Només porto un mes i mig de blog, però ja us he de dir adéu. No patiu! Només és temporalment. Marxo de vacances, així que aquest és l'últim post de la temporada.
Si puc i em queda alguna gota d'energia, a finals d'agost penjaré alguna foto del viatge pel Far West, però a partir del 4 de setembre tornaré a iniciar la publicació diària.
Doncs apa! Que tingueu bones vacances, que la calor no us fongui i ens retrobem a la blogosfera al setembre.
Després de llargues deliberacions, ahir, el Senat dels Estats Units va donar llum verda a la recerca amb cèl·lules mare embrionàries.
L'aplicació d'aquesta recerca en medicina pot significar la fi de malalties com el càncer, la diabetis, el pàrkinson o l'alzheimer, entre moltes d'altres. També és cert que un mal ús d'aquestes tècniques pot portar a aberracions ètiques com ara la clonació d'éssers humans, però un control exhaustiu és un preu barat per la solució al patiment de milions de persones.
Sembla que el món sencer ho hauria de celebrar, però resulta que hi ha qui no ho celebra. L'abanderat d'aquest sector de la humanitat que no ho veu amb bons ulls és George Bush, que, desgraciadament, té el dret a vetar les lleis que aprova el Senat, i sembla que en aquest cas exercirà el dret de vet per primer cop des de que és president.
Els motius que al·lega Mr. Danger són ètics i morals. Jo no m'ho acabo de creure. Els motius reals de Bush són els diners que la indústria farmacèutica va abocar a la campanya dels republicans. I si no penseu-hi. Us imagineu els milions que les farmacèutiques deixarien de guanyar si no existís la diabetis? Si no existís el càncer? Els magnats de l'aspirina li van posar a Bush una morterada per la seva campanya a canvi que aquest no contribuís a l'alleujament del patiment de la humanitat.
Si realment Bush tingués ètica i moral no seguiria castigant la població civil de l'Iraq i l'Afganistan, i no donaria suport a la massacre criminal que els israelians estan portant a terme a Palestina i el Líban.
L'única moral i ètica de Bush, i en general de les institucions estadounidenques, és l'ètica de la pa$ta.
El 18 de juliol d'avui fa setanta anys va canviar la nostra vida. Sí, la nostra. I la dels nostres fills, i potser la dels nostres néts.
Un grup de fatxes retrògrads i reaccionaris es van alçar en un cop d'estat infame, orquestrat pel sector més tradicionalista de l'exèrcit, i recolzat per l'església i el capitalisme mesetari.
Vist en prespectiva, el govern republicà va ser una xapussa, sobretot fora de Catalunya, Euskadi i algun altre lloc. Es va proclamar sense cap legitimitat, utilitzant unes eleccions municipals que els republicans van guanyar de carrer només a les zones urbanes. La República va patir el problema que s'ha revelat com a crònic en les esquerres a Espanya i a tot el món: la varietat de matisos ideològics i la discordància interna. Tot això amanit amb la crema d'esglésies i l'assassinat de monges i capellans per part dels més radicals, i l'intent de trencar el sistema capitalista socialitzant les empreses i eliminant la propietat privada per part dels anarquistes i comunistes, va fer que l'ultradreta espanyola es posés les piles i a més, gaudís de la simpatia dels ciutadans més conservadors, que no veien amb bons ulls unes idees avançades al seu temps que trencaven amb tot, i precisament per això, encara no estaven prou madures.
A tot això s'hi han d'afegir les masses de gent que es van allistar en un i altre bàndol per ignorància i perquè era el que els tocava geogràficament, i ja tenim els ingredients per a una massacre entre veïns, entre companys, i sovint entre persones que no entenien ni el que estaven defensant.
Aquell 18 de juliol va canviar les nostres vides, perquè va condicionar la nostra història i encara condiciona i condicionarà el nostre futur. La política espanyola, en ple segle XXI continua basada en la polarització de bàndols nacional i republicà per culpa d'una trancisió dèbil i poruga, que no va saber trencar amb el passat.
