Bis

Us vaig anunciar que no tornaria a escriure fins el gener, però el que va succeir el passat divendres a la nit m'ha portat a escriure un "bis".


El dia del meu aniversari també fa anys la meva sogra, així que vam decidir anar a sopar el divendres per celebrar-ho plegats. I així ho vam fer. La Di i jo vam agafar el cotxe i vam anar al restaurant d'Alella on havíem quedat. Sense gairebé adonar-me'n em van ficar en una sala a les fosques, i en obrir-se els llums vaig començar a veure un munt de cares conegudes cridant "Per molts anys!". Ja ho veieu, em van enredar com un capullo, i em van preparar una inoblidable festa d'aniversari pels meus 30 anys. En aquella sala hi podia fer un ràpid repàs de la meva vida. Gairebé totes les persones que són importants per mi hi eren.


Diana, Gemma, Carles, Magda, Rosenda, Maria, Antoni, Ani, Carme, Oriol, Gemma, Edu, Eva, Mateu, Clara, Fermín, Sonia, Luis, Nury, Josep, Paqui, Xavier, Montse, Adju, Íngrid, Oriol, Teresa, Carme, Joan Ramon, Agnès, David, Meritxell, Dani, Mireia, Dani, Mireia, i tots els que no hi vau poder ser...

MOLTÍIIIISSIMES GRACIES!!!

I ara sí, fins l'any que ve. Feliç 2007!

BON NADAL!!!

Fa dies que em passejo per la blogosfera rajant amunt i avall sobre coses del Nadal. I és que hi ha coses que em treuen de polleguera. Però tampoc he amagat en cap moment que en el fons el Nadal m'agrada, i molt. Seran uns dies d'estar-se calentó a casa mentre al carrer fa fred, d'estar-se amb la família i de menjar fins que ens surtin els galets per les orelles. A més hi ha un ambient que em fa estar sensiblón i m'emociono per qualsevol cosa, sense anar més lluny, aquest matí gairebé em cauen les llàgrimes quan he sentit els niñosdesanildefonso desganyitant-se cridant el gordo, i no era perquè no m'hagués tocat.

Aquest any, a més tinc un altre alicient, i és que la Di m'ha regalat un viatget, i el dia de Sant Esteve al vespre agafem l'avió i retornem a l'enyorada Irlanda, que ens esperarà amb els seus prats verds i boirosos, i aquest cop també freds.

En definitiva, que gaudeixo molt amb les festes de nadal, i us desitjo a tots i totes que vosaltres també les gaudiu i us encomaneu d'aquesta tonteria que porto al cos. Ens tornem a llegir el 8 de gener. Una forta abraçada cibernètica.

BON NADAL I FELIÇ 2007

P.D. Aquest enllaç és un regal de nadal per en David B.

Invents culinaris

Ahir, per celebrar el meu aniversari vam pensar d'anar a sopar a un d'aquells llocs que costen d'oblidar, però el nadal es presenta ple de despeses, i com que no està l'horn per bolls vam buscar una altra alternativa. A casa sempre cuina la dona, perquè a mi no m'agrada gens (eh! abans que comenceu a cridar que consti que jo faig tota la resta). Així que, per fer una cosa diferent ahir vaig cuinar jo, i buscant, buscant, vaig trobar una recepta que em va fer el pes. Sonava una mica estrafolària, però vaig dir: què collons! Així que vaig cuinar

Pollastre amb pètals de roses

Ingredients: Pollastre desossat, pètals de roses fresques (tan aromàtiques com sigui possible), un got de vi blanc, oli, sal, sucre i canyella.

Procediment: Es fregeix el pollastre amb molt poc oli fins que estigui rosset. Mentrestant, s'arrenquen els pètals de quatre o cinc roses i es renten amb aigua. Quan el pollastre agafa color daurat s'afegeix el vi, un polsim de sal, de sucre i de canyella i els pètals, tot reservant-ne uns quants per fer la decoració del plat. Es deixa coure tot junt a foc lent durant mitja hora. Després ja es pot emplatar i escampar els pètals que hem reservat per a que facin bonic i aportin aroma al plat.

