillo, les camises florejades amb colls en punta, el paper pintat i el gotelé, la música disco, els jerseis Fred Perry, José Maria Íñigo, les ulleres Ray Ban, les sanefes psicodèliques, l'energia nuclear i la puta ultradreta.

I jo, sabedor d'aquesta realitat, ja no m'hauria de deixar sorprendre per res, però quan aquest matí he agafat el 20 minutos (el millor diari del món), he hagut de mirar la portada quatre cops, fregar-me els ulls i pessigar-me per assegurar-me que no estava somiant. Però era real, allà estaven, mirant-me des del diari, els membres del grup Europe. Sense cabells crepats, sense malles de lycra, però eren ells, segur. A més, la crònica assegura que aquesta nit actuen al Razzmatazz, ben a prop de casa meva. Hauré d'anar amb compte, que no m'arribin els esperits del passat i hagi de treure la pols a la meva caçadora texana i a les meves stan smith.

Sempre ens queda un consol, i és que tot torna, però tot se'n va.

El Besòs és viu

Aquest matí, com cada dia, he aparcat el meu cotxe prop de la desembocadura del Besòs per anar cap a la feina. Quan anava caminant sentia un soroll estrany: kwak, kwak, kwak... Com que el so era molt acompassat, he pensat que era el soroll de la meva bossa en fregar la jaqueta al caminar, però aquell so em seguia inquietant, no era normal, no l'havia sentit cap dia. De cop, els meus dubtes s'han esvaït. En mirar enlaire he vist una imatge sorprenent. Dos ànecs de coll verd volaven junts damunt el meu cap, amb el seu grinyol rítmic: kwak, kwak, kwak...

La natura és sorprenent. Per molt que haguem maltractat el riu, per molt contaminat que hagi estat, a la mínima millora que experimenta, la vida ressorgeix amb força. Fa uns dies, a la tele, algú preguntava: digues cinc coses per les que valgui la pena seguir viu i llevar-se cada matí. Jo vaig pensar: cinc? Però si n'hi ha milers! I aquesta n'és una. Dos ànecs cridaners m'han alegrat el dia. Segur que vosaltres també en teniu d'alegries banals com la meva. Vinga, expliqueu, expliqueu!

Molt Bon dia a tothom!

Foto: Carles Gines

Gratitud infinita

• Beckham és un mig actor

• Guti segueix sent una promesa als 31 anys

• Al vestidor del Madrid no hi ha cultura ni formació, només ego i vanitat

• L'afició del Madrid va al Bernabeu com si anés al teatre, ningú anima

• No he pogut fitxar Kaká per culpa de Florentino, que és molt dolent

Milions de gràcies, senyor Calderón per seguir fent del Reial Madrid el club que els culés volem que sigui.

A 80 per l'autopista

El govern català ha anunciat un pla de xoc per millorar la qualitat de l'aire a l'àrea metropolitana de Barcelona. El pla conté mesures molt ambicioses, sobretot pel que fa a l'increment del transport públic, amb idees molt bones i propostes que són molt boniques sobre el paper, però que seran difícils d'implementar, però en un tema tan important, jo els tornaré a donar marge de confiança. Però tot i aquesta munió de propostes que conté el pla, els titulars dels mitjans de comunicació s'han quedat amb una sola d'aquestes propostes, la més polèmica, la que més crida l'atenció i de la que més suc poden treure.

Es tracta de la limitació de velocitat a 80 quilòmetres per hora a les autopistes dels voltants de Barcelona. A mi em sembla prou bé, però crec que s'han passat. Limitant a 100 n'hi havia prou. M'explico. La relació entre velocitat i emissió de gasos passa per les relacions entre aquests dos paràmetres i dos paràmetres més: les revolucions del motor i el consum de combustible. A més velocitat, més revolucions del motor, més consum de combustible i més emissió de gasos. Però aquí entra en joc la variació en les revolucions del motor que suposa el canvi de marxes.