Si algú realment té algun interès en que Espanya sigui un país normal on tothom es senti identificat i estimat, tots hem de ser capaços de trencar amb aquesta herència que portem lligada a l'esquena i mirar només endavant, i no ens ho posaran gens fàcil.
El cementiri del Poblenou és, sens dubte el més bonic de Barcelona. Va ser creat a l’època d’efervescència de la burgesia barcelonina dedicada a la indústria tèxtil, la qual, com a signe de notorietat va construir-hi panteons i capelles de gran sumptuositat. Avui, tota aquesta pompositat ha estat abandonada, i el cementiri gaudeix d’aquella deixadesa, combinada amb la bellesa de les estàtues i les làpides, que va inspirar els artistes del romanticisme.
En un nínxol, un més dels milers de nínxols del cementiri, hi ha enterrat “El Santet”.
Francesc Canal i Ambròs va morir el 27 de juliol de 1899 amb encara no vint anys, després de predir la seva mort i, anteriorment molts altres fets, als seus companys dels grans magatzems “El Siglo”. Aquests companys tenien en Francesc en gran apreci perquè era molt bona persona, un santet, que a més, feia prediccions del futur, i quan va morir va començar a córrer entre ells el rumor que la tomba d’en Francesc concedia favors si se li demanaven amb fe. Òbviament aquest rumor va transcendir ràpidament de l’entorn dels magatzems a tota la societat de Barcelona. Així que, encara avui, més de cent anys després, en un nínxol de la secció primera del cementiri del Poblenou sempre podeu trobar ciris encesos, exvots penjats dels arbres del voltant, fotografies de persones, i fins i tot gent de genolls resant i demanant alguna cosa al Santet.
No hi ha dia més apropiat per visitar un cementiri que el dia de Tots Sants. Així que si el proper 1 de novembre no sabeu què fer abans d’anar a votar, sempre podeu fer una passejada pel preciós cementiri del Poblenou, i com qui no vol la cosa, acostar-vos al nínxol del Santet i demanar-li, en un dia tan important, la intercessió pel nostre país, que sembla que ha perdut una mica el nord.
Potser a algun dels candidats també li caldria una visita al Santet, però cal que sàpiga que quan se li demana alguna cosa al Santet s’ha de marxar per la banda de la dreta, i per segons qui, això pot ser un inconvenient.
Foto de Sergio José Martínez Primiani
Nota: La foto no està trucada ni preparada. La vaig fer ahir a la tarda al carrer de casa.
Divendres passat vaig anar a la Direcció General de Tràfic per tramitar el meu permís de conduir internacional i poder anar de vacances. Els treballadors de tràfic estan de vaga fa mesos, i de dotze a dues no atenen a ningú. Això va comportar que per un tràmit de cinc minuts trigués cinc hores.
Fa dos mesos, els metges de la sanitat pública van fer diversos dies de vaga, i van deixar sense la seva visita o operació programada milers de ciutadans, molts dels quals van perdre una jornada de treball o van haver de fer molts quilòmetres fins a Barcelona en và.
Ara fan vaga els pilots d’Ibèria, en plena campanya de vacances d’estiu, fent perdre els diners, tant del bitllet com de les reserves que tenien fetes, a milers de persones i a sobre, deixant-los sense vacances, per a molts una de les poques il·lusions que s’esperen tot l’any.
El dret de fer vaga és un dels drets col·lectius fonamentals que es recullen a la Constitució i va costar molts anys de lluita i sacrificis aconseguir-lo. Però la intenció fonamental de la vaga és putejar els amos per pressionar-los a l’hora de negociar. Quan l’empresa en qüestió és un servei públic, a més de putejar els amos es puteja els ciutadans, i els ciutadans també tenen drets. Quan el dret de vaga dels treballadors entra en conflicte amb els drets fonamentals de les persones, com l’assistència sanitària, el dret a ser atès per l’administració o el dret, ja no fonamental sinó sagrat, d’engegar-ho tot a la merda i marxar de vacances, cal que ens plantegem la legitimitat de la vaga.
El mateix passa quan per protestar per alguna cosa es tallen carreteres, deixant penjats milers de persones que no en tenen cap culpa.