Mal m'està dir-ho, però va sortir molt bo, i no sé si és afrodisíac, però deu ser-ho. Si heu de fer algun sopar romàntic aquestes festes, ja teniu una idea.

Ja hi som!

És un dia com qualsevol altre, m'ha costat un ou llevar-me, fot un fred que pela, la ronda estava plena d'empanats, en fi...el normal. Però és un dia especial, molt especial. Avui en faig un més, i a sobre, canvio de número.

Se'm fa estrany, segurament perquè sóc l'últim de tots els amics que entra a l'exclusiu club súper 3, semblava que no em tocaria mai, i mira, ja hi som!

Que em foto vell, collons!

Molt bon dia a tothom!

Un autèntic drama

Anem a fer un esforç d'imaginació. Imagineu que us foteu de gana al vostre país, i per poder sobreviure i donar un futur millor als vostres fills, marxeu a viure i treballar a un país llunyà i estrany. Cobreu una merda, però feu més hores que un rellotge, en una feina que ningú més vol fer, per poder anar tirant endavant, i encara teniu la capacitat d'estalviar per enviar diners a la vostra família que s'ha quedat a casa, i de fer un raconet per potser, un dia llunyà, tornar a casa per nadal. I quan gairebé ja no recordeu la cara que fan els vostres fills i els vostres pares, apareix un senyor que diu que us pot oferir un vol al vostre país, molt més barat de l'habitual, i corrents, aneu a mirar què hi teniu en aquell raconet que fa cinc anys que aneu acumulant, i sorpresa! Resulta que sí, que us arriba per comprar el bitllet, que per fi podreu fer com l'almendro i tornar a casa per nadal. I il·lusionats agafeu aquells dinerets que tants esforços us han costat i els doneu al senyor Air Madrid per a que us porti uns dies a casa. Compteu els minuts per a que arribi el dia de tornar, feu plans, penseu què direu als vostre fills, estarà bé de salut la vostra mare, tal com us diu per telèfon o us menteix per no preocupar-vos? I al final arriba el dia. Feu les maletes, compreu una pila de regals pels nens, recopileu tanta roba i medicaments com us permeten portar per repartir-los entre família i veïns, i quan arribeu a l'aeroport, el senyor Air Madrid us diu que no, que al final no pot ser, que té problemes amb els avions i que el Ministeri de Foment no els deixa volar. I vosaltres no us ho podeu creure. I us diuen que us tornaran els diners, i vosaltres dieu que a la merda els diners, que el que voleu és veure la família, tornar a respirar l'aire de la terra que us va veure néixer.

El cas d'Air Madrid no es pot tractar només com un assumpte de navegació aèria, com un assumpte de llicències, o un assumpte financer, s'ha de tractar com uns individus que han jugat amb les il·lusions de persones humanes, s'ha de tractar com un drama humanitari.

I si cau aquí?

I si cau aquí? Aquesta frase és un crim, un atemptat, és jugar amb els sentiments de les persones. Començo a estar fins el gorro de la puta loteria de nadal. Des que surto de casa fins que em fico al llit, rebo una coacció constant per part d'aquest senyor calb, encara que l'hagin acomiadat.

Tothom ven loteria, la majoria, a sobre, per quedar-se un "donatiu", que d'altra banda, és totalment ilegal. El bar on prens el cafè al costat de la feina, el de la feina, això si tens la sort que només hi hagi un número, perquè a la meva n'hi ha tres o quatre. Per si això fós poc, et truquen del lloc on vas treballar fa deu anys, que han comprat loteria, que si en vols. El cole del fill de la veïna, que ven números per anar-se'n de viatge de fi de curs a emporrar-se a Amsterdam, l'associació de veïns del barri, la penya barcelonista de can collons de la roca, la lira ampostina, el C.F. Domingueros, aquell amic que cada any fa un número pels amics, els de la família, la coral veus d'Hostafrancs, la Ferderació catalana d'aeromodelisme, l'associació apadrina un niño del tercer mundo, el club Loli's, el restaurant La Brasa, el grupo de solteros y divorciados de San Adrián del Besós, el bar-granja Carmen, els amics dels bolets de Vilassar, la penya espanyolista de Palamós, la colla gegantera de San Ferriol de Bages, proooooooooooooooouuuuuuu! Ja n'hi ha prou, collons!