L'altre dia vaig fer l'experiment amb el meu cotxe. Tinc un cotxe de nou anys, diesel, i de gamma mitja-baixa, és a dir que, sent una mica agosarats, podriem dir que és un cotxe que entra dins la mitja. Jo anava a 120 km/h i en cinquena per l'autopista del Maresme. El comptador de revolucions estava al voltant de les 3. 000 r.p.m. Vaig deixar anar l'accelerador fins posar-me a 80 km/h. (anava pel carril de la dreta, que ningú em foti bronca). Les revolucions van baixar per sota les 1.500, i el meu cotxe s'ofegava. Per evitar això vaig posar la quarta. Les revolucions van pujar fins 2.000 i el motor anava molt millor. Seguint en quarta, vaig accelerar una mica fins posar-me a 100 km/h. El motor es va posar a 3.000 r.p.m. així que vaig tornar a posar cinquena. L'indicador va baixar fins les 2.000 r.p.m., i el cotxe sonava molt més descansat, però sense ofegar-se. Resumint: Com que el que ens condiciona el consum de gasoil i l'emissió de gasos són les revolucions del motor, és exactament igual anar a 80 que a 100 km/h.

Així, senyors governants, com a conclusió: les mesures per reduir el consum de combustibles fòssils, per disminuir l'efecte hivernacle, per adaptar-nos a Kioto i per millorar la qualitat de l'aire barceloní són molt benvingudes, però si us plau, tinguin una mica de seny.

La foto correspon a una iniciativa del govern danés. Aquestes senyoretes de bon veure es passegen amb poca roba per les ciutats, recordant als conductors que el límit de velocitat és de 50 km/h. Si posessin això en marxa a les autopistes catalanes, podem baixar el límit a 40 si cal.

Em trec el barret

Nota: Publico el post, com sempre, el dilluns al matí, però el text està escrit en calent, tal com raja, dissabte a la nit, just després del partit.

Acabo de veure el millor derbi barceloní que recordo. Ha estat un partit de futbol dels que a mi m’agraden. Amb acció, amb atac, amb tensió, amb rapidesa. El Barça ha jugat en la línia de les darreres setmanes. Amb bon joc, però no amb el bon joc per al que té potencial. Intentant aguantar en la part alta de la classificació mentre duren les hores baixes.

Però per a mi el protagonista d’aquest partit és l’Espanyol. Avui no he vist l’Espanyol arronsat, tímid i defensiu d’altres derbis. He vist un Espanyol segur de si mateix, agressiu, descarat, amb personalitat. Que quan anava per davant en el marcador s’ha tornat més defensiu, però mai ha renunciat a l’atac. Ha mostrat un joc dur, molt dur. Ha fet gairebé trenta faltes i ens ha enviat Iniesta a la infermeria, però aquest era el joc que li tocava fer.

M’agrada el futbol, m’agrada el bon futbol, i avui el meu equip ha perdut, però he vist bon futbol.

Avui he passat el dia amb l’Oriol. Quan ens hem acomiadat ell marxava cap a Montjuïc. Ens hem donat la mà i li he dit: “Que guanyi el millor”, i ell, rient, m’ha contestat: “No, tiu, que no guanyi el millor, que llavors perdem”. Avui ha guanyat el millor. Ara només falta que també juguin així contra el Madrid.

Todos los ahorcados...

Ara que ja han passat uns dies, ho hem començat a pair i hi hem reflexionat, vull parlar-ne una mica.

Aquests dies hem fet un retorn a l'edat mitjana, amb una execució pública a la plaça del poble, que en els nostres dies és internet, i sembla que el principal debat sigui aquest. Calia ensenyar aquestes imatges? Per què als humans ens agrada veure aquestes imatges? És ètic ensenyar aquestes imatges? Jo ho tinc clar. Ens agrada perquè en el fons som uns animals amb instint de sang, amb la diferència que podem raonar i decidir que no és necessari i que no és ètic. Aquesta discussió, que em sembla bé, ha desplaçat la principal qüestió. Calia aplicar la pena de mort a Saddam? És ètic aplicar la pena de mort a Saddam? També ho tinc clar. La pena de mort és un acte vil, premeditat i amb traïdoria. Tant o més que els actes que vol castigar. És posar-se al nivell dels lladres, els assassins i els genocides, és convertir-se en lladre, assassí i genocida. I total per res, perquè a ningú fa sentir més tranquil, ni alliberat, perquè suposa un pes en la consciència. I qui no senti un pes en la consciència és un lladre, un assassí i un genocida.