Crec que les ments pensants de la nostra societat i en aquest cas dels sindicats, haurien de trobar vies de pressionar els empresaris o l’administració sense donar pel sac als altres. En el cas del transport públic hi ha una via molt fàcil que és seguir treballant però sense cobrar el bitllet, però ens calen solucions més generals.
Com que crec que les ments pensants de la societat som tots, us convido a deixar les vostres idees. Hi ha d’haver opcions reivindicatives alternatives a la vaga. Quina és la teva?
La Constitució Espanyola que tant defensen els conservadors defineix Espanya com un Estat aconfessional. Això vol dir que respecta i permet totes les opcions religioses, inclòs l'ateisme i el laicisme, però no es decanta per cap.
Aquests mateixos conservadors, que solen ser defensors acèrrims de la religió catòlica i dels representants de déu a la terra, han posat el crit al cel perquè Zapatero i Fernández de la Vega no van assistir a la missa oficiada pel papa a València.
Zapatero és el màxim representant d'un estat aconfessional i la única obligació que té és la de rebre amb tots els honors el cap d'una altre Estat (el papa és el cap de l'Estat Vaticà), i així ho va fer, com es mostra a la foto a l'aeroport de València. Si el president d'un Estat aconfessional com Espanya, resulta que és catòlic em sembla molt bé que, a títol personal, com a creient vagi a la missa del papa, però si no és catòlic no ha d'anar a fer el paripé, perquè no hi pinta res.
El partit popular, recolzat per l'ultraconservadora jerarquia de la cúria romana, aprofita qualsevol oportunitat per utilitzar la fe catòlica en contra del govern, i tan uns com els altres es continuen quedant ancorats en un passat on ells remenaven les cireres i manipulaven lliurement el poble ignorant i continuen allunyant-se d'una societat que canvia. Una societat que comença a acceptar les persones siguin quines siguin les seves opcions sexuals o personals, i que defensa que els preservatius són un invent collonut que estalvia un munt de problemes i que creu que les relacions sexuals no són un pecat sinó una virtut de la humanitat.
Zapatero ha fugit de la hipocresia en la visita del cap de l'Estat més hipòcrita del món. I jo l'aplaudeixo.
El Mundial s'ha acabat. Han estat moltes hores veient futbol, molts partits, molts estils diferents de joc. Els primers partits prometien molt. Es va veure bon futbol, del que fa afició, i els mitjans de comunicació només deien que a vuitens començava el Mundial de veritat, que podia ser molt bo, però no va ser així. Exceptuant la semifinal Itàlia - Alemanya les lliguetes de setzens van ser molt més entretingudes i amb un futbol molt més vistós, segurament perquè hi havia molts equips "modestos" que no tenien res a perdre i apostaven el tot pel tot. En general, però m'ha quedat un bon gust de boca, m'he divertit.
Ara toca fer balanç. Tothom farà la seva anàlisi, que si aquest equip, que si aquest jugador... Abans de començar tots debatien de qui seria aquest Mundial, de Ronaldinho, de Messi, de Cristiano Ronaldo, de Rooney... I al final cap d'aquestes estrelles mediàtiques ha brillat, ha triomfat (com ha de ser) el joc en equip, encara que tampoc hagi estat molt brillant.
Però si el Mundial ha de tenir un propietari jo ho tinc clar.
El Mundial Alemanya 2006 és el Mundial d'Andrés Montes.
M'ha fet riure molt, m'ha entretingut fins i tot en els partits avorrits, i ha fet una narració dels partits de futbol molt diferent al què estem acostumats. La seva narració no es basa en relatar el que passa al camp. Això està molt bé a la ràdio, però a la tele ja veiem el que passa, no cal que ens ho expliquin tot. El narrador ens ha d'oferir altres coses, com ara comentaris, entreteniment, cançons i diversió, i això és el que ha fet Montes, que a sobre ha trobat el complement de Salinas, que li ha donat molt de joc, i han fet que algunes de les seves expressions es repeteixin al carrer i als bars.