La loteria de nadal és la ruïna. I vosaltres direu: cony! No en compris! Vale! Però ara entra en joc la frase maleïda: I si cau aquí? I si després de quinze anys comprant aquest número, els engego a la merda i ells es fan rics i jo no? I després, el dia 22, a la feina tots amb l'orella enganxada a la ràdio. Que quan passa algú i et veu amb l'auricular et pregunta: què? Ja ha sortit "el gordo"? I tú, no, encara no, aquest any es fa esperar, i penses, a veure si em toca i et perdo de vista capullo! Però saps que no, que l'únic número del que et tocarà és l'obsequi de 15 cèntims de la xarcuteria Ramis, que evidentment, no aniràs a cobrar perquè és una misèria. Total, que al calbo de la loteria... cop de mall!!!

123...responda otra ves

La Txell m'ha passat el meme de l'123. Aquest meme consisteix en agafar el llibre que tens més a mà, anar a la pàgina 123, buscar la cinquena frase i transcriure-la.

Aquest matí, abans de sortir de casa, he fotut la mà sense mirar a l'estanteria de l'estudi i he agafat un llibre. M'ha sortit En el camino, de Jack Kerouac, en una edició del Círculo de Lectores del 1986, traduïda al castellà per Martín Lendínez, amb 382 pàgines. La cinquena frase de la pàgina 123 diu així:

"Cogí el pitillo envuelto en papel marrón y volví junto a Terry, y nos fuimos a la habitación del hotel dispuestos a ponernos altos. No sucedió nada. Era tabaco Bull Durham"

Després de tenir-la a casa durant més de quinze anys, vaig llegir aquesta novel·la l'estiu passat, durant el viatge a Estats Units, aprofitant que la novel·la tracta justament d'això, de viatges en cotxe i en autoestop pels USA. És una novel·la espessa, escrita compulsivament, tal com surt de la ment de Kerouac, sovint mentre estava "alto" (high) com diu la frase que he transcrit, és a dir col·locat de maria. Costa de llegir, però val la pena, perquè reflexa l'estat d'ànim dels joves desesperançats que als anys seixanta vagaven pels Estats Units amb l'únic objectiu de passar-ho bé i tenir noves experiències.

Com que gran part de la història va ser escrita i succeeix a San Francisco, us poso una foto de la badia d'aquesta ciutat, amb Alcatraz al fons.

Traspasso el meme, a l'Edu i a en Kannudao, així tindran una excusa per escriure, que fa uns dies que ens tenen abandonats.

Apa! Bon cap de setmana a tothom!

Nadals i nadales

Quan s'aproximen les entranyables dates de Nadal, sempre es reobre l'etern debat. Hi ha qui espera el Nadal tot l'any, hi ha qui només desitja que passi de llarg, i hi ha qui ni fu ni fa.

A mi cada any em passa el mateix. D'entrada me la bufa bastant, de fet m'agobien molt les compres i els centres comercials a vessar de gent, però quan es van apropant els dies assenyalats, una emoció estranya s'apodera de mi i em fa viure en un núvol, és a dir, que al final acabo gaudint les festes com el que més.

No obstant, hi ha una cosa del Nadal que no puc suportar: les nadales. Són per tot arreu. Totes les botigues i carrers de Catalunya estan ambientats amb música enllaunada farcida de picarols i flautes travesseres, cantada per preadolescents de veu taladrant que assassinen els cucs de les orelles. Pasqualet amunt, Rabadà avall, dimoni escuat per aquí, fum fum fum per allà. Per no parlar de les versions de cantants de moda o en clau jazzística o new age, per no parlar de l'infame cor del club súper 3. Ja n'hi ha prou!

De manera paral·lela al desmembrament de pares noels escaladors, proposo un moviment social per reventar els bafles de Catalunya, ja n'hi ha prou d'atemptats als nostres timpans! Als cantadors de nadales....

cop de mall!!!