Un altre debat estèril ha estat la forma d'execució. La forca és digna? Com que si és digna? Matar algú és indigne, i és igual si es fa a la forca, a la cadira elèctrica amb una injecció indolora o darrera una cantonada. Matar algú és matar algú i prou.

Qui ha quedat tranquil i alliberat és George W. Bush, que ha acabat la feina que va començar el seu papà. S'ha carregat l'enemic de la família, i ha arrossegat darrera 600.000 civils iraquians i 3.000 soldadets americans. I encara n'hi vol enviar més de soldadets, perquè ell no sent cap pes en la consciència, perquè ell és un lladre, un assassí i un genocida. Però no cal que pateixi, perquè nosaltres, que som persones humanes normals i amb el cap al seu lloc, no demanarem que li arrenquin la vida penjat d'una forca en la plaça pública del món.

El títol del post d'avui, que acaba amb uns punts suspensius és part del títol d'una bonica cançó de Siniestro Total i que és una realitat fisiològica. Si algú no sap com continua, que ho busqui al google. Desprès de veure l'execució, de veure fotos del cadàver amb el coll girat i amb la llengua fora, és l'únic que ens falta per veure.

Cada dia em costa més

Recordo boniques escenes quan encara vivia a casa els pares. Començavem a veure una pel·lícula tot sopant, i acabava veient la peli jo sol mentre la resta de la família roncava al sofà al meu voltant. I quan s'acabava la peli, jo encara passejava pels canals, a veure si en començava una altra o feien alguna cosa entretinguda. En els bons temps del Buenafuente, quan feia La cosa nostra, era estrany el dia que no ho veia fins al final.

I ara...ara...després de sopar començo a mirar la tele, i quan alguna cosa distreu la meva atenció (com ara una tira de 20 minuts de publicitat) ja estic sobant al sofà. Crec que mai he vist el final de cap capítol de CSI New York. I si em poso a veure la tele al llit ja és un drama, no aguanto ni dos minuts. Em desperto a les dues de la matinada, amb les ulleres posades i amb la tele encesa emetent la teletienda.

I hauria de pensar que això és bo, que no tinc insomni ni necessito valeriana, que descanso bé. Doncs no ho sé si descanso bé. Sempre m'ha costat llevar-me als matins, però tinc la sensació que cada dia em costa més. Quan sona el despertador em sembla que m'acabo de ficar al llit. Avui, sense anar més lluny, si no fos pels cops de colze de la Di, encara hi seria.

No sé què em passa. No sé si estic malalt com la De Madre o si és el pes del número 3. Potser hauria d'haver demanat als reis un bidó de Red Bull.

Confessions

Tranquils! No ha tornat el programa del Carnicero! Es tracta d'un meme que m'ha passat la Cruella de Can DeVil. El susoditx meme consisteix en confessar cinc coses que mai hagis dit sobre tu mateix en el bloc. Ha estat una mica difícil, perquè hi ha poques coses sobre mi que es puguin explicar i que encara no hagi explicat, però anem a veure com surt.

Ú: M'agrada viatjar. Ara direu: però si això ja ho sabem! Sí, ja ho sabeu, però el que no sabeu és que aquesta afició em ve de molt petit. De tan petit que encara no hi era. El meu primer viatge va ser en vaixell a Mallorca quan encara era a la panxa de ma mare.

Dos: Sóc un manasses. Tot el que siguin treballs manuals se'm dóna fatal. Si mai necessiteu fer una xapussilla a casa, no compteu amb mi. Tot i això, la meva primera feina va ser en una impremta, on predomina la feina amb les mans, i curiosament, em va agradar molt.