Així que ni jogo bonito, ni hòsties. El que ha triomfat és un nou estil de periodisme esportiu, el d'Andrés Montes. El trobarem a faltar, però no patiu, perquè a partir del 19 d'agost ens oferirà el Mundial de bàsquet. Ja estic comptant els minuts...
A San Fermín pedimos
Por ser nuestro patrón
Nos guíe en este encierro
Dándonos su bendición
No he estat mai a Pamplona. No m’agraden els toros. No m’agrada que es torturin els animals. No m’agrada l’España cañí i rància que hi ha darrera, però els encierros de San Fermín sí.
No sé què em passa, però la setmana que segueix al set de juliol em llevo cada dia una mica abans per poder veure l’encierro al bar de davant de la feina, o si és cap de setmana em poso el despertador, ho veig a la tele de casa i després me’n torno al llit .
Tot comença a les vuit menys deu. Primer els anuncis d’espàrrecs i altres productes navarresos, després el càntic a San Fermín, el coet i finalment l’encierro. Els toros corren tots junts, fent una imatge plàstica preciosa, i si els pastors i els mossos que en saben aconsegueixen que arribin junts a la plaça, encara és millor. Encara que també m’agrada quan algun toro es queda enrera i es fa el remolón, fent patir tots els xulos que diuen que han estat a l’encierro però salten quan ja han passat els toros. També és divertit veure algun capullo que encara va borratxo i s’entrebanca al passadís de la plaça de toros i fot un tap on pren mal déu i sa mare.
No he estat mai a Pamplona. No m’agraden els toros. No m’agrada que es torturin els animals. No m’agrada l’España cañí i rància que hi ha darrera, però a la semana grande no em perdo ni un encierro. Potser és herència de la meva besàvia Asunción, que era pamplonica i diuen que de jove corria davant dels toros...
Gora San Fermín!
Viva San Fermín!
Ahir al vespre, mentre veiem la primera semifinal del mundial (tremendo partit, per cert), a l'altra banda del món, Corea del Nord llançava 6 míssils de prova, un d'ells de llarg abast, capaç d'arribar a Alaska, que ha caigut al mar a pocs quilòmetres de la costa coreana.
Corea del Nord és un país comunista, de l'antiga òrbita soviètica governat "democràticament" per un dictador visionari, Kim Jong Il, que va heretar el càrrec del seu pare, segons ell per designació divina. Aquest país posseeix arsenal nuclear i ja fa temps que amenaça d'atacar Corea del Sud i els Estats Units, i el fet que es llancessin aquests missils el 4 de juliol és una evident provocació i demostració de força.
Ja sabeu que tot el que sigui anar en contra del govern (no de la gent) dels Estats Units m'està bé, però quan veig aquest poder destructiu en mans d'un sonat sense escrúpols i intueixo (perquè ningú ho sap del cert) la capacitat de resposta encara més destructiva de l'oncle Sam, se'm posen els pèls de punta, i l'únic que puc dir és...
Ai ai ai!
La globalització té coses bones i coses dolentes. Les bones són la multiculturalitat, la fusió, el mestissatge i la visió des de nous punts de vista. Les dolentes són l'enriquiment dels qui ja eren rics i l'empobriment dels que ja eren pobres, que a sobre han de viure aquesta pobresa en un entorn que no els entén i que ells no entenen, confusos per no haver trobat el paradís que els havíen promès.
Un altre punt negatiu és la gentussa. De gentussa n'hi ha a tot arreu, a Catalunya, a Sebastopol, a Pernambuc, i fins i tot a Marbella, però quan la gentussa es fot de gana a casa seva i ve cap al "primer món" el seu grau de gentusseria s'aguditza. Això fa que tinguem campant pel nostre país uns individus sense escrúpols i entrenats militarment, que t'entren a casa mentre dorms i se t'emporten fins i tot el despertador de la tauleta de nit sense que te n'adonis. I més val que no te n'adonis, perquè si no et foten una pallissa que quedes distret.
Ja ens podem anar calçant, perquè aquest fenòmen només pot anar a més, i els reforços policials, i la contractació de mesures de seguretat privada que ens recomanen les autoritats només són pedaços. Crec que ens venen temps difícils, i hem d'estar preparats per afrontar-los.