Per les persones

S'està debatent al congrés dels diputats de Madrid una nova llei per la qual els pares podran gaudir de quinze dies de baixa pel naixement d'un fill. La mateixa llei preveu que d'aquí al 2008, aquest permís s'allargui progressivament fins a un mes, independentment de la baixa maternal de 16 setmanes de la mare.

Tots els grups polítics estan d'acord amb aquesta proposta. Tots menys un, que s'ha quedat sol anant-hi en contra. Sabeu quin és aquest partit? No? Sí home, aquell que diu que defensa els drets de les persones, aquell que defensa els valors de la família tradicional. No hi caieu? Bé, és igual.

El que importa és que una llei d'alt caràcter social tirarà endavant, i obre les portes a que el temps que té la mare per estar-se amb el seu fill s'allargui en un futur, a un mínim de 6 mesos o fins i tot a un any com fan alguns països europeus. La qüestió és tirar endavant, no enrera, ajudar les persones i no els empresaris, i recolzar l'activitat empresarial, però no a costa de les persones.

Me'n vaig a peu

"El carrer fa pujada i me'n vaig a peu". M'imagino Kofi Annan cantant aquesta bonica cançó d'en Serrat mentre deixa el seu càrrec de Secretari General de les Nacions Unides. Ha estat al càrrec durant deu anys, sis dels quals ha estat perseguit per l'ombra sinistra de George Bush a la Presidència dels Estats Units. Durant deu anys, Annan ha tingut el poder que suposa dirigir una institució que, tot i ser una pantomima, gaudeix de gran prestigi a tot al món, i durant sis d'aquests deu anys, ha tingut el poder de tocar-li la cresta a Bush sense que ningú li tiri en cara.

Però no. Durant tot aquest temps ha fet el que sempre fa l'ONU, ensabonar el govern dels Estats Units i es va conformar amb fer una ganyota quan Bush, Blair i Aznar es van eixugar el cul amb la resolució sobre l'Iraq que ell havia signat.

I ahir, quan falten quinze dies per acomiadar-se, li diu a Bush que la seva política antiterrorista vulnera els drets humans, i a sobre, li diu a l'auditori de la biblioteca Harry Truman, un dels símbols del patriotisme yankee. Cony Kofi! Potser fas una mica tard, no? Tot això no ho podies haver dit abans? Doncs no, no ho podia haver dit abans, perquè les Nacions Unides són una martingala dirigida pels Estats Units i l'únic que ha pogut fer Annan és utilitzar una de les expressions populars que més m'agraden de la llengua castellana:

"Por lo que me queda en el convento...me cago dentro!"

Actuació estelar

Tinc un aparell digestiu envejable, amb un trànsit de velocitat ADSL, amb puntualitat, regularitat i tot allò que promet el senyor Kellogg quan et vol vendre els seus All Bran.

Però no tot són flors i violes. Aquesta activitat intestinal també té els seus problemes, com ara els atacs de gasos i els apretons intempestius. El passat divendres vaig patir un altre problema associat als meus saludables budells. Vam aconseguir unes entrades amb descompte per anar al teatre. A quarts de set de la tarda vam entrar al teatre Apolo per veure Una visita inesperada, una obra d'Agatha Christie, interpretada entre d'altres pel gran Jaime Blanch. Si no l'heu vista i pensaveu, "home, podriem anar-la a veure", no cal que ho feu, no és res de l'altre món. Al que anàvem. L'obra, com podeu suposar, és de misteri i l'únic que se sentia al teatre era la veu dels actors, fins que van entrar en escena els meus intestins hiperactius. Vaig tenir la sensació que tot i ser a la fila 9 els actors em sentien, i quan va acabar l'obra, a l'hora dels aplaudiments, més d'un dels assistents que tenia més a prop es van girar cap a mi per lloar la meva magnífica actuació.

Collons, quina vergonya!

Des del pont

En el matí d'un dia estrany (per als que treballem), us ofereixo la imatge que veig tots els matins quan vaig cap a la feina. És la sortida del Sol a la desembocadura del riu Besòs, "des del pont" de la Catalana. És estrany també, com un paisatge lleig i post-industrial ens pot oferir una imatge de bellesa, que, almenys a mi, em fa començar el dia amb més energia.

Als que feu pont que us ho passeu molt bé, als que treballeu, ànims que això passarà ràpid, i a tots en general, molt bon dia des del pont.