Tres: Aquesta s'està convertint en un clàssic d'aquest meme, els blocaires que coneixes personalment. Que jo sàpiga, perquè en això de la blogosfera mai pots estar tranquil, conec personalment el 37,5 % dels blocaires que tinc linkats.

Quatre: Aquest 37,5 % ja ho saben, però crec que mai he explicat en el bloc que porto patilles des de que vaig néixer. Bé, des de que vaig néixer no, però des que em vaig començar a afaitar, sí. Només me les vaig treure un cop, i va ser culpa de la confessió número dos. Ja sabeu: aquesta és més llarga, la retallem, ui, ara és més llarga l'altra, la retallem, i així fins que em vaig quedar sense.

Cinc: Aquesta és la més difícil. Em fa vergonya. Bfffff. No sé, no sé... Va, vinga: Peso bastant més de cent quilos. Ala! Ja està dit.

Doncs, ja tenim el meme fet, i per no trencar la tradició passo el meme per a que el facin si els ve de gust a en Farlopa i en Dani Gadea. Un que conec, i un que no.

Irlanda

Irlanda és una terra vella i bella, carregada d’història, natural i humana, real i imaginària. Un indret plujós. Tan plujós que quan camines pels prats els peus se t’enfonsen en el fang. Tan plujós que l’herba es va podrint quan encara es viva, i el procés de formació del carbó, que dura milions d’anys, es fa en una colla de dècades. I aquests prats humits arriben fins la vora del mar, desembocant en penya-segats esfereïdors, on les ones de mar exploten sorolloses. Irlanda és l’illa completa, està envoltada d’aigua per tots els cantons, i també per dalt i per baix.

I els irlandesos, gent peculiar. Hi ha de tot, com a tot arreu, però són amables, i tot i tenir un accentot que no s’entén per enlloc, s’esforcen per fer-se entendre i per entendre, no com els seus estúpids veïns (on també hi ha de tot, com a tot arreu). Són tan peculiars que no podien viure junts amb l’illa veïna i se’n van separar. Són tan peculiars que diuen que els boscos humits i molsuts són farcits de fades, nimfes i leprechauns.

Irlanda m’agrada tant que he fet 700 fotos, i n’he triat quatre gairebé a l’atzar perquè no sabia per quines decidir-me.

Irlanda m’agrada tant que he repetit... i repetiré.

Penya-segats a Brandon Creek (Kerry Co.)

Far a Valentia Island (Kerry Co.)

Arc de Sant Martí en algun prat de Kerry Co.

Vista des del Connor Pass, Dingle Peninsula (Kerry Co.)

Grease lightning

Han estat unes festes mogudetes. En tornar de terres irlandeses sense haver vist la tele, ni escoltat la ràdio ni llegit diaris, he trobat un munt de notícies poc agradables, que donarien per escriure molt. Però ja tindrem temps. Avui, per tornar a l'activitat, us vull parlar d'una altra cosa.

Ahir al vespre, la Di i jo vam anar al teatre. Vam veure el musical Grease. Tots hem vist la pel·lícula acaramelada amb el plasta del Travolta en el seu màxim de xuleria, i la Olivia Newton-John fent d'adolescent amb gairebé quaranta anys, però en origen, Grease era un musical de Broadway, i una versió d'aquest musical original és el que s'està representant al teatre Victòria.

Una escenificació brillant, una coreografia fantàstica, els músics en viu amb una qualitat extraordinària i unes veus increïbles, fan passar volant les dues hores i mitja que dura l'espectacle. Un cop superat l'estrany que es fa sentir en castellà les lletres de les cançons que et saps de memòria en anglès, tot va rodat. Alguns personatges secundaris fan un paper bastant millor que els protagonistes. Destaco la triunfita Elena Gadel en el paper de Rizzo i un tal Xavier Mateu en el paper de Vince Fountaine.

En resum, que bé, molt bé. Quan vaig al teatre rarament surto decebut, sempre m'agrada, però ahir em vaig entussiasmar. El preu de les entrades pica una mica, però si teniu l'ocasió d'anar-la a veure us ho recomano, val la pena.