Atacs de cor i atacs de ceguera

Augusto Pinochet ha patit un atac de cor. Sembla que està molt greu. Fins i tot, dins la seva enorme bondat i fe cristiana, ha rebut l'extremaunció. Pobre home. Sap greu que una persona tan bona, amb tan bon cor, que mai ha trencat un plat, pateixi tant.

No, no m'he tornat boig. Això és el que pensaria qualsevol que no conegués la història recent de Chile i veiés els centenars de persones que es congreguen en diversos llocs del país per donar suport moral al dictador en els que, sembla, seran els seus darrers moments. Què els passa a aquesta gent? Què els ha donat Pinochet per a que no només li perdonin les seves atrocitats, sinó que, a sobre, surtin al carrer amb fotos i pancartes, oferint-li el seu amor incondicional? Que no hi veuen aquesta gent? Que no recorden els MILERS de persones torturades, assassinades, o simplement volatilitzades a mans d'aquest monstre i els seus sequaços? Que no recorden com va bombardejar la casa de la moneda, matant centenars de persones, entre ells el president que el poble havia escollit lliurement? Que no recorden els MILERS de persones confinades durant dies a l'estadi de futbol de Santiago, fent cua per ser torturats o executats? Que no recorden que en aquest mateix estadi preguntaven al cantautor Víctor Jara si ja no tocava la guitarra després d'haver-li trencat tots els dits de les mans? Que no recorden les caravanes de la mort? Que no s'adonen que tots aquests morts eren gent normal com ells, que podrien haver estat els seus fills? Que no saben que mentre la majoria de la població patia gana, misèria i penúries, aquest cabró acumulava riqueses en forma de lingots d'or en països estrangers?

Sóc ben pensat de mena i imagino que el que priva aquesta gent de veure tot això són alguns d'aquests lingots, que els han caigut a les butxaques, perquè si no és així, si no han rebut ni un cèntim i s'apleguen davant l'hospital onejant pancartes i mostrant fotos d'aquest assassí només per veneració, no és que estiguin cecs, no és que siguin ignorants, és que són directament imbècils.

Convidat de pedra (tova)

Ahir l’Oriol em va convidar al camp de l’Espanyol per veure el partit contra el Sevilla.

M’ho vaig passar molt bé. El fet que l’Espanyol jugués el seu millor partit de la temporada sobretot a la segona part, combinat amb que a la graderia perica em vaig sentir acollit com si fos a casa (sobretot per l’Oriol i el Quim), amb que Tamudo fes un golàs i De la Peña un partidàs, i combinat també amb que la derrota del Sevilla li anava força bé al Barça, va fer que cridés, vibrés amb l’afició perica i cantés els gols com si fossin propis.

No, companys, no us espanteu! No m’he convertit. No m’he fet perico. No vaig corejar “Espanyol, Espanyol” ni “Puta Bar$a muérete”. Només vaig veure un bon partit de futbol en bona companyia i vaig disfrutar molt.

Com a colofó final, vaig organitzar, en un pim pam, una trobada entre els dos pericos de la blogosfera, l’Oriol i l’Óscar, en un marc immillorable per a ells, l’estadi de Montjuïc.

Doncs això, que moltes gràcies!

P.D: Força BarÇa!

Ja fa un any

Ja fa un any. Mirant enrera han passat moltes coses, però el temps ha passat molt ràpid. Ja fa un any que, gairebé totes les persones que estimem estaven amb nosaltres, per celebrar que ens estimem. Quan miro fotos em sembla que era ahir que els nervis se'm menjaven, del collons que pari de ploure, del collons quanta gent i tots són aquí per nosaltres, però ja fa un any. I sense adonar-nos-en en farà dos, tres i els que vinguin, i diré em sembla que era ahir que els nervis se'm menjaven, del collons que pari de ploure, del collons quanta gent i tots són aquí per nosaltres.

Aprofiteu cada dia, viviu cada dia, per a que quan mireu fotos pugueu dir, sembla que era ahir, però quantes coses hem viscut.

Un petó molt gran a tots en general i a la Di en molt, molt particular.

Bon dia!!